Santa Maria de Serrabona (Bula d’Amunt)

Situació

Vista general de l’antiga canónica, que es dreça en un esperó rocós sobre la vall del Bulès.

ECSA - A. Roura

Vista de la capçalera de l’església, fruit d’una ampliació del segle XII que es correspon amb l’acta de consagració de l’any 1151.

ECSA - A. Roura

L’antic monestir de Serrabona és situat en una vall afluent del Bulès, al centre de l’actual terme de Bula d’Amunt, en un esperó rocós de 598 m d’altitud.

Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 33’ 48” N - Long. 2° 35’ 48,6” E.

Per a arribar a Serrabona cal prendre la carretera D-618 a partir de Bulaternera. A 7 km, un trencall a mà dreta mena fins al priorat després d’un recorregut de 4 km. (PP)

Història

L’església de Santa Maria de Serrabona és esmentada per primera vegada el 26 de desembre de 1068, en la venda de la meitat d’un mas, al lloc dit Casals, que afrontava amb el coll de Glorianes, el terme de Sant Joan d’Arsós, el Bulès (rívo Bula) i el terme de Santa Maria de Serrabona.

En aquesta església fou fundat el priorat de canonges augustinians de Santa Maria de Serrabona el 3 de març de 1082 (vegeu-ne la transcripció del document original). La iniciativa de la fundació venia d’unes “persones a les quals pertanyien els predis per dret hereditari”, que són anomenats conditores et fabricatores praelibatae ecclesiae, a saber: Ramon Bernat, vescomte (de Cerdanya), Bernat, germà seu. Bernat Ramon (fill del vescomte) i Ramon Matfred (de Cortsaví, senyor de Cortsaví Mollet). Aquests donaren a la dita església tot el que hi posseïen: usatges, delmes, primícies, oblacions dels fidels, trenta destres de terra de totes parts de l’església i tot l’altre delme de l’alou que tenien al Vallespir, de tal manera que ho posseïssin els clergues que hi viurien canònicament. Havent trobat els clergues, cridaren el bisbe, el qual volgué d’antuvi elegir el prior, la qual cosa els magnats refusaren rotundament, dient que preferien renunciar a fundar el priorat. Aleshores el bisbe cedí i s’arribà a l’acord que en l’esdevenidor “cap bisbe d’Elna, ni cap dels magnats ni els seus descendents, com tampoc cap persona secular” no podria intervenir en l’elecció del prior o rector de Serrabona, dret que pertanyeria sols als clergues i canonges de dita església segons disposa la regla de sant Agustí.

Aquests elegiren com a primer prior Ramon Ermengol. Després, el bisbe confirmà la inviolabilitat dels predis donats, “sota el lligam de l’excomunicació”. L’esdeveniment determinà l’adhesió entusiasta de molts nobiles et innobiles, els quals acudiren de totes parts per “posar-se, cossos i ànimes, sota la protecció del Salvador i de sa sempre inviolada Mare”. I el document n’anomena uns quants, entre els quals es trobava Bernat Gilbert, que vingué el primer i donà l’exemple als altres, dels quals són citats encara dotze fidels més. Segons es fa esment en l’acta de fundació, uns guariments miraculosos havien mostrat “quant amable a Déu era aquest lloc”.

Un altre document important per al coneixement dels primers temps del nou monestir és l’encíclica mortuòria que el capítol de Serrabona envià als monjos de Santa Maria de Ripoll, els quals els havien anunciat la mort de llur abat Bernat, esdevinguda el 20 de juny de 1102 (vegeu-ne la transcripció). Després d’uns versos d’elogi del difunt, fan el necrologi de les germanes converses, dels frares i dels conversos finals des de la fundació del monestir. A més del primer prior, Ramon Ermengol, del cellerer Udalgar, dos frares, un convers, un prevere i un pelegrí, s’esmenten quatre germanes converses, entre les quals hi havia Ricarda i Estefania, que anaren a Jerusalem. Serrabona era, doncs, al començament, un monestir en certa manera doble i això devia ser una característica, poc coneguda, dels primers monestirs augustinians, perquè el fet és confirmat també pels priorats d’Espirà de l’Aglí i de Cornellà de Conflent. Es molt suggestiva també la menció de les dues converses que s’havien encaminat cap a Jerusalem, seguint evidentment la primera croada de 1096-99.

Mig segle després, l’església de Serrabona, en part reconstruïda i eixamplada, fou objecte d’una segona consagració el 25 d’octubre de 1151 per Artau, bisbe d’Elna, i Bernat, bisbe d’Urgell. Segons consta en el document, l’església havia estat reedificada pel prior Pere Bernat amb la seva comunitat, els habitants del lloc i altres prohoms. Després d’haver assenyalat les afrontacions del territori propi de l’església (a orient, el riu que ve de Bula; a migdia, el coll de Vinodells; a ponent, el puig alt; i al nord, el puig Agudell), el bisbe d’Elna li confirmà els delmes, les primícies, les oblacions i els alous que posseïa o posseiria en el futur. A més, li confirmà i concedí les esglésies de Sant Joan d’Arsós, de Barbadell, de Vilella, de Jóc i de Marinyans, amb llurs territoris, delmes i dependències.

El bisbe d’Urgell feu el mateix per les esglésies cerdanes d’Urtx i d’Ur. Entre d’altres participants eren presents i firmaren l’acta Ramon, abat de Santa Maria d’Arles, Gofrid, abat de Sant Miquel de Cuixà, i els ardiaques Bernat de Mosset i Bernat de Canet.

Cal fer notar que les esglésies de Sant Joan d’Arsós, de Sant Nazari de Barbadell i de Santa Eulàlia de Vilella ja havien estat donades a Serrabona pel bisbe d’Elna, Udalgar de Castellnou, l’any 1145, i que el bisbe Bernat d’Urgell havia donat l’església de Sant Martí d’Ur el 5 de març de 1151, alguns mesos abans, doncs, de l’esmentada consagració. Aquesta donació serà confirmada encara el 22 d’abril de 1163 pel bisbe d’Urgell Bernat Roger, successor del precedent a la Seu d’Urgell.

