Situació
Façana de migdia (a dalt) de l’església de Sant Ramon, i capçalera (a baix), amb el gran absis i el petit braç nord del transsepte, tal com es mostra avui dia després de la recent restauració.
ECSA - M. Catalán
L’església de Sant Ramon es troba al raval del mateix nom, al nord de la vila, fora del que fou el recinte primitiu.
Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF569812. El poble del Pla de Santa Maria és al costat de l’autopista A-2, poc abans del coll de Cabra en direcció a Lleida. Des de Valls s’hi arriba per la carretera comarcal T-200. (CPO)
Història
Aquesta església fou l’antiga parroquia del Pla de Santa Maria. El primer esment del lloc i de la primitiva església és de l’any 1173, en què Alfons I cedí a Berenguer de Vilafranca, fill del repoblador de Montblanc Pere Berenguer, locum illum Sancte Mariae amb la indicació que hi fundés una vila que hauria d’anomenar-se Villalba. Aquesta donació fou aprovada per l’arquebisbe tarragoní Guillem de Torroja (1171-74). La butlla del papa Celestí III del 29 de novembre de 1194 fa esment novament de l’església de Santa Maria del Pla (Beatae Mariae de Plano) entre les parròquies de l’arxidiòcesi de Tarragona. L’església parroquial de Santa Maria del Pla era al final del segle XV de col·lació del sagristà major de la catedral de Tarragona. Aquest patronatge li vingué arran de la supressió de la dignitat de paborde, que en fou el primer obtentor.
A la darreria del segle XVI la construcció mostrava senyals de deteriorament a la coberta, que foren arranjats pel mestre de cases de la vila Francesc Ginesta el 1582. Durant la guerra dels Segadors, l’església fou assaltada per les tropes castellanes, que obriren una bretxa a la paret nord del transsepte. El deteriorament de l’edifici podria haver estat definitiu a la segona meitat del segle XVIII, quan l’edifici perdé el seu caràcter parroquial en benefici d’un nou temple aixecat al centre de la vila i consagrat el 1790. A partir del 1773, amb l’autorització de l’arquebisbe Juan Lario y Lanús i del seu successor Joaquín de Santiyán y Valdivieso, es demoliren parcialment la torreta d’escala, el creuer —més tard refet amb guix— i l’absis, per a reutilitzar la pedra en la construcció de la nova església parroquial. L’oposició dels veïns, però, impedí que es portés a terme l’enderroc total de l’edifici, i a la fi del segle XVIII hom procedí a restaurar sense encert les columnetes de la portalada, que havien estat malmeses. A mitjan segle XIX el temple va perdre l’advocació primitiva i va adquirir l’actual, sant Ramon de Penyafort.
El 1885 l’església fou cedida a les dominiques de l’Anunciata, que instal·laren el seu convent a l’antiga casa de l’ardiaca de Sant Llorenç. Aquesta comunitat tingué cura de l’església fins el 1958.
A l’inici de la guerra civil de 1936-39 es cremaren els retaules i les imatges, i més endavant, al final del conflicte, s’eixamplaren els brancals de l’entrada per tal de facilitar el pas de vehicles a l’interior.
El procés que ha menat a la seva restauració arrenca del 13 d’abril de 1951, quan l’edifici fou declarat “Monumento Histórico-Artístico Nacional”. A la segona meitat del anys seixanta s’emprengué una primera restauració, consistent en la supressió de la sagristia i del petit mur amb el campanar de cadireta sobreposat a la façana principal, i en la refacció de la portalada i de la conca absidal. En enderrocar les construccions dels voltants, s’obtingué el total aïllament de l’església, que permet de veure-la amb comoditat des de qualsevol punt. Entre el 1985 i el 1987, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya emprengué una acurada restauració de sectors murals, de la coberta, del cimbori i del paviment, sota la direcció de l’arquitecte reusenc Jordi Sardà i Ferran. (ICF-MJVG-MMFG)
Església
Planta de l’església amb la indicació del cimbori reconstruït i del sistema de voltes de l’edifici.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - J. Sardà
Secció transversal de l’edifici a l’altura del creuer.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - J. Sardà
El temple que ha arribat fins avui fou construït entre les acaballes del segle XII i l’inici de la següent centúria. J. Puig i Cadafalch l’inclou en el mateix grup de les esglésies de Costoja, del castell de Cubells, Gardeny, Camarasa i Sant Martí Sarroca. Es tracta d’una església de planta de creu llatina, amb una sola nau i un transsepte acusat. Al creuer s’alçava probablement un cimbori, que fou refet en època barroca. La capçalera, a llevant, consisteix en un curt tram presbiteral i un absis semicircular, proveït de tres finestres d’esqueixada interior. Al mur de llevant del braç sud s’obre una capella o absidiola de testera plana, i és probable que en tingués una altra de simètrica oberta al braç nord del transsepte —convertida després en sagristia, i avui desapareguda—. Aquesta capçalera, en el seu estat original, constituí un reflex de la fórmula híbrida cistercenca, en què un absis semicircular és flanquejat per espais rectangulars, com veiem a les esglésies de la Oliva, Huerta o Meira. A la dreta del semicilindre absidal hi ha dues fornícules semicirculars —la piscina i la credença— i a l’esquerra una altra cavitat, convertida en armari, rastre de la porta d’accés a la desapareguda sagristia. Tot el perímetre de l’església presenta un sòcol de poc més d’un metre, amb un petit ressalt perfilat per un bordó.
Secció longitudinal de l’església.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - J. Sardà
L’església disposa d’una rica varietat de sistemes de coberta. L’absis té una volta de quart d’esfera, refeta; el tram presbiteral, la nau i la capella del braç sud, una volta de canó de perfil apuntat; i els dos braços del transsepte, una volta d’aresta reforçada amb nervis prismàtics. Al creuer s’observen l’arrencada dels nervis de secció cilíndrica de l’antiga volta, segurament també d’aresta.
