Pati central del palau, amb l’escala i la galeria volada del primer pis.
BT – G.Serra
El primitiu palau del bisbe de Tortosa, romànic, se situava al sud de la catedral. La seva façana, en la mateixa línia que la d’aquest temple, s’obria a l’eix principal de la ciutat altmedieval, el carrer de la Creuera, i al carrer del Palau o pati de la Canonja. Se’n conserven restes importants a l’interior dels números 12 a 18 d’aquest mateix carrer.
El creixement de la comunitat eclesiàstica a la segona meitat del segle XIII, unit a una major complexitat de les seves necessitats i a la voluntat de la jerarquia de monumentalitzar el conjunt catedralici, originà importants canvis en la seva configuració al llarg de les dues centúries següents. L’esclat renovador afectà sobretot el palau episcopal, el temple, la sala capitular, el dormitori comunitari, la infermeria dels canonges, l’hospital de pobres i la llibreria i l’arxiu. El palau episcopal i la sala capitular de la canònica foren els dos primers edificis aixecats de cap i de nou dins els preceptes del gòtic, a la primera meitat del tres-cents.
El solar on es va construir el palau gòtic dóna a la façana occidental del mateix carrer de la Creuera, davant l’antiga residència episcopal –a partir de mitjan segle XIV, casa del Degà– i a l’edifici del temple. Al llarg de la segona meitat del segle XII hi ha documentades nombroses adquisicions de cases i patis per l’Església en aquest sector, adossats a la murada fluvial per la part posterior. Entre aquesta darrera i el riu hi havia en aquell moment un alfòndec o zona comercial vinculada al port fluvial. És possible –només és una hipòtesi– que l’edifici trescentista es bastís sobre part de l’antiga muralla d’origen romà i de l’esmentat alfòndec. Si això fos cert, la seva construcció hauria suposat una ampliació del perímetre urbà envers el riu, sense cap modificació substancial, però, de la línia del carrer de la Creuera. Cal considerar també la hipòtesi segons la qual el palau episcopal es bastí sobre l’antic edifici de la Cort del Veguer (O’Callaghan, R., 1886-95, vol. I; Mestre, 1900).
No es coneixen, fins al moment, referències documentals sobre la seva construcció. La presència de les armes del bisbe Berenguer de Prats (1316-40) en llocs rellevants demostra que en fou un dels principals promotors, encara que és possible que l’inici del projecte fos anterior al 1316. Se sap, d’altra banda, que el 1332 el nou edifici ja era en ús. Consta que diversos acords se signaren “in camera videlicet hospicii novii domini episcopi supradicti” i que algunes reunions se celebraven “in camera episcopali hospicii antiqui episcopalis condam”. Aquesta informació contradiu el que ha sostingut la historiografia fins ara, en el sentit que el palau no havia estat utilitzat com a residència episcopal abans de la darreria del segle XV.
L’edifici
Secció longitudinal i transversal del palau episcopal de Tortosa.
SPAGC, 1985
L’estructura original del palau es manté prou visible en l’actualitat. Les estances interiors, per contra, han estat força modificades. Es tracta d’un casal de planta que tendeix al quadrat organitzada al voltant d’un pati central trapezoïdal. La façana est, al carrer de la Creuera, és la principal i per això tingué un tractament monumental. La façana posterior, que mira al riu, feia les funcions de muralla urbana. Per aquest motiu és massissa i compacta, interrompuda només per algunes finestres geminades i la porta que connectava amb un petit moll fluvial. El volum exterior de la capella, situada al nord-oest del conjunt, enriquia el tractament volumètric d’aquest pany d’edifici.
El pati central era rodejat al nivell del primer pis per una galeria volada que s’hi obria mitjançant arcs apuntats sostinguts per esveltes columnes, la forma de les quals, juntament amb la dels capitells, es relaciona amb els elements prefabricats a les pedreres de Girona (Español, 1999). L’escala d’accés al primer pis o planta noble, de trets monumentals, ocupa l’angle nord-est de l’espai i comunica directament l’entrada des del carrer de la Creuera amb la sala situada al davant de la capella.
Les estances es distribuïen a les ales al voltant d’aquest pati, seguint l’esquema dels grans palaus civils contemporanis. Tres inventaris de mitjan segle XIV permeten resseguir, de manera aproximada, la disposició de les sales i el seu guarniment. La planta baixa l’ocupaven diferents espais destinats a magatzem, un celleret petit i el pastim o fleca. A sota de l’escala hi havia l’escrivania. Un dels inventaris, datat l’any 1346, esmenta a continuació d’aquesta sala la casa de la cancelleria, oficina destinada a l’expedició i còpia de documents. Altres estances d’aquest nivell eren destinades a membres del seguici episcopal.
Planta del primer pis del palau episcopal de Tortosa.
SPAGC, 1985
A la primera planta o planta noble, els elements més importants eren la cambra del bisbe, el “palau”, “la sala dels senyors” i la capella. Hi havia també una cambra que mirava al riu, al davant de la capella i la sala dels senyors, i una sèrie de recambres auxiliars de les sales principals.
Segons els inventaris, les estances privades ocupaven el sector meridional de l’ala de ponent, que mirava al riu. Incloïen la cambra del bisbe i dues recambres amb objectes personals, a més de dues sales superiors, corresponents a un tercer pis, obertes a un porxo que devia ser també d’ús personal del bisbe i una de les quals feia la funció d’estudi privat. Entre les diferents sales es repartien cofres amb les escriptures del bisbat i altres del capítol.
