Situació
Vista exterior de l’església des del sud-est. A despit de les importants mutilacions que ha sofert l’edifici original és perfectament visible l’estructura del temple, del segle XI, amb la capçalera ornamentada a la manera llombarda.
F. Tur
L’antiga església de Santa Maria de Fenals (també coneguda per Sant Marc) es troba a l’indret de Fenals d’Amunt, de poblament dispers, al cim d’una carena de les Gavarres. Al costat de l’església hi ha només el Mas dels Monjos o Mas Castelló, avui deshabitat.
Mapa: 334M781. Situació: 31TEG014319.
Per la carretera local de Calonge a Romanyà de la Selva, a uns 4 km de Calonge i després de passar el veïnat de Cabanyes, es troba a mà esquerra un camí de terra en força mal estat, costerut i tortuós, que amb un recorregut d’uns 2 km puja fins a l’indret on hi ha l’església. És apte només per a certs vehicles. (JBH)
Història
El lloc de Fenals amb la seva església de Santa Maria fou possessió del monestir de Sant Feliu de Guíxols, ja confirmada en el diploma del rei Lotari de l’any 968 al seu abat Sunyer (Fenalis cum ecclesia Sanctae Mariae).
L’any 1016 el monestir de Sant Feliu de Guíxols rebé una important donació dels comtes Ramon Borrell i Ermessenda, que consistia en el gran alou dit Spanedat que s’estenia per diferents termes, de Llagostera a Calonge, per la Vall d’Aro, entre els quals hi havia el terme de Fenals. Hom fa constar que es tracta d’una confirmació de la donació feta al cenobi pels antecessors dels comtes esmentats, Sunyer i Riquilda, per mitjà d’una escriptura perduda, que fou cremada pel foc en una “infestació de pagans”. Hom parla, doncs, d’una antiga donació que, lògicament, cal considerar anterior al 947, any que el comte Sunyer de Barcelona es retirà a un monestir i deixà el govern.
El 26 de desembre de l’any 1041 a l’església de Santa Cristina d’Aro la comtessa Ermessenda i el seu germà Pere, bisbe de Girona, es reuniren amb Gausfred Vidal i la seva esposa Quíxol, senyors de Pals —amb drets i possessions a la rodalia de la Vall d’Aro—, i l’abat Landric de Sant Feliu de Guíxols. Davant el perill de les incursions sarraïnes decidiren cedir en custòdia als monjos guixolencs el castell de “Benedormiens”, fet que comportava la vigilància del litoral. En precisar els límits del territori s’esmenta la via que anava del monestir a la parròquia de Santa Maria de Fenals. Al mateix temps els esmentats Gausfred Vidal i Quíxol donaren al cenobi drets que tenien a les parròquies de Santa Cristina i Santa Maria de Fenals. L’any 1057 la comtessa Ermessenda llegà al monestir de Sant Feliu els béns que tenia en aquesta parròquia.
L’any 1104 apareix enregistrada la donació d’uns alous, de la parròquia de Santa Maria de Fenals, feta pels senyors de Pals al monestir de Sant Feliu de Guíxols.
El monestir de Sant Feliu veié confirmades les seves possessions i els seus privilegis pel papa Alexandre III, en una butlla del 1163. S’hi esmenta l’església de Santa Maria de Fenals i, més endavant, l’alou de Fenals amb els divuit masos que hi pertanyien.
Altres possessions i drets situats a Sant Feliu de Guíxols, Santa Cristina d’Aro i Santa Maria de Fenals foren venuts l’abril de l’any 1208 per Berenguer de Palol a Alemany d’Aiguaviva, sagristà de Girona. Hom feia avinent que restaven exceptuades d’aquest lot les possessions que el venedor tenia per l’església de Sant Feliu de Guíxols i pel castell de la Roca.
L’església de Fenals figura a les llistes de parròquies de la diòcesi del 1362 i del final del segle XIV.
L’orografia accidentada del territori parroquial degué motivar, sobretot a partir del segle XVI, una certa expansió del poblament de Fenals d’Aro, lloc situat als vessants de migdia de les Gavarres i per les terres, més fèrtils, de la Vall d’Aro, prop del mar, mentre Fenals d’Amunt restava com un reduït veïnat de masos escampats per la muntanya. El creixement de Fenals d’Aro, prop del litoral i de fàcil accés, en contraposició a Fenals d’Amunt, amagat del mar, degué accentuar-se al segle XVIII, quan minvà el perill dels atacs de corsaris.
