Gerreta localitzada al poblat de Puig Rom (foto: Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona/M. Casanovas) i encenser procedent del cementiri proper a l’antiga església parroquial de Sant Feliu de Lledó.
J.O. Granados
En l’àmbit de les comarques de la zona nord-oriental de Catalunya, són escassos els objectes d’ús litúrgic dels quals tenim coneixement. Des del final del segle passat fins avui dia, només disposem de quatre exemplars, els gerrets de Calonge i Puig Rom (Roses), la pàtera de Calonge i l’encenser de Lledó. Aquestes peces han estat objecte d’estudi per part de P. de Palol, que ha establert l’origen i la filiació d’aquests bronzes i n’ha fixat la cronologia. Per tant, ens remetem als seus comentaris i les seves apreciacions.
Entre els exemplars conservats cal diferenciar els objectes d’importació dels que són de producció local, hispanovisigòtica. Pel que fa als primers, l’origen cal buscar-lo en les regions longobardes del nord d’Itàlia. Segons P. de Palol, són uns bronzes d’un cert regust bizantí o romanocristià, que repeteixen els models coptes arribats de la zona del Nil, i que es difonen cap a Espanya, on seran adoptats en l’ambient cristià peninsular per dues vies, la de la Mediterrània, passant per les Balears i la costa de Llevant, i la de la ruta dels Alps. Són bronzes elaborats mitjançant la tècnica de la fosa, que estilísticament poden agrupar-se en tipus diferenciats. Del tipus 2, variant A, el més àmpliament estès, tenim el gerret procedent de la troballa casual feta l’any 1896 en el lloc conegut amb el nom de Collet de Sant Antoni, a Calonge(*). El gerro es correspon exactament amb aquests vasos de cos fusiforme, peu troncocònic, quasi cilíndric, dotat de tres pivots a la base i al coll que continua del cos, poc diferenciat, i amb una vora sensiblement exvasada. La seva superfície es presenta decorada per faixes de dues fines línies incises, repartides entre el peu i la meitat inferior del cos. Manca la nansa, que havia estat soldada a la peça, probablement en forma de S i amb un botó a la part superior.
El gerret anterior formava parella, almenys es va recuperar en el mateix dipòsit, amb una pàtera o plat de peu cilíndric calat del tipus 3B (*), ambdues peces datades al segle VII. Es tracta d’un recipient de forma esfèrica amb un peu cilíndric, soldat al plat, decorat amb calats de forma triangular retallats en tot el contorn de la base. En el fons intern presenta una decoració de dues fines circumferències incises, disposades de forma concèntrica, i un botó central en relleu. La peça no és completa; falta una quarta part de la vora i el suposat mànec llarg que havia tingut en origen.
Al marge d’aquests objectes importants, cal destacar els bronzes de producció local, que inicialment copiaren les formes i els perfils itàlics arribats a la Península Ibèrica, però que després incorporaran elements de forta influència clàssica i acabaran per ornamentar-se profusament, prenent els motius decoratius dels manuscrits, l’art tèxtil o l’escultura de les esglésies visigòtiques. P. de Palol suposa que aquest taller o tallers estarien situats a la Meseta, potser a la zona de Lleó-Astorga, i que devien funcionar entre la segona meitat del segle VII i el primer quart del segle VIII. Dins d’aquest grup de bronzes cal situar el gerret trobat durant les excavacions de l’any 1917 a Puig Rom (Roses)(*), datat a la segona meitat del segle VII. Es tracta d’un recipient fet, a diferència dels anteriors, amb la tècnica del repujat, amb un cos de forma ovoide, molt estilitzat, quasi cilíndric, i coll llarg, al qual li falten el fons i el peu, que anava unit al cos amb rebles. També falta la nansa, que devia anar soldada, pels indicis que en queden. El gerro és decorat amb faixes de fines línies incises i de cordonets en relleu, repartits en tot el cos de la peça. Estilísticament encaixa en el tipus III de Palol, dins dels bronzes de producció local, el grup més abundant i heterogeni, amb fortes influències dels ungüentaris romanoimperials.
Pel que fa als usos litúrgics d’aquests gerrets i pàteres, hi ha una divisió d’opinions. Certs autors consideren que aquestes peces s’utilitzaven en les funcions eucarístiques, altres en el baptisme o, com creu P. de Palol, que anaven associades a l’ordenació de diaques i subdiaques per part dels bisbes. Darrerament L.J. Balmaseda i C. Papí, en un esforç d’identificar aquests objectes amb els que s’esmenten en els textos coetanis escrits, han arribat a relacionar els gerrets amb els urceolum, destinats a contenir l’aigua que, juntament amb els platets amb mànec, servia a les ablucions simbòliques de la litúrgia; les pàteres rebrien el nom d’aquamanile. Els gerrets també s’haurien utilitzat com a vasos auxiliars, per a subministrar l’aigua i el vi per al calze.
Un ús més aviat votiu o funerari devia tenir l’encenser trobat a Lledó(*), datat al segle VI, sembla que procedent del cementiri proper a l’antiga església parroquial de Sant Feliu, al costat del mur oriental. Es tracta d’un objecte de cos hexagonal, de 160 mm d’alçada, amb els contorns superior i inferior decorats amb una motllura doble. La base està constituïda per tres peus en forma d’urpes que es corresponen, a la part superior, amb tres caps d’ocell estilitzats. D’aquests caps, amb un forat cadascun, surten tres cadenes que s’uneixen, a l’extrem final, amb una anella central. En totes les cares de l’hexàgon hi ha una decoració de cercles concèntrics, en nombre de deu a dotze, completats amb petits cercles amb punt inscrit situats en els extrems dels angles. P. de Palol no coneix paral·lels d’aquest objecte a la Península Ibèrica, sols amb encensers orientals i egipcis, fet que el porta a considerar que la peça té un origen copte, desconeixent la manera com hauria pogut arribar a la Península.
Bibliografia
- Golferichs, 1925, 16, pàgs. 2-3; Vayreda, 1931; Oliva, 1944b, VI, pàgs. 319-321 i 1945-46, VII-VIII, pàgs. 370-371: Palol, 1948-49, IX-X, pàgs. 66-74; 1950b, XII, pàgs. 1-13; 1953a, 2, pàgs. 39-68; 1953b: i 1965. XXXI, pàg. 26; Balmaseda-Papí, 1997. vol. XV, núms. 1 i 2. pàgs. 153-174.