El marc històric de l’Alt Urgell

Prehistòria i protohistòria de la comarca

La remota presència de l’home a la comarca és testimoniejada per nombrosos sepulcres megalítics, com aquest de la Cabana del Moro de Bescaran.

ECSA - Rambol

Aquesta comarca, com la resta de les d’alta muntanya, ha estat mancada d’una investigació exhaustiva i continuada que, en definitiva, impedeix de poder donar una seqüència, no tan sols en l’àmbit prehistòric, sinó fins i tot per als períodes propers al canvi d’era.

Els testimonis més antics que hom té de la presència de l’home pertanyen a la cultura mosteriana, al paleolític mitjà, en el jaciment de la roca dels Bous de Peramola, amb una datació entre el 80 000 i el 30 000 aC.

Les etapes següents del paleolític superior i l’epipaleolític de moment no estan ben identificades. Aquest buit, sens dubte, es deu a la manca de prospecció, ja que la zona és força adient. A les comarques veïnes, concretament a la Noguera, trobem aquestes cultures a la cova de l’Aigua d’Alòs de Balaguer.

Al voltant del 5 000 aC, sorgeix el procés de neolitització de Catalunya. Pertany a aquest període la cova de la vall d’Any, prop d’Oliana, on es trobaren fragments de ceràmiques de tipus “cardial”, característiques d’aquest període.

Encara que aquesta troballa es localitzà a la zona meridional de la comarca, es creu que hi pot haver altres jaciments del primer moment de neolitització, ja que a la balma Margineda de Sant Julià de Lòria, al Principat d’Andorra, s’han localitzat uns estrats d’aquesta època.

En el transcurs del IV mil·lenni s’observa un increment en el procés de neolitització, que implica una conquesta del territori, amb petites comunitats de grangers establerts en indrets concrets, prop de rierols i afloraments d’aigua, que ens ofereixen els primers testimonis de ritual funerari ben concret: recents troballes a Andorra, a la necròpolis de la Feixa del Moro de Juverri, on s’aprecia clarament aquest moment cultural, han proporcionat una datació a partir del carboni 14 entorn del 3 000 aC.

EI tercer mil·lenni és una època fosca per a la comarca, ja que no es conserven elements coneguts. No obstant això, hi ha indicis d’una certa relació amb el Llenguadoc, per la troballa feta a la cova dels Maurisecs, a Organyà, on es trobaren ceràmiques de tipus “Ferrieres” i “Fontbouisse”, que són grups sorgits de la desintegració de la gran civilització neolítica del Chassey, que s’estenia per França en el mil·lenni precedent.

Aquestes influències nord-pirinenques s’incrementen entorn de l’any 2 000 aC, amb l’arribada dels pobles del “vas campaniforme”. Són gent procedent de l’Europa central, que porten una ceràmica de tipus molt característic, decorada amb impressions de bandes puntejades. Els llocs elevats són propicis als seus costums i la seva manera de vida, que és essencialment ramadera. D’aquest període, en tenim constància en els sepulcres del nucli de Montan de Tost i Cortiuda.

Els nous colons també introdueixen els primers elements metàl·lics, com punxons i petites denes de collaret de coure, que en definitiva serà un nou comerç i una relació envers altres comarques. El ritual funerari es caracteritza per estructures tumulàries formades per tarteres de pedra.

El segon mil·lenni és el més ben conegut a l’Alt Urgell, encara que en desconeixem els hàbitats. L’existència de monuments funeraris col·lectius escampats per tota la comarca, que en alguns indrets arriben a formar necròpolis com a Montan de Tost, vall de Cabó i Valldarques, són testimoni d’un augment demogràfic important.

Aquests sepulcres són els que habitualment s’han denominat “dòlmens”, però de fet no tots pertanyen al mateix moment, ja que cal diferenciar les estructures tumulàries de tradició campaniforme, i d’altres, de dimensions més monumentals, que anomenem cambres pirinenques.

