L’arquitectura dels banys té la propietat d’haver estat completament estranya a les formalitzacions artístiques i especialment a les gòtiques. Però no per això els edificis eren mancats d’una morfologia precisa, ans al contrari, aquesta era ben definida i afaiçonada, manllevada de les tipologies del ḥammām islàmic. Els casals tingueren sempre caràcter públic i fora d’ells no hi ha constància d’altres fàbriques, perquè les instal·lacions balneàries mencionades, esporàdicament, en palaus reials o rics habitatges urbans s’han d’entendre com a arranjaments temporals, però no pas com a construccions expresses i permanents. Tampoc els banys salutífers d’aigües caldes no devien motivar arquitectures pròpies, per bé que se sap ben poc de les estacions termals actives. A Caldes de Montbui i a la Garriga, al Vallès Oriental, hi feren estada als segles XIV-XV des de patricis barcelonins fins a membres de la reialesa. A Caldes en concret, l’ampli complex termal romà fet de l’agregació de nombroses piscines, algunes de notables dimensions i sostre de volta, restava mig ruïnós i devia ser llargament aprofitat i en una petita part fou transformat en hospital durant el segle XIV. També sembla que se servien de les imposants restes d’obres romanes encara en peu als Banys del Tec o d’Arles, que depenien de l’abadia homònima al Vallespir.
Restitució hipotètica de l’estat dels banys de Girona al segle XIV, construïts segons models de banys islàmics que no tenien res a veure amb l’arquitectura gòtica.
ECSA – J.Sagrera
Arreu dels regnes peninsulars els banys públics s’acordaren plenament amb l’adoptat ḥammām de l’Àndalus, cosa que els diferenciava d’altres països europeus com Itàlia, on es testimonia el seguiment continuat dels models de tradició romana i bizantina al llarg dels segles. Fora de la persistència d’alguns balnearis romans, ni en terres feudals ni andalusines dels Països Catalans no hi ha cap constància d’antigues termes en activitat ni tampoc de noves alçades de conformitat amb els seus tipus. Evidentment, a l’Àndalus els banys foren una incorporació vinguda de l’Orient, plenament afermada des del segle X i derivada, remotament, dels models antics. A la Catalunya Vella no es té constància de banys fins a la segona meitat del segle XII, que s’instal·laren a les importants capitals de Barcelona i Girona, on es documenten respectivament els anys 1160 i 1194. De segur que devia ser la recent ocupació de les ciutats andalusines de la Catalunya Nova, prou dotades d’instal·lacions balneàries, que va portar a incorporar-les també a les velles urbs feudals, encara que resta obscura la mecànica de la seva força ràpida difusió i acceptació.
La subjecció dels banys de les ciutats feudals catalanes al model islàmic ha creat una gran confusió en la seva adscripció cronocultural. El qui primer va reconèixer-los fou Alexandre de Laborde, que els va atribuir un caràcter musulmà, gràcies als coneixements de l’orientalisme francès. Molt, però, s’ha trigat a saber deslligar la filiació tipològica del context històric. A cavall dels segles XIX-XX es va admetre definitivament que els banys gironins no eren una obra àrab, mentre que per als de l’Almirall o del Carreró de València ha calgut un segle més i la seva excavació per a descobrir, en contra de tota la tradició erudita, que no eren cap supervivència andalusina, sinó una construcció d’inici del segle XIV, adaptada a la tipologia coneguda per granadina tardana o avançada. De la mateixa mena són les naus dels banys de la població de Torres al Camp de Morvedre, tinguts també per anteriors a la conquesta catalana, fins que la recerca arqueològica ha portat a datar-los al segle XIV.
