Sant Miquel de Cuixà (Codalet)

Situació

Vista aèria del conjunt del monestir i les dependències annexes.

ECSA - F. Tellosa

L’església del monestir des de la part de llevant amb el gran desplegament de la capçalera.

ECSA - A. Roura

L’antiga abadia de Sant Miquel de Cuixà és a 1,5 km al S del poble de Codalet.

Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 35’ 45” N - Long. 2° 25’ 6” E.

Per a anar-hi, cal prendre a Prada la carretera D-27. Poc després d’haver travessat Codalet s’arriba a l’abadia. (PP)

Història

Els orígens: el monestir de Sant Andreu d’Eixalada (840-878).

Els orígens del monestir de Sant Miquel de Cuixà es troben en un altre monestir, avui desaparegut, que era situat en un indret impressionant, a les fonts sulfuroses calentes d’Eixalada (dites avui de Toès, al municipi de Nyer), a l’entrada del congost de Cavanelles, on s’enfonsen les aigües bramants de la Tet. Aquest cenobi fou fundat el primer any del regnat de Carles el Calb, entre el 20 de juny del 840 i el 19 de juny del 841, per iniciativa del prevere Comendat. Havent persuadit els seus germans, germanes i cosins (en nombre de tretze) i el monjo Concès, dotà l’església d’aquest nom —la qual probablement regia— “i els monjos que allà servien Déu” del seu domini familiar, l’important vilar de Fullà, al Conflent, amb tot el seu territori, heretat que els pervenia dels seus pares Dextre i Xindiberga, els quals l’havien rebuda dels seus avis Salbiric i Quixiló, i aquests, del seu besavi Mascarà, el qual el tenia en nom propi en el temps que governava ’Umar ibn ’Umar a Narbona, és a dir, en els anys 747-756. Aquestes precisions fins a la quarta generació i anteriorment a la vinguda dels francs són veritablement excepcionals i són degudes a la preocupació per impedir una eventual reclamació per part de qualsevol autoritat, i especialment per l’autoritat comtal franca. Era aleshores el potent marquès franc Bernat de Septimània qui, des del fracàs de la revolta d’Aissó i Guillemó o Guillemund (828), administrava directament el Conflent, probablement amb el Rasès limítrof i, potser, des de la mort de Berenguer de Tolosa el 835, amb el Rosselló.

El segon document relatiu a Eixalada, en què es confirma a la jove comunitat la possessió del territori sobre el qual era construït el monestir, datat del 23 de febrer del 847, emana del comte Berà II, fill i successor del comte Argila (ell mateix fill de Berà I de Barcelona i Rasès) que apareix al Conflent des de juliol del 844, menys de tres mesos després de l’execució, a Tolosa, de Bernat de Septimània a la primera quinzena de maig del 844.

Els documents posteriors d’Eixalada que s’han conservat d’aquests moments són donacions de particulars, de predis a Canavelles (849-850), a Balaguer i a Llo (Cerdanya) (854-855), i la donació del 29 de novembre del 854, en què nou habitants del vilar d’Entrevalls, “sobre el territori del qual hi havia edificat el monestir”, donaren la totalitat dels seus béns, és a dir, el vilar mateix amb tot el seu territori, a la comunitat d’Eixalada i a l’abat Comendat, anomenat amb aquest títol per primera vegada.

Després hom constata dins el cartulari d’Eixalada un silenci sobtat, insòlit respecte als quinze anys precedents (5 actes). Aquest silenci s’estén una desena d’anys, signe que es podria interpretar, tal vegada, com una possible interrupció de la comunitat o, almenys, de la seva residència a Eixalada.

Adhesió de la comunitat de Cuixà (864-65).

Seria solament a partir del 16 de juliol del 864 (o 865) que es donaria un nou impuls, decisiu, al monestir d’Eixalada, gràcies a l’adhesió d’un grup de sis nouvinguts procedents del lloc de Cuixà, al voltant de l’església de Sant Germà (documentada per primera vegada en 866-867), on s’havien establert en comunitat: l’arxipreste Protasi, els preveres Sançol, Recesvind (o Recosind) i Víctor, el monjo Atila i el sotsdiaca Baró. El text de l’acta d’adhesió conté unes clàusules evidentment extraordinàries, les quals han estat diversament interpretades, a més de la data mateixa, descuidada dins la còpia. Els nouvinguts estableixen que els qui sobrevisquin als seus germans retindran en usdefruit els béns aportats al monestir i en continuaran la fruïció durant la resta de la seva vida; només a la mort del darrer d’aquests, els béns que lleguen passaran definitivament al cenobi d’Eixalada. Segons deixa entreveure el document, actuen així per temor d’ésser un dia obligats a abandonar el lloc d’Eixalada, lliurement elegit per ells per a menar-hi la vida monàstica.

Ramon d’Abadal —mestre al qual la història d’Eixalada i de Cuixà deu tant— intentà explicar aquestes precaucions tan insòlites per la reticència que haurien tingut alguns d’ells, rics, “a ingressar en la pobra casa d’Eixalada”. Però, poc persuadit ell mateix, afegia: “Fins al punt que hom no s’explica bé quina raó tingueren —alguna de pes n’hi hauria— per a obrar d’aquesta forma, en lloc de procedir a la fundació d’una nova casa independent. De tota manera —concloïa— els fets són aquests.”

No és qüestió de reprendre aquí en detall la nostra discussió de tal hipòtesi, tan contrària a la regla de sant Benet i a l’actitud que sempre tingueren Protasi i els seus companys, vinguts “d’acord amb una sola fe” i adherits a la comunitat d’Eixalada amb tota espontaneïtat i llibertat. Per a nosaltres, aquest temor s’explicaria per la precarietat de la situació d’Eixalada respecte a l’autoritat comtal, aleshores representada (segurament des del 862, i potser des del 850) pel comte Salomó. La primitiva comunitat d’Eixalada, protegida als inicis pel comte Berà II, que li havia confirmat el 847 la possessió del territori mateix de Sant Andreu, havia d’ésser suspecta als ulls de Salomó, quant a la legitimitat de les seves possessions. I potser la carta de donació del novembre del 854, per part de nou habitants del vilar d’Eixalada, del vilar mateix i del seu territori, suscitada per l’abat Comendat, era destinada a aturar una eventual reclamació. Posteriorment a l’adhesió de Protasi i del seu grup, el comte Salomó el 868 impugnà a Eixalada la propietat dels seus alous, tots limítrofs del monestir, de Canavelles, Entrevalls i Ocenyes, conferits al monestir pels descendents i drethavents de Berà I (entre altres, Anna, la seva néta i cosina germana del comte Berà II).

S’ha de notar que la carta del 854, relativa al territori mateix on era construït el monestir, que sembla ésser una confirmació inspirada pels monjos a fi de garantir la donació de Berà II de l’any 847 (potser considerada com a caduca pel nou comte), coincideix amb l’inici de la manca de documentació d’Eixalada durant un decenni, probablement deguda, com ja hem dit més amunt, a la interrupció del monestir o al seu abandó.

Un document essencial corrobora la nostra interpretació del conjunt dels fets: és el precepte autèntic d’immunitat, que serà concedit per Carles el Calb, el 5 d’agost del 871, un any o dos després de la desaparició del comte Salomó, a precs del comte Miró I, al monestir d’Eixalada, revifat des de sis o set anys abans per Protasi i el seu grup de Cuixà. Segons aquest text, set preveres de condició lliure, Vítiza [abat d’Eixalada i successor de Comendat], Protasi, Víctor, Lucà, Gondefred, Recesvind, Sançol, vinguts de la diòcesi de la ciutat d’Urgell, havent rebut la llicència i l’aprovació de Guisad, bisbe d’aquesta ciutat, amb el concurs d’Atila, Baró, Leudomir, homes lliures, i d’alguns altres, s’establiren al lloc dit Eixalada, sobre el riu anomenat Tet, a la part alta de la vall de Conflent, i compraren amb llurs béns i les ofrenes de la generositat dels fidels un lloc aptíssim per als servidors de sant Andreu apòstol i dels altres apòstols Pere, Joan i Tomàs. Dotaren el monestir dels seus béns comprats, bescanviats o oferts, situats als llocs d’Entrevalls, Ocenyes, Canavelles, amb els seus territoris, terres i vinyes; de Llar, Cuixà, Codalet, Edio, Sautó, Marians, Nyer, Taurinyà i Monte Aliberga.

El precepte narra una segona fundació del monestir, l’única que hom considera aleshores útil de contar al sobirà (sobretot, si, com creiem, la primera havia suscitat contestacions més o menys fundades). No es fa cap menció, doncs, del primer i veritable fundador, l’abat Comendat (desaparegut en el curs dels deu anys de la suposada interrupció del monestir que van del desembre del 854 al 16 de juliol del 864 o 865, data aproximada de l’agregació de Protasi i dels seus cinc companys a la comunitat monàstica). Tampoc no hi ha cap menció, entre les propietats del monestir, de l’important territori de Fullà, donat pel mateix abat al moment de la fundació. Per contra, en el precepte, després de l’arxipreste Protasi, tots els seus amics són citats nominalment com a cofundadors. Abans de Protasi, però, un altre personatge, el prevere Vítiza, és anomenat primer i n’apareixen d’altres: els preveres Lucà i Gondefred, i un home lliure, Leudomir. El prevere Vítiza és l’abat d’Eixalada, successor de Comendat, el qual apareix com a tal, en efecte, en documents a partir del 864-865 i continuarà regint el monestir fins els anys 873-874. Els altres tres eren, probablement, membres de la primera comunitat d’Eixalada.

D’altra banda, sota el comte Miró I tot perill d’expulsió sembla superat i també, doncs, les anteriors precaucions dels béns propis de l’adhesió de Protasi i els seus companys a Eixalada en 864-865. Ben al contrari, aquells béns —comprenent aquesta vegada el territori de Cuixà, que Protasi, com veurem, s’havia personalment reservat en totalitat dins l’acta d’adhesió del 864-865— són tots esmentats com a formant part definitivament del patrimoni del monestir d’Eixalada.

No cal insistir més, doncs, sobre les circumstàncies i la realitat evident d’aquesta segona fundació d’Eixalada vers 864-865, tal com és relatada en el precepte del 871 i que acaba d’aclarir un coneixement més precís dels capgiraments polítics esdevinguts al Conflent l’any 844, després al voltant del 850 i, finalment, en 869-870. No era per anar contra els monjos d’Eixalada, sinó únicament per aturar tota eventual intervenció de l’autoritat comtal, que Protasi i els seus companys havien cregut necessari de prendre unes precaucions tan extraordinàries, que en realitat foren purament fictícies respecte als seus confrares d’Eixalada, com acaba de provar-ho el precepte del 871.

Protasi i les seves activitats fins a la fundació de l’abadia de Sant Germà de Cuixà (del 843 al 879)

No sabem res de cert sobre l’ascendència familiar de Protasi, però és probable que fos fill d’un altre Protasi i de Rovella, els quals posseïen, sota Carlemany i Lluís el Piadós, el ric territori de Baó, a la plana rossellonesa, a la riba esquerra de la Tet (el qual els fou confirmat el 843). La hipòtesi d’aquesta filiació, admesa per R. d’Abadal, es funda sobretot en l’extrema raresa del nom de Protasi dins la regió —no se’n coneix cap altre exemple al segle IX— i també en les relacions amicals que existiren entre Protasi i Adalbert, abat del monestir de Sant Esteve, monestir limítrof amb Baó.

Sigui com sigui, alguns documents arribats més tard a l’arxiu d’Eixalada i de Cuixà informen sobre l’activitat de Protasi anys abans de la seva adhesió a Eixalada. Un primer text, del 25 de maig del 845, on és qualificat de conversus, és a dir, convertit (la paraula convers s’utilitza en aquesta època per a designar un adult convertit a la vida monàstica), és relatiu a la compra de la major part del vilar de Cuixà a sis germans i a cinc altres famílies. Essent adult en aquest moment, podem calcular que va néixer vers 815-820. Seguidament hom el veu arrodonir el seu domini a Cuixà i al poble veí de Taurinyà, en documents dels anys 846, 850 i 860. En 848-49, rebé per donació testamentària del prevere Abraham l’església de Sant Salvador de Llec, dins una vall del Canigó, pròxima a Cuixà (carta on és qualificat, per primera vegada, de prevere).

El 16 de juliol del 854, Protasi, tenint potser ja projectes sobre Eixalada, bescanviava una part del seu heretatge a Pomers i al vilar d’Orgeres, als pendents nord del Canigó, per tot un domini familiar a Canavelles i Ocenyes, territoris limítrofs del monestir d’Eixalada. Finalment, el veiem el 26 d’agost del 862, qualificat ara d’arxiprest, signant com a redactor de l’acta del tribunal comtal presidit per Salomó, a All, a la Cerdanya, en el qual s’anul·là una anterior decisió del comte-marquès Sunifred; cal notar que un dels jutges, el prevere Sançol, serà poc més tard un dels seus companys a Cuixà i Eixalada.

Aquesta notícia permet de constatar, per primera vegada, la presència de l’arxipreste Protasi a la Cerdanya, és a dir, a la diòcesi d’Urgell, la del bisbe Guisad, el qual, segons el precepte del 871, donaria llicència al petit grup d’Eixalada-Cuixà per “fundar” —en realitat ressuscitar— el monestir d’Eixalada al Conflent (situat dins la diòcesi d’Elna, però dins un pagus que administrava aleshores el comte d’Urgell-Cerdanya, Salomó). Probablement, la intervenció del bisbe d’Urgell i les relacions de Protasi i de Sançol amb el comte pogueren, almenys al començament, facilitar l’operació, realitzada dos o tres anys més tard.

L’acta d’adhesió a Eixalada, per a nosaltres del 16 de juliol del 864 o del 865, conté l’enumeració dels béns, mobles i immobles, objecte de la donació, d’un gran interès lingüístic i sòcio-econòmic. Remetem el lector a la transcripció i traducció d’aquest document.

Les dues comunitats agermanades, des de 864-865, a la desaparició d’Eixalada (octubre del 878)

Sols a partir de l’adhesió dels anys 864-65, totes les actes de venda o de donació a Eixalada seran fetes nominalment a favor de l’abat de Sant Andreu (Vítiza i, a partir del 874, el seu successor Baró, probablement el sots-diaca de l’acta d’adhesió), però també, al mateix temps, de Protasi, designat en segon terme, com a representant del grup de “Sant Germà de Cuixà”. Fins a tal punt això és així que, quan, excepcionalment, Protasi, absent, no és consignat, hom esmenta sempre, immediatament després de l’abat, “els monjos de Sant Germà”: els anys 866-67; el 13 d’abril del 874; i el 24 d’abril del 876. El mateix 876, encara més explícitament, consta una donació feta a Baró, abat, a Protasi i als altres monjos de Sant Andreu i de Sant Germà.

A partir de 864-65 i fins a la catàstrofe que anihilaria Eixalada, hom enregistra —contrastant amb el silenci dels deu anys anteriors— no menys de 25 actes a favor d’Eixalada, relatives a adquisicions al Conflent (a En, Canavelles, Moncles, Toévol, Llar, Sautó, Ocenyes, Marians, Soanyes, Talau, Llec, els Plans, Toès, Albaret, Oleta) i algunes altres a Cerdanya (a Ans i Gorguja, el 875).

Però al mateix temps, Protasi protagonitza sol diverses actes en nom exclusivament de la seva comunitat de Cuixà. Del 869 al 878, se’n compten nou (adquisicions al Conflent, a Balacha —al NW de Prada—, a Cuixà, Fillols, Moncles, Taurinyà, Codalet i Clerà; i fins al Rosselló, a Pontellà i a Pallagà, actual el Soler), el 18 d’abril del 876.

Durant tot aquest període, Protasi, malgrat el seu títol d’arxipreste, és més sovint designat pel seu sobrenom, certament popular, de convers.

Des de l’adveniment de la família guifrediana (Guifré el Pelós a Urgell-Cerdanya i Miró I al Conflent), hom constata relacions més cordials i confiades entre el nou comte i la comunitat d’Eixalada-Cuixà. No es posarà més en dubte la legitimitat de les adquisicions del monestir i, al contrari, Miró esdevindrà el seu protector eficaç i constant. Protasi facilitarà al comte, en 873-74, l’intercanvi (avantatjós per a aquest) del fèrtil territori de Fullà —la més antiga possessió d’Eixalada, donació del seu fundador, Comendat— en canvi dels pasquers d’Ocenyes (Orellà). El 876, el comte lliurarà a Protasi el seu domini familiar de Sant Vicenç de Campllong, prop de Vernet —del qual havia estat desposseït en temps de Salomó—, al mateix temps que uns alous a Sautó i a Talau.