A l’exterior, les finestres de l’absis són formades per dos arcs plans (d’aresta viva) en gradació i sense imposta. Els arcs interiors presenten al cim una creu grega —dues de trevolades i la més meridional patent— en baix relleu, inscrita en un cercle, similar a la que veiem, flanquejada per dos ocells, a la llinda d’una finestra de Benqué-Dessus (Comenge). Podríem trobar-hi un sentit trinitari, ja existent en l’aplicació del nombre de finestres. Ultra aquestes obertures, al transsepte hi ha dues finestres de doble esqueixada a l’extrem del braç sud, dues a la façana est i una a l’oest d’aquest mateix braç, i dues al braç nord, una a l’extrem nord i l’altra al mur est. Al braç sud, així mateix, hi ha la petita porta interior que condueix a la teulada. A la façana de ponent destaca la bellíssima rosassa —a 5,28 m de terra, amb un diàmetre de 5,60 m—, el traçat i la decoració de la qual reprodueix la de l’església del monestir de Santes Creus.
Alçat de la façana sud en el seu estat actual.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - J. Sardà
En el mur meridional de la nau de l’església s’obre una esplèndida portalada de mig punt d’un esplandit accentuat, formada per set arquivoltes en gradació perfilades exteriorment per un guardapols. Aquestes arquivoltes recolzen en una imposta de cavet correguda, sota la qual es disposen nou capitells esculpits que corresponen a les columnes i a les dues pilastres interiors que flanquegen la porta. L’arquivolta interior emmarca un fals timpà. Al mur nord de la nau s’observa per fora una petita porta cegada —amb una llinda sobre dos muntants còncaus— corresponent a un pas, visible a l’interior. Aquest petit corredor que perfora el mur té un sostre format per set lloses en les quals figuren tres tipus de marques de picapedrer (una B i una A majúscules i una creu grega). S’hi aprecia també la prolongació parcial del bossell del sòcol. Quant a la seva funció, podem relacionar aquesta obertura amb la porta de sortida al fossar de Santes Creus —des del braç nord del transsepte—, Sant Pere de Graudescales, Sant Pau del Camp, Santa María de Meira (Lugo) o Santa María de Armenteira (Pontevedra). Ho confirmen, a més, la coincidència de mides amb la porta d’accés a la teulada i la seva configuració.
A l’angle format per la façana sud de la nau i el braç sud del transsepte s’alça una torreta d’escala, similar a les de Vallbona de les Monges o Santes Creus. En aquest mateix sector hi havia un porxo, davant l’entrada, cobert amb volta d’aresta, com ho indiquen els vestigis de l’arrencada de tres arcs, amb sengles mènsules. Tota l’estructura arquitectònica mostra una gran perfecció tècnica. Els paraments es caracteritzen per un aparell regular, amb grans carreus de pedra sorrenca vermellosa, de procedència local. És ben visible l’aparell que ha estat refet en les diferents restauracions, sobretot la part superior del semicilindre absidal i el mur de llevant del braç nord.
Interior de l’església vers la part de ponent, amb la volta de canó i la gran rosassa.
ECSA - M. Catalán
Els suports interiors es limiten, d’una banda, a les vuit pilastres que sostenen els arcs torals apuntats, entre les quals sobresurten els angles destinats a recolzar els nervis del creuer, i d’altra banda, a vuit culs-de-llàntia, formats per una peça apiramidada i el seu capitell.
A un nivell superior hom distingeix la línia d’imposta constituïda per un bossellet, un cavet, un bossell i un filet, que recorre tots els murs, llevat de la paret oriental del braç nord, del mur de llevant de la capella o absis carrat del braç sud, i del mur de ponent.
El ràfec de la teulada es resol en una cornisa de lloses amb bossell, cavet i goteró, refeta en gran part i suportada per permòdols esculpits que es distribueixen regularment.
La torreta conté una característica escala de cargol —il·luminada per quatre petites obertures a` amb una caixa d’1,42 m de diàmetre. Consisteix en quaranta-nou graons disposats en espiral, que creen una ànima concèntrica al buc a base de tambors —de 0,26 m de diàmetre— que formen part dels mateixos esglaons. Al sector inferior s’observen una sèrie de carreus —en forma de falca i amb base curvilínia— que reforcen la graonada per sota. Sobresurten alguns encaixos de mitja mòssa, petits carreus que actuen de tapaforats i tascons de fusta. Cal ressaltar la notable profusió de marques de picapedrer a l’escala, com en tot el temple, especialment una estrella de vuit puntes generada per la intersecció de quatre triangles rectangles, una espina de peix i una R d’extrems cargolats.
A l’esquerra del mur septentrional del transsepte hi ha un contrafort, i a la quarta filada, sobre el sòcol de l’angle oposat, destaca un carreu cantoner amb una creu grega de braços rectes dins un disc, que cal relacionar amb un enterrament proper. A la nau descobrim una mènsula esculpida i les restes de quatre més —a 2,57 m d’alçada, amb intervals d’uns 1,25 m— que deuen ser vestigis d’una primitiva galeria. (ICF-MJVG)
Portada
Portada de l’església formada per arquivoltes en gradació ornades, igual que els capitells, amb una rica decoració escultòrica.
ECSA - M. Catalán
La portalada de l’església presenta una rica decoració escultòrica distribuïda tant en les arquivoltes i els capitells com en el timpà recolzat sobre una falsa imposta historiada.