El dipòsit de bronze de la vall de Cabó ens mostra una clara filiació transpirinenca per la tipologia de les destrals i els braçalets, i també perquè van acompanyades d’ambre, que és un material fòssil molt apreciat que probablement prové de la costa Bàltica.

Juntament amb aquestes peces, hem de mencionar l’aparició d’un tipus de ceràmica que per les seves característiques s’anomena “d’apèndix de botó”. Consisteixen en vasos de perfil carenat amb un pivot en forma de botó a la nansa. Els portadors d’aquestes noves tècniques podrien ser unes comunitats de caràcter braquicèfal que, procedents de la zona alpina, s’haurien introduït a la comarca a través dels passos habituals del Segre i la Valira.

Vista aèria de la població i els voltants de Peramola, on han aparegut les restes més antigues d’hàbitat humà de la comarca.

ECSA - TAVISA

En aquest mateix apartat fem referència a l’anomenat “taller de destrals” de Peramola, on s’han localitzat diferents indrets, a la ribera del Segre, amb gran quantitat d’aquests útils, molts en procés de fabricació. De tota manera la seva datació és incerta, ja que les destrals de pedra polida tenen una durada molt llarga.

El primer mil·lenni és de nou un moment mal conegut, malgrat que diversos autors assenyalen que la via del Segre és un pas important de penetració dels “pobles dels camps d’urnes” o urnenfelder. De fet, no tenim cap testimoni a la comarca si exceptuem la troballa d’un vaset decorat amb acanalats a Senyús.

És ara un moment històric, en el qual les grans planes adquireixen un important relleu en perjudici de la muntanya i que s’accenturarà encara més a la segona meitat del mil·lenni, quan les poblacions s’incorporen al procés d’iberització. No podem constatar aquesta nova fase en l’àmbit muntanyenc. Com a únic testimoni ens resta l’hàbitat d’Ogern, al límit meridional de la comarca.

Amb tot aquest plantejament no es pretén assenyalar que l’Alt Urgell resti deshabitat sinó que és sotmès a un cert arcaisme dins la seva marginalitat i que no s’incorporà a la civilització mediterrània fins que, per necessitats militars de la conquesta romana, el general Domici Claudi intervé a la comarca l’any 39 aC per obrir el pas de la Cerdanya i aconsegueix així uns lligams més estrets entre la Gàl·lia i Hispània. (RV)

Els pobladors preromans de la comarca: el testimoniatge de les fonts literàries

Si bé a penes disposem de restes materials d’època romana, una altra font d’informació, la toponímia, reflecteix la personalitat dels antics pobladors de la comarca. Joan Coromines, que és qui més s’ha ocupat dels noms de lloc pirinencs, n’ha assenyalat nombrosíssims d’origen preromà al Pirineu català, fins a la Cerdanya inclusivament. Per bé que és al Pallars Sobirà on aquests noms assoleixen la densitat més gran, encara se’n localitza un centenar llarg a les terres de l’alta conca del Segre, una quarantena dels quals corresponen a l’Alt Urgell. Gràcies a aquests topònims, hom coneix la naturalesa ibero-basca o bascoide de la llengua dels pobladors del Pirineu català, i alhora, la subsistència d’aquesta parla al llarg de l’època romana. Però, ¿qui eren aquests muntanyencs que durant tant de temps conservaren el seu parlar?

Dels pobles que els autors clàssics situen als Pirineus, n’hi ha dos, els andosins i els ceretans, tot i que no es pot descartar que els primers fossin un subgrup dels segons, que versemblantment ocuparen l’Alt Urgell. Però no podem assegurar-ho d’una forma taxativa en cap dels dos casos.