El cartulari de Serrabona va desaparèixer al segle XIX, però la documentació que ha subsistit mostra com a partir de la seva fundació la canònica va consolidar i ampliar els seus béns i dominis.

L’any 1176 Bernat, prior, compra a Ramon Fabre i als seus fills, per 50 sous de Malgona, la meitat del molí del Monistrol, dins la parròquia de Casafabre. El venedor elegeix la seva sepultura al cementiri de Serrabona i dona al monestir el seu llit, la refecció d’un prevere i part del seu haver. En contrapartida, el prior promet a Ramon Fabre que si vol un dia entrar en religió, serà rebut com a frare, mitjançant 100 sous en argent o en valor equivalent i en reconeixement de la venda que ha consentit al monestir. L’altra meitat del dit molí és venuda al monestir pel preu de 60 sous de Malgona per Guillem de Noguer.

El 3 d’abril de 1261, Galceran d’Urtx i la seva esposa Xatberta venen al prior Arnau, en franc alou, pel preu de 3 000 sous barcelonesos, totes les terres, els drets i les justícies que posseeixen a Glorianes, Sant Esteve de Sofrunys, Vallestàvia, Noedes, Sant Miquel de Mollet (la Bastida), el Vilar d’Amunt, Sant Joan d’Arsós i tot el que depèn de la senyoria de Glorianes que el prior ja ha comprat a Ramon de Perapertusa, veguer del Rosselló. El 1265, Bernat, prior, prova al comissari del rei l’alodialitat de quaranta predis que el monestir posseeix dins el comtat de Cerdanya, a part alguns masos i terres de poca importància, donats al monestir per dos vescomtes i una vescomtessa de Cerdanya, feudataris del rei dins el vescomtat.

Amb el pas del temps, Serrabona adquirí les prepositures d’Oleta (des del 1327), Jóc (des del 1361), Perapertusa, Duilhac i Rufiac (anteriorment al 1403).

L’any 1529, Joan Pancraç Salvetat, prior, obtingué una confirmació del domini de les possessions del monestir dins les parròquies de Santa Maria de Serrabona, Sant Miquel de Boleto (o Mollet), Sant Pere de la Serra o de Bellpuig, Sant Sadurní de Bula d’Amunt, Sant Esteve de Glorianes, Sant Andreu de Vallestàvia, Sant Nazari de Barbadell, Sant Martí de Casafabre, Sant Cugat de Queixans. Sant Sulpici de Bula d’Avall, Santa Eulàlia de Vilella, Santa Coloma de Finestret, Sant Julià de Vinçà, Santa Maria d’Espirà de Conflent, Sant Esteve de Villarac, Sant Vicenç de Rià, Sant Esteve de Saorra, Santa Eugènia de Sallagosa, Sant Jaume de Naüja, Sant Pere d’Oceja, Sant Andreu de Vilallobent, Santa Maria de Llívia, Sant Martí de Saltèguet, Sant Llorenç de Das, Sant Martí d’Ur, Sant Aciscle de Vilanova, Sant Martí d ‘Exeneia, Sant Martí d’Aravó; i a més els béns situats dins les viles de Coma, Sant Esteve d’Estoer, Estanyils, Joncet, Serdinyà, Marinyans, Soanyes, Nyer, Sansà, les Cases de Pena, Vilangolí i alguns masos i bordes de Fullà, Saorla, Jóc, Ur, Queixans i Sant Esteve de Caperera.

La desaparició de la canònica de Serrabona es produí al final del segle XVI. Per una butlla apostòlica del 19 de juliol de 1593, Climent VIII uní el priorat de Serrabona a la nova diòcesi de Solsona i destinà les seves rendes a la conservació de l’edifici o fàbrica de la catedral i als ornaments de la sagristia. L’administració dels béns de Serrabona fou confiada al capítol de Solsona, el qual nomenava un procurador elegit en el seu si. Solsona conservà la propietat del priorat, ja secularitzat, fins al final del segle XIX.

Des de la presa de possessió del capítol de Solsona, el 16 de juny de 1612, l’església de Serrabona no fou sinó l’església parroquial del petit poblet de Serrabona. L’edifici patí a partir d’aquest moment un greu procés de deteriorament, com constaten les visites episcopals i d’altres notícies dels segles XVII-XIX. En aquest període, en cada conflicte entre les corones de França i d’Espanya, Serrabona era segrestada del domini del capítol de Solsona. L’any 1679, després de la pau de Nimega, li fou retornada. Durant la Revolució Francesa, entre el 1790 i el restabliment del culte l’any 1803, l’antic priorat fou confiscat una vegada més. (PP)

Vegeu a continuació la llista dels priors de Serrabona fins a la presa de possessió del capítol de Solsona, el 16 de juny de 1612.

Priors de Serrabona

Ramon Ermengol	1082 († v 1102)
Pere Bernat	1150, 1151
Bernat	1176
Ademar	1213
Arnau	1238, 1261
Bernat	1265
Ramon	1303, 1320
Pere d’Urtx	1330, 1361, 1365, 1368, 1374
Bernat	1375
Francesc Destorrent	1393-1420
Joan Juher	mort abans del 1424
Jaume Prada	1424-1434
Bernat Joer	(deposat l’any 1448 pel bisbe d’Elna)
Ramon Bach	1438
Ramon Salvetat	1440, 1452
Guillem Bardina	1457, 1464
Joan Salvetat	1494, 1496, 1507, 1520
Joan Pancraç Salvetat	1529, 1534, 1550, 1553
Francesc Joli	1554
Bernat de Sant Climent	1575, 1587, 1591
Jaume Serra	1591, 1598
(PP)

Església

Planta de l’antic priorat, amb indicació de l’hipotètic procés constructiu.

R. Mallol i P. Ponsich

De l’església documentada al segle XI (1068-1082)només resta la nau primitiva, coberta amb volta de canó apuntada, sense arcs torals, la qual era il·luminada per quatre finestres de doble esqueixada a la paret de migdia, a més de la finestra de la capçalera i, probablement, una a la façana occidental, per sobre d’una porta, avui aparedada (de la qual s’han recuperat alguns elements de gres daurat esculpits).

