Santa Maria de Costoja

Situació

Vista aèria d’aquesta important església que presideix el nucli històric de la vila de Costoja.

ECSA - Camara J.P. Joffre

L’església parroquial de Santa Maria presideix el petit agrupament de cases que formen la vila de Costoja.

Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 22′ 8″ N - Long. 2° 39′ 7″ E.

Per a arribar a Costoja, si es parteix d’Arles, cal agafar la carretera D-115, i després d’haver fet un recorregut d’uns 5 km, cal desviar-se a mà esquerra per la carretera D-3 que porta a Costoja després d’haver passat per Sant Llorenç de Cerdans. També s’hi pot accedir per la carretera GI-503, que arrenca de la N-2 i que, per Maçanet de Cabrenys i Tapis, entra en territori francès pel pont del riu Major. (MLIR)

Història

El lloc de Costoja és esmentat en la documentació des de l’any 936, en una escriptura per la qual una dona anomenada Rotruda vengué a Ava, comtessa de Cerdanya i vídua de Miró II, i al seu fill Oliba, l’alou de Costogia, del qual es descriuen les afrontacions territorials en el document.

Pocs anys després ja és mencionada l’església de Santa Maria, concretament en l’acta testamentària de Miró II, comte de Besalú i bisbe de Girona, datada l’any 979; segons el seu contingut, el comte bisbe llegà al monestir de Santa Maria d’Arles les dècimes que li pertanyien d’aquesta església. D’altra banda, l’alou de Costoja fou donat per Oliba I Cabreta, comte de Cerdanya, a la seva muller Ermengarda en esponsalici, i aquesta, al seu torn, l’any 988 li restituí (alaudem de Costoja cum ipsa ecclesia Sanctae Mariae… cum suo cimiterio et cum ipsas domos quae sunt circa ipsam ecclesiam); tanmateix, el mateix dia de la restitució, el comte Oliba I feu cessió del seu alou de Costoja, conjuntament amb l’església de Santa Maria, al cenobi d’Arles (alaudem meum vocitatum nomine Custuja, qui est in pago Elenense in comitato Valle Asperi, cum ipsa ecclesia Sanctae Mariae quae ibidem est). La possessió de Costoja i de la seva església per part del monestir d’Arles li fou confirmada l’any 1011 mitjançant una butlla del papa Sergi IV.

L’església de Santa Maria de Costoja fou consagrada l’any 1142 pel bisbe d’Elna, Udalgar, el qual en fixà els límits parroquials i li atorgà trenta dextres al seu entorn per a enterrar-hi els morts. En aquest espai consagrat es construí una sagrera o cellera, l’existència de la qual és testimoniada als segles següents. Així, per exemple, l’any 1168, en una convinença establerta entre Ramon, abat d’Arles, i Bertran de Boada, es confegí un capbreu dels béns que aquest posseïa i que li havien estat donats en feu per l’esmentat abat; en aquest capbreu es fa menció, per part de l’abat Ramon, dels drets que Bertran de Boada percebia in nostro cellario de Custodia.

Al segle XIII, la cellera de Costoja torna a ser mencionada en el testament que Guillem Hug de Serrallonga, senyor de Serrallonga, Cabrenys i la Clusa, va manar redactar l’any 1267, on feu un llegat a l’església de Sanctae Mariae de Costoja, entre d’altres esglésies del Vallespir. A més d’aquest llegat, ordenà la destrucció del costell, la picota i l’argolla que havia fet instal·lar a la cellera de Costoja, tot reconeixent que ni ell ni els seus avantpassats no posseïen cap dret sobre la jurisdicció penal o criminal de Costoja, la qual corresponia a l’abat del monestir de Santa Maria d’Arles.

Plànol de la cellera de Santa Maria de Costoja, reconstruïda a partir del cadastre del 1811.

A. Catafau

En la relació d’esglésies i parròquies que contribuïren els anys 1279 i 1280 a sufragar la dècima papal recaptada en aquells anys a la diòcesi d’Elna, consta que el sagristà de Costoya satisfeu 25 sous el primer any esmentat i 23 el segon.

