Situació
Església preromànica de marcada simplicitat, actualment molt malmesa.
ECSA - J. Ponsich
Aïllada enmig de camps, aquesta església és uns 600 m a l’est del poble de Forques, entre les carreteres de Vilamulaca i de Paçà.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 34’ 49,2” N - Long. 2° 47’ 3,6” E.
Al costat de la Cooperativa Vinícola de Forques surt un camí que, entremig de vinyes, mena a les ruïnes de la capella en menys de deu minuts. (PP)
Història
Per bé que no s’hagi trobat cap menció anterior al 1339 (S. Vicentius de Furquis), l’església de Sant Vicenç és un edifici genuïnament preromànic, la qual cosa fa recular els seus orígens en un moment anterior a l’any 1000.
Fou segurament l’església d’un antic vilatge dit Tàpies (topònim que deu fer referència a la tècnica amb què eren construïts els habitatges), esmentat des del segle X (villa Tapies, 981, 994), del qual quedava encara el record al segle XVIII com a lloc proper a l’església (“Tapióles, córrech de Tàpies”, 1703, esdevingut “correch d’En Tàpies” al segle XIX). (PP)
Església
Planta de l’església on s’observa el desviament de l’eix de l’absis trapezial respecte a la nau.
R. Mallol, segons informació de C. Gendre
Església preromànica actualment abandonada. És un temple de marcada simplicitat i de dimensions reduïdes, d’una sola nau acabada al costat de llevant en un absis de planta trapezial. Aquest absis, una mica desviat axialment vers el sud, és molt llarg en comparació de la nau: l’església té 11,95 m de llargada, 4,65 m dels quals corresponen a l’absis (mides exteriors).
La coberta de la nau resta enfonsada, però hi ha suficients vestigis per a tenir la certesa que consistia en una volta de canó de perfil ultrapassat que arrencava de banquetes. D’aquesta volta, en queda l’inici de la curvatura en ambdós costats. És més important la resta del costat de migdia (més d’1 m de curvatura), on es veuen els solcs deixats per les llates de fusta de l’encofrat emprat en construir-la. Podem desmentir, doncs, l’afirmació que es llegeix en algunes obres segons la qual la nau d’aquesta església hauria tingut una coberta d’encavallades de fusta.
L’absis manté sencera la volta de canó lleugerament ultrapassat. S’hi han conservat, ben marcades, les empremtes longitudinals de les llates de fusta de l’encofrat. Es comunica amb la nau per mitjà d’un simple plec, a mena d’arc presbiteral, de la mateixa forma ultrapassada, sense impostes. Les dovelles, de formes allargassades, han estat tallades de manera força tosca en pedra sorrenca i tova o calcària porosa, disposades en ventall. Els carreus dels muntants són tots de pedra sorrenca.
Al mur meridional de la nau hi ha la porta els muntants de la qual s’han conservat, amb grossos carreus també de pedra sorrenca. La part superior fou refeta en època tardana; ara té una llinda de fusta.
Al frontis o façana de ponent un gros esvoranc ha estat reparat modernament amb pedres i ciment. Els indicis d’uns muntants semblarien indicar que hi hagué una altra porta, potser d’arc sobre banquetes. A la part superior d’aquest mateix mur hi queda l’arquet d’una finestra d’una sola esqueixada.
Altres dues finestres, aquestes senceres i també d’una esqueixada, s’han conservat als murs de llevant i de migdia de l’absis. És interessant observar que aquestes obertures són uns simples forats, més o menys rectangulars, que perforen els murs. L’acabat amb arcs de mig punt o de ferradura poc marcada i la minúscula volta de l’intradós s’aconseguiren per mitjà de l’aplicació d’una grossa capa de morter adequadament modelada i allisada. S’hi emprà un encofrat de petites peces de fusta, segons que es comprova a la finestra de migdia.
Al mur oriental de la nau, sobre l’arc del presbiteri, hi ha vestigis d’una altra finestra, molt petita.
Damunt la volta de l’absis s’han mantingut algunes lloses de pissarra del primitiu cobriment, les quals eren col·locades sobre una gruixuda capa de morter.
Capçalera de l’església amb l’arc presbiteral ultrapassat.
ECSA - A. Roura
L’edifici ha estat construït amb un aparell a base de blocs de pedra i còdols de mides diverses, sense treballar, travats amb morter molt abundant, de calç grassa i de gra aspre, el qual ocupa grans espais entre les pedres. A les cantonades s’empraren carreus mal tallats, força grans, amb predomini de la pedra tova i sorrenca. És un aparell irregular, d’aspecte rústec, fet amb una tècnica tradicional, d’arrel molt antiga. Els paraments són perforats per grossos encaixos de bastides.
Tant a l’interior com a l’exterior de l’església hi ha vestigis ben clars de l’arrebossat de morter de calç que, a l’origen, els cobria totalment. Es pot comprovar que els angles interns quedaven arrodonits per la continuïtat d’aquests arrebossats, entre els diferents murs.
Sant Vicenç de Forques és una mostra d’església preromànica senzilla i molt rústega, bastida seguint la vella tradició local, heretada d’època baix-romana. Sembla que cal datar-la dins del segle IX. L’aparell, de blocs de pedra lligats amb una mena de morter encofrat, recorda edificis clarament arcaics, com per exemple la part primitiva de Santa Fe dels Solers (Sant Climent Sescebes, Alt Empordà).
A Sant Vicenç de Forques és evident, potser com enlloc, la importància dels acabats amb morter de calç. Moltes esglésies preromàniques i romàniques primitives eren arrebossades amb morter tant de dins com de fora. Per més insòlit que pugui semblar, en alguns edificis les capes de morter fins i tot recobrien l’enllosat de la coberta. Això s’ha pogut comprovar fa poc temps a l’absis de l’església de Santa Creu de Rodes (Alt Empordà), i encara més recentment a la capçalera de les interessants ruïnes de Santa Maria de Torreneules. No fora estrany que l’esmentada particularitat hagués existit també a Sant Vicenç de Forques. D’altra banda, aquesta església permet documentar un ús tant o més sorprenent dels arrebossats de morter: l’acabat o modelat dels arcs i els vessants de les obertures. (JBH)
Bibliografia
- Bailbé, 1971, pàg. 82
- Ponsich, 1973
- Gavín, 1978, vol. 3, pàg. 114
- Fontaine, 1978, pàgs. 418-419
- Barral, 1981, pàg. 199
- Junyent, 1983, pàg. 118
- Cazes, 1990, pàg. 107.