L’ampliació i reconstrucció del segle XII —que cal relacionar amb la consagració de l’any 1151— consistí en la prolongació de la nau vers llevant, per la construcció d’un transsepte i d’un nou absis semicircular, flanquejat de dues absidioles semicirculars buidades dins el gruix del mur, sense projecció exterior; en la construcció d’un cos col·lateral nord entre el campanar (de planta quadrada, situat al nord-oest, que podria ser obra de la fi del XI o de l’inici del XII) i el braç nord del transsepte, col·lateral sobre el qual s’obrí la nova porta principal, amb capitells esculpits, aquesta vegada de marbre rosat; i en l’edificació d’una galeria de claustre, adossada al sud de la nau i que comunica amb el braç sud del transsepte.

També la reforma del segle XII comportà la creació d’una “tribuna” o, més ben dit, d’un cor alt a la banda de ponent que comunicava el claustre amb el primer pis del campanar, a partir del qual es podien fer sonar les campanes durant l’ofici. Malauradament, el conjunt, sostingut per columnes i sis trams voltats d’ogives encreuades, fou evidentment desplaçat en un període desconegut (la qüestió continua essent objecte de discussió entre els historiadors). A l’extrem de ponent de la galeria del claustre subsisteixen dues sales superposades, cobertes amb volta de canó de mig punt, la superior de les quals és al nivell de la galeria; totes dues són del segle XI o XII.

Interior de l’església, vist des de la tribuna, amb l’absis principal al fons i els arcs formers que comuniquen la nau amb el transsepte.

ECSA - A. Roura

A la fi del segle XIII o al començament del XIV, una tercera sala, per a ús de sala capitular, fou construïda a sobre, fet que ocasionà l’aparedament d’una finestra de la nau i també de la porta del cor occidental (al qual s’accedia, anteriorment, a partir del claustre, per una escala de pedra utilitzada des d’aleshores per a accedir a la nova sala capitular). Aquesta sala era coberta d’una volta de canó per mitjà d’arcs formers fets de dovelles molt allargades, dels quals només resten els de la paret de llevant, ja que els altres han desaparegut amb l’esfondrament de la mateixa volta. El conjunt dels altres edificis del priorat era disposat a ponent de l’església. De les ruïnes que encara subsistien a la fi del segle XIX, actualment només hi ha els fonaments, en part enterrats i que seria interessant de fer reaparèixer.

En tota la construcció s’ha utilitzat la roca local d’esquist grisenc o bru: còdols estrets i allargassats d’aspecte groller per a la nau, i treballats i disposats en filades molt regulars per al campanar; s’han fet servir pedres acuradament tallades en aparell gran o mitjà pel col·lateral, el transsepte, els absis i el claustre, parts corresponents a la construcció del segle XII i a la consagració del 1151.

La major part dels estudiosos han subratllat el contrast entre la severitat exterior de l’edifici del segle XII i la riquesa sorprenent dels marbres tornassolats de l’interior. Aquesta impressió, però, deguda a l’austeritat natural de la pedra local emprada, no ha de fer descuidar el saber tècnic evident del mestre picapedrer (en aquell temps, també mestre d’obra i mestre escultor), manifestada per l’execució i la disposició de les pedres d’aparell i també en la realització de motius esculpits sobre una matèria tan ingrata com l’esquist en elements compactes, especialment elegits per a aquesta finalitat, al timpà del portal nord i als pilars de la galeria del claustre.

El problema de la tribuna

Aspecte que ofereix l’excepcional tribuna, bellament esculpida, actualment situada al centre de la nau principal.

ECSA - Rambol

Els primers investigadors que estudiaren Serrabona ja havien remarcat les estranyes anomalies que presenta la tribuna en el seu estat actual. Brutails advertia que les voltes del cor-tribuna, teòricament d’encreuament d’ogives, “són voltes d’arestes ordinàries, a sota de les quals es van muntar aquests encreuaments de nervadures, que són absolutament independents; entre la volta i l’extradós de les ogives existeix un buit pel qual còmodament es pot passar la mà”. I concloïa rotundament: “És evident que el mestre d’obra de Serrabona, en aixecar aquestes voltes sobre encreuades d’ogives, va sacrificar-se a una moda que ell no comprenia”.

Sobre aquestes nervadures en tenia la mateixa idea que altres estudiosos: per a ell, no era un membre útil de la construcció, sinó un ornament en voga. “D’aquest fet, en concloc que el 1150 l’ús racional de l’encreuament d’ogives no era conegut en el país”. I discutint unes “serioses objeccions” fetes a la seva teoria, afegia: “És cert que el pronaos s’ajusta bastant malament a les construccions anteriors; però ningú se sorprèn d’aquestes imperfeccions dels constructors catalans” (...), sense tenir en compte el que ell mateix havia escrit a propòsit de l’aparell de l’absis del 1151: “L’aparell és de llicorella picada i molt ben treballada en el cap, i és un dels més curiosos que es puguin veure en la regió”.

Marcel Robin deduïa de “la construcció incoherent de la tribuna, muntada sobre falses voltes d’ogives” i d’altres observacions sobre el conjunt de l’obra que “tot contribueix a testimoniar una reutilització, de la qual és curiós que ningú, segons crec, no se n’hagi adonat encara”. Per a ell, les escultures de Serrabona no podien ésser sinó escultures tardanes d’elements procedents de les ruïnes de Sant Miquel de Cuixà. Durliat escrivia: “Certes anomalies autoritzen a pensar que la tribuna no era en aquest lloc al segle XII” i, després d’haver-les enumerades, suposava un desplaçament de la tribuna de l’oest de la nau cap a l’est, que situava hipotèticament al segle XVII o bé al començament del XIX (d’acord amb la hipòtesi que havia ja sostingut al Congrés Arqueològic del 1954). Finalment, però, ha abandonat aquesta posició i considera que la tribuna, tot i servir de cor alt, feia el paper d’una galeria que separa el cor del rerecor, a la manera de la catedral d’Ely, a Anglaterra, o del de l’església de Vezzolano, al Piemont.