Els capitells es troben sobremuntats per un àbac amb sèries de digitacions convergents, trepanades a la base i que s’uneixen amb el fust mitjançant un astràgal. Aquesta decoració es repeteix al fons del tambor, especialment a la línia superior. Els dels extrems exteriors ofereixen temes figurats. Quant als setze restants, posseeixen llaceries i motius vegetals.
La composició del capitell exterior de la dreta de la portada consisteix en la figura frontal de sant Pere, vestit de bisbe, amb una mitra de doble concavitat, l’alba, la casulla i el pal·li, a més del nimbe. Està assegut en un faldistori amb potes de lleó(*) i un llarg coixí trepanat, entre dos diaques nimbats. El sant porta dues grosses claus i beneeix. L’acompanyant de l’esquerra li sosté un colze i el bàcul i l’oposat descansa el palmell dret sobre la seva espatlla i li aguanta el llibre(*). Al capitell de la banda oposada trobem una representació de sant Joan Baptista(*), de perfil, amb el cap de tres quarts i membres robustos. El cos és cobert per un abrigall de solcs ondulants, que simula la pell de camell. Té una expressió severa i duu llargs cabells esborrifats i una barba llisa. Com a atributs, sosté una creu processional patent(*) i un ceptre flordelisat. Les cares laterals presenten tiges estriades, acabades en semipalmetes de tres lòbuls i entrellaçades. La situació de sant Pere a un costat de la porta sembla obeir a un sentit de simetria, en relació amb un altre sant. La figura triada usualment com a parella és la de sant Pau(*). Tanmateix, en aquest cas ha estat estranyament substituït per sant Joan Baptista, considerat dins l’art bizantí com el “Prodromos” o Precursor del Messies, raó per la qual apareix a les deesis, al costat de Jesús, en companyia de la Verge. Amb relació a la vareta florida, no hem pogut detectar-ne en cap altre exemple. Tanmateix, el Baptista sosté sovint un bastó encorbat, com distingim en relleus de marfil: una placa de díptic de Ravenna (segle V) o unes cobertes de llibre carolíngies i en un mosaic del baptisteri ravennès dels Arrians.
L’ornamentació vegetal s’estructura a base de palmetes i semipalmetes encerclades per tiges estriades i amb nusos, o incloses en tramats més o menys regulars o llaceries. També en localitzem situades a dos nivells. Les fulles s’incurven o pengen i són constituïdes per lòbuls buidats o convexos, amb volutes a la base. Veiem igualment derivacions de la fulla d’acant, en combinació amb palmetes i entrellaços inspirats de la cistelleria. Són evidents els paral·lelismes amb la catedral de Tarragona, tant en els capitells de l’interior com en els de la porta de la façana a la banda de l’Evangeli, on retrobem les digitacions i fullatges semblants.
Aspecte parcial de la imposta i dels capitells del brancal esquerre i dret de la portada, amb una rica decoració d’entrellaçats vegetals i, als dos extrems, dos capitells amb les figures de sant Pere i sant Joan Baptista.
ECSA - M. Catalán
Quant a la imposta, té al seu torn un àbac decorat amb dents de serra que, en algun tram, només estan iniciades amb una sèrie de forats. A l’esquerra, sota lòbuls digitats, corre un fris de tanys estriats i enllaçats, tot envoltant fulles pentalobades, que mostren alternativament l’anvers excavat o el revers convex. Es completa amb semipalmetes ondulants. A l’altre costat, a més de la línia superior de digitacions, s’estén una trena de tiges estriades que es nuen i deixen lloc a parelles de semipalmetes afrontades.
El guardapols de la façana és sobremuntat per tres carreus en baix relleu, que contenen dents de serra, digitacions i dues sanefes vegetals creades per palmetes i tanys enllaçats. El guardapols té un filet dentat, lòbuls digitats i una cadena de tanys estriats que inclouen —amb botons d’ull central als punts d’unió— palmetes, parelles de semipalmetes adossades i amb les puntes cargolades cap endins o fulles ondulants centrades per una infructescència allargada o palmetes d’àrum. Tots els motius foliars presenten un alt volum que els fa semblants a conquilles. Pel que fa a les arquivoltes, només tres són treballades i les restants són formades per bossellets i mitjacanyes. La primera començant des de l’exterior es resol en una faixa amb una sanefa de tanys cardials ajaguts, que tanquen palmetes de cinc lòbuls —mostrant alternativament l’anvers o el revers—, amb nus a la base i en grups de tres fulles digitades en ventall, als intersticis. A la quarta, unes llaceries de tanys estriats creen compartiments romboïdals nuats i entreteixits amb acabaments en semipalmetes divergents, que retrobem a l’interior dels requadres, formant parelles afrontades. La setena reuneix, sota un fris dentat i digitacions, setze dovelles treballades en alt relleu amb àngels amb nimbe lobulat i al mig un bisbe alat, asseguts i en disposició radial(*), vestits amb túnica i sobretúnica, de gust bizantí, amb vores nebulades i frisos espigats. Detectem variants quant al gest (de benedicció o mostrant els palmells) i als objectes que porten (un llibre, un mocador o un peix). La figura central duu una mitra, en la qual s’observen dos símbols del tetramorf (el lleó i el brau), sosté un llibre o tal vegada una patena, i fa el gest de beneir. La curiosa associació d’elements angelicals i eclesiàstics, si bé pot ésser interpretada com una nova al·lusió a sant Pere(*) presidint el cor celestial, potser simbolitza també la presència en el lloc més destacat de la màxima autoritat religiosa tarragonina de la qual depenia el temple, és a dir de l’arquebisbat, ocupat al primer terç del segle XIII (1199-1215) per l’empordanès Ramon de Rocabertí, el senyal heràldic del qual (els rocs) apareix al claustre de la seu.
