Santa Maria d’Amer

Situació

Vista aèria del monestir de Santa Maria d’Amer, envoltat d’edificacions, moltes d’elles bastides aprofitant els murs de les antigues dependències del cenobi.

TAVISA

Amer és una vila situada a 186 m d’altitud, al costat dret de la riera d’Amer o riu Brugent, a uns 23 km de Girona. L’església de Santa Maria és la parroquial.

Mapa: L38-13(333). Situació: 31TDG672513. (JRR)

Història

La primera referència escrita d’Amer data de l’any 844, en la qual hi havia una cel·la benedictina que depenia del monestir de Sant Medir, vora Girona, els orígens del qual són incerts. Al segle X aquest monestir, probablement a causa de les destrosses que ocasionaven les ràtzies magiars que hi hagué al país a partir de l’any 926, es traslladà a Amer. Des del 949 l’antiga cel·la benedictina d’Amer es convertí en un cenobi benedictí, regit per un abat.

Abaciologi d’Amer

Deodat	820-840
Guilera	844
Teodosi	860-861
Superfolc	872
Hautvir	890
Lupursuli	890-899
Guinard	922
Alexandre	948
Aimeric	949-951
Amalric	960-1006
Ramon	1006-1014
Guitard	1014-1017
Sunyer	1017-1041
Pere	1041-1049
Arnau	1051-1102
Esteve	1104-1107
Pere	1126-1156
Rigau	1156-1158
Ramon	1159-1187
Arnau	1192
Ramon	1196
Pere Hug	1200-1211
Arnau	1212-1217
Bernat	1220-1230
Berenguer	1231-1238
Berenguer	1238-1241
Ramon de Perafort	1242
Arnau de Riu	1249-1252
Pere	1255-1271
Berenguer	1272-1284
Bernat	1285
Berenguer de Cogolls	1288-1307
Francesc	1310
Ferrer de Mont-rodon	1311-1343
Ramon de Roca-salva	1343
Guiu de Gausac	1343-1348
Bosó	1348-1357
Bernat	1358-1362
Ramon	1363-1367
Bernat d’Olm	1367-1373
Bernat de Vilafreser	1374-1403
Dalmau de Cartellà	1403-1409
Pere de Cases	1409
Arnau	1410
Bernat de Pontons	1411
Abats comendataris
Joan Esteve d’Agremont	1414-1416
Pere de Corona	1417
Berenguer d’Espasens	1417
Ramon Sagra	1418-1440
Abats d’Amer i de Sant Pere de Galligants
Bernat Ferrer	1441-1445
Bernat Cavalleria	1445-1448
Abats comendataris
Joan de Margarit	1449-1476
Galceran de Cartellà	1476-1480
Llorenç Marull	1483-1498
Salvador Marull	1499-1519
Nicolau de Flisc, cardenal	1519-1523
Joan d’Unnea	1526-1534
Francesc de Giginta	1536-1579
Llarga seu vacant	1579-1596
Abats d’elecció pròpia
Joan Bosch	1596-1603
Pere de Puigmarí i Funes	1605-1610
Francesc de Copons	1613-1614
Miquel d’Alentorn	1621-1639
Francesc Vails	1639
Samatier, electe	1642
Andreu Port d’Osseja	1643-1652
Josep Sastre i Prats	1660-1662
Jeroni Climent	1668-1674
Joan Antoni Climent	1675-1701
Llorenç Comas i Costa segrestador	1710
Francesc de Guanter i Pi	1716-1733
Francesc de Miranda i Testa	1735-1739
Gaspar de Queralt i Reart	1741-1772
Eustaqui d’Azara	1772-1784
Josep Cruïlles de Tort	1784-1788
Peregrí de Bertamon i Carreras	1789-1803
Joaquim de la Plana i Natola	1803-1809
Jaume de Lianza i de Valls	1815-1835
Extret de F. Monsalvatje, XIV, 1909, pàgs. 349-371.