Per a nosaltres, aquestes vacil·lacions i opinions diverses mostren que el problema és encara lluny de ser resolt i preferim mantenir, fins a més informacions més detallades o verificacions, la nostra hipòtesi, de sempre, d’un desplaçament de la tribuna d’oest cap a l’est i d’una recomposició consecutiva.

Els punts a favor d’aquesta hipòtesi són:

1. La disposició irracional de les nervadures dels encreuaments d’ogives (gratuïtament atribuïda a la inexperiència d’un mestre d’obres tan prestigiós com el de Serrabona —el qual ja havia experimentat l’encreuament d’ogives a Cuixà cap al 1140—).

2. La disposició de la tribuna, datada fins ara per la consagració del 1151, en detriment de les dues arcades que comuniquen el col·lateral nord amb la nau (arcades que poden ser datades vers el 1151).

3. La inexistència de decoració esculpida en l’arc i el segment dels arcs laterals d’aquell costat, els primers que hom veu tot entrant pel portal del segle XII, contràriament als de l’actual façana occidental.

4. El fet que el pilar del sud-est de la tribuna no tingui capitell de marbre esculpit.

5. El fet que la peça de marbre esculpida sobre dues cares (lleons oposats per la gropa a l’angle), peça manifestament afegida al capitell del pilar esquerre de la façana occidental, correspongui exactament per les seves mides al capitell absent del pilar sud-est esmentat.

6. L’emplaçament anormal de la paret oriental actual de la tribuna, la qual amaga el brancal de la dreta i el naixement de l’arc de la porta obert precisament al segle XII, per fer comunicar la nau amb la galeria del claustre.

7. El fet que les pintures murals de la paret meridional de la nau, fins ara datades al segle XII i relacionades amb la consagració del 1151, hagin estat parcialment obliterades per la tribuna en el seu emplaçament actual.

8. El fet que la porta que feia comunicar el claustre amb el cor alt i la porta del primer pis del campanar, al mateix nivell, només puguin explicar-se per la presència de la tribuna més a l’oest.

9. Els vestigis d’arrencada de la volta, a l’oest de la nau i en aquell nivell (que els partidaris del no-desplaçament de la tribuna expliquen gratuïtament per la hipòtesi d’un altre cor-tribuna anterior a l’actual).

10. El fet que la restitució dels elements avui coneguts de la balustrada és inconcebible amb la situació actual de la façana de la tribuna.

11. Hom podria afegir encara, sense estar segur que la llista de les anomalies sigui completa —no tenen totes el mateix pes, però el seu conjunt és impressionant—, el fet que les pedres esculpides de lleons oposats sota la imposta de la porta oriental de la tribuna semblen estar col·locades de manera diferent de l’original. Si hom es refereix a llur ornamentació lateral, avui del costat interior de la tribuna i en part amagada pels capitells, la de l’esquerra hauria estat a l’origen a la dreta, i viceversa, des del moment que l’arc de la porta és ornamentat únicament sobre la seva cara exterior.

12. El fet, ja assenyalat per alguns observadors, de l’absència d’escultura sobre els cinquanta darrers centímetres del fris de la part superior de la cornisa.

Vista de la tribuna des de llevant, amb la porta que li dona accés i les falses voltes d’encreuament d’ogives.

ECSA - Rambol

La nostra hipòtesi és que la tribuna va ser, amb ocasió del seu desplaçament i reconstrucció, capgirada i que la façana principal hauria estat originàriament orientada vers l’altar, i la porta de la tribuna cap a ponent, a uns dos metres de l’antiga porta occidental de la nau. És d’acord amb aquesta hipòtesi referent a la tribuna de Serrabona que hem suposat l’emplaçament de la tribuna destruïda de Cuixa, al lloc mateix on les excavacions han permès de verificar-ne els fonaments.

Sigui com vulgui, fins ara no ha estat possible saber a quina època es produí aquest canvi a Serrabona.

L’abandó relatiu de l’església prioral, esdevinguda església parroquial dels masos del terme de Serrabona després de la supressió del priorat el 1592, i el fet que hom sap que, el 1630, el visitador enviat pel bisbe d’Elna advertia de la imminent ruïna de l’església, han fet suposar a Durliat que el canvi podia datar del segle XVII. Malgrat l’advertiment del visitador, se sap que el 1636, “el claustre acollia els pastors amb llurs ramats”. D’altra banda és segur que quan Prosper Mérimée vingué al Rosselló per inventariar els monuments més importants, al novembre del 1834, la part occidental de la nau ja era esfondrada, i una paret provisional, construïda de pedres i argila, la tapava a uns dos metres de la façana de la tribuna; de manera que Mérimée i el seu amic i guia el rossellonès F. Jaubert de Passà consideraren que aquesta era la façana de l’església mateixa, car aleshores existia una paret per sobre de la façana esculpida, fins a la volta.

I com escriu Mérimée: “No fou sinó amb l’ajuda d’una torxa que hom pogué distingir els detalls d’escultura”, els quals “devien figurar a la part inferior de la façana”. Hi veia un “pòrtic” o pronaos, i aquesta darrera expressió, com hem vist, és encara emprada per Brutails.

Una tesi recent d’Olivier Poisson ha contribuït a aclarir en bona part la història moderna del priorat (el cartulari del qual, passat a Solsona al segle XVII, sembla que es va destruir quasi totalment a causa del saqueig del capítol de Solsona per les tropes de Napoleó l’any 1809). D’aquest interessant treball i d’alguns altres resulta, pel que interessa als edificis de Serrabona, que el 1586 foren executades unes obres “a les cases del priorat i a l’església i claustre del monestir” (però malauradament no se sap, ara per ara, quines foren aquestes obres); que, segons una visita pastoral del 1630, l’església aleshores amenaçava ruïna; que l’any 1636, un tal Josep Camps havia fet entrar el seu ramat en el claustre, el qual segons un testimoni, ja era “aprofanat de molt temps”; que la paret edificada a plom de la façana de la tribuna era una obra de l’any 1789; que l’esfondrament de la paret oest de la nau es produí al gener o al febrer del 1819, i que la paret entre la porció de la nau al descobert i l’altra fou edificada poc després (ha estat destruïda per la recent restauració). De tota manera, el problema de la tribuna de Serrabona i del seu eventual desplaçament està estretament lligat al de l’emplaçament del seu prototip, la tribuna de Cuixà, malauradament suprimida a la fi del segle XVI. (PP)

El claustre

Exterior de la galeria adossada a la façana sud de l’església, entre l’ala sud del creuer i els edificis afegits al sud-oest.

