Situació
Vista aèria dels vestigis del castell de Lloret, molt restaurats, del castell, que es dreça sobre un penyasegat i correspon a l’esquema més clàssic de castell medieval.
TAVISA
Al punt més alt d’un altell de 67 m d’altitud sobre el nivell del mar que separa la població de Lloret de la platja de Fenals hi ha les restes d’una fortificació medieval. Des de la seva posició albirem perfectament a més de l’àrea propera al nucli de Lloret, el castell de Sant Joan de Blanes, que forma part d’una mateixa línia de fortificacions.
Mapa: L39-14(366). Situació: 31TDG857160.
Una de les possibles vies per anar-hi és, venint de Blanes agafar el trencall que mena a la platja de Fenals, des d’on cal seguir els carrers d’una urbanització moderna fins al cim del turó. (ACC)
Història
Segons J. Pla i Cargol, el castell de Lloret (o Castell de Sant Joan) pertanyia a mitjan segle X als vescomtes de Cabrera, per bé que temps després, i mitjançant una aliança matrimonial, passà al patrimoni dels Montpalau. De fet, la primera notícia que tenim documentada del castell és de l’any 1079. Es tracta de l’acta de consagració de l’església de Sant Joan, situada al castell de Lloret: “ecclesiam in honore Sancti Johannis constructam in comitatu, scilient, Jerundensis in castro que dicitur Laureto”, és a dir, “l’església construïda en honor de sant Joan al comtat de Girona, al castell anomenat de Lloret”.
En el mateix document apareixen esmentades les persones que en aquell moment el devien senyorejar: Sicarda i els seus fills Udalard, Bernat i Otó. Segons J. Botet i Sisó, aquesta Sicarda havia estat la dona d’Humbert de Ses Agudes, senyor del castell de Montpalau. Sicarda, en el seu testament, datat el 1104, deixà el castell de Lloret, d’una banda, al seu fill Bernat (que fou bisbe de Girona des del 1093 fins al moment de la seva mort), i, d’altra banda, al seu gendre Bernat Gaufred, senyor de Palafolls. Aquest Bernat, fill de Sicarda, morí l’any 1110, i llegà la part que posseïa del castell de Lloret a la seu gironina “… Ad canonicam Sanctae Mariae praefatae Sedis dimitto meditatem ipsius Castri de Lored…”. Uns anys més tard, vers el 1170 o el 1171, Bernat de Palafolls, d’una manera potser no gaire correcta i ja greument malalt, dictà el seu testament, segons el qual la seu de Girona rebia l’altra meitat del castell de Lloret i gaudia, per tant, de tota la propietat. Aquest afer, però, provocà la reclamació de Berenguer de Palafolls, hereu de Bernat; es resolgué mitjançant una sentència donada pel mateix rei Alfons I l’any 1173.
Amb tot, poc després, l’any 1214, un descendent dels Palafolls anomenat Ramon fou elegit bisbe de Girona. Aquest fet va fer que el seu germà Guillem concedís a la seu de Girona totes les propietats de Lloret, el 1217.
A la primeria del segle XIV trobem com a subfeudatari Guillem de Lloret. El 1325, la jurisdicció de Lloret fou cedida a Ot de Montcada i l’any 1367, com a conseqüència dels diversos atacs dels genovesos, el bisbe de Girona vengué la vila a Guillem Ramon de Lloret. (EPF)
Dotació de l’església de Sant Joan del castell de Lloret (23 de gener del 1079)
Dotació de l’església de Sant Joan del Castell de Lloret, que havia consagrat el bisbe Berenguer Guifré de Girona, feta per Sicardis de Montseny i els seus fills, amb el castlà del mateix lloc.
