Situació
Façana de ponent de l’antiga canònica, fundada pels senyors de Caboet.
ECSA – E. Junyent i A. Mazcuñán
L’església és situada dins el nucli d’Organyà (carrer de la Plaça), població estesa al peu de la carretera C1313. Cal demanar la clau al rector d’Organyà, domiciliat al Carrer Major, que s’inicia gairebé davant mateix de l’església. (FJM-AMB)
Mapa: 34–11(253). Situació: 31TCG622748.
Història
L’església de Santa Maria d’Organyà existia l’any 993, any en què el comte Borrell II feu testament deixant-li dues vaques. Organyà és una de les parròquies que apareix esmentada en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell.
La primera consagració coneguda d’aquesta església, de la qual no s’ha conservat, però, l’acta, és del 1057, i fou feta pel bisbe d’Urgell Guillem de Cerdanya. Per contra, sí s’ha conservat l’acta de consagració i dotació del 1090. El 5 de juny d’aquest any el bisbe d’Urgell, Bernat Guillem, consagrava un nou edifici construït per Guitard Isarn, senyor de Caboet, i la seva muller Gebelina, i s’hi establia una canònica augustiniana.
Segons es desprèn d’aquesta segona consagració i dotació, l’església havia estat edificada pel besavi de Guitard Isarn, anomenat Isarn, en temps del bisbe Sal·la (981–1010), el qual la dotà amb diversos béns, situats a la vall de Cabó. Posteriorment, en època del seu pare Isarn, amb el consentiment del bisbe Ermengol (1010–1035) i, després, en temps del bisbe Eribau (1035–1040), l’església fou reedificada i restaurada, i consagrada (consagració que coincidiria amb la del 1057) amb la intenció d’establir-hi una abadia canonical — o àdhuc, s’ha escrit, d’un monestir benedictí— que es creu que no arribà a consolidar-se. Tanmateix, en un document del 1066, donat a conèixer per Miret i Sans, es fa constar la donació d’unes terres a la “domum Sancte Marie Organiano ad sua channonicha”.
Acta de consagració de l’església de l’any 1090, que es conserva a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell.
Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell
En la consagració del 1090 s’indica també com l’església fou dirigida durant un període de 60 anys pel clergue Adalbertí que hi vivia amb la seva família, tot negligint la cura de Santa Maria. Aquest període finalitzaria amb un incendi que destruí les antigues escriptures i depauperà més l’església, que poc després fou refeta a càrrec de Guitard Isarn.
Cal ressaltar la data de 60 anys, que resulta excessiva, car implicaria que el clergue Adalbertí tenia cura de l’església abans de la consagració del 1057, i, per tant, durant el període de la primera reedificació. En la relació de fets indicats en aquest document, es troba a faltar alguna referència a l’avi de Guitard Isarn, Ramon de Caboet, documentat l’any 997 com a senyor de Caboet.
A l’hora de consagrar el nou edifici, el document del 1090 recull la fundació, a l’església de Santa Maria, d’una canònica augustiniana, després de la convocatòria prèvia d’una assemblea per Guitard Isarn, amb assistència dels canonges d’Urgell, els de Cardona, els de Solsona i el prior de Tresponts. Aquesta nova comunitat estaria formada per un prior, nomenat pel bisbe d’Urgell, que nomenava també els canonges, normalment en nombre de quatre.
Acta de consagració de Santa Maria d’Organyà (5 de juny de 1090)
Segona consagració de l’església de Santa Maria d’Organyà pel bisbe Bernat Guillem de la Seu d’Urgell restaurada pels senyors de Caboet, Guitard i Gebelina. Havia estat construïda per Isarn de Caboet en temps dels bisbes Sal·la i Ermengol i consagrada pel bisbe Guillem Guifré, i per bé que els fundadors havien disposat que fos constituïda en canònica, això per la incúria dels homes no es va realitzar, ans al contrari un clergue pervers, de nom Adalberti, la va tenir en gran deshonor per espai de seixanta anys i, finalment, un incendi li ocasionà danys irreparables. Després de molts treballs, els susdits Guitard i Gebelina, aconseguiren restaurar-la i juntament amb el bisbe li confirmen tots els béns anteriors i presents, enumerats a continuació.
"Regnante in perpetuum Ihesu Xpisto filio Dei vivi domino nostro, anno ab eius incarnatione post millessimum nonagesimo, era. M.C. XXVIII., indictione. IV., ebdomada mensis iunii. I. ante solemne festum Pentecostes die cillennia. Omnipotens Deus Pater et Filius ac Spiritus Sanctus inspiravit in cordibus suorum fidelium piorum proborumque principum terre, videlicet Guitardi natus Isarni nec non et Gebelline sue coniugi venerande, quatinus visitarent beate perpetueque Dei genitricis virginis Marie aulam et a captivitatis nexibus, quibus hucusque ab exordio sui initii connexa fuerat, solverent eam et secundum quod celi reginam decet illam facerent ingenuam et ab omni prorsus iugo servitutis liberam. Que sub decreto ac consilio domini Sanlani alme Urgellensis ecclesie episcopi olim ab Isarno, proavo illius Guitardi solotenus extitit fundata in Sicoris fluminis hora, in valle Caboecii nuncupata, et de suis propriis dotibus tunc temporis ditata et a prelibato episcopo fuerunt ibi firmata illa dona et condotata. Deinde post tempora longa non fuerunt abilia Isarno genitori prephati Guitardi illius aule edificia, et sub consilio ac precepto beatisimi ac egregii presulis sancte Urgellensis eclesie Ermengaudi fuerunt a fundamentis eversa et, sicut nunc evidenter patent, cuncta reedificata et multo melius quam non erant opitulante Deo restaurata. Et hec edificia ab illo Isarno fuerunt cepta et consumata et de suis propriis largitionibus acumulata. Deinde longa post spatia postquam sanctus presul Ermengaudus ad hac patria migravit ad supera regna, et domnus dive memorie Guillelmus pontífex post domnum episcopum Eriballum succesor extitit in alme Dei genitricis Sedis kathedra, invitatus et rogatus a iam dicto Isarno, venit in locum illum et honorifice ac legitime consecravit prephatam quam Isarnus nuper edificaverat sub honore matris Dei aulam atque tradidit et condotavit ei omnia cuncta mobilia et inmobilia quecumque a fidelibus Dei a primordio sui initii fuerunt sibi oblata vel quocumque modo tradita, et legaliter confirmavit ea in dotis scriptura neque pretermisit ea que deincebs esset adquisitura, quin necteret ea, sub anathematis vinculo simili modo sicut preterita. Qui videlicet proavii atque avií et genitores sepe dicti Guitardi licet, propriis donis mobilibus ac inmobilibus ditarent locupletarentque prenominatam sancte Marie aulam et quamvis ore proprio sponderent inde facere aut monasterium de monachis aut abbatiam de clericis domino inibi secundum canonicam institutionem militantibus, tamen incongrue inordinatam eam relinquerunt quia secundum sanctorum patrum normam eam stabilire haud curaverunt, et quia illi propter inscitiam et incuriam prout deceret et, que tunc pleniter corrigere debuerant non correxerunt, propterea in male usitato improboque tunc temporis more hucusque domum sepius dictam Dei stare permiserunt. Et heu pro dolor! quia que debuerat esse prorsus domina hucusque fuit quasi ancilla. Ac per hoc nos moderni prenotati, scilicet Guitardus et irremota comes mearum rerum, quamvis indigni et ad hoc opus non bene idonei, tamen timore Dei perterriti cordeque compuncti ac fervore Sancti Spiritus accensi assumpto clipeo fidei, ne ultione divina queamus hoc scelere puniri, amplius non sumus passi ut ecclesiam alme matris Domini in quantum nostra sit potentia et virtute sinamus inhonorari improboque more deinceps infestari. Ideoque armati gladio verbi Dei Adalbertinum quemdam dictum clericum prius fuimus agresi quatinus ad infando et inlegitimo coniugio purgassemus sponsam matremque regis celi, et omnibus ingeniis quibuscumque quivimus apud illum agonizavimus. At frustra laboravimus quia nulla argumentatione illum vincere potuimus; adeo erat suo ductore plenus ac robustus. Qui Adalbertinus dudum saltem per. LX. annos prescriptam tenuerat ecclesiam, et magno dedecore consumpserat suis cum familiis consecratum victum vestitumque Xpisti ecclesie, et uxorius proposuerat nefandam Galatheam