Santa Eugènia d’Ortafà

Situació

Exterior de l’absis amb les arcuacions i les lesenes restaurades fa pocs anys.

ECSA - J.L. Valls

L’església de Santa Eugènia es troba dins el nucli de la població, prop del castell. (PP)

Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 34’ 48” N - Long. 2° 55’ 38,4” E.

Història

L’església i la seva titular consten documentalment l’any 1145 gràcies a un llegat que li feu un tal Riambau en el seu testament, però la cronologia de la làpida conservada del seu sacerdot Pere Amell indica que estava en funcionament almenys més de mig segle abans. De fet, l’antiguitat del topònim Ortafà, conegut des del 913, fa suposar que els orígens d’aquesta església són fins i tot anteriors.

El rector Miquel Belloch, en el seu testament del 1631, llegà 50 lliures per a construir la capella de “Nostra Senyora en dita iglésia d’Ortafà”. (PP)

Església

És una església d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular, amb la porta d’entrada al costat meridional de la nau. Al costat de tramuntana hi foren afegides dues capelles laterals en època tardana.

La volta de la nau, actualment coberta d’arrebossat, correspon segurament a una refacció. En un tram és apuntada i a la part restant té forma rebaixada. Hi ha dos arcs torals originals, que són apuntats, de gran robustesa. Presenten la singularitat de recolzar pel costat nord sobre pilars adossats als murs amb impostes de bisell, mentre que pel costat sud arrenquen directament d’impostes de bisell, sense pilars. Així mateix, al llarg del mur nord corre una cornisa de secció de bisell, que no existeix al sud.

L’absis té volta de quart d’esfera. Actualment comunica amb la nau per mitjà d’un arc triomfal sobre grossos pilars, construït amb rajols en època molt tardana, post medieval.

La porta és d’un sol arc de mig punt fet amb dovelles curtes i estretes, ben tallades. És precedida per un porxo afegit modernament. Al frontis hi ha una finestra força gran i de doble esqueixada, amb arcs de mig punt que a l’exterior són dobles, en degradació.

La finestra situada al centre de l’absis ha estat malmenada. El parament extern de l’absis és l’únic sector de l’edifici que presenta una decoració, de tipus llombard, que constava de set arcuacions sota el ràfec entre lesenes, amb una sola i gran arcuació a cadascun dels espais entre les lesenes. Aquestes lesenes són estretes i sobresurten molt del mur.

L’aparell dels murs és força rústec, fet a base de còdols grossos, barrejats amb carreus i pedres petites, desbastades, tot lligat amb abundant morter, que és molt visible als junts. En aquests junts de morter es feren les característiques incisions imitant carreuada, que dibuixen rectangles amb un sol traç, segons s’aprecia a l’absis.

Aquest aparell tan tosc contrasta de manera marcada amb els carreus i les dovelles de granit perfectament tallat i polit que s’empraren a les cantonades, les obertures i els elements ornamentals de l’absis, inclosos els carcanyols entre les arcuacions.

L’esmentada decoració llombarda de l’absis havia quedat molt destruïda. Les parts desaparegudes han estat refetes amb material modern durant unes obres de restauració de fa pocs anys. Amb bon criteri, s’han reconstruït només les lesenes i els arcs cecs que conservaven parts originals.

L’església pot datar del final del segle XI o la primera meitat del XII, datació que s’acorda amb l’atribuïda a la làpida que esguarda a l’interior.

La decoració llombarda del seu absis, amb grans arcuacions, recorda altres capçaleres d’esglésies rosselloneses dels segles XI i XII, com ara Sant Julià de Vilanova de Raó o, fins i tot, la catedral de Santa Eulàlia d’Elna. (JBH)

Epigrafia

Làpida sepulcral del prevere Pere Amell, segons la reproducció que en feu al segle passat L. de Bonnefoy.