Ambdós casals eren un bloc únic, sensiblement rectangular i compacte, fet de tres naus transversals molt poc diferenciades i cobertes amb volta de canó, organitzades en gradació d’ambients, de fred a temperat i calent. L’última peça tenia un hipocaust o cacau a sota i escalfadors o xemeneies a les parets. La calor arribava d’una caldera metàl·lica escalfada per una fornal fronterera amb un pati. Als de l’Almirall hi ha un vestíbul longitudinal, i les dues primeres sales es divideixen de través en tres espais amb arcades que, a la peça temperada central, suporten una cúpula. A les cobertes hi ha petites lluernes estrellades amb vidres, que eren l’única font de llum forana. Com en la majoria, la provisió d’aigua es feia amb sínia, per evitar la competència amb les xarxes de distribució d’aigua en superfície. La construcció se situa d’ençà del 1313, any en què Pere de Vila-rasa va rebre de Jaume II la concessió per a instal·lar uns banys. Com ell, més personatges del seguici reial foren beneficiats al tombant dels segles XIII-XIV amb nous banys a València, destinats a proveir-los de rendes. Aquests no tenien a veure amb les velles instal·lacions andalusines, estranyes al nou ordre urbà feudal i que sovint foren desmantellades.
Secció i planta dels Banys Nous de Tortosa, bastits de bell nou o totalment renovats a la segona meitat del segle XIV. Escala 1/500.
CBNT – R.Miravall i J.M.Alabedra, 1979
Al mateix tipus granadí avançat dels establiments valencians del tres-cents pertanyen els Banys Nous de Tortosa, bastits de bell nou o molt reformats entre els anys setanta i vuitanta del segle XIV, segons consta en els llibres d’obres del municipi. Res no se sap, després de la conquesta feudal del 1148, dels quatre banys que la ciutat andalusina diuen que tenia. Un segle més tard, hi havia uns únics banys públics, que eren monopoli municipal i els rèdits dels quals es destinaven a l’obra de la muralla. Els Costums tortosins dels anys setanta del segle XIII sancionaven aquest estat de coses i garantien la concurrència de cristians, jueus i sarraïns, a més d’estipular que home o dona, acompanyats de servent o infant menor de set anys, havien de pagar una malla a l’establiment i que aquest havia de disposar de provisió d’aigua calenta i freda a voluntat del client o estar aparellat per a oferir servei dia i nit. A banda, es convenia que tothom podia fer, de l’Ebre o d’altres aigües, banys francs a casa seva o en els seus honors, però no pas prendre lloguer als qui se’n servissin. Una regulació municipal del 1347 estipulava uns dies de concurrència exclusiva per a jueus i sarraïns, quan havien de coincidir amb les “àvols fembres”, amb estipulació de multes als contrafaedors. Tampoc aquests banys, que serien els vells, no es coneixen arqueològicament, i tal volta es trobaven a Remolins.
Els Banys Nous de la universitat tortosina s’instal·laren en un raval de recent formació cap a migdia, que es va cloure rere la muralla del darrer quart del segle XIV. Els seus vestigis es troben entre els carrers dels Banys i Pare Cirera i la plaça dels Banys. Foren reconeguts el 1979 i, incomprensiblement, des de llavors no han tornat a ser objecte d’atenció. De les quatre naus que sembla que havien tingut, se’n conservaven tres força modificades, de disposició paral·lela, cobertes amb volta de canó i mancades de tota singularitat arquitectònica. Ateses les moltes alteracions de l’edifici i el poc rigor arqueològic de l’exploració, més enllà de la seva disposició general no es poden considerar les observacions d’aspectes menors del seu agençament, en no haver-hi cap seguretat que corresponguin a l’edificació original; cal, per tant, esperar noves recerques.