ECSA - Rambol

El claustre del priorat augustinià de Serrabona, reduït a una única galeria al sud de l’església per raó de la configuració estreta del terreny a la vora d’un precipici, fou erigit cap a mitjan segle XII, tot seguit després de les obres d’ampliació i condicionament de l’església consagrada el 1151. Comunicava amb el santuari i una construcció massiva, situada al sud-oest d’aquest, composta de diverses sales superposades. El 1587, un paleta de Perpinyà anomenat Bartomeu Corbiac va procedir a les restauracions de diversos edificis, en particular del claustre, d’acord amb el contracte establert el 7 de desembre de 1586 pel procurador del prior davant el notari d’Illa, Antoni Pedres. Després de la secularització del priorat el 1592, els edificis, que eren inutilitzats pel capítol de Solsona al qual pertanyien, de vegades servien d’aixopluc per als pastors. Quan fou transformat en sagristia, en una data indeterminada, posterior al 1782 i anterior al 1836, les arcades van ser obturades. El 1836 el capítol de Solsona va mirar de vendre’n alguns capitells. És veritat que en aquella època les columnes de Sant Miquel de Cuixà començaven a dispersar-se i a ser comprades per afeccionats a l’art; a Perpinyà, galeries esculpides del claustre dels dominicans eren deposades i venudes. Gràcies a l’erudit François Jaubert de Passà i a l’arquitecte del departament, el cavaller de Basterot, aquest projecte no es va poder dur a terme. És probablement aquest darrer qui va condicionar en el cor de l’església un retaule on eren integrades les columnes amb bases i capitells del segle XII extretes de la filera interior de la galeria de claustre. Aquest dispositiu, desmuntat el 1911 durant les restauracions dirigides per l’arquitecte en cap dels Monuments Històrics, Lucien Sallez, és conegut per una fotografia del 1881 (Poisson, 1981, fig. 5): es presentava sota la forma d’un retaule de dos registres superposats, on la finestra axial de l’absis formava l’element central flanquejat per dues arcades cegues procedents de la tribuna; tot reposava sobre un basament constituït amb les quatre columnes interiors del claustre. El 1911, aquestes darreres van tornar al seu emplaçament primitiu a la galeria meridional i les arcades van ser destapiades. El 1921, el claustre va ser a punt d’esfondrar-se a cau sa de la desaparició de la terrassa que tenia al damunt. Aquesta fou restablerta l’any següent. La volta fingida de fusta que cobreix la galeria de claustre fou instal·lada durant les restauracions dutes a terme per l’arquitecte en cap dels Monuments Històrics, Sylvain Stym-Popper, després de la Segona Guerra Mundial.

El claustre de Serrabona només es compon d’una galeria que voreja la nau entre els edificis sud-oest i el creuer sud del transsepte. La galeria és constituïda per sis arcades disposades en dos grups de tres. Les tramades són delimitades per pilars massissos de pedra d’esquist acoblats, amb els angles decorats amb una motllura i cabotes. Pel que fa a les vuit columnes geminades, aquestes han estat tallades en marbre rosa de Vilafranca de Conflent. Les seves bases motllurades són de tipus romànic clàssic amb urpes d’angle. Els fusts són monolítics, cilíndrics, de vegades galibats. Diversos motius esculpits decoren els capitells. Les dobles columnes són coronades per un àbac únic d’esquist sobre el qual reposa l’arrencada de l’arc de mig punt. El claustre, al principi cobert d’un rafal, havia tingut un pis que fou enderrocat el 1911. (GM)

Portada

Capitells amb relleus esculpits que sostenen l’arquivolta de la portada nord, el de l’esquerra amb una escena historiada i el de la dreta amb figures de lleons afrontats i rostres humans.

ECSA - A. Roura

El mestre escultor que dirigí l’obra del segle XII i obrà la major part de les escultures de Serrabona havia creat, alguns anys abans (cap al 1140), la tribuna o cor alt a la banda de ponent de Cuixà —destruït a la fi del segle XVI i desconegut fins els anys 1950-52—, motiu pel qual preferim anomenar “mestre de les tribunes” el mestre de Serrabona, autor de les més belles escultures romàniques del Rosselló.

El portal nord de Santa Maria de Serrabona, de dimensió modesta, presenta tres arcs adovellats en degradació i sense timpà. L'arcada central és decorada en la seva aresta de fulles de llorer, mentre que l’exterior mostra en l’aresta una motllura de cavet. Entre totes dues hi ha una arquivolta de secció cilíndrica, feta de marbre i decorada amb una xarxa d’entrellaçats. Reposa sobre impostes d’esquist, decorades amb un fris de palmetes, i sobre dues columnes i capitells de marbre rosat.

El capitell de l’esquerra mostra la figura de Crist, beneint amb la mà dreta i sostenint el llibre amb l’esquerra; és flanquejat per les figures de dos àngels portadors d’encensers. Als carcanyols que deixen lliures les figures, en la part superior, hi ha representades diverses estrelles.

El capitell de la dreta presenta, en un primer nivell, les figures de dos lleons situats en l’angle, afrontats i amb cap comú; dos caps més de lleons sobresurten per darrere dels cossos dels animals descrits. En un segon nivell o registre, corresponent a la part superior del capitell, hi ha dues parelles de volutes, entre les quals sorgeixen caps humans. (PP)

Capitells del claustre

Planta del conjunt prioral, amb la numeració dels capitells de la galeria del claustre.

R. Mallol

Els capitells de la galeria meridional de Santa Maria de Serrabona es caracteritzen en primer lloc per la diversitat del seu escalaborn: a tres nivells per sobre de l’astràgal (tambor, volutes d’angle i àbac retallat en tres daus), o a dos (amb la desaparició de les volutes però sempre amb l’àbac retallat), o encara amb un motiu que decora tant el capitell com l’àbac. Els temes utilitzats són presos del repertori del claustre i de la tribuna abacial de Sant Miquel de Cuixà, els quals es troben en la tribuna de Serrabona: lleons passants, afrontats, alçats, arquejats, grius, ocells, monstres golafres —representats sempre sobre un fons estriat de línies diagonals tallades a bisell—. grans fulles, rostres humans, etc. Són animats per nombrosos forats realitzats amb trepant amb la finalitat de deixar passar la llum.

