La mallerenga petita (Parus ater) té el plomatge bàsicament acolorit de blanc i negre, a més del color indefinit del pit. Té una taca a la nuca, molt característica, que no és visible en aquest exemplar, procedent de Berà (Tarragonès); en canvi, és il·lustrativa de la facilitat amb què la major part de les mallerengues accepten els menjadors artificials, malgrat ésser ocells de bosc.
Xavier Bartrolí.
La mallerenga petita és un ocell típicament sedentari, que a la tardor i a l’hivern realitza petits moviments, encara no prou coneguts. Per exemple, al Rosselló i el Vallespir, on és estrictament muntanyenca durant la reproducció, alguns hiverns ocupa la plana, i fins i tot arriba al litoral. A les comarques litorals centrals del Principat es detecten moviments la segona quinzena d’agost, i principalment l’octubre, mes en el qual es produí l’única citació coneguda a les Illes, l’any 1982, quan es veieren dos ocells en els ametllers d’en Blancs (Mallorca).
Típicament, la mallerenga petita és un habitant dels boscos de coníferes de muntanya. Li agraden especialment les pinedes de pi roig, pinassa, pinastre i pi negre. En aquestes darreres és l’espècie dominant. També és dominant a les avetoses. Les pinedes de pi blanc, soles o barrejades amb alzinar, també són freqüentades per la mallerenga petita. Menys abundant és en bedollars, fagedes i encara menys a les rouredes i landes. Es presenta també escassament en grans jardins i altres arbredes. Fa els nius en forats dels troncs i, a les comarques de baixa altitud, la posta és entre la darreria d’abril i el començament de maig, mentre que als Pirineus és una mica més tardana i són usuals les postes el juny i el juliol.
La distribució altitudinal de l’espècie oscil·la entre el nivell de la mar i el límit superior del pi negre, cap als 2500 m, límit que no atenyen a l’època de la reproducció, sinó a les dispersions del final de l’estiu. La realitat, però, és que la major part de les observacions es fan sobre els 400 m. Al vessant septentrional dels Pirineus se la troba entre els 700 i els 2200 m i, tant en un vessant com a l’altre, les altituds on és més abundant són entre els 1700 i els 2000 m.
Àrea de nidificació de la mallerenga petita (Parus ater) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Amb aquestes tendències es pot concloure que, llevat d’unes poques excepcions, la distribució de la mallerenga petita coincideix amb la de boscos de coníferes de més de 400 m d’altitud. En un estudi pilot fet als estreps meridionals de la serra de Gúdar, s’observà que la distribució hivernal de la mallerenga petita era relacionada d’alguna manera amb la de la processionària del pi, ja que és una espècie típicament insectívora i durant l’hivern, quan escassegen els insectes, les erugues de la processionària formen part, en una proporció més gran, de la seva dieta. És probable que aquests resultats puguin ser extrapolables a moltes pinedes dels Països Catalans, on és relativament freqüent l’observació de mallerengues petites capturant processionàries.
Finalment, encara que no hi hagi dades quantitatives sobre aquesta espècie, sembla que a les comarques centrals del País Valencià s’ha expansionat entre mitjan anys cinquanta i els anys vuitanta, i és probable que això sigui ampliable a d’altres contrades, a causa de la política de foment de repoblacions amb pins, política que amplia l’extensió del seu hàbitat potencial.