Situació
Vista aèria de la ciutat, capital de l’Alt Camp, amb el nucli antic, presidit per l’església de Sant Joan, a primer terme.
ECSA - J.Todó
La ciutat i antiga vila de Valls, capital de la comarca de l’Alt Camp, és situada a la confluència dels torrents de Farigola i de Sant Francesc, en el sector planer de la comarca, al sud-oest.
Mapa: 34-17(446). Situació: 31TCF533718.
La ciutat de Valls és al peu de la carretera N-240, que de Tarragona es dirigeix a Lleida. (CPO)
Història
L’origen de la vila segons la historiografia tradicional: La teoria de Francesc Puigjaner
Francesc Puigjaner al segle passat establí l’antiguitat de Valls, entenent com a tal una comunitat d’interessos comuns i amb una personalitat jurídica, a l’alba del segle IX. Si bé ell ho feia d’una manera tímida, la seva teoria ha estat seguida per una munió d’historiadors fins als nostres temps, i desarrelar-la de la historiografia local, avui, resulta gairebé impossible, malgrat que no tingui cap fonament la seva defensa. Francesc Puigjaner afirmava, per exemple, que els àrabs aixecaren la torre de la Mixarda, una construcció medieval, avui rònega, a la partida de Palau de Reig Alt, actualment al terme de Figuerola del Camp, perquè servís de torre de guaita per a observar la possible penetració cristiana pel coll de Cabra; no s’adonava que era construïda al bell mig d’una esplanada sense cap possibilitat d’ésser defensada amb èxit. Un correcte estudi de la seva estructura fa pensar més en un mas —atípic per la seva forma rodona—, el qual fou modificat i fortificat a la segona meitat del segle XV, amb motiu de la guerra amb Joan II. El seu origen s’ha de situar al començament del segle XIV.
Així mateix, la teoria exposada per Francesc Puigjaner anomenada del caseriu de Valls no té cap consistència. Segons ell, aquest caseriu hauria estat edificat a la partida del Vilar Gros per un home de paratge, conegut per Guillem de Valls, que hauria participat en la defensa de Barcelona, assetjada per Almansor, l’any 986. El seu nét, un altre Guillem de Valls, posteriorment hauria venut l’esmentat caseriu a l’arquebisbe de Tarragona, Oleguer, perquè al seu lloc hi construís un castell: el castell de Valls.
Francesc Puigjaner volia provar l’existència de Valls, i per tant la d’un assentament poblacional, ja en temps del bisbe de Vic Berenguer Sunifred de Lluçà, que fou investit arquebisbe de Tarragona per una butlla del papa Urbà II l’any 1091.
El naixement de Valls a mitjan segle XII
El sorgiment de la vila de Valls s’ha d’emmarcar en realitat durant la definitiva repoblació del Camp de Tarragona, que no tingué lloc fins a mitjan segle XII. La restauració material de la seu arquebisbal encapçalada per Berenguer Sunifred de Lluçà sembla que mai no fou efectiva, malgrat la butlla papal d’Urbà II del 1091. Encara, dos anys després, el 1093, el mateix papa feia ben palesa la seva queixa perquè la restauració no s’hagués dut a terme.