super virginem Dei genitricem Mariam. Nos vero nunc blandis illum sermonibus persuasimus nunc vi ac terrore Dei coarctavimus, quatinus linqueret carnalem concubinam propter spiritualem sponsam et linqueret luteam domum propter celeste regnum et commutaret rem temporalem et perituram, saltim in ultima etate, propter felicissimam et eternam gloriam, et semper apud sanctam Mariam staret ubi nil ei deficeret donec carne viveret. Sed hoc invenire nequivimus tantum apud illum nos pugnavimus. Ad ultimum quia vidimus quod nil prevaluimus, eum oravimus ut saltim nostrum nobis linqueret honorem cum omnibus rebus sibi iure competentibus; qui hoc nullo modo acquievit, sed tandem nobis ait quod secundum sententias sanctorum canonum ac decreta romanorum pontificum satisfaceret nobis. Nos autem illi respondimus quod hoc nisi coacti non faceremus sed pacifice nobis responderet, quia nos nullum preiuditium illi facere volebamus; et hoc ipsum nulla ratione apud illum adquirere potuimus. Interim dum hec agerentur et nimia anxietate animi nostra corda agitarentur aliud accidit nobis periculum, quod fuit nostrum magnum dampnum. Quia archa que erat in prephata ecclesia que continebatur cuncta ecclesie ornamenta, nostro peccato nescimus quo pacto aut quo ingenio, nocte fuit ab igne combusta et in ea omnia que continebatur fuerunt miserabiliter absque ulla reservatione consumpta, códices omnes atque super altaria, scripturas de omnibus alodiis quecumque habebat et usque hodie acquisierat ecclesia illa, ecclesie dotalia et vestimenta sacerdotalia necnon et superpellicia; et nil evasit quin consumeret ignis preter ecclesie paupera. Et inter utrasque anxietates atque inter utraque temptationum discrimina, adeo nostra fuerunt conturbata corda, ut pene caruimus sensibus et ecclesiastica cura. Tamen recordati post longa et innumerabilia suspiria, dolore cordis intrinsecus et extrinsecus tacti, non nostra sponte sed coacti invitavimus supplicando et omnimodis obsecrando archidiaconos et canonicos sedis Urgelli, cannonicosque religiosos sancte Marie Celsone et religiosos canonicos Cardone; et omnes hii convenerunt in unum ante nos in prelibate sancte Marie Organnani claustrum, quo interfuerunt suprafati religiosi et illius clericos Ioci, et dompnus Enego prior sancti Andree, et ex laicis domnus Bernardus Trasuarii, Arnallusque Guilaberti et Guilaberti et Guielmus Arnalli et Guielmus Riculphi et alii nonnulli. In quorum presentía fuerunt valde discussa Adabertini prephati negotia et, licet diu recalcitraret, et sui evasionem periculi ardentissime quereret, tamen secundum sententias sanctorum canonum et decreta romanorum pontificum fuit inibi omnino convictus, et cum omnibus rebus quecumque habuit pater illius et cum omnibus rebus mobilibus et inmobilibus quecumque ille quocumque modo habuit a die sui hucusque ortus, ut veniret in potestatem sancte Marie et eius fieret servus fuit omnino adiudicatus. Qui cum sententias sue dampnationis audivit, illico eas veras proculdubio recognovit et sua sponte nullo modo coacte, concubinam carnalem dereliquit et nexo in gutture fune, nullo illum cogente, coram omnibus servum sancte Marie se tradidit et honorem illum ex integro reliquit, atque scripturam de omni alodio quodcumque ille et pater illius unquam usque hodie habuerunt in omni Urgello, tam de emptionibus quam de plantionibus et de aprisionibus, excepto solo illo alodio quod advenerat ei ab avo quod reliquimus ei intuitu miserationis, cum medietate ex omni suo mobile scribere precepit, quam sponte propria manu firmavit et super altare sancte Marie illam posuit, et sic sancte Marie sueque canonice iure perpetuo habendam contradidit. Si quis sane requisierit cur ita fuit iudicatus, sciat quod pater illius cum omni sua hereditate sancte Marie fuit oblatus et ad eiusdem titulum ordinatus et quamdiu vixit fuit suus clericus, et in hoc proposito permanente patre fuit Adalbertinus inlicite genitus; ideo fuit sic iudicatus. Ideoque nos superius dicti Guitardus videlicet cum coniuge, propter has superius comprehensas infestationes et controversias et quia metuimus ne repentinus preocupet nos interitus, hec negotia prolongare amplius noluimus sed sub assensu et imperio domni sancte Urgellensis ecclesie pontificis Bernardi cunctorumque archidiaconorum et canonicorum sedis Urgelli, Fulchonisque religiosi proconsulis Cardone, et religiosorum cannonicorum sancte Marie Celsone cunctorumque sublimium virorum tam religiosorum quam laicorum in omni Urgellico solo commorantium, cupimus prelibatam ecclesiam stabilire secundum institutionem sanctorum cannonum et ut deincebs inibi degentes vivant et militent Deo secundum vitam apostolorum, et secundum instituta beati Agustini et sanctorum patrum. Et ideo nos ambo prefati Guitardus cum coniuge, una cum semel dicto domno ac venerabili Bernardo pontífice, pari voto et communi sensu tradimus et per hanc dotem restauramus atque condotamus eidem ecclesie eiusque canonice omnia alodia, possessiones et predia quecumque olim ab avis et proavis genitoribusque nostris aliisque Dei fidelibus, pro animarum suarum redemptione, usque hodie a die qua sumpsit edificiorum exordia quocumque modo votive ac potentialiter sibi fuerunt collata et ea quecumque deincebs usque in eternum erit undecumque adquisitura.
In principio namque huius largitionis eidem ecclesie eiusdemque cannonice pro animarum nostrarum parentumque nostrorum redemptione tradimus et condotamus ecclesiam sancti Xpistophori de Ares cum tertia parte de decimis illius et cum omnibus primitiis illius et oblationibus ac defunctionibus et omnibus suis alodiis, sicut proavus meus Isarnus ab integre hec sibi tradidit et condotavit. Simili modo tradimus et condotamus ei ecclesiam sancti Michahelis de Vilaris cum tertia parte de decimis, et cum omnibus primiciis suis et oblationibus ac defunctionibus et alodiis suis quam ipse Isarnus sibi dedit. Similiter ei condotamus ecclesiam sancti Martini de Spodilia, cum tertia parte de decimis omnibusque primiciis suis vel oblationibus ac defunctionibus cunctis et alodiis, sicut prephatus Isarnus ea ibi dedit. Simili modo condotamus ei tertiam partem de decimo de villa Puioli et de villa de Amigdala et de villa Serre et de villa Puiali et de villa Organani et de villa de Caselis et de villa de Fontanedi, cum omnibus illarum ecclesiolis omnibusque illarum primiciis ac oblationibus et defunctionibus cunctis, ac operibus et alodiis que in prephatis locis habet sancta Maria, et frequentationibus sue ecclesie; que cuncta illi dedit prephatus Isarnus, atque condotavit apud domnum Sanlanum prelibatum episcopum. Et cuncta hec prenominata habeat predicta sancte Marie ecclesia eiusque cannonica omni tempore, absque districtu et vinculo ullius hominis aut femine et sine ullo servicio, quod non faciat ulli inde, nisi ad sedem sancte Marie faciat duos sinodos in anno, sicut constituit ipse domnus Sanlanus episcopus, et habeat hoc sub senioraticu senioris Caboecii. Preterea tradimus et condotamus eidem ecclesie eiusdem cannonice ecclesiam sancte Fidis, cum quantocumque hucusque conquisivit et deincebs acquisitura erit usque in finem mundi. Et condotamus atque ab integre tradimus sepius dicte ecclesie et eiusdem cannonice omnem villam de Fontanedi, cum omnibus hominibus commorantibus inibi et deicebs usque in eternum in ea moraturi, cum omnibus serviciis illorum et censibus et operibus cunctis et totum quidquid facere debent ulli homini de villa illa et de terminis illius, hostes et mandata et districtos, totum quantum facerent ulli homini, excepto duas partes de illorum decimo sicut fuit ibi donatum a genitoribus meis, quibus sit beata requies, et a memedipso Guitardo. Et insuper addimus eidem ecclesie eiusdemque cannonice illam aquam que venit de Fontanedi fonte, quam pater meus Isarnus dedit ibi et per scripturam sua manu firmatam contradidit voluntarie sibi. Et adhuc addimus ei omnem villam de Caselis cum omnibus hominibus habitantibus in ea, et cum omni illorum servicio quod facere debent homini ulli, excepto duas