Situació
El santuari de la Mare de Déu és a poca distància de l’església parroquial de Sant Genís, situada dins el poble d’Er.
Mapa: IGN-2250. Situació: Lat. 41° 26’ 32” N - Long. 2° 2’ 2” E.
Per a anar-hi, cal agafar la carretera N-116 des de la Guingueta d’Ix en direcció a Sallagosa i abans d’arribar-hi s’ha de prendre un trencall en direcció E que porta directament al poble d’Er. (RMAE)
Història
Poques són les notícies històriques documentals que han pervingut fins a l’actualitat d’aquest santuari marià del poble d’Er, que depengué eclesiàsticament de l’església parroquial de Sant Genís; tanmateix, conserva al seu interior una inscripció commemorativa de la consagració d’aquesta capella l’any 930, duta a terme pel bisbe Radulf d’Urgell. Tot i que la inscripció revela l’antiguitat d’aquesta església, l’edifici actual és totalment una obra del segle XVIII i consta d’una sola nau amb un campanar de torre de base rectangular.
D’altra banda, aquest santuari conserva una talla romànica de la Mare de Déu, del segle XII. Com passa sovint amb altres marededeus de la Cerdanya, gairebé tots els testaments dels segles XIII i XIV contenen alguna deixa a favor seu.
A l’època de la Revolució Francesa, l’any 1793, l’església fou saquejada per un grup que va extreure del seu interior els ornaments sagrats, els tabernacles i tota mena d’objectes litúrgics, i els van amuntegar a la plaça del poble. La marededeu fou salvada per F. Vilar. (MLIR)
Llosa amb inscripcions
Inscripció commemorativa de la consagració de l'església de la Mare de Déu d’Er l’any 930, encastada a la paret nord, prop del cancell d’entrada.
ECSA - A. Roura
A l’interior de la capella, encastada a la paret del cantó nord prop del cancell d’entrada, es conserva, com ja s’ha indicat, una llosa amb una inscripció que commemora la consagració d’aquesta església l’any 930.
La llosa, de pedra, fa 43,5 × 28 cm, i està trencada per la banda inferior dreta. Fou descoberta l’any 1748 i copiada per J. Pasqual, canonge premonstratenc de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, si bé aquesta còpia del segle XVIII avui dia s’ha perdut.
El pergamí original de la dotalia de Santa Maria d’Er es custodiava a l’Arxiu Capitular d’Urgell; J. Villanueva afirmà haver-lo vist i copiat a l’inici del segle XIX, encara que ell mateix indica que extravià la còpia que n’havia fet. Per aquest motiu publicà la còpia de la inscripció feta a mitjan segle XVIII per J. Pasqual. (Villanueva, 1821, vol. X, pàgs. 97-98). Cal afegir que l’escriptura original tampoc no s’ha conservat.
El text de la inscripció és el següent:
1 † DOMINICE INCA[R]NATIONIS ANNO
2 DCCCCXXX, INDICIONE IIII, VENI-
3 ENS VIR REVERENTISSIMUS
4 DOMNUS RADULFUS SANCTE URGILI-
5 TANENSIS ECCLESIE PRESUL IN VILLA
6 EZERRE PER INTERVENTUM HACSE IN[DI]-
7 GNO HICTORE PRESBITERO IBIQUE CONSECRAVIT [HAS]
8 ECCLESIAS SANCTAE MARIAE SEMPER VIRGINIS ET OMN[IUM]
9 SANCTORUM, SANCTI PETRI APOSTOLI ET OMNIUM APOSTOLO[RUM]
10 VEL SANCTI MICHAELIS ARCANGELI. IPSO ANNO K[AROLUS]
11 OBIIT, RADULFUS P[OST] ODDONE[M REGNANTE, PRIDIE]
12 KALENDIS MADII
Que traduït vol dir:
“L’any nou-cents trenta de l’encarnació del Senyor, en la indicció quarta, el molt venerable baró, senyor Radulf, bisbe de la santa església d’Urgell, vingué a la vil·la d’Er per intercessió d’Híctor, prevere, encara que indigne, i hi consagrà les esglésies de Santa Maria, sempre verge, i de tots els sants, de Sant Pere apòstol i de tots els apòstols i de Sant Miquel arcàngel. El mateix any que morí Carles, regnant Radulf després d’Odó, el dia abans de les calendes de maig”.
La interpretació de la inscripció és problemàtica pel que fa a dos punts: què vol dir “ecclesias” i qui és el Radulf que apareix al final del text?