Timpà de la portada de l’església amb una falsa llinda amb decoració historiada presidida per la Virgo lactans flanquejada per àngels. És una de les obres de l’àrea tarragonina atribuïdes a l’anomenat taller del “Mestre del frontal de Santa Tecla”.
ECSA - M. Catalán
El timpà és envoltat, com si es tractés d’una falsa arquivolta, per una sanefa decorada amb llaceries formades per tanys amb tres estries que generen una sèrie de rombes entrellaçats amb una cadena de cercles grans i petits. Els extrems, nuats, acaben en semipalmetes. El disc cimal conté la Dextera Dei, disposada sobre una creu grega patent, amb digitacions al fons(*). Tot i que la portalada és mancada de veritable llinda, ha estat simulada mitjançant un relleu on veiem esculpits, d’esquerra a dreta: l’aparició de Jesús a les Maries, sant Pere, una Maiestas Mariae dins una màndorla flanquejada per àngels, una figura masculina i l’epifania. La col·locació de columnes de fust entorxat(*) crea sis compartiments, que no es corresponen, però, amb la delimitació d’escenes. A l’esquerra, dues dones dretes i de tres quarts sostenen sengles copes cobertes. Aixequen el braç esquerre, en senyal de sorpresa, cap al centre de la composició, en simetria amb el de Jesús, que beneeix Maria Magdalena, desproveïda de nimbe. Prosternada al seu davant, li toca un peu i se separa els cabells. Actua com a eix i com a element d’ambientació espacial un arbre de brancatge entrecreuat(*). Jesús, amb els estigmes de la passió i el nimbe crucífer, és representat com a hortolà, tal com suggereix el càvec que agafa pel mànec. Aquesta casella inicial fusiona en realitat dos passatges pertanyents al denominat cicle de la glorificació de Crist: la seva aparició a les dones mirròfores i a Maria Magdalena. La primera resulta un xic insòlita, ja que habitualment hom tria l’arribada de les Maries al sepulcre custodiat per un àngel (Mt 28, 2-7) el matí de la Pasqua (Mc 16, 1; Mt 28, 56; Lc 24, 10). La iconografia tradicional interpreta aquest passatge amb el grup de les tres Maries amb els pots de perfums, el sarcòfag obert del qual sorgeix el sudari i l’àngel (o àngels) sovint assegut sobre la coberta. No obstant això, en el cas que analitzem, l’escultor escollí el moment posterior, en què Jesús ressuscitat es fa present a Maria Magdalena i a la mare de Jaume el Menor i Josep, quan ambdues acudeixen a donar la bona nova als deixebles (Mt 28, 9). Si seguim la versió de sant Mateu, se li apropen i, prosternant-se, li agafen els peus. El tema indicat constitueix una unitat amb l’aparició a Maria Magdalena. Tot i que en parlen els evangelistes Marc (16, 9-10) i Joan (20, 11-18 i 19, 41), només el segon recull l’ambientació dins l’hort on Jesús fou sepultat, aprofitant un sepulcre nou. Per aquest motiu, Maria Magdalena, després d’haver vist dos àngels sobre els extrems del monument, quan es gira confon la figura de Crist amb l’hortolà. En identificar-lo, Jesús li demana que no el toqui (Noli me tangere), perquè encara no ha pujat al Pare. En l’aparent simplicitat del conjunt iconogràfic, comprovem la síntesi dels relats evangèlics de Mateu i Joan. Per tal d’adequar el text amb la imatge, el Mestre del Pla ha introduït el càvec, com hem descobert en uns altres tres exemplars. En un capitell de la galeria nord del claustre de la catedral de Tarragona, Jesús es mostra igualment amb aquesta eina sobre l’espatlla —recordant-nos Adam condemnat al treball, com veiem a la porta de Santa Maria de Pisa— i beneint amb la mà esquerra. Un segon capitell, procedent de la desapareguda abadia de Santa María de Lebanza (Palència) i que actualment és conservat al Fogg Art Museum de la Universitat de Harvard, incorpora igualment un personatge amb el càvec, separat a l’esquerra del sepulcre, amb l’àngel i les Maries. A les descripcions de Porter (1927) i de M. A. García Guinea (1983, pàg. 157 i làm. 129), la figura esmentada havia estat comentada com un simple hortolà, davant la manca de nimbe i pel vestit i el calçat que, contràriament al Pla, no deixen veure les ferides. En una miniatura de la Bíblia d’Çvila (Biblioteca Nacional de Madrid, vit. 15), Jesús sosté novament un caveguet i ensenya el palmell dret. Tanmateix observem una transposició de les narracions bíbliques: Maria Magdalena agafa el peu de Crist i s’estira a terra, com les Maries descrites per sant Mateu, per bé que, pel text de sant Joan, hom sap que no l’arriba a tocar.
Detall del brancal esquerre de la portada i de l’arquivolta interior formada per una filera d’àngels treballats en alt relleu.
ECSA - F. Tur
A continuació s’intercala una altra imatge de sant Pere, assegut. Sosté les claus i aixeca un llibre. Va vestit de bisbe, amb mitra de doble concavitat, alba, casulla i pal·li. El cap, envoltat per un nimbe lobulat, presenta uns ulls sortints i trepanats, galtes inflades, boca recta i tancada i barbeta amb clotet. Com succeeix als capitells, aquesta figura requereix l’enllaç amb una altra. Hom acostuma a associar-lo amb sant Pau, encara que, com veurem, al Pla aquest és substituït per sant Josep.