partes de illorum decimo. Et in Aris confirmamus ei duos mansos cum hominibus ibidem commanentibus et cum omnibus illorum serviciis, et condotamus ei capellaniam illam de Castellione et decimum de nostra dominicatura, quam ibi habemus et habere debemus, et medietatem de primitiis de prefata dominicatura. Et in Rivo Albo simili modo omne decimum de nostra dominicatura et medietatem de primitiis et medietatem de uno molino. Et in Refacto similiter decimum de nostra dominicatura et medietatem de primitiis. Et in Corneliana similiter decimum de nostra dominicatura et medietatem de primitiis. Et in montana in valle sancti Iohanis damus ei unam villam que vocatur Ministrels, cum omnibus suis terminis et pertinentiis et cum hominibus ibidem commanetibus, cum omni censu illorum et servicio atque usu propio et taschas. Et in villa Artis confirmamus ei unum mansum cum omni suo censu ac servicio ac hostes et taschas, et omne decimum de taschis de Artis et medietatem ex omni decimo vallis Confluentis a collo Posterule imosum, et adhuc contradimus ei totum decimum ex omni dominicatura nostra quam habemus im Caboecio et medietatem de primitiis. Et ibidem in Caboecio confirmamus ei omne decimum de duabus vineis, quas habent Guilelmus Guitardi et frater illius Arnallus, et in Drogo unam peciam terre que dudum fuit Guilelmi Baroni. Et in villa Amigdale duos integros mansos, cum omni censu et servicio illorum et mandata quecumque facere debent homines ibi habitantes, confirmamus ei quos sibi dedit Arnallus Arnalli. In planitie vero sancti Tirsi condotamus ei chasas, que fuerunt de Adalberto et de Mironi Bels, cum omnibus terris et vineis et ortis ac curtibus ad easdem casas pertinentibus; et unam sortem vinee ad sanctum Tirsum prope stratam, que tenent Miro Adalbertí et mater illius, et confirmamus ei ipsum fontem unde procedunt pisces in mense marcio et aprilio qui olim fuit de homine Eles. Et in valle Figuli confirmamus ei casas et terras et vineas, quas Guinardus Guilelmi et coniux illius Maria et alii homines pro remissione criminum suorum optulerunt ei. Et in solo Nargoni consignamus et corroboramus eidem ecclesie eiusque cannonice unum mansum, cum terris et vineis et ortis ac curtibus et cum omnibus sibi pertinentibus causis ac rebus, quem ibi dedit Arnallus Guilaberti pro criminun suorum nexibus; et confirmamus ei inibi terras et vineas quas Miro Segarre et coniux Onofredi Maliue concesserunt ei pro illorum culpis delendis. Et in castro Rivi Albi condotamus et contradimus ei unum integrum mansum cum casis, solis ac supra positis, curtes et orti, terre, vinee, cum omnibus generibus arborum quem sibi dedit Arnallus Sanlani per scripturam sua manu confirmatam. Et in Caboecio adiungimus ei duos ortales cum olivariis et amigdalis quos ipse Arnallus per scripturam pleniter roboratam contradidit ei, et in Espodilia unum olivarium, que fuit de Sancio Nefridii; et in Vilare, de alodio quod fuit de quondam Sancio, confirmamus ad cannonicos sancte Marie unam refectionem optimam de pane et vino et carne, omni tempore, per singulos annos. Et de alodio Trasuarii de Espodilia, simili modo confirmamus unam optimam refectionem cannonicis sancte Marie de pane et carne et vino, omni tempore per singulos annos. Et de Trasuarii alodio de Fontanedi oppido, aliam confirmamus refectionem omni tempore optimam per unumquemque annum habendam simili modo. Et in Clusela confirmamus ei unam vineam. Que cuncta alodia, possessiones ac predia, mobilia atque immobilia superius tetro elemento specialiter et generaliter presenti in pagina notata, nominata et indicta, que ab avis et proavis genitoribusque nostris et a nobismedipsis et ab aliis Dei fidelibus, quocumque modo cum scripturis aut absque scripturis, prelibate ecclesie eiusque cannonice dictu vel factu, votive ac potentialiter ab exordio quo cepit edificii initium usque hodie, pro animarum suarum ab averni ignibus liberatione, fuerunt oblata et pro suarum votis cordium sancte Dei matris eiusdemque cannonice consecrata, et quecumque deincebs ab hodierno die usque in eternum quocumque modo a quibuscumque Dei fidelibus ultro pro animarum suarum remissione aut pro quacumque tribulatione fuerint sibi collata, nos ambo sepissime supraphati, videlicet Guitardus et comes mea epyfata Gebelina, simul apud domnum supra notatum, egregium catholicumque presulem alme Marie sedis Urgelli Bernardum pari voto ac communi sensu, pro nostrarum culparum parentumque nostrorum absolutione et pro celestis regni desiderio, quod beate Dei genitricis interventu post presentem temporalemque vitam valeamus adquirere, inrevocabiliter tradimus et condotamus prephate ecclesie sancte Marie eiusdemque cannonice perpetualiter ad habendum absque blandimento et dominio ullius viventis hominis, cuiuscumque sit dignitatis aut mediocritatis aut parvitatis, nos exceptis posterisque nostris. Quicumque ea que premisimus, pro sui delicti remissione et pro omnipotentis Dei timore, deincebs pleniter observaverit et nullo modo inibi aliquid conturbaverit, sed pro Dei amore huius rei propagator et patrator existere curaverit, gratiam Dei omnipotentis acquirat presentemque vitam absque ullo discrimine transeat, post hanc celeste regnum sine fine possideat. Nos vero ea cuncta que superius impressimus nominatimque nuncupavimus sic ordinamus et predicte ecclesie eiusdemque canonice connectimus, ut ab hodierno die usque in etemum neque nos ipsi neque posteri nostri neque ullus homo, nobili aut vili persona utriusque sexus masculini seu femenini, ausus sit ea divellere vel vastare aut surripere aut invadere aut in quoquam infestare aut inhonorare. Si quis sane, quod absit et quod non optamus, ausu temerario, instinctu diabolico quocunque commento huius rei violator aut temerator extiterit, aut quocunque ingenio conveliere aut invadere aut depopulare aut deteriorare ea molitus fuerit, in primis iram Dei vivi incurrat et cum proditore luda, qui prius vir apostolicus postea vilis apostata factus, luat penas in infernum dampnatus, ibique in profundum stygii stagni demersus perpetualiter rotet eum per sonantia stagna vortex sulphureus; et insuper sit anathema et sacrilegus donec ad satisfactionem veniat, et res ecclesie in quadruplum sibi reddat et secundum sanctorum instituta canonum peniteat.
+Gitard senior SSS. +Signum Gebeline, nos ambo, accensi celestis regni desiderio, hanc dotem scribere oravimus et ardenti animo eam confirmavimus et firmare eam aliis rogavimus. Sig+num Isarni Guitardi. Sig+num Guielmi Guitardi. Sig+num Raimundi Guitardi. Sig+num Mironis Guitardi. Sig+num Raimundi Guielmi de Taus. Sig+num Arnalli Raimundi. Sig+num Guielmi Arnalli. Sig+num Guielmi Riculfi. Sig+num Berengarii Gauceberti. Sig+num Guielmi Guitardi. Sig+num Arnalli Gaucefredi. Sig+num Mironis Arnalli. Guielmus Arnalli archidiaconus. Miro Erimanni. Berengarius Raimundi. Petrus cannonicus Celsone. +Arnalli Maioli, hac si indignus cannonicus. SSS. +Bernardus episcopus. +Fulchone vicecomes. +Petrus abbas sancti Saturnini cenobii SSS. Raimundus presbiter SSS. Stefanus levita SSS. Guillelus Reimundi caput scole SSS. Miro sacer+. Guadallus sacricustos+.
Lator legis ac iuris Ermengaudus hanc a summo usque ad deorsum scripsit dotem a prephatis principibus iussus cum litteris suprapositis, peractis. XXIIIIº. versibus et in epylogo solitum hoc (s. man.) signum impressit libens ac devotus, in anno et mense ac die quo superius.
Raimundus Cardonensis canonicus."
O: ACU, Consagracions d’esglésies, núm. 31.
A: Còpia del segle XVIII, BC, Pasqual: Monumenta, vol. III, pàgs. 327–332.
a: Villanueva: Viage literario a las iglesias de España, vol. XII, 1821, ap. 18, pàgs. 245-252 (edició parcial).
b: Costa i Bofarull: Memorias, vol. II, ap. 17, pàgs. 636–639 (reproducció parcial de J. Villanueva).
c: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia” (la Seu d’Urgell), núm. 1, 1978, doc. 74, pàgs. 157–162.
d: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies de l’antic bisbat d’Urgell (segles IX-XII), la Seu d’Urgell 1986, doc. 78, pàgs. 168–173.