Els andosins només són coneguts per una única font, l’historiador grec Polibi, que els esmenta en descriure la marxa d’Anníbal vers Itàlia, iniciada a Cartago Nova la primavera del 218 aC. Segons aquest historiador, que pogué utilitzar fonts públiques, el formidable exèrcit cartaginès, després d’haver creuat l’Ebre, sotmeté els ilergets, els bergusis, els airenosis i els andosins, prop ja dels Pirineus (Hist., III, 35, 1). Per a explicar aquest passatge, que és un dels pilars bàsics en què s’ha fonamentat la hipòtesi del pas dels Pirineus per Anníbal seguint la ruta Segre-Tet, és a dir, per l’Alt Urgell, la Cerdanya i el coll de la Perxa, P. Bosch i Gimpera suposà que els territoris dels airenosis i dels andosins, pobles de la Vall d’Aran i d’Andorra, es devien estendre més cap al sud, per les terres del Pallars i de l’Alt Urgell, fins al Mont-sec i als darrers congostos del Segre, respectivament. D’acord amb això, Bosch i Gimpera suposà que els bergusis, els airenosis i els andosins degueren intentar de barrar el pas d’Anníbal en un indret tan favorable per a l’emboscada com les gorges que el Segre travessa des del coll de Nargó fins a Oliana, entre la serra del Boumort i la del Port del Comte, indret on, segons aquest estudiós, devien confinar els territoris dels tres pobles. En iniciar-se la presència romana a la península, Andorra i l’Alt Urgell haurien estat poblats, doncs, pels andosins.

Dels ceretans, n’estem molt més ben informats. A més d’ésser esmentats a l’Ora Marítima d’Avié (V. 550) —un poema geogràfic del segle IV basat en un periple massaliota del segle XI aC—, diversos autors d’època romana, grecs i llatins, aporten informació sobre aquest poble, sens dubte el més important del Pirineu Oriental.

Al començament de l’Imperi, Estrabó (III, 4,11), en descriure Ibèria, comenta que: “La majoria de les valls centrals dels Pirineus són poblades pels kerretanoi, poble d’estirp ibèrica, els quals fan pernils excel·lents, comparables als cantàbrics, cosa que els proporciona guanys no pas petits”. Mig segle després, en època flàvia, Plini (Naturalis Historia, III, 22), també, en tractar d’Hispània, diu que: “Al peu dels Pirineus, penetrant cap a l’interior de la regió hi ha els ausetans i els jacetans, i als mateixos Pirineus, els ceretans i després els vascons”. Aquests dos passatges han permès considerar que el territori dels ceretans no devia cenyir-se a l’actual Cerdanya —comarca, però, que constituïa el nucli essencial—, sinó que devia ésser més ampli, també cap a ponent.

A més d’aquests dos passatges, disposem d’algunes altres notícies de la situació dels ceretans. El mateix Plini (Nat. Hist., III, 23) els torna a citar entre els populi de dret llatí dependents del conventus de Tàrraco i diu que se’ls anomena julians i també augustans. Tradicionalment, aquesta precisió ha fet pensar que els ceretans devien estar dividits en dues civitates, la dels julians i la dels augustans; però en una recent revisió de les fonts clàssiques de la Cerdanya, M. Mayer s’ha inclinat a considerar, partint de l’exemple d’altres comunitats també esmentades en l’obra d’aquell autor, que més aviat devia tractar-se d’una acumulació de títols honorífics, espaiats cronològicament o no, que servien de cognomina a una contrada, a un poble o a una ciutat. Sigui com sigui, cal pensar, però, en una especial vinculació dels ceretans al partit de Cèsar i a la persona d’August, sia que aquest últim fos l’atorgador dels dos títols, sia que només hagués afegit el d’augustans a un primer títol de julians, en plena incorporació d’aquest poble pirinenc dins l’estructura político-administrativa romana de la Hispània Citerior, almenys des dels primers moments de l’Imperi. Al segle II, Claudi Ptolemeu (II, 6, 68) els enumera en la seva Geographia, però, a diferència dels altres pobles de Catalunya, només els atribueix una única polis, Iulia Libica, l’actual Llívia, on s’han localitzat importants restes romanes, en procés d’excavació en els últims anys.

Així doncs, hom no pot assegurar la pertinença de l’Alt Urgell als ceretans, ara bé, tampoc no es pot pensar en la comarca sense tenir en compte aquest poble, tan present en les fonts literàries.