En l’acta de consagració del nou monestir, atorgada el 9 de novembre del 949 pel bisbe de Girona Gotmar, a instàncies del comte Borrell de Barcelona, el temple, dedicat a santa Maria, a sant Joan i a sant Benet, fou dotat amb els delmes i primícies de la vall d’Amer i un alou que el comte tenia a la vall d’Anglès, a més de les possessions originàries del monestir de Sant Medir, les quals es distribuïen entre la mateixa plana de Sant Medir, Colomers, Sant Andreu del Terri i Sant Pere de les Serres.

Diferents preceptes carolingis facultaven els monjos per procedir a l’elecció d’abat, la qual després era confirmada pel rei. Més endavant hom seguí aquest mateix costum, bé que amb l’autorització del comte de Barcelona i amb el bisbe de Girona com a intermediari i oficiant de la cerimònia.

Vers l’any 1200, a més dels monjos participaven en l’elecció de l’abat el clericat de les parròquies que estaven sota la jurisdicció del monestir i els prohoms de la vila d’Amer.

Amer és l’únic gran monestir català que no es va unir a cases forasteres a partir de la reforma gregoriana, als segles XI i XII.

L’any 1186 el monestir havia obtingut una butlla del papa Climent III per la qual la comunitat passava a dependre directament de la santa seu.

Tot i que, segons establien els capitulars dels reis francs, el nombre de membres d’una comunitat benedictina era fixat entre sis i dotze, als primers segles el monestir d’Amer en tingué entre nou i tretze.

Pel que fa als abats, en les actes de l’elecció solien constar les virtuts que tenia l’escollit, com el cas de Pere Hug, elegit el 9 d’agost de 1200: “Virum genere nobilem, natura prudentem, divinis litteris eruditum, vita casta”. També cal deixar constància dels problemes que hi hagué amb l’abat Guitard, elegit el 1014. Com sigui que s’estava poc al monestir, perquè havia de presidir les sessions del concili de Girona, la comunitat, el 29 de novembre del 1017, amb el consentiment del bisbe de Girona i els comtes de Barcelona, elegí un nou abat, Sunyer, que procedia del monestir de Sant Pere. (No sabem de quin monestir es tracta.)

Durant els primers segles d’existència del monestir, aquest, mitjançant la recepció de diverses donacions o bé per compra, es formà un patrimoni considerable, fins al punt que al final del segle XIII consta en les Rationes decimarum que les rendes anuals del monestir ultrapassaven els 13 000 sous. Aquest patrimoni ocasionà diverses picabaralles. Així, el mercat de la vila d’Amer fou objecte de litigi, del qual hi ha referència en un document datat el 13 de gener del 1184, a causa de les disputes entre l’abat Ramon i el senyor del castell d’Hostoles, Miró, sobre la llinda del mercat. L’afer es resolgué mitjançant un acord, confirmat l’any 1188 per una butlla papal, pel qual l’abat havia de percebre totes les rendes del mercat, llevat de les de la sal, el pebre, les castanyes i les olles, que eren per al senyor d’Hostoles. També cal fer esment del conflicte tingut amb els comtes d’Empúries sobre la jurisdicció de la vila de Colomers, el qual mig s’apaivagà l’any 1210, en què l’abat d’Amer comprà al comte la jurisdicció civil. A la mateixa vall d’Amer l’abat hagué de defensar el dret de nomenar notaris, tal com li reconeixia un privilegi que havia atorgat el rei Jaume I a l’abat Bernat l’any 1228; així consta que l’any 1379 l’abat Bernat de Vilafreser hagué de defensar-se de les pretensions de Jaume de Campllong de nomenar notaris per tota la vall d’Amer.

Com a senyor de la vila d’Amer, l’abat tingué cura especial del desenvolupament de l’activitat mercantil. De l’any 1216 data un document en el qual es dicten disposicions per tal de protegir els mercaders que acudien al mercat.