En el tractament dels motius es revela la presència de dues mans. La primera és probablement la del mestre, amb vigorosos motlluratges, rostres de múltiples expressions, i amb un sentit del refinament visible sobretot en els cabells, les potes o les goles dels lleons, entre altres. Els seus capitells es troben a la cara interior de la galeria. La posició és preferent, més a prop de l’espectador. Els treballs de la segona mà són més mediocres: les actituds són fixes, els volums aplanats, també geometritzats, els rostres no tenen motlluratge ni expressió, són com esbossos. No és fruit de la casualitat que es trobin situats al llarg de la banda exterior de la galeria, en part amagades pels treballs del mestre, amb imperfeccions més difícilment perceptibles.

A continuació es descriuen els vuit capitells individualment. Cal tenir en compte, però, que l’ordre en què es fa alterna l’interior de la galeria amb l’exterior, és a dir que els capitells amb número senar corresponen —segons el nostre parer— al mestre i els de número parell a l’ajudant.

Capitell núm. 1

Capitells núms. 2, 4,6 i 8 de la galeria meridional de l’església, tots ells situats a la banda del pati i decorats amb figures d’animals i vegetals per sota d’un nivell de volutes d’angle.

ECSA - J. Ponsich

Capitells núms. 1, 5 i 7 de la galeria meridional de l’església, amb figures lleonines i alguns rostres humans.

ECSA - J. Ponsich

Sobre el tambor del capitell es drecen vuit cossos de lleons que giren el cap vers l’angle per tal que es fongui amb el de l’animal de la cara adjacent, seguint una composició força comuna en l’escultura rossellonesa de mitjan segle XII. Representats en relleu sobre un fons estriat de línies diagonals, tenen una expressió amenaçadora, amb una gola molt oberta que ensenya les dents. Les potes del davant, que voregen el cos i es dobleguen sota els daus mitjans de l’àbac profundament retallat, són ridículament desproporcionades.

Capitell núm. 2

La decoració, en aquest cas, reprèn la del capitell occidental —dreta de l’espectador— de la porta nord de l’església: lleons que alternativament uneixen els caps en un angle i donen l’esquena al següent i entre els quals, per tal de completar l’espai que queda lliure sota les volutes i sota els daus, apareix un petit cap esculpit (els centrals acompanyats d’una roseta) sense lligam amb la resta de la decoració. Com al capitell precedent, es desenvolupen sobre un fons estriat de línies diagonals.

Capitell núm. 3

Capitell núm. 3 —ala dreta, detall— de la galeria meridional de l’església que presenta esculpides figures de lleons devorant homes, tema que retrobem en el claustre de la catedral de la Seu d’Urgell.

ECSA - A. Roura

Hi apareix un motiu ja trobat a Sant Miquel de Cuixà: grans goles animals amb espesses celles perlejades engoleixen un animal, les potes del qual encara aparents semblen aferrar-se a l’astràgal tòric. Un floró trilobat marca la part superior del tambor; d’aquí surten les volutes, entre les quals se situen els daus mitjans transformats en rostres grotescos.

Capitell núm. 4

El mateix motiu, a base d’ocells que s’agafen a l’astràgal, amb ales desplegades i aixoplugats sota les volutes d’angle, es repeteix tot al voltant del tambor, sota un àbac retallat amb els daus mitjans ornats amb rostres. Una certa sequedat i rigidesa es desprenen d’aquest element, que revelen no una mala traça, sinó l’execució laboriosa d’un bon picapedrer encara que mediocre escultor.

Capitell núm. 5

En alt relleu i sobre un fons sempre estriat hi ha dos lleons amb els caps situats als angles i dues lleones amb el cos arquejat. Aquesta composició es troba també a Cuixà en elements procedents de la tribuna abacial. L’àbac no és retallat, sinó cobert de fulles de llorer posades l’una al costat de l’altra, com a la portada septentrional del priorat.

Capitell núm. 6

Quatre grans fulles ricament decorades de perles, tant a les vores com al llarg de la tija central, es cargolen sobre elles mateixes per tal de formar una voluta o un fruit a cadascun dels angles. L’efecte preciós és accentuat pels forats que omplen les fulles, fets amb trepant als extrems de les petites folióles, i pel dibuix molt lineal i molt precís d’aquestes últimes. Entre les volutes d’angle, els daus mitjans són transformats en rostres humans inexpressius.

Capitell núm. 7

Vuit grius apareixen amb la mateixa actitud que els lleons del capitell núm. 1. Les ales, com els caps, s’uneixen als angles. Són situats davant d’un personatge representat dret, amb el cap sobre el dau mitjà. El cos, “atrofiat”, apareix a les cares, entre les potes dels animals fantàstics. L’àbac és cobert d’un fris de petites flors l’una al costat de l’altra. El modelatge vigorós del cos i l’expressió del rostre de l’home revelen el gran domini de la talla del marbre de l’escultor.

Capitell núm. 8

En aquest capitell es reprenen els motius i la composició del núm. 2, amb idèntica malaptesa en l’execució. Es diferencia d’aquest per un astràgal retorçat, un traçat de línies diagonals força irregular i cossos de volums més arrodonits. (GM)

Escultures de la tribuna

Relleus de la façana occidental de la tribuna, que representen figures d’àngels sota unes arcades i els quatre símbols dels evangelistes, o tetramorf, flanquejant l’Agnus Dei.

ECSA - A. Roura

Pilars esquerre i dret (segons l’espectador) de la tribuna de l’interior de l’església. A sota, restes de la barana que hi havia hagut per sobre de l’entaulament de la tribuna.

ECSA - J.L. Valls, ECSA - A. Roura

Una altra zona de decoració escultòrica important, dins el conjunt prioral de Serrabona, és la tribuna o cor alt, que actualment ocupa un dels trams de la nau central.