La presència romana

Vista aèria de Castellciutat, centre de la primitiva diòcesi visigòtica i, al fons, la Seu d’Urgell, capital de la diòcesi en època medieval i de la comarca actual.

ECSA - TAVISA

Malgrat la pobresa de les restes arqueològiques d’època antiga, avui conegudes, de l’Alt Urgell, no manquen proves directes o indirectes d’establiments romans a la comarca.

En primer lloc, s’ha de suposar aquesta presència en un indret singularment afavorit per la geografia, com a plaça forta i centre natural de la comarca: l’estratègic turó de Castellciutat. Situat a la confluència del Segre i la Valira, domina les rutes constituïdes per aquests dos rius, que comuniquen les terres altes d’Andorra i la Cerdanya i les occitanes, de l’altre vessant dels Pirineus, amb les de la depressió de l’Ebre. La preeminència del lloc és palesa des de la primera meitat del segle VI, amb la constitució del bisbat d’Urgellum, testimoniat per primer cop en el Concili de Toledo del 527. Tanmateix, l’establiment humà és documentat en aquest indret des de molt abans, ja que, a pesar de la manca d’excavacions, superficialment s’hi han localitzat alguns fragments de ceràmica romano-republicana de campaniana A. Com la resta de seus episcopals visigòtiques de Catalunya, Urgellum devia ésser continuadora d’un antic nucli romà, potser d’origen republicà.

D’acord amb això, una llarga tradició erudita ha proposat de situar a Castellciutat, la romana Orgia, que Ptolemeu cita entre les poleis dels ilergets. Fins i tot, des de P. de Marca, hom ha volgut fer-ne la capital dels ceretans augustans, diferenciant-los dels ceretans julians amb capital a Iulia Libica. Amb tot, mancats de dades epigràfiques i d’una necessària recerca arqueològica, aquestes identificacions, que pressuposen la divisió dels ceretans en dues civitates, són merament hipotètiques.

Ara bé, allò que avui cal desestimar és la localització que, amb un intent d’explicació del nom, hom ha fet de la seca ibèrica d’Arketurki a Castellciutat.

A més de l’indret de Castellciutat, la presència romana també apareix clarament acreditada a les terres meridionals de la comarca, amb una toponímia més romanitzada, i particularment a la zona d’Oliana, on, ultra algunes troballes monetàries, s’hi localitzà, al caseriu del Castell, una làpida sepulcral reutilitzada com a mesa d’altar.

Es tracta d’una ara funerària de marbre, del segle II, dedicada als deus manes, d’un individu, sens dubte de posició social acomodada, de qui s’indica el nom només amb les inicials: G.A.V. Les lletres són capitals quadrades i de bona qualitat. Actualment, la inscripció es conserva al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

En fi, si la toponímia de l’Alt Urgell reflecteix singularment una llarga vitalitat del substrat preromà, prova fefaent de la lenta romanització de la comarca, no deixa d’aportar-nos alguns noms d’origen romà, per bé que no se’n pot precisar la data d’origen. J. Coromines hi ha localitzat deu dels típics noms acabats en -anum, topònims que deriven de sengles fundi denominats segons el nom del propietari. En aquet sentit també és important d’assenyalar que, si bé el nom del Segre és d’origen preromà, el Sicoris de les fonts clàssiques, no ho és el de la Valira, que sens dubte prové del nom femení llatí de Valeria.

Ara bé, al costat d’aquesta presència de nuclis de vida romana, hi degué haver una llarga subsistència de l’hàbitat i de les formes sòcio-econòmiques indígenes, propis d’una regió d’alta muntanya i amb una important i secular activitat ramadera. La densitat de la toponímia preromana, més rica que la d’origen romà, sembla confirmar-ho.

La xarxa viària

Com és ben sabut, les terres pirinenques no restaren al marge de la ingent tasca constructiva duta a terme per Roma a fi de dotar els seus territoris d’una sòlida i vasta xarxa viària. Així doncs, en alguns indrets de la regió com el Capsacosta, el coll de la Perxa o el Mont-sec, prop d’Àger, encara hi podem trobar trossos de via, perfectament conservats, que palesen la magnitud d’aquell esforç.

