Les necròpolis tardanes de Tàrraco ofereixen poques peces de bronze en els aixovars, només algunes fíbules senzilles com la de l’enterrament núm. 40 del Parc de la Ciutat, alguns anells i braçalets, agulles per als cabells o per a la mortalla i unes quantes sivelles també molt senzilles. Moltes vegades aquests materials no es trobaven dins la tomba pròpiament dita, sinó entre les terres remogudes per altres inhumacions posteriors. Per altra banda, com que la majoria dels enterraments estaven a la vora o en els terrenys d’antigues vil·les destruïdes o abandonades, tampoc no és rar que hi hagi dins les terres de remoció objectes com ara claus més o menys grossos, hams, agulles de fer xarxa, nanses de gerres, frontisses, etc. No obstant aquesta pobresa de materials, tenim un grup d’objectes trobats a la necròpoli paleocristiana del Francolí i un parell d’objectes d’una tomba del jardí de la catedral que mereixen una especial atenció.
Braç de creu de tipus bizantí que es podria relacionar amb la basílica de la necròpoli del Francolí i placa i fragment de sivella de cinturó, amb decoració trenada, localitzada en una tomba del jardí de la catedral (MNAT, 2 606).
Arxiu fotogràfic del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona - A. Saludes, Arxiu fotogràfic del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona - d. Farré
En el grup de la necròpoli del Francolí, hi ha, en primer lloc, una sèrie d’elements relacionats directament amb la segona fase (segona meitat del segle VI-inici del segle VII) de la basílica paleocristiana excavada per J. Serra i Vilaró; es tracta d’elements de suspensió en bronze de dos tipus de llums, dels segles V-VII o més tardans: un pertany a un llumener més senzill de forma globular i calat o bé en forma de lluerna (diàm. 0, 06 m) i els altres provenen de grans poticandela (braç 0, 145 m). El primer devia il·luminar una de les criptes de la capçalera de l’església, mentre que els altres devien ser els llums de les naus. Els paral·lels d’aquestes peces els hem d’anar a buscar a l’àrea oriental mediterrània (Esmirna, Natron, Ístria, etc.). També hauríem de relacionar amb la basílica la creu de tipus bizantí, molt semblant a la del Bovalar (Seròs), i de la qual s’han trobat tres fragments dels braços, i el fragment de patena similar al tipus localitzat a la vil·la romana del Collet, a Sant Antoni de Calonge.
Aquestes peces d’ús litúrgic es poden relacionar fàcilment amb el darrer moment d’ocupació de la necròpoli del Francolí i amb un vas del tipus Prepotto Cividale trobat en una tomba del jardí de la catedral, datat al segle VII, el qual contenia encens. Entre les terres del mateix enterrament hi havia un fragment de sivella de cinturó de bronze, rectangular, acabada en semicercle i amb restes de decoració trenada, que tant per la seva forma com per la seva datació, segles VI i VII, es pot relacionar amb algunes de les sivelles de la necròpoli del Francolí. Totes són d’una tipologia introduïda pels pobles germànics; un tercer fragment de sivella del cementiri excavat per J. Serra i Vilaró ens indica la presència de veterans del limes a la Tàrraco dels segles IV-VI, ja que la seva decoració vegetal està feta amb la tècnica denominada kerbschnitt. Tots aquests elements de cinturó del cementiri del Francolí, juntament amb altres objectes, formen el que podríem anomenar el segon grup de bronzes d’aquesta necròpoli o grup de peces d’ús personal que formarien part, sens dubte, dels aixovars funeraris. Entre aquests objectes hi hauria altres elements de cinturó com els aplics en forma de botó estretament lligats al fragment en kerbschnitt, tant per la seva datació com per l’àrea d’origen dels seus prototipus, el limes, si bé alguns d’aquests també els trobem a la zona de la Meseta. També hi hauria els penjolls (segles IV i V), amb formes que ens apropen més a l’àrea de la Mediterrània, amb figures com ara magranes i fulles de vinya; d’aquest tipus de peces se n’han trobat a Velilla de Ebro o al dit tresor de l’Esquil·lí; així mateix, hi ha penjolls amb formes romboïdals amb decoració de cercles, com en la creu penjoll 1 435 del Museu Copte del Caire, encara que algunes d’aquestes formes tampoc no són rares a la Transsilvània o al nord de França. Alguns dels penjolls i aplics anaven decorats amb pasta de vidre de colors.
Bibliografia
- TED’A, 1987; Amo, 1994, 16, pàgs. 169-180; Hauschild, 1996, pàgs. 157-163.