Fora de Tortosa, consta l’existència de banys en diverses ciutats del Principat. Des del segle XII, a Balaguer i Lleida, on es testimonien diferents establiments d’ençà del 1149 fins al segle XV. A Perpinyà es documenten a la darreria del segle XIII, mentre que tant a Montblanc el 1303 com a Vic el 1317 foren concessions de Jaume II que segurament no poden deslligar-se de les empreses coetànies i de similar caràcter regi portades a terme a la ciutat de València. A les poblacions morisques d’Ascó i Vinebre, els banys es troben citats l’any 1416. Cap d’aquests casals no es coneix avui arqueològicament, malgrat que, a voltes, els han volgut atribuir alguns vestigis de forma poc documentada. Finalment, resta per considerar els desapareguts, però força ben documentats, Banys Nous barcelonins i els de Girona, erròniament anomenats àrabs amb un regust de pintoresquisme espanyol. Els primers no van pertànyer a la comunitat jueva, com sovint s’ha dit, i la seva arquitectura, que indirectament coneguda no pot ser datada, sembla presentar una usual disposició en angle o colze, presidida per una sala tèbia de coberta en cúpula, segons un model ben establert a l’Àndalus, i fora d’ell, als banys urbans d’ençà del segle XI.
Ben anòmals tipològicament són, al contrari, els banys gironins, a voltes explicats en relació amb els precedents romans i no pas amb el seu real context islàmic. D’una banda hi ha el bloc de tres naus gairebé idèntiques i paral·leles de coberta amb volta, que corresponen a una petita sala tèbia i dues de calentes, a les quals s’anteposa una peça tan gran com singular. El seu sostre és una volta de vuit sectors amb un cupulí al mig que s’eleva sobre una doble columnata des del brocal de la pica central. Aquesta estança, que morfològicament s’acosta a una sala tèbia i, per tant, hauria de presidir l’edificació, aquí es troba desplaçada a l’extrem inicial del complex, per a fer alhora de rebedor i ambient fred. D’altra banda, la seva llanterna central no es troba mai en els establiments urbans i s’assembla més als vestíbuls dels banys palatins, i recorda també els posteriors rebedors cupulats i amb pica central dels banys turcs. A l’edifici hi ha un reiterat ús d’arcs de ferradura, totalment estrany al context arquitectònic. Val a dir que, a més, els banys plantegen un problema arqueològic clàssic, com és la falta de concordança entre la informació de les escriptures i el coneixement de l’edifici. Així, segons les primeres foren obrats de nou els anys 1294-96, mentre que els seus únics elements datables estilísticament són uns capitell d’aparença força anterior. Com que la construcció és molt unitària, sense indicis de refetes d’importància, o bé aquesta se situa als segles XII-XIII i les obres escripturades foren d’entitat menor, o bé s’ha de desestimar la cronologia artística i tenir-la tota per una obra del final del segle XIII. Finalment, hi ha les solucions contemporitzadores i funambulesques d’alguns autors, a partir d’aprofitaments i modificacions d’impossible contrastació. Sigui com vulgui, l’edifici sembla producte de la recomposició aleatòria o poc entesa de les peces i disposició d’un ḥammām, mentre que en determinades formalitzacions recorre deliberadament a l’exotisme. En aquest sentit, l’arquitectura dels banys es mostrava aliena als llenguatges locals i, segurament, així accentuava també la seva destinació a un ús d’origen totalment extern a la societat catalana feudal.
Bibliografia consultada
Laborde, 1806-20 [1974-75], vol. 1, pàg. 44-45 i 242-244, i vol. 2, pàg. 24-25; Ali Bei, 1814 [1926-27], vol. I, pàg. 56-58, i vol. II, pàg. 35-37; Girbal, 1888; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III.2, pàg. 601-624; Puig i Cadafalch, 1913-14; Martinell, 1935c; Puig i Cadafalch, 1936a; Rubió i Balaguer, 1943, pàg. 229-239; Martinell, 1944; Maurí, 1949-54, vol. I; Miravall, 1982; Epalza i altres, 1989; Saguí, 1990; Adell, Escanedell, Sanz, 1991; Diversos autors, 1993b; Fontanals, 1993; Camps – Torró, 1994; Marquès, Mirambell, Sagrera, 1994; Mora, 1994; Bella pedra vella, 1995, pàg. 323-326; Massip, 1996, pàg. 13, 177, 445-446 i 517-519; Aceña, 1998; Camps – Torró, 2002; Cifuentes, 2002.