Traducció
"Durant el regnat etern de Nostre Senyor Jesucrist, fill de Déu vivent, l’any mil noranta de la seva encarnació, mil cent divuit de l’era, indicció quarta, primera setmana del mes de juny, dimecres abans de la festa solemne de Pentecosta. Déu omnipotent, Pare, Fill i Esperit Sant, inspirà en els cors dels seus pietosos fidels i rectes prínceps d’aquesta terra, Guitart, nascut Isarn, i Gebelina, la seva venerable esposa, perquè visitessin el temple de Santa Maria, Mare de Déu sempre verge, el deslliuressin dels llaços de la servitud amb què fins ara i des del seu inici havia estat subjecte, el fessin lliure tal com escau a la reina del cel i l’alliberessin totalment de qualsevol vincle de subjecció. Aquest temple fou fundat des dels fonaments en altre temps per Isarn, l’avi d’aquest Guitart, per ordre i consell del senyor Sal·la, bisbe de l’església mare d’Urgell, a la vora del riu Segre, a la vall anomenada de Caboet, i en aquell moment fou dotat amb els seus propis béns, i aquella dotació fou confirmada i corroborada per l’esmentat bisbe. Més tard, després de llarg temps, els edificis d’aquell temple no li semblaren prou adequats a Isarn, el pare de l’esmentat Guitart i sota el consell i les ordres del benaurat i egregi Ermengol, bisbe de la santa església d’Urgell, foren enderrocats des dels fonaments, i, tal com pot veure’s ara, reedificats tots i restaurats molt millor que no pas abans mitjançant l’ajuda de Déu. Aquests edificis foren començats i acabats per aquell Isarn i dotats amb les seves pròpies donacions. Després, bon temps més tard que el sant bisbe Ermengol eixís d’aquesta pàtria cap al regne celestial, quan el bisbe, senyor Guillem, de sagrada memòria hagué succeït el senyor bisbe Eribau en la càtedra de la seu de la benigna Mare de Déu, invitat i pregat per l’esmentat Isarn vingué a aquest lloc i consagrà amb tots els honors i segons la llei la sobredita església que Isarn havia edificat en honor de la Mare de Déu i li lliurà i concedí tots aquells béns mobles i immobles que li havien estat oferts pels fidels de Déu des del seu començament o que li havien estat donats de qualsevol manera, els confirmà legalment amb una escriptura de dotació, sense oblidar aquelles que adquiriria més endavant i els lligà amb el vincle de l’anatema igual que els anteriors. Aquells, els besavis, els avis i els pares de l’esmentat Guitart, encara que van dotar i enriquir l’esmentat temple de Santa Maria amb els seus propis béns mobles i immobles, i que prometeren de paraula fundar després un monestir de monjos o una abadia de clergues que servissin Déu en aquest lloc segons la regla canònica, tanmateix, la deixaren, ben incoherentment, sense reglamentar, perquè no tingueren cura de fundar-la segons la regla dels sants pares i perquè, per ignorància o per incúria, no corregiren el que aleshores havien de corregir radicalment com calia; per això permeteren que l’esmentada casa de Déu continués amb la conducta desordenada i els mals costums d’aquell temps fins al dia d’avui. Ai las !, ja que aquella que hauria d’ésser del tot senyora ha estat fins ara com una esclava. Per això nosaltres, els actuals ja esmentats, o sigui, Guitart i la inseparable companya de les meves coses, encara que indignes i no prou aptes per a aquesta obra, moguts tanmateix pel temor de Déu, amb compunció de cor, encesos pel fervor de l’Esperit Sant i prenent l’escut de la fe, perquè no puguem ser castigats per la justícia divina per aquesta falta, no hem tolerat per més temps que l’església de la benigna Mare del Senyor, en la mesura del nostre poder i del nostre valor, fos deshonrada i continués essent infestada d’ara endavant amb costums depravats. Per això, armats amb l’espasa de la paraula de Déu, escometérem un tal Adalbertí, anomenat clergue, per alliberar l’esposa i la mare del rei del cel d’un abominable i il·legítim concubinatge i combatérem amb ell amb tota mena d’enginys, tots els que poguérem. Però treballàrem en va ja que no el poguérem convèncer amb cap mena d’argumentació; tan endurit estava i tan posseït del seu seductor. Aquest Adalbertí posseïa l’esmentada església almenys des de feia seixanta anys i amb gran deshonra havia consumit amb la seva família l’aliment sagrat i el vestit de l’església de Crist i unint-se amb la nefanda Galatea l’havia posada per damunt de la Verge Maria Mare de Déu. Nosaltres adés intentàrem persuadir-lo amb suaus amonestacions, adés l’amenaçàrem amb la força i el terror de Déu perquè deixés el carnal concubinatge per l’esposa espiritual, deixés la casa de fang pel regne celestial, canviés un bé temporal i moridor per la glòria eterna i benaurada, almenys al final de la vida, i podria quedar-se per sempre a Santa Maria on no li mancaria res mentre visqués en aquest món. Però no poguérem aconseguir-ho per més que lluitàrem amb ell. Al final, veient que no ens feia cas de res, li pregàrem que almenys ens deixés el nostre honor amb totes les coses que li corresponien; no s’hi avingué de cap manera, però al final ens digué que ens donaria una indemnització segons les sentències dels sagrats cànons i els decrets dels romans pontífexs. Però nosaltres responguérem que això no ho faríem mentre no ens hi veiéssim obligats, sinó que ens donés una resposta pacíficament, ja que nosaltres no volíem causar-li cap perjudici; i això no poguérem aconseguir-ho d’ell amb cap raonament. Mentre es gestionava tot això i els nostres cors eren presos d’una gran ansietat d’esperit, ens sobrevingué una altra prova que fou un gran dany per a nosaltres. Una arca que hi havia a l’esmentada església, que contenia tots els ornaments de l’església, pels nostres pecats i vés a saber com i per obra de qui, una nit es cremà i tot el que hi havia dins fou consumit sense que se’n salvés res, tots els còdexs i sobrealtars, les escriptures de tots els alous que tenia i que havia adquirit fins al dia d’avui aquella església, les dotacions de l’església, i també els ornaments sacerdotals i els sobrepellissos; i el foc no deixà res sense consumir llevat de la pobra església. I entre una i altra angoixa, entre una i altra varietat de proves, els nostres cors foren pertorbats fins a tal punt que restàrem gairebé sense sentits i sense preocupar-nos per l’església. Tanmateix, fent memòria després de tan llargs i innombrables sospirs, tocats per dintre i per fora pel dolor del nostre cor, no pas per la nostra iniciativa sinó obligats, invitàrem els ardiaques i canonges de la Seu d’Urgell, els pietosos canonges de Santa Maria de Solsona i els pietosos canonges de Cardona suplicant-los i comminant-los per tots els mitjans; i tots ells es reuniren plegats en presència nostra al clos de Santa Maria d’Organyà on intervingueren els esmentats religiosos i els clergues d’aquesta localitat i el senyor Enyec, prior de Sant Andreu, i entre els laics, el senyor Bernat Trasovar, Arnau Gilabert i Gilabert, Guillem Arnau, Guillem Riculf i molts d’altres. En presència d’aquests foren llargament discutits els afers de l’esmentat Adalbertí i, tot i que ell insistí per molt de temps i que cercava vivament la manera d’evadir-se del perill, no obstant això, segons les sentències dels sagrats cànons i els decrets dels romans pontífexs fou completament vençut allà mateix, fou condemnat de totes totes a lliurar-se a la potestat de Santa Maria i a fer-se el seu servent amb tots els béns que tingué el seu pare i amb tots els béns que ell tingué per qualsevol concepte des del dia del seu naixement fins avui. Quan ell sentí la sentència de la seva condemna, la reconegué sense cap dubte i per iniciativa pròpia i sense que ningú l’obligués deixà la seva concubina carnal i posant-se una soga al coll, sense que ningú l’obligués, es lliurà davant tothom com a servent de Santa Maria i deixà aquell honor íntegrament i donà ordres de fer una escriptura de tots els alous que ell i el seu pare tingueren alguna vegada fins al dia d’avui a tot l’Urgell, tant de les compres com de les plantacions i aprisions, llevat només d’aquell alou que li pervingué del seu avi el qual li deixàrem per misericòrdia junt amb la meitat dels seus béns mobles, i signà espontàniament l’escriptura amb la pròpia mà, la diposità damunt l’altar de Santa Maria i així la lliurà a Santa Maria i a la seva canònica perquè la tingués amb dret perpetu. Si algú pregunta per què fou jutjat així, sàpiga que el seu pare fou ofert a Santa Maria amb tota la seva herència i ordenat a títol seu i mentre visqué fou el seu clergue, i mentre el pare restava en aquest càrrec fou engendrat Adalbertí d’una manera il·lícita; per això fou condemnat d’aquest manera. Així doncs, nosaltres, els esmentats Guitart i la seva esposa, per aquestes desgràcies, i controvèrsies esmentades i per temor que la mort ens sobrevingués sobtadament, no volguérem prolongar per més temps aquests afers sinó que amb el consentiment i amb el mandat del senyor Bernat, bisbe de la Santa església d’Urgell, i de tots els ardiaques i canonges de la Seu d’Urgell, de Folc, pietós procònsol de Cardona, dels pietosos canonges de Santa Maria de Solsona i de tots els eximis barons, tant religiosos com laics que viuen a tota la terra d’Urgell, desitgem ordenar l’esmentada església segons les institucions dels sagrats cànons perquè els qui hi visquin d’ara endavant serveixin Déu segons la vida dels apòstols i segons els preceptes de sant Agustí i dels sants pares. I per això nosaltres dos, els esmentats Guitart i la seva esposa, junt amb l’esmentat senyor i venerable bisbe Bernat, amb desig unànime i sentiment comú, lliurem i amb aquesta dotació restituïm i concedim a aquesta església i a la seva canònica tots els alous, possessions i predis que abans li foren donats d’alguna manera, de fet o d’intenció, pels nostres besavis, avis i pares i pels altres fidels de Déu, per la redempció de llurs ànimes, des del dia que comença la construcció de l’edifici fins avui, i tots aquells que d’ara endavant i per sempre adquirirà en qualsevol lloc.