La destrucció de Sant Andreu d’Eixalada

L’any 878 veuria la lluita aferrissada (potser iniciada l’any precedent) del comte Miró i dels seus germans contra el marquès Bernat de Gòtia i llur triomf final, facilitat per la desgràcia i l’excomunicació de Bernat (11 de setembre). Això assegurà a Miró la possessió íntegra del comtat de Rosselló, amb el Conflent i el Vallespir, el qual administraria fins a la seva mort a l’inici del 896.

Però l’any 878 no s’acabaria sense veure la destrucció del monestir de Sant Andreu, molt probablement el mes d’octubre, com a conseqüència d’un aiguat gegantesc de la Tet, el qual s’emportà, en una hora, amb l’església de Sant Andreu, alguns monjos i la major part de les cartes i els títols de propietat, que foren reconstituïts, sota l’autoritat del comte Miró, per una sèrie de plets, on foren convocats venedors, donadors i testimonis, entre el 2 de novembre del 878 i el febrer del 879. Però la comunitat, acceptant la fatalitat del destí, decidí de no reconstruir el monestir. L’abat Baró, encara esmentat el 29 i el 31 de gener del 879 i els primers dies de febrer, desapareix en els documents posteriors, probablement per haver dimitit —si és que cal identificar-lo amb el Baró, diaca i monjo, que figura en la carta del 19 de juny del 879, veritable acta de fundació de l’abadia de Cuixà—.

La fundació de l’abadia de Sant Germà de Cuixà

La fundació del nou monestir tingué lloc el 19 de juny del 879. a Cuixà.

Protasi, anomenat el primer, s’intitula en l’acta de fundació convers, prevere i abat. Després d’ell segueixen els noms dels monjos en nombre de trenta-cinc (a més de l’escrivà Eldesind, que fa trenta-sis, entre els quals tres preveres i un diaca), probablement per ordre d’importància, segons les seves funcions; entre ells hi ha Gondefred, prevere, que succeirà Protasi com a abat. Dels seus cinc primers companys que s’integraren a Eixalada només és esmentat Sançol, i probablement Baró, diaca i monjo, consignat el setè, antic abat d’Eixalada, del 18 d’abril del 874 al febrer del 879. Tots ensems diuen lliurar-se, amb tots els seus béns, al monestir de Sant Germà, “situat al vilar de Cuixà i fundat per Protasi, convers, sobre el seu propi predi, el qual han acabat de construir i que els ha estat lliurat per ell amb tots els béns que posseeix”. Són enumerades les esglésies sotmeses al monestir: Sant Joan d’Entrevalls, Sant Pere [d’Eixalada] i Sant Tomàs [de Balaguer o dels Banys], i Protasi fa relació dels predis que dona a Sant Germà. Entre altres coses llegà tot el que tenia dins les villae de Taurinyà, Cuixà, Codalet, Fangà (a Fillols), Cassanet (Fullà), Orgeres (Clerà), Pomers, Llec, Ocenyes, Canavelles i Entrevalls.

El testament de Protasi

El mateix any de la fundació de Cuixà, a l’inici de la tardor, Protasi, sentint declinar les seves forces, però satisfet per l’obra acomplerta, redactà el seu testament. Era el 13 de setembre del 879. Protasi posà el monestir sota la protecció del comte Miró I i li demanà que no trigués a elegir un abat entre els monjos o algun altre a fi que no esdevinguessin errants, com ovelles sense pastor, per tal d’evitar que el vici i la dissipació s’apoderessin del monestir i regnés dins l’abadia el pecat del furt, de l’adulteri, de l’homicidi, de menjar carn o de tenir béns particulars. Segons el testament, Protasi hi havia atret 50 monjos i 20 servents. Lliurà al comte tots els béns mobles del cenobi: 500 ovelles, 100 animals de corral, 50 eugues, 40 porcs, 2 cavalls, 5 ases, 20 bous, 30 llibres acabats, 5 parells d’excel·lents ornaments d’església, vestits suficients per a ús dels monjos, 365 modis de forment per menjar, 100 ruscos i les eines de ferro i els atuells necessaris; volgué que el comte vigilés que no desapareguessin les esglésies o cel·les que fundà amb la seva ajuda i que hi visquessin monjos. Al final del seu testament Protasi afirma que la comunitat de Cuixà no té res propi que vingui del fisc, sinó que tot ho tenen del seu alou propi i de donacions que han rebut del comte i dels seus parents. Aquesta puntualització deixa clarament entreveure l’amarg record de les tribulacions passades, quan el comte Salomó acusava el monestir d’Eixalada d’ocupar uns béns fiscals, record que encara perseguia el fundador de Cuixà al seu llit de mort, bé que els temps ja haguessin canviat i que la distinció entre béns fiscals i béns comtals ja s’anés diluint.

Ignorem si Protasi morí efectivament poc després de subscriure el testament, però sembla probable. Podria tenir aleshores de 65 a 70 anys.

El seu successor, l’abat Gondefred I, molt probablement el mateix Gondefred que signa com a testimoni del testament de Protasi, conduïa encara a l’inici del segle X la comunitat de Cuixà, sobre la qual vetllava el comte Miró II, dit el Jove, nebot de Miró I i fill de Guifré el Pelós.

De fet, el poc que se sap del govern del comte Miró II (901-927) el mostra com un home poc inclinat a ocupar-se de monestirs. És el que hom pot deduir de l’escassetat de la documentació, durant aquest període provinent generalment dels arxius monàstics. Pel que fa a Cuixà, el silenci és total del 887 al 930.

El govern del comte Sunifred II de Cerdanya (927-965) i la nova volada del monestir

Tot canviaria amb el comte Sunifred, primogènit de Miró II i de la comtessa Ava, la qual els primers temps fou tutora dels seus fills (a més de Sunifred, Guifré, Oliba i Miró). Durant el govern de Sunifred apareix esmentada per primera vegada una nova església monàstica, Sant Miquel, aixecada a ponent de l’església de Sant Germà. A partir d’aquest moment el monestir adquirirà una nova denominació, Sant Miquel i Sant Germà de Cuixà. La referència més antiga de Sant Miquel és del 9 de març del 938. El 19 de juny del 941, la comtessa Ava i els seus quatre fills, el darrer ja qualificat de levita, feren donació d’un alou a Fullà, no a l’església de Sant Germà, sinó “ad domus Sancti Michaelis, cuius basilica sita est… in locum quem vocant Coxano”. Consten d’altres donacions del comte Sunifred, com la d’uns alous a Vernet (23 de març del 924), la del lloc de la Llaguna (Capcir), amb l’església de Sant Vicenç (17 d’abril del 942), feta aquesta a les esglésies de Sant Miquel arcàngel i de Sant Germà confessor; i la de diversos predis a Fullà i a Cercet (Conflent), l’11 de febrer del 948. El 13 de setembre del mateix any, un tal Bernat donava al monestir de Sant Miquel i Sant Germà (des d’aleshores aquesta doble advocació serà pràcticament constant) l’església de Sant Andreu de Catllà, immediatament al nord de Prada. I una dona, Adelilda, el 27 de febrer del 949 li dona cases a Enveig i el seu alou de Rigolisa, a la Cerdanya. El 991, el comte Sunifred obtenia de Sunyer, abat de la Grassa, la cessió de l’alou de la villa de Catllà, amb el seu terme, a l’abadia de Cuixà. Ja el 950, testimoni de la seva dedicació a l’engrandiment de Cuixà, el mateix comte havia obtingut del papa Agapit II no sols la confirmació dels béns del monestir, sinó la lliure elecció de l’abat i, sobretot, un privilegi d’exempció que posava l’abadia de Cuixà sota la directa tuïció de l’església romana, favor veritablement excepcional, atorgat a l’abadia del Conflent un any després de la de Sant Pere de Cluny i primer privilegi d’exempció donat per Roma a un monestir català. Des d’aquell moment i fins a la fi de l’antic règim, Cuixà seria una abadia exempta de la jurisdicció episcopal, privilegi que completaria un precepte d’immunitat atorgat pel rei Lluís d’Ultramar el 4 de febrer del 992, que autoritzava els monjos a rompre els erms (terres fiscals) dels pagi de la Cerdanya, la Fenolleda, el Berguedà, el Rosselló i el Vallespir.

La consagració de Sant Germà del 953

El 30 de juliol del 953 el bisbe d’Elna Riculf II consagrà solemnement la nova església de Sant Germà, en presència de l’abat Gondefred II, de la comtessa Ava, dels seus fills, els comtes Sunifred i Oliba, i molts clergues, monjos i laics, els quals dotaren el monestir de predis importants. L’acta de consagració, redactada pel comte Miró, levita, conta com el comte Sunifred II de Cerdanya, commogut de veure la petita església de Sant Germà, construïda de pedres i d’argila, inspirat per l’Esperit Sant, la destruí i reedificà meravellosament de pedres i calç i de fustes admirablement afaiçonades. Incitat per l’exemple de la comtessa Ava i del comte, els seus germans i molts pròcers feren també donacions al monestir (predis a Rià, Sirac, Saorra, Llotes, Sautó, Vinçà, Saorla, Vallmanya). Poc després (10 d’agost del 953), un tal Eldebrand donava al monestir el seu alou en el comtat de Rosselló, en les viles o termes de Tuïr, Llupià, Corbera i Millars. Notem que aquesta acta situa Cuixà “in comitatu Rossilionense, in valle Confluente, iuxta fluvium Litterano”, no com havia cregut Ramon d’Abadal per un error inexplicable entre gent del país, sinó perquè hom es recordava encara de l’antiga pertinença del Conflent, com també del Vallespir, al comtat de Rosselló, calcat sobre la diòcesi d’Elna, tal com molts altres documents testimonien.

La reconstrucció de l’església de Sant Miquel a partir de l’any 956

Menys de tres anys després, el 17 de febrer del 956, el comte Sunifred i l’abat Ponç, successor de Gondefred II, iniciaven la reconstrucció de la segona església de Cuixà, la de Sant Miquel, edifici judicat exigu pel comte, que era situat “davant”, és a dir, a ponent de l’església de Sant Germà, i que no fou suprimit sinó després de l’acabament de l’obra. El comte no en veuria la fi. Moria a l’octubre del 965, havent redactat el seu testament l’1 d’aquell mes. Els seus germans, els comtes Oliba Cabreta i Miró, levita —que seria elegit bisbe de Girona el 971—, continuaren promovent activament l’obra empresa.

Garí, abat de Cuixà (v 964 - d 996)

Arc ultrapassat que dona accés a una de les capelles laterals de la capçalera, bastides en temps de l’abat Garí.

ECSA - A. Roura

En morir el comte Sunifred regia el monestir l’abat Garí, posat el 964 al capdavant del monestir pel mateix comte, aconsellat probablement pel seu cosí Roger I, comte de Carcassona.

Hom no pot valorar la importància capital d’aquest personatge, misteriosament aparegut a Cuixà —no era originari del país—, si en judica sols l’impuls que donà al monestir en tots els seus àmbits. Cal tenir present també la importància i l’eficàcia de la seva actuació en un camp molt més vast. Sembla provat que Garí, del 943 al juliol del 959, fou un dels principals col·laboradors dels abats Aimard i Maiol (sant Maiol) a Sant Pere de Cluny; vers 960-61 apareix com a abat de Sant Pere de Lesat, monestir del nord del comtat de Tolosa, del qual el primer abat havia estat sant Odó, abat de Cluny, el segon Adasi, deixeble directe de sant Odó i abat superior de Lesat (944), amb un abat coadjutor Daniel, esmentat el 945. Quan Garí aparegué a Cuixà, el comte de Carcassona Roger I tenia el patronat hereditari de Sant Pere de Lesat, i fou molt probablement ell qui degué presentar Garí al seu cosí (en tercer grau), el comte Sunifred. Hom no pot, doncs, estranyar-se que l’abat Garí hagués introduït a Cuixà la reforma cluniacenca, i el llegat fet a Sant Pere de Cluny en el testament del comte Sunifred (1 d’octubre del 965) n’és una prova més —un acte totalment nou per part d’un comte de Cerdanya i que no serà renovat pels seus successors—.

Des del desembre del 968, Garí acompanyava el comte Oliba Cabreta a Roma, on obtingueren del papa Joan XIII dues butlles, una confirmant el privilegi d’exempció atorgat a Cuixà per Agapit II i l’altra atorgant el mateix privilegi a l’abadia de Santa Maria d’Arles, al Vallespir, també sota el patronat del comte Oliba.

La reconstrucció de l’església de Sant Miquel es beneficià de l’enèrgic impuls de l’abat Garí, que el comte-bisbe Miró, impressionat per la seva potent personalitat, no dubtava d’equiparar “a un astre esclatant desplegant una incansable activitat per commoure el món”, i que —a la generació següent— el monjo Garsies qualificarà d’“àngel o personatge celestial”.

El 30 de setembre del 974 es realitzà la memorable solemnitat de la consagració de la nova església de Sant Miquel per set bisbes, Sunyer d’Elna, Miró de Girona, Frujà d’Osona, Guisad d’Urgell, Isol de Tolosa, Bernat de Coserans i Francó de Carcassona, car, com precisa el bisbe Miró, redactor de l’acta, l’església tenia set altars, com set són els dons de l’Esperit Sant.

Translació de les relíquies de sant Hilari

Entre altres testimoniatges de l’activitat de l’abat Garí, cal recordar la translació de les relíquies de sant Hilari dins l’església del monestir dedicat a aquest sant vora Carcassona. Aquesta fou l’ocasió, com ha subratllat encertadament R. d’Abadal, perquè Garí—ja abat superior de Sant Hilari— introduís la reforma cluniacenca (ordo cluniacensis) en aquest monestir, el patronat del qual era, com el de Lesat, a mans del comte Roger I de Carcassona. L’esdeveniment fou relatat en un document, dipositat dintre el nou sepulcre del sant. Aquest monestir, fundat a honor de sant Sadurní i sant Hilari en el darrer quart del segle VIII, o potser anteriorment, havia guardat la tradició que el cos de sant Hilari, bisbe de Carcassona en temps visigòtics, hi havia estat sepultat. A iniciativa de l’abat Garí, s’emprengué la recerca de les despulles del sant, dirigida per un mestre d’obres molt expert (“structorem miri laboris virum”) portat per ell a Sant Hilari, el qual no podia ésser altre que el mestre d’obres de Cuixà. La recerca fou un èxit i el comte Roger, patró de la casa, acceptà i confirmà la reforma cluniacenca (exempció de tot servei i cens fiscal, lliure elecció de l’abat, ple domini dels béns). En aquell moment, probablement, Garí tenia la direcció abacial, no sols de Sant Miquel de Cuixà, de Sant Pere de Lesat, de Sant Pere del Mas Garnier (també al comtat de Tolosa) i de Sant Hilari de Carcassona, sinó també de Santa Maria d’Alet, l’antiga fundació del comte Berà I, direcció que li seria encara confirmada, al juny del 993, per una butlla del papa Joan XV.

La vinguda a Cuixà de sant Pere Orsèol (978-988)

Restes de l’edicle bastit a l’indret on la tradició diu que feu vida eremítica Pere Orsèol.

ECSA - A. Roura

Un altre esdeveniment, encara més notable, durant la regència de Garí fou la vinguda a Cuixà, per fer-se monjo i finalment ermità, del dux de Venècia Pere Orsèol, conduït per l’abat Garí a la darreria de setembre de l’any 978. Resumim tot seguit els fets, que il·lustren més que tots els altres el paper del cluniacenc Garí com a agent de la gran política romana del seu temps, com també ho fou el seu amic Gerbert d’Orlhac.

Pere Orsèol havia obtingut el ducat de Venècia (12 d’agost del 976) a conseqüència d’un avalot popular dirigit contra el dux Pere Candiano, representant del partit otonià (oposat al partit nacional venecià, el qual, partidari de l’imperi bizantí, era encapçalat tradicionalment per la família dels Orsèol). Els avalotadors havien calat foc al palau ducal i l’incendi s’havia propagat a les esglésies de Sant Marc i de Santa Maria. En fugir, el dux havia estat mort i igualment un fill seu, de nou anys d’edat, i els seus cossos exposats ignominiosament a la plaça del mercat. Després d’això, els venecians havien acordat d’elevar al ducat Pere Orsèol. Segons Joan Venecià, aquest no tenia cap responsabilitat en aquests esdeveniments tràgics, versió contradita per sant Pere Damià (que escriu el 1042).

Sigui com sigui, la regència de Pere Orsèol fou més aviat suau i benèfica. Des de l’octubre del 976 havia restituït tots els seus drets a la vídua de l’assassinat, Valdrada, germana del marquès de Toscana, i invitat Vidal Candiano, fill del dux i patriarca de Gradó, refugiat a prop de l’emperador Otó II, a tornar a la seva seu.