A l’inici del segle XIV, en concret l’any 1312, Beatriu, vescomtessa de Rocabertí, filla del difunt Bernat Hug II de Serrallonga, reconeixia que tenia les justícies dels llocs de Serrallonga, Cabrenys, Fontanils, Montalbà i altres, però es comprometia a no imposar cap justícia, alta o baixa, civil o criminal a la cellaria de Costoja, ni sobre els masos, bordes, homes i dones de l’esmentada parròquia, ja que la jurisdicció corresponia a l’abat del cenobi d’Arles.

El plànol del cadastre de l’inici del segle XIX de la vila de Costoja, que es publica en el marc històric d’aquesta comarca, reflecteix clarament l’estructura antiga del poble; les cases es disposaven formant un quadrat força regular al voltant de l’església i del cementiri. La forma regular d’aquest pla es pot explicar gràcies a una fortificació ulterior de la cellera. (PP-AC)

Església

Planta de l’església, on es poden apreciar les dues singulars capelles que precedeixen l’absis i la construcció també romànica, a manera d’atri, que allarga l’edifici pel costat de ponent.

R. Mallol

L’església romànica de Santa Maria de Costoja és d’una gran presència. Consta d’una nau amb un absis semicircular força més baix i estret, precedit per un espai presbiteral. En aquest àmbit, entre la nau i l’absis, hi ha una capella a cada costat, formant un transsepte no sobresortint en planta. Una àmplia construcció, també romànica, allarga l’edifici pel costat occidental, a mena d’atri. El campanar resta adossat a la façana de migdia de la nau, en el sector oriental.

La nau és coberta amb una volta apuntada, reforçada per dos arcs torals també apuntats, que recolzen sobre pilars adossats. A l’exterior, els murs laterals de la nau han estat afermats, ja originalment, amb uns grans pilars adossats, com a contraforts, que coincideixen amb els arcs interns i amb els angles de la construcció.

Una cornisa de cavet que corre a nivell de l’arrencada de la volta crea les impostes dels arcs torals i extradossa els arcs de les finestres.

Interior de l’església, amb la volta un xic apuntada i força més baixa a l’espai del presbiteri.

ECSA - A. Roura

La volta és força més baixa a l’espai presbiteral, lleugerament apuntada i seguida. Comunica vers la nau per un simple plec, amb funció d’arc triomfal. Damunt d’aquest arc s’obren dos grans ulls de bou. La conca absidal té volta de forma ametllada; actualment aquest espai resta clos i ocupat per un retaule i un cambril neoclàssics.

La cornisa, en tot el sector de la capçalera, crea un fris decoratiu. Sota la motllura, hi ha una seqüència de mènsules corbades que alternen amb dents de serra.

Les capelles, a manera de transsepte o creuer, s’estructuren, de fet, gràcies a la diferència de grossària dels murs perimetrals. Mentre que a la nau el gruix és enorme a fi de suportar la llarga i massissa volta (2, 20 m), els murs del sector de capçalera —àmbit presbiteral i absis— tenen un gruix molt inferior (d’1,40 m).

Aquestes dues capelles configuren uns edicles quadrangulars de gran singularitat. Alhora, resten obertes vers el presbiteri i vers la nau per mitjà d’arcades de mig punt. Els arcs descansen sobre unes columnes molt robustes, amb grans capitells esculpits, que flanquegen l’entrada del presbiteri, i introdueixen un element força insòlit. Les dues columnes esmentades són cilíndriques i llises. Les seves bases consten de dos grans tors superposats.

Les dues capelles són cobertes amb voltes d’arestes que són resseguides per grans motllures de bossell o cilíndriques, que formen una primitiva creueria o encreuament d’ogives.

A la part superior, de cara a la nau, les capelles enllacen amb els murs laterals per mitjà d’unes trompes. La disposició i l’estructura general del conjunt de la capçalera, amb aquestes capelles transsepte, és d’una singularitat marcada.

A la nau, s’ha conservat molt bé el paviment de lloses escairades; no és així a la capçalera.

La portalada és al centre del frontis, a ponent, i per tant dona a l’interior del gran atri situat davant d’aquesta façana. Vers l’interior de la nau, aquesta entrada configura un element sobresortint, amb un tram de volta de mig punt, gairebé com un petit arc de triomf. La porta, que compta amb una profusa decoració esculpida, és formada per cinc arquivoltes en degradació, timpà i una gran llinda llisa, amb dues columnes amb capitells a cada brancal.