El requadre principal ofereix la Verge de la llet sota la forma de la Maiestas Mariae, és a dir, la Verge Maria amb el Nen dins l’ametlla mística perlejada(*), acompanyada per dos àngels nimbats, de tres quarts, que sostenen un llibre i un encenser, respectivament. Maria, asseguda sobre un seient de potes de lleó i amb un coixí allargat, aixeca una flor de lis amb la mà dreta i alleta el Nen, coronat i amb un llibre. La Mare té el cap cobert per una corona i envoltat per un nimbe lobulat, com veiem també al timpà de Vallbona de les Monges. Retrobem els trets de reialesa: el faldistori encoixinat, la corona i la flor de lis i la màndorla de caboixons al frontal de l’església del priorat del Coll (MEV). El tema de la Verge de la Llet, d’orígens paleocristians, té notables manifestacions en l’art copte —com a derivació de Visis lactans(*)—, fou conegut pels bizantins com a Panagia Galaktrophousa i passà a la iconografia occidental. Així, podem citar, del segle X, una coberta d’evangeliari de vori otoniana procedent de Metz (Bibliothèque Nationale de París). Del principi del segle XII sobresurt, a la representació de l’Arbre de Jessè del Leccionari de Cîeaux (Dijon, ms. núm. 640, fol. 40 v), una Verge entronitzada dins un marc ametllat, amb el títol grec Theotokos(*). Segons A. Noguera i Massa, que esmenta també un mosaic de la façana de Santa Maria de Trastevere anterior al 1150, la primera representació romànica esculpida correspondria a un relleu d’Hieron de Paray-le-Monial, procedent d’Anzy-le-Duc(*), en què la Verge es troba entre apòstols i les Santes Dones. El mateix Noguera i Massa, seguint M. Trens, afirma que el tipus iconogràfic s’inicia a Catalunya el 1269 (María. Iconografía de la Virgen en el arte español, ed. Plus Ultra, Madrid, 1946), any de realització d’una miniatura que il·lustra la carta de fundació de la Confraria de la Verge i de Sant Domènec de l’església de Tàrrega (ACA). D’aquí ve l’interès, per la prioritat cronològica que representa, de l’exemplar que analitzem, el qual, com ja suggerí F. Español, es vincula estretament amb dos altres coetanis (1988, pàgs. 92-97): una clau de volta de la sala capitular de Poblet i una altra de l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès(*). La suma de coincidències registrades (la corona, el faldistori amb coixí, la flor de lis, el llibre, les digitacions i les perles) obliga a atribuir les tres composicions a un mateix taller o fins i tot potser a un artista comú, el qual perpetuaria les formes i l’estil de qui F. Español ha anomenat “Mestre del frontal de Santa Tecla” (1988, pàgs. 97-98).
Dos detalls de la llinda de la portada: l’escena de l’aparició de Jesucrist ressuscitat a les tres Maries, i la Virgo lactans a l’interior de la màndorla, un dels primers exemples del tema iconogràfic de la Mare de Déu de la Llet en l’art medieval català.
ECSA - J. Serra
Situada entre dues columnetes, apareix una figura barbada i nimbada, de front ample, amb el cap acotat, que sosté un llibre i un bastó. La seva identificació resulta una mica complexa, ja que creiem que actua alhora com a sant Josep i com a sant Pau, tot i que ha estat interpretat també com a profeta (Español, 1988, pàg.
92). Si acceptem només que es tracta del primer, caldria entendre el llibre com un error iconogràfic, que retrobem, per exemple, a la imatge procedent de l’església de Santa Maria de les Homedes (MAC, núm. 3933). Després observem els Reis Mags drets, barbats —llevat del del centre— i proveïts de corones de doble concavitat i de vestits fins a mitja cama. Sostenen una copa coberta i assenyalen l’estrella. El darrer s’acomoda amb dificultat a l’espai. El tema de l’arribada dels Reis portadors de presents, guiats per l’estel, és tractat aquí de manera molt simple, sense variacions en les postures, que repeteixen en certa manera les de les Maries amb els pots de perfums. (ICF-MJVG)
Escultura
Incisions
Al parament sud del transsepte hi ha cinc motius gravats força interessants. Els tres primers són traçats preparatoris de la rosassa. El més visible és situat al nivell de la imposta de la finestra superior, a l’esquerra. Al carreu immediat descobrim, buidada, la corona central de la rosassa: vuit bucles tangents units, inscrits en un cercle, que a l’exterior presenta una columna —amb base i capitell— tal com veiem en la rosassa de la façana de ponent avui en dia (la corona central és envoltada per columnes). El segon és situat a la rebranca esbiaixada dreta de la mateixa obertura —a la quarta filada des de baix o la primera si mirem la llum—. Es limita a una línia ondulant incisa que es cargola sobre si mateixa quatre vegades, en disposició circular. En aquest cas els bucles estan separats, la qual cosa fa pensar que es tracta d’un primer esquema. Al costat dret de la finestra, per sota la cinquena mènsula, comptant des del cim del capcer, un altre carreu mostra novament la corona anellada, una columneta i els dos lòbuls contigus a aquesta en molt baix relleu. A la part inferior hem d’anotar, a la quarta filada més amunt del sòcol, una A cursiva, en coincidència amb una estrella de cinc puntes. Paral·lelament, a la filada superior, un bloc presenta una S seguida d’un nus de Salomó(*) amb quatre fulles als angles i travessat en horitzontal per una línia d’extrem bifurcat conjuntament amb una creu grega de puntes triangulars. El carreu següent mostra una abreviatura en cursiva: Bg. Hem d’entendre que es tracta de les firmes autògrafes dels mestres picapedrers, que devien haver intervingut en la direcció de l’obra constructiva: un anomenat Arnau, un segon només identificat pel traçat geomètric i un tal Berenguer(*). (ICF-MJVG)
Rosassa
Detall de la part central de la rosassa situada a la façana de ponent.