A l’estiu del 978, l’abat Garí viatjà a Roma, on va ser rebut pel papa Benet VII (elegit pel partit otonià a la fi del 974), i després a Venècia, on havia fet veure al piadós Pere Orsèol l’origen criminal del seu poder i li aconsellà la dimissió, ajudat per dos pròxims del dux, Joan Gradónico i Joan Morosini (el seu gendre), i encara per dos religiosos, el ravennès Romuald (futur sant Romuald i fundador de l’orde ermità dels camaldulencs) i l’ermità Marí. Aviat convençut, el dux decidí de seguir-los fins a Cuixà, abandonant Venècia, la seva esposa, el seu fill Pere i els seus fidels, primer per mar, després per terra, escapant dels seus perseguidors. I cavalcant a través de la Llombardia, la Provença i la Septimània, arribaren a Narbona, on —diu l’Anònim de Cuixà, monjo cuixanès autor de Vida de sant Pere Orsèol — reposaren tres dies. Una vegada arribats a Cuixà, Pere Orsèol hi volgué entrar de genollons i, després d’un any de noviciat, aconseguí el grau de levita i l’ofici de sagristà. Però, sota la influència dels seus amics i directors de consciència, Romuald i Marí (que l’havien acompanyat a Cuixà amb Gradónico i Morosini), es feu ermità solitari als voltants immediats del monestir.

Cal dir que, l’endemà de la fugida de Pere Orsèol de Venècia, la família Candiano va reprendre el poder, en la persona de Vital Candiano, germà de l’assassinat. Més tard, vers el 986, el fill de Pere Orsèol, anomenat també Pere (seria dux de Venècia el 991 i dux de Dalmàcia el 998) feu un viatge a Cuixà per suplicar al seu pare que tornés a la seva pàtria, petició que aquest refusà, aconsellat, una vegada més, per Garí i Romuald. El sant dux morí a Cuixà el 10 de gener del 988. Poc després, Romuald retornà a Ra venna, on esdevindria aviat, a instàncies d’Otó III, abat de Sant Apol·linar in Classe.

Probablement, des de la fi de febrer del mateix any, els darrers venecians, Gradónico i Marí —Morosini ja havia marxat el 982— deixaren Cuixà, acompanyats aquesta vegada per l’abat Garí i també pel comte Oliba Cabreta. Aquest comte anava a retirar-se al monestir de Montecassino, on moriria el 990.

La desaparició o la marxa dels principals personatges que durant uns deu anys havien fet de Cuixà un dels fogars espirituals més eminents de la cristiandat, feu que Garí se n’anés sense voluntat de retorn. No tornaria mai més a Cuixà, bé que conservà fins a la mort la direcció general dels seus cinc monestirs. Des del 991, l’abat Guifré governava, sota la seva autoritat superior, l’abadia de Sant Germà i Sant Miquel de Cuixà. Però Garí, incansable, encara feu un viatge de Roma fins a Jerusalem, on sojornà uns tres anys. El 993, retornat a Itàlia, obtingué d’Hug, marquès de Toscana (i cunyat del duc assassinat Pere Candiano) uns importants dominis al costat d’Orvieto, els rèdits dels quals serviren per a sostenir les comunitats monàstiques de Jerusalem (nominalment el monestir benedictí de Santa Maria Llatina) i els pelegrins a Terra Santa. Pel maig del 996, Garí apareix per darrera vegada, al castell de Mirabèl, al comtat de Tolosa, ocupant-se dels interessos de la seva abadia de Lesat. Hom no sap la data de la seva mort, que sobrevingué certament abans del 22 de febrer de l’any 1000, dia d’una acta en la qual els fills del comte Oliba Cabreta evocaren “la venerable memòria de l’abat Garí, predecessor de l’abat Guifré i restaurador dels bons costums a Cuixà”.

Abaciologi de Sant Miquel de Cuixà

Abats de Sant Andreu d’Eixalada
Comendat, fundador	840-855
Vi’tiza	864-873
Bard	874-879
Abats de Sant Germà de Cuixà
Protasi, fundador	879
Segueixen vuit abats esmentats per Vicenç Pisà, al segle XV: Heubert
Adasmund (probablement el monjo Adalmand (esmentat el 879)
Asmari (probablement el monjo Asenari (esmentat el 879)
Guitida
Blanderic
Adalard
Ainard
Reinard
Gondefred l	901
Abats de Sant Germà i Sant Miquel de Cuixà
Amiterd	942
Aimard	945
Baldric	946
Gondefred II	947-955
Pong	956-964
Garí	964-d 996
Guifré (abat coadjutor des del 991 [o 988])	1000-1004 (o 1008?)
Oliba	1008-1046
Miro	1048
Gaufred I	1050-1072
Gerbert	1073-1087
Pere Guillem	v.1090-1102
Bernat l	?-1117
Gregori I	v.1120-1146
Gaufred II	1146-1153
Austend	1157
Asbert	1160-1174
Gregori II	1175
Bernat II	1181-1188
Arnau	1188-1202
Pere Guillem (abat de Sant Marti del Canigo)	1202-1209
Bertran	1221-1236
Bernat III (abat de Sant Marti del Canigo)	1236-1251
Gausbert de Castellnou	1252-1268
Berenguer de Pujalt	1268-1293
Guillem	1298-1305
Ramon de Bolvir	1309-1316
Grimau de Banyuls	1316-1341
Juli Amell de Brescia	1341-1345
Ramon de Costa	1351-1357
Bertran	1361-1371
Guillem de Castellet	1380
Bernat IV	1382
Galceran Descatllar	1385-1407
Guillem de Sang	1408-1411
Berenguer de Pontós	1422-1444
Berenguer III	1446-1461
Joan de Millars (abat de Sant Marti del Canigo)	1461-1468
Pere d’Ornac	1482-1488
Cesar Borja (bisbe d’Elna)	1494-1498
Bernat Boil	1498-1505
Jaume Serra	1507-1511
Pere-Lluís de Voltam	1512-1515
Juli de Medici	1516-1518
Enric de Cardona	1526
Cardenal d’Auria	1533
Angel Mercader	1539-1558
Lluís de Sagarriga	1568-1574
Bernat VI de Cardona	1595-1611
Francesc Queralbs	1612-1615
Francesc d’Erill	1615-1618
Pere Puigmarí i Funes	1618-1627
Viceng Ferrer	1631-1633
Miquel Salaverdenya i Sarrovira	1633-1647
Francesc de Montpalau	1648-1660
Lluís de Caldes	1660-1666
Josep de Viladot	1667-1689
Josep de Trobat	1689-1701
Joan Hervieu Basan de Flamenville, bisbe d’Elna	1701-1704
Salvador de Copons i de Tamarit	1720-1756
Jaume de Càors	1756-1759
Joan Baptista de Guanter	1759-1772
Josep de Reard i de Taquí	1772-1791
(PP)

El patrimoni del monestir a la fi del segle X

Mapa dels extensos dominis territorials que posseïa l’abadia al final del segle XII, a l’època de més plenitud.

P. Ponsich i A. Pladevall

Del 840 a la fi del segle IX, el patrimoni d’Eixalada-Cuixà es va estendre pels voltants d’Eixalada, a les localitats de l’Alt Conflent. En concret, el monestir de Cuixà s’ensenyorí de tot, o gairebé tot, el territori d’Eixalada (del 840 al 846), Canavelles (del 849 al 879), Entrevalls (del 854 al 879), Ceny (o Ocenyes) (del 854 al 879), Moncles (del 864 al 876), Toévol (del 864 al 876), Llar (del 864 al 878), Talau (del 874 al 878), Toès i Albaret (abans del 878) i una part dels de Balaguer (854-55), Sautó (del 866 al 876), els Plans (870), Marians (874-75), Soanyes (874-75), Oleta (878) i En (abans del 878). D’altra banda, als entorns de Sant Germà de Cuixà, al Baix Conflent, el patrimoni arribà a comprendre tot o gairebé tot el territori de Cuixà (del 845 al 879), Taurinyà (del 846 al 879), Codalet (del 850 al 879), Campllong (del 876 al 885); la major part del de Llec (del 848 al 879), i porcions del de Clerà (879), Pomers (879), Fillols (del 870 al 887), Rià (v. 864) i Rigardà (Terrassa) (v. 864). Al Conflent Mitjà, l’única possessió, la més antiga i important, el territori sencer de Fullà, adquirit el 840, fou bescanviat amb el comte Miró I per una part del d’Ocenyes, transacció poc avantatjosa per al monestir, compensada per la protecció activa del comte.

Més enllà, l’abadia havia iniciat una implantació modesta a la Cerdanya, a Llo (854-55), Ans (875), Gorguja (875); al Rosselló, a Pontellà (876), Pallegà (el Soler) (876), Cameles (878); i també a la Fenolleda.

En el curs del mateix període, vuit esglésies depenien d’Eixalada-Cuixà, les quals restaren reduïdes a set, després de la desaparició de Sant Andreu d’Eixalada (878): Sant Salvador de Llec (848), Sant Germà de Cuixà (866), Sant Pere d’Eixalada (o de Serola) (871), Sant Joan d’Entrevalls (871), Sant Tomàs dels Banys (o de Balaguer) (871), Sant Vicenç de Campllong (876) i Sant Pere dels Forcats (885).

Al segle X van créixer considerablement les possessions de Cuixà, en un primer moment dins les mateixes contrades que al segle anterior. A l’Alt Conflent, a Marians (949); Porcinyans i Évol (abans del 950); Sautó (951, 957); Erola i Canavelles (1000); Prats de Balaguer, llegat en la seva totalitat per la comtessa Ava (961). Al Conflent Mitjà, a Fullà (del 941 al 990); Saorra (del 953 al 990); Flaçà, en la seva totalitat (956); Cornellà, Campelles, Serdinyà, Jújols, Saorra, Torèn, Pi (abans del 950); i Escaró (abans del 968). Al Baix Conflent trobem propietats a Clerà, en la seva totalitat (abans del 950); Catllà, en la seva totalitat (948 i 951); Vallmanya, en la seva totalitat (abans del anys 950, 952 i 953); Sirac, en la seva totalitat (953); Corts, Torèn (a la riba esquerra de la Tet), Tarerac, en la seva totalitat (abans del 950); Llebrers, en la seva totalitat (955); i Valells, en la seva totalitat (969). Altres donacions importants les rebé a Arboçols, Planoles, Entre-rius i Falgars (abans del 950); Vinçà i Saorla (abans dels anys 950 i 953); Rià (953); Espirà (953, 973); Molig i Mosset (958); Vilella (969); Conat (977); Llúgols (977); Bulaternera (del 979 al 997); Canoà (982); Crosses (979-998); i la Llaguna, en la seva totalitat (942).

Al Capcir el monestir posseïa els territoris dels Angles i Matamala (965). Pel que fa a la Cerdanya, Rigolisa, en la seva totalitat (949); possessions a Enveig (del 930 al 954), Er (957) i Gorguja (960); Urús, en la seva totalitat (965, 970); Palau (983); Bajande (988); Talló, Baltarga, Tartera, Saga, Bolvir, Ventajola (abans del 958); Bolquera, en la seva totalitat (abans del 968); Sallagosa i Oncés (abans del 950). L’increment de béns al Rosselló fou molt notable: a Illa (38 adquisicions del 940 al 997, sobretot vinyes); Llotes (995, 971); Reglella (997); Vallventosa (20 donacions entre el 946 i el 983); Tuïr (del 953 al 960); Corbera (del 953 al 988); Millars (abans de 950-953); Rellà (abans del 950); Cameles (8 donacions del 950 al 992); Nefiac (abans del 968); Sant Llorenç de la Salanca (989); Llupià (953); Torrelles (8 donacions o adquisicions del 961 al 988); Sant Cebrià (969); Paçà (983); Vilallonga dels Monts (983); Toluges (997); Ribesaltes (importants alous donats el 961 pel comte Sunifred, bescanviats el 991 per d’altres a Vilanova de Roter i Vallicrosa); i sobretot Baó, en la seva totalitat, donat el 998 pel comte Oliba Cabreta i la comtessa Ermengarda. A la Fenolleda, la Vall de Santa Creu i Sant Llorenç (l’alta vall de la Bolzana, de Montfort a Puillorenç i Lavanyac), important donació del comte Sunifred, entre el 990 i el 997; alous a Perles (abans del 950); Tavèrnoles i Sornià (abans dels anys 950 i 965); Sant Pau de Monisat [de Fenollet], l’any 1000. Al Rasès les possessions eren a Guillà (957) i villa Dadinos (957). Al Berguedà: a la Vall de Lillet, alous a Cercós, Riutort i Vallfogona (984); Canes i vil·la de Gilmar (abans del 950); l’Espunyola (abans del 958); i Montner (abans del 968). Al comtat de Besalú: a Santeny (abans del 968); Porqueres (969), Hortmoier i Salselles (984). També posseïa alguns alous a Osona (Sentfores, abans del 968) i al comtat de Tolosa (a Ampuliac, Tramesaigües i Teixoneres; a la ciutat de Tolosa, un casal).

La quantitat d’esglésies que passaren a dependre de Cuixà durant el segle X fou molt gran. De set al segle IX, el nombre augmentà fins a trenta-quatre al llarg del segle X, adquirides o construïdes de nou. Geogràficament, es reparteixen de la següent manera: al Conflent, a més de les ja esmentades al segle IX, Sant Miquel de Cuixà (reconstruïda del 956 al 974), Sant Andreu de Catllà, Sant Martí de Clerà, Sant Andreu de Llar, Sant Vicenç de la Llaguna, Sant Vicenç de Vallmanya, Sant Fructuós de Taurinyà, Santa Maria de Riquer, Sant Maurici de Sautó i Sant Esteve de Ceny (o Ocenyes). A la Cerdanya les esglésies subjectes a Cuixà eren Sant Andreu de Baltarga, Sant Julià de Tartera, Santa Eugènia de Saga, Santa Cecília de Bolvir, Sant Tomàs de Ventajola, Sant Jaume de Rigolisa i Sant Salvador d’Espona. A la Fenolleda, Santa Creu de Lavanyac, Sant Llorenç de Puillorenç, Sant Joan de Montfort, Sant Miquel (a la mateixa vall) i Sant Miquel de Valleta (Sornià). Al comtat de Besalú, Sant Miquel d’Hortmoier; al Rosselló, Sant Vicenç de Baó; al Berguedà, Sant Climent de l’Espunyola (llegada el 947 pel comte Sunyer de Barcelona), i al comtat de Tolosa Santa Maria de Tramesaigües i Sant Martí de Teixoneres.

Si els dominis llunyans adquirits —l’expansió dels quals s’accentuaria durant els dos segles següents— estenien la resplendor espiritual de l’abadia, les seves possessions del Conflent, de la Cerdanya i del Rosselló li asseguraven des d’aleshores la puixança territorial indispensable per a progressos futurs. L’extensió i la varietat dels terrenys que en depenien era una garantia d’equilibri econòmic: pasquers i boscos de l’alta muntanya al Capcir, al Conflent, a la Cerdanya i a la Fenolleda; conreus alimentaris al Baix Conflent i al Rosselló (cereals, llegums, arbres fruiters, oliveres, farratge). La vinya era present pertot, sobretot al Baix Conflent i al Rosselló. Arreu posseïa molins, a la costa rossellonenca explotava salines (particularment a Torrelles), i segurament tenia mines de ferro —bé que falti documentació del segle X— a Fillols i Vallmanya. El creixement considerable del nombre d’esglésies i parròquies que depenien del monestir assegurava pràcticament l’objectiu fonamental dels seus fundadors i benefactors successius: una voluntat determinada de renovació espiritual de tot el poble, a partir del fogar monàstic, mantingut o restablert per la reforma cluniacenca, dins l’observança de les virtuts cristianes.

L’abadiat d’Oliba (1008-1046)

Cripta del Pessebre, construïda sota la capella de la Trinitat, una de les obres emblemàtiques de l’abadiat d’Oliba.

ECSA - A. Roura

Aquest esperit cluniacenc, introduït per l’abat Garí, sota l’ègida del comte Sunifred, seria recollit i conservat, al segle següent, per l’abat Oliba, tercer fill del comte Oliba Cabreta. Nascut vers el 971, proveït del comtat de Berga el 988, es “convertí” com ho havia fet al segle IX Protasi, el convers, i prengué l’hàbit monàstic a Santa Maria de Ripoll, el 1002. Elegit el 1008 al mateix temps abat de Ripoll i de Cuixà i bisbe d’Osona el 1017, seria el digne continuador de l’abat Garí, i com ell es revelaria com una de les personalitats més transcendents del segle XI. Avui és reconegut que s’ha d’atribuir a Oliba, entre altres innovacions, la iniciativa de la treva de Déu (els anys 1020-27) i la introducció, precisament a partir dels seus monestirs de Cuixà i de Ripoll i de la seu de Vic, de l’arquitectura llombarda, que simbolitzava als seus ulls la unitat desitjada del món cristià a les terres catalanes, aleshores directament confrontades amb el món islàmic.