La vall del Segre, des de la capçalera de la qual es passa fàcilment a les terres de la Tet, l’Aude i l’Arieja, òbviament havia d’ésser aprofitada per la xarxa viària romana, atesa la importància d’aquesta ruta, que permet una comunicació fàcil i directa del Rosselló i el Llenguadoc amb la depressió de l’Ebre. Camí alternatiu al de la costa, sempre més controlat, hom l’ha assenyalat com la ruta seguida per algunes importants expedicions de l’antiguitat, històricament ben conegudes. A més de l’esmentada marxa d’Anníbal, hom pensa que la ruta del Segre hauria estat utilitzada per Sertori, per entrar a Hispània l’hivern del 83-82 aC i una trentena d’anys més tard, el 49 aC, pel mateix Cèsar, en dirigir-se de Narbo cap a llerda per combatre els pompeians de la península. Al final de l’època visigòtica, el 672, la vall del Segre devia ésser remuntada per una de les tres columnes en què fou dividit l’exèrcit de Vamba per tal de travessar els Pirineus, camí de la Septimània. En fi, prescindint d’altres expedicions bèl·liques o col·lectius migratoris que pogueren haver fet ús de la ruta, però menys coneguts o d’itinerari més hipotètic, cal afegir que, per aquest camí, devien arribar a la zona d’llerda els surdaones que Plini hi situa en parlar d’aquesta ciutat.

Ara bé, si la ruta del Segre ha tingut una gran importància com a camí transpirinenc al llarg de la història, des dels temps més reculats, no s’han d’oblidar els obstacles formidables que li oposa l’orografia.

A pesar de les grans dificultats degudes a la configuració del relleu, Roma construí una sòlida via, no documentada per cap itinerari de l’antiguitat, que remuntava el Segre i que, per lulia Libica, comunicava llerda amb Ruscino (Castellrosselló, Perpinyà), on enllaçava amb la gran via de la costa que anava de la Bètica a Roma. Però, des de la Cerdanya, també devia poder-se assolir directament Tolosa (Tolosa del Llenguadoc), per la vall d’Arieja, i Carcaso (Carcassona), per la de l’Aude.

Dit això, cal que ens referim al sector específicament urgellenc d’aquesta important via transpirinenca. Els treballs viaris que, a banda i banda de la Seu, realitzà el bisbe sant Ermengol a la primera meitat del segle XI, devien ésser, doncs, refaccions i millores d’aquella antiga via. Pel forat de la Seu, el camí entrava a l’Alt Urgell seguint la ribera esquerra del Segre fins al Pont de Bar, on, per l’antic pont de pedra, arrossegat pels aiguats del 1982, recuperava la vora dreta del riu, abandonada a Isòvol, que ja no deixava fins a la Seu. Des d’Urgellum, la via es dirigia cap al difícil congost de Tresponts, Organyà i Coll de Nargó. Si bé es podia continuar vorejant el riu per un estret camí, la dificultat que representaven les gorges d’Oliana abans de la construcció de la moderna carretera feu que el camí ral les evités enfilant-se pel Mont-sec, cap a la Borda del Talustre i Gavarra, per anar a retrobar el Segre per Ponts. És possible que, com a la Cerdanya, alguns dels ponts de pedra que travessaven el camí medieval fossin en realitat d’origen romà, atesa l’aparença dels materials amb què foren construïts. El Pont de Bar, a què acabem de fer al·lusió, en podria ser un exemple.

Ara bé, de la via del Segre, se’n separaven, òbviament, altres vies i camins més secundaris. N’hi havia tres que ja devien tenir una importància particular durant l’antiguitat, i que significativament corresponen a sengles carreteres actuals.

La primera d’aquestes rutes és la que remuntava la Valira cap a Andorra. A més de les troballes monetàries a què hem fet al·lusió anteriorment, hom ha localitzat restes romanes en punts de la comarca, i fins i tot no és descartable l’origen romà d’algun dels ponts del camí. En la toponímia andorrana, encara trobem un dels noms en -anum, Aubinyà, al terme de Sant Julià de Lòria.