ECSA - J. Serra
A la façana de ponent de l’església sota la doble inclinació de la testera, s’obre al mur una rosassa de setze lòbuls que s’enllacen alternadament amb la zona central, mitjançant un pilar de doble capitell. La zona central és formada per una roseta octolobada que encercla una corona de vuit bucles entrellaçats i tangents, els quals donen lloc a un octògon còncau. El conjunt és encerclat per tres bossells en gradació (cadascun es juxtaposa a una mitjacanya) i una motllura exterior formada per dues fileres d’escacat. Els arquets bisellats mostren una ziga-zaga a l’extradós esbiaixat junt a motius vegetals. Quant als pilars, posseeixen un fust vuitavat, amb un capitell a cada extrem: sota un àbac llis, dos nivells de fulles de llorer i baies als intersticis i un collarí. Els capitells interiors traven la roseta decorada amb un fris dentat entre dos filets i amb flors de lis a les puntes exteriors que separen els lòbuls. L’entrellaç del mig —esculpit als mateixos blocs que la roseta— es troba també xamfranat. En restaurar-se l’església, s’aplicaren plaques d’alabastre a les obertures, en substitució dels vitralls que s’encaixaven a les ranures i als traus practicats als diferents components de la traceria. Interiorment retrobem la mateixa estructura i decoració. Si la comparem amb Santes Creus, comprovem el seu trasllat als peus, a causa de l’adopció d’un absis semicircular i el lògic canvi de proporcions, menors al Pla. (ICF-MJVG)
Mènsules
Quatre de les mènsules que sostenen la cornisa de l’església i que presenten una gran varietat de motius decoratius.
ECSA - F. Tur
Un important conjunt de mènsules recorre tot el perímetre del temple, sostenint una cornisa de poca volada i de perfil de cavet o de bordó (a la façana sud), que, als sectors rectes, sobresurt a 10, 16 m del terra.
En total n’hi ha 144, entre les quals cal diferenciar les esculpides de les llises. Pel que fa a les decorades (103), esculpides a partir d’un perfil de cavet, es poden ordenar en 8 grups: figures humanes (74), animals (4), éssers fantàstics (2), composicions figurades (7), vegetals (2), motius geomètrics (12), heràldica (1) i altres (2)(*). Constitueixen una variant les vuit angulars que s’adapten al seu emplaçament i permeten l’aplicació de temes més detallats. Tanmateix, comprovem l’escassa complexitat decorativa, provocada per la reduïda superfície disponible, més que no pas per consideracions respecte a l’alçada.
La sèrie més important correspon als caps: 41 de masculins, 3 de femenins i 21 de grotescos. Entre els primers, 28 presenten trets esquemàtics: ulls sortits, nas triangular (amb narius buidats), boca ametllada i resseguida per una profunda incisió, absència d’orelles (o pavellons auditius aplanats) i cabell resolt d’una forma molt sumària (amb serrell i tallat arrodonit). En alguns l’arc ciliar es troba fortament marcat o bé observem una pupil·la incisa (ull de batraci). Quatre testes mostren una major delicadesa executiva. També són quatre els caps barbats. Si bé la major part obren la boca, deixant veure la llengua, n’hi ha dos que ensenyen les dents (símbol d’ira) i un té les orelles traslladades a les temples. Com a únics atributs, assenyalem la caputxa(*) en dos casos i la còfia ajustada, que serveix per a distingir tres dones(*). L’exageració d’un o més trets facials crea caps grotescos(*): n’hi ha quatre que treuen la llengua; un que la mossega (gest representat des de l’antiguitat, especialment a Orient, que retrobem a la Gorgona clàssica); dos que torcen la boca, produint una ganyota; sis que riuen o amenacen amb les seves llarges dents, en ocasions esbiaixades; dos amb les galtes inflades i tres amb boca de botzina, que recorden simis.
Quant a les figures masculines de mig cos, dues s’estiren la boca (tipus conegut com marmouset(*)) i una s’hi posa els dits. Les de cos sencer s’acomoden al seu exigu emplaçament, ajupint-se; n’hi ha una que té una mà a la galta i l’altra al genoll(*), una segona beu en un carretellet(*), una altra s’amaga el sexe i fa reposar l’altra mà sobre el ventre(*) i una darrera encreua les mans sobre l’abdomen. Finalment, en veiem dues de nues: amb una mà sobre el ventre i l’altra damunt la cuixa, la primera, i la contigua, en disposició angular, itifàl·lica(*) amb les cames separades per tal de ser visible per ambdues cares.
La temàtica zoomòrfica té una representació limitada. Només descobrim tres caps: de bou, de porc(*) i d’ovella. Les úniques figures completes són dues àguiles afrontades amb el cap acotat, llargues potes i les ales plegades(*).
Únicament podem considerar de caràcter fantàstic una testa allargada, amb orelles traslladades a la part superior(*) i una altra voltada per una faixa dentada que recorda la crinera d’un lleó.
En set suports s’esculpí més d’una figura. Coronant el capcer septentrional del creuer hi ha dos caps superposats, el de damunt en horitzontal sobre l’altre. A la banda oposada s’incrustà una mènsula amb un gran cap, sense cos, flanquejat per dos petits personatges amb un palmell sobre el primer(*). Relacionable amb l’anterior n’hi havia una, avui retirada, que mostrava una cara, traient la llengua, entre dos capets, com apareix també a Covet. Hem d’esmentar també un cap triangular i esquemàtic sobremuntant un ésser nu i invertit(*), amb les extremitats separades(*). Enllaçant amb el primer exemple, cal citar dues testes grotesques juxtaposades(*): una, amb grans dents, fent una riota, i la segona mossegant-se la llengua entre dents obliqües.
Assenyalem igualment dos caps de bou junyits(*) i dos llops que sostenen una ovella a la boca(*).
