Resultats de la cerca

Al llarg del miocè el clima es va refredant progressivament, amb oscillacions en el grau d’humitat ambiental Alguns gèneres desapareixen de les nostres terres durant el Cenozoic aquest és el cas de Sapindus , que illustra aquesta fotografia × 1,5 Jordi Vidal / MIPS A prop de la ciutat de Martorell, al lloc anomenat la Costa Blanca, s’ha descobert un jaciment de vegetals fòssils en estrats que pertanyen al Burdigalià en els seus trams més inferiors Hom ha determinat la presència de 31 formes diferents Les restes fòssils de plantes s’han extret en sediments lacustres formats per calcàries i…

Prop de Sant Sadurní d’Anoia afloren capes d’arenes més o menys compactes i d’argiles de colors groguencs i, localment, molt micàcies Les empremtes foliars s’han trobat pels volts de Monistrol, prop del riu Anoia Aquests dipòsits corresponen a fàcies de tipus costaner on abunden els sediments detrítics de grau mitjà, en els quals es van acumular les restes vegetals que arrossegaven els cursos d’aigua també han aparegut en alguns punts d’aquesta zona equinoïdeus fòssils Aquestes capes són més modernes que les que afloren prop de Martorell, i hom les situa en el Serravallià-Tortonià,…

Al puig Major hi ha un jaciment de plantes fòssils datat com a pertanyent al Burdigalià inferior, quan es produeix una emersió fugaç de les terres mallorquines, amb formació de nombroses llacunes Quant a les capes que contenen els vegetals, hom els ha pogut assignar una edat burdigaliana inferior basantse principalment en la fauna fòssil que contenen Les restes es troben a la collada d’Es Cards Colers, al vessant N del massís La sèrie paràlica que hi apareix es disposa sobre calcàries grises del Liàsic, des dels nivells inferiors als superiors estrats de pudingues amb fragments d’ostres i d’…

Les unitats de paisatge vegetal als Països Catalans, superposades als dominis bàsics de vegetació El mapa recull també els reconeguts tinguts en compte en aquesta part de l’obra, així com els punts en què han estat preses les visions esquemàtiques de paisatge vegetal Maber, original dels autors Anteriorment, hem presentat les diferents unitats de vegetació agrupades per zones o ambients azonals i per criteris de base fisiognòmica Aquesta és una opció de caràcter biogeogràfic que ja prefigura la localització en l’espai de cada unitat, car els boscos mediterranis són tractats conjuntament i…

La mallerenga carbonera Parus major tot i essent la més grossa de les mallerengues, no sobrepassa els 14 cm de llargada Té el cap negre, amb galtes blanques i un pitet negre molt característic Noteu a la fotografia, feta al delta del Llobregat, l’habilitat amb què es penja de qualsevol substrat vertical, que comparteix amb la resta de mallerengues, gràcies a l’estructura i la força dels dits Ramon Torres La mallerenga carbonera és una espècie sedentària molt comuna arreu dels Països Catalans, incloses les tres illes grans Des del final de setembre fins als mesos de febrer-març poden arribar…

La mallerenga petita Parus ater té el plomatge bàsicament acolorit de blanc i negre, a més del color indefinit del pit Té una taca a la nuca, molt característica, que no és visible en aquest exemplar, procedent de Berà Tarragonès en canvi, és illustrativa de la facilitat amb què la major part de les mallerengues accepten els menjadors artificials, malgrat ésser ocells de bosc Xavier Bartrolí La mallerenga petita és un ocell típicament sedentari, que a la tardor i a l’hivern realitza petits moviments, encara no prou coneguts Per exemple, al Rosselló i el Vallespir, on és estrictament…

La mallerenga cuallarga Aegithalos caudatus viu a tota mena de boscos, principalment de terra baixa, on se la veu volant d’un arbre a l’altre, sempre en estols compactes dels quals sorprèn la rapidesa de moviments Té, com la resta de mallerengues, una manera característica de moure’s per les branquetes, voltant-les insistentment i gairebé contínuament Aquesta mallerenga, però, no es confon amb cap altra per l’aspecte que li dona la cua, molt més llarga que el cos Ramon Torres Als Països Catalans la mallerenga cuallarga és sedentària i nidificadora comuna falta a…

El xot Otus scops és gris i menut 17-19 cm, de posat simpàtic i escabellat, majorment els individus joves a la dreta L’iris de l’ull és de color groc llimona, com el dels mussols, als guals s’assembla, bé que la coloració i el posat són diferents altrament, el xot té uns bigotis ben marcats i unes "orenetes" semblants a les del duc plomes erèctils damunt del cap, que aixeca en estat de vigília a baix, exemplars procedents de Sant Just Desvern, Baix Llobregat Crida de manera característica, planyívolament, durant tota la nit Xavier Parellada i Xavier Ferrer El xot és una espècie nidificadora…

La tórtora pròpiament dita Streptopelia turtur és un colom de petites dimensions no passa de 26-28 cm, estilitzat i elegant, de parrupeig vellutat i suau Els adults presenten una coloració contrastada i vistent, amb ales de color castany i negre per sobre, i cos d’un gris vinós, tret de l’abdomen, que blanqueja l’ull centra una àrea rogenca, i són destacables les ratlles negres i blanques que esmalten ambdues bandes del coll La cua, en forma de ventall, negra i rivetejada de blanc, és agitada de forma molt característica, per frenar la volada, quan l’ocell s’atura en una branca L’exemplar…

Un bioma petit i fragmentat Què és una selva La majoria de les persones entenen per selva una selva equatorial plujosa, és a dir, una pluviïsilva intertropical I, tanmateix, en regions més allunyades de l’equador també hi ha altres boscos d’estructura exuberant i amb aspecte de selva Són les selves plujoses temperades, que, tot i que presenten una riquesa menor en espècies que les selves tropicals, per la seva estructura, fisiognomia, complexitat, diversitat, com també per l’alta especialització de les adaptacions de les seves espècies i per les seves interaccions, s’assemblen…