"Anno Incarnationis Dominice millesimo .LXXVIIII. Era millesima .c.VIII. Inditione1 .VII. Venit dominus Berengarius sancte Sedis Ierundensis episcopus ad consecrandam ecclesiam in honore sancti Iohannis constructam in comitatu scilicet Ierundensis, in castro qui dicitur Laureto, in qua die consecrationis dono ego Sicardis femine et filiis meis Uzalardus atque Bernardus clericus, simul cum Oto noster castellanus, ad diem dedicationes huius ecclesie, propter remedium anime nostre et parentum nostrorum, decimas et primicias de ipsa terra hostra erema quem adduximus in cultum et modo tenemus in dominicum nos et nostri rustici qui ru(m)perunt ipsam terram, hoc est ipsa mata ubi est constructum ipsum castrum et prefatam ecclesiam. Terminus autem huius dono ita se habet: Ab orientali parteterminatur in vinea Saturnini que dicitur. A meridie parte terminatur in litus maris. Ab orientali (sic) quoque parte concluditur in rivum qui discurrit de Laureto. A parte aquilonis terminatur in Valle Marina, sive in ipsa Gaerneda et ipsa Mata. Sicut concluditur ab omni integritate, donamus et concedimus decimas et primicias. Item donamus nos prefata ad iamdictam nostram ecclesiam ipso Camp2 qui est ad ipsa Buadella abintegre in dominicum. Et ego iamdicta Sicardis dono de mea complantacione quarteratam .I. vinee, sicut est terminata et designata. Et est manifestum quem3 vero dicta donatio de nostro iure tradimus et concedimus prefate ecclesie, ut omnipotens et misericors Dominus qui est pius et misericors dimittat nobis peccata nostra in presenti seculo et in futuro, ipse qui Publicanum iustificavit et mulierem peccatricem iustificatam surgere fecit, et latroni in cruce pendenti paradissum promisit. Sub eo modo donamus nos et concedimus predicta omnia prefate nostre ecclesie, ut neque nos neque posteritati nostri aut aliquis vivens homo, de prefata omnia nihil inde minuat nec auferat; et si quis temptaveit facere, ira Dei incurrat et a liminibus sancte Dei ecclesie extraneus existat et cum Iuda traditore particebs fiat, et ista prefata donatio inconclusa (sic) permaneat. Que est facta .X. kalendas februarii anno .XVIIII. regni Phylipi regis. = Sig + num Sicardis femine. Sig + num Otto qui ista donatione pro meo anima4 fecimus et firmamus firmarique rogamus. Bernardus sacerdos scriptor et exarator qui hec scripsit et sub die (signatura) et anno quo supra.
Actum est hoc .VI. nonas iulii anno Domini M.°CCXVIII. Sig + num Geraldi de Monte Barbato. Sig + num Guillelmi de Ylice. (signatura) Petrus ypodiaconus qui hoc tranlatum tranlatare vidit.
Petrus presbiter qui hoc translatum fideliter transtulit et scripsit die et anno quo supra (signatura).
Notes: 1 Indictione. 2 Campo. 3 quae. 4 animo."
Original: Perdut.
Còpia del segle XIII: Trasllat del 2 de juliol de 1218, Arxiu Capitular de Girona, pergamí 86, Pabordia novembre, pàg. 1, núm. 11.
Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario…, vol. 13, ap. XVII.
Reducció datacions: Encarnació còmput pisà, any 1079. Rei Felip, any 1079. Era hispànica, 1070? Indicció 1184? (correspondria la segona).
(Transcripció: Josep Maria Pons i Guri)
Traducció
"L’any 1079 de l’encarnació del Senyor, 1108 de l’Era, setena Indicció, vingué el senyor Berenguer, bisbe de la seu de Girona, a consagrar una església construïda en honor de sant Joan, al comtat de Girona, al castell anomenat Lloret. En aquest dia de la consagració, jo Siscardis, dona, i els meus fills Uzalard i Bernat, clergue, juntament amb Ot, el nostre castlà, en el dia de la dedicació d’aquesta església, per a remei de les nostres ànimes i les dels nostres pares fem donació dels delmes i primícies de la nostra terra que abans era erma i van convertir en conreu i que ara tenim en domini nosaltres i els nostres pagesos que la romperen, o sigui, la Mata, on són construïts el castell i l’esmentada església. Els termes d’això que donem s’especifiquen així: per la banda de llevant termeneja amb la vinya anomenada d’en Sadurní. Per la banda de migjorn acaba a la vora del mar. Pel cantó de llevant acaba al riu que ve de Lloret. Pel cantó de tramuntana acaba a la Vall Marina, a la Gerneda i a la Mata. De tot el que hi és inclòs, íntegrament en donem els delmes i primícies. Igualment nosaltres, els susdits, donem a l’esmentada església nostra el camp que hi ha a la Boadella, íntegrament. I jo, l’esmentada Siscardis, dono de la meva plantació una quarterada de vinya tal com ha estat delimitada i designada. I és clar que aquesta donació la concedim i traspassem del nostre dret a l’esmentada església per tal que el Senyor totpoderós i misericordiós, que és pietós i ple de misericòrdia, ens perdoni els nostres pecats en la vida present i en la futura, ell que perdonà el publicà i féu alçar la dona pecadora després de perdonar-la i prometé el paradís al lladre quan penjava a la creu. Concedim i donem tot el que s’ha enumerat abans a l’esmentada església nostra de tal manera que ni nosaltres ni els nostres descendents ni cap home vivent no pugui prendre ni fer minvar res del que s’ha esmentat; i si algú intentés de fer-ho, que incorri en la ira de Déu, que visqui foragitat del llindar de la santa església de Déu i que tingui part amb Judes el traïdor, i que aquesta donació que abans s’ha especificat romangui intocable.