El 23 de gener de 1118, Ramon Berenguer III lliurava a la Santa Seu, per escriptura de donació, l’església i la seu tarragonina fundada antigament en honor a santa Tecla, en la persona del bisbe de Barcelona Oleguer. La ciutat es trobava abandonada i el seu terme, erm, sense cap conreador. Una de les condicions imposades pel comte era que s’hi havia de fer una repoblació per tal que fos efectiva la restauració de la mitra. Per tant, tal com diu el document donacional, si el Camp de Tarragona era despoblat i erm, un dels objectius de la infeudació era la seva repoblació. Però Oleguer no tenia cap mitjà al seu abast per fer-ho; per això el subinfeudà a un normand, Robert Bordet. No és gaire segur que la tasca repobladora comencés aviat, abans dels últims anys de la dècada dels quaranta, ja que l’any 1134 Robert Bordet lluitava al costat del rei d’Aragó, Alfons el Bataller, contra els muslims de Lleida a la batalla de Fraga, de tràgiques conseqüències per a l’aragonès. Això fa pensar que la situació del Camp, quant a seguretat, era molt precària, i tal vegada de poc interès per al normand. Altres fets ho avalen. A la mort d’Oleguer —1137—, el papa no nomenà cap arquebisbe fins l’any 1143, que consagrà Gregori, del qual no en sabem res o gairebé res. Mort aquest, la butlla papal datada a Viterbo el 27 de maig de 1146, atorgà la seu tarragonina al català Bernat Tort, personatge d’una gran vitalitat, el qual col·laborà intensament amb Ramon Berenguer IV en la represa de la reconquesta de les terres de la Catalunya meridional. També pressionà el seu vassall, Robert, perquè la situació político-militar del Camp i de Tarragona canviés. La caiguda en mans cristianes de Tortosa —1148— i de Lleida —1149—, més la conquesta definitiva de Siurana —entre 1153 i 1154—, permeteren una segura i efectiva repoblació de les terres tarragonines. És a partir d’aquestes dates que neixen els diversos nuclis poblacionals del Camp. Les cartes de franquesa i de repoblament referents a les poblacions tarragonines porten data posterior al 1150. Tot plegat esdevé una prova clara de tot el que s’ha dit més amunt, és a dir, que el naixement de Valls s’ha de cercar a la segona meitat del segle XII.
L’arxidiòcesi de Tarragona s’organitzà definitivament entre els anys 1153 i 1154. Per portar-ho a bon fi, l’arquebisbe sol·licità al papa Anastasi II que li assenyalés les esglésies de la seva diòcesi i les catedrals que li eren sufragànies. El pontífex, atenent les seves súpliques, va estendre una butlla el 24 de març de 1154, poc abans de morir, en la qual feia constar, a més de les catedrals de Barcelona, Lleida, Girona, Urgell, Vic, Tortosa, Saragossa, Osca, Pamplona, Tarassona i Calahorra, les esglésies de la diòcesi de Tarragona: Siurana, Vinaixa, Alió, Alcover, Vallmoll, Sant Joan del Consell i Codony. En aquesta llista no hi figurava Valls senzillament perquè encara no havia estat fundada la vila i, per tant, no podia ésser inclosa en la relació papal.
Els documents d’aquesta època que fan referència al terme actual de Valls, mai mencionen el terme de la vila de Valls, sinó que inclouen l’indret dins el territori de la ciutat de Tarragona, és a dir, com una part integrant de l’antiga demarcació de la jurisdicció municipal de la ciutat romana de Tàrraco. La zona que avui forma el terme vallenc, administrativament i jurídicament, aleshores es trobava esquarterada i dividida. La parròquia, després de la repoblació, serà l’aglutinant d’una posterior unió jurisdiccional. De totes les partides que més endavant formaran el terme de Valls, la d’Espinavessa és la primera coneguda. L’any 1155 el comte Ramon Berenguer IV i l’arquebisbe Bernat Tort atorgaren una carta de poblament per al lloc d’Espinavessa, en el territori de Tarragona, per tal d’atreure colonitzadors. Aquests mateixos anys es degué fundar el nucli de Valls. Els repobladors que s’establiren a Valls i a les diferents partides del terme provenien de la Segarra, del Solsonès i de l’Anoia principalment.
En una butlla papal de l’any 1194 apareix documentada per primera vegada l’església parroquial de Sant Joan Baptista de Valls. És el primer testimoni fefaent i fidedigne de l’existència de la vila de Valls. Al voltant d’aquest centre de culte es generarà la població. Per tant, hem de datar la creació de la vila entre la data de la carta de poblament d’Espinavessa (1155) i el primer esment de la parròquia (1194). Amb anterioritat a aquestes dates apareix en la documentació el topònim “Valls”, i fins i tot el “castellar” de Valls com a delimitació del terme de Castellví de la Marca (960-990, 1023); això, però, no autoritza a dir que ja estaven erigits i en funcionament la vila i el castell de Valls, perquè és ben possible que aquestes mencions siguin fruit d’interpolacions tardanes.
Les institucions i l’organització de la vila
Si bé el senyor eminent de la població fou l’arquebisbe de Tarragona, la senyoria era compartida amb el rei, al qual havia estat atorgada la castlania, que subinfeudà als Puigverd. L’arquebisbe també havia cedit part dels seus drets al paborde de la seu tarragonina, el qual tenia la provisió de la rectoria i de la notaria. Aquestes quatre jurisdiccions (l’arquebisbe, el rei, els castlans i el paborde) eren representades pels seus corresponents batlles. Aquesta composició havia de canviar a començament del segle XIV, quan només els batlles de l’arquebisbe i del rei van obtenir tota la jurisdicció, compartida per igual, segons privilegi de Jaume II donat a la vila de Montblanc l’any 1307 i, posteriorment, confirmat per l’arquebisbe. També en l’esmentat privilegi s’especificava que els veguers de Montblanc i de Tarragona no tenien cap jurisdicció sobre la vila i el seu terme, funció que era privativa d’ambdós batlles. Els dels altres senyors passaren, des d’aleshores, a ésser simplement batlles de sac i desapareixerien amb el temps.
L’any 1210, Pere I, des de Cervera, atorgà a la vila el privilegi de poder celebrar mercat setmanal el dimecres. Amb aquesta regalia sols venia a confirmar i legalitzar un mercat que defacto existia des de temps abans. Alfons III concedirà la fira a Valls, l’any 1331, i en aquesta mateixa data fou confirmada per l’arquebisbe, l’infant Joan d’Aragó, que se celebraria el dia de la Santa Creu de setembre. El rei Pere III atorgà el 1362 a Valls el privilegi de celebrar una segona fira pel mes de gener, que fou traslladada a vint-i-set dies després de Pasqua, i, més tard, davant les queixes i protestes dels de Cambrils, al primer dimarts després de l’Ascensió.
També a mitjan segle XIV restà configurat i plenament estructurat el règim municipal de la vila: el Consell General, format per un representant per cada deu veïns, presidit pels batlles; el Consell Especial, secret, sense representació del poder senyorial i constituït per una tercera part dels consellers, amb funcions de govern específiques, i els tres síndics-jurats que governaven i representaven el Comú davant el poder feudal. Era la culminació d’una rudimentària organització nascuda cap a la meitat del segle anterior, en la qual tan sols sobresortien els dos síndics-jurats, que sols tenien caràcter de “mandataris” dels senyors davant els seus convilatans. Les primeres ordinacions vallenques daten del 1299, prova que aquell incipient municipi havia adquirit maduresa i carta de majoria d’edat i era a punt d’assolir la plenitud organitzativa esmentada. (JPT)
Nucli urbà
Plànol del nucli històric de la població, amb indicació de la situació del castell, les antigues esglésies i les diferents muralles.
J. Papell
La població o vila de Valls s’estructurarà entorn dels dos edificis catalitzadors de tota l’activitat humana en aquell temps: el castell i l’església parroquial. Ambdós eren encimbellats en llocs dominants, en un extrem i l’altre d’una llenca de terra vorejada per dues torrenteres que constrenyien —i que han constret sempre— l’expansió de la vila, i que configuraren el perímetre medieval de la població. L’església parroquial era petita, d’estil romànic. La seva fàbrica, exempta de sumptuositat, fou modificada, refeta i ampliada a mitjan segle XIV. I a prop, a poca distància, hi havia una altra esglesiola, també romànica: la de Sant Miquel. Entre l’una i l’altra, una plaça i el cementiri. Aquesta darrera, de fàbrica no gaire solemne, mig enderrocada, fou obrada de nou al començament del segle XV. El Comú de la vila hi celebrava el Consell General i el Consell Especial. La construcció de la nova església parroquial, a la segona meitat del segle XVI, l’englobà i la transformà en la capella dels Dolors.
