Situació
Bella imatge d’aquesta església, que manté inalterable la seva estructura romànica original, construïda en el pas del segle XII al XIII.
ECSA - A. Roura
El poble de Serrallonga és enlairat a 699 m, en un serrat del vessant de tramuntana del Montnegre (cim de la carena pirinenca, prop de la divisòria entre el Vallespir i la Garrotxa), entre els fondals de la ribera de la Menera i la ribera del Castell, que aigües avall s’ajunten per formar la ribera de Galdares, tributària del Tec per la dreta. L’església parroquial de Santa Maria és al sector de migdia de la part alta del turó, a ponent del qual s’estructura el reduït nucli de la població. A poca distància de l’església vers el nord, al cim del mateix turó destaca el petit edifici del comunidor.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 23′ 56″ N - Long. 2° 33′ 30″ E.
Per a arribar-hi cal seguir la carretera D-115. Entre Arles i Prats de Molló, molt poc abans d’arribar al poble del Tec, cal agafar a mà esquerra la carretera D-44, que en un recorregut de 5, 5 km porta fins a Serrallonga, després de travessar el Tec pel pont de la Verge i passar pels veïnats de la Farga de Galdares i el Grau. (JBH-EBP)
Història
El lloc de Serrallonga és documentat des de l’any 866, en què Recosind va vendre a Oliba i la seva esposa Ava un alou al territori de Serrallonga, al lloc dit les Illes, alou que més endavant fou adquirit per la catedral d’Elna. De l’església i parròquia de Santa Maria de Serrallonga, en canvi, se’n tenen referències molt més tardanes. Segons la inscripció pintada en lletres negres a la llinda de la porta en època molt tardana (segles XVIII o XIX), hauria estat construïda l’any 1018. Es desconeix, però, el document que justificaria aquesta datació. Diferents autors han considerat que deu tractar-se de la notícia d’una consagració, que després s’ha perdut. Sembla que la primera notícia documental indubtable es troba en el testament de Guillem Hug de Serrallonga, senyor del castell de Cabrenys i de la vall de Serrallonga, de l’any 1267. El dictà amb motiu de viatjar a ultramar i feu llegats a diferents esglésies dels seus dominis, entre les quals a Santa Maria de Serrallonga. Consta que el lloc veí de la Menera formava part d’aquesta parròquia en un primer moment. A les Rationes decimarum de l’any 1280 figura el sagristà de Serra longa.
A partir del segle XIV les notícies ja són molt més nombroses. S’hi feren enterrar alguns dels senyors del castell de Cabrenys, com Guillem Galceran de Serrallonga (v 1312) o Francesc de Rocabertí (1589). (JBH)
Església
Planta de l’església.
R. Mallol
Església d’una sola nau de considerable amplada, que és capçada a llevant per un absis semicircular. Ha estat totalment construïda amb un bell aparell de granit, amb carreus ben tallats, força grans i perfectament disposats en filades seguides, a trencajunt.
La volta de la nau és apuntada i seguida, amb força elevació de punt. L’absis és cobert amb una volta de forma ametllada i comunica vers la nau per un doble plec apuntat, que crea l’arc presbiteral. Una grossa cornisa de bossell corre a l’arrencada de les voltes i alhora extradossa els arcs interns de les finestres. A l’entrada de l’absis hi ha un notable retaule barroc del principi del segle XVIII (1713).
Un massís campanar de torre, quadrat, es dreça a l’extrem de ponent de l’edifici damunt de l’angle sud-oest de la nau. Té arcs de mig punt, merlets de perfil graonat i un coronament de piràmide. Al costat nord, hi resta un pilar de carreus incorporat, testimoni d’una primitiva espadanya. També es pot apreciar que el capcer o frontó occidental de la nau era molt elevat per sobre del nivell de la coberta; va ésser gairebé del tot destruït en aixecar-hi el campanar. Un frontó, també elevat, s’ha conservat a l’extrem oriental.
Portada de l’església, situada a la façana meridional i formada per cinc arcs en degradació, amb escassa decoració escultòrica.
ECSA - A. Roura
La porta és al sector de ponent de la façana de migdia. És una portalada de grans dimensions que consta de cinc arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà.
Els arcs són aparellats amb dovelles amples. El més extern resta extradossat per una arquivolta o guardapols, a manera de motllura d’alt relleu, de perfil de pla i bossell. En l’espai pla i frontal ha estat decorada amb un doble fris d’escacat i enllaça amb la motllura horitzontal de pla i cavet, sense esculpir en absolut, que crea el feix d’impostes dels arcs i segueix entre la llinda i el timpà.
El segon arc, des de fora, té el caire resseguit per una mitjacanya i el quart té el contorn bisellat. No hi ha cap més detall ornamental.
Es tracta d’una porta d’una tipologia àmpliament difosa en el romànic rural, a cada costat dels Pirineus, des del Ripollès i el Conflent fins a la mar, des del segle XII fins als edificis d’inèrcia d’entrat el segle XIV. Es caracteritzen per la sobrietat decorativa, a voltes d’una completa nuesa. Només amb la combinació dels diversos elements arquitectònics s’aconseguiren unes obertures gens mancades d’atractiu. Se’n troben mostres al mateix Vallespir, com ara a Sant Martí de l’Albera (que també té el fris escacat) o Sant Martí de Cortsaví. La porta de Serrallonga, dins d’aquest grup, destaca per les seves proporcions quasi monumentals.