Atès que aquí ens limitem a la seva actuació a Cuixà, remarcarem que les obres importants que realitzà per ampliar l’església abacial i adaptar-la al seu temps testimonien —contràriament a les que dirigí a Santa Maria de Ripoll i a Sant Pere de Vic— un gran respecte de l’obra anterior, a causa probablement del record de la prestigiosa figura de l’abat Garí, el qual potser havia influït la seva vocació.

Aquestes obres són descrites en un document contemporani preciosíssim, la carta del monjo Garsies, escrita als voltants del 1040 i dedicada a l’abat Oliba, la qual és més aviat un sermó destinat a recordar les etapes de la construcció de l’església de Sant Miquel i de les ampliacions de l’abat Oliba, fins al seu acabament el 1035. L’obra fou completada, el 1040, amb l’edificació d’un magnífic baldaquí sobre l’altar consagrat el 974.

El monjo Garsies diu que l’obra d’Oliba consistí a construir “dins l’espai que existia darrere l’altar del venerable Miquel (…) un edifici regularment distribuït pel sant servei de Déu”. I afegeix: “A fora, sobre els cossos venerables dels màrtirs Valentí i Flamidià i del confessor Nazari, al lloc on ara hom els venera dignament, en una obra magníficament envoltada, edificà l’església de la Beata Mare Maria i dels arcàngels de Déu, dins la cripta que hom anomena el Pessebre: de tal manera que, de cada costat de la Verge, els àngels del Déu altíssim [celebrin] la glòria de la Mare de Déu amb unes justes lloances, Gabriel a la seva dreta li faci una nova salutació i li anunciï la concepció de l’Infant i el resplendent Rafael, situat a la seva esquerra, proclami la plenitud de la seva glòria virginal. Als seus peus i dins mateix [de l’església], pel seu servei, disposà circularment les sepultures dels màrtirs a fi que proclamin per a ells i per als qui estan abatuts la salvació: Heus aquí aquell Déu que és la nostra força”.

Descriu després el santuari de la Santíssima Trinitat, superposat a la cripta del Pessebre, i n’explica el simbolisme: “A fi que, a conveniència d’Aquell que trona a les altures, l’església posseeixi en la confessió de la vera fe el fruit de la maternitat, disposà en un ordre jeràrquic i en servei de la Verge la glòria dels sants en un lloc inferior i, a la manera d’un tron reial, feu un pis superior (caenaculum) d’un perfecte i admirable treball, no fins al pinacle més alt del temple, sinó d’una elevació justament proporcionada, que separés el [nou] santuari de la part més antiga del temple. I aquí dedicà amb les seves piadoses mans l’altar il·lustre de la santa i indivisible Trinitat, en presència de nombrosos testimonis, a fi que, successivament, la Mare i el Fill fossin proclamats cada dia i adorats amb una contínua lloança pels mortals. I a fi que aquesta obra donés la santificació als qui confien en la penitència, la feu precedir a l’interior, segons el bon ordre, de petites portes segures que donessin accés a les relíquies dels sants, ja que tots ells, units en un de sol, manifesten que només Déu és qui recompensa amb premis excel·lents. Per veure, doncs, l’altar de la Santa Trinitat, disposà de manera apropiada uns graons a l’interior del sant dels sants, a fi que hi pugui circular fàcilment la gent que voldrien pujar i baixar.” Veurem més endavant com el descobriment, el 1952, dels vestigis de la Trinitat va permetre de verificar l’exactitud de la descripció del monjo Garsies, que afegeix una precisió interessant sobre l’enllestiment dels treballs: l’abat Oliba “fou també ajudat en totes les coses per un monjo de bona fama, que seguia el camí del mestre, anomenat com ell Oliba, el qual era un home d’una gran paciència i mansuetud i, per ell, vetllava sobre l’església amb la més gran vigilància en totes les ocasions”.

Detall dels grafits de l’ara de l’altar major de l’església de Cuixà, on figura el nom d’Oliba —com en un altre indret de la mateixa peça—, que algú ha volgut identificar amb la signatura de l’abat d’aquest nom.

ECSA - A. Roura

A més de la molt interessant intenció i significació simbòlica de l’obra de l’abat Oliba, tal com era percebuda pel monjo Garsies (i per l’abat mateix al qual és dedicat el sermó), cal retenir la cronologia relativa dels edificis successius afegits a l’església des de l’abat Garí: el deambulatori, pel qual “l’espai existent darrere l’altar de Sant Miquel fou envoltat”; la cripta del Pessebre, “a fora” de l’església de Sant Miquel, amb els seus col·laterals dedicats als arcàngels Gabriel i Rafael; el santuari superior (coenaculum) superposat al Pessebre, la part principal del qual és qualificada de “sant dels sants” (sancta sanctorum); el baldaquí o “propiciatori” (propitiatorium), edificat al damunt de l’altar major consagrat el 974, amb el qual l’abat Oliba coronà la seva obra, “vuitanta-set anys després de la seva edificació i l’any de la nativitat del Senyor Jesuscrist mil quaranta”, anys que cal considerar comptats a partir de la consagració de l’església de Sant Germà, la qual feia de capçalera de l’església de Sant Miquel, construïda al davant, és a dir, a ponent de Sant Germà.

Després d’haver descrit l’altar consagrat el 974 sota el govern de l’abat Garí (de marbre blanc, d’una enorme dimensió, de tretze mitjos peus (semipedis) de llargària i nou d’amplada, sobre quatre bellíssimes columnes hexagonals) i enumerat les relíquies insignes (prop de noranta) sepultades sota el primer graó de l’altar (a més de la Vera Creu, que era sota mateix de l’ara), el monjo Garsies descriu minuciosament el baldaquí: sobre quatre columnes de marbre roig, de set peus d’alçada, amb bases de pedres precioses i capitells de marbre blanc esculpits de fullatges i flors, una coberta de fustes precioses, amb els quatre evangelistes als angles, girats cap a l’Àngel del cim. I, una vegada més, insisteix sobre el valor simbòlic de tots els elements: columnes roges com la sang dels màrtirs, capitells blancs evocant la “candor de la castedat eclesiàstica”, bases que simbolitzen la fermesa dels doctors, etc.

Aquesta descripció és tan precisa que, tot i haver-se perdut el baldaquí, permet de fer-nos-en una idea força exacta i fins i tot un croquis, com havia intentat fer J. Puig i Cadafalch.

L’abat Oliba moriria al monestir de Cuixà, el dijous 30 d’octubre de 1046, a la tercera hora de la tarda, segons la indicació precisa dels monjos de Cuixà que l’assistiren als darrers moments. És el que confirma un antic necrologi de Vic i també, entre altres, el document relatiu a l’elecció del seu successor a Ripoll, Guillem de Balsareny.

Segons el monjo Anònim de Cuixà (autor de la Vita Petri ducis Venetiarum), Oliba morí enmig dels seus monjos desconsolats, “després d’haver encomanat a Déu la comunitat que li havia confiat”. El mateix cronista precisa que fou sepultat a Cuixà, fet que confirmen les Gesta comitum Barcinonensium: “Sepultus vero fuit in monasterio Cuxanensi, eo quia ibi decessit”. Fins avui, no s’ha fet cap recerca per trobar la sepultura, situada probablement a la cripta del Pessebre, de qui fou no solament el “pare eximi” (eximius pater) dels monestirs de Cuixà i de Ripoll, sinó també una de les figures més eminents de la Catalunya naixent.

Cal fer notar que el monjo Garsies, que escriu poc després del 1040, no diu res dels dos campanars d’estil llombard edificats als extrems del transsepte de l’església de l’abat Garí, potser perquè, per a ell, no tenien el valor simbòlic que dona a les parts de l’església pròpiament dita. Hom pot pensar, almenys, que havien estat començats per l’abat Oliba (potser entre el 1040 i el 1046).

En fi, no podem acabar aquesta relació dels textos essencials relatius als edificis de Cuixà sense esmentar un darrer document, que era desconegut i inèdit fins el 1952, any en què el vam donar a conèixer (Ponsich, 1952b, pàgs. 39-40). En aquest document (conservat a la Bibliothèque Nationale de París, mss. Fonds Moreau, t. XXIX, foli 162) el comte de Cerdanya Ramon (fill de Guifré i nebot de l’abat Oliba) i la seva esposa Adala donaven al monestir de Cuixà, el 14 de març de 1068, una vinya a Fullà, el rèdit de la qual seria destinat a fer cremar, nit i dia, una llàntia davant l’altar de sant Miquel i igualment, nit i dia, al monestir de Santa Fe, que ells desitjaven construir en aquell lloc; si aquest monestir no es feia, en lloc seu s’encendria nit i dia una llàntia dins la Confessió, davant l’altar de Santa Maria.

Aquest interessant document prova el prestigi que havia obtingut, al segle XI, en les nostres regions i particularment a Cuixà, el cèlebre monestir de Conques, a la Roergue, i el culte de santa Fe. Això dona un pes considerable a la hipòtesi, formulada anys enrere, segons la qual la Cançó de Santa Fe, un dels poemes més antics en occità o precatalà, hauria estat composta per un monjo de Cuixà, als voltants del 1060. Aquest document també és interessant perquè conté la segona menció de l’altar de Santa Maria, posterior uns quinze o disset anys a la carta del monjo Garsies, i perquè diu que era emplaçat “in Confessione”, és a dir, dins la cripta que abrigava la relíquia del Pessebre i els cossos dels sants màrtirs Valentí i Flamidià i del confessor Nazari.

L’apogeu del monestir: l’abat Gregori i la construcció del claustre

Dibuix del monestir amb el claustre ja en ruïnes però amb els dos campanars encara drets, segons una litografia del Chévalier de Basterot, publicada al Voyage pittoresque au département des Pyrénées-Orientales, Perpinyà 1824, làm. 16.

Arxiu de l’abadia de Cuixà

L’esperit cluniacenc, introduït a Cuixà per l’abat Garí, fou mantingut per l’abat Oliba a la primera meitat del segle XI, i continuat pels seus successors immediats de la segona meitat del mateix segle, amb un cert enduriment a causa de la reforma gregoriana que aconseguí de sotmetre Sant Miquel de Cuixà a Sant Víctor de Marsella el 1091. L’apogeu de riquesa i de potència del monestir tindrà lloc a la primera meitat del segle XII. Serà el moment en què hom veurà erigir un imponent claustre de marbre esculpit, a iniciativa d’un gran abat, l’abat Gregori (v. 1120-1146), elegit arquebisbe de Tarragona l’any 1137 i finat a Tarragona el 25 de març de 1146. En aquest mateix abadiat s’erigirà el cor alt occidental o “tribuna” de marbre esculpit, prototip (vers el 1140) de la de Serrabona (1151), obra d’un mateix mestre (dit “de les tribunes” o “de Serrabona”) que havia succeït el “mestre del claustre”. L’efígie esculpida de l’abat Gregori figurava probablement a la part posterior de la façana de la tribuna, o al claustre mateix. Albert Cazes ha trobat als papers de l’erudit A. Puiggarí la còpia d’una cronologia dels abats de Cuixà, redactada al segle XIV, que precisa textualment que l’abat Gregori “fecit claustra marmorea, postea fuit archiepiscopus Tarraconensis”.

Estancament i inici de la decadència

A la segona meitat del segle XII, però, començà una relativa decadència espiritual i, finalment, material, coincidint amb un apogeu de riquesa, que s’evidencia sobretot en temps de l’abat Arnau (1188-1202), el qual seria canònicament destituït per Roma, per haver dilapidat els béns del monestir. Del 1202 al 1209, Cuixà fou administrat per Pere Guillem, abat de Sant Martí del Canigó, i encara del 1236 al 1251 per Bernat de Corts, també abat de Sant Martí. A partir del 1252, un nou abat, Gausbert de Castellnou, restablí el bon ordre a Cuixà. Obtingué del rei Jaume I la concessió de la jurisdicció civil i criminal en els llocs i les possessions del monestir.

Al llarg dels segles XIV i XV el monestir de Cuixà, regit sovint per abats comendataris que ni tan sols residien al monestir, va experimentar un estancament tant en l’ordre espiritual com material, característic de la majoria de monestirs del país, que no detallem perquè no aporten notícies significatives ni a la vida monàstica ni a les edificacions del monestir. (PP)

Cuixà als temps moderns

Plànol del monestir i del seu entorn segons un dibuix de l’enginyer i geògraf reial Castelnau, de l’any 1779, guardat als Archives Nationales de París.

Centre d’Accueil et de Recherche des Archives Nationales

Planta de l’església i els edificis annexos el 1779, segons l’aixecament que en feu l’enginyer i geògraf reial Castelnau.

Arxiu de l’abadia de Cuixà

El primer canvi decisiu que conegué aquesta gran abadia benedictina, en l’aspecte arquitectònic, degué ésser conseqüència de la reforma institucional i econòmica que experimentà, sembla, a partir del segle XVI. D’una comunitat monàstica pròpiament dita es va passar a una mena de “capítol” on els titulars dels diferents “oficis claustrals” (el prior, l’infermer, el sagristà major, el cellerer, el sagristà menor, el cambrer, etc.) tenien cadascun la seva pròpia residència i les seves rendes. Aquest fet mai no s’ha estudiat, però és probable que la divisió que això va comportar de l’abadia en espais privats per a cadascun d’aquells dignataris fos el que comencés a alterar-ne l’estructura medieval. L’església abacial es va transformar en una església del gust de l’època per la divisió de les naus laterals en capelles separades i la destrucció de la tribuna, de la qual, però, es van reutilitzar els marbres en diferents indrets de l’abadia. Una planta aixecada el 1779 revela l’aspecte que tenia aleshores aquesta abadia “moderna” de Cuixà.

Amb la Revolució Francesa, el monestir fou venut com a bé nacional i va experimentar una llarga i continuada degradació tot al llarg del segle XIX, constatada per la ruïna dels edificis no utilitzats (esfondrament d’un campanar el 1839) i per la dispersió progressiva dels elements esculpits: en primer lloc, al principi de segle, la venda de marbres a Vinçà i, més tard, en el període de 1880-1910, de la galeria nord del claustre.

Magnífic campanar de Cuixà, complement de l’obra d’ampliació feta per l’abat Oliba, reforçat a la part baixa per evitar l’ensulsiament que experimentà un segon campanar que li feia costat a l’altra banda del transsepte.

ECSA - A. Roura

El Service des Monuments Historiques va intervenir des del 1908 per salvar el segon campanar, contra la voluntat del propietari. El 1913 la població de Prada i l’administració des Beaux-Arts es van mobililtzar per impedir l’exportació als Estats Units d’un important conjunt de fragments del claustre, els quals havien estat ja sostrets de l’abadia. Cal dir, però, que la recuperació d’aquest conjunt va distreure l’atenció de l’exportació contemporània d’una altra sèrie de capitells “recollits” en diferents llocs per G. Barnard, la qual avui dia forma el Cuxa Cloister de Nova York.

No fou fins al principi del segle actual que es va començar a valorar la importància de Cuixà per a la història de l’arquitectura. Aquesta valoració és el resultat d’un llarg procés d’estudi i de “descobertes” fetes en ocasió d’intervencions realitzades en el monument, les quals l’han deixat en l’estat en què el podem contemplar actualment. Entre el 1909 i el 1918 va aparèixer la gran obra de J. Puig i Cadafalch L’arquitectura romànica a Catalunya, en la qual Cuixà té un lloc molt rellevant i on s’exposen els principals textos dels segles X i XI que el documenten. Cal dir que l’interès per Cuixà s’aferma en aquest temps tant en el camp de la història de l’arquitectura, arran de les recerques de Puig i Cadafalch que van tenir un gran ressò a França (el seu fonamental Premier art roman es va publicar a París el 1928), com també gràcies a la renaixença de l’esperit nacional a Catalunya, que va revaloritzar d’una manera especial el seu passat medieval. En aquest context, la figura de l’abat Oliba va apassionar els historiadors i literats.

J. Puig i Cadafalch, de qui no cal recordar el gran paper polític que tingué fins el 1924, des de l’any 1932 va emprendre, sota el “patrocini” de l’Institut Francès de Barcelona, per no topar amb susceptibilitats diplomàtiques, les primeres recerques al monument, que seguien i acompanyaven els responsables del servei francès des Monuments Historiques. Cuixà va ser analitzat aleshores com un edifici mossàrab, per bé que aquesta filiació no ha estat concloent. A més d’excavacions, els treballs van consistir a desmuntar edificacions i treure arrebossats; es va intentar comprendre l’edifici i per això es va voler arribar fins a les més genuïnes estructures medievals. L’obra de l’abat Oliba, descrita en el famós sermó del monjo Garsies (vers el 1040), conegut feia temps, va ser el fil conductor de les recerques: la primera descoberta fou la identificació definitiva i l’excavació de la cripta del Pessebre.