Durant el primer terç del segle XIV la demografia de la vila d’Amer, a causa de la pesta i de les càrregues impositives que havia de suportar, experimentà una forta davallada, la qual comportà una època especialment difícil per al monestir. Per tal de pal·liar aquesta situació, l’any 1336 l’abat Ferrer de Mont-rodon, germà del bisbe de Girona, concedí una carta de franquesa als habitants de la vall, per la qual els eximia d’alguns dels mals usos. Aquesta carta, a més d’apaivagar (amb interrogant, segons l’autor) la pugna que enfrontava el monestir i la universitat de la vila, aconseguí refer la vitalitat de la població, tal com ho demostra la construcció de diverses cases al voltant de l’actual plaça major amb els porxos característics.

A desgrat d’aquest redreçament, al començament del segle XV l’aspecte material del monestir es trobava força descurat. La visita feta l’any 1423 pels delegats episcopals deixa constància de l’estat ruïnós del claustre, d’una de les torres i de la sala capitular. L’abat destinà set-cents dobles, seixanta escuts d’or de França i onze florins d’or d’Aragó, entre d’altres recursos, i es comprometé a restaurar aquestes mancances abans de tres anys. Però els compromisos que havia contret l’abat no pogueren pas complirse, puix que de l’any 1425 al 1428 el país hagué de sofrir els intensos terratrèmols que castigaren amb especial virulència aquesta zona. L’abat Ramon deixà constància de les conseqüències del sisme que afectà greument el monestir el 15 de març de 1427:

“Dissabte que era el dia XV del mes de març, prop de la mitja nit d’aquest dia, a causa del terratrèmol la quarta part dels merlets o garlandes del cloquer del nostre monestir caigueren sobre la volta de l’església de Santa Maria de dit monestir i al moment la volta es destruí totalment i s’escampà tant per sobre l’altar major com per sobre les cadires del cor, i altar i cadires es trencaren i dispersaren i la quarta part dels claustres d’aquest monestir es destruí i en els dies següents fins a l’hora present continuà el terratrèmol tant de dia com de nit. Totes les cases i edificis del monestir foren destruïts de tal manera que ara no disposem de cap habitació dins la qual hom es pugui confortar”.

L’any 1433 començaren les obres de reconstrucció del monestir, per a la qual hom destinà 4 000 sous i en la qual treballaren vint persones, entre manobres, traginers, picapedrers i ferrers, comandats per un mestre d’obres i actuant com a procurador de l’abat Salvador d’Olmera.

L’any 1440 els delegats episcopals que visitaren Amer, tenint en compte l’estat en què es trobaven les obres de reconstrucció, aconsellaren que fos refet novament el monestir, puix que els dormitoris dels monjos, la casa de l’abat i el refectori, entre d’altres dependències, encara es trobaven enderrocats. El monestir aleshores tenia unes rendes anuals d’uns 7 000 sous. La situació general de la zona, però, era molt difícil, com denoten les moratòries i les renúncies diverses que l’abat havia de fer a favor dels seus deutors. Aquest període de decadència culminà amb l’agregació dels monestirs d’Amer i Roses, els noms dels quals des d’aleshores restaren units.

La resistència que els miquelets i els francesos feren a les tropes de Felip IV fou la causa que l’any 1657 fos volada l’església parroquial de Sant Miquel i que s’enderroqués el campanar del monestir, l’abadia i una part de les dependències monàstiques. Aleshores, la titularitat parroquial es traslladà a l’església de Santa Maria. L’any 1696 els francesos saquejaren la vila i s’endugueren les campanes.

L’exclaustració del 1835 comportà l’expulsió dels frares i el pas a mans particulars dels béns i els edificis monàstics. L’església fou habilitada com a parròquia. L’any 1936 foren cremats diversos retaules barrocs. (IPB)

Possessions i drets del monestir al final del segle X

A. Pladevall

Cronologia del monestir de Santa Maria d’Amer

• ~820. Hom creu que es va fundar entorn aquest any a Sant Medir (Sant Gregori) per l’abat Deodat. Inicialment era dedicat a sant Medir i a sant Genis.

• 829-830. Precepte de l’emperador Lluís, donat a instàncies del marquès Gaucelm, concedint a l’abat Deodat i als monjos i monestir d’Amer la immunitat.