Malgrat el predomini dels elements vegetals als relleus de l’interior, al perímetre extern només ornen dues mènsules de la façana meridional: dues parelles de palmetes digitades vistes frontalment(*) i unes altres quatre de perfil i adossades, sobre llargs tanys llisos.
Hem identificat dotze motius geomètrics: entrellaços —dos en forma de vuit i un d’irregular, que simula una corda(*)—; un escacat(*) de poc ressalt; una esfera quadripartida(*); tres cilindres, una aspa inscrita dins dos quadrats concèntrics i rotlles: quatre i cinc bossells esglaonats, motius tots ells que retrobem a Santes Creus, i el darrer també a la catedral de Tarragona i al monestir de Vallbona de les Monges.
L’única mostra heràldica registrada consisteix en una creu grega patent, de braços migpartits(*). Cal considerar, a més, un barrilet, cenyit per dues cordes creuades i una soga cargolada similar a un entrellaç de cordons que es pot veure a Matalbanega (Palència).
D’entre tots els temes localitzats, sens dubte un dels més curiosos és el del bevedor. Es presenta formant una unitat amb un barrilet o carretellet, proveït de canella, que sosté amb les mans(*). Aquest tema —suggerit en una ocasió només pel recipient—, de gran difusió en tot el romànic europeu, fa al·lusió a la beguda (aigua o vi) que calma la set o reconforta l’obrer(*), el viatger o pelegrí.
No ha de sorprendre la presència d’una figura fàl·lica, ja que és força habitual en l’art romànic la inclusió de personatges en actituds obscenes, tant si són femenins(*) com si són masculins(*).
La bola partida per una creu incisa pot ser entesa com un pa eucarístic o també com una simplificació de botons florals, que tan sovint ressegueixen portalades, finestres o fins i tot impostes.
Els anomenats modillons de rotlles, d’origen clàssic i oriental, foren especialment importants en l’art califal cordovès, des d’on passaren al mossàrab lleonès —i es prolongaren en les manifestacions mudèjars— i d’aquí al romànic de tot Espanya, estenentse fins i tot a França(*). (ICF-MJVG)
Mènsula de l'angle sud-oest del mur septentrional
A l’exterior del mur septentrional, a 1,25 m de l’angle sud-oest, trobem una mènsula de perfil esbiaixat i una mica esmussada, decorada amb un relleu d’entrellaç consistent en tanys de doble solc i fulles. L’esquema compositiu parteix d’un marc romboïdal, que inclou dues semipalmetes afrontades, amb les bases unides per un nus, del qual emergeixen quatre tiges diagonals acabades en unes altres semipalmetes recorbades que omplen els triangles exteriors. (ICF-MJVG)
Frisos
L’ornamentació interior del temple se centra en els frisos correguts que ocupen els capitells de les pilastres del creuer sota els arcs torals i els nervis cilíndrics que reforçaven la volta, en les mènsules i en les dues claus de volta del transsepte.
Frisos correguts que coronen les pilastres de l’angle sud-est del creuer, amb dues escenes de caràcter religiós.
ECSA - J. Serra
Frisos de les pilastres del sud-est del creuer, el segon dels quals mostra el degollament de sant Joan Baptista.
ECSA - J. Serra
Les escenes historiades i figures religioses que presenten un major interès són situades a les dues pilastres de l’angle sud-est del creuer. Si seguim el fris des de l’absis cap al transsepte sud, observem primer de tot tres cercles enllaçats que circumscriuen cadascun una figura imberbe i nimbada flanquejada per unes altres dues figures humanes més petites, agenollades i d’esquena que agafen la cinta estriada(*). L’escena següent presenta tres personatges dempeus que es podrien identificar amb sant Pere —amb mitra, clau i llibre—, sant Pau —calb, barbat i amb un llibre— i el darrer, si el volem relacionar amb els anteriors, podria assimilar-se a Neró, el poder del qual estaria simbolitzat per la corona i el mantell folrat, durant l’estada dels sants a Roma per tal de convèncer l’emperador dels enganys de Simó el Mag(*). Després de l’angle esculpit amb dues sèries de fulles de llorer, segueix una escena de contingut litúrgic que mostra un sacerdot, vestit amb l’alba, l'estóla i la casulla perlejada, elevant les mans davant l’altar; damunt l’ara apareix el calze amb la patena, un candeler i una creu patent sobremuntat per un baldaquí de doble vessant amb una petita torre prismàtica a la part frontal. A l’altra banda del sacerdot hi ha un monjo de tres quarts, vestit amb mantell i caputxa. Deixant de banda la notable importància d’aquesta representació litúrgica, que pot vincular-se amb la mateixa consagració de l’edifici o ser entesa com una fixació de les cerimònies que estava destinat a allotjar, sobresurt la narració de la mort de sant Joan Baptista(*) (Mt 14, 1-12), al qual ja hem al·ludit en referir-nos a la façana. Dels tres passatges esculpits, dos són fonamentals i freqüentment localitzats en altres monuments romànics: la degollació del sant(*) i el banquet d’Herodes(*). Tanmateix, comprovem que hi ha nombroses variants iconogràfiques, des de les fórmules més simples a les més complexes, amb la introducció d’elements o personatges secundaris. Al Pla, la limitació espacial forçà a reduir cada seqüència al màxim. A la decapitació, sant Joan emergeix pregant d’una torre carreuada mentre el botxí —barbat, amb túnica i sobrevesta— li agafa els cabells a punt de tallar-li el coll amb l’espasa. Aquest