Conjunt de peces que encara es conserven, procedents de la troballa casual de l’any 1897.
Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona/M. Casanovas
El mes de novembre de l’any 1897, amb motiu dels moviments de terra efectuats en la construcció de la carretera de Sant Feliu de Guíxols a Palamós, es va fer una excepcional troballa casual, al lloc anomenat Collet de Sant Antoni (Calonge. Baix Empordà), concretament prop del mas Cabrera, edifici que ocupa el vell priorat de monges benedictines construït a mitjan segle XIV en aquell indret. La troballa va consistir en un lot de bronzes, un total de dinou objectes, entre peces senceres i fragments, que fou recollit per l’enginyer de les obres de la carretera, R. Coderch, cap d’Obres Públiques de Girona, el qual el diposità en l’aleshores Museo de Antigüedades y Bellas Artes de Gerona, l’actual Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, excepte una de les peces que es va quedar en propietat(*).
El lot va restar cinquanta anys al fons del museu sense que ningú hi parés atenció. Fins i tot, s’havia arribat a perdre el coneixement de la seva procedència, ja que M. Oliva, l’any 1944, en publicar un dels objectes de la col·lecció, concretament el gerret litúrgic, ignorava d’on venia la peça i suposava que era de procedència emporitana. No va ser fins el 1948 que P. de Palol, conservador de l’esmentat museu, reuní de nou el lot i redescobrí el seu origen en el vell registre d’entrades. L’excepcionalitat del conjunt el va dur a publicar immediatament aquests bronzes, sobre els quals insistí en articles posteriors, tant pel que fa a la cronologia de les peces com pel que fa als seus paral·lels estilístics i de procedència.
Plat, actualment desaparegut, probablement de forma oval i amb una rica decoració.
Institut Amatller d’Art Hispànic
P. de Palol no va aconseguir reunir el total de dinou peces que originàriament havien constituït el lot. En el seu inventari consta que manquen cinc peces, desaparegudes, segons sembla, a causa de les successives modificacions i trasllats del museu i també a causa de la Guerra Civil Espanyola, conflicte durant el qual es va perdre, a més, la magnífica peça que restava en propietat de R. Coderch. Malgrat tot, P. de Palol publica la totalitat del conjunt, completant les mancances amb les antigues referències del registre de l’any 1897, algunes fotos antigues i un text, sembla que inèdit, de J. Botet i Sisó, Troballa arqueològica, conservat entre la documentació del museu. J. Botet i Sisó és també l’autor del registre esmentat. Actualment, bona part dels bronzes de Calonge es troben exposats en una de les vitrines del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, mentre que els de menys interès són als magatzems. Segueixen sense localitzar les cinc peces perdudes a mitjan segle XX, tot i que és probable que puguin trobar-se extraviades en altres caixes del magatzem sense referències precises.
Segons P. de Palol, autor a qui ens hem de remetre obligatòriament en la presentació dels bronzes del dipòsit de Calonge, els materials es corresponen a dos grups cronològics diferenciats, un primer situat al voltant de la primera meitat del segle IV i un segon datat a partir de mitjan segle VII(*). Al primer grup s’atribueixen dues statera o balances romanes: la més gran consisteix en una vara de secció quadrada, acabada en dos botons en forma d’aglà, que conserva dos dels ganxos on anaven subjectes les cadenes per a aguantar el platet. Les cadenes han desaparegut, igual que el pes(*). La més petita també està constituïda per una vara de secció quadrada i només conserva alguns dels elements de suspensió del platet(*). Amb aquest element, s’hi ha relacionat una doble cadeneta, amb un ganxo a cadascun dels extrems, que s’uneix a una anella central en forma de ferradura(*).
Bust amb tres cares femenines, que potser havia format part d’un trespeus.
P. de Palol
En un context similar se situen les restes d’un tripus o trespeus(*), plegable, del qual només es conserva el cos central articulat. Li deuen faltar les bases i els remats superiors, que probablement aguantarien una taula o braser. Va aparèixer molt fragmentat i fou restaurat l’octubre de l’any 1948, fent còpies exactes de les peces que faltaven. Les peces recuperades consistien en tres llargues vares fixes de secció rectangular, tres parells de cintes articulades per un botó central i tres abraçadores de secció quadrangular, amb anelles d’unió per les peces anteriors. Segons les anotacions de J. Botet, podria haver format part d’aquest trespeus la peça que era propietat del Sr. Coderch, desapareguda. Es tractava d’un bust amb tres cares femenines(*), d’un tipus escultòric idèntic en les tres, pel que fa al nas recte, la forma de la boca i els ulls grossos, de pupil·les profundes i tosques, amb parpelles inferiors destacables i pestanyes i celles marcades. El pentinat, en canvi, és diferent en les tres: en un cas és llis i repartit al mig en una ratlla; en l’altre són rínxols disposats irregularment; mentre que la tercera porta un casc o barret(*). Palol dubta de l’associació d’aquesta peça al trípode i per la seva forma i les seves característiques dels remats inferior i superior de la peça, considera que podria haver servit com a peanya d’un altre objecte o tenir alguna altra funció, encara més si hom té en compte el fet que està foradat en sentit longitudinal. El mateix autor observa els seus paral·lelismes tipològics amb els pondus de les balances i els vasos en forma de cap i, estilísticament, la situa a la segona meitat del segle IV, com un bronze de producció local, d’origen i tradició romanoimperial, potser de procedència italiana o nord-africana.