Amb motiu de l’inici de la guerra civil espanyola el 1936, Puig i Cadafalch va haver de fugir de Barcelona i va prendre un vaixell que el va deixar a Portvendres. Els seus col·legues francesos, especialment Henri Focillon, van intervenir a favor seu perquè es pogués instal·lar a Cuixà i continuar-hi les recerques; per poder-li proporcionar mitjans, l’administració li va encarregar un aixecament complet de l’abadia. La seva presència i la seva autoritat moral van convertir-lo en el veritable inspirador dels treballs d’aquesta època, entre els quals hi ha especialment la reconstrucció de l’absidiola nord de la capçalera d’Oliba.

A la recerca i la neteja del Cuixà dels segles X i XI es va afegir, al mateix temps, la restauració de la coberta de l’església abacial, per necessitats de la comunitat cistercenca que s’hi havia establert des del 1919. L’arquitecte Henri Nodet va proposar, dins la lògica del moment, de restituir la disposició de la coberta del segle XI, però la guerra de 1939-45 va interrompre tots els projectes. J. Puig i Cadafalch va abandonar Cuixà el 1938 i va retornar a Catalunya el 1942.

Tanmateix, l’esperit i el dinamisme que van presidir l’estudi del Cuixà preromànic i romànic es van reprendre a partir del 1951 entorn de l’arquitecte-director S. Stym-Popper i de l’equip dels Études Roussillonnaises: Marcel Durliat, Pere Ponsich i Anny de Pous. La descoberta de les restes de l’església de la Trinitat van coronar l’any 1952 la recerca que es feia de l’obra de l’abat Oliba. El mètode utilitzat en aquesta recerca durant tot aquest període va anar tan encaminat, sens dubte amb bona fe, a cercar els estrats més antics que no va respectar les restes postromàniques. Els treballs de restauració una vegada coberta l’església es van dedicar sobretot al claustre (anys 1950, 1953-55, 1972).

Podem dir en resum que, a part la forta mobilització local i nacional per impedir la partença d’un conjunt de columnes i capitells l’any 1913, la idea que va prevaler fins el 1952 fou la recerca i la identificació de l’abadia transformada per l’abat Oliba entre el 1010 i el 1030; i això fou en bona part gràcies a la coneixença del text del sermó del monjo Garsies, que descriu els treballs d’Oliba, i d’una altra banda pel paper que la historiografia contemporània atribuïa a Oliba en el ressorgiment de la Catalunya del segle XI.

Fa de mal explicar, en canvi, per què aquest estat d’esperit va desaparèixer tan ràpidament, fins al punt de veure l’església de la Trinitat, tan afanyosament buscada durant 20 anys, restar sota un “paraigua” provisional fins avui dia, passats 40 anys. La mort sobtada de S. Stym-Popper el 1968 i el relatiu afebliment de la comunitat monàstica després de la guerra —els benedictins de Montserrat van reemplaçar finalment els cistercencs el 1965— en poden haver estat la causa.

En certa manera, l’interès es desplaçà molt ràpidament vers el claustre i les escultures del segle XII, restituït en part gràcies als capitells retinguts el 1913 (oferts a l’estat pel seu propietari George Grey Barnard). L’estat va obtenir fins i tot del Metropolitan Museum de Nova York, el 1976, un dipòsit sense limitació de durada d’un nombre important de fragments de la tribuna.

Sigui com vulgui, l’aspecte sota el qual podem contemplar avui dia l’abadia és àmpliament tributari d’aquesta història recent i de les idees i tendències del moment: la supressió dels vestigis de l’abadia dels segles XVII i XVIII ho indica clarament. L’església, sobretot, havia estat revestida d’una volta de rajols al segle XVII que arrencava d’una cornisa motllurada de guix; tot i l’esfondrament de la volta al segle XIX, aquesta decoració era encara perfectament perceptible. Això no obstant, el que restava dels arrebossats clàssics fou tret i la cornisa curosament suprimida. El palau de l’abat, del principi del segle XVIII, no solament no fou objecte de cap intervenció sinó que es va considerar útil extreure’n els fragments de la tribuna que s’havien reaprofitat en el moment de la construcció com a ornamentació del seu portal; això es va fer amb una clara intenció de reinterpretació i reutilització, i per això amb aquests fragments es va fer el portal romànic apòcrif de l’església. Fins i tot, el gran edifici d’allotjaments situat a ponent de l’església, on es trobava bàsicament la residència del sagristà major, no va ésser motiu de cap restauració i el 1951 la part meridional fou mutilada sense contemplacions; fou precisament sota aquesta part on un grup de joves que hi feien excavacions van descobrir el mes de juliol del 1952 les restes de l’església de la Trinitat. (OP)

Església

Planta, a escala 1: 400, de l’església i els altres edificis i dependències del monestir, tal com es troben avui dia, amb indicació de les etapes històriques de la seva construcció. A l’angle superior esquerre, s’ha col·locat la planta de la cripta del Pessebre.

R. Mallol, segons informació de P. Ponsich

Planta general del monestir, a escala 1:400.

R. Mallol

L’actual conjunt monàstic de Sant Miquel de Cuixà —tal com el podem veure després de les restauracions— és resultat, bàsicament, de dos moments constructius: el temple consagrat el 974 i les reformes i noves edificacions empreses per l’abat Oliba a la primera meitat del segle XI. En època de l’abat Gregori I es completà tot el conjunt amb un nou claustre, de marbre, bastit al N de l’església.

L’església del 974

L’església abacial del segle X va ser modificada al llarg dels segles, proveïda d’una volta de creueria d’ogives al segle XIV, transformada al gust renaixentista a la fi del XVI i finalment saquejada el 1793. Com ja s’ha explicat, venuda a particulars com a “Bé Nacional”, fou, al segle XIX i al començament del XX, pràcticament abandonada. La volta de la nau s’esfondrà i el paviment de marbre fou arrencat. L’estat de destrucció permeté a l’arquitecte F. Hernández, el 1931, de verificar-hi l’existència d’arcs de ferradura (bé que la major part haguessin estat transformats, al segle XVI, en arcs renaixentistes), fet que l’incità a concloure que l’edifici pertanyia al “ciclo mozárabe”, teoria poc després adoptada i desenvolupada per J. Puig i Cadafalch i G. Gaillard, i generalment admesa fins els nostres estudis dels anys 1944-50, que es poden veure a la bibliografia. Les recerques i les obres de restauració iniciades, sobretot del 1948 al 1952, permeten avui de reconèixer el que ha subsistit essencialment de l’església abacial preromànica.

Es presenta com una església de tres naus (la principal —30,60 × 9,40 m— més llarga, d’un tram, que les naus laterals —17,30 × 3,90 m la del nord; 16,50 × 3,90 m la del sud—), amb un transsepte que sobresurt, en el qual s’obre una capçalera principal rectangular i quatre absidioles (dues al nord i dues al sud) de planta semicircular perllongada en línia recta. L’absis rectangular (9,40 × 7,10 m) era separat de les absidioles, al nord i al sud, per un espai a l’aire lliure, en el qual s’obria, a cada banda, una porta amb muntants aparellats de pedres de mida gran, que suportaven una llinda massissa, immediatament superada per una finestra d’arc de mig punt destinada a il·luminar el transsepte. L’arc d’aquestes finestres mostra el mateix dibuix general que les altres arcades intactes subsistents de l’edifici preromànic: la forma de ferradura, amb el naixement de l’arc netament per darrere dels brancals.

Són d’aquest tipus els tres arcs triomfals que subsisteixen a les absidioles (la de l’extrem nord resultà destruïda per l’esfondrament, el 1839, del campanar d’aquest sector); les portes de comunicació entre les absidioles (la del nord presenta pràcticament un arc de mig punt, però amb el naixement de l’arc per darrere dels brancals); els dos arcs que fan comunicar el transsepte amb les naus laterals; les dues portes que s’obren a les parets de les naus laterals; i els dos arcs entre la nau principal i el transsepte (l’arc triomfal ha desaparegut). Eren també així les grans arcades que comuniquen la nau central amb les laterals (tres a cada banda), transformades en arcs de tipus clàssic pel retall dels muntants al segle XVI, com també la gran porta occidental de la nau i la gran finestra que s’obre al damunt, ambdues mutilades al segle XVI i especialment al XX per una mala restauració; també ho són, a l’exterior, les dues grans finestres de simple esqueixada que hi ha a la capçalera rectangular (la de l’est ha desaparegut); una petita finestra intacta al cim de la façana occidental i la finestra superior més a ponent de la paret meridional de la nau, també intacta. Les altres dues del mateix mur sud han estat modificades i mal restaurades (no s’obria cap finestra a la paret nord, d’acord amb el cos tum general del país, a causa de la preocupació d’abrigar-se de la tramuntana). Una altra porta típica, amb arc de ferradura i neta avançada dels muntants a l’interior de l’arc, ha subsistit a la paret occidental del claustre.

Segons el monjo Garsies, l’edifici era cobert “d’un sostre bellíssim per la llargària de les bigues i l’esclat dels ornaments” (Fastigia vero culminis proceritate simul trabium et ornamentum claritudine venustissime operuit). A l’interior, l’aparell, avui desproveït de tot revestiment, presenta carreus, sovint de grans dimensions, a la part inferior dels pilars rectangulars de les grans arcades i tant als muntants dels arcs triomfals com als dels arcs que s’obren al transsepte. La resta és en maçoneria de còdols. Unes juntes amb relleu que subsisteixen entre alguns carreus fan pensar que aquesta part de la construcció, almenys en un primer temps, no era revestida d’argamassa. A l’exterior, sols els angles de la construcció, els muntants i els arcs de les finestres són construïts amb carreus ben escairats.

Interior de la nau central tal com es troba avui dia després de les reformes fetes al llarg dels segles i de la moderna restauració.

ECSA - A. Roura

Tal com diu l’acta de consagració del 974, redactada pel comtebisbe Miró, els set bisbes convocats van consagrar set altars d’acord amb “els set dons de l’Esperit Sant”, la qual cosa suggereix que el sisè i el setè eren a cada extrem del transsepte. L’alçada original de la nau principal devia ésser d’uns 18 m (les parets foren sobrealçades de no gaire més d’1 m, probablement al segle XIV). L’acta de consagració no indica a quins sants eren consagrats els sis altars laterals, ni tampoc el monjo Garsies. Un d’ells ho devia ser a sant Benet (al qual fou dedicat, l’any 1600, un retaule, obrat a Barcelona, avui conservat a l’església de Prada, al transsepte sud). Moltes mencions, més o menys tardanes, no permeten de saber res més sobre la invocació dels altars primitius, perquè als segles XV o XVI o més tard es construïren capelles a les dues naus laterals (tres al nord i quatre al sud), com es veu en la planta anterior a les obres de restauració.

Sembla probable, nogensmenys, que les relíquies de sant Valentí, sant Flamidià i sant Nazari tinguessin els altars dins l’església de Sant Miquel, anteriorment a la iniciativa de l’abat Oliba, que les diposità, com ho diu el monjo Garsies, dins l’església del Pessebre.

Falten també elements per a conèixer amb certitud les disposicions del monestir i del claustre primitius, perquè la major part de les dependències monacals del segle X són arrasades o enterrades i la planta més antiga del monestir és del final del segle XVIII. Cal esperar que un dia les degudes excavacions permetran d’aclarir-ho. De moment, el cert és que la meitat sud de la paret occidental del claustre, on s’obrien dues portes preromàniques (avui només n’és visible una, ben conservada), pertanyia al monestir del segle X. A més, immediatament a l’oest del cos d’edificis de ponent, hi ha dos pilars cilíndrics de maçoneria (1,30 m de diàmetre), intactes i mig enterrats, d’uns 4,50 m d’alçada, que estan en relació amb, almenys, tres o quatre més, distants de 4,50 m a 4,70 m, dels quals sols subsisteix la meitat inferior, avui enterrada. Aquest edifici podria datar del segle X o del començament de l’XI. Aquí també són indispensables les excavacions per a tenir un coneixement més profund d’un edifici d’un gran interès.

L’obra de l’abat Oliba

Oliba va afavorir la reforma de l’església preromànica i la construcció de dos nous edificis superposats: la cripta del Pessebre i el santuari de la Trinitat.

El deambulatori

La primera gran reforma de l’església consagrada en època de Garí consistí en la creació d’un deambulatori. A cada banda de l’absis principal preromànic hom discerneix una primera construcció, la qual n’eixampla l’aspecte exterior; aparentment, tancava els espais que havien existit entre l’absis central i les absidioles. Aquests dos espais, esdevinguts dues menes d’absidioles, llargues i estretes, eren il·luminats per dues finestres, una a l’est i l’altra, recíprocament, al nord i al sud. La doble esqueixada d’aquestes finestres d’arc de mig punt, resseguides per llosetes planes, i l’aparell de còdols desbastats corroboren l’atribució de l’obra al segle XI i a l’abat Oliba.

Exteriorment, al nord i al sud, unes pedres d’angle separen la construcció precedent d’una altra que presenta un mateix aparell de filades horitzontals de pedres desbastades a cops de martell i que consisteix en tres absidioles, precedides d’una galeria transversal que passa per darrere la capçalera del segle X i és coberta amb volta de canó de mig punt, sobre dos arcs torals. Aquestes tres absidioles semicirculars, amb volta de mig punt, tenien, segons l’única que s’ha conservat (la del nord), una finestra axial de doble esqueixada. J. Puig i Cadafalch va verificar els fonaments de les altres dues i reconstruí la del sud. Quatre finestres idèntiques més il·luminaven aquesta part, dues a banda i banda de l’absidiola central, i les dues altres al nord i al sud, a cada extrem de la galeria transversal. Dues portes d’arc de mig punt, al fons dels dos corredors laterals de la capçalera central primitiva, donen accés a aquesta nova adjunció. El conjunt constitueix una mena de deambulatori rectangular, com la capçalera que envoltava.

Aquesta construcció, del 974, a llevant de l’absis central, correspon evidentment a la descrita pel monjo Garsies: “un edifici regularment distribuït pel sant servei de Déu”, construït per l’abat Oliba, “dins l’espai que existia darrere l’altar del venerable Miquel”. Solament l’examen dels vestigis subsistents obliga a concloure que fou construït en dues etapes, molt probablement pròximes en el temps. Som de l’opinió que, en un primer moment, l’abat Oliba hauria cregut convenient de col·locar a cada banda de l’absis central de l’església consagrada per l’abat Garí, aprofitant l’espai que el separava de les absidioles preromàniques, els altars sisè i setè, els quals, fins aleshores, haurien estat erigits a cada extrem del transsepte. En una segona etapa, inspirat potser pel deambulatori de Sant Pere de Rodes (1022), decidí de contornejar l’absis rectangular on hi havia l’altar de Sant Miquel i creà, així, un deambulatori, destinat a facilitar la circulació dels pelegrins que cada cop més visitaven ei monestir, atrets per les ingents relíquies del santuari.

L’alçament de les naus laterals

Vista de l’església des de l’angle sud-oest.

ECSA - Rambol

En època d’Oliba les naus laterals foren aixecades de prop d’un metre i il·luminades cadascuna, al nord i al sud, per tres finestres de doble esqueixada, d’arc de mig punt i proveïdes del típic arc de llosetes planes. Contràriament al que havia suposat J. Puig i Cadafalch, les actuals voltes de quart de cercle de les naus laterals no foren obra d’Oliba, com veurem després, sinó que restaren cobertes de fustam, com la nau central.

Notem que el monjo Garsies passa per alt aquesta obra secundària, probablement perquè no es prestava a consideracions de caire simbòlic, com les altres. S’ha de tenir present que la intenció simbòlica és la clau de l’obra d’Oliba a Cuixà: no és per casualitat que, una vegada acabada l’obra de la Trinitat, el conjunt de l’església abacial, qualificat pel monjo Garsies de “casa de Déu”, “ciutat estimada de Déu”, “ciutat de Déu”, tingués dotze portes com la “Jerusalem celest”.

La cripta del Pessebre

Sector de llevant de la cripta del Pessebre, amb la petita absidiola que emparava l’altar de la Mare de Déu.

ECSA - A. Roura

Descrita amb entusiasme pel monjo Garsies, és la part més ben conservada de l’obra de l’abat Oliba, ja que està gairebé intacta. És a ponent de l’església preromànica. Com molt bé diu el monjo Garsies, es construí “a fora” del primitiu temple abacial. S’aprofità el pendent natural del terreny envers el riu Lliterà per a construir una nova església dedicada a Santa Maria o, més precisament, a la Nativitat, concretada per les relíquies del Pessebre portades de Roma per l’abat Garí. L’església fou concebuda també com una confessió de la vera fe, per la presència de les relíquies dels màrtirs Valentí i Flamidià i del confessor Nazari, disposats “als peus” de la Verge “per al seu servei”, mentre que els arcàngels Gabriel i Rafael, recíprocament a la seva dreta i a la seva esquerra, celebrarien eternament “la seva glòria virginal”, segons les expressions del monjo Garsies.