La façana occidental presenta una decoració, com el seu prototip de Cuixà, totalment inspirada pel text de l’Apocalipsi. D’esquerra a dreta es troben dos àngels sota arcades geminades, el lleó símbol de sant Marc i l’àguila de sant Joan, l’anyell pasqual i l’àngel de sant Mateu i, a l’extrem dret, el bou de sant Lluc. Tots ells són esculpits sobre unes plaques de marbre inserides entre els arcs i suportades per grosses mènsules, la de l’esquerra mostrant un cap humà i les altres tres un cap de lleó.

Els tres arcs estan decorats amb frisos configurats per flors de quatre pètals de perfil quadrat, lleons, àguiles i palmetes. A la part superior diverses mènsules, amb relleus de caps humans, caps de lleó o caps de simis, sostenen un entaulament. Aquest és compost d’un fris decorat amb mitges palmetes i línies perlades, d’un segon fris de dents d’engranatge o puntes de diamant i d’una cornisa decorada amb flors de quatre pètals.

Per sobre de l’entaulament hi havia hagut una barana profusament decorada, constituïda per arquets i pilastres de secció quadrada i aixamfranada, que actualment no es conserva sencera. La decoració presentava, amb una composició diferent, els motius emprats en la resta de la façana: flors quadripètales quadrades, frisos ornamentats amb palmetes o mitges palmetes i lleons; per sobre els arquets hi havia part d’una cornisa decorada amb zigazagues i flors quadripètales de perfil quadrat. D’aquesta barana, ja fa temps desapareguda, s’han trobat als voltants algunes restes que permeten la seva reconstrucció.

Capitells núms. 8 i 9 de la tribuna i dos dels capitells adossats al seu mur est, tots ells decorats amb relleus de figures lleonines i fulles d’acant.

ECSA - A. Roura

Capitells núms. 1, 2 (una de les cares), 4 i 6 de la tribuna, amb figures d’animals i cares humanes.

ECSA - A. Roura

Tornant al cos pròpiament dit de la tribuna, cal dir que la seva estructura és integrada per quatre pilastres disposades als angles i un total d’onze columnes amb capitells: dues parelles de columnes a la façana occidental, una columna doble a la façana lateral nord, dues columnes a la façana oriental i tres columnes més equidistants en el tram central de l’àmbit.

Les pilastres de la façana occidental també presenten capitells esculpits sobre tres cares, sota impostes decorades amb flors quadripètales quadrades. El capitell de l’esquerra presenta en la cara lateral lleons i palmetes, mentre que a la cara principal hi ha un personatge central barbat, amb les mans alçades i flanquejat per dues bèl lues: a la dreta una mena de centaure —en realitat un lleó amb cara humana— i a l’esquerra un lleó que treu la llengua. Unes palmetes decoren la part baixa. El capitell de la dreta és decorat amb palmetes a les dues cares laterals i amb una escena similar a la de la pilastra esquerra a la cara principal: un personatge central imberbe s’interposa entre un lleó amb cap humà i armat amb un arc i una fletxa, a l’esquerra, i un cérvol amb una fletxa que li travessa el coll, a la dreta. També en aquest cas unes palmetes decoren la part baixa.

Dos detalls d’alguns dels caps dels capitells de la tribuna.

ECSA - A. Roura

Dos detalls d’alguns dels caps que ornen els capitells de la tribuna.

ECSA - A. Roura

Pel que fa als onze capitells corresponents a les columnes, el primer, a l’esquerra de la façana occidental, presenta una composició complexa que no destorba en cap manera l’harmonia del conjunt, estrictament determinada per l’escalaborn previ: un cap humà barbat i amb la cabellera trenada ocupa el dau central; sota les volutes, als angles, hi ha dos caps de lleons engolint animals, les potes dels quals és l’únic que es veu, i entremig una serp tortuosament entrellaçada. Les altres dues cares presenten el mateix tema a més d’una lleona llepant-se les potes del davant, la qual té un cos tan prim i entrellaçat com el de la serp de la façana principal. Sobre el capitell que hi ha immediatament al darrere, l’arcàngel Miquel, situat en un angle, fereix la gola del drac; aquest és flanquejat pels arcàngels Gabriel i Rafael, que ocupen els angles laterals, amb els braços oberts en actitud d’orants. L’angle oposat al de la figura de sant Miquel és ocupat per un simi assegut sobre un cap de lleó amb les cames obertes, tot figurant Llucifer, l’àngel decaigut simulator Dei. En aquest capitell, com en la major part dels altres, unes cares humanes en certa manera personalitzades, imberbes o barbades, i disposades sovint de tres quarts, ocupen el dau central.

Capitells núms. 2 (una altra cara), 3 i 7 de la tribuna, amb la representació de sant Miquel matant el drac i figures de lleons flanquejant rostres humans.

ECSA - A. Roura

El capitell de la dreta de la façana presenta, amb perfecta execució, un tema típic del claustre de Cuixà: lleons oposats a cada cara i afrontats a l’angle, amb un cap únic per a dos cossos, i una cara humana a cada dau central. El quart capitell, situat immediatament al darrere, presenta un altre tema clàssic del claustre de Cuixà: àguiles oposades en les cares i afrontades en els angles, amb un cos doble per a un sol cap. Als daus centrals hi ha, com és habitual, cares humanes: una d’elles, imberbe, fa ganyotes amb la boca de gairell.

El cinquè capitell, a l’esquerra del tram central, presenta a cada cara una parella de lleons adreçats cap a l’angle però amb el cap girat enrere, de manera que els cossos resten oposats —tant en la cara com en l’angle— i els caps afrontats. Excepcionalment, aquí el dau central ha estat suprimit. A la base del capitell hi ha rengles de palmetes.

Capitells de la tribuna núm. 5, amb figures de lleons afrontats damunt fulles d’acant, i 10 i 11, amb figures humanes sortint de darrere d’un registre de fulles i figures de lleons sota un nivell de volutes d’angle i alguns bustos.