Aquesta donació ha estat feta el dia desè de les calendes de febrer de l’any 29 del regnat del rei Felip. Signatura de Siscardis, dona. Signatura d’Ot, que pel bé de la nostra ànima hem fet aquesta donació, la signem i preguem que sigui signada. Bernat sacerdot, escrivà i gravador, que ha escrit aquestes coses el dia i l’any abans esmentats. Això fou fet el dia sisè de les nones de juliol de l’any del Senyor 1218. Signatura de Gerald de Montbarbat. Signatura de Guillem d’Ílic. Pere, sots-diaca, que ha vist com es feia aquesta transcripció. Pere, prevere, que ha fet aquesta transcripció fidelment i l’ha escrita el dia i l’any abans esmentats."
[Trad.: Joan Bellès i Sallent]
Castell
Plànol del projecte de restauració del castell aixecat per l’aparellador R. Canals el 1968 i aprovat per la Direcció General de Belles Arts. Reproduït a Els Castells Catalans, III, pàg 406.
Aquest castell, construït sobre la penya, queda protegit pel cantó de llevant pels espadats de la costa, i és accessible únicament des del cantó de tramuntana, on hi ha la porta d’entrada.
Durant l’estiu del 1964, en fer les obres de la urbanització, es va obrir un camí que partí el castell en dos i destruí la base de la torre mestra, una cambra i una sitja. Tot i això, una excavació duta a terme per Armand de Fluvià posà al descobert les restes del castell, la qual cosa va permetre que l’aparellador Ricard Canals, l’any 1968, en realitzés un plànol.
La torre mestra era en un dels angles del recinte fortificat, el de migjorn. Tenia un diàmetre interior de 5,40 m, i el gruix de les parets era de 135 cm. Segons les fotografies del principi de segle, tenia una alçada de més de 18 m. D’acord amb aquesta font, en la part que aleshores es conservava no hi havia cap tipus d’obertura, llevat d’una espècie de finestra al nivell superior.
El recinte o clos de muralles tenia una planta rectangular. El mur de tramuntana feia uns 27 m de llarg, semblantment als altres dos, que confluïen al costat de la torre.
Actualment la torre ha estat parcialment alçada de nou, i també el mur de ponent que configura el recinte, per on s’obre el camí. Encara avui dia es pot veure, entremig de la vegetació i les ruïnes, les parets d’algunes habitacions del castell, part d’una cisterna al centre del recinte, i els murs que delimiten la construcció pel cantó de llevant i tramuntana.
Les parets de les habitacions són fetes en general amb carreus poc desbastats, disposats amb tendència a formar línies horitzontais i relligats amb abundant morter de calç. La cisterna, on hi ha una escala amb tres graons de pedra, devia ésser feta amb pedres sense treballar i d’altres materials, com ara teules i totxos barrejats amb una gran massa de morter per tal de fer una estructura impermeable. Els altres murs del castell tenen un aparell molt irregular.
A grans trets, podem dir que l’estructura del castell de Lloret, de forma triangular, recorda la dels castells de l’alta edat mitjana, amb una torre mestra rodona envoltada per un mur defensiu amb dependències al seu interior. (ACC)
Bibliografia
Bibliografia general
- Botet i Sisó, s.d., pàgs. 991-992; El castells catalans, vol. III, 1971, pàgs. 402-409; Pla i Cargol, 1953, pàgs. 169-170.
Bibliografia sobre el castell
- Els castells catalans, III, 1971, pàgs. 402-409.