Porta de tres arcs de mig punt en degradació i nua d’ornamentació, que dona accés pel costat meridional a l’atri situat davant l’església.

ECSA - A. Roura

El gran atri, que allarga el temple 8 m vers ponent, crea un espai rectangular de la mateixa amplada i el mateix gruix dels murs perimetrals que la nau. És clos amb un tram de volta més baixa, també apuntada, amb cornisa de cavet. El paviment és de lloses escairades. Aquest atri té l’entrada al costat meridional. És una porta de tres arcs de mig punt en degradació, amb llinda i timpà. Excepte l’arc extern, de grans dovelles, que és original, en un percentatge elevat dels altres elements és producte de restauració. Al centre del mur de ponent s’obre una finestra gran, d’arcs de mig punt, sense vessants. N’hi ha dues més, de doble esqueixada i arcs de mig punt, als murs nord i sud, les quals han estat tapiades. En el mur nord hi ha un pas o porta simple, ara tapiat.

La finestra que s’obre al damunt, a la mateixa façana occidental, no té cap detall ornamental. És de doble esqueixada i d’arcs de mig punt, de mida gran i de vessants força oberts. Hi ha altres finestres, una al mur de tramuntana, i dues més al creuer, una a cada costat. Se’n diferencia la finestra oberta al fons de l’hemicicle de l’absis, la qual, en el vessant extern, s’estructura amb tres arquivoltes en degradació, amb una columna i un capitell per banda. La columna de l’esquerra és llisa i l’altra és estriada. Els dos petits capitells esculpits són gairebé idèntics i l’arc intermedi presenta un fris decorat.

A la base de l’absis hi ha adossats quatre basaments sortints, com per haver recolzat faixes o columnetes, que no s’haurien realitzat. La part superior de l’absis és recorreguda per un doble fris amb decoració de tipologia “llombarda” i mènsules esculpides. Els timpans dels arquets d’aquest fris tenen al mig uns espais oberts, amb aspecte de petites sageteres.

Les capelles del creuer, si bé exteriorment no destaquen en planta, com ja s’ha dit, en canvi es distingeixen clarament en alçat, cadascuna amb una coberta d’un sol vessant, afegides al sector de capçalera. Els frontons de llevant i de ponent de la nau, i també l’occidental de l’atri, formen capcers elevats.

Vista de l’església des del costat sud-est, des d’on és visible la capçalera i l’esvelt campanar adossat al mur meridional.

ECSA - A. Roura

El campanar resta adossat a l’extrem oriental de la façana de migdia de la nau. És un exemplar interessant de torre per a campanes romànica, de planta quadrada (6 m de costat, mides exteriors i una alçada d’uns 14 m). Té una base alta pràcticament opaca, només amb una llarga espitllera al mur meridional. Al damunt hi ha tres pisos amb una obertura a cada façana. En els dos pisos inferiors, les obertures són simples i grans, d’un sol arc de mig punt de dovelles curtes i amples, sense vessants. El tercer pis és perforat per finestrals geminats de doble arquet de mig punt i mainells de dobles columnetes cilíndriques i capitells amb decoració escultòrica, que en alguns casos és molt erosionada.

Els paraments són llisos, no hi ha frisos ornamentals ni altres elements que assenyalin la separació entre els diferents registres de finestres. Només a l’extrem superior les façanes són decorades amb un doble fris, sota la cornisa de cavet, idèntic al de l’absis: un rengle de dents de serra i una seqüència d’arcuacions que tenen els timpans fets amb dues peces tallades que deixen un espai semblant a una sagetera. Es desenvolupa entre les faixes o lesenes dels angles. Uns merlets de perfil esglaonat coronen el parapet superior de la torre, a l’entorn de la coberta de piràmide. Probablement han estat afegits en època tardana.

El gruix dels murs perimetrals, a la base de la torre, és de 2 m. A l’interior deixen un espai reduït, que és cobert a bona alçada —al nivell dels ampits de les obertures del primer pis— amb una volta de canó. En els pisos superiors, la grossària de les parets disminueix mitjançant desgruixaments per suportar els trespols dels pisos de fusteria. Per mitjà d’un estret passadís, la torre comunica directament amb la nau del temple. La porta és d’arc de mig punt, adovellat.