Aspecte de l’interior de la nau lateral nord de l’església, amb el gran arc que dona accés al transsepte.

ECSA - A. Roura

La realitat correspon exactament a la seva descripció. Dues naus laterals, cobertes amb volta d’arc de mig punt sobre arcs torals, perllonguen, a un nivell més baix, les naus laterals de l’església de l’abat Garí i es comuniquen entre elles per dues naus transversals idènticament cobertes amb voltes de canó d’arc de mig punt sobre arcs torals i suportades per pilars de planta cruciforme. La nau lateral nord era, doncs, la dedicada a l’arcàngel Gabriel i la del sud a l’arcàngel Rafael. Els seus altars eren situats probablement a l’extrem de ponent, l’únic il·luminat per una finestra de doble esqueixada. A partir de la nau de l’arcàngel Gabriel hom es comunica, per una porta proveïda d’una llinda massissa sota un arc de descàrrega, amb el santuari central, dedicat a la Verge Maria, on es conservaven les relíquies del Pessebre. Aquest santuari és de planta circular, o més concretament anular, amb un pilar central massís i cilíndric, de maçoneria, a partir del qual es desenvolupa harmoniosament una volta de canó llis. A la part de llevant, una absidiola semicircular abrigava l’altar de la Verge. Una porta baixa a ponent, del mateix tipus que la de l’entrada, s’obre en una galeria transversal disposada sota les escales del santuari superior. Dues estretes finestres de simple esqueixada s’obren a banda i banda d’aquesta porta, mentre que tres obertures més, encara més estretes i que travessen el gruix de la volta, eren utilitzades molt probablement com a fenestellae (orificis que tenien la finalitat que els devots concretessin d’una certa manera el contacte amb les relíquies de la confessió).

Dues portes principals, d’arc de mig punt, s’obren a les parets nord i sud en l’eix de la galeria transversal del centre. Dues portes més petites, amb llinda i arc de descàrrega, s’obren endemés al nord i al sud a la part occidental de les naus dels arcàngels Gabriel i Rafael, detall important corresponent al que diu el monjo Garsies sobre les facilitats de circulació procurades als pelegrins.

El santuari de la Santa Trinitat

Fonaments del santuari de la Trinitat excavats el 1952 i protegits des d’aleshores per un petit teulat.

ECSA - A. Roura

Malgrat la descripció del monjo Garsies, l’emplaçament exacte d’aquesta església era incert, fins que el vam poder verificar el 1952: la presència dels basaments de la part central, sota unes construccions del segle XVII, confirmen el que havia estat la nostra hipòtesi i també l’exactitud general de la descripció del monjo Garsies. Situada exactament al damunt de l’església del Pessebre, de la qual constitueix el pis superior (sentit del terme coenaculum), en reprodueix la planta general, a excepció de la part central, intencionalment, com veurem, diferent. A sobre les naus dels arcàngels, dues galeries asseguraven la comunicació amb l’església de Sant Miquel, gràcies a una porta d’arc de mig punt, oberta a la paret de ponent de les naus laterals preromàniques. Aquestes galeries eren cobertes d’una volta de canó llis, excepte el tram oriental, cobert d’una volta d’arestes. El tram oriental de la galeria del N subsisteix intacte, com la paret nord de la galeria, proveïda de finestres de doble esqueixada, fins a l’arrencament de la volta; del tram oriental de la galeria del S subsisteixen l’arc i l’arrencada de la volta d’arestes. La paret sud de la galeria fou arrasada a la fi del segle XVI o al començament del XVII i sols resta dreta a menys d’1 metre del paviment. Aquestes dues galeries s’obrien probablement per unes arcades sobre un atri que separava la façana occidental de la nau de Sant Miquel de la part central de l’església de la Santa Trinitat, exactament superposada a la part central de la capella del Pessebre. Tres escales, al llarg de la façana occidental, permetien d’accedir a les dues portes occidentals de les galeries i a la porta de la part central, una mica més ampla que les laterals. Eren del mateix tipus que les dues portes laterals, que s’obrien també a unes escales (sols subsisteix, intacta, la porta nord; al S, sols subsisteix l’escala). Les llindes de les portes central i sud de la façana oest, reutilitzades en la construcció del segle XVII, han estat malauradament trossejades i reutilitzades en una mala “restauració” de la porta occidental de l’església de Sant Miquel. La llinda de la porta occidental de la galeria del N, també reutilitzada al segle XVII, subsisteix a les parts que no han estat demolides. La gran sorpresa del descobriment del 1952 fou de poder verificar la planta, extraordinària i de tipus fins ara únic a l’arquitectura romànica de tot l’Occident, de la part central, qualificada pel monjo Garsies de “sant dels sants” (sancta sanctorum).És inserida dins un rectangle (gairebé quadrat) amb un absis semicircular (superposat al del Pessebre) i proveïda lateralment de sis nínxols semicirculars. Però presenta la particularitat d’acabar-se a ponent amb un segment de cercle de radi diferent (inferior al de la nau). Tenim aquí el testimoni d’una intenció evident: donar a la nau de la Santa Trinitat la forma simbòlica de la màndorla doble, dita també “en vuit”, clàssica als temps carolingis i encara a l’inici del segle XI, com per exemple a la “llinda” contemporània de Sant Genis de Fontanes (1019-20). En la planta del “sant dels sants” de l’església de la Trinitat, l’absis representa el nimbe del Deus Trinus et Unus, el cercle principal, la màndorla pròpiament dita o cercle de Glòria, i el segment de cèrcol inferior, la part baixa de l’esfera celestial, setial acostumat del pantocràtor. Quant als sis nínxols laterals, pensem que servien de setials als monjos que hi celebraven els oficis. A banda i banda de l’absis, uns reductes triangulars servien de sagristies, dins la tradició dels diaconicon i de la prothesis. A ponent i a cada banda del segment de cercle occidental, uns espais triangulars simètrics han conservat els primers graons d’unes escales de cargol, les quals acaben d’il·lustrar les indicacions del monjo Garsies, quan diu que l’abat Oliba “per veure l’altar de la Santa Trinitat, disposà de manera apropiada uns graons a l’interior del ‘sant dels sants’, a fi que hi pugui circular fàcilment la gent que voldrien pujar i baixar”. En efecte, tant si venien de l’interior com de l’exterior del monestir, els devots i pelegrins tenien un itinerari ben traçat, tant per les portes laterals de les galeries de la Trinitat com per les del Pessebre i per les escales de cargol de la part occidental de l’anomenat “sant dels sants” de la Trinitat. Aquestes escales comunicaven evidentment amb una tribuna o passadís de fusta, que permetia als devots de pregar davant l’altar de la Trinitat sense destorbar els monjos oficiants i de baixar després en un sentit o un altre. Un dispositiu anàleg existia, al segle XII, a la part occidental de la nau de Santa Maria de Vilabertran, entre els dos campanars, i també a l’església de Sant Feliu de Codalet (al segle XI), una de les dependències més pròximes de Cuixà.

La intenció simbòlica de la cripta del Pessebre és evident, potser a imitació de la cripta de Santa Maria Major, a Roma, aleshores visible i segurament visitada per l’abat Oliba, on eren conservats el conjunt de les relíquies del Pessebre, vingudes de Bizanci al segle VII, cripta que recordava la cova de Betlem, on nasqué Jesús (segons Eusebi de Cesarea, De vita Constantini, llib. III, cap. 43). No menys certa és la intenció simbòlica de la planta en màndorla doble del “sant dels sants” de la Santa Trinitat. I la superposició dels dos santuaris, volguda i realitzada per l’abat Oliba, era destinada a significar l’estret lligam entre el ministeri essencial del cristianisme, l’encarnació o humanització del Fill de Déu, i el triomf del “Deus Trinus et Unus” a la fi dels temps, tan sovint representat tant en els llibres litúrgics com a les pintures murals i timpans esculpits. Intentar d’il·lustrar el dogma fonamental de la teologia cristiana en una obra d’arquitectura era una juguesca, perfectament reeixida, que dona la mesura del geni transcendent de l’abat Oliba, llumener del seu temps. Malauradament, el que havia comprès i comentava tan bé el seu contemporani i alumne Garsies seria totalment incomprès i oblidat pels qui segles més tard enderrocaren el que havia estat la seva obra mestra en matèria d’arquitectura.

Quant al baldaquí posat per l’abat Oliba al damunt de l’altar major de l’abat Garí, també descrit pel monjo Garsies, el qual n’explicita tot el simbolisme, desaparegué probablement des de la mateixa època. Ens acontentarem aquí de recordar que fou el coronament de la seva obra a Cuixà, datat amb precisió pel monjo Garsies l’any 1040.

Afegim, en acabar l’anàlisi de l’obra cuixanesa de l’abat Oliba, que l’observació de les juntes de maçoneria confirma la datació relativa que resulta del sermó del monjo Garsies. A l’ala meridional exterior del deambulatori, primera obra esmentada pel monjo Garsies, hi ha unes juntes de relleu, que recorden les de l’edifici preromànic (descuidades pels “restauradors” del segle XX), mentre que les juntes solcades amb la paleta (típiques de l’arquitectura llombarda) són abundantment representades al conjunt (no “restaurat”) de la Trinitat. Aquestes juntes ens van permetre l’any 1952 de reconèixer immediatament els vestigis de la Trinitat, és a dir, el darrer edifici de l’abat Oliba a Cuixà, datable aproximadament dels anys 1020 a 1035. (PP)

El claustre del segle XII

Notícies històriques

Perspectiva general del claustre després de les reconstruccions parcials fetes amb els capitells i altres elements que s’han pogut recuperar del claustre primitiu.

ECSA - A. Roura

Al segle XII es va erigir al N de l’església abacial de Sant Miquel de Cuixà un claustre amb escultures en marbre rosa de les pedreres de Rià-Vilafranca de Conflent. El seu iniciador fou l’abat Gregori (Cazes, 1972; Cazes-Durliat, 1987). Els treballs segurament van començar abans del 1137, any en què Gregori va esdevenir arquebisbe de Tarragona. Aquest claustre degué ser el successor d’un altre de més antic. A la vida de sant Pere Orsèol —dux de Venècia que va morir a Cuixà el 998—, escrita per un monjo anònim de la mateixa abadia cap al 1075, s’esmenta un claustre o més exactament una galeria de claustre, la qual donava a l’església. No s’ha conservat cap resta d’aquesta primitiva construcció, que devia ser amb tota versemblança massissa, desproveïda d’escultures, com a Cornellà de Conflent, per exemple, si no és que era feta de fusta.

No hi ha gaires esments del claustre del segle XII en els documents antics que es refereixen a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà. Amb tot, se sap, per exemple, que el 1696 va ser objecte d’algunes reparacions menors (ADPO, H69). En un document conservat als Arxius Nacionals de París (AN, G975), on es projecta la secularització de l’abadia, s’hi adjunta un plànol aixecat el 1779 a càrrec de l’enginyer i geògraf del rei de la província del Rosselló, Castelnau (Durliat, 1971, fig. 1). Tot i que el dibuix no el representa en elevació, revela que en aquesta època el claustre era sencer, amb quatre galeries de columnes on s’intercalaven de tant en tant uns pilars. En una obra del 1787 (Voyage pittoresque de la France, par une Société de Gens de Lettres. Province de Roussillon. París 1787, pàgs. 48-50), és qualificat de “bell” i descrit d’aquesta manera: “edificat en pilars de marbre encercla un jardí molt bonic”. En el moment de l’esclat de la Revolució Francesa, el claustre estava intacte.

Durant el període revolucionari, i després de la marxa dels nou benedictins que hi quedaven, les dependències de l’abadia van ser venudes com a bé nacional. Un negociant de Prada, un tal Antoine Laverrou, les va comprar el 28 de maig de 1791 per la mòdica sumade 19 287 lliures. El desmantellament del claustre segurament es va iniciar cap al 1820. Una litografia de 1824-25 publicada en l’obra del Cavaller de Basterot titulada Voyage pittoresque dans le Département des Pyrénées-Orientales mostra la galeria oriental parcialment destruida. L’enfonsament del campanar nord de l’església abacial, durant l’hivern de 1838-39, probablement va provocar l’esfondrament de la major part de la galeria meridional. En un claustre ja força mutilat, el propietari del començament dels anys 1840 volia construir-hi una bassa per a una farga. En aquell moment només quedaven a Cuixà trenta-set columnes-de les seixanta-tres que hi havia al principi, claustre amb vuit columnes encara dretes— segons una acta del 27 de maig de 1841 de la Comissió Arqueològica de Narbona, que intentà, debades, comprar-Ies (F. Lamotte, La Commission Archéologique de Narbonne et la sculpture médiévale, Universitat de Toulouse-Le Mirail, DEA, 1977, text dactilografiat, pàg. 47 i següents). Uns quants anys més tard, els dibuixos del claustre ja només mostraven l’angle sud-oest del claustre amb vuit columnes encara dretes —sis a l’O i dues al S— (Durliat, 1971, figs. 6 i 7). Totes les representacions posteriors només mostren aquest angle, mentre que la resta del claustre ja havia desaparegut (Durliat, 1980, figs. 3, 4 i 5, pàg. 192-194). En una primera època, els fragments del claustre van quedar, segons alguns, amagats entre la runa de l’abadia, segons d’altres van ser recuperats pels habitants dels encontorns (Codalet, Prada, Taurinyà…) i de vegades reutilitzats, com ara al pati de l’establiment de banys públics de Prada. La majoria de les vegades, els posseïdors d’elements del claustre en tenien ben poca cosa, un o dos capitells o bé bases que feien servir per a decorar un jardí, una porxada, una botiga; les dovelles dels arcs i els fusts van ser essencialment reutilitzats en fàbriques.

Galeria oest del claustre, reconstruïda en part davant de l’antic celler.

ECSA - A. Roura

Les arcades restants van ser versemblantment desmuntades cap al 1907, quan l’escultor americà George Grey Barnard, colleccionista i antiquari ocasional, va anar a Prada. Per tal de finançar la seva obra, mentre vivia a França, George Grey Barnard (1863-1938) es va dedicar al comerç d’antiguitats. Ja feia força decennis que alguns erudits, influïts pels autors romàntics, amb curiositat per la història i sobretot per l’arqueologia, col·leccionaven objectes de l’edat mitjana. Llavors, va començar a desenvolupar-se un nou comerç d’objectes antics, dut a terme pels antiquaris. El 1906, Barnard va descobrir l’existència del claustre dispers de Sant Miquel de Cuixà a la botiga de l’antiquari Cornillon, a París, el qual havia comprat la col·lecció de Pierre-Yon Vernière, composta essencialment de fragments procedents del claustre desmuntat de Sant Guilhem del Desert, a l’Erau, i de dues columnes de Cuixà (Durliat, 1971, fig. 4 i R. Saint-Jean:Saint-Guilhem-Le-Désert. La sculpture du cloître de l’abbaye de Gellone, 1990, pàg. 29-30). Aquesta troballa el va incitar a anar a Prada, on, en una setmana (entre el 19 i el 26 de gener de 1907) va comprar 37 capitells, 2 fusts, 14 bases, 4 àbacs i 5 pedres esculpides, és a dir, 62 peces que va fer enviar a casa seva, al seu taller de Moret-sur-Loing, a Sena i Marne (Barral, 1987, pàgs. 412-413; Comminges, 1981, pàgs. 76-78), i va reservar-se altres fragments, sobretot les dotze arcades tornades a muntar en el pati de l’establiment de banys de Prada. Posteriorment va poder comprar altres restes, sobretot uns quants capitells més, però quan va voler recuperar les arcades, el 1913, el Service des Monuments Historiques s’hi va oposar. Llavors, les va cedir a l’estat francès tot exigint que es quedessin a Prada, on es van col·locar a la façana occidental de l’església parroquial de Sant Pere (Mallet, 1992, vol. I, pàgs. 29-30 i vol. II, pàgs. 17-19). El 1949 en van ser desmuntades per ser recol·locades a la galeria meridional del claustre in situ, dins el projecte de la seva restauració. Pel desembre del 1914, 52 capitells, 11 fusts de columna, 23 bases, 19 àbacs, 9 arcs i un nombre indeterminat demarbres esculpits i tallats comprats a Prada i als encontorns i atribuïts, si no al claustre, almenys a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, eren exposats al museu The Cloisters creat per Barnard i instal·lat al seu taller de Fort Washington Avenue a Nova York (Schrader, 1979, figs. 3, 7, 19; Mallet, 1992, vol. II, pàgs. 38-44). Molt aviat, Barnard va voler vendre’s la seva col·lecció; el 1921, el col·leccionista americà Raymond Pitcairn li’n va comprar tres capitells, que es troben actualment a Bryn Athyn (Pennsilvània, EUA), a la Glencairn Foundation (J. Hayward-W. Cahn: Radiance and reflection. Medieval art from the Raymond Pitcairn collection, Nova York 1982, pàgs. 55-59); el 1924, un quart capitell va entrar a la col·lecció del Museum of Fine Arts de Boston (W. Cahn: Romanesque sculpture in American collections. VI - The Boston Museum of Fine Arts, “Gesta”, IX/2 (1970), pàgs. 62-63); finalment, el 1925, el Philadelphia Museum of Art va comprar un altre capitell de Cuixà (Diskant, 1990, pàgs. 199-209). Al juliol del 1925 va aconseguir vendre gairebé tota la seva col·lecció al Metropolitan Museum of Art gràcies a una donació de John Dickinson Rockfeller Jr. Trenta-sis elements de Cuixà exposats gairebé tots a nivell de terra i a l’exterior de l’edifici principal —com un claustre en relació amb una església— van ser muntats el 1926 en forma de columnata de claustre amb quatre costats de pla rectangular (costats petits de 8 columnes, costats grans de 10 columnes), sense teulada. Per aconseguir-ho, es va sol·licitar a l’antiquari parisenc Paul Gouvert que fornís els elements que mancaven en marbre rosa de Vilafranca de Conflent: bases, fusts de columnes, àbacs, dovelles i pedres del podi. Aquest mateix claustre va ser transferit a Fort Tron Park, al nord de l’illa de Manhattan, per tal de formar el nucli del nou museu d’art medieval, també anomenat The Cloisters i inaugurat el 14 de maig de 1938. Els elements suplementaris del claustre de Sant Miquel de Cuixà, que no es van fer servir en la construcció d’aquest petit claustre, van ser, segons alguns, exposats al museu, i segons uns altres, relegats a les reserves. Dos d’ells es van reenviar a França els anys setanta, on van arribar a l’abadia de Cuixà. Actualment, hi ha censats als Estats Units 54 capitells de Cuixà.