Encapçalant aquesta dotació de l’església i la seva canònica per la redempció de les nostres ànimes i les dels nostres parents, donem i concedim l’església de Sant Cristòfol d’Ares amb la tercera part dels seus delmes, amb totes les seves primícies, les oblacions i les defuncions, i amb tots els seus alous tal com el meu besavi Isarn les hi havia donat i lliurat íntegrament. Semblantment donem i concedim l’església de Sant Miquel de Vilar amb la tercera part dels delmes, amb totes les seves primícies, les oblacions i les defuncions, i els seus alous que li donà el mateix Isarn. Semblantment li donem l’església de Sant Martí d’Espodolla amb la tercera part dels delmes, amb totes les seves primícies, les oblacions i totes les defuncions tal com l’esmentat Isarn les donà a aquest lloc. Semblantment li donem la tercera part del delme de la vila de Pujol, de la vila d’Ametlla, de la vila de Serra, de la vila de Pujal, de la vila d’Organyà, de la vila de Caselles i de la vila de Fontanet, amb totes llurs esglesioles i amb totes les seves primícies, les oblacions i totes les defuncions, amb les obres i alous que té Santa Maria en els llocs esmentats, i l’assistència a la seva església; tot això li ho donà l’esmentat Isarn i fou confirmat pel senyor Salla, el bisbe esmentat. Totes aquestes coses esmentades, que les tingui la sobredita església de Santa Maria i la seva canònica per sempre, sense cap perjudici ni lligam de cap home o dona i sense que hagi de prestar cap servei a ningú, llevat de la seu de Santa Maria, que satisfaci dos sínodes a l’any tal com ho deixà establert el bisbe senyor Sal·la; i que això ho tingui sota la senyoria del senyor de Caboet. A més, donem i confirmem a aquesta església i a la seva canònica l’església de Santa Fe amb tot allò que hagi adquirit fins ara i el que adquirirà d’ara endavant fins a la fi del món. Confirmem i donem íntegrament a l’església repetidament esmentada i a la seva canònica tota la vila de Fontanet amb tots els homes que hi viuen o que hi viuran d’ara endavant en qualsevol moment, amb tots els seus serveis, els censos, totes les obres i tot allò que han de fer a qualsevol home de la vila o dels seus termes, host, mandats i destrets, tot el que farien a qualsevol home, exceptuant dues parts de llurs delmes, tal com els fou concedit pels meus pares que en pau descansin i per mi mateix, Guitart. A més, afegim a aquesta església i a la seva canònica l’aigua que ve de la font de Fontanet que donà a aquest lloc el meu pare Isarn i amb un document signat amb la seva mà se’n desposseí voluntàriament. Hi afegim encara tota la vila de Caselles amb tots els homes que hi habiten, amb tots els serveis que han de fer a qualsevol senyor, llevat de dues parts dels seus delmes. I a Ares li confirmem dos masos amb els homes que hi viuen, amb tots els seus serveis, i li donem la capellania de Castelló i el delme de la nostra senyoria que tenim o hem de tenir en aquest lloc i la meitat de les primícies de l’esmentada senyoria. I semblantment a Rialb, tot el delme de la nostra senyoria, la meitat de les primícies i la meitat del molí. I igualment a Refacto. el delme de la nostra senyoria i la meitat de les primícies. I igualment a Cornellana, el delme de la nostra senyoria i la meitat de les primícies. I a la muntanya i a la vall de Sant Joan li donem una vila que s’anomena Ministrells amb tots els seus termes i les seves pertinences, amb tots els seus censos, amb els seus serveis, amb l’ús propi i les tasques. I a la vila d’Ars li confirmem un mas amb tots els seus censos i serveis, el dret d’hostalatge i les tasques, tot el delme de les tasques d’Ars, la meitat de tot el delme de la vall de Conflent des del coll de Posterule tot íntegrament, i a més li donem tot el delme de la nostra senyoria que tenim a Caboet i la meitat de les primícies. I a Caboet mateix li confirmem el delme de dues vinyes que té Guillem Guitart i el seu germà Arnau, i a Drogo una peça de terra que abans fou de Guillem Baró. I a la vila Ametlla dos masos sencers amb tots els seus censos, amb els serveis i mandats que han de complir els homes que hi habiten; li confirmem el que li donà Arnau Arnau. I al pla de Sant Tirs li donem les cases que foren d’Adalbert i de Miró Bels, amb totes les terres, vinyes, horts i corts, i les cases que li pertanyen; i un lot de vinya a Sant Tirs, prop del camí, que tenen Miró Adalbert i la seva mare, i li confirmem la font d’on baixen peixos pel mes de març i d’abril, la qual fou de l’home Eles. I a la vall de Fígols li confirmem les cases, terres i vinyes que li oferiren Guinard Guillem i la seva esposa Maria i altres homes per aconseguir el perdó dels seus pecats. I a la terra de Nargó consignem i confirmem a aquesta església i a la seva canònica un mas amb terres, vinyes, horts i corts, i amb tots els béns i coses que li pertanyen el qual li fou donat per Arnau Gilabert per al perdó dels seus pecats; i li confirmem les terres i vinyes que li concediren Miró Segarra i la muller d’Onofre Maliu per esborrar les seves culpes. I al castell de Rialb li donem i confirmem un mas sencer amb cases, terres i els béns que comporta, corts i horts, terres i vinyes, amb tota mena d’arbres el qual li fou donat per Arnau Sal·la mitjançant un document signat de la seva pròpia mà. I, a Caboet, hi afegim dos hortals amb olivars i ametllers que li donà Arnau amb escriptura plenament confirmada, i a Espodolla, un olivar que fou de Sanç Nefridi; i a Vilar, de l’alou que fou del difunt Sanç, confirmem els canonges de Santa Maria un bon àpat de pa, i i carn cada any en qualsevol temps. I de l’alou de Trasoar d’Espodolla confirmem igualment als canonges de Santa Maria un bon àpat de pa, vi i carn cada any en qualsevol temps i de l’alou de Trasoar de la fortalesa de Fontanet li confirmem igualment un altre bon àpat que tindran cada any en qualsevol temps. I a Clusela li confirmem una vinya. Tots aquesta alous, possessions i predis, béns mobles i immobles, consignats, anomenats i esmentats amb tinta negra en aquest document, d’una manera genèrica o específica, que foren oferts a l’esmentada església i a la seva canònica pels nostres avis i besavis, pels nostres pares, per nosaltres mateixos i per altres fidels de Déu, de la manera que sigui, amb escriptures o sense, de fet o de paraula, d’obra o d’intenció, des de l’inici en què començà aquest edifici fins al dia d’avui, per les seves ànimes i per alliberar-se del foc de l’infern, que foren consagrats a la Santa Mare de Déu i a la seva canònica com a ofrena dels seus cors, i tots els que d’ara endavant, des del dia d’avui i per sempre li seran oferts de la manera que sigui per qualssevol fidels de Déu per a la redempció de llurs ànimes, nosaltres dos, els tantes vegades esmentats, Guitart i la meva esmentada companya Gebelina, juntament i de comú acord i consentiment amb el sobredit senyor, l’egregi catòlic bisbe Bernat de Santa Maria de la Seu d’Urgell, per l’absolució dels nostres pecats i els dels nostres pares i pel desig del regne del cel que esperem d’aconseguir després de la present vida temporal per intercessió de la benaurada Mare de Déu, els concedim i confirmem d’una manera irrevocable a l’esmentada església de Santa Maria i a la seva canònica perquè els posseeixi per sempre sense esmena ni domini per part de cap home vivent de qualsevol categoria que sigui, alta, mitjana o baixa, llevat de nosaltres mateixos i els nostres descendents. Qualsevol que d’ara endavant observi plenament tot el que hem deixat consignat, per a la remissió dels seus pecats i per temor de Déu omnipotent, i no hi causi cap mena de pertorbació, sinó que per amor a Déu s’esmerci a ser propagador i complidor de tot això, que assoleixi la gràcia de Déu omnipotent, que passi aquesta vida sense cap tràngol i, després d’aquesta, posseeixi per sempre el regne celestial. Per la nostra banda, tot el que hem escrit més amunt i hem esmentat nominalment, ho lliguem i ho sotmentem a l’esmentada església i a la seva canònica, de manera que des del dia d’avui i per sempre, ni nosaltres mateixos, ni els nostres descendents, ni cap persona, noble o plebea, de sexe masculí o femení, no gosi destruir-ho ni devastar-ho, ni sostreure-ho, ni invadir-ho, ni infestar-ho en res, ni deshonrar-ho. I si algú, cosa que no passi i que no desitgem, amb atreviment temerari o per instigació diabòlica es convertia amb qualsevol pretext en violador i profanador d’això, o maquinava amb alguna argúcia eliminar, invadir, devastar o deteriorar aquestes coses, en primer lloc que incorri en la ira de Déu vivent, que purgui les seves penes condemnat a l’infern amb el traïdor Judes que primer fou un baró apostòlic i després un vil apóstata, i que allà el faci girar el remolí de sofre pels estanys ressonants, submergit en les profunditats de la llacuna estígia; i a més, que sigui anatema i sacríleg mentre no arribi a una satisfacció, i restitueixi en el quàdruple els béns de l’església i faci penitència segons les ordenances dels sagrats cànons.
Guitart, senyor ho subscriu. Signatura de Gebelina; nosaltres dos, abrusats pel desig del regne celestial, hem demanat que s’escrivís aquesta dotació, amb ànim fervent l’hem confirmada i hem pregat a altres que la signessin. Signatura d’Isarn Guitart. Signatura de Guillem Guitart. Signatura de Ramon Guitart. Signatura de Miró Guitart. Signatura de Ramon Guillem de Taús. Signatura d’Arnau Ramon. Signatura de Guillem Arnau. Signatura de Guillem Riculf. Signatura de Berenguer Gaucebert. Signatura de Guillem Guitart. Signatura d’Arnau Gaucefred. Signatura de Miró Arnau. Guillem Arnau, ardiaca. Miró Erimany. Berenguer Ramon. Pere, canonge de Solsona, Arnau Maiol, canonge, encara que indigne, ho susbriu. Bernat, bisbe. Folc, vescomte. Pere, abat del monestir de Sant Serni, ho subscriu. Ramon, prevere, ho subscriu. Esteve, levita, ho subscriu. Guillem Ramon, cabiscol, ho subscriu. Miró, sacerdot. Guadall, sagristà.