Els paraments del campanar presenten un bon aparell de filades uniformes, amb carreus que són una mica més petits i allargassats que en els murs de l’església, també amb una barreja de granit i pedra sorrenca vermellosa. Tanmateix, a la part baixa de la torre, fins per sobre de l’espitllera oberta a la base, l’aparell és de carreus grans, pràcticament tots de granit. És una diferència exactament a la inversa de la que s’observa a la nau del temple, ja comentada. Aquest detall fa pensar que els canvis en els aparells del conjunt de l’església han de ser explicats més aviat com a represes d’obra, sense que comportin necessàriament diversitats de datació gaire significatives. Els frisos ornamentals superiors i els arcs i els mainells de les finestres geminades han estat tallats en pedra tosca, molt porosa.

Aquest campanar de Costoja té clares analogies amb altres torres per a campanes d’època romànica evolucionada del país, com per exemple la part superior del campanar de Sant Cristòfol de Beget, a la Garrotxa, el de Prada de Conflent o també el de Montferrer, al mateix Vallespir.

Interpretació

Pels dits paral·lelismes i les seves característiques formals i d’estil, entenem que no hi deu haver un distanciament cronòlogic de gaire consideració entre l’església de Costoja i el seu campanar, el qual situaríem a la segona meitat del segle XII com a fruit de l’empenta reconstructora de l’abadia d’Arles.

L’església ha estat enterament construïda amb un bon aparell de carreus força grans, ben escairats i polits, que es disposen en filades uniformes, a trencajunt. A la major part del parament els carreus han estat tallats en el granit de la contrada, d’un color daurat. Formen, gairebé exclusivament, tot el sector de capçalera i les quatre o cinc filades superiors dels murs de la nau. A la resta dels paraments de la dita nau, el granit combina amb carreus tallats en gres o pedra sorrenca de color vermellós, també procedent del mateix territori. Les voltes són fetes amb carreus més petits i més mal escairats.

A les obertures i els elements decoratius s’ha emprat una barreja de granit i de pedra tosca o de travertí, molt porosa, amb una evident intencionalitat decorativa, i fins i tot cromàtica. Això resta demostrat a la portalada, i encara més a l’absis, on el fris d’arcuacions i dents de serra és totalment de pedra tosca i també ho és la finestra, excepte en els brancals, en contrast amb el parament de. granit. En el fris de dents de serra dels murs laterals de la nau, aquesta combinació de minerals també hi és present, amb una seqüència de dues peces de dentat de pedra tosca i una de granit. Es pot comprovar en un tram especialment ben conservat del costat de migdia.

L’església de Santa Maria de Costoja es pot incloure dins un grup d’edificis amb característiques comunes, pròpies del romànic evolucionat. S’estenen per ambdós costats de la carena pirinenca més oriental. Són esglésies d’una sola nau i absis semicircular. Entre les seves particularitats més rellevants, destaca l’adopció generalitzada de les voltes apuntades a les naus, les portades d’arquivoltes en degradació —amb decoració esculpida o sense— i la relació volumètrica entre la nau i l’absis, aquest força més baix i estret, com també els aparells de bona carreuada.

Una estructura més particular d’aquest grup és l’existència d’un creuer o transsepte, gairebé sempre poc desenvolupat, format per dues simples capelles poc sobresortints en planta. Sovint, fins i tot es repeteixen detalls com els ulls de bou, dobles o bessons, sobre l’arc presbiteral, i els frisos ornamentals amb les pseudosageteres dins les arcuacions.

Formen part del dit grup edificis més o menys complexos o monumentals, com ara Santa Maria de Montferrer i Sant Martí de Cortsaví, al mateix Vallespir, Santa Maria d’Agullana, a l’Alt Empordà, i, en certa manera, Sant Cristòfol de Beget, a la Garrotxa, i Santa Cecília de Molló, al Ripollès. Alguns altres temples, una mica més senzills, es poden considerar de la mateixa tipologia, si bé ja hi manca l’esmentat creuer. En seria una mostra Sant Martí de Maçanet de Cabrenys, a l’Alt Empordà, ben a prop de Costoja (Badia, 1991, pàgs. 10-11, i també als volums IV, IX i X de la present obra, pàgs. 141-146, 391-394 i 155-159, respectivament).

Santa Maria de Costoja, dins d’aquest grup, és un dels temples més monumentals, però alhora podríem dir que transcendeix, per una certa varietat de solucions. Es així, almenys, si tenim en compte l’existència del gran atri o cos occidental, i sobretot per la configuració del conjunt de la capçalera. Les capelles presbiterals o capelles creuer, ja descrites, presenten una estructura i disposició complexes i força singulars. Són allunyades, en aquest sentit, de les altres esglésies citades, en les quals el creuer és configurat per uns espais rectangulars, reduïts i d’extrema simplicitat.

Aquestes capelles de Costoja són integrades plenament dins de l’espai presbiteral, amb una concepció arquitectònica i, segurament, una funcionalitat litúrgica diferents. Ens recorden els edicles o capelletes de l’església castellana de San Juan del Duero, a Sòria, situats a cada costat de l’entrada del presbiteri (que hom sol anomenar “baldaquins”). No són ben integrats en un projecte arquitectònic global del temple, com a Costoja; tanmateix, hi trobem les voltes d’arestes amb grans motllures formant creueria. (Lojendio-Rodríguez, 1966, pàgs. 174-202).

Les voltes d’arestes amb nervacions de bossell de les capelles de Costoja representen un dels primers precedents, en terres catalanes, de les voltes de creueria ogival que seran característiques de l’arquitectura gòtica. Altres mostres —molt esporàdiques— d’un tipus semblant de nervacions o creueria primitiva, en obres encara plenament romàniques —com a Costoja-, es troben a la tribuna de Santa Maria de Serrabona, al Rosselló (que no es pot considerar, pròpiament, un edifici), i a les dependències del monestir de Santa Maria de Vilabertran, a l’Alt Empordà (vegeu el volum XIV de la present obra, pàgs. 148-155; i també, Badia, 1977-81, vol. Ilb, pàg. 394; 1991, pàg. 10).

Cronologia

La cronologia atribuïble a Santa Maria de Costoja, al nostre entendre, és en funció de la significació que, en aquest sentit, es vulgui adjudicar a la consagració de l’any 1142 i, d’altra banda, als paral·lelismes fins ara apuntats.

Volem precisar, en primer lloc, que no veiem unes diferències clares i importants en les estructures arquitectòniques del temple que puguin justificar diferències considerables de datació entre diferents parts. En tot cas, les lleus variacions en l’ús de diferents tipus de pedra (tosca o granit) en els paraments podria indicar, al nostre parer, que es produïren interrupcions durant la construcció, amb les corresponents represes d’obra.

La volta apuntada és perfectament solidària amb la resta de la construcció. No té sentit arribar a suposar que aquesta volta de la nau és afegida tardanament, i que substituí una primera coberta de fusta. El gruix considerable dels murs, des de la base, indica que s’han projectat per suportar la volta. Tots els temples catalans esmentats, de tipologia semblant al de Costoja, són coberts des de l’inici amb fermes voltes apuntades.

L’atri, que també se sol considerar afegit, ho hauria estat, en tot cas, en una època no gaire posterior a la construcció del temple. Presenta unes característiques formals i d’estil pràcticament homogènies amb la resta de l’edificació i, per exemple, la mateixa solució de pilars contraforts en els murs perimetrals.

Sería lícit suposar que la consagració del 1142 es realitzà molt al començament de les obres, les quals continuarien i s’allargarien fins ben avançada la segona meitat del segle XII.

Les esglésies del grup abans esmentat, en el qual incloem la de Costoja, se solen considerar aixecades des de mitjan segle XII fins a les primeres dècades del segle XIII. Els exemples citats amb voltes d’arestes i creueria primitiva —inclosa la referència llunyana de Castella— ens porten a la segona meitat del segle XII. (JBH)

Portada

Portada de l’església, profusament decorada, que dona accés a l’església des de l’atri que la precedeix.

ECSA - A. Roura

Detall de l’escultura que orna el timpà i les arquivoltes de la portada principal de l’església.

ECSA - A. Roura

La porta principal de Santa Maria de Costoja s’obre, com ja s’ha dit, en el mur o frontis de ponent que separa l’església del gran atri que la precedeix, i constitueix un dels conjunts més importants de l’escultura romànica del Vallespir per la riquesa de motius que hi figuren en contrast amb la simplicitat d’altres esglésies d’aquesta comarca.

La porta és decorada amb un notable conjunt esculpit en els capitells, les arquivoltes, les impostes i el timpà. A les arquivoltes s’observen una gran varietat de temes de fullatge, palmetes i entrellaçats, amb algunes figures, caps humans i éssers fantàstics al segon arc, des de fora. El timpà és totalment ple d’un entrellaçament de flors inscrites dins d’unes tiges ondulants, a manera de tapís. Dels quatre capitells que coronen les columnes que flanquegen la porta, n’hi ha tres que deriven del model corinti (dos a la banda esquerra i un a la dreta), amb diversitat de registres de fulles i volutes. L’altre presenta el tema de lleons devoradors en els angles, sobre un fons de cintes en diagonal. La línia d’imposta seguida que també forma els cimacis dels capitells presenta una combinació de decoració vegetal i zoomòrfica, constituïda per serps amb un cap comú a l’angle, al costat dret de la porta.

Les columnes de l’arc extern tenen el fust llis, i les de l’arc intern han estat decorades amb estries en espiral, profundes i ampies.

Tres mostres de la complexa decoració que ocupa les arquivoltes de la portada principal.

ECSA - A. Roura

Capitells dels brancals, amb relleus de tipus vegetal i figuratiu.

ECSA - A. Roura

Hom ha assenyalat sovint els paral·lelismes entre l’escultura d’aquesta portada amb les de Lledó, Cistella, Navata i, més indirectament, de Masarac i Pau, a l’Alt Empordà (vegeu-les estudiades per Badia, 1977-81, vol. lla, pàgs. 113, 231-234, 266, 274, 307-308; i al vol. IX, pàgs. 536-544, 449-451, 576-579, 567-568 i 599-602 respectivament, de la present obra), i en certs aspectes amb la de Beget també de la mateixa època. (JBH)

Escultura

La finestra de l’absis és, de totes les obertures de l’edifici, la de més interès pels seus elements escultòrics. Els dos petits capitells que coronen les columnes laterals de la finestra, molt similars entre ells, tenen un doble registre de fulles llises i volutes als angles superiors. L’arc intermedi és resseguit per un fris de boles o relleus semisfèrics. (JBH)

Detall del campanar, amb una finestra geminada amb columna i capitell esculpit i diverses mènsules amb relleus figuratius.

ECSA - A. Roura

El campanar presenta en el pis superior un seguit de finestres geminades, en els capitells de les quals es poden destacar alguns motius escultòrics molt simples.

En el finestral del costat de migdia, el capitell extern té un registre de fulles llises, cargolades a les puntes, i volutes en els angles superiors. L’intern té els angles bisellats, amb uns relleus semisfèrics a la part alta. En el finestral de llevant, els dos capitells tenen un cos marcadament troncocònic i llis, entre dues grosses motllures de bossell que creen l’àbac i l’astràgal. Els capitells de les finestres de ponent i de tramuntana tenen els relleus gastats gairebé del tot i sembla que originalment eren completament llisos; ara són molt escantonats.

La datació del campanar, com ja s’ha esmentat, pot correspondre a la segona meitat del segle XII. (JBH).

Forja

Ferramenta de ferro forjat que encara reforça i decora els batents de la porta d’entrada a l’església.

ECSA - A. Roura

Detall de les volutes, bandes de ferro i forrellat acabat en capet d’animal.

ECSA - A. Roura

En els batents de fusta de la porta de l’església que dona a l’exterior, és a dir, la situada a la façana meridional de l’atri, es conserven un conjunt de peces de ferro forjat de tipus romànic que vers el 1960 fou extret per tal de ser traslladat al Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà, i el 1993 fou restituït.

Hi ha quatre registres en cada batent, formats per les típiques tires horitzontals, de mida gran, acabades en dobles volutes, en aquest cas molt cargolades. Són peces amples, resseguides en tota la superfície per una gran canaleta. Combinen amb altres cintes acanalades, sense les volutes, i amb tires molt més petites, amb espirals poc cargolades i acanalades només al sector horitzontal.