Al voltant del castell, residència del castlà, naixerà un altre nucli poblacional, allunyat del que es va formar al voltant de l’església parroquial: la Pobla de Santa Anna, que finalment serà inclòs al perímetre emmurallat del segle XIV. Sant Joan i Sant Miquel van aglutinar el primer nucli poblacional vallenc, conegut amb el nom de la Vilaclosa, construït en una cruïlla de camins, els quals més endavant serviran d’eixos per a l’expansió ciutadana. Fora del nucli, i prop del cementiri de Sant Miquel, a l’altre costat del camí o via de Montblanc, s’edificà l’església-convent i hospital de Sant Antoni. El perímetre de la Vilaclosa era delimitat per a l’actual Carrer Major —aleshores camí—, el carrer de la Carnisseria, el camí que anava a Siurana i l’espadat de ponent, sota l’església parroquial.
Al final del segle XII i començament del XIII, la vila s’havia consolidat totalment i començà un segon període d’expansió, prenent com a eixos principals dues vies naturals que portaven a la Vilaclosa. Aquestes vies esdevindran els carrers de la Vilanova i la Vilafranca, noms que fan referència, l’un al naixement posterior al primer nucli, i l’altre a la condició jurídica dels seus pobladors. L’arribada de l’orde del Carmel i l’edificació del seu monestir, el 1320, en una zona propera al nucli primitiu, a la part sud, però fora del que es considerava nucli poblacional o de probable expansió, originà una altra via urbana: el carrer del Carme, que enllaçava amb la Vilaclosa. L’àrea ciutadana arribà, doncs, al carrer de la Peixateria, la plaça de l’Oli, per l’est, i pel sud, a l’actual carrer dels Metges, que la tancava. La vila estaria encerclada per una rudimentària tanca, en molts indrets formada per les mateixes cases. Aquest recinte murat perdurarà fins a la segona meitat del segle XIV, ja que durant la construcció de la capella i el convent —la futura capella del Roser—, instituïda per mossèn Serra, rector de Guimerà i fill de Valls, el 1348, i obrada entre el 1350 i el 1355, es diu que és edificada en un lloc sota el mur de la vila. Prop del castell, la Pobla de Santa Anna seguí una vida i una evolució paral·lela, però més pausada que la resta de la població.
La guerra amb Castella —la dels dos Peres— a la segona meitat del segle XIV obligà a murar la vila. L’arquebisbe, confirmant una especial disposició reial, ordenà als jurats que refessin les muralles i n’ampliessin el perímetre. La seva construcció, entre el 1370 i el 1390, de fàbrica dolenta perquè s’utilitzà sols terra, calç i codina de riu, restà interrompuda en alguns períodes de calma bèl·lica, i també per manca de numerari. Amb el nou mur, el contorn poblacional s’incrementà considerablement, incloent-hi el castell i la Pobla de Santa Anna. Dintre hi restaran horts, vinyes i corrals del bestiar. Cinc portals permetran a partir de llavors l’accés i la sortida de la població: el del Castell, el d’en Llobets, el del Carme, el Portal Nou i el de Sant Antoni. (JPT)
Bibliografia
- Puigjaner, 1881, pàgs. 8-88
- Font i Rius, 1969-83, vol. I(I), doc. 102, pàgs. 156-157 i vol. I(II), pàgs. 736-738
- Ventura, 1976; 1977, pàg. 4
- Papell, 1977, pàgs. 6-8; 1978, pàgs. 95-100
- Secall, 1980a, núm. 389, pàgs. 19-23; 1980b, núm. 395, pàgs. 26-31; 1980c, pàgs. 43-50; 1981, pàgs. 17-25; 1982, pàgs. 39-60
- Papell, 1988, pàgs. 107-113; 1989, pàgs. 395-406; 1990, pàgs. 20-23; 1992, pàgs. 163-167.