Les actes de consagració mencionen a vegades tres “ecclesias” dedicades a sants diferents i edificades a la mateixa parròquia. Però seria un error investigar en el terme de la parròquia esglésies que mai no han existit. Efectivament, es tracta d’un sol edifici amb tres naus o tres capelles que tenien, cadascuna, un altar. És possiblement la significació que cal donar al terme “ecclesias”. Seria un cas anàleg al de l’església de Paradís, al Berguedà (actual Sant Miquel de Turbians), consagrada l’any 948. La seva acta de consagració diu que el bisbe acudí al lloc de Paradís a consagrar-hi les “ecclesias” en honor de sant Miquel, sant Pere i sant Andreu; es tractava de fet d’un únic edifici amb tres capelles o altars (vegeu vol. XII de la present obra, pàgs. 32-33 i ORDEIG, 1993, vol. I (I), doc. 62, pàgs. 148-150). Amb la mateixa significació cal interpretar l’acta de consagració d’Er, en la qual es mencionen les esglésies de Santa Maria i de tots els Sants, de Sant Pere Apòstol i de tots els apòstols i de Sant Miquel Arcàngel. Església és aquí l’equivalent de capella o d’altar.
El bisbe d’Urgell Radulf era un fill de Guifré el Pelós. D’aquest personatge hom pot distingir tres etapes ben marcades en la seva vida: 1) L’estada al monestir de Ripoll, fundat pel seu pare, el comte Guifré, en el qual entrà el 20 d’abril del 888. Sobtadament, abandonà el monestir per motius desconeguts. 2) La seva actuació com a prevere després de recuperar bona part de la dotació dels seus pares. 3) La seva elecció com a bisbe d’Urgell l’any 914, a la mort del bisbe Nantigís, diòcesi que governà fins l’any 942. Tradicionalment, per un error en la lectura de la inscripció, s’havia interpretat que el Radulf que apareix al final del text era el bisbe d’Urgell, però es tracta de fet d’un altre Radulf, el rei de França. (MD)
Marededeu
Talla de la Mare de Déu amb l’Infant, amb sengles corones de metall i pedreria.
ECSA - A. Roura
A l’interior del santuari es conserva una talla de fusta de la Mare de Déu del segle XII. Comparada amb les de Cornellà i d’Eina, la marededeu d’Er és relativament petita. Fa 58 cm d’alçada, però el Nen Jesús tot sol ja fa 34 cm. És de la mateixa mida que el Nen Jesús de la imatge d’Eina, si bé la talla d’Eina arriba als 77 cm. És també la mida del de Cornellà, on la imatge que va servir de prototip fa 72 cm.
Les proporcions del model, doncs, no són respectades a Er, on la Mare de Déu produeix una impressió de feixuguesa.
El cap de la Mare, que fa 13 cm, és particularment desmesurat. Té la mirada fixa. La corona primitiva li ha estat serrada per encaixar-li una corona de metall. El conjunt iconogràfic és policromat. La túnica de la Mare de Déu és verda i el mantell, daurat a la part superior i vermell a partir de la falda. Seu en un tron els pilars del qual no són pas acanalats sinó motllurats, i cadascun dels extrems acaba amb una pinya llisa. El Nen Jesús seu sobre el genoll esquerre de la Mare, va vestit amb una túnica daurada i porta un mantell verd, mentre que la corona té uns lliris estilitzats. Amb la mà dreta beneeix, segons un gest que és habitual en aquest tipus iconogràfic; la mà esquerra és restaurada.
La marededeu d’Er, com totes les marededeus cèlebres de la Cerdanya, és cantada pel poble en la llengua ancestral dels Goigs. Les primeres estrofes recorden als fidels la daurada llegenda: la Invenció de la imatge vora la ribera d’Er, on havia estat amagada; després el prodigi per a marcar l’indret on volia tenir una capella: la neu ho cobreix tot, llevat de l’emplaçament del futur santuari.
Com ja s’ha esmentat en parlar de la història del santuari d’Er, durant el saqueig a què fou sotmès durant la Revolució Francesa, l’any 1793, la Mare de Déu fou salvada per Francesc Vilar i amagada dins del celler de la primera autoritat municipal fins que vinguessin dies millors (Anònim, Biographie de M. l’abbé Vilar, ancien curé de Colliure précedée d’une courte notice sur François Vilar son père, 1877, pàgs. 17-27). (MD)
Bibliografia
Bibliografia sobre la llosa
- Villanueva, 1821, X, pàgs. 97-98
- Bonnefoy, 1856-63, núm. 318
- Vidal, 1899, pàgs 424-425
- Martí, 1927, pàg. 99
- Baraut, 1978, vol. I, doc. 28, pàg. 85
- Baraut, 1986, doc. 29, pàg. 91
- Corpus des inscriptions, 1986, pàgs. 76-77
- Ordeig, 1993, vol. I (I), doc. 47, pàgs. 117-118 i doc. 62, pàgs. 148-150
Bibliografia sobre la marededeu
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 55
- Delcor, 1970, pàgs. 44-45
- Noguera, 1977, pàg. 155