És notable el forrellat, de cos cilíndric i corbat en un extrem, que acaba en un capet zoomòrfic, com de gos, amb una boca oberta. El cos cilíndric del forrellat ha estat molt decorat amb fines incisions, a base de petits motius geomètrics, principalment C invertides i contraposades. Hi destaquen uns requadres que inscriuen un dibuix en aspa que té incisos en els quatre espais triangulars uns motius minúsculs que repeteixen una versió del tema habitual de volutes afrontades. El forrellat corre dins unes anelles fixes, llises o estriades. (JBH)

Reixa de ferro forjat que tanca l’accés al presbiteri.

ECSA - A. Roura

Les grades d’accés al presbiteri són tancades per una gran reixa de forja que ocupa tota l’amplada de la nau. Fa 9, 50 m de llarg i 1, 70 m d’alçada en els seus extrems superiors.

La superfície enreixada és estructurada per diversos plafons rectangulars, completament atapeïts per la repetició múltiple del tema de volutes o espirals afrontades. En sentit vertical, s’hi disposen gran nombre de peces que consten, cadascuna, de quatre parells de volutes, totes de la mateixa mida. Són molt cargolades, (tres espirals) i sorgeixen d’un feix de cintes unides per un gran nus central. Altres nusos ajunten les diferents peces entre elles i amb els marcs dels plafons.

Aquests plafons són fixos, però al centre formen dos batents de la porta d’accés al presbiteri, sempre tot ple amb l’enreixat de volutes.

Detalls del treball en ferro forjat de la reixa que tanca el presbiteri a l’interior de l’església.

ECSA - A. Roura

Detalls del treball en ferro forjat de la reixa que tanca el presbiteri a l’interior de l’església.

ECSA - A. Roura

A la part superior, tot al llarg de la reixa, es drecen setze tiges verticals que acaben en uns esvelts florons o flors de lliri fets amb fulles lanceolades de planxa de ferro, disposades a l’entorn del destacat punxó, a manera de pistil.

Al centre del conjunt, una tira de ferro corbada forma un arc escarser per sobre de la porta de la reixa. Al seu damunt, d’una altra cinta ondulada sorgeix, al bell mig, un conjunt floral molt rellevant. Un gran floró central, com els esmentats, però més gran, és envoltat a sota i tot l’entorn del punxó o tija per quatre flors idèntiques, però més petites.

La reixa és molt notable per la seva qualitat, bellesa i bona conservació. El tema de les volutes és, evidentment, de tradició romànica. Les produccions de la farga medieval el repetiren, al llarg de molt de temps, amb escasses variacions formals. La presència de les flors sembla indicar un moment força avançat per a l’execució d’aquesta reixa, que pot haver estat obrada dins l’època gòtica, seguint, en bona part, una fidelitat a formes arrelades des de molt antic. Pot datar, per tant, d’avançat el segle XIII, o potser ja del segle XIV. (JBH)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Marca, 1688, cols. 138-138 i 168
• Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 160-161 i ap. doc. núm. XVII, pàgs. 340-341
• Rius, 1946, vol. I, pàgs. 39 i 49
• Lojendio-Rodríguez, 1966, pàgs. 174-202
• Cazes, 1977, pàg. 11
• Badia, 1977-81, vol. Ilb, pàg. 394
• Cazes, 1990, pàg. 35
• Badia, 1991, pàgs. 10-11

Bibliografia sobre la portada

• Noel, 1889, pàgs. 102-141
• Brutails, 1906, pàg. 516
• Gudiol-Gaya, 1948, V, pàgs. 52 i 55
• Durliat, 1958, pàgs. 22-23; 1959, IV, pàgs. 51-56
• Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. IIc, pàgs. 47-48
• Cazes, 1977, pàgs. 11-15

Bibliografia sobre l’escultura

• Nöel, 1889, pàgs. 102-141
• Brutails, 1906, pàg. 516
• Durliat, 1958, pàgs. 22-23; 1959, IV, pàgs. 51-56
• Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. IIc, pàgs. 47-48
• Cazes, 1977, pàgs. 11-15

Bibliografia sobre la forja

• Durliat, 1958, pàgs. 22-23
• Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. IIc, pàgs. 47-48
• Cazes, 1977, pàgs. 20-21
• Justafré, 1988, pàg. 25