La peça anomenada “palau” se situava a l’ala oriental, mirant al carrer de la Creuera, i es destinava bàsicament a fer-hi els àpats i les celebracions oficials. Disposava de vuit o nou taules. La del bisbe es destacava mitjançant una gran estora pintada que penjava a la paret. Els seients eren plegables i collats a la paret, de manera que no destorbaven quan no s’havien d’utilitzar. Hi havia a més un moble per a tenir-hi el servei de plata quan es menjava. Tot fa pensar que els arcs de pedra que es conserven a les golfes superiors de l’ala est, remodelada modernament, són part dels que sostenien el sostre del palau. Algunes de les mènsules que els suporten mostren l’escut del bisbe Berenguer de Prats.
Pel que fa a la cuina i al rebost, associats a l’edifici del palau, no es pot concretar si es trobaven a la planta baixa o a l’ala meridional del primer pis.
La cambra dels senyors i la capella eren a continuació de les sales privades del bisbe, a l’extrem septentrional de l’ala oest. Són els dos únics elements que mantenen la seva estructura original. De la primera, no se’n sap la funció, encara que del nom es desprèn que devia tenir un ús relacionat amb feines oficials i de representació. És una espaiosa sala de planta quadrada, amb sostre d’embigat de fusta sobre arcs apuntats de pedra. Com la capella, en alçat ocupava l’espai del que en altres llocs del palau eren dos nivells, la segona i la tercera plantes.
Interior de la capella del palau, el presbiteri de la qual és cobert per una magnífica volta estrellada.
BT – G.Serra
Juntament amb el pati, la capella és l’element més interessant del conjunt des del punt de vista arquitectònic. Es tracta d’una estança de planta que tendeix al quadrat, amb volta de pedra. El sector corresponent al presbiteri és cobert amb una original volta estrellada que defineix un espai absidal de quart d’esfera. Dues petites voltes raconeres permeten el pas del perfil quadrat dels murs a l’espai hexagonal que defineix la base sobre la qual es bastí la volta. Un esquema semblant, molt poc present en l’arquitectura catalana, se seguí els anys seixanta del mateix segle en la construcció de la capella capitular de la canònica catedralícia. L’àmbit de la capella del palau dedicat als fidels és cobert per una volta de creueria.
La façana principal de la capella s’obre a la sala dels senyors. Com és freqüent en el gòtic català, es tracta d’un mur llis al centre del qual hi ha la porta dovellada, flanquejada per dues finestres laterals d’arcs apuntats i traceria de quadrilòbuls. A més del tractament plàstic del conjunt arquitectònic, força elaborat, en destaca la decoració escultòrica que l’acompanya. Francesca Español (1994) apunta la possibilitat que en fos l’autor Guillem Seguer.
Façana de la capella del Palau Episcopal de Tortosa. Els bisbes foren una figura clau de la vida del país en època del gòtic. El seu poder i ascendent es reflectia en els palaus on vivien, d’una magnificència només comparable a les residències de la reialesa i les principals famílies nobles. El bisbe de Tortosa Berenguer de Prats (1316-40) va abandonar abans del 1332 el seu vell palau de l’època de la conquesta i es traslladà a un altre, que no se sap si féu construir o va fer concloure, vora l’Ebre, prop del primer. La façana de la capella del nou palau, al nivell del primer pis, recorda les de les sales capitulars i destaca per una rica decoració escultòrica, la qual potser fou obra de Guillem Seguer.
BT - G. Serra
Les importants transformacions de l’edifici després de l’època medieval no n’han desdibuixat la imatge general. Testimonis dels elements originals són la capella, la sala dels senyors, l’escala de cargol que pujava al segon pis i part dels arcs que sostenien el sostre de la sala del palau, avui dissimulats sobre un fals sostre. Al pati es conserven les galeries sud, oest i nord. Les dues darreres mantenen l’arqueria apuntada, malgrat que molts elements han estat substituïts. Segons Mestre i Noé, a l’origen només la meridional no disposava d’arqueria. També resten les escales d’accés al primer pis i a les actuals golfes. Aquesta darrera, volada i encastada a l’ala sud, sembla que en un principi conduïa al terrat.
Al segle XVII, el palau fou remodelat per reparar els importants desperfectes ocasionats per la guerra dels Segadors, i a la darreria del XVIII s’amplià afegint al conjunt part dels edificis situats al sud del palau medieval, entre aquest i la porta monumental del pont de barques. Al llarg de totes aquestes intervencions es van perdre finestres gòtiques de la façana, algunes de les quals han estat recuperades al segle XX, i es van obrir balcons tant al carrer de la Creuera com al riu. Al final del XIX, Joan Abril restituí l’estat original a la capella, dissimulada durant molt de temps darrere falses estructures de guix. Arran del traçat de l’avinguda de Felip Pedrell els anys 1960-70, la façana de l’edifici que dóna a l’Ebre, testimoni de l’antiga muralla fluvial de la ciutat, quedà separada del riu. Les darreres intervencions, amb criteris de restauració i recuperació moderns, s’han dut a terme el darrer quart del segle XX.
Bibliografia consultada
O’Callaghan, 1886-95, vol. I, pàg. 148-151; Mestre, 1900, pàg. 10-11; Duran i Sanpere – Ainaud, 1956, pàg. 194; Dalmases – José, 1984, pàg. 134; Español, 1994, pàg. 39-46; Rollan, 1997; Español, 1999, pàg. 110.