Arcades del claustre de Cuixà reconstruïdes en el museu The Cloisters (MMA) de Nova York.

Arxiu de l’abadia de Cuixà

Planta i alçat de l’angle sud-est del claustre, amb indicació de les proporcions i les mides de les columnes, i esquema estructural de la composició dels elements.

J. A. Adell

Malgrat el “saqueig” de G. G. Barnard, força elements tallats i esculpits procedents de l’abadia i més precisament del claustre de Sant Miquel de Cuixà van quedar a França, a Prada i als seus encontorns, per exemple les arcades de l’establiment de banys públics, la de la font de Codalet… El 1912, el Museu del Louvre va comprar un capitell (M. Aubert-M. Beaulieu: Description raisonnée des sculptures du Moyen-Age, de la Renaissance et des Temps Modernes. I: Le Moyen-Age, París 1950, núm. 22, pàg. 33-34).

Després de la Segona Guerra Mundial, quan es van iniciar els treballs de restauració de l’abadia i, sobretot, del claustre, sota la direcció de l’arquitecte en cap dels Monuments Històrics Silvain Stym-Popper, es va dur a terme una campanya de recuperació dels elements del claustre, o suposats com a tals. Els resultats van ser força satisfactoris: ben aviat 39 capitells, 38 fusts de columna, 33 bases, 23 àbacs i un gran nombre de dovelles i altres pedres tallades van ser recuperats a Prada, la majoria, però, també al mateix lloc, a Sant Miquel, i a Perpinyà, a Espirà de l’Aglí, a Oleta i fins i tot a Ardecha. Entre el 1949 i el 1965, sobre el podi, els fonaments del qual havien estat totalment retrobats, es van tornar a muntar 13 columnes a la galeria meridional, al llarg de l’església abacial (on van ser reutilitzades les 12 columnes que havien estat col·locades a la façana occidental de l’església de Sant Pere de Prada i que procedien de l’establiment de banys públics de la mateixa ciutat), 12 a l’oest, 8 a l’est i 2 al nord, és a dir, 35 columnes de les 63 que formaven el claustre original, i també 8 pilars dels 11 que hi havia, 3 dels quals d’angle. Gràcies als indicis arqueològics conservats in situ i les arcades recuperades a Prada, l’elevació primitiva de les galeries ha pogut ser parcialment restituïda. Una coberta en rafal cobreix els elements recuperats, tret dels de l’angle nordest. Tot i que el desenvolupament de la columnata estigui força vegades interromput (a l’oest, al nord i a l’est), aquesta restauració té el mèrit, si no de restituir el claustre —cosa d’altra banda utòpica a causa del gran nombre d’elements exportats als Estats Units—, si més no d’evocar-ne l’aspecte general amb la delimitació exacta del perímetre de les galeries, la seva elevació i el seu cobriment en alguns indrets.

Les atribucions abusives d’elements al claustre de Sant Miquel de Cuixà són degudes a molts factors: el desconeixement històric i arqueològic del claustre de George Grey Barnard i dels antiquaris que van donar aquest origen a tots els elements trobats a Prada i a la seva regió; el material, el marbre rosa, molt utilitzat en aquest sector; i l’escultura, amb un repertori iconogràfic reduït i repetitiu.

Descripció del claustre original

El claustre del segle XII de Sant Miquel de Cuixà es presentava sota la forma d’un quadrilàter irregular de 38 m al sud, 47 m a l’oest, 38 m al nord i 41 m a l’est aproximadament. Tots els elements, tant les columnes com les dovelles, les lloses i les pedres de parament, havien estat tallats en marbre rosa de les pedreres de Rià-Vilafranca de Conflent. Pel que fa a les columnes que es recolzaven sobre un podi recobert de lloses motllurades amb sobrietat als angles superiors de la banqueta, n’hi havia 13 al sud, 18 a l’oest, 16 al nord i 16 a l’est. A l’extrem meridional de la galeria est hi havia dos parells de columnetes dobles. En la seva funció de suports, aquestes columnes disposaven de l’ajut de pilars de marbre sense ornamentació al bell mig (aproximadament) de les galeries nord i sud, a cada terç de la galeria oest i a cada terç i entre les columnes geminades de la galeria oriental. Sembla, segons alguns elements conservats a Nova York i in situ, que els pilars d’angle eren adornats amb una pilastra adossada entre les cares que donaven a l’interior de les galeries (Mallet, 1992, vol. I, pàgs. 195-197, figs. 13 i 14). L’alçada total d’una columna és d’1,74 m com a mitjana, i la d’una arcada, de 2,44 m. Les bases són de tipus romànic clàssic, formades per dos bossells d’espessor desigual col·locats a banda i banda amb una mitjacanya i quatre arpes d’angle. La seva alçada varia entre els 0,18 m i els 0,24 m; la base, de pla quadrat, fa 0,45 m de costat. Els fusts són sempre cilíndrics, monolítics i sense ornamentació. Els capitells esculpits —de vegades sols escalabornats— s’inscriuen en la seva majoria en un cub de 0,40-0,45 m d’aresta; de tota manera, n’hi ha que són lleugerament més petits (0,39-0,41 m d’alçada per 0,40-0,42 m de costat). Els que coronen les columnes geminades de la galeria oriental són també inscrits en un cub, amb unes arestes de 0,33-0,34 m. Els àbacs són nus, tret de dos que contenen un relleu poc visible com a decoració. Els arcs, de mig punt, compostos de dovelles desiguals en llargada, s’estintolen directament sobre els àbacs, sense l’ajut de sotabancs. No tenen cap mena d’ornamentació. Entre ells i el rafal s’estenen moltes fileres de mur de farciment. (GM)

Capitells

A l’hora de fer l’estudi dels capitells procedents del monestir de Cuixà, hom es troba amb una dificultat; una part d’aquests procedeix certament del claustre, però n’hi ha d’altres procedents de la tribuna i d’altres indrets del conjunt monumental del monestir.

Del total dels 101 capitells atribuïts al conjunt abacial, amb una certesa més o menys exacta i en alguns casos de manera molt discutible, 47 es conserven a França, segons fonts documentals, i 54 als Estats Units d’Amèrica. Del conjunt total, sembla que només 63 poden procedir del claustre. Els altres són originaris de l’antiga tribuna abacial que s’assemblava força a la de Serrabona (Durliat, 1952b, núms. 1-2, pàgs. 103-112; Ponsich, 1985-87, núm. 16, pàgs. 9-19, núm. 18, pàgs. 265-272), o bé d’uns porxos, que són representats al plànol general de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà fet el 1779, o bé d’altres edificis de la regió destruïts molt aviat i dels quals no queda cap vestigi (Mallet, 1992, vol. I, pàgs. 192-194). Vuit capitells de la tribuna van ser incorporats a la restauració in situ del claustre a Sant Miquel (tots els altres provenen gairebé amb tota certesa d’aquest); un novè va ser integrat al claustre de Cuixà del Museu The Cloisters (el seu número d’inventari és el 25 120 837; vegeu Simon, 1986, pàg. 263; Mallet, 1992, vol. III, pàgs. 85-86). Segons els últims estudis duts a terme sobre l’origen exacte dels capitells (Mallet, vol. I, pàgs. 193-194 i 198-199), es pot dir que entre 59 i 62 procedeixen o podrien procedir del claustre, 17 de la tribuna abacial i entre 22 i 25 d’altres dependències de l’abadia o d’altres edificis exteriors.

Aquí només s’estudiaran els capitells instal·lats en la moderna refacció del claustre de l’abadia, així com els que es troben a The Cloisters de Nova York i alguns altres que es troben en els indrets indicats en fer l’estudi corresponent. De tots aquests és té la certesa que procedeixen de Cuixà.

Tres capitells procedents de la tribuna ornats amb el tema recurrent dels lleons.

ECSA - A. Roura

Actualment instal·lats en el claustre refet de Cuixà hi ha alguns capitells procedents de la destruïda tribuna, com ja s’ha dit, que també s’inclouen en l’inventari dels capitells.

Les característiques del taller del claustre de Sant Miquel de Cuixà, anomenat normalment primer taller de Cuixà per diferenciarlo del segon, el de la tribuna abacial, han estat essencialment determinades a partir dels capitells conservats a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà i al Museu del Louvre. L’estudi dels elements conservats als Estats Units d’Amèrica (Museu The Cloisters a Nova York i Museum of Fine Arts a Boston) confirma aquestes particularitats i en revela d’altres. En resum, són les següents:

Tres capitells procedents de la tribuna, decorats els dos primers amb lleons i figures humanes i el tercer amb elements vegetals.

ECSA - A. Roura

Uns capitells que, en la seva major part, són tallats en un bloc cúbic de marbre rosa; de tota manera, hi ha algunes rares excepcions, sobretot el capitell núm. 25 120 852 del Museu The Cloisters, que és més ample que no pas alt, però com que les dimensions dels seus costats d’àbac són idèntiques a les dels capitells del claustre, és força possible que en provingui.

Cinc tipus de desbastament dels quals depèn l’ornamentació:

— 1. En forma de campana invertida per a les grans fulles situades als angles.

— 2. També en forma de campana invertida, però més esvelta i amb la pèrdua del nivell de les volutes. Les fulles s’estiren fins a l’àbac.

— 3. D’angles aixamfranats a la part inferior del tambor per als fullatges disposats sobre tres registres superposats i per als caps de lleons o de monstres que devoren un animal, les potes del qual són encara visibles.

— 4. Troncocònic quan el tambor acull uns lleons caminant o ajaguts o uns ocells amb les ales desplegades.

— 5. En forma de piràmide invertida, que, de fet, correspon només a un sol capitell, l’atribució del qual al claustre és dubtosa, bé que no se’l pot excloure totalment (museu The Cloisters, núm. 25 120 852).

Els capitells deriven del tipus corinti; gairebé tots són dividits en tres nivells que se suporten sobre un astràgal bossellat, la majoria de les vegades nu; (de dalt a baix) un àbac retallat amb tres daus per banda, les volutes d’angle i el tambor; de vegades el nivell de les volutes d’angle ha estat eliminat.

Els motius procedeixen essencialment del món vegetal: volutes, grans fulles d’acant o de lliris d’aigua, presents fins i tot darrere d’alguns animals, sobretot els ocells, les rosetes i les pinyes als daus centrals. L’home apareix entre aquesta flora d’una manera puntual, sobretot sota la forma de cares als daus centrals. De vegades és representat dret, desproporcionat, però, en aquests casos, uns lleons o uns monstres han pres el lloc a la vegetació. El món animal, bé que força present, només es representa en forma de lleons —que, de vegades, uneixen els seus caps en un de sol als angles del capitell—, d’ocells, de mones, més rarament, i de monstres inspirats en lleons. En un dels capitells apareixia una mena de sirena amb un cap que ocupava la tercera part de l’alçada total de la peça (Museu The Cloisters, núm. 25 120 614). El repertori és força restringit. Només un capitell presenta un aspecte anecdòtic, amb uns personatges que dansen i toquen un instrument; però no en podem copsar el valor decoratiu, ja que aquest element és inacabat (Museu The Cloisters, núm. 25 120 635). Si hi ha varietat, aquesta prové dels reagrupaments sempre diferents d’aquests elements. No es troben mai dos capitells totalment idèntics, bé que n’hi ha que s’assemblen força. Els escultors varen fer tantes combinacions diferents com capitells hi ha.

La composició de l’ornamentació s’ha fet de manera que els angles estiguin sempre molt marcats per fulles o animals. La funció arquitectònica mai no s’ha perdut de vista, fins i tot quan els motius volten el tambor, com ara els lleons, o bé el tapen, com ara les fulles disposades en registres. Per regla general, l’ornamentació és compartimentada i retalla el tambor en quatre parts iguals, de vegades separades a les cares per una tija retorçada i fisionada. De tota manera, hi ha una peça amb una ornamentació que cobreix uniformement amb palmetes i volutes tallades a bisell tota la superfície del tambor (Museu The Cloisters, núm. 25 120 852).

Vista interior de la galeria oest del claustre de Cuixà que és al museu The Cloisters (MMA) de Nova York.

Arxiu de l’abadia de Cuixà

Les proporcions estan relativament ben respectades pel que fa als animals, sobretot els ocells. Els caps dels lleons són, la majoria de les vegades, massa voluminosos amb relació al seu cos, que és ridículament petit quan són representats ajaguts. Els personatges drets tenen les cames empetitides en dos terços, com a mínim, de la seva alçada, per raó de l’enquadrament.

El gust pel detall es nota en les crineres dels lleons, fetes amb blens ondulats o bé amb trenes, en els cossos dels ocells amb imbricacions disposades regularment, en les diademes de perles, en el tractament de les fulles retallades, etc.

El relleu és força profund. Bé que les extremitats de les fulles van cap endavant, els seus cossos s’agafen al tambor. Els caps dels lleons o dels monstres són prominents. Les superposicions de plans són freqüents quan hi ha animals esculpits. Les fulles enfonsades són tallades a bisell i ofereixen, per un joc de línies, uns efectes de clarobscurs. Quan són ornades amb palmetes, aquestes són de baix relleu adossat.

Si observem de prop cadascun dels capitells atribuïts a Sant Miquel de Cuixà, podem veure-hi molts motius inacabats, sovint unes volutes d’angle només desbastades, unes fulles deixades totes nues, que contradiuen l’horror vacui que s’imposa pertot arreu en aquesta escultura. En alguns motius encara són evidents els cops del cisell de l’escultor. Força capitells han estat deixats en l’estadi del desbastament, tot esperant dur a terme posteriorment l’acabat (Museu The Cloisters, núms. 25 120 635, 25 120 619, etc.). Alguns s’han quedat en l’estadi anterior del desbastament, com els dos capitells d’angles abatuts a la part inferior del tambor, cedits pel Museu The Cloisters els anys setanta i conservats actualment a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà —constitueixen un exemple excel·lent del treball de talla— i com aquells en forma de campana invertida del claustre “americà” de Cuixà (Museu The Cloisters, núms. 25 120 626 i 25 120 636), que, per la seva simplicitat i la seva aparença depurada recorden certs capitells de campanar, com els de l’església de Sant Pere de Prada (Bailbé, 1989, pàgs. 108-114 i fig. 2). El seu origen és atestat per una fotografia que es va fer abans del desmuntatge de l’angle sud-oest del claustre (Durliat, 1971, fig. 8).

L’estudi dels capitells revela un altre aspecte d’aquesta escultura: errades i rescabalaments més o menys hàbils. Un angle de l’àbac del capitell núm. 25 120 576 del Museu The Cloisters es va trencar, no pas fa poc sinó segurament en origen, ja que el dau central no va ser tret. La quarta cara del capitell núm. 25 120 635 contrasta totalment amb les altres tres. És coberta de palmetes tallades a bisell, mentre que en els altres costats hi ha uns dansaires. Es tracta segurament del resultat d’una errada, enginyosament resolta retallant la cara i omplint l’espai amb una ornamentació que s’ajustés perfectament a l’espai delimitat pels motius col·locats als angles.