• 844. Nou precepte del rei Carles a instàncies de l’abat Guilera confirmant la immunitat ja concedida per l’emperador Lluís.

• 860, 890 i 922. Nous privilegis dels reis francs confirmant al monestir la immunitat, les possessions i la lliure elecció de l’abat.

• 898. El 17 d’abril tingué lloc un judici o mall a Girona, entre l’abat Lupursuli i el comte Guifré Borrell de Barcelona-Girona, pel qual l’abat va recuperar terres de la vall d’Anglès venudes injustament al comte i de possessió antiga del monestir.

• ~940. Destruït el monestir de Sant Medir, segurament per les invasions dels hongaresos, es trasllada a la cel·la de Santa Maria, de la vall d’Amer.

• 949. El 9 de novembre el bisbe de Girona, Gotmar, consagra l’església del nou monestir d’Amer, dedicada a santa Maria, sant Joan i sant Benet.

• ~1080. Amer és l’únic gran monestir de les terres gironines que no fou unit a cap casa forastera arran de la reforma gregoriana.

• ~1180. Es reedifica l’església de Santa Maria del Coll (Osor) i s’hi crea un priorat filial d’Amer.

• 1184. Discussió entre l’abat d’Amer i el senyor del castell d’Hostoles sobre l’àmbit del mercat de la vila d’Amer.

• 1186. Butlla del papa Climent III en què confirma les llibertats i possessions del monestir.

• 1200. El monestir que tenia en aquest temps uns dotze monjos elegeix lliurement els seus abats.

• 1210. L’abat d’Amer compra al comte d’Empúries la jurisdicció civil de la vila o lloc de Colomers de l’Empordà.

• 1228. El rei Jaume I concedeix a l’abat Bernat el dret de notaria de la vall i terme d’Amer.

• 1336. L’abat Ferrer de Mont-rodon concedí una carta de franquesa als habitants de la vall d’Amer i els eximí d’alguns dels mals usos.

• 1414. El monestir és concedit pel sistema de la comanda a un abat foraster, Joan Esteve d’Agremont.

• 1423. La manca de residència dels abats, el poc nombre de monjos (de sis a vuit), i la baixa de les rendes feien que el monestir tingués un estat ruïnós i descurós.

• 1425-1428. Els terratrèmols que commogueren el país i tingueren com a epicentre la vall d’Amer enderrocaren gran part del monestir i de la vila.

• 1441. S’uneixen temporalment les abadies de Santa Maria d’Amer i de Sant Pere de Galligants. L’abat resideix a Galligants mentre es procedeix a la restauració del monestir. Les rendes de l’abadiat es calculen en 7 000 sous a l’any.

• 1449. El monestir, en part ja reparat, recupera la seva independència, en relació amb Sant Pere de Galligants. Els nous abats d’Amer son comendataris i no resideixen al monestir.

• 1579-1596. Llarga seu vacant, en què l’abadia és governada per segrestadors. El 1592 el papa Climent VIII, per a redreçar l’abadia, li uneix les rendes i el títol abacial del monestir de Santa Maria de Roses i del priorat de Santa Maria del Coll.

• 1657. El 10 de febrer fou volada l’església de Sant Miquel de la vila d’Amer, refeta després del 1427, i destruït el campanar del monestir per les tropes de Felip IV, a causa de la resistència que des d’aquesta li feren els miquelets i els francesos.

• 1696. El 16 de juliol les tropes franceses van saquejar i cremar el monestir i la vila d’Amer.

• 1701-1716. Seu vacant durant la Guerra de Successió.

• 1809-1819. Nova seu vacant durant la Guerra del Francès.

• 1835. Exclaustradó i secularització dels edificis i rendes del monestir (APF).

Església

Planta de l’església de tipus basilical, molt alterada a causa dels terratrèmols del segle XV i ampliada posteriorment amb capelles i altres construccions.

