Situació
Vista de l’església, exemple característic de les esglésies cerdanes construïdes al final del segle XII, ampliada posteriorment.
ECSA - LI. Claver, J. Cruanyes i E. Romea
L’església parroquial de Sant Julià és situada al bell mig del poble d’Estavar, al costat d’una cruïlla i a poca distància de l’ajuntament. Davant seu hi ha una placeta amb jardins.
Mapa: IGN-2250. Situació: Lat. 42° 28’ 10” N - Long. 1° 59’ 53” E.
El poble d’Estavar es troba a llevant del puig de Llívia, sobre la riba dreta del riu d’Angost. S’hi pot arribar a peu per una carretera que surt de Llívia en direcció E, tot fent un recorregut d’1 km; també s’hi pot anar per la carretera local que, partint de Llívia, es dirigeix a Bajande i Sallagosa. (LICS-JCR-ERR)
Història
La parròquia d’Estavar (Stavar) figura esmentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, datada el 819, tot i que probablement fou redactada al final del segle X. De la darreria del segle XI hi ha notícia pel testament de Tedball Guerlí, datat el 26 de juny de 1093, que aquest llegàad Sanctum Iulianum de Estovaren tres modis de blat, entre d’altres moltes deixes que feu a diverses esglésies de la contrada. Un any més tard, el 1094, en el testament del comte de Cerdanya, Guillem Ramon I, consta que aquest comte deixà la vila d’Estavar al cenobi de Sant Miquel de Cuixà, el qual ja tenia diverses possessions en aquest indret des de l’inici del segle XI. Posteriorment, la butlla de l’any 1163 atorgada pel papa Alexandre III a favor de Sant Miquel de Cuixà confirmà a aquesta abadia la propietat d’uns predis situats dins el terme parroquial de Sant Julià d’Estavar.
Del final del segle XIII, hom sap que la parròquia de Sant Julià d’Estavar contribuí els anys 1279 i 1280 a satisfer la dècima recaptada aquells anys a la diòcesi d’Urgell; pocs anys després hi ha referència que Guillema d’Estavar, en testament atorgat el 7 d’abril de 1298, llegà, per a l’obra de l’església d’Estavar, la quantitat de cinc sous melgoresos.
A l’inici del segle XIV, entre els anys 1312 i 1314, consta, segons la relació d’esglésies parroquials visitades que ha arribat als nostres dies, que el temple d’Estavar va ésser visitat pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. Posteriorment, en la dècima collectada a la diòcesi d’Urgell l’any 1391, figura que el capellà de Sant Julià d’Estavar hi va contribuir amb la quantitat d’una lliura i quatre sous.
D’altra banda, al llarg del segle XIV la documentació consigna nombroses deixes a la verge d’Estavar, la qual cosa ha fet pensar que a l’església de Sant Julià es venerava una imatge de la Mare de Déu romànica o de tradició romànica, que ha desaparegut. (MD)
Església
Planta d’aquesta església, modificada en època posterior al romànic amb cossos laterals afegits.
planta: E. Ventosa
Església d’una nau de planta rectangular, coberta amb volta de canó de perfil apuntat i capçada per un absis semicircular precedit d’un arc presbiteral i amb cossos laterals afegits.
L’accés és a la façana sud; és resolt amb una portalada monumental, amb tres arquivoltes, situada entre un contrafort i un cos lateral. Pot apreciar-se que l’alçada de la nau ha augmentat.
L’absis està fet amb carreus ben tallats, els quals formen filades regulars que recolzen sobre una base de pedres sense desbastar. Sobre aquesta base, l’absis té una mena de sòcol a partir del qual arrenca el mur pròpiament dit; en aquest mur hom hi pot observar un parell de carreus reaprofitats d’època romana, col·locats de cantell, de tal manera que hom pot veure el forat per a fixar-hi les gafes. Aquest tipus d’aparell és conegut a Catalunya i al sud de França, on fou utilitzat des del segle I aC fins al segle II; molt probablement aquests materials romans provenen o bé del mateix indret o bé de Llívia, ciutat propera de fundació romana.(*) El mur de l’absis, centrat per una finestra, és coronat, a la part superior, per una cornisa decorada.