La segona és la que comunica la ribera de la Seu amb el Pallars Sobirà a través del coll de Cantó, per les terres de Castellbò i la vall de Soriguera o Vilamur. L’antiguitat del camí és testificada per dos topònims, avui perduts, coneguts per documents dels segles IX i X. Entre els indrets d’aquelles valls consignats en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, hom troba un Stacione al vessant de l’Alt Urgell i un valle Stacione, a la del Pallars Sobirà, que òbviament han de procedir de la paraula llatina Statio. Posteriorment, el 966, una butlla del papa Joan XII, referent a les possessions del monestir de Gerri, torna a citar el valle Stacionense. En època antiga, ja hi devia haver, doncs, un camí ben organitzat, amb stationes des d’Urgellum fins a Sort, nom probablement derivat del basc zubi, “pont”, amb notícies imprecises de restes romanes.

El tercer camí se separava de la via del Segre, a la sortida de Coll de Nargó, i es dirigia, per Valldarques i el coll de Bóixols, cap a Aeso, l’actual Isona. Com és ben sabut, les restes arqueològiques i la documentació escrita d’aquesta ciutat romana, sobretot la sèrie epigràfica, són notabilíssimes i del major interès.

Ara bé, en una comarca com l’Alt Urgell, també hi devia haver molts camins de muntanya o simplement ramaders, d’origen antiquíssim. En la mateixa toponímia preromana de la regió, J. Coromines troba alguns noms, com Olopote, Galleuda o Bajanda, que originàriament hi devien fer referència.

En la circulació per aquests camins de muntanya, ben aviat havia de basar-se l’estructuració del bisbat d’Urgellum, que des d’un primer moment superà el marc geogràfic de l’alta conca del Segre, i l’aprofundiment de les afinitats i els vincles culturals i polítics transpirinencs, ja existents durant l’antiguitat, fins i tot des d’època preromana, i tan intensos des dels primers temps medievals. (JPS)

Visigots i àrabs. El domini carolingi

No s’han conservat traces rellevants del temps de la monarquia visigòtica. Segons tots els indicis fou, però, aleshores, que la ciutat d’Urgell es convertí en seu episcopal i cap d’una diòcesi que comprenia probablement, llevat de la Ribagorça, els mateixos territoris que més tard li foren novament assignats i reconeguts en temps de Carlemany, és a dir, l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Berguedà i el Pallars. A la seva condició de centre civil de la comarca, s’hi afegí ara la capitalitat religiosa, esdeveniment que havia de contribuir en gran manera a augmentar el seu prestigi, i, a la vegada, va tenir una influència decisiva en la seva futura evolució a curt i a llarg termini.

A sant Just (527-546), el primer bisbe conegut, el succeïren: Simplici, que signà les actes del III Concili de Toledo (589), del segon de Saragossa (592) i del segon de Barcelona (599); Renari, que subscriví les del IV Concili de Toledo (633), i Maurell, que assistí al VIIIè (653) i al IXè Concili de Toledo. El bisbe d’Urgell és representat al XIIIè (683) i Lauderic és present al XVè (688) i al XVIè (693). Possiblement era també titular d’Urgell el bisbe Jacint, fet presoner a Llívia pel rei Vamba (672-680), el qual havia participat en la rebel·lió del duc Pau, aspirant a la corona amb la complicitat dels magnats de la Tarraconense i de la Narbonesa.