Cal retre’s a l’evidència: el claustre de Sant Miquel de Cuixà tenia capitells totalment inacabats o gairebé inacabats entre obres enllestides. Aquests capitells no es trobaven relegats a una part qualsevol de la columnata, sinó que estaven barrejats amb els altres, tal com ho prova la fotografia esmentada més amunt en l’article de M. Durliat. Semblaria, doncs, que els capitells eren desbastats a la pedrera o encara més versemblantment a l’obra, i després eren instal·lats a l’arcada, en aquest estat o en el de desbastament, si és que això no es duia a terme quan l’element ja era col·locat. És força probable que la feina de l’acabat es fes un cop instal·lat al lloc definitiu. En això els capitells del claustre de Sant Miquel de Cuixà es poden comparar amb els del claustre de Santa Maria de l’Estany (Gaillard, 1972, t. III). Un procediment com aquest sorprèn una mica perquè és aplicat a pedres toves més que no pas al marbre, pedra calcària extremament dura, difícil de tallar. És que potser el taller hauria aplicat les seves tècniques habituals sobre un material que fins llavors havia utilitzat poc o gens? No podria ser també aquesta una de les raons per les quals el repertori iconogràfic és tan restringit? Amb una mestria perfecta de la talla sobre marbre d’alguns motius, relativament senzills, els escultors els haurien repetit fent combinacions per tal d’evitar l’efecte de reiteració, de còpia en sèrie, gosant introduir, amb parsimònia i sense gaire èxit, algunes novetats, com ara els dansaires deixats inacabats (Museu The Cloisters, núm. 25 120 635). Els capitells simplement desbastats permeten constatar que els escultors no feien servir el trepant, ni tan sols per a extreure les formes, sinó que utilitzaven la gúbia i el cisell. Probablement, aquest taller, per formació o per origen, no era especialitzat en la talla del marbre, sinó més aviat en la d’una pedra més tova.

Capitells conservats al claustre restaurat de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà

Esquema-guia dels capitells que han estat recol·locats al claustre de l’abadia, alguns dels quals en realitat procedeixen de la tribuna, avui desapareguda.

G. Mallet

Actualment integren el claustre restaurat un total de 35 capitells. Han estat numerats de l’1 al 35; la lletra anterior als dígits acredita la seva orientació cardinal (vegeu el plànol adjunt).

Capitell S1

42,5 × 43 × 43 cm

Desbastament troncocònic. Decoració de lleons ajaguts situats als angles. Daus centrals adornats amb cares flanquejades als costats per volutes de fulles que surten d’un pal acanalat situat al mig de cada cara i que separa, d’aquesta manera, els felins.

Capitell S2

42,5 × 43 × 43,5 cm

Desbastament en forma de campana invertida. Àbac retallat. Els daus centrals són adornats amb cares somrients o tristes. Quatre grans fulles amb extremitats que s’entortolliguen sobre elles mateixes marquen els angles. Les volutes d’angle surten del darrere d’una diadema de perles.

Capitell S3

42,5 × 43 × 43,5 cm

Desbastament troncocònic. Àbac ranurat, retallat. Daus centrals decorats amb cares monstruoses. Uns lleons col·locats esquena contra esquena, amb els cossos estesos sobre tota la cara; els caps es fonen en un de sol sota les volutes d’angle. Aferren un quadrúpede amb el cos llis, potser es tracta d’una truja. Per sobre de la seva gropa, a l’angle següent, uns grans caps monstruosos treuen la llengua.

Capitells S3, S4 i S5, decorats el primer i el tercer amb lleons i el segon amb grans fulles als angles.

ECSA - A. Roura

Capitell S4

42,5 × 44 × 44 cm

Desbastament en forma de campana invertida. Daus centrals adornats amb cares allargades o rodones, en relleu profund, o amb fulles que s’estenen cap avall fins a l’angle format per l’inici de les volutes d’angle. Quatre grans fulles molt espesses retallades a l’interior de palmetes en baix relleu adossat marquen els angles i s’ajunten al mig de les cares.

Capitell S5

43 × 44 × 43,5 cm

Desbastament troncocònic. Els daus centrals són nus o bé adornats amb cares. Sobre les cares, l’espai triangular delimitat per les volutes d’angle és omplert per una pinya en relleu. Uns lleons giren al voltant del tambor, amb els caps sempre situats a l’angle i la pota esquerra del davant situada sobre el flanc de l’animal precedent.

Capitell S6

Capitell S6, ornat amb quatre grans ocells als angles.

ECSA - A. Roura

42,5 × 43,5 × 43,5 cm

Desbastament troncocònic. Quan no hi ha dau central, l’àbac és cobert de línies horitzontals. Els daus centrals que queden són adornats amb cares humanes que tenen els ulls oberts de bat a bat, la boca torta, o bé amb caps d’animals que recorden gats. Quatre ocells amb les ales desplegades situats davant d’una fulla marquen els angles sota grans volutes. El seu plomatge és evocat per una xarxa d’escates regulars en relleu.

Capitell S7

42 × 43, 5 × 43, 5 cm

Desbastament en forma de campana invertida. Els daus centrals són adornats amb cares humanes semblants a les del capitell S6 o bé amb caps d’animals més o menys fantàstics tractats en alt relleu. Les fulles d’angle surten de fistons trilobats col·locats sobre pals retorçats. El tambor és cobert per quatre grans fulles planes decorades amb ressalts, retallades al bell mig per una espessa nervadura de perles.

Capitell S8

Una banda i altra del capitell S8, decorat amb lleons.

ECSA - A. Roura

42,5 × 43,5 × 43,5 cm

Desbastament troncocònic. Els daus centrals són de dimensions molt petites. Sota d’aquests, hi ha pinyes llises o gravades amb línies diagonals que pengen en dues branques que formen el cor. Els lleons se segueixen o s’ajunten unint els seus caps a l’angle, amb la boca oberta de bat a bat i amb l’espessa crinera que cau en trenes.

Capitell S9

42,5 × 43 × 43 cm

Desbastament en forma de campana invertida. Daus centrals molt sobresortits, adornats amb cares d’home o d’animal i fins i tot amb una roseta. Les volutes d’angle de línies depurades surten d’una diadema llisa que marca el punt alt del tambor. Les grans fulles d’angle són decorades amb palmetes.

Capitell S10

Capitell S10 i S12, esculpits amb figures de lleons, temàtica freqüent en aquest claustre.

ECSA - A. Roura

42,5 × 43,5 × 41 cm

Desbastament troncocònic. Tres daus centrals adornats amb caps monstruosos en un relleu fort. Com que el quart havia desaparegut, l’àbac buit va ser reomplert de línies horitzontals. Sobre una cara, unes tiges amb fulles formen les volutes, que, en altres indrets, són llises. Uns lleons que fan ganyotes giren al voltant del tambor, amb la pota esquerra del davant col·locada sobre el flanc de l’animal precedent. La seva crinera és feta de blens ondulats.

Capitell S11

42,5 × 42,5 × 43,5 cm

Desbastament amb angles abatuts a la part inferior del tambor. Daus centrals adornats amb caps de monstres que fan ganyotes o d’home amb trets impassibles. Les volutes d’angle surten d’un cèrcol amb perles que encercla una fulla. El tambor és cobert per dos registres de fulles d’acant col·locades verticalment i que corben en forma de ganxo la seva extremitat. Són espesses i semblen posades sobre moltes capes de fulles.

Capitell S12

42,5 × 43,5 × 43,5 cm

Desbastament amb angles abatuts a la part inferior del tambor. Els daus centrals, quan no són trencats o substituïts per unes línies horitzontals que cobreixen la cara de l’àbac, estan adornats amb cares monstruoses que fan ganyotes. Les volutes d’angle es componen de moltes tiges amb fulles. Surten d’un fistó trilobat collocat sobre un pal retorçat que separa uns caps enormes de lleons amb bigotis també retorçats —com l’astràgal—, que devoren un animal, les potes del qual encara són visibles. El fons del tambor no té cap mena de motiu.

Capitell S13

42,5 × 43 × 43 cm

Desbastament en forma de campana invertida. En algunes cares, el dau central adornat amb un cap de gat no apareix i dona lloc a unes ranures horitzontals. Algunes volutes d’angle tenen tiges amb fulles, d’altres són llises, d’altres quasi no han estat desbastades. La nervadura central de les grans fulles d’angle és perlada i flanquejada per petites fulles d’acant col·locades verticalment.

Capitell O14

43 × 43,5 × 43,5 cm

Desbastament en forma de campana invertida. Aquest capitell s’assembla molt, per la seva decoració, a l'S13. Se’n diferencia en alguns detalls.

Capitell O15

42 × 42,5 × 43 cm

Desbastament en forma de campana invertida. Els daus centrals són de dimensions molt petites, ja que, al dessota, hi ha unes pinyes inserides en un quadre en forma de cor com al capitell S8. Les volutes no tenen l’amplitud habitual, són més petites i més curtes. Les quatre fulles del tambor no tenen ornamentació. Sembla com si aquest capitell hagués quedat inacabat.

Capitell O16

Dos aspectes del capitell O16, amb personatges intercalats entre lleons.

ECSA - A. Roura

38,5 × 42,5 × 43 cm

Desbastament amb angles abatuts a la part inferior del tambor. L’àbac és ranurat. Els caps dels personatges, amb barba o sense, però sempre somrients, que són drets o asseguts entre els lleons ajaguts, prenen les seves posicions als daus centrals.

Capitell O17

37,5 × 36 × 36 cm

Aquest capitell cobert de fulles no prové del claustre, sinó de l’antiga tribuna abacial, la data de construcció de la qual és lleugerament posterior a la del claustre, cap a mitjan segle XII. Pot ser reconegut per les seves dimensions més petites i, sobretot, per la utilització del trepant amb finalitats decoratives.

Capitell O18

37 × 37 × 36,5 cm

El motiu principal d’aquest capitell és idèntic al de l'S12 —caps monstruosos que s’empassen una presa—. Com l'O17 i per les mateixes raons, prové de la tribuna.

Capitell O19

Capitell O19, decorat amb tres registres de fulles.

ECSA - A. Roura

41 × 40 × 40 cm

Desbastament troncocònic. Daus centrals decorats amb rosetes o amb cares humanes. Tres registres de fulles superposats cobreixen el tambor sota el nivell de les volutes. Les fulles són espesses, tallades a bisell i col·locades verticalment les unes contra les altres.

Capitell O20

38, 5 × 36 × 36 cm

Motiu d’ocells. Aquest capitell, com l’O17 i l’O18, prové de la tribuna.

Capitell O21

39 × 40 × 40 cm

Capitell O21, decorat amb elements vegetals.

ECSA - A. Roura

Desbastament en forma de campana invertida. Els daus centrals, quan no són trencats, són decorats amb cares humanes. Les volutes surten d’una cinta formada per una corda entre dues estries que marca la part alta del tambor. Les fulles, separades al mig de cada cara per un pal retorçat, són retallades a l’interior per petites fulles d’acant a banda i banda de la nervadura central perlada.

Capitell O22

39 × 37 × 37 cm

El motiu decoratiu d’aquest capitell són uns personatges entre caps de lleons que devoren un animal. Aquest capitell prové de la tribuna (vegeu 017).

Capitell O23

42,5 × 42,5 × 43,5 cm

Desbastament en forma de campana invertida. Daus centrals trencats o decorats amb cares humanes. La part alta del tambor és marcada per una cinta de doble renglera de perles, de darrere de la qual surten les volutes remarcades per fulles llises. El tambor és cobert d’estries en relleu, tallades a bisell, col·locades paral·lelament i en diagonal.

Capitell O24

36,5 × 37 × 37 cm

La decoració d’aquest capitell és formada per lleons alats. Aquest element prové de la tribuna (vegeu O17).

Capitell O25

Capitell O25, decorat amb figures humanes i animals.

ECSA - A. Roura

42 × 42 × 42,5 m

Desbastament amb angles abatuts a la part inferior del tambor. Els daus centrals acullen les cares de personatges desproporcionats que estan drets al centre de cada cara i que sostenen entre les seves mans una pota de l’animal parcialment empassat pels caps monstruosos dels angles. L’astràgal és remarcable, ja que és compost per dos bossells superposats, com al capitell E28.

Capitell N26

38, 5 × 37 × 37 cm

Capitell historiat (dos serafins, un àngel turiferari i Crist), procedent de la tribuna abacial (vegeu 017).

Capitell N27

Diversos aspectes del capitell N27, procedent de la tribuna abacial.

ECSA - A. Roura

Capitell E28, que combina decoració animal i vegetal.

ECSA - A. Roura

42,5 × 42 × 42 cm

38 × 36,5 × 36,5 cm

Capitell historiat (sant Pere, Crist i dos serafins), procedent de la tribuna abacial (vegeu 017).

Capitell E28

Desbastament troncocònic. Daus centrals decorats amb rosetes tallades a bisell. Quatre ocells amb les ales desplegades davant una fulla cerquen recer sota les volutes d’angle. S’agafen a un astràgal compost d’un bossell llis i d’un bossell retorçat. Aquest element és coronat per un àbac decorat amb una espiral en relleu.

Capitell E29

43 × 43 × 43 cm

Desbastament troncocònic. El tambor és cobert per vuit fulles (una sobre cada angle i una sobre cada cara) col·locades verticalment costat per costat, tallades a bisell. Aquest element està força fet malbé: l’astràgal està parcialment trencat, com també un angle superior de l’àbac.

Capitell E30

39 × 36,5 × 36 cm

El motiu decoratiu és fet a partir de lleons que giren al voltant del tambor. Aquest element procedeix de la tribuna (vegeu 017).

Capitell E31

41 × 40 × 41 cm

Desbastament en forma de campana invertida. Aquest element es troba força mutilat en la seva part superior. Quatre grans fulles molt espesses retallades a l’interior de fulles d’acant són separades al mig de les cares per uns pals retorçats coronats per un gran fistó trilobat.

Capitell E32

Capitells E33-E32 i E35-E34, que combinen decoració animal i vegetal.

ECSA - A. Roura

33,5 × 34 × 33,5 cm

Desbastament amb angles abatuts a la part inferior del tambor. Aquest capitell adossat a l’E33 posseeix una cara inacabada, en la qual els motius només han estat desbastats. Els daus centrals són decorats amb cares galtaplenes flanquejades per volutes sota les quals hi ha unes fulles d’acant que broten del registre inferior ornat de petites fulles col·locades verticalment formant un fris.

Capitell E33

33,5 × 33,5 × 34 cm

Desbastament troncocònic. Com a l’E32, el motiu de la cara adossada només ha estat desbastat. Les mateixes cares que al capitell anterior decoren els daus centrals. El tambor acull uns ocells amb les ales desplegades amb un tractament sempre idèntic (plomes en forma d’escates imbricades).

Capitell E34

33,5 × 33,5 × 34 cm

Desbastament en forma de campana invertida. La decoració és feta a partir de grans fulles amb la nervadura central perlada, comparable a l’O14 i a l’O21. El motiu de la cara adossada només ha estat desbastat.

Capitell E35

33 × 32,4 × 34 cm

Aquest capitell és adossat a l’anterior i presenta les mateixes característiques. El motiu que el decora és compost de lleons que passen sobre un fons cobert per línies en diagonal i en un relleu lleuger.

Capitell erràtic - The Cloisters 25 120 627

37 × 40 × 40 cm

Aquest és un capitell erràtic conservat a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, després de la retrocessió per part del Museu The Cloisters, on duia el número d’inventari 25 120 627.

Un angle de l’àbac i dos daus estan molt fets malbé. Es troba desproveït d’astràgal, el qual probablement va ser tret quan al capitell se li va practicar un forat al mig per poder-lo reutilitzar. Procedeix probablement del claustre.

Desbastament amb angles abatuts a la part inferior del tambor. L’àbac retallat és omplert de folíols tallats a bisell. Sobre cadascuna de les quatre cares, una columna reforçada i coronada ambun fisto separa les fulles d’angle adornades amb acants petits (SIMON, 1986, pàg. 251 i fig. 18).

Capitell erràtic - The Cloisters 25 120 575

45 × 45,5 × 45,5 cm

Aquest és un capitell erràtic conservat a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, després de la retrocessió per part del Museu The Cloisters, on duia el número d’inventari 25 120 575.

La part superior del capitell es troba en l’estadi de la talla, és a dir, només ha estat escairada; l’àbac i les volutes d’angle ni tan sols han estat desbastats. A la part inferior, es poden veure unes fulles d’angle i també l’astràgal bossellat. Hi falta tota la feina d’acabats. Aquest capitell prové segurament del claustre. Pel seu aspecte inacabat, es tracta d’un exemple excel·lent per a observar el treball de la pedra (Simon, 1986, pàg. 248 i fig. 3).

Capitells de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà conservats a altres indrets de França

Capitell R.F.1539 conservat al Museu del Louvre (París)

44 × 40 × 40 cm

El desbastament és fet amb angles abatuts a la part inferior del tambor. L’àbac retallat és decorat en els daus centrals per caps de monstres. Les fulles, tallades a bisell, es disposen en tