Resultats de la cerca

Característiques del grup Els feòfits es distingeixen bé de la resta dels fílums d’algues pel seu color, referible sempre a la gamma dels bruns, des del daurat fins al negre, passant per tonalitats bruno-olivàcies, bruno-vermelloses, etc Per això són també coneguts amb la denominació d’ algues brunes A nivell sistemàtic, però, i per a una correcta definició del grup, hem de recórrer a criteris més estrictes, encara que siguin menys immediats per a l’observador Per exemple, és fonamental la natura química dels pigments fotosintetitzadors, que als feòfits són clorofilles a i c mai b ,…

Aquesta subclasse, la més important dels cianòfits, comprèn representants que formen veritables filaments, en els quals les cèllules es disposen en tricomes La fragmentació dels filaments en hormogonis és una de les formes de reproducció més usuals Els tres ordres que la componen es distingeixen segons la capacitat per a formar heterocists o per a produir ramificacions veritables Les oscillatorials Cianofícies de l’ordre de les oscillatorials 1 Trichodesmium erythraeum a/b Ix 25/x 300 2 Oscillatoria margaritifera a/b x 25/x 500 3 Schizothrix vaginata a/b x 800/ × 1000 4 Spirulina subsalsa x…

Els espermatòfits són vegetals particularment adaptats al medi terrestre, però aquest no és uniforme arreu, sinó que varia profundament en latitud i en altitud, i encara segons la roca mare, el clima, etc Cada planta respon individualment a les condicions del medi, i per aquesta raó viu només a certs ambients La mateixa distribució dels espermatòfits és una conseqüència de la seva capacitat de resposta als factors ambientals, tant als actuals com als històrics La consideració de les plantes en relació amb l’espai físic on viuen ens porta a la geografia botànica o geobotánica , que estudia la…

MIXOMICETS Obres generals de consulta Alexopoulos, C J 1973 «The Myxomycetes» In G C Ainsworth F K Sparrow i A S Sussman eds «The fungi», vol 4B, p 39-60 Academic Press, Nova York Bonner, J T 1967 «The cellular slime molds» Princeton University Press, Princeton Emoto, Y 1977 «The Myxomycetes of Japan» Sangyo Tosho Publishing Co, Tokio 263 p Gray, W D i C J Alexopoulos 1968 «Biology of the Myxomycetes» Ronald Press Co, Nova York López-Sànchez, E, M Honrubia, E Gracia i F J Gea 1987 «Revisión bibliográfica sobre la biología de los Mixomicetos» Serie Micológica, Univ de Múrcia Karling, J S 1968…

Clorófits continentals de les classes de les cloroficies 1-13 i zignematoficies 14-21 1 Ulothrix zonata x 600 2 Stichococcus bacillaris x 750 3 Chlorosarcina superba x 600 4 Stigeoclonium curvirostrum x 600 5 Ulothrix moniliformis a filament b zoòspora x 1200 6 Aphanochaete repens x 600 7 Apatococcus lobatus x 600 8 Coccobotrys verrucariae a formacio d’aplanòspores b tallus x 1000, 9 Trentepohlia effusa x 300 10 Oedogonium cèllula amb detall del cloroplast x 600 11 Oedogonium acrospirum filament amb oogoni intercalar x 250 12 Bulbochaete setigera filament amb dos oogonis, dels quals un porta…

El cicle de la matèria Si l’anatomia de la selva plujosa és marcada per l’elevada diversitat que presenta, la seva fisiologia es caracteritza pel seu enorme dinamisme La selva plujosa és una màquina metabòlica trepidant que fa ostentació de la seva puixança tot o quasi tot és a la vista, res o ben poca cosa passa sota terra Així com els sòls dels boscos temperats són un contenidor de nutrients i un reactor que governa la fisiologia forestal, manifestada a penes en una part aèria barroca però nutritivament modesta, els sòls de la selva plujosa gairebé només són la peanya de l’ecosistema La…

El plàncton marí El plàncton és el conjunt d’organismes que viuen en suspensió a l’aigua Encara que alguns tinguin moviment propi, el moviment passiu provocat pel desplaçament de l’aigua és sempre més important El component algal del plàncton, anomenat fitoplàncton, és constituït per algues unicellulars, que poden ser lliures o poden formar colònies Els organismes més abundants del fitoplàncton marí són les diatomees o bacillariofícies, les dinofícies, les coccolitoforals haptòfits, alguns altres grups de flagellats i, ocasionalment, cianofícies Tots són autotròfics, és a dir, utilitzen l’…

Sempre els mateixos arbres Només al llarg d’uns pocs quilòmetres de selva plujosa tropical hom pot trobar algunes desenes d’espècies d’arbres i centenars, si no milers, d’altres espècies vegetals A la taigà, en canvi, són freqüents els espais infinits, de centenars i fins i tot milers de quilòmetres, coberts per boscos extraordinàriament monòtons pel que fa als arbres, una sola espècie, i quant a l’estrat herbaci i subarbustiu, la dominància absoluta de només un parell d’espècies Si s’exclouen les plantes introduïdes, a la zona eurasiàtica de la taigà la quantitat total d’espècies de plantes…

La configuració i la disposició de la pluviïsilva La selva plujosa equatorial o pluviïsilva és un bioma disjunt, repartit per tres continents també en això fa notar la seva tendència a la diversificació I és un bioma que es manifesta sota formes ben diferents en llocs relativament pròxims Emparentades per un origen comú, les diferents selves del món han evolucionat de manera diversa al llarg dels temps geològics En tot cas, el bioma domina una extensió considerable de les terres intertropicals La dispersió geogràfica de la selva plujosa Les selves plujoses equatorials es troben dins el límit…

A les capçaleres fluvials, com la illustrada del riu Freser alt Ripollès la força del corrent impedeix l’establiment d’algues associades a sediments fins i tous per contra, hi dominen especies filamentoses proveïdes de rizoides o formadores de làmines que s’adhereixen al substrat rocós, i també coixinets mucilaginosos de cianofícies i de diatomees S Sabater Aquí hom considerarà els principals ambients continentals, la majoria aquàtics, que aixopluguen poblacions d’algues Aquests ambients típics, però, només representen una part dels que poden permetre la vida de les algues Pràcticament, les…