ECSA - A. Roura

El sisè capitell, a la dreta del mateix tram, presenta lleons alats oposats en la cara i afrontats en l’angle, amb cap únic, que semblen mossegar l’extremitat de llurs ales. El setè capitell, aplicat a la paret meridional, té tres cares en les quals s’han disposat les figures de dos lleons amb cap als dos angles, però amb la gropa torçada i les cames de darrere cap amunt. Es tracta d’un exemple típic de la fidelitat a la “llei del marc” (o adaptació de la decoració als límits marcats per l’element que la suporta), característica essencial de l’escultura romànica.

Acostats a la paret oriental, el vuitè i el novè capitells representen, respectivament, els temes dels lleons oposats en les cares i afrontats en l’angle, amb cap únic, i el dels lleons oposats a l’angle i amb els caps girats envers el centre de la cara. Al centre hi ha l’habitual rostre, tot ocupant el dau. Entre ambdós capitells s’obre una porta de cara a l’altar; l’arc que la defineix és adornat exteriorment amb palmetes, mentre que l’intradós mostra les habituals flors quadripètales quadrades i dos lleons afrontats en cada imposta.

Una de les bases de columna de la tribuna.

ECSA - A. Roura

La darrera parella de columnes és situada sota un dels arcs que comuniquen amb la nau lateral. Els capitells que suporten presenten: el primer, situat cap a l’interior, tres busts humans i un de simi als angles, sorgint d’una corona de palmetes; el segon, col·locat vers l’exterior, un grup de lleons que se segueixen amb els caps a l’angle. Tots dos tenen als daus centrals cares humanes amb caràcters i expressions acuradament diferenciades.

Les impostes dels dos pilars de la façana i de cadascun dels onze capitells s’adornen dels motius ja emprats a la façana: flors quadripètales quadrades i un fris de palmetes o de mitges palmetes. Les bases, amb potes d’animals als angles, són profusament decorades amb trenes, escates, etc.

Fora de l’àmbit de la tribuna, es pot parlar d’altres capitells que havien ornat la finestra de la capçalera principal: les columnes que els suportaven tenien una decoració d’espiral, mentre que els capitells mostraven figures de lleons. També dos beneiters amb forma de capitells i amb decoració de relleus havien estat a l’interior de l’església; actualment es troben en mans de particulars, després d’haver servit durant molt de temps de morters. Un d’ells és decorat amb figures de lleons. (PP)

Pintura

Fragments de la pintura mural romànica que encara es conserven a l’interior de l’església, amb una part de l’escena de la Crucifixió.

ECSA - A. Roura

A l’interior de l’església encara resten alguns vestigis de pintura mural, la realització de la qual probablement es correspon amb l’ampliació de l’església l’any 1151. Encara resten alguns fragments de pintura mural amagats per la tribuna, corresponents a l’escena del Davallament de Crist als Llimbs, tot i que gran part es va perdre després del 1945 a conseqüència de les obres de restauració. En canvi, com a resultat d’aquestes mateixes obres, foren descoberts altres fragments de decoració mural al mateix mur de la nau, no lluny del cor. En ells es representa el Davallament de la Creu. El braç dret de Crist ja és desclavat i les tenalles de Nicodem s’adrecen a desclavar-li la mà esquerra; Josep d’Arimatea rep el seu cos que ja es doblega, mentre que Joan, amb expressió dolorosa, decanta el cap i el recolza sobre la mà. Un àngel sosté, sobre el braç dret de la creu, un medalló amb la representació del sol. Aquesta escena formava part d’un conjunt complex, ja que encara es pot veure una mica més amunt el pessebre amb el bou i la mula.

Aquestes pintures són fetes al fresc sobre fons blanc, amb diversos registres separats per llargues bandes cromàtiques i zigazagues. A la part baixa hi ha les restes d’un seguit de semicercles que imiten un treball de tapisseria, combinació freqüent a la pintura romànica. L’allargament de la finestra ha escurçat la part superior de la composició. (MDu)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Mérimée, 1835 [reeditat 1971], pàgs. 221-22
• Taylor, Nodier, Cailleuxe, 1835, vol. 2, pàg. 235, làms. 168, 109, 169 bis
• Vidal, 1900. I, pàg. 13
• Brutails, 1901, pàgs. 25-26 i 75-77
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918, vol. III, pàgs. 443-446 i 524-526
• Durliat, 1947
• Robin, 1947
• Durliat, 1955a, pàgs. 248-265
• Durliat, 1958, pàgs. 150-184
• Durliat, 1969, pàssim
• Cazes, 1972, pàssim
• Poisson, 1979
• Poisson, 1981, pàgs. 141-150
• Ponsich, 1985-87, núm. 16, pàgs. 9-24 i núm. 18, pàgs. 265-390.

Bibliografia sobre la portada

• Brutails, 1901
• Robin, 1947a
• Durliat, 1948-54, 1, pàgs. 45-70, 1954a. pàg. 24, i 1958, pàg. 160
• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 21
• Cazes, 1972.

Bibliografia sobre el claustre

• Brutails, 1901
• Robin, 1947a
• Durliat, 1948-54, 1, pàgs. 45-70, 1954a, pàg. 24, i 1958, pàgs. 160-161
• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 21
• Cazes, 1972
• Ponsich, 1976, pàgs. 84-85
• Poisson, 1981.

Bibliografia sobre l’escultura de la tribuna

• Brutails, 1901
• Robin, 1947a
• Durliat. 1948-54, 1, pàgs. 45-70, 1954a, pàg. 24, i 1958, pàgs. 161-164
• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàgs. 21-22
• Cazes, 1972.

Bibliografia sobre la pintura

• Brutails, 1901
• Gudiol i Cunill, 1927, pàgs. 345-346
• Kuhn, 1930, pàg. 62
• Post, 1930, I, pàg. 130
• Robin, 1947a
• Pijoan-Gudiol, 1948, pàg. 155
• Cook-Gudiol, 1950, pàgs. 345-347
• Anthony, 1951, pàg. 174
• Durliat, 1954a, pàg. 24
• Cook, 1956, pàg. 29
• Durliat, 1958, pàg. 160, i 1961, pàg. 7
• Ainaud, 1962b, pàg. 18, i 1964, pàg. 9
• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 22
• Sureda, 1981, pàg. 330.