Situació
Aspecte del costat nord-est d’aquesta interessant església preromànica.
CSA - A. Roura
Aquesta església és situada a l’W del poble de Sornian, a uns 3 km.
Mapa: IGN-2348. Situació: Lat. 42° 43′30″ N - Long. 2° 25′44″ E.
Per a arribar-hi cal prendre des de Sornian la D-2 en direcció a Rebolhet i agafar un trencall a mà esquerra que baixa cap a l’Adasig. L’església és construïda sobre un planell que domina el riu, a la riba esquerra.
Història
Aquesta església fou una possessió del monestir de Sant Miquel de Cuixà. És esmentada per primera vegada en una butlla que el papa Joan XIII atorgà a Cuixà al desembre del 968, on li confirmà, dins la villa de Sornian, l’església de Sant Miquèl amb tot el que li pertanyia. Una nova butlla adreçada a Cuixà, aquesta del papa Sergi IV de l’any 1011, precisava que era de Cuixà dins la vall de Sornian la villa anomenada Valleta, íntegrament, amb els seus límits i adjacències i amb l’església de Sant Miquèl.
Molt més tard l’església passaria a l’orde del Temple, i d’aquest, a l’inici del segle XIV, a l’orde de l’Hospital de Sant Joan.
L’església, molt arruïnada a mitjan segle XX, ha estat restaurada pel Servei dels Monuments Històrics.
Esglèsia
Planta de l’església, de dues naus, la del N amb un absis de planta trapezoidal i la de migdia amb un absis de ferradura.
R. Mallol, segons informació de M. Hermite
Es tracta d’una església de dues naus, corresponents clarament a dues campanyes successives. La nau principal, al N, la més antiga, té una llargada de 17 m, compresa la capçalera. Té una amplada, a l’exterior, de 6,90 m i presenta un absis més estret de planta trapezoidal (d’una amplada a l’exterior a la unió amb la nau de 3,90 m). Adossada a la paret de la testera de llevant, la qual era esfondrada i ha estat restaurada, subsisteix el suport de maçoneria de l’altar (que no és forçosament el primitiu). L’arc triomfal, que també havia desaparegut, ha estat reconstruït. Les parets de la nau tenen un gruix de 0,80 m al N i a l’W, 0,90 m al S i 0,85 m a la de la capçalera, a l’E. L’aparell és de còdols rústecs, disposats en filades que tendeixen a l’horitzontalitat. Els angles presenten pedres de mida gran, disposades alternativament de llarg i de través. Dues finestres d’esqueixada simple, en forma d’espitlleres, obertes a la paret meridional, il·luminaven primitivament la nau. La de llevant fou aparedada en el moment de la construcció de la nau lateral. Són aparellades amb pedres tallades de margues calcàries toves, molt fàcils de treballar.
La capçalera és coberta amb volta —de la qual abans de la restauració sols restaven vestigis— mentre que la nau és coberta de fustam, de doble vessant, sostingut per un arc diafragma de maçoneria de construcció tardana, els naixements del qual són encastats dins la paret sense cap traça de pilar ni de represa. L’actual coberta de fustam també és fruit de la restauració. Quatre portes donen accés a la nau, dues de les quals d’idèntiques dimensions al sector de llevant dels murs sud i nord. Molt estretes (d’una amplada de 0,90 m i 0,87 m entre els muntants), presenten uns arcs grollerament semicirculars amb tendència a ésser ovals, escanyats, amb els naixements de l’arc per darrere dels muntants. A més, sols les pedres del terç superior dels arcs són col·locades a manera de dovelles; les de la part inferior resten horitzontals. Una tercera porta, molt més ampla, s’obre a la part de ponent del mur de migdia. Presenta un arc anàleg als precedents i havia estat aparedada fins a la restauració. La quarta, practicada a la paret occidental, molt estreta (d’una amplada de 0,80 m) presenta un llindar a 2 m del sòl de la nau. Comunicava amb una torre quadrada, la paret est de la qual, d’un gruix d’1,20 m, havia estat oberta formant un corredor de 2 m entre l’extrem de ponent de la nau i l’interior de la torre. La paret meridional de la torre és esfondrada i la de ponent es conserva només a nivell del basament. Aquesta torre, per bé que presenta un aparell idèntic al de l’església, sembla que és anterior: hi ha un arrebossat que s’adhereix encara a la paret oriental, intercalat entre aquesta i la paret occidental de la nau, la qual és simplement juxtaposada i està una mica separada.
