Del municipi de Sant Joan Despí procedeixen dues peces de talla en fusta, romàniques, que es conserven actualment en una col·lecció particular. Una d’elles és un cap d’una marededeu que probablement formava part de l’antiga imatge de la Mare de Déu del Bonviatge, que es venerava en la capella del mateix nom situada davant l’església parroquial. L’altra talla que ha pervingut, pràcticament sencera, podria procedir de la mateixa església parroquial. De cap de les dues peces no tenim testimoni fotogràfic, i deixem constància de la seva existència. (MLIR)
Marededeu
La marededeu sencera de Sant Joan Despí és una talla avui molt ennegrida que en el seu origen devia ser policromada. La policromia que es traspua sota la capa ennegrida, gruixuda, és, evidentment, posterior; per alguns trossos on apareix foradada es veu que al fons n’hi ha una altra de molt tènue: vestigis de la policromia original, que no és segur que es conservi gaire bé. La Mare de Déu té el Nen assegut sobre el genoll esquerre. A la Mare li falta l’avantbraç dret i al Nen tot el braç dret i l’avantbraç esquerre. Amb tota evidència la imatge va ser salvada del foc, perquè té cremada la part dels peus i la del tron, és a dir, tota la base de l’escultura i també una part del cap, mentre que la cara és dividida verticalment en dues meitats subjectades amb claus, però la juntura és tan regular respecte del rostre que podria ser d’origen.
La imatge denota un gran classicisme en el tractament de la cara de la Verge, allargada, amb les galtes plenes i arrodonides, el nas molt recte i els llavis fins, més sortit el de dalt. Duu una toca recta disposada sobre el mantell que li cobreix el cabell i que es prolonga sobre les espatlles, els braços i les cames. Els plecs d’aquest mantell formen diverses V als braços i a les cames, per sota dels genolls. La túnica que duu a sota té un escot arrodonit bastant recte. És de coloració rogenca i el mantell blau, colors que es repeteixen als vestits del Nen, però poden ser repintats posteriors. Entre cama i cama els plecs baixen rectes, en vertical. En la part del cos queda una ampla franja entre les vores del mantell, i per sota es veu la túnica de la Verge, recta, només lleument inclinada. El cap està lleugerament inclinat cap endavant. La Mare de Déu té el dors recte i un buidat en forma de rectangle a la seva part inferior, potser un antic reconditori. Amb la mà esquerra, força gran i recolzada sobre les restes del tron o setial, subjecta l’Infant. Aquesta mà, que forma part de la mateixa peça de fusta que el cos de la Verge i el Nen, es doblega per agafar aquest i té el dit gros ben separat dels altres quatre, que estan junts. Té les espatlles estretes, inclinades i amb l’angle ben marcat i el cos no baixa recte sinó que a l’alçada dels colzes s’eixampla.
El Nen també té el cap danyat i li’n falta un tros, per la qual cosa no sabem si duia corona o no. El cabell, tallat recte per la part baixa, li cobreix les orelles. Les faccions de la cara, tot i que mutilades, també denoten un mateix ofici. Té el rostre més arrodonit que el de la Mare i per sobre de la túnica porta una mena de mantell que li baixa per sobre de l’espatlla esquerra, deixant-li la dreta al descobert, i se cenyeix a la cintura per aquest costat. Els plecs de les faldilles són semblants als de la roba de la Mare: a les cames també formen V més o menys concèntriques, a partir de sota els genolls. Al centre els plecs no són verticals sinó inclinats. Té els peus separats, que sobresurten per sota de cada cama. Per la part del darrere, la talla de l’Infant no està gaire ben polida.
La marededeu sencera de Sant Joan Despí és una imatge de bona talla, realitzada per un escultor que dominava l’ofici, de les més clàssiques entre les marededeus romàniques. Té una certa semblança amb la marededeu de Matadars, amb la de Pruneres i amb dues altres imatges de procedència desconeguda que també són al Museu d’Art de Catalunya, totes considerades del segle XII; també s’assembla, especialment de perfil, a la marededeu de Montserrat, però sembla més arcaica. Així mateix, bé que el parentiu potser és més llunyà, pertany al mateix tipus que les marededeus de la catedral de Girona i de Cornellà de Conflent, totes dues del segle XII. Que recordi les marededeus de Matadars (el Marquet, Bages) i de Montserrat (Bages) podria fer-nos pensar, per la proximitat geogràfica, en un mateix taller o obrador d’escultura, però, d’altra banda, també té un punt de relació amb la tendència més expressionista i d’aparença més arcaica representada per la talla de Pruneres. La datació, però, sembla incontrovertiblement del segle XII. (MPP)
Sant Joan
De l’altra talla de Sant Joan només conservem el cap, serrat pel coll, que és tallat en la meitat d’un tronc i fa 12 cm d’alçada i uns 30 cm de contorn. La part superior del cap està una mica alterada perquè en alguna època aquesta marededeu degué dur corona, els encaixos de la qual malmeteren la talla originària. Té unes faccions molt belles, més humanitzades i naturalistes que l’altra marededeu de Sant Joan, segurament perquè és més tardana. La forma ovalada de la cara és més fina, de contorns suaus i amb els plecs vora la boca i el mentó ben modelats, com també els pòmuls i les altres faccions: les celles, de contorns més suaus, el nas, que s’endevina que degué ser de perfil recte (és la part més danyada pels xilòfags) i s’obre una mica en ventall lateralment, i uns ulls molt grans. Té una expressió més dolça, menys hieràtica que la de l’altra marededeu. El mantell o la toca que duu és doblegat entorn del cap i cau a banda i banda en uns plecs arrapats al cap, sense que tinguin encara la volada dels gòtics; per sota d’aquests plecs hi ha una mena de mantellina que en sobresurt, llisa i fosca, cenyint-li el cap per la part de dalt i penjant pels costats.
Es veuen diverses capes de policromia. La més exterior, sobre una capa fina de guix o calç, és caiguda en part i deixa veure la superfície de sota, amb restes, al seu torn, de policromia a les celles, als ulls i a les galtes, que tenen en la capa profunda un rosat ben marcat en una rodella. Els colors exteriors no són, doncs, els autèntics. La mantellina té un to marronós però deixa veure sota seu un to groc fosc. El mantell de sobre és rogenc i blau, però molt enfosquit. En la capa superficial té els llavis vermells. Darrere, en la part conservada, hi ha uns dibuixos en negre sobre fons clar que ornamenten un quadrat disposat de punta. Sota, però, apareixen vestigis de la que degué ser la policromia.
La data que cal atribuir a aquesta talla se situa dins el segle XIII, perquè tot i el major naturalisme, encara és una talla romànica. Podria ser que es tractés de la Mare de Déu del Bonviatge, obrada en aquesta capella entre el 1250 i el 1262. (MPP)