Les esmentades circumstàncies degueren fer imprescindible la construcció d’una nova església a Fenals d’Aro. Aquesta església “nova” de Santa Maria de Fenals, a Fenals d’Aro, ja existia l’any 1585, però hom ignora des de quan. Hi fou traslladada la funció parroquial (l’edifici actual és del segle XVIII, començat l’any 1764 i allargat deu anys més tard, com ja precisà Lluís G. Constans).
Amb l’erecció de la nova parròquia, l’antiga església romànica de Fenals d’Amunt continuà encara força temps oberta al culte, com a sufragània, però sota l’advocació de sant Marc. El dia 21 de maig de 1749, en passar-hi visita pastoral, el bisbe Lorenzo Taranco en decretà la “interdicció” perquè amenaçava ruïna. Des d’aleshores ha continuat lentament el seu procés de degradació. Quan la masia del costat era habitada, l’església servia de magatzem agrícola.
A l’actual temple parroquial de Fenals d’Aro es conserva una làpida gòtica que procedeix de l’“església vella” de Fenals d’Amunt. La seva inscripció, molt llarga, informa que el 4 de novembre de 1338 morí Gueralda de Llabià, esposa que fou de Bernat de Llabià, cavaller de la Bisbal. Gueralda manà ésser enterrada al monestir de Sant Feliu de Guíxols i llegà en benefici del diaconat de l’església de Fenals i a les monges de Santa Maria del Mar de Calonge, per meitat i pro indiviso, totes les rendes que posseïa a la parròquia d’Aro. Disposà que el diaca de Fenals tingués la meitat d’aquestes rendes amb l’obligació de fer-se promoure al grau sacerdotal i de celebrar dues misses cada setmana a l’altar de Santa Maria de la dita església de Fenals per l’ànima de la donant i dels seus. Finalment precisa les condicions del llegat a les monges de Calonge. A l’altra església beneficiada (Santa Maria del Mar o del Collet, terme de Calonge) s’ha conservat també una làpida de contingut pràcticament idèntic, en millor estat que la de Fenals.
Hi ha notícia de Bernat de Llabià el 1321, any en què reconegué tenir pel bisbe una part del delme de Fitor, en un document on és denominat “cavaller de Fenals”.
L’església romànica de Santa Maria de Fenals es troba en un paratge ja ocupat en època romana; al començament del segle XX l’arxiver Eduard González Hurtebise donà notícia de troballes, a la seva proximitat, de monedes, llànties i tègules. (JBH)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, que consta d’una nau bastant llarga i amb els murs laterals lleugerament convergents vers la capçalera, amb un absis semicircular a llevant, precedit per un petit cos d’edifici a manera de presbiteri.
J. A. Adell
L’antiga església parroquial de Santa Maria de Fenals, ha arribat al nostres dies en molt mal estat de conservació. És un temple d’una sola nau, força llarga i de planta lleugerament trapezial, ja que els murs laterals tendeixen a convergir vers la capçalera. Aquesta nau és coberta amb volta de canó i és rematada a llevant per un absis semicircular amb volta de quart d’esfera, precedit per un curt espai presbiteral també cobert amb volta de canó. Uns simples plecs de mig punt marquen la degradació dels diferents sectors.
A la meitat de la llargada de la nau hi ha un arc toral de mig punt sobre uns pilars adossats, fet amb carreus i dovelles ben carejats. Aquesta volta de la nau sofrí una important ensulsiada que en féu desaparèixer gairebé tota la meitat occidental. Aquesta part de l’edifici tornà a ésser coberta, però amb simple embigat, i fou convertida en una mena de pòrtic o galilea en ésser construït un nou frontis a l’interior, a nivell de l’inici del tram de volta conservat. Aquesta operació reduí la llargada de l’espai dedicat al culte considerablement. La nova façana presenta un petit portal d’arc de mig punt adovellat i, al seu costat, una finestra rectangular; sembla obra del segle XVI o del XVII.
L’arc toral esmentat, que després de la dita refecció quedà només almde distància de la nova façana —dins la nau— hagué d’ésser apuntalat amb una ferma pilastra, per evitar el seu enderrocament i el d’un altre sector de volta. Els dos espais amb diferent coberta ja es distingeixen des de l’interior de l’edifici, per l’alçada o el nivell distints de la teulada actual. També restà afectat per aquesta destrucció parcial l’antic frontis. El seu parament és visiblement força refet; la porta i la finestra que s’hi obren són modernes.
El parament exterior de l’absis té decoració llombarda, amb cinc sèries de tres arcuacions entre lesenes, coronades per una cornisa de bisell. L’absis té un alt sòcol esglaonat on descansen les lesenes. Els altres murs exteriors de l’església i els de l’interior són llisos, sense cap detall ornamental.
Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt, i unes altres dues s’obren al mur de migdia de la nau. En aquest mur, a la meitat de ponent, hi havia també la primitiva portalada romànica. En resta només, exteriorment, un espai, una mena d’esvoranc, que senyala la forma d’arc de mig punt, però les dovelles i els carreus n’han estat arrencats. La porta és tapiada; a l’interior és visible un muntant i l’arc adovellat, fets amb pedres ben tallades i polides. Té una part amagada del frontis, ja esmentat, que fou afegit tardanament.
A l’extrem de llevant d’aquest mateix mur de migdia, a tocar de la cantonada de la capçalera, hi ha una arcada de mig punt, de força llum, feta també amb dovelles de granit ben escairades i polides. A l’exterior s’observa perfectament, molt menys des de l’interior de l’edifici, ja que fou aparedada a nivell d’aquest parament. És evident que aquest arc creava un pas obert vers una construcció desapareguda, la qual s’afegia a aquest costat del temple. Se’n poden veure molt escassos indicis. No sembla pas que pugui tractar-se, com hom podria suposar i malgrat la seva situació a l’extrem oriental de la nau, del vestigi d’una absidiola que devia formar part d’una capçalera trevolada, ja que no hi ha rastres d’aquest element a l’altre costat, a tramuntana.
A la banda de migdia de l’absis, modernament hi fou feta una gran obertura que en degrada força el conjunt. L’interior de l’església es troba en un estat lamentable, per l’abandó actual i dels anys que servia de pallissa i corral. Hi resten uns pocs testimonis de l’antic paviment de lloses escairades. Al sòl de l’absis hi ha rastres del fonament d’un tenant d’altar.
Els paraments d’aquesta església presenten un aparell de pedres força irregulars i de mida petita, simplement desbastades a cops de martell, les quals, si bé hom procurà d’organitzar en filades seguides, en molts espais es disposaren sense gaire uniformitat; el morter és ben visible a les juntes. Hi ha un predomini del granit de la pròpia contrada. Aquest aparell lliga a les cantonades amb uns carreus escairats i polits, col·locats al llarg i de través. També són fetes amb carreus les lesenes de l’absis. Els murs laterals de la nau eren coronats, a l’exterior, com l’absis, per una cornisa bisellada, de la qual resten alguns trams. Aquest element manca a l’interior.
Santa Maria de Fenals és una església característica de l’arquitectura del segle XI, amb aplicació dels elements ornamentals llombards.
L’edifici es troba en el més absolut abandó. Com ja hem indicat, a mitjan segle XVIII, quan el bisbe hi féu retirar el culte, ja s’hi detectava el perill d’enderrocament. Actualment conserva encara parts majoritàries de la seva estructura original; és una església que admet i mereix el salvament definitiu. Tanmateix, si hom no hi actua amb urgència, per mitjà d’obres de consolidació, és molt probable que l’inici de la ruïna definitiva no es faci esperar gaire. Són significatives, en aquest sentit, les grosses esquerdes de l’absis i de la volta de la nau i la forma aixafada del seu arc toral malgrat el pilar que l’apuntala. (JBH)
Escultura
En el parament exterior del mur de migdia de la nau, a la meitat de llevant, en una de les pedres de l’aparell, hi ha incisa una petita creu llatina amb reforços en forma de cabotes als extrems dels pals. Aquesta creu, gravada amb traç força ample i profund, fa 11 × 8 cm. La pedra on es troba és de granit; la creu és una mica erosionada. (JBH)
Necròpolis
Josep Pella i Forgas va veure sepultures antropomorfes excavades a la roca a Santa Maria de Fenals d’Amunt, al peu dels murs de l’església, segons afirma en la seva obra històrica publicada l’any 1883. No precisà el nombre d’aquestes sepultures, ni altres detalls. Actualment no són visibles; ignorem si es troben soterrades o han estat destruïdes des que les veié l’autor esmentat. En tot cas la notícia justificaria la realització de prospeccions arqueològiques al temple i el seu entorn. (JBH)
Bibliografia
- Josep Pella i Forgas: Historia del Ampurdán, Lluís Tassó i Serra, impressor, Barcelona 1883, pàg. 328.
- Eduard González Hortebise: Bosquejo histórico de la villa de San Feliu de Guíxols, 1905.
- Lluís G. Constans M. D.: Girona bisbat marià, Barcelona Any Marià 1954, pàg. 159.
- Lluís Esteva i Cruañas: La iglesia románica de Santa Maria de Fanals y el epitafio de su lápida gótica, “Àncora” núm. 932-933, Sant Feliu de Guíxols 1966.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 142-143; vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1986, Notes a la segona edició, 2a. ed., pàg. 504.