Ermengol, donador de la llei i del dret, ha escrit aquesta dotació des del començament fins al final, manat pels esmentats prínceps, amb lletres sobreposades, omplint vint-i-quatre ratlles, i a l’epíleg hi ha estampada aquesta signatura, com és costum, amatent i de bon grat, l’any, el mes i el dia abans esmentats.
Ramon, canonge de Cardona."
(Trad.: Joan Bellès i Sallent)
Els senyors de Caboet, Guitard Isarn i Gebelina, dotaren Santa Maria amb béns a les viles de Pujol, l’Ametlla, la Serra, el Pujal, les Caselles, Fontanet, Espodolla, els Vilars, Tragó, Ares i Organyà, amb l’ermita de Santa Fe, a la vall de Cabó; i a altres llocs com al castell de Rivo albo, Nargó, Cornellana, a les valls de Fígols i de Sant Joan —a les viles de Ministrells i Ars— o el Pla de Sant Tirs. Li confirmaren també els béns amb què la dotà el seu besavi Isarn, entre els quals figuren les esglésies de Sant Cristòfol d’Ares, Sant Miquel dels Vilars i Sant Martí d’Espodolla.
Béns que foren incrementant-se en els segles posteriors, principalment per donacions i deixes testamentàries. En el testament de Ramon Guillem, fill de Guillem Guitard, del 1094, figuren nombroses deixes a Santa Maria, lloc on demana ésser enterrat. Com a conseqüència d’un greuge causat per Ramon d’Abella en la persona del prior, l’any 1145, la canònica rebé el delme de la vall de Sant Joan i el de la d’Andorra i els drets que aquell tenia en els castells d’Ars, Civís, Tor i la vall d’Andorra. Per motius semblants, l’any 1163, Alemany de Toralla cedia al monestir el seu honor al castell de Torallola.
L’any 1224, després d’un seguit de plets entre els vescomtes de Castellbò, senyors de Cabó i d’Organyà, i el bisbe d’Urgell, la canònica d’Organyà aconseguí l’autonomia i la independència de la mitra d’Urgell. L’any 1539, el papa Pau III uní la canònica d’Organyà, amb tots els seus béns, a la mensa capitular d’Urgell, i esdevingué canònica secular, amb set canonges i un prior. Va subsistir com a col·legiata fins als volts del 1855, des d’aleshores Santa Maria d’Organyà restà sols com a església parroquial.
Horganiano figura en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell com una parròquia de la vall de Cabó. El prior d’Organyà consta en la relació de la dècima dels anys 1279 i 1280, dins del deganat d’Urgell, igual que en el llibre de la dècima del 1391.
Actualment l’església d’Organyà és cap de demarcació parroquial. (MLlC)
Església
Planta de l’església, que acusa considerablement les modificacions que n’han alterat l’estructura original.
F. Junyent i A. Mazcuñán
Es tracta d’un edifici que, amb el pas dels anys, ha sofert diverses refeccions i remodelatges que han esborrat del tot o parcialment les estructures anteriors. Algunes d’aquestes, malgrat tot, encara subsisteixen barrejades i encotillades entremig de construccions posteriors que, bo i sumades amb les romàniques, formen l’actual conjunt, concretament en un edifici de pla basilical de tres naus, per bé que la nau lateral nord no és altra cosa que la suma de capelles laterals connectades les unes amb les altres.
Dins del conjunt del mas actual, compost per construccions pertanyents a diverses èpoques, es destrien fàcilment de les altres, el mur de ponent i un absis desplegat a llevant que, tot i pertanyent al període romànic, mostren un acusat desplaçament cronològic. La resta de paraments integrats en diversos cossos de l’edifici, en conjunt, ja semblen posteriors, llevat potser d’alguns fragments de la nau central amb la volta inclosa, els quals, però, per ara, no gosem concretar, per tal com bona part resten enguixats. Per poder-ho esbrinar amb una certa seguretat caldria realitzar una exploració arqueològica i una neteja dels paraments, actualment camuflats per l’estucat. Tot i així, si això fos possible, els resultats també podrien ésser negatius, ja que tota aquesta part també podria afegir-se a les refeccions modernes.
Detall de la façana de ponent, el sector més ben conservat de l’església.
ECSA - G. Ylla - Català
Entre les façanes ressalta la de ponent, aparellada amb carreus força voluminosos, ben tallats i polits, disposats en perfectes filades horitzontals i distribuïts a trencajunt. La seva horitzontalitat és trencada per un imposant campanar de torre situat a l’angle nord-oest, erigit posteriorment, probablement al mateix temps que la galeria superior, composta per vuit arcades, que acaba la façana.
En aquest mateix mur s’obre la porta d’ingrés, composta per tres arcs apuntats en degradació que són ressaltats per tres arquivoltes, una de les quals, que apareix ornada amb un reguitzell de trèvols, es desenrotlla extradossada a l’arc extern, que, a diferència dels altres, és embellit amb boles, les quals també s’estenen pels muntants. Tot aquest conjunt d’arcs i arquivoltes recolzen en una imposta, escampada per tota l’amplada del portal, que és adornada amb una tija ondulada d’on sorgeixen uns brots secundaris que esclaten en fulles trilobulades. D’altra banda, l’arquivolta interna, a més a més, troba suport en dues columnes coronades per capitells llisos, ressaltats només per uns collarins situats a ambdós extrems, amb el fonament d’unes bases esculturades.
Anteriorment aquest portal havia ocupat un nivell més alt adaptat a l’alçada del carrer, però quan aquest fou rebaixat afloraren els fonaments, actualment en procés de restauració.
Dessobre el portal hi ha un ull de bou compost per cercles concèntrics en degradaciò, que accepten els mateixos elements decoratius descrits en el portal, amb la repetició dels trèvols a la cornisa que delimita la façana, sobre la qual es desenrotlla la galeria que l’acaba definitivament. A la dreta de la porta encara hi ha una altra finestra oberta amb doble esqueixada i acabada amb un arc de mig punt adovellat.
Aspecte de l’absis romànic, ornat amb un fris d’arcuacions entre lesenes, que resta encastat en l’actual capçalera.
ECSA – F. Junyent i A. Mazcuñán
Vista de la portada principal oberta al mur de ponent.
ECSA – M. Anglada
A llevant sobresurt un absis semicircular, cobert parcialment per construccions afegides, que és ornat amb un fris de dobles arcuacions entre lesenes, resseguit superiorment per un engranatge de dents de serra. Als dos compartiments externs (abans intermedis) hi ha una finestra, força allargassada, actualment inutilitzada, que és coberta amb un arc de mig punt adovellat, fet, com tots els elements decoratius de la capçalera, amb pedra tosca.
Quan hom hi endegà les darreres restauracions aparegueren al mur sud, a la part que donava al suposat claustre canonical, unes arcades gòtiques, ara incloses dins la paret, l’existència de les quals planteja seriosos interrogants sobre l’estructura original del temple i el probable recinte canonical.
La lectura i la correcta interpretació d’aquest edifici, realment complex, com també la fixació de la seva datació, presenten, tal com ja hem apuntat, un seguit de dificultats, que plantegen nombrosos interrogants, que fan molt agosarat voler establir amb rigor tot el procés constructiu amb la concreció de les diverses etapes que, per ara, només es poden esbossar històricament.
Dins dels elements romànics que hem pogut destriar, sembla que l’absis correspon a una obra de l’inici del segle XII, que accepta, com d’altres esglésies, una ornamentació llombarda, ja en desús en altres àmbits geogràfics. El mur de ponent, per la seva part, ja respon a una obra força tardana, probablement del segle XIII, sense descartar que pogués ésser, fins i tot, posterior. L’edifici és ben conservat. (FJM-AMB)
Escultura
Detall de la decoració del brancal esquerre —des de l’espectador— de la porta de l’església.
ECSA – G. Ylla-Català
La façana principal de Santa Maria d’Organyà presenta diverses mostres de decoració escultòrica localitzades a la portada, a la rosassa, sota el ràfec de les finestres i sota la cornisa.
La portada, que s’estructura sota els paràmetres arquitectònics del romànic, és formada per arcs concèntrics lleugerament apuntats que de manera gradual van reduint l’obertura que fa d’accés. L’emmarca una senzilla motllura que acaba, justament a l’alçada de la línia d’imposta, en una mena de permòdol. Aquesta motllura-guardapols presenta, en la seva cara interna, un fris ornamental format per un seguit de motius trilobats treballats en relleu molt pla, iguals als que apareixen a la rosassa i sota el ràfec de les finestres de la part alta del mur.
L’arquivolta externa presenta un altre tipus d’ornamentació: es tracta d’un seguit de mitges esferes, o de boles, que ultrapassen la línia d’imposta fins arribar a la base. Tot i que aquest element forma part del repertori romànic i s’utilitza arreu, la zona on apareix amb més insistència és la compresa per la comarca de l’Alt Urgell, amb exemples tan importants com la catedral de la Seu d’Urgell o esglésies menors com Santa Maria de Castellbò (de factura ja gòtica), Sant Gervasi de Castellnou de Carcolze o Sant Esteve d’Alinyà.
