Santa Maria o Mercè de Planès

Situació

L’església parroquial de la Mercè aglutina al seu voltant el més important dels tres nuclis que componen el poble de Planès, el qual és situat a ponent del pla de la Perxa.

Mapa: IGN-2250. Situació: Lat. 42° 31’ 53” N - Long. 2° 12’ 26” E.

Per a arribar a Planès des de la Guingueta d’Ix cal seguir la carretera N-116; quan s’arriba al coll de la Perxa, cal desviar-se primer per la carretera D-10 cap a la Cabanassa i tot seguit per la D-32, que es dirigeix a Sant Pere dels Forcats i a Planès. (MLIR)

Història

Sector sud-est de l’església, amb la porta d’entrada i el campanar sobre la gran cúpula ovoide.

ECSA - A. Roura

Un dels documents més antics fins ara coneguts del lloc de Planès és del segle XIII, en concret de l’any 1282, que apareix en la signatura de R. Catalani de Planedis de parrochia de Emforcats. Efectivament, el lloc de Planès pertanyia a la parròquia de Sant Pere dels Forcats, situada prop del pla de la Perxa; ambdós indrets eren possessió del monestir de Sant Miquel de Cuixà i estigueren sempre inclosos dins el bisbat d’Elna.

És possible, per bé que no es tinguin proves documentals, que a l’època comtal Planès fos una dependència directa dels comtes de Cerdanya.

La menció més antiga del temple de Planès coneguda fins ara data de l’any 1442; es tracta del testament d’un pastor que morí al territori de Planès, i llegà per a l’obra de l’església un florí.

La parròquia de Planès fou sufragània de la parròquia de Sant Pere dels Forcats fins a la Revolució Francesa. Es desconeix el moment exacte en què aquesta església es dedicà també a la Mare de Déu de la Mercè, ja que tradicionalment havia estat sempre dedicada a Santa Maria. (MLIR)

Quan els monuments medievals foren revalorats al segle passat a França, en ple període romàntic, entre alguns erudits francesos —com P. Mérimée i F. J. Jaubert de Paçà— sorgiren tota mena de controvèrsies i publicacions al voltant de l’església de Planès, a causa de la seva original planta de base triangular. En general, les discussions anaven orientades a creure que aquest temple havia estat construït en època àrab, i fins i tot el mateix Jaubert atribuïa el seu origen a una mesquita. Declarada monument històric l’any 1840, l’església de Planès, en molt bon estat de conservació, no tingué cap necessitat en aquell moment d’obres de consolidació. Tot i així, a l’inici del nostre segle, entre els anys 1903 i 1912 són documentades algunes obres de manteniment a les cobertes i a la porta d’entrada. (OP)

Església

Planta de l’església, que mostra amb claredat la seva disposició triangular amb un absis a cadascuna de les tres cares.

J. A. Adell

És un edifici amb una nau de planta triangular, coberta amb una cúpula ovoide força deforme, suportada per tres trompes raconeres que coincideixen amb els pilars que formen els angles del triangle. En cadascuna de les tres cares del triangle s’obren sengles absis semicirculars, oberts a l’espai central mitjançant estrets arcs presbiterals.

La forma del temple no admet una clara orientació, però l’eix llevant-ponent és assenyalat per la presència de la porta al pilar orientat a ponent, resolta amb arc de mig punt, i amb els batents de fusta col·locats a l’exterior. L’absis orientat a llevant fou adoptat com a únic presbiteri de l’església, i modificat exteriorment amb la construcció d’una sagristia rectangular.

El pla ideal d’aquest edifici faria pensar en una construcció perfecta en tots els aspectes. Però el que tenim davant dels ulls és tot el contrari: una realització que manifesta la poca traça del mestre d’obres. Els tres absis tenen una forma bastant irregular, com també els costats del triangle si hom en prolonga idealment els angles. Hem de dir que els paraments dels murs corresponen a l’opus incertum, tenint en compte que no és fàcil d’analitzar-los perquè són coberts totalment per una capa d’arrebossat. De totes maneres, són molt lluny dels paraments acurats dels edificis llombards del segle XI i presenten una tècnica molt menys elaborada i una manca absoluta de decoració tant a l’interior com a l’exterior, on destaca el campanar d’espadanya sobre l’angle on hi ha la porta.

Interior de la cúpula de l’església, suportada per tres trompes situades als angles de la planta triangular.

ECSA - A. Roura

Sembla clar, però, que és una obra construïda dins els paràmetres de l’arquitectura del segle XI, però allunyada dels plantejaments decoratius i la tècnica de les formes llombardes; d’altra banda, aquest fet no resulta estrany a la regió de la Cerdanya-Conflent, on el pes de la tradició constructiva es manté per sota de les noves formulacions arquitectòniques.

