Situació
Fragment d’un mur en el qual és possible de veure l’aparell de la primitiva construcció del castell.
F. Tur
Les restes del castell, que ha donat nom a la població, són situades a la part alta del poble de Castell d’Aro, a tocar de l’església per la banda de migjorn.
Mapa: 366M781. Situació: 31TEG027294.
La vila de Castell d’Aro és comunicada per la carretera C-253, de Palamós a Santa Coloma de Farners, al seu tram entre Platja d’Aro i Santa Cristina d’Aro, la qual enllaça amb la N-II i l’autopista A-17. Al llarg d’aquesta carretera ha sorgit un eixample modern, mentre que el nucli antic de la població s’estén, en un terreny inclinat, vers el seu costat de tramuntana. També hi ha una carretera local que porta a Castell d’Aro des de Sant Feliu de Guíxols, la qual s’agafa a la rodalia de Sant Pol i s’Agaró. (JBH)
Història
L’any 1041, surt documentat per primer cop el castell anomenat “Benedormiens” (castrum appelatum Benedormiens), que segurament més endavant rebé el nom de Castell d’Aro. Segons aquest document de l’any 1041, la comtessa Ermessenda, vídua del comte Ramon Borrell de Barcelona, el seu germà el bisbe Pere Roger de Girona, Gausfred Vidal amb la seva muller Quíxol —segurament els senyors de Pals—, l’abat Landric, del monestir de Sant Feliu de Guíxols, i la resta de la comunitat d’aquest cenobi es reuniren a l’església de Santa Cristina de la vall d’Aro per parlar d’aquest castell. S’establí que el castell de “Benedormiens” —és difícil de saber exactament quin nom devia tenir aleshores en català—, que sembla que havia estat edificat d’una manera conjunta pels que participaven a l’assemblea, havia d’ésser defensat nit i dia per cavallers i homes a peu, per tal que la gent que vivia a les terres compreses entre Calonge i el monestir de Sant Feliu de Guíxols no hagués de tenir por de cap atac dels pagans, segurament dels musulmans (paganorum infestatione). Pensant en tot això, els reunits decidiren de donar aquest castell no a un laic sinó al monestir de Sant Feliu de Guíxols. Per tal que la comunitat de Sant Feliu pogués fer-se càrrec de la custòdia de la fortificació, la comtessa i el bisbe cediren a més a aquest cenobi els delmes i les primícies de la parròquia de Santa Cristina i també de la contrada on s’alçava el castell.
Aquest castell, situat al lloc de “Benedormiens”, que és possible que fos l’actual població de Castell d’Aro, fou, doncs, cedit al monestir de Guíxols; amb tot, ja de bon principi sembla que restà força sota la influència dels senyors de Pals, ja presents en aquest acte inicial. El pes important que tenien aquests senyors, que ja intuïm l’any 1041, és confirmat en un altre document de l’any 1053. Segons Joaquim Pla i Cargol, en aquesta data, la comtessa de Barcelona i el monestir de Sant Feliu de Guíxols cediren el castell de “Benedormiens” a Bernat Gausfred, segurament fill del Gausfred Vidal que hem trobat esmentat 12 anys abans. Tanmateix, les tensions que potser ja venien d’abans o que potser es derivaren de la no-renovació d’aquesta cessió portaren que a la generació següent, Oliver Bernat —fill de Bernat Gausfred i senyor de Pals— envaís el territori de la vall d’Aro.
L’any 1099 fou redactat un nou document segons el qual l’abat de Sant Feliu de Guíxols cedí la castlania del castell de “Benedormiens” a Ramon Gausfred —segurament un membre de la mateixa família dels senyors de Pals—. L’any 1104 Oliver Bernat de Pals, penedit, tornà al monestir de Guíxols tot allò que havia pres.
Gairebé un segle més tard, l’any 1197, l’abat del cenobi de Sant Feliu de Guíxols donà la possessió del castell de “Benedormiens” a Guerau de Lledó, en canvi d’un jurament d’homenatge.
Després d’aquesta darrera data es produí un trencament de la continuïtat respecte al nom del castell, fet que fa que nosaltres no gosem pas assegurar ben bé que el castell de “Benedormiens” i el castell d’Aro, que apareix documentat a partir d’ara, fossin exactament al mateix lloc, tot i que això sigui molt probable.
Després del segle XII, hom deixa de tenir notícies del castell de “Benedormiens”, fortificació de defensa i molt aviat castell, sobretot senyorial. D’ençà del segle XIII, apareix esmentat en canvi el “castri de Aredo”.
L’actual poble de Castell d’Aro era anomenat, el 1068, Vall d’Aro (“loco que dicitur Valle Aradis”). Cal tenir en compte que el nom popular, encara avui, per a designar el poble entre els habitants de la rodalia és la Vall d’Aro. En aquesta data hi fou consagrada l’església de Santa Maria.