J. Recarens

Els terratrèmols ja esmentats del 1427 i el 1428 esfondraren les voltes d’aquesta església i enderrocaren el claustre i les dependències monacals, de les quals avui no queda pràcticament res.

Aparentment, l’edifici de l’església avui es presenta molt desfigurat, sobretot per la quantitat i el volum de les construccions afegides al seu voltant. Fent un repàs detingut de les traces, hom adverteix que, malgrat tot, encara avui és possible de veure’n perfectament l’estructura inicial i les diferents etapes de la construcció.

L’edifici inicial era de planta basilical, orientat al nord-oest, amb la nau central i les dues laterals cobertes amb volta de canó i capçades per un absis i dues absidioles de planta semicircular. Tant l’absis com les absidioles eren llisos per dintre, coberts amb volta de quart d’esfera, i l’absis central era decorat per fora amb lesenes i grups de dues arcuacions llombardes. Les absidioles devien tenir només arcuacions sense lesenes i una finestra cadascuna, probablement de doble esqueixada. A l’absis central, en canvi, hi havia tres finestres que sembla que eren d’una sola esqueixada. L’absis s’obria a la nau amb un sol plec, que es dobla quan comença la volta de quart d’esfera. Entre aquest doble plec i la volta de la nau principal probablement s’obria un ull de bou. La nau central s’unia a les laterals mitjançant quatre arcs de mig punt, sostinguts per tres pilastres de planta quadrada. Aquests arcs eren extradossats amb un doble arc reculat, fent un relleu a partir del punt on comença la semicircumferència. Sobre aquests arcs, també amb un lleuger relleu sobre el nivell del parament, hi ha una decoració formada per un grup de lesenes, una per pilastra, tret de la central, que té acoblat un arc toral, que es repeteix també a les naus laterals. Aquest grup de quatre arcades es repeteix a cada costat de la nau principal.

Els altres paraments interiors de les naus laterals sembla que eren llisos, sense cap decoració. Dels paraments exteriors, igual com del mur del costat sud-est, on segurament hi devia haver la porta d’entrada, no se’n pot assegurar res, per tal com d’aquest darrer pràcticament no queda rastre i la major part dels primers és completament tapada. Al mur de nord-est hi havia la porta d’accés al claustre, del qual no se sap pràcticament res, igual com de la porta d’entrada i de les dependències monacals. A la zona de la porta del claustre hi ha un tram de mur molt més gruixut. Damunt, dalt la coberta, hi havia un possible campanar d’espadanya amb quatre o cinc ulls que, pel tipus de carreu utilitzat, sembla posterior a la primitiva església.

El tipus d’aparell utilitzat és un carreu petit molt desigual, més gros i desordenat a l’exterior, més aplanat i ordenat a l’interior. Els arcs interiors són fets en sardinell, amb plaquetes de pedra molt ben col·locades.

Vista exterior dels absis ornats amb decoració llombarda.

J. Recarens

Al segle XII fou afegit el cos que hi ha al costat sud-est amb una nau rectangular, capçada per un absis, que s’obre a la nau mitjançant un arc prebisteral; d’aquesta manera la capçalera restava com un conjunt de quatre absis. El mur que dóna a la nau lateral fou doblat a fi que hi carregués la nova volta, i també hi fou oberta una nova arcada de mig punt per a comunicar les dues naus.

L’interior d’aquest nou cos de l’edifici era llis, decorat només per una senzilla cornisa a l’altura on arrenca la volta de canó a la nau i la de quart d’esfera a l’absis, més avall. Tenia una finestra de doble esqueixada i a l’exterior era decorada amb lesenes i grups de dues arcuacions, amb mènsules motllurades entre elles. Com correspon a aquesta època, els carreus eren grossos i molt ben treballats, i cada arcuació era feta amb un sol bloc de pedra. Tanmateix, gairebé no hi havia junta. En aquesta mateixa època fou bastit també el campanar de torre, de planta quadrada, al costat de la façana sud-oest. No sabem quants pisos tenia, ni quina alçària, però sí que hi havia una finestra al nivell de les golfes de la nau lateral adjacent. La porta era adovellada i les finestres, de doble esqueixada. El que tampoc no podem assegurar és que fos construïda entre la dita torre i la nova nau, ni si aquesta última tenia una porta al lloc on la té ara (igual que el campanar, que actualment té dues portes d’entrada a la planta baixa).

