Situació
Vista aèria del nucli antic del poble, on s’aprecien les dues torres circulars emmerletades que formaven part del recinte exterior del castell.
ECSA - Jamin
El castell, molt restaurat, es troba en una posició dominant, en el punt més alterós del nucli urbà.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 34’ 48” N - Long. 2° 55’ 38,4” E.
Ortafà és a la riba esquerra del Tec, 5 km al sud-oest d’Elna. Hom hi arriba a partir d’Elna per la D-40. (PP)
Història
El nom d’Ortafà apareix per primera vegada en la documentació el 20 de desembre del 913, any en què Dulcidi i la seva esposa Marta van vendre a Essegut i la seva esposa Arcedònia llur part d’heretatge “super illosterrados de Ortafan”, és a dir, sobre les terrasses de la riba esquerra del Tec. El rei Lotari confirmà el 981, a l’abadia de Sant Genís de Fontanes, un alou “in villa Hortajano”. Nogensmenys, a l’inici del segle XI, l’essencial del territori sembla pertànyer, en alou, a Udalgar de Castellnou, arxipreste d’Elna, el qual l’havia empenyorat, el 9 de desembre de 1003, a Frèdol, bisbe d’Elna, en garantia per un crèdit de cinc unces d’or mancusat cordovès (“auro mancusato corduvesano”). El 21 d’agost de 1028, el mateix Udalgar, aleshores a la fi de la seva vida, va transmetre aquest alou amb els seus altres béns al seu germà, el vescomte Guillem I. D’aquest, l’alou d’Ortafà passà al seu fill Udalgar, que fou ardiaca d’Elna, i d’aquest darrer al seu propi nebot, Guillem II, que també fou ardiaca d’Elna cap al 1064 i que prengué el títol de vescomte a la mort del seu germà primogènit, el vescomte Udalgar (†1075). Finalment, l’1 d’abril de 1091, l’esmentat vescomte-ardiaca, personatge típic del període feudal, tenint la intenció d’emprendre viatge al Sant Sepulcre, donà per testament a l’església d’Elna tot l’heretatge que tenia del seu oncle, l’ardiaca Udalgar, al mateix temps que llegava al seu nebot, el vescomte Guillem III, tots els seus béns “a excepció de l’ardiaconat i dels seus feus eclesiàstics”.
Dins la segona meitat del segle XII, ja apareix esmentada una família que du el nom d’Ortafà. Grimau d’Ortafà el 13 de novembre de 1171 donava a Girard II, comte de Rosselló, els seus alous de Vilanova de Raó i Adanarc, al territori d’Ortafà. Segons un procediment aleshores freqüent, el comte els restituí tot seguit en feu, afegint-hi els pasquers d’Ortafà, amb les cugucies i els homicidis, és a dir, l’alta i la baixa justícia. El llinatge dels Ortafà detingué, a partir d’aquell moment, la senyoria, mentre que alguns dels seus membres, succeint per un temps els Castellnou, ocuparen també l’ardiaconat d’Elna, com Ramon d’Ortafà, germà de Grimau, que fou bisbe d’Elna del 1201 al 1209 i Pere d’Ortafà, ardiaca i prebost d’Elna del 1227 al 1248. Ponç I, senyor d’Ortafà (†1240)i germà de Pere, fou un trobador distingit. A través de la seva neta Clemència de Durban d’Ortafà, esposa de Berenguer de Perapertusa, la senyoria passà a aquest darrer, el qual prengué des d’aleshores el nom d’Ortafà (1307).
Els seus descendents conservaren la senyoria fins a la mort de Ramon d’Ortafà (1660), la filla única del qual, Maria, traslladà la senyoria d’Ortafà als Viver de Lansac, a causa del seu casament amb Alexandre del Viver, els hereus del qual van posseir-la fins a la Revolució Francesa. (PP)
Castell
Si bé el castell d’Ortafà ha estat restaurat o refet en època moderna (final del segle XIX o principi del XX), queden encara restes dignes d’esment de les seves muralles. L’edifici central o residencial, a la part alta del puig, ha estat totalment reconstruït, i té l’aspecte d’un casal modern. Les dues torres que resten dretes de la muralla externa han estat també refetes i presenten uns coronaments propis d’un revival escenogràfic.
Es veuen encara uns alts talussos de muralla de les construccions superiors o centrals del castell. En el carrer del Castell formen la part baixa d’unes cases i creen diferents inflexions; corresponen al costat oest d’aquest recinte. Un llarg fragment de talús, molt alt, del costat est, és visible des del carreró de la Muralla.
El recinte extern, força més gran, envoltava el pujol a un nivell més baix. En resten vestigis més importants. Una torre cilíndrica, situada al nord-oest, ha conservat l’estructura original fins a una alçada d’uns 5 m. Enllaça amb fragments de talussos que ja corresponen al sector occidental, visibles al llarg de la carretera d’Elna. Altres testimonis del talús, aquí enormement alt i amb llenços de muralla al damunt, es veuen al costat est del recinte, en el carrer dels Jugadors de Botxes. Acaben en una altra torre cilíndrica situada al nord-est, que també manté l’aparell antic en una alçada de 5 m. A continuació hi ha un altre llarg talús, ja al costat nord del recinte, el qual queda dins d’uns patis posteriors de cases.
No hi ha dubte que els edificis moderns amaguen altres restes d’aquestes muralles. L’aparell és força homogeni en ambdós recintes, fet amb còdols molt grans, lligats amb morter. Formen filades regulars i sovint s’han col·locat inclinats en un sol sentit. La fortificació data, probablement, dels segles XIII o XIV. (JBH)
Bibliografia
- Alart, 1880, II, 285, IV, 41, i V, 594
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 784, pàgs. 268-269
- Bayrou-Castellví, 1987, pàg. 206.