Puig i Cadafalch fou el primer a incloure l’església de Planès dins un grup d’edificis característics del primer art romànic: les esglésies de planta circular i triangular. Aquest autor escriu amb molt d’encert: “La disposició del plan i de l’estructura pertany al sistema romànic… Una església circular en la que s’obrissin tres absidioles i en la qual els paraments restants es decoressin amb nínxols com a Sant Pere el Gros, tindria una disposició interior com la de Planès. L’orientació E-O que segueix la línia que va de la porta al centre de l’absis oposat indica l’idea de bastir una església i fa prescindir de que pugui ser altre l’objecte d’aquest curiós edifici.”

L’església de Planès manifesta intencions simbòliques com la cripta del Pessebre i la capella de la Trinitat de Cuixà. A l’edifici de Planès es reuneixen al mateix temps el culte a la Mare de Déu, que era sovint venerada a l’interior dels edificis rodons (com per exemple, la Rodona de Vic), i a la Trinitat, simbolitzada pel triangle.

El caràcter simbòlic de l’arquitectura de Planès és molt semblant al de Cuixà, cosa que s’explica fàcilment si es recorda que la parròquia de Sant Pere dels Forcats, de la qual depenia Planès, era possessió de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà. La concepció de l’edifici de Planès nasqué segurament d’algun membre de la comunitat de Cuixà, per bé que la seva realització és inexperta i poc hàbil, tal com assenyala molt justament J. Vigué. (MD-JAA)

Marededeu

L’església de Planès conserva una marededeu romànica del segle XII. Fa 55 cm d’alçada i seu en un setial semblant al de Cornellà, és a dir, sobre un tron de quatre columnetes. Els pilars anteriors són retorçats. Entre els muntants es veuen tres rengles d’arcades superposades, com a Ix. La Mare de Déu de Planès porta corona i l’Infant, no; els d’Eina i Llo, en canvi, sí que en porten. La corona de la Mare de Déu, però, pertany al tipus heràldic de corones murals.

Com a Cornellà, un gran mantell vermell formant plecs verticals li cobreix tot el cos, però davant les cames hi ha més varietat de plecs, i acaba entre els dos peus formant com tres fulles de trèvol. La túnica verda té un galó a l’escot. La mà dreta de la Mare està avançada, mentre que l’esquerra sosté el Nen Jesús assegut, com a Cornellà, sobre el genoll esquerre de la Mare i no, com diu Martí i Sanjaume (1927, pàg. 44), sostingut als braços. L’Infant va vestit amb túnica i mantell dels mateixos colors que els de la Mare de Déu, la qual té els peus idèntics que els de les imatges de Cornellà, Núria, Er i Angostrina. Descansa sobre el marxapeu del tron tallat en bisell. El braç dret del Nen Jesús és en actitud de beneir, amb la mà esquerra aguanta el Llibre. Malgrat algunes lleugeres variants, la Mare de Déu imita incontestablement el tipus de la de Cornellà.

Invocada pels febrosos, té també els seus goigs, les estrofes dels quals expliquen la invenció de la imatge vora una font, amb una olla, una creu i una campaneta.

Al segle XVII, el pare N. Camós (1657, pàg. 359) ja coneixia la tradició de la invenció de la imatge en una font i els poders curatius que els febrosos atribuïen a l’aigua. Vegeu el seu comentari: “Esta Imagen, segun la opinión comun, fue hallada en una fuente (aunque no se sabe como) que dista algunos cien pasos de su Capilla, la cual está a la parte del septentrion. Esta tiene muy linda agua, de la cual beben los fieles por devoción y con ella cobran muchos la salud, de que por calenturas carecían. Celebrase su fiesta mayor el día de su Purificación.”

La font, encara avui, es pot veure que raja en una petita balma, si fa no fa, com la va veure el cavaller de Basterot, l’any 1825, el qual, no sense fantasia, la va reproduir en litografia, completament separada al peu de l’església triangular de Planès, que qualificava de moresca. El gravat representa dues dones que van a cercar aigua. Aquest paral·lelisme entre les dues llegendes no fa sinó subratllar la relació que hi havia entre els dos santuaris.

Efectivament, de Planès, per la vall de Prats de Balaguer i el coll de Nou Fonts, es pujava a Núria i d’allí s’anava a Ripoll per Queralbs i Ribes. Planès, com Eina, Llo i Er, es troba en una ruta que enllaça l’entrada de les valls per on es pujava a Núria, per l’antiga strata francisca inferior, o en les seves ramificacions. Cal creure que Planès, Eina, Llo i Er eren lloc de parada i allotjament del pelegrí o el viatger abans d’emprendre la pujada cap als cims. (MD)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Basterot, 1829, làm. 17
• Sabarthez, 1895, pàgs. 109-144
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1911, vol. II, pàgs. 321-324
• Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 214-216
• Vigué i altres, 1975, pàgs. 323-361
• Cazes, 1990, pàg. 130

Bibliografia sobre la marededéu

• Brutails, 1892, pàgs. 574-575
• Sabarthez, 1895, pàgs. 109-144
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, II, pàgs. 321-324
• Durliat, 1958, pàg. 25
• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 126
• Delcor, 1970, pàgs. 41-43
• Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 292