L’arribada dels àrabs als Pirineus i a la comarca de l’Alt Urgell degué esdevenir-se entre els anys 714 i 720. Lloc de pas en la via que per la vall del Segre unia Lleida a Llívia, la ciutat d’Urgell i la seva comarca no foren, amb tota probabilitat, ocupades mai d’una manera permanent pels invasors, els quals, seguint una tàctica sovint emprada per ells, s’acontentaren d’imposar als habitants una promesa de fidelitat i el pagament d’un tribut anual en signe de submissió. Això i la política de tolerència dels nous senyors, desitjosos de congraciar-se l’adhesió dels indígenes, permeté de conservar les estructures civils, religioses i administratives anteriors gairebé intactes o almenys sense modificacions substancials. La successió episcopal tampoc no se’n va veure afectada. La mort del bisbe Anambad a la foguera, a Llívia, per ordre del valí rebel Munussa, el 731, va constituir aparentment un episodi insòlit i passatger. De fet, més tard, vers el 781, la seu urgel·litana és governada pel bisbe Fèlix, el qual no sembla que tingués cap problema de convivència amb els musulmans, malgrat la seva fidelitat als ensenyaments i la tradició de l’església visigòtica. El canvi d’actitud d’aquells, que havia d’ocasionar la destrucció de la primitiva ciutat d’Urgell i la seva catedral, l’any 793, no es va produir fins després de la ruptura dels urgellesos amb els invasors i la seva integració en el domini franc.

La crisi adopcionista

El pas de la dominació musulmana a la sobirania carolíngia va tenir lloc vers l’any 788, i l’Alt Urgell i la Cerdanya, convertits així en terres frontereres i enemigues, van haver de sofrir més d’una vegada els atacs i les represàlies dels sarraïns de la península. Contemporàniament i fins a la fi del segle VIII, el bisbat d’Urgell fou greument pertorbat per una crisi religiosa provocada per l’heretgia adopcionista, que negava la divinitat de Jesucrist com a home i el reduïa a fill adoptiu de Déu. La va adoptar i propagar el bisbe Fèlix d’Urgell (781-799) i fou compartida també per l’arquebisbe Elipand de Toledo. Aquesta professió de fe, propiciada per un cert nombre de textos de la litúrgia visigòtica, en estendre’s per la Marca Hispànica i la Narbonesa motivà la intervenció de Carlemany i dels seus consellers religiosos. La batalla de l’adopcionisme, com ha estat anomenada, no exempta de raons polítiques, tingué com a principals protagonistes Alcuí (Liber adversus haeresim Felicis i Adversus Felicem libri VII), Paulí d’Aquileia (Contra Felicem libri III), Benet d’Aniana (Disputado adversus Felicianam impietatem) i Agobard de Lió (Liber adversus dogma Felicis urgellensis). De primer va desenvolupar-se en el camp doctrinal mitjançant el diàleg i la discussió teològica, però després, no havent aconseguit aquest procediment en el seu propòsit, hom acudí a mesures coactives i de força. La doctrina fou condemnada en els concilis de Frankfurt (794) i d’Aquisgrà (799-800) i el seu promotor, el bisbe Fèlix, va ésser deposat i confinat a Lió per tota la vida. Com a conseqüència immediata, el bisbat d’Urgell fou separat de la metròpoli de Tarragona, ciutat aleshores en poder dels musulmans, i passà a dependre de la seu metropolitana de Narbona.

La incorporació de la comarca de l’Alt Urgell dins l’àrea del domini carolingi va comportar no solament la reorganització del bisbat després de la destrucció de la ciutat d’Urgell i la crisi adopcionista, sinó també l’establiment d’un comtat amb unes fronteres determinades i potser ja preexistents. De fet, el 813 trobem al capdavant del comtat d’Urgell, nomenat per Carlemany, el comte Borrell I, que ho era també de la Cerdanya. Abans del 820 l’havia succeït igualment per decisió reial el comte aragonès Asnar Gal·li en el govern d’ambdós comtats. El fill, Gal·li, en fou desposseït el 834 per Lluís el Piadós en favor de Sunifred I, fill del comte Bel·ló de Carcassona. A partir d’aleshores el comtat d’Urgell deixà d’ésser proveït pels reis francs i esdevingué hereditari, cosa que va significar un canvi transcendental en el procés de consecució de la plena autonomia, la qual fou ja una realitat en temps del comte Borrell II (949-993) i del seu successor Ermengol I (993-1010). (CBO)