La resta de les arquivoltes, que no presenten cap tipus d’ornamentació, descansen sobre una línia d’imposta ricament decorada amb motius vegetals entrellaçats. Tècnicament, aquests s’aconsegueixen mitjançant un treball a bisell del qual en resultarà un relleu poc pronunciat. Els entrellaços tenen el seu origen en la tradició clàssica i es van difondre ràpidament pel nord d’Itàlia i el sud-oest de França. A Catalunya també s’acceptaren aquestes formes decoratives; el cas que ens ocupa és un exemple molt esquematitzat i estilitzat d’aquests primers entrellaços de volutes clàssics.
A banda i banda de la porta de l’església es troben dues columnes cilíndriques adossades; la base d’una d’aquestes columnes és estructurada a manera de capitell i presenta una decoració esculpida força estilitzada i ja tardana, l’altra base, molt erosionada, és d’estructura prismàtica i no té cap tipus de decoració, si exceptuem un petit rebaix en una de les cares.
La base més ben conservada, realitzada com si fos un capitell, és ornamentada per quatre mitges esferes, una a cada angle, unides entre elles per una tija. Això fa pensar si es tracta de la representació derivada d’una fulla amb forma de voluta, que connectaria amb la tradició del món rossellonés i el llenguatge retardatari en el qual cal situar la porta. D’altra banda, cal no oblidar que la representació de mitges esferes en el repertori escultòric urgellenc és prou extensa.
Bases dels brancals esquerre i dret —des de l’espectador— de la porta de l’església.
ECSA – G. Ylla-Català
Els capitells que coronen les dues columnes són gairebé del tot iguals: són d’estructura cilíndrica, tan sols ornats per dues motllures simples a manera d’anell. La simplificació d’ambdós capitells pot fer recordar models toscans (vegeu DALMASES-JOSé, 1986, pàg. 46).
L’ull de bou, que s’obre en el frontis de l’església, es configura a partir de cercles en degradació que desenvolupen, en un mateix ordre, els motius decoratius que ja hem vist en parlar de la portada. De l’exterior cap a l’interior trobem, en primer lloc, una mena de motllura on es dibuixen una sèrie de trèbols treballats en relleu pla. En el rebaix del segon cercle hi ha un seguit de mitges esferes i a continuació una motllura abocellada llisa, tot imitant dovelles. En darrer lloc, el cercle interior mostra un motiu ornamental que constitueix l’única novetat respecte al repertori decoratiu de la porta. Es tracta de l’esquematització de fulles molt simples, aconseguides mitjançant aquest relleu superficial que ja caracteritza el treball de la portada de Santa Maria d’Organyà.
Finalment, la cornisa de l’edifici (actualment per sota d’un seguit de finestres) apareix també decorada amb trèbols, mostrantse així en plena coherència amb el programa desenvolupat tant a la porta com a l’ull de bou. Per damunt d’aquesta cornisa apareix una construcció moderna, que ara no ens interessa.
Tot el conjunt escultòric de la façana de l’església d’Organyà s’inscriu, doncs, dins un llenguatge tardà que fa situar la seva execució entre els segles XIII i XIV. (CBS-LBM)
Talla
Talla de Crist en majestat procedent de l’església i avui conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb el núm. 15 890 de l’inventari.
ECSA – Rambol
El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva una majestat procedent de Santa Maria d’Organyà i catalogada amb el número d’inventari MAC 15 890. Aquesta imatge va ingressar al museu l’any 1906, confiada en dipòsit per Bonaventura Riba i Dallerès, rector d’Organyà, fins l’any 1908, en què fou finalment adquirida pel museu. El 26 d’octubre de 1913, va formar part de l’exposició de creus del I Congrés d’Art Cristià a Catalunya, celebrada a Barcelona.
Ocupa un lloc ben destacat dins el grup tan poc nombrós de les majestats vestides i coronades. És una talla de fusta policromada i daurada que representa la figura de Crist, coronada i vestida amb una llarga túnica amb mànigues i cenyidor. Aquest tipus de peces eren creades possiblement per a ésser col·locades al centre i darrere l’altar de l’església. Aquest model de majestat vestida és, segons R. Bastardes (1978), la representació més coneguda del romànic i la més típica d’aquesta època.
El Crist apareix clavat en una creu de tipus llatí, que fa 148 × 89 cm. Tant la creu com el Crist són recoberts per una capa de guix metal·litzat. En aquest tipus de peces, la creu no sempre és ricament ornamentada; en canvi, en el cas de la majestat d’Organyà la creu té un aspecte preciós: és decorada pel davant i pel darrere amb una petita franja de punts blancs; al cim del pal mitger hi ha burinat l’anagrama “IHS”; la decoració s’escampa per tota la creu, especialment a l’encreuament dels braços, on pren la forma de disc puntejat, com una mena d’aurèola finament burinada —igual que l’anagrama— i repuntejada. Els extrems de la creu són perllongats amb un perfil trilobat que fa joc amb la corona, formada per quatre florons també trilobats i decorada amb caboixons pintats de diferents colors. La creu presenta un allargament als peus. En el revers de la creu trobem, sobre un fons daurat, una elegant decoració de fullatges en negre sobre vermell. A l’encreuament hi ha representat I’Agnus Dei i, a cada extrem dels quatre braços, són representats quatre escuts acompanyats de motius vegetals, els quals són interpretats per M. Trens com un lliri. Aquest autor proposa per a tota aquesta decoració, enfosquida per la colradura, que ha pres un to com fumat, una datació del segle XIII. També J. Ainaud (1973, pàg. 139) pensa que aquesta decoració de la creu ha estat afegida posteriorment i que aquest aspecte deu arrencar del segle XIV.
Fora d’algun petit fragment, aquesta decoració es conserva prou bé, encara que molt esquerdada. En el seu estat primitiu, aquesta majestat havia de tenir un aspecte molt sumptuós, que devia donar una idea molt aproximada de les antigues creus d’orfebreria (TRENS, 1966, pàgs. 158–159).
La talla, perfectament conservada, colrada i enfosquida pel temps, fa 65 × 60 cm. El Crist apareix clavat a la creu amb els quatre claus visibles a les mans i als peus, amb l’absència de marques o de qualsevol resta de sang. El rostre es mostra hieràtic i en cap moment revela cap senyal de dolor o de sofriment. La imatge apareix vestida amb una llarga túnica manicata fins als turmells i porta una corona al cap, símbol que representa el Crist triomfant de la redempció: el Crist Rei.
Ens trobem davant d’un Crist hieràtic que revela, però, un sentit de l’equilibri i de les proporcions. Malgrat que hom pot observar un domini de les línies rectes i esquemàtiques, cal destacar també l’interès de l’escultor per marcar un cert volum (sobretot en el rostre i en les mans). Té el cap lleugerament allargat i inclinat cap a la dreta. Expressa el rostre serè d’un Crist viu, amb els ulls oberts, un nas llarg i fi, la boca tancada i una barba formada per petits semicercles a la part inferior de la cara.
La imatge, clavada a la creu, presenta els braços estesos, perpendiculars al cos i les mans obertes amb els polzes recollits cap al palmell. Té els peus nus, en una posició vertical i paral·lela, fet que encara ajuda a marcar més la rigidesa i frontalitat del cos. Malgrat l’austeritat de les formes, cal destacar la voluntat de l’artista a l’hora de marcar amb més precisió alguns detalls del cos, com per exemple el treball dels dits de les mans i dels peus, de l’orella i de la boca.
La llarga túnica que el cobreix és molt simple. Des del coll fins a la cintura és llisa, poc treballada. Es modela sòbriament a la part inferior, mitjançant unes línies paral·leles que formen un plec suau entre les cames. Aquests plecs acanalats són nuats al centre amb un cíngol de doble nus, de grans proporcions, que acaba amb unes puntes rectes que pengen fins als peus. La túnica devia ésser pintada, daurada, enfosquida pel temps. De la policromia de la imatge es conserven poques restes: sembla que hi ha restes d’una franja pintada a la línia de l’escot. Segons M. Trens, el cenyidor conserva encara un to fosc, probablement verdós. La corona de quatre florons és daurada amb una decoració de caboixons pintats de diferents colors (TRENS, 1966, pàg. 158).
Pel que fa a la datació de la imatge de Crist, el museu on es conserva la té catalogada com del segle XII i M. Trens (1966, pàg. 158) la va considerar del segle XIII. R. Bastardes, en un intent de comparació amb la majestat de Cruïlles, proposa datar-la al final del segle XII. Segons aquest autor, la majestat d’Organyà no pot ésser una derivació de la de Cruïlles, tant pel que fa a les característiques de la imatge com per la seva procedència geogràfica. Tal com proposa R. Bastardes, la majestat d’Organyà havia d’ésser la creació, per part del taller d’Urgell, d’un tipus original de majestat que “frenés l’expansió del taller de Ripoll i l’allau de les seves famoses majestats, que ja arribaven als límits extrems de la Cerdanya i del Berguedà; però, en aquest cas, fóra una obra ben singular i diferent de les d’aquest taller” (BASTARDES, 1978, pàg. 204).
Segons el mateix autor (1978, pàg. 20), els tallers de Ripoll tipifiquen la representació del Crist en majestat, mentre que els tallers de l’Urgell tipifiquen el tipus de Crist sofrent.
J. Ainaud (1973, pàg. 139) també proposa per a la creu i la imatge del Crist una datació no posterior al segle XII o en tot cas del primers anys del segle XIII; si bé, com ja hem indicat, tota la decoració de la creu és gòtica. (ISB)
Manuscrit
Una de les pàgines de les Homilies d’Organyà, manuscrit conservat a la Biblioteca de Catalunya, que és considerat un dels textos en català més antics.