Carreus romans amb els forats per a fixar-hi les gafes, reaprofitats al mur de l’absis.
J. Castellví
La façana nord és totalment cega i hi apareix un cos adossat més petit que el seu corresponent a la façana sud, construït amb un aparell més matusser que la resta de l’església. Sobre la coberta es pot apreciar un cos més elevat darrere el campanar. Des de la façana oest es pot veure el campanar de paret de dos ulls, coronats per arcs de mig punt, el qual amaga parcialment un pla situat al nivell de la coberta de la nau, protegit amb coberta de pissarra de dues aigües, i que recolza sobre bigues de fusta.
El tipus d’edificació correspon a un conjunt d’esglésies construïdes a la Cerdanya al final del segle XII. (LICS-JCR-ERR-EVS)
Escultura
Detall de l’absis, amb les mènsules esculpides i la finestra ornada en la part superior per un motiu trenat.
ECSA - A. Roura
L’absis ha estat el principal destinatari de la decoració de l’edifici tant a l’exterior com a l’interior.
A l’exterior, l’ornamentació es limita a una cornisa feta de dents de serra i sostinguda per una sèrie de permòdols, amb màscares humanes, caps d’animals i de monstres, florons i creus. Les pedres de l’absis són de granit acuradament tallades i ben aparellades. Segons Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, III, pàg. 127, les esglésies d’absis amb cornisa de mènsules tenen una gran uniformitat i es troben en una regió relativament reduïda als dos costats dels Pirineus; cita les ésglesies d’Estavar, Fillols (prop de Vernet) i Bolvir a la Cerdanya i la de Rocabruna al vessant sud.
La finestra absidal és ornada amb una mena de trena. La porta que s’obre al migdia, en canvi, no té cap tipus de decoració. (MD)
Pintura
Conjunt de pintures que ornen la conca absidal.
ECSA - A. Roura
A l’interior, a la conca absidal, hom descobrí fa alguns anys restes de pintures murals. Però la seva neteja fou una feina delicada, perquè no es tractava de pintures al fresc, sinó de pintures amb cola, posteriorment emblanquinades (Durliat, 1956b, pàgs. 27-32).
Aquesta pintura presenta un gran interès, tant des del punt de vista iconogràfic com artístic. Al mig de la conca, Crist és figurat dret dins de la màndorla i no assegut sobre un tron o sobre l’arc de Sant Martí com és tradicional a Catalunya, on es representa a l’absis el Crist apocalíptic. Però com que és una Ascensió, hom imagina que Crist hauria d’ésser voltat dels àngels tradicionals com, per exemple, al frontal de Martinet de Cerdanya, conservat actualment al Worcester Art Museum, Massachusetts (Cook-Gudiol, [1950] 1980, fig. 169, pàg. 194). La significació de l’escena és explicada per la inscripció, treta dels Fets dels Apòstols I, 11 (VIRI GALILEI Q[U]ID AMIRAMINI (sic) ASPICIENTES IN CEL[U]M HIC GESUS VENIET etc.) i el verset és il·lustrat pels dotze apòstols mirant Crist. A Estavar, Crist es voltat dels símbols dels quatre evangelistes: el lleó de sant Marc i el bou de sant Lluc, ben conservats, l’àliga de sant Joan i l’àngel de sant Mateu, més o menys esborrats. A la part semicircular de l’absis hi ha restes del col·legi apostòlic.
El pintor ha volgut dir que el mateix Crist ressuscitat i pujat al cel el dia de l’Ascensió, tornarà a venir a la fi dels temps (Parusia). Es tracta, doncs, a la vegada de l’Ascensió i de la segona vinguda del Crist (DELCOR, 1982, pàg. 165).
