El xot (Otus scops) és gris i menut (17-19 cm), de posat simpàtic i escabellat, majorment els individus joves (a la dreta). L’iris de l’ull és de color groc llimona, com el dels mussols, als guals s’assembla, bé que la coloració i el posat són diferents; altrament, el xot té uns bigotis ben marcats i unes "orenetes" semblants a les del duc (plomes erèctils damunt del cap), que aixeca en estat de vigília (a baix, exemplars procedents de Sant Just Desvern, Baix Llobregat). Crida de manera característica, planyívolament, durant tota la nit.
Xavier Parellada i Xavier Ferrer.
El xot és una espècie nidificadora, comuna i abundant, a gairebé tots els Països Catalans, si bé la seva situació és diferent segons els territoris considerats. Així, a la Catalunya Nord i a Andorra és únicament estival. A la Catalunya peninsular també és estival, amb la presència de rars exemplars hivernants. Efectivament, a més de diverses observacions el desembre i el gener, el 29.01.83 es va anellar un individu al Maresme que va ser recuperat el 04.03.83, havent sobreviscut l’onada de fred que assolà el país a mitjan febrer de 1983. Al País Valencià alguns exemplars hivernen regularment a les zones més càlides, sobretot a les planes litorals. A les Illes hiverna d’una forma generalitzada i no escassa. Possiblement, l’abundant població nidificadora deu ésser formada per una part d’ocells sedentaris i per una altra de migratoris, que a l’hivern deuen ésser substituïts, almenys en una part, per ocells procedents del continent. De tota manera, hi ha moltes més citacions durant l’estiu, però hem de tenir en compte que la població hivernal pot ser menysvalorada, atesa la dificultat per a contactar amb el xot durant les èpoques en què no canta. A Formentera no n’ha estat comprovada la nidificació, si bé diverses dades, com l’anellament d’un exemplar el juny de 1963 o les citacions d’exemplars morts per caçadors l’agost, fan pensar que és molt probable que el xot també criï en aquesta illa.
La població migradora arriba aviat als quarters de cria dels Països Catalans. Des del començament de març fins al final d’abril, amb dades isolades durant el febrer (22.02.82, data extrema). La migració postnupcial es produeix principalment el setembre, amb alguns individus tardans que resten fins al final d’octubre.
El xot no és gaire exigent quant a l’hàbitat. Ocupa arbredes de tota mena, preferentment a la proximitat de llocs habitats per l’home: conreus amb arbres, parcs de ciutats, jardins de zones urbanitzades i també boscos de ribera i pinedes esclarissades. Li agraden els llocs amb arbres grans, com pins, caducifolis vora les rieres o arbres ornamentals a zones ajardinades. Al vessant sud dels Pirineus no sobrepassa els 1400 m d’altura. Evita els boscos densos i les zones de gran pluviositat, fet que explica la seva absència d’àmplies zones dels Pirineus que se superposen, pràcticament, amb les àrees que reben més de 1000 mm de precipitacions anuals. Pel que fa a la resta dels Països Catalans, la seva distribució és pràcticament contínua. Per a la nidificació, que comença al final d’abril o al maig, utilitza forats d’arbres (fruiters, de ribera, oliveres, etc.), cavitats o parets de cases o murs i nius d’altres ocells, principalment de garsa.
Quant a la seva població, s’ha observat una neta regressió a la Catalunya Nord, mentre que a la resta dels Països Catalans, tot i experimentar fluctuacions anuals, sembla que es manté estable.