ECSA – Rambol
L’any 1904 l’historiador J. Miret i Sans va descobrir a la parròquia de Santa Maria d’Organyà les anomenades Homilies d’Organyà, el document escrit plenament en català considerat durant molt temps el més antic conegut, del final del segle XII o el principi del XIII. Però el 1960 l’historiador i paleògraf A.M. Mundó va identificar a la biblioteca del monestir de Montserrat un breu fragment de la versió catalana de les lleis godes, el Libre jutge, que situà amb gran aproximació entre el 1180 i el 1190(*).
Amb tot, la major extensió del corpus del manuscrit d’Organyà fa que el puguem continuar considerant com el primer testimoniatge més important del català literari(*).
Contingut de “les Homilies”. Les Homilies d’Organyà són uns sermons de comentari sobre textos de la missa, epístoles o evangelis. Les que es conserven, en un únic manuscrit, actualment a la Biblioteca de Catalunya, devien formar part d’un homiliari més complet dedicat a les domíniques i festes més importants de l’any litúrgic. Els vuit fulls conservats contenen les homilies següents, en aquest ordre:
- 1) Domínica de quinquagèsima, sobre l’epístola (I Corintis 13,1–13).
- 2) Domínica de sexagèsima, sobre l’evangeli (Lluc 8, 4–15).
- 3) Domínica de quinquagèsima, sobre l’evangeli (Lluc 18, 3143).
- 4) Dimecres de Cendra, sobre l’epístola (Joel 2, 12–29).
- 5) Domínica I de quaresma, sobre l’evangeli (Mateu 4, 1–11).
- 6) Domínica de sexagèsima (però es tracta del dijous després de la Domínica I de quaresma), sobre l’evangeli (Mateu, 15, 21-28).
Finalment, hi ha el títol de la Domínica III de quaresma i el lema de l’homilia a l’evangeli (Lluc 11, 14–28). Així mateix, al començament de tot es llegeix la conclusió formulària d’una homilia no identificada.
“Les Homilies”, versió d’un text provençal. Ja fa anys els estudiosos de la llengua i la literatura catalanes havien apuntat la possibilitat que les Homilies fossin una versió catalana de textos provençals o que, si més no, n’haguessin estat fortament influïdes. Hi adduïen com a prova, almenys, la presència en el nostre text d’alguns provençalismes, que algun altre filòleg no admetia.
Però uns estudis més recents deixen fora de dubte l’estreta relació de les Homilies d’Organyà amb unes altres homilies provençals conservades a Tortosa i ja editades al final del segle passat(*). Tant les Homilies d’Organyà com les de Tortosa tenen una homilia comuna, la del Dimecres de Cendra.
Aquesta coincidència confereix seguretat a la creença que tant les Homilies d’Organyà com les de Tortosa tenien una mateixa font en homiliaris provençals, freqüents en aquella època. El copista d’Organyà va traduir el provençal original al català, mentre que el de Tortosa va copiar el text provençal, però deixant-hi esmunyir diversos trets catalans.
El seu origen. El lloc de provinença comuna provençal sembla que fou la canònica regular augustiniana de Sant Ruf d’Avinyó, que feu arribar la seva reforma fins al priorat d’Organyà a través de les abadies canonicals de Solsona i Cardona, que, vers l’any 1090, havien adoptat ja la reforma de Sant Ruf d’Avinyó. Aquest influx de la canònica avinyonenca afectà també el bisbat de Tortosa, com ho manifesta el fet que els canonges de la catedral, tot i pertànyer a la clerecia secular, adoptessin la disciplina regular i hi fessin vida comunitària.
Dins un mateix context augustinià, els sermons d’Organyà i els de Tortosa presenten una diferència formal: els primers són més breus i tenen un to més culte; els segons són més extensos i més generosos en exemplificacions de caràcter popular. Aquesta diferència i el tractament habitual de Senniors que l’orador de les Homilies d’Organyà usa per a adreçar-se als seus oients feren pensar que aquests devien ésser els mateixos canonges regulars de Sant Agustí, mentre que el caràcter més popular de les de Tortosa les feia més pròpiament adequades a un auditori de gent més senzilla, del poble. Però el mateix tractament de cortesia es troba també en el provençal de les homilies de Tortosa. Aquesta coincidència fa creure que aquest tractament ja devia ésser original i no pas característica exclusiva de la versió d’Organyà; devia respondre a un costum dels predicadors de l’època adreçar-se expressament als oients del poble amb aquest tractament, perquè no n’eren exclosos els nobles. Si és difícil de dubtar que les Homilies d’Organyà fossin predicades en aquella població, ja no sembla tan segur que el manuscrit que conservem fos copiat precisament en el mateix priorat augustinià que hi havia. Tractant-se d’una traducció o adaptació d’un original provençal, és més probable que no hi fossin trameses directament des d’Avinyó, sinó a través d’alguna altra canònica més important, com les abadies de Solsona o Cardona o, fins i tot, del capítol catedralici d’Urgell.
El seu estil i els possibles ressons ideològics. L’estil de les Homilies d’Organyà és sobri i auster, i no sols pel caràcter sever del temps litúrgic a què fan referència els sermons. El predicador va fent successivament breus glosses exhortatives als diversos versets dels textos bíblics de les lectures corresponents a cada celebració, il·lustrant-les amb altres citacions bíbliques, sobretot dels Evangelis.
Alguns historiadors han cregut poder descobrir en les Homilies d’Organyà un cert influx doctrinal de l’heretgia càtara, que tant de pes arribà a tenir en terres occitanes(*). Però certes expressions circumstancials que podrien fer pensar en formulacions càtares podrien tractar-se d’expressions corrents a l’època, pròpies d’un vocabulari religiós comú. D’altra banda, si cal situar la data de les nostres homilies al final del segle XII, ens trobaríem en un període històric anterior a la forta expansió càtara a Occitània. Cal tenir en compte, encara, que el lloc d’origen provençal de les Homilies, Avinyó, era fora de l’àrea llenguadociana, on el conflicte càtar fou més agut. La línia doctrinal de les Homilies es troba més aviat dins el corrent de la reforma gregoriana, que tingué precisament un dels punts d’aplicació en la reforma canonical augustiniana de Sant Ruf d’Avinyó. Experts que van estudiar en profunditat els sermonaris romànics en conjunt, i els d’Organyà i Tortosa en particular, no hi esmenten cap possible influx càtar directe.
La llengua de les “Homilies”. Tot i que no podem fer aquí cap estudi filològic, podem dir que la llengua de les Homilies d’Organyà se’ns mostra ja fonamentalment com la que trobem al llarg del període medieval, amb reflexos gràfics de les vocals a i e àtones que revelen la procedència occidental, de les terres d’Urgell, del text.
Per tot el que hem dit es confirma que les Homilies d’Organyà continuen essent fins ara el principal i més preciós testimoniatge del primitiu català ja literari, d’un nivell culte a causa del seu contingut, amb vestigis d’influx occità per l’afinitat lingüística entre totes dues llengües, principalment en els seus inicis, que corresponen al temps de vigència de l’art romànic. No pot sorprendre, doncs, de trobar en un text com el nostre fenòmens de llengua comuns amb l’occità, que no podem considerar simples arcaismes en una època determinada, si ja contemporàniament i, sobretot, més enllà els trobem també modificats, si no ja abandonats, segons la dinàmica pròpia de la nostra llengua. Dinàmica que anà creant sempre més en els nostres parlants la consciència de la diferenciació entre català i occità, com n’és una mostra evident el mateix fet de la versió catalana d’un text occità, que representen les nostres Homilies, i ben particularment encara l’homilia comuna al recull d’Organyà i al de Tortosa, on podem veure ben bé com el traductor català s’aparta gairebé sempre de les solucions lèxiques occitanes, llevat d’uns pocs casos. En endavant, l’afirmació de la identitat de la llengua catalana s’anirà manifestant sempre més decidida i plena. (JBT)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Miret i Sans, 1915–16, pàgs. 414–445 i 522–546; Rius, 1946, vol. I, pàgs. 190 I 199; Baraut, 1978, vol. I, doc. 2, pàgs. 50–54 i doc. 74, pàgs. 157–162; Bertran, 1979, vol. II, pàgs. 279–326; Baraut, 1980, vol. III, doc. 232, pàgs. 63–65; Baraut. 1981, vol. IV, doc. 390, pàgs. 96–99; Baraut, 1982, vol. V, doc. 568, pàgs. 97–99; Baraut, 1983, vol. VI, doc. 736, pàgs. 107–108, i doc. 755, pàgs. 108–110; Baraut, 1984–85, vol. VII, doc. 921, pàgs. 53–54; Baraut, 1986–87, vol. VIII, doc. 27, pàgs. 143–145.
Bibliografia sobre l’escultura
- Rocafort, s.d.; Buron, (1977) 1980, pàg. 76; Dalmases-José, 1986, pàg. 46; Casanovas, Vives, Tarragó, 1987.
Bibliografia sobre la talla
- Trens, 1966, pàgs. 158–159; Ainaud, 1973, pàg. 139; Bastardes, 1978, pàgs. 202–207.