Figura de santa Basilissa, representada a la banda meridional de l’arc preabsidal.
ECSA - A. Roura
Pintura mural de l’absis i detall de tres figures que formen part del col·legi apostòlic.
ECSA - A. Roura
Una escena bastant semblant es pot desxifrar molt fàcilment en les pintures absidals de l’església de Sant Pere de la Seu d’Urgell, actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya (Ainaud, 1973, pàgs. 61-65, fig. pàg. 63) —vegeu vol. I, pàgs. 339-342, d’aquesta col·lecció—. Crist és igualment figurat dret dins la màndorla i voltat dels símbols dels evangelistes. Però hi ha algunes diferències importants pel que fa a l’assemblea dels apòstols. La Mare de Déu és representada al mig dels apòstols i sant Pau. A Estavar falta la figuració de Maria. A la dreta de la finestra, cinc apòstols estan bastant ben conservats i identificats per les inscripcions llatines: [FI] LIPUS, AND [RE] AS, JUDAS, S [IMON], IOH [ANNES]. A l’esquerra de la finestra hi ha rastres de tres apòstols més amb el nimbe. Els apòstols han estat representats de dues maneres; hom fa alternar un personatge dret i barbat en posició frontal, amb un volum o còdex a la mà i un personatge jove imberbe girat vers el Crist de la màndorla, que assenyala amb la mà. Aquesta manera de figurar els apòstols, presents a l’Ascensió del Senyor, és molt antiga, puix que ja la trobem a les ampolles de Monza al segle VI; dos apòstols assenyalen la visió amb la mà alçada i giren la cara vers llur veí. D’altres, en posició frontal, resten impassibles(*).
Respecte al punt de vista iconogràfic, la figuració sintètica de l’Ascensió-Parusia ja es manifesta a les ampolles de Monza. Aquesta figuració amb doble significat continua a l’època romànica, dins i fora de Catalunya. Podria ser per la influència, al segle XII, de la predicació d’aquell temps sobre l’Ascensió. A Sant Marcial de Llemotges, el monjo Bernat Itier (1163-1188), del qual hom ha conservat un sermó en llatí, associa l’Ascensió de Crist a la seva tornada a la fi dels temps(*).
Sobre la paret meridional resta la figura d’una dona que s’ha pogut identificar gràcies a una inscripció incompleta [SANCTA] BA[?] ALI, és a dir, santa Basilissa, que era l’esposa de sant Julià, patró d’Estavar. Basilissa estén les mans en posició d’orant i el seu mantell s’infla impetuosament. Segurament a la paret septentrional, a la banda oposada, hi havia una pintura que representava el seu espòs, sant Julià, avui esborrada.
Aquestes pintures es poden datar al segle XII, posteriorment a l’edificació de l’absis, que és també del segle XII (Durliat, 1974, pàgs. 131 i segs.). (MD)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Martí, 1927, pàg. 19
- Rius, 1946, pàgs. 190 i 198
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 287
- Pladevall, 1983, pàg. 142
- Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1 106, pàgs. 29-30
- Cazes, 1990, pàg. 10
- Ordeig, 1993, vol. I (I), doc. 1, pàgs. 1-8
Bibliografia sobre la pintura
- Durliat, 1956b, pàgs. 27-32, 1961, pàg. 8
- Ainaud, 1962a, pàg. 18, i 1962b, pàg. 26
- Deschamps-Thibout, 1963, pàgs. 13, 24, 98, làm. XLIII
- Ainaud, 1964, pàg. 9
- Bousquet, 1974, pàg. 18
- Carbonell, 1974-75, I, pàg. 64
- Durliat, 1974, pàgs. 131-134, 1975, pàgs. 58-64
- Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 55
- Sureda, 1981, pàg. 293