A la llinda apareix pintada, i no pas gravada com es llegeix en alguns llocs, la inscripció que ja s’ha comentat: Basilica Constructa Anno/Re (Para) Tae Salutis MXVIIIo. En fotografies antigues com la que publicà F. Monsalvatje hi és visible la inscripció sencera, però ara té lletres esborrades, fins al punt que si no coneguéssim les dites imatges hi llegiríem l’any 1017. Les lletres actualment tenen un color negrós. Són capitals, amb voluntat classicitzant. Per comparació amb llegendes gravades a les llindes de la comarca les situaríem avançat el segle XVIII.
Les finestres romàniques que es conserven són totes grans i força obertes, de doble esqueixada i arcs de mig punt fets amb dovelles curtes. Una s’obre al frontis, a ponent, dues més a la façana meridional, en el seu sector de llevant, i finalment dues a l’absis, al centre i al costat sud. El mur de tramuntana és totalment opac.
Unes comises de cavet corren a l’extrem superior dels paraments laterals de la nau i a l’absis. En alguns punts han estat esculpits en aquesta cornisa uns relleus hemisfèrics: n’hi ha un a l’absis i dos al costat nord de la nau.
Interior de l’església, amb la volta de la nau força apuntada i seguida, i l’absis, al fons, ocupat per un notable retaule barroc.
ECSA - A. Roura
L’església presenta les característiques de l’arquitectura religiosa romànica ja evolucionada. És un exemplar esvelt i monumental d’un tipus de temple rural que s’expandí àmpliament, en sentit geogràfic i cronològic, per les terres catalanes del nord-est, des de mitjan segle XII.
A la segona meitat del segle XII, o potser ja dins del segle XIII, degué ésser bastida l’església de Serrallonga. El seu aparell de perfecta carreuada és ben propi dels temples d’aquesta època i d’aquesta tipologia. Al parament extern del mur de tramuntana de la nau i a la seva fonamentació, en un espai llarg que sobresurt uns 40 cm del nivell actual del sòl, s’observa un aparell molt diferent. És fet a base de blocs de pedra de mida mitjana, només trencats, amb el morter que els lliga ben visible a les juntures. Pot tractar-se d’un vestigi de l’església anterior a l’actual.
A l’exterior de l’església, a l’entrada del cementiri, s’ha col·locat una pica d’oli monolítica, tallada en granit. La simplicitat estructural que presenta i la manca de decoració escultòrica en fan difícil la datació, per bé que a l’època medieval aquest tipus de peces devien emprar-se per a contenir oli per a la il·luminació. (JBH)
Forja
La portada de Santa Maria de Serrallonga, amb el conjunt de la ferramenta i el forrellat que es conserven.
ECSA - A. Roura
Detalls de la ferramenta i el forrellat de la portada de l’església, amb les tradicionals tiges metàl·liques que desenvolupen volutes acanalades i passador amb cap de serp o cànid, i amb una inscripció que hom ha volgut identificar amb l’artífex.
ECSA - A. Roura
Els dos batents de fusta de la porta de l’església mantenen clavetejat un conjunt de ferramenta de tipus romànic. És notable per la bona conservació, la qualitat i una certa varietat dins el repertori reduït d’aquestes produccions de la farga medieval pirinenca.
Hi ha sis rengles horitzontals, seguits en ambdós batents, que presenten les característiques cintes o tires acabades en dobles volutes afrontades i de les quals, al centre, encara sorgeixen dos parells més de volutes. Són peces grans i amples, desenvolupades, amb les espirals molt cargolades i amb tota la superfície acanalada. A la part central combinen amb altres peces més petites del mateix disseny. Les peces són clavades amb claus de destacada cabota esfèrica.
Hi ha també un gros tirador d’argolla, que és llis i amb tres nusos. Penja d’una anella ampla, decorada amb rengles d’incisions en C que emmarquen un fris de petites creus inscrites en cercles. És clavada en suport circular, de contorn dentat i amb cercles de forats calats.
El forrellat té la típica forma allargada i corbada en l’extrem que acaba en un capet zoomòrfic, amb la boca oberta i unes orelles punxegudes, tal vegada un llop o un drac (fa 66 cm de llarg). En el cos de la peça, a més d’una inscripció molt coneguda, hi ha petites creus i al pal vertical decoració de cercles, creus i punts, a més d’un cordó en relleu.
Aquest forrellat corre dins de quatre anelles fixes, també decorades amb petites creus dins cercles, rectangles i motius en C.
La inscripció del cos del forrellat ens transmet, excepcionalment, el nom del ferrer o fargaire Bernat, que cal considerar autor del conjunt:
+ +BER[NARDUS] FABER VELIM ME FECIT+ + + +
Que vol dir: “Bernat, ferrer, em feu”; el terme faber es refereix a la designació del mestre de ‘ferrer’. Ja al segle XIX Bernat Alart assenyalà que la lletra V de la paraula ignota velim era molt dubtosa. Avui, altres parts de la llegenda costen molt d’interpretar.
Hom sol considerar que aquest magnífic treball de forja pot datar del moment d’erecció del temple romànic. (JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Rius, 1946, vol. I, pàg. 57
- Cazes, 1978, pàgs. 52-53
- Ponsich, 1980b
Bibliografia sobre la forja
- Bonnefoy, 1856-63, pàg. 253
- Rivières, 1901, pàgs. 327
- Durliat, 1958, pàg. 25
- Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. Ic, pàg. 138
- Corpus des inscriptions, 1986, Vol. 11, pàgs. 134-135
- Justafré, 1988, pàgs. 25-26