Situació
Església de Sant Feliu de Codalet, totalment transformada al segle XVIII. Guarda antics fragments de murs i obertures, ara suprimides, del gran edifici romànic que el va precedir.
ECSA - A. Roura
L’església parroquial de Sant Feliu de Codalet centra el nucli antic de Codalet, a l’extrem de migdia de la població.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 36’ 40” N - Long. 2° 25’ 1” E.
L’itinerari per a arribar-hi és el mateix descrit en la monografia anterior. (JBH)
Història
L’església de Sant Feliu de Codalet és esmentada per primera vegada l’any 865, en l’acta d’un judici per dirimir la propietat del vilar de Mata, dins el terme de Prada, celebrat al castell de Sant Esteve de Pomers, en presència del comte Salomó. La sentència fou favorable al monestir de Santa Maria de la Grassa. Consta que l’alou limitava, en un dels costats, “in strata francisca in petra fita a Sancti Felici”. Així mateix, en documents dels anys 878 i 879 es fa esment de “villare Sancto Felice et Chotaleto”.
A les butlles a favor de Sant Miquel de Cuixà dels papes Agapit II de l’any 950, de Joan XIII del 968 i de Sergi IV del 1011, hi consta que el límit del terme del monestir passava subtus Sancto Felicio.
L’església romànica fou profundament reformada entre els segles XIV i XIX, fins al punt que es fa difícil discernir en l’actualitat les parts romàniques del conjunt. (JBH)
Església
L’edifici romànic original, del final del segle XI o inici del XII, constava d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular. La part subsistent, després de moltes transformacions, correspon aproximadament a la meitat occidental de la nau única. La volta actual del conjunt és el resultat d’un sobrealçament, probablement al segle XIV, quan la nau fou proveïda al N i al S de quatre capelles laterals, amb arcs i voltes de mig punt, les més occidentals acuradament aparellades de marbre rosat de Vilafranca i les altres dues, potser més tardanes, aparellades de pedres rústegues.
La part occidental de la nau, que correspon a l’església romànica, ha conservat una cornisa interior tallada a bisell. Unes obres recents de restauració han posat al descobert l’existència de la porta romànica primitiva a la paret de migdia d’aquest sector, transformada posteriorment i feta més estreta en convertir-se en una porta d’una sagristia; també hom ha descobert a una certa alçada, entre la porta i la primera capella lateral, una de les finestres primitives, d’arc de mig punt i de doble esqueixada.
La capçalera de l’església —que probablement ja havia estat reconstruïda al segle XIV— fou destruïda el 1736 per obrir en el seu emplaçament una nova porta d’entrada, de mig punt i aparellada de marbre de Vilafranca, precedida d’un porxo (ara desaparegut). En aquest moment l’església canvià d’orientació i l’altar major, amb el seu retaule, fou transportat a ponent de la nau.
A l’exterior de la façana occidental, hom endevina que el frontó primitiu fou també sobrealçat, segurament en el mateix moment que la volta. També durant la mateixa fase es bastí un campanar quadrat a l’angle nord. Coneixem una aquarel·la de la primera meitat del segle XIX que en reprodueix el coronament de merlets, datable als segles XIII o XIV, coronament totalment modificat potser al final del segle XIX.
Actualment, prop de l’angle sud de la façana, s’obre una porta estreta a una certa alçada respecte al nivell del sòl, de manera que hom hi accedeix mitjançant unes lloses disposades a la paret a manera d’escala rústega. Aquesta porta dona accés a una escala de cargol de pedra tallada, amb un eix cilíndric, encastada a l’angle sud-oest de la nau (darrere el retaule del segle XVIII), la qual condueix al cim de la paret meridional, on hi havia una ronda, ara desapareguda, que probablement fou bastida al segle XIV. Curiosament, aquesta porta n’ha succeït una altra, d’arc de mig punt, que s’obria a la paret meridional i que fou transformada en nínxol quan hom construí la sagristia meridional. Sembla que per aquesta escala de cargol s’accedia primitivament a una galeria al llarg de la part occidental de la nau: un dispositiu que recorda les escales de cargol i la galeria de la part central de l’església de la Santa Trinitat de Cuixà, obra de l’abat Oliba entre els anys 1020 i 1035. Però l’existència del campanar a l’angle nord-oest i els arrebossats impedeixen de verificar si a l’església de Codalet hi havia un dispositiu idèntic (amb escala simètrica a l’angle nord-oest) al de la Trinitat. (PP)
Bibliografia
- Marca, 1688, cols. 864, 934 i 979; Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàg. 78; Abadal, 1954-55, VIII, doc. 53, pàg. 269, doc. 73, pàgs. 292-293, i doc. 94. pàgs. 313-315; Cazes, 1971, pàgs. 52-56; Ponsich, 1980*, pàg. 101; Cazes, 1990, pàg. 14; Junyent, 1992, doc. 45, pàgs. pàgs. 63-68