mateix gest és reproduït al sacrifici d’Isaac, a les matances d’Holofernes, de Goliat o dels sants Innocents o en altres diverses execucions. Quant al festí, tema que no s’introdueix a la iconografia medieval fins al segle XI, constituint des de llavors gairebé sempre el motiu central del cicle, es limita als protagonistes. Al centre de la composició apareix Salomé, que ofereix la safata amb la testa a Herodies, la qual, ricament abillada i coronada, és asseguda darrere una taula parada i en posició abatuda, a la vora de l’espòs barbat i amb corona lobulada i perlada—. Les mans de les dones s’ajunten, en senyal d’ignominiosa complicitat(*) per agafar el plat macabre, la instigadora del crim s’exculpa acusant la seva pròpia filla amb l’índex(*). Herodes Antipas, sobre un sitial que mostra un plafó decorat amb arc de ferradura i un pom, sosté un tros de pa. La parella, majestàtica i indiferent al dramatisme de l’escena, acusa una clara perspectiva jeràrquica. Quant a la taula, no deixa veure les cames dels comensals(*) per l’acusada perspectiva abatuda, i permet de distingir clarament els objectes i els aliments —escudelles, un ganivet, pans i peixos— sobre les tovalles, de plecs regulars. El requadre contigu conté Salomé després de la dansa, dempeus i tal vegada sostenint cròtals(*), acaronada per Herodes Antipas, assegut al seu costat, que li agafa amorosament la barbeta(*). La postura de la mà d’Herodes revela l’encís desvetllat per la jove dansarina, el moviment que ha estat interpretat per Réau i per François Garnier com una mostra de concupiscència senil i d’afecció sensual culpable(*). El passatge ofereix un desordre cronològic(*), si seguim un sistema de lectura d’esquerra a dreta, ja que correspon al moment posterior del ball de Salomé, en què Herodes, complagut, promet concedir-li tot el que li demani, i que per tant hauria de situar-se abans de la degollació(*).
A l’altre costat de l’absis destaquem un sacerdot —amb crossa i casulla— i els seus acòlits, proveïts de llibre. Trobem també quatre personatges imberbes, el segon amb un llibre, tres agafant-se el mantell i un assenyalant amb l’índex.
En les pilastres de l’angle nord-est, junt a l’escena anterior, trobem diverses representacions d’animals entre les que destaquen lleons(*) rampants i asseguts. Els primers, amb crinera imbricada, es mosseguen la cua convertida en un tany perlejat i acabat en una semipalmeta. Adopten un esquema heràldic, adossats i afrontats, amb les potes davanteres aixecades i en contacte. Cal esmentar també un porc, proveït d’un llarg ullal, menjant en una escudella(*) i una tortuga(*). Dues aus, de potes robustes i separades, amb colls entortolligats, que es picotegen l’ala, exhibeixen un plomatge detallat, amb una cinta perlejada a l’inici de la cua i de l’ala(*). Localitzem igualment éssers fantàstics, com un drac alat, amb el coll cargolat i nuat i una esfinx(*).
En darrer lloc, esmentem els caps grotescos que ornen dos culsde-llàntia, de trets negroides, amb els narius buidats i ulls sortints trepanats; ensenyen les dents i treuen la llengua(*).
Entre l’ornamentació de tipus vegetal sobresurten les fulles lanceolades uninèrvies, de gust cistercenc (murta o llorer), enllaçades per la base, amb puntes d’altres als intersticis i baies, normalment en grups de tres, a la línia superior. Trobem també fulletes trevolades penjant, palmetes de cinc, set o més lòbuls, nervades i perlejades o amb l’àpex girat, tanys —estriats o perlejats—, incurvats o constituint un entrellaç irregular, semipalmetes ondulants, fruits arraïmats o amb imbricacions, una falguera i una branca amb dues fulles palmatilobulades i tres figues, flanquejades per dues pinyes.
Com a elements de fons són freqüents, a més de les fulles de llorer, les digitacions i subratllant els àbacs el fistonat. Finalment hem d’esmentar dues claus de volta corresponents als dos braços del transsepte. Estan esculpides en baix relleu en carreus en forma d’aspa; la del costat de l’Evangeli és una flor lobulada amb un botó al centre buidat, i la del de l’Epístola presenta un nus de Salomó. (ICF-MJVG)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Vllanueva, 1851, vol. XIX, ap. XXXVIII, pàgs. 300-304
- Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1908-19, vol. III(I), pàgs. 419-432 i vol. III(II), pàgs. 537-538
- Capdevila, 1935, pàg. 163
- Udina, 1947, doc. 206, pàgs. 203-204
- Font i Rius, 1969-83, vol. I(I), doc. 143, pàg. 204
- Blanch, 1985, vol. I, pàgs. 109 i 159
- Bové, 1991, pàg. 150
- Companys - Virgili, 1993, pàgs. 19-40.
Bibliografia sobre la portada
- Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III(II), pàgs. 799-803
- Carbonell, 1974-75, vol. II, pàg. 78
- Ambrós, 1982, pàgs. 131-132
- Bousquet, 1984, pàgs. 25-65
- Español, 1988, pàgs. 81-103
- Melero, 1989, pàgs. 7-18.
Bibliografia sobre les incisions
- Colombier, 1973, pàg. 136
- Capdevila Ramos, 1985, pàgs. 419-437.
Bibliografia sobre la rosassa
- Vives-Gibert, 1956, pàgs. 157-159
- Cazes, 1980, XCIII, pàgs. 627-642.
Bibliografia sobre les mènsules
- Companys-Virgili, 1991a, vol. XI-XII, pàgs. 57-114 i 1991b, vol. IV-7, pàgs. 45-61 i 1993, pàgs. 68-84.
Bibliografia sobre els frisos
- Dévillard, 1989, 5-6, pàgs. 37-48
- Garnier, 1989, pàgs. 109-110 i 121
- Companys-Virgili, 1993, pàgs. 85-94.