La Fonollera (Torroella de Montgrí, Baix Empordà) és un jaciment situat dalt d’un turó a només 800 m del mar i envoltat per la plana del baix Ter. Les diferents campanyes d’excavació han posat al descobert un important jaciment que conté quatre nivells d’ocupació humana: una primera fase corresponent al període del bronze mitjà recent (abans del 1100 aC), una segona fase situada al bronze final (1100-900 aC), un tercer moment d’època romana republicana (200-30 aC) i finalment un darrer moment d’època romana tardana (segles IV i V), del qual es conserven molt poques restes.
Probablement a aquesta darrera fase d’ocupació del jaciment correspon la troballa d’un petit dipòsit format per 9 síliqües de plata, encunyades a Bàrcino per l’usurpador Màxim entre els anys 410-411. La seva descoberta representa un testimoni arqueològic i numismàtic de gran interès, ja que és l’únic conjunt de síliqües de Màxim que, amb tota seguretat, procedeix d’un context arqueològic conegut i fiable. El dipòsit monetari de la Fonollera amplia considerablement el repertori de les emissions rares i singulars fetes per l’usurpador Màxim, alhora que contribueix a conèixer amb més precisió la seva circulació i l’abast de la seva difusió.
El conjunt de la Fonollera, juntament amb un altre dipòsit procedent d’un lloc indeterminat de les comarques gironines que conté 14 síliqües de Màxim, evidencia que l’abast productiu de les emissions de plata de Màxim va permetre que els particulars poguessin reunir aquests exemplars, encara que en modestes agrupacions —probablement moneders personals— que, o per la pèrdua involuntària o bé per l’ocultament intencionat, no van ser recuperats mai pels seus propietaris.
Dues de les síliqües de Màxim (410-411) localitzades en aquest dipòsit (14 mm).
Museu del Suro de Palafrugell - T. Marot
És interessant constatar el fet que el dipòsit monetari de la Fonollera contingui exclusivament síliqües de Màxim, moltes sense els signes de desgast que provoca la seva circulació o el seu ús. Aquestes característiques permeten suposar les circumstàncies i la cronologia de la formació d’aquest petit conjunt. La documentació d’un contingut tan unitari suggereix que la formació d’aquest conjunt, encara que no la seva pèrdua, devia produir-se en un indret proper al centre de producció —Bàrcino— i en un període cronològic relativament breu. Aquesta situació devia possibilitar l’acumulació d’exemplars coetanis, alhora que es va impedir la seva dispersió en la circulació i el desgast per l’ús.
A més, el dipòsit de la Fonollera, juntament amb altres troballes, corrobora la dispersió de les síliqües de Màxim més enllà del territori de Bàrcino, quasi exclusivament dirigida cap a terres septentrionals. En efecte, malgrat la seva escassetat, la resta de troballes també confirma l’expansió d’aquestes emissions de plata cap a l’àrea costanera al N de Bàrcino, que arriba fins i tot a la Gàl·lia.
En alguns dels exemplars documentats en el dipòsit de la Fonollera s’observen retalls deliberats realitzats després de l’encunyació, pràctica freqüent sorgida amb la intenció de reduir-ne el pes. Cal tenir en compte que la síliqua va perdre significació econòmica a partir del final del segle IV.
D’altra banda, les síliqües procedents de la Fonollera, moltes fabricades amb encunys fins ara inèdits, col·laboren a confirmar, encara amb més contundència, l’existència d’una desproporció elevada entre els exemplars de Màxim coneguts —molt escassos— i els encunys identificats —massa nombrosos—. Els abundants encunys identificats i l’acusada diferenciació estilística i tècnica en el gravat dels seus dissenys augmenten les incògnites, per ara difícils de resoldre, sobre l’estimació probable del volum d’encunyació i l’entorn polític i econòmic d’aquesta producció monetària singular.
Bibliografia
- Bistuer, 1984, 14. pàgs. 135-138: Marot, 1997, vol. II, pàgs. 569-580.