El castell de Barberà fou llegat l’any 1005 per Guitart a la seu de Barcelona i a l’església de Sant Miquel d’aquella ciutat. Un any després el comte Ramon Borrell i la seva muller Ermessenda completen la donació, i en el document corresponent no sols esmenten el castell sinó també les esglésies que hi ha fundades. És evident que una d’elles devia ser la del castell dedicada a santa Coloma.
Amb aquesta titularitat concreta surt esmentada l’any 1067 en el testament de Bonfill Odesind, jurat precisament en el seu altar. A partir d’aquesta data són freqüents les referències que en trobem en els documents durant el segle XII.
No és fins l’any 1349 que comença a aparèixer el nom de sant Jaume, lligat en aquell moment a un altar que té dedicat, fet que a la llarga motivarà que l’església sigui coneguda amb la doble invocació de Santa Coloma i Sant Jaume.
L’edifici ja era en ruïnes a la darreria del segle XVI; l’any 1597 el senyor del castell de Barberà, Gelabert Bernat de Pinós, demana permís per a edificar una nova església davant del castell, al·legant precisament la ruïna de l’antiga.