Sector de ponent de l’església, amb les restes de la torre adossada a la nau nord.
ECSA - A. Roura
De la mateixa manera, la nau lateral de migdia és simplement juxtaposada a la precedent, sense cap lligam de maçoneria. A llevant és capçada per un absis de planta de ferradura, menys profund que el de la nau principal. Aquest absis és cobert d’una volta de quart d’esfera i il·luminat per una estreta finestra de simple esqueixada interior. L’arc triomfal és de ferradura; la seva obertura és més estreta que l’interior de l’absis i presenta un naixement de l’arc netament per darrere dels muntants. A la paret meridional de la nau lateral, dues finestres espitlleres emmarquen una ampla portalada amb un arc de ferradura accentuat, els muntants de la qual eren quasi destruïts abans de la restauració. Però, com a l’arc triomfal, era ben visible que el naixement dels arcs era clarament per darrere dels muntants. A la paret occidental d’aquesta mateixa nau lateral s’obre una segona porta —abans de la restauració era aparedada— que presenta també el naixement de l’arc de ferradura per darrere dels muntants. Un petit campanar d’espadanya s’alça a l’extrem de llevant de la nau lateral, sobre el mur de l’arc triomfal.
La restauració del conjunt fou realitzada als anys seixanta pel Servei dels Monuments Històrics, i qui signa aquestes ratlles va poder vigilar l’estricte respecte de tots els elements originaris de l’edifici. Més recentment s’ha acabat la restauració de l’edifici, que ha consistit, sobretot, en la reconstrucció de les cobertes, que mancaven.
Interior de la nau meridional, amb l’arc triomfal d’accés a l’absis i la coberta d’embigat refeta recentment.
ECSA - A. Roura
Des del 1944, i en la nostra publicació apareguda l’any 1948, havíem insistit en la successió cronològica evident dels edificis de l’església de Sant Miquèl (torre quadrada occidental, nau principal, nau lateral de migdia) i també en les diferències d’estructura de la nau principal i de la nau lateral, que presenta uns arcs molt relacionats pel traçat i les proporcions amb els de Sant Miquel de Cuixà, mentre que la nau primitiva (del segle IX?) ens semblava anterior a la intervenció del monestir, al qual atribuíem sols la construcció de la nau lateral, als voltants de l’any 970. Aquell primer estudi del 1948 fou el punt de partida de les nostres reflexions sobre l’arquitectura preromànica de la Septimània i de la Marca Hispànica als temps carolingis. Des de fa molt temps, però, i en contra del que vam escriure el 1948, tot i mantenir per a Sant Miquèl de Sornian les nostres primeres conclusions quant a la successió cronològica dels edificis i la intervenció del monestir de Cuixà, refusem el títol d’“esglésies mossàrabs” que donàrem a aquesta església i també a la de Santa Felicitat, perquè ara és evident que no es pot atribuir a l’arquitectura mossàrab ni l’església abacial de Cuixà de l’any 974 ni la major part del preromànic català d’una part i altra dels Pirineus.
Bibliografia
- Ponsich, 1948, pàgs. 297-311
- Abadal, 1954-55, vol. VIII, doc. 94, pàgs. 313-315
- Ponsich, 1983, núm. 14, pàgs. 22-42
- Bayrou, 1987, pàg. 472
- Junyent, 1992, doc. 45, pàgs. 63-68