Els importants terratrèmols de la primera meitat del segle XV van deixar una empremta ben visible actualment en l’efecte de cisellament produït als carreus de la base de ponent de l’absis del segle XII.

Com ja hem comentat, els terratrèmols enderrocaren les voltes de les naus, el claustre, les dependències monacals i potser una part o la totalitat de la façana sud-oriental. L’absidiola del costat sud-oest també en resultà malmesa, igual que el probable campanar d’espadanya. Els murs de les naus cediren una mica per l’empenta de la volta, sobretot de la principal i de la del segle XII. Consegüentment, la nau central avui és més ampla de la part superior que de la inferior, i per l’exterior de la nau del segle XII es veu la inclinació soferta pel mur sud-occidental. Això féu que calgués reforçar l’absidiola més deteriorada amb l’aparedament d’obra que encara avui coneixem i que fa de contrafort. En bastir la volta nova de pedra de les tres naus principals, sembla que aquestes foren sobrealçades aproximadament un metre.

La volta del segle XII fou refeta amb rajola de ceràmica i l’absis també fou sobrealçat.

Al segle XVI hom procedí a la renovació de la façana principal. Així, les tres naus foren allargades uns 5 m més i la paret que havia estat de tancament es convertí en un nou arc toral. Els nous trams de volta es feren de rajola de ceràmica, si més no la central. A l’allargament de les naus laterals, les voltes es feren molt més baixes, de manera que al damunt hi ha una galeria amb obertures per la qual es pot transitar passant per unes portes obertes al cor, també de nova construcció. Hom accedia al cor des de les golfes de la nau lateral sud-oest, a la qual s’arribava per una porta del campanar de torre on es devia pujar per una escala de cargol interior, restes de la qual encara són visibles actualment al sostre del primer nivell.

A més d’això, a la part alta de la nau principal hom col·locà una lesena més al costat del nou arc toral, per imitar millor el primitiu. A baix foren obertes dues arcades en aquest nou tram a fi d’unir les naus laterals amb la central. Aquestes eren molt més petites que les primitives, ja que la construcció de l’arc que sostenia el cor no permetia fer-les més altes. Com que el nivell del carrer quedava bastant més alt, el desnivell fou salvat amb quatre graons, que molt probablement no són els actuals. La façana quedà tal com es conserva ara, tret de l’entrada principal, renovada sense seguir el model primitiu, que tenia uns pendents i una alçària diferents.

El 1657 passà a ser parròquia, el mateix any que les tropes de Felip IV de Castella, durant la Guerra dels Segadors, volaven l’antiga església parroquial de Sant Miquel, inclosa la part romànica del campanar de torre, que no coneixem avui. En aquell moment foren substituïts els pilars massissos romànics de les arcades per grups de quatres columnes dòriques, per tal de guanyar visibilitat des de les naus laterals i una major cabuda per als nous feligresos. Segurament també fou reparat i reconstruït el campanar danyat. A la llinda de la porta d’accés del campanar des de la nau lateral hi ha la inscripció “1640”.

A dalt, secció transversal del monestir que mostra les diferents naus romàniques i les afegides en època gòtica, amb els absis corresponents. A baix, secció longitudinal de l’església del monestir, on s’aprecien les modificacions fetes en la coberta els arcs de separació de les naus.

J. Recarens

Al segle XVIII, al lloc on hi havia hagut el claustre, hom construí l’actual capella dels Dolors i probablement també l’actual baptisteri, d’aparença similar, per tal com totes dues tenen unes portes d’entrada, bé que la de la capella dels Dolors actualment és tapiada i hom utilitza la capella primitiva del claustre. També foren construïts una sèrie de notables retaules.