Dins el mateix conjunt cronològic se situen dos recipients en forma d’olla o cassola, relativament conservats. El més gran i menys fragmentat(*) és un recipient de forma ovoide amb el peu troncocònic i dues nanses triangulars amb un forat central, unides a la vora, que presenta un simple rivetat. La més petita(*) té un perfil lleugerament doble cònic, amb la vora exvasada, decorada amb un simple rivet amb petites incisions cada 6 mm, a la qual s’uneix una nansa del mateix tipus que l’anterior. Li falten el peu i l’altra nansa.
Al segon grup cronològic, datat al segle VII, corresponen el gerret i el plat litúrgics, que també s’estudien en una altra part d’aquest volum. El gerret(*), amb el peu troncocònic dotat de tres petits botons de suport i la nansa perduda, es presenta decorat a base de faixes de fines línies incises. Pels seus paral·lels idèntics trobats en les necròpolis alemanyes de Württemberg, s’ha datat a la segona meitat del segle VII. La pátera(*), en forma de casquet esfèric i peu cilíndric decorat amb calats triangulars, amb dues circumferències de dobles línies incises al fons de la peça, és d’origen copte. Aquest tipus de peces es troba també a les necròpolis longobardes a Itàlia i també a Alemanya, arribades per la via dels Alps fins a Kent.
Una tercera peça, atribuïda al mateix grup cronològic, és un excepcional plat(*) que ja havia desaparegut quan P. de Palol l’estudià. Sols se’n té coneixement a partir d’una foto antiga. El plat, presumiblement de forma oval, al qual li falta la base, presenta una decoració repartida en quatre frisos de motius diferents, en relleu. El primer, reservat a la vora horitzontal, està constituït per petits cercles amb una flor de quatre pètals inscrita. El segon presenta una mena de copoll amb sis puntes, repetit successivament de forma contraposada en els espais que deixa una llarga tija ondulada. El fris central, més destacable, consisteix en uns grans cercles, repetits en nombre de vuit, que no s’acaben de tancar a la part inferior, reblerts amb motius vegetals estilitzats de tiges de volutes contraposades. En els espais triangulars que queden entre els cercles, hi ha un altre motiu de tres copolls units per les tiges. L’últim fris és molt simple. Consisteix en una successió de petites agulles o pinacles.
El darrer dels objectes que poden atribuir-se al mateix grup, tot i que P. de Palol s’inclina per una datació anterior al segle VII. malgrat la seva difícil atribució cronològica, és una nansa de gerro(*), de forma corbada, amb una quilla de reforç, que presenta un botó allargat per facilitar l’acció d’aguantar la peça, decorada amb una palmeta estilitzada a la part inferior. A l’extrem superior va unida a un semicercle. que seguia el contorn de la vora, retallat externament de forma ondulada i amb una decoració de petites circumferències inscrites. Es conserva encara l’articulació que servia per a obrir i tancar la tapadora.
La resta d’objectes, excepte un petit fragment de vora d’un recipient indeterminat(*) i els quatre pans de fundició(*), són perduts. Ens remetrem a la transcripció del vell registre per identificar les peces: “Asa de bronce colgante y con sencillos adornos”(*), “Varios fragmentos de cacerola de cobre (?), uno de ellos con mango”(*), “Fragmentos de otra, uno con un mango y con una chapa clavada, que muestra haver sido recompuesto”(*), i, finalment, “Grandes fragmentos de lámina de cobre y bronce, desperdicios de objetos todos ellos arrollados”(*).
En conclusió, aquesta gran varietat i dispersió cronològica s’ha explicat pel fet que tots aquests materials són procedents del magatzem d’un taller de fosa de bronze, recollits o comprats, un cop les peces eren ja en desús o trencades, per tornar a ser fosos per a la fabricació de nous objectes. Tindrien la mateixa finalitat que els quatre pans que també es van trobar entre el mateix lot d’objectes. P. de Palol considera també que el dipòsit de Calonge podria ser un magatzem de mercaders d’aquest material, emplaçat a terra ferma, prop de la costa, indici del comerç marítim de metalls que hi havia, el qual s’ha ben documentat gràcies a la troballa d’altres dipòsits similars i a descobriments subaquàtics.
Bibliografia
- Vayreda, 1941. III, pàgs. 39-43; Oliva, 1944b, VI, pàgs. 319-321 i 1945-46. VII-VIII, pàgs. 370-371; Palol, 1948-49, IX-X. pàgs. 66-74;
- Caner, 1949, IV. pàgs. 311-317; Palol, 1953a. 2, pàgs. 39-68; 1 953b i 1989b, I, pàgs. 35-59.