Situació
Portada romànica de l’antiga església, integrada al nou edifici d’estil barroc.
ECSA - I. Companys
L’església parroquial de Santa Maria és situada al nucli antic de Salomó, no gaire lluny de la carretera.
Mapa: 34-17(446). Situació: 31TCF639658.
A Salomó, s’hi pot accedir per diversos indrets. Sortint de Tarragona, cal seguir la carretera N-340 i pocs quilòmetres abans d’arribar a Altafulla s’ha d’agafar, a mà esquerra, la carretera local T-202, que en un recorregut aproximat d’uns 13 km porta directament al poble de Salomó. També s’hi arriba per l’autopista AP-2, per la sortida de Santes Creus; tot seguit cal agafar la carretera C-246 fins a l’alçada de Vilardida i, des d’aquesta població, surt la carretera T-204 que, passant per Montferri, porta en un recorregut de pocs quilòmetres fins a Salomó. (AVC-MLIR)
Història
Les notícies escrites més antigues que es refereixen a Salomó als segles X i XI, de manera explícita o implícita, són esparses, a voltes contradictòries, i provenen de documents relatius als termes castrals de Castellví de la Marca i Albinyana. El 19 d’abril d’un any imprecís, entre el 960 i el 990, es produí l’alienació del castrum de Castellví de la Marca; en la fitació del terme castral se situa Salomó —tot i no aparèixer explícitament—, en el sector més extrem i allunyat de la “marca” sud-occidental del districte, en delimitar un indret tancat pels “Lanciatos” o Llençats, topònim encara viu a Salomó, just al límit amb el terme municipal de Bonastre. D’altra banda, el “pelago de Salamo” i el “montem Ferriolon” (muntanya de Montferri), consten en les fites septentrionals del castell d’Albinyana, el qual fou cedit al monestir de Sant Cugat del Vallès el 1011 pels almoiners d’Adalbert. Encara subsisteix avui a Salomó una partida anomenada el Pèlag, vora el límit amb el municipi de Vespella. Tot i que els topònims que s’esmenten en aquest document presenten contradiccions respecte de l’anterior, se sap del cert que l’àrea de Salomó era un assentament integrat dins els límits del castell de Castellví de la Marca.
D’altra banda, el topònim Salomó convida a ésser vinculat a una comunitat hebraica, com també ho pot ser Bonastre, tot i que no corresponen a les anomenades “vil·les judaiques”, que apareixen sovint en la documentació medieval.
La comunitat de Salomó es va consolidant durant el segle XII. L’any 1214, Guillema de Castellvell donà a Santa Maria de Banyeres el redelme i el braçatge de l’honor de Salomó que tenia Bernat Fortuny, el qual l’havia rebut de Guillem de Castellvell; aquest document, d’altra banda, refereix les afrontacions territorials, i especifica que l’honor era situat al terme de Castellví de la Marca i pertanyia a la parròquia de Sant Bartomeu de Puigtinyós (actualment Montferri). Amb posterioritat, el rei Jaume I, per una escriptura atorgada l’any 1254, posà sota la seva protecció i especial guiatge la vila de Salomó, els seus habitants i tots els seus béns i possessions, i així mateix, totes les altres viles que corresponien al monestir de Banyeres.
Tot i les mencions de Salomó, la documentació no ha proporcionat, ara per ara, gaires notícies que facin referència a la seva església, dedicada a Santa Maria. L’any 1214, tot i que no disposava de parròquia pròpia, no s’exclou l’existència d’un temple sufragani.
Tanmateix, a la darreria de la tretzena centúria el temple de Salomó ja havia adquirit la categoria de parròquia, ja que figura en la relació de les esglésies parroquials que contribuïren amb el delme al sosteniment de les croades. Aquesta llista o relació dona a conèixer que l’any 1279, l’ecclesia Salamo, cum sacristía, satisfeu 20 sous, i el 1280,18 sous pel mateix concepte.
L’església de Salomó, com moltes altres esglésies properes a la riba del riu Gaià, formava part del bisbat de Barcelona fins el 1957, any en què foren incloses totes dins els límits de l’arquebisbat de Tarragona. (AVC-MLIR)
Portada
Tot i que l’actual església de Santa Maria de Salomó és un edifici d’estil barroc, conserva encara la porta romànica de la primitiva església, a la façana de ponent, sota un porxo modern. Aquesta portada, d’arc de mig punt, presenta una decoració escassa, que és aplicada a les impostes; la de l’esquerra, formada per dues peces, mostra, sota una línia (de 5 cm) de petites dents d’engranatge (com a Santa Agnès de Selma), entre dos filets, una zona d’escacat (de 17 cm d’alçada).
L’oposada, també constituïda per dos elements, presenta el mateix tipus de decoració. La clau del trencaaigües conté una sexfòlia inscrita en un cercle, només incisa. A l’interior de la rebranca esquerra es localitza, a més d’una marca consistent en un mont creuat, un segon motiu encerclat gravat: un entrellaç curvilini originat per una corona amb vuit bucles, inclosa a l’interior de dues circumferències concèntriques. Aquest esquema coincideix amb el que observem al centre de la rosassa de Santes Creus, reproduïda a l’església del Pla de Santa Maria, construïda entre la fi del segle XII i la primera meitat del segle XIII. La datació de la portada estaria al voltant de mitjan segle XIII. (ICF-NMB)
Escultura
Relleus en incisió, amb la representació de castells, situats en dos carreus del cos inferior del campanar barroc.
ECSA - I. Companys
Imposta de la banda dreta de la portada romànica, amb decoració d’escacat, i relleu de tipus geomètric situat a la clau del trencaaigües.
ECSA - I. Companys
Al parament de la dreta de la portada i el perpendicular, que creen el cos inferior del campanar barroc, s’han encastat diversos motius treballats en incisió i en un relleu molt pla. En un bloc col·locat a una certa alçada es pot veure un castell de tres torres emmerletades amb una porta de mig punt i carreuada. El flanquegen dues creus gregues de Malta encerclades, menys rebaixades que la figura central. Al cantó, distingim altres dos cercles amb una sexfòlia i una creu del tipus descrit, sobre uns fons buidats. Més amunt, es juxtaposen una creu llatina, un segon castell esquematitzat, sense porta, segmentat per nou sagetes verticals —sobreelevades les tres del mig— simulant els merlets i els carreus, més enfonsades que el camper i una creu grega. A la dreta hi ha un altre castell similar a l’anterior. Són de difícil datació, però creiem que es podrien incloure dins els estilemes del romànic. (ICF-NMB)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Rius, 1945-47, vol. II, doc. 432, pàgs. 76-77 i doc. 730, pàgs. 392-393
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 13 i 28
- Udina, 1947, doc. 8, pàgs. 9-10
- Gallofré, 1950, pàgs. 34-41
- Buron, 1980, pàg. 322
- Resina-Urpí;, 1991, doc. II, pàgs. 417-419.
Bibliografia sobre l’escultura
- Liaño, 1983, vol. III, pàgs. 280-282
- Cruañes, 1990, pàgs. 263-264.