De primer, d’acord amb el que ordenà el bisbe Berenguer de Girona i que consta en l’acta de consagració, aquesta església quedà agregada, com a sufragània, a la parroquial de Santa Cristina d’Aro. Documents posteriors demostren que tenia la funció de capella del Castell d’Aro. Per aquest motiu cal pensar que quan surt en les Rationes decimarum del 1279 una “ecclesia de Aredo cum capella castri” deu fer referència a la parròquia de Santa Cristina i a la seva agregada de Santa Maria com a capella del castell (Santa Cristina no apareix en cap altre lloc en aquesta relació). Així, en les mateixes Rationes decimarum de l’any 1280 ambdues esglésies són citades per separat, primer l’“ecclesia de Arado” (lògicament, Santa Cristina), i més endavant la “capella castri de Arado” (Santa Maria).
Santa Maria de Castell d’Aro no figura tampoc com a parròquia en les llistes diocesanes del 1362 i del final del segle XIV. Sembla que encara era sufragània al final del segle XVI, mentre que en el nomenclàtor dels sinodals de l’any 1691 apareix com a parròquia, però formant un sol districte amb l’antiga parroquial veïna de Fenals (“Beatae Mariae castri de Aredo et Beatae Mariae de Fanals, unit”)-, si bé serà el cap principal d’aquesta unió.
Al segle XIV els documents continuen parlant del “castrum de Aredo”, com, per exemple, en un instrument reial de Pere III quan aquest monarca vengué l’any 1372 el dret de bovatge a Castell d’Aro.
Segons Pella i Forgas aquest castell fou destruït pels remences l’any 1462. L’any 1879 hi hagué un incendi fortuït que degué afectar considerablement una bona part de l’edifici. El castell, actualment de propietat municipal, ha estat objecte d’una obra de restauració iniciada l’any 1970; hom l’ha arranjat com a Casa de Cultura local. (JBH-JBM)
Castell
L’edifici actual és fruit de moltes reformes i reconstruccions i conserva poques restes del castell d’època romànica.
Els murs més propers al temple són els que tenen més elements medievals, tot i que també foren els més afectats per les diverses destruccions que ha sofert aquest monument. A la paret que incideix en el mur meridional de l’església, per exemple, hi ha diverses espitlleres llargues i estretes i l’aparell és fet amb grans carreus afilerats. A la part alta d’aquest llenç, que ha estat sobrepujat per un parament més modern, hi ha una finestra gòtica i, fins i tot, una de les espitlleres sembla que fou retocada per poder ésser utilitzada com a arma de foc.
Al costat d’aquesta paret hi ha el portal de l’edifici. La porta és acabada amb un arc de mig punt, format per dovelles llargues i ben treballades.
Al voltant d’aquesta porta hi ha un fragment de mur que també conserva l’aparell constructiu regular de carreus, però la resta de la façana ja pertany a reformes posteriors. També hi ha diverses espitlleres llargues.
El portal dona accés a un passadís cobert amb volta de canó, pel qual s’entra en un pati envoltat per sectors d’edificacions molt ruïnosos abans de la restauració. Hom hi pot observar fragments de la cara interior dels paraments antics, espitllerats, una antiga porta, l’arc i l’arcada interna d’aquest passadís, tots dos de mig punt i de dovelles ben tallades.
Malgrat que amb les transformacions que ha sofert aquest edifici sigui difícil d’assegurar gairebé res, possiblement els descrits siguin els antics elements que poden ésser d’època romànica (potser del segle XII o ja del XIII); els restants murs, arcs o construccions sembla que almenys han d’ésser d’època gòtica i en una bona part encara més tardans, especialment al sector de migdia. (JBH-JBM)
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- Josep Pella i Forgas: Historia del Ampurdán, Barcelona 1883, pàgs. 422 i 596.
- Emili Grahit: Memorias y noticias para la historia de San Feliu de Guixols, 1883, pàgs. 111, 112, 117, i 217.
- Eduard González Hurtebise: Bosquejo histórico de la villa de San Feliu de Guíxols 1905, pàg. 43.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias Históricas del condado de Besalú, Olot, vol. XII, pàg. 521.
- Lluís Almerich: Els castells de Catalunya, Barcelona 1947, pàg. 36.
- Joaquim Pla i Cargol: Plazas fuertes y castillos en tierras gerundenses, Girona-Madrid 1953, 2a. ed., pàg. 134.
- Lluís G. Constans: Girona, bisbat marià, Barcelona 1954, pàgs. 158 159.
- Santiago Sobrequés: Els grans comtes de Barcelona, Ed. Vicens Vives, Barcelona 1961, pàg. 36.
- Pere Català i Roca: Els castells catalans, vol. II, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1969, pàgs. 636-639.
- Lluís Esteva: Castillo de Aro: la restauración de la fortaleza sigue a ritmo lento, “La Vanguardia Española”, Barcelona 18 de desembre de 1971.
- Miquel Oliva i Prat: El castillo Benedormiens y su zona de influencia, “Revista de Gerona”, nám. 58, Girona 1972.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 141. (ISB)
Bibliografia sobre el castell
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 140.