L’any 1900 hom en remodelà el campanar; el 1936 l’església fou incendiada, i durant la guerra del 1936-39 hom la féu servir com a taller i garatge de camions, cosa que comportà cavar la fossa de reparacions al mig de la nau i eixamplar la porta d’entrada per tal que hi passessin els vehicles.

Del 1946 al 1948 s’obrí a la façana una nova porta principal. Posteriorment fou construït l’edifici parroquial que hi ha unit actualment al mur i que acull un cinema-teatre.

Antigament, es construí al sud-oest una nova capella, al costat de la dels Dolors, i un altre edifici prop d’aquesta, que actualment engloba completament l’absidiola nord-oriental, que, d’altra banda, es pot veure bé des de l’interior d’aquest edifici, avui dia de propietat municipal. La cara interior d’aquesta absidiola actualment és tapiada per un envà, de manera que hom només pot endevinar l’arcada que feia per la marca que s’ha produït a l’enguixat i a la pintura.

Capçalera de l’església amb l’absis major i les columnes que varen reemplaçar els pilars de separació de les naus.

E. Pablo

Ja des d’abans de l’any 1987 s’inicià la tasca de recuperació d’aquest edifici, que primer va posar al descobert l’aparell interior dels murs de la nau central i de l’absidiola vista. Més tard es reparà a fons el teulat, i a causa de problemes tècnics es va haver d’enderrocar un comunidor i un campanaret que hi havia al carener central. (JRR)

L’església de Santa Maria d’Amer és un edifici excepcional, tant per les solucions constructives de l’alçat interior de la nau central com per l’extradossament dels arcs i el sistema de lesenes, estretament emparentats amb obres toscanes com ara l’església de San Pietro a Sillano i la de San Appiano o bé la de Sant Andreu de Sagàs i la de Sant Llorenç de Sous a Catalunya, que, amb Amer, representa una via de penetració de formes italianes, diferent de les més habituals en l’arquitectura catalana. (JAA)

Capitells

Com sabem, després dels terratrèmols dels anys 1427-28 l’església de Santa Maria d’Amer fou reconstruïda, però el claustre del monestir no es va tornar a edificar. Els dos capitells de què ara tractem són els únics vestigis de l’anterior construcció. Actualment es conserven a la sagristia de l’església de Santa Maria.

Capitell amb decoració de caràcter animal, provinent del claustre i actualment conservat a la sagristia de l’església.

F. Tur

Ambdues peces són compactes i cisellades amb traces gruixudes i de caire geomètric. El primer capitell és compost per quatre cares amb decoració idèntica.

Consta que el monestir de Santa Maria d’Amer existia ja en els temps de Lluís I el Piadós i que al segle XI fou reconstruït. Cal suposar, doncs, que els capitells foren treballats al voltant d’aquesta data. D’altra banda, si hem d’establir alguna relació amb capitells del mateix estil i de la mateixa època, aquests són els de Sant Pere de les Puelles a Barcelona. Aquesta església va seguir un ritme de construcció i destrucció gairebé paral·lel al de l’església de Santa Maria. A Sant Pere hi ha uns capitells de decoració vegetal i geomètrica molt esquemàtics que utilitzen majorment els motius que veiem a Amer: entrellaçats, semisferes i fulles senzilles. Aquesta composició deriva del tipus corinti, on també en algun cas s’incorporen formes animals. Sant Pere de les Puelles fou construïda, segons la tradició, també en temps de Lluís I i transformada posteriorment al segle XI, moment en què segons sembla foren elaborats els capitells esmentats.

Segons J. Gudiol(*), el claustre baix de Sant Pere de les Puelles pertany a una edificació del segle XI. En canvi, per J. Ainaud(*) l’obra de Sant Pere podria no ser anterior als voltants de l’any 1147.

Una altra edificació amb la qual es poden establir comparacions és Sant Miquel de Fluvià. El mateix tipus de fulla d’acant buidada i amb una bola a l’interior apareix també als capitells de la finestra de l’absis. Segons J. Gudiol(*), res no s’oposa a la hipòtesi que el temple fos gairebé acabat l’any de la consagració, el 1066. E. Carbonell(*) considera l’església del final del segle XI, dins el grup influït pel centre de Sant Pere de Rodes.

Sigui com vulgui, cal tenir en compte que aquest tipus de relleu relativament alt és més propi d’unes dates avançades dins el romànic. D’una banda semblen arcaics, però cal tenir-ne en compte també el mal estat de conservació realment unes peces d’època avançada però arcaïtzants.

Un tipus de capitells similars es troben a l’església primitiva de Sant Pere de Casserres, a Osona. N’hi ha un exemple al Museu Episcopal de Vic amb el núm. 174, que és un relleu de traces gruixudes i fulles buidades com les del capitell d’Amer. (NPP)

Talla

Es tracta d’una talla en fusta de la Verge amb el Nen, desapareguda l’any 1936 i provinent de l’església de Santa Maria d’Amer.

En una fotografia observem que la Verge era ja molt mutilada abans de la desaparició; tenia diverses aplicacions en guix i repintats que desfiguren les fesomies inicials dels personatges i els mancaven les mans i els atributs que havien de sostenir.

En la classificació dels diferents tipus de marededéus proposada per Noguera (1977), aquesta talla és inclosa en el tipus que ell anomena isolat. Es tracta d’un grup de talles que no responen en la seva totalitat als diferents grups geogràfics proposats per l’autor. Per la factura tosca i pel plegament de les faldilles, la Verge fa pensar en la que hi ha al monestir de Sant Miquel de Cuixà, conservada in situ.

La decoració floral de la túnica i l’estelada de la cadira respon a una decoració habitual en aquestes peces. En trobem diversos exemples en la imatgeria. Encara que de diferent qualitat, la marededéu núm. 18 del Museu Marès(*) porta als vestits una decoració que imita flors molt semblant a la de la Verge d’Amer (més pròxima en el dibuix de la cadira).

Per les característiques, A. Noguera situa la Verge al final del segle XII. J. Marquès (1970-71) parla d’una talla romànica d’estil de transició. De fet, algunes característiques d’aquesta Verge són pròpies tant del romànic com dels primers moments del gòtic. Això evidencia el fet que realment cap tipologia concreta no és exclusiva d’una època; la dificultat de datar aquest tipus de peces es fa patent en cada moment.

Amb tot, la disposició del Nen, totalment asimètrica, i el mantell de la Verge, que cau damunt els peus en diagonal, assenyala unes dates avançades que inclourien la peça gairebé dins el gòtic. (NPP)

Pica

Es tracta d’una pica semisfèrica de grosses dimensions ja que la base és gairebé tan ampla com la boca.

És tallada en un bloc de pedra i presenta una decoració en baix relleu. La part exterior de la boca és decorada amb una corda torçada, decoració pròpia del segle XII a Catalunya, seguida per dos registres d’arquets cecs. El registre més baix queda emmarcat per una banda arrodonida llisa. A l’intradós dels arcs hi ha una petita fulla allargada i buida.

Hi ha diversos exemples pròxims a aquest model, com ara un exemplar a Albons (Baix Empordà) que presenta la mateixa corda torçada i els arquets a la part superior. Més complicades, però amb la mateixa forma esculpida, són les piques de Sant Joan les Fonts i Beuda, a la Garrotxa. (NPP)

Bibliografia

Bibliografia general

• J. Calmette, vol. LXVII, 1906, pàgs. 60-69; R. d’Abadal, 1926-28, pàgs. 9-19; Monsalvatje, XIV, 1904, pàgs. 337-371; Marquès i Casanovas, 1970-71.

Bibliografia sobre els capitells

• Villanueva, 1850, pàgs. 216-222; Marquès i Casanovas, 1970-71.

Bibliografia sobre la talla

• Constans, 1954, pàgs. 107-108; Marquès, 1970-1971; Noguera, 1977, pàgs. 196-197.

Bibliografia sobre la pica

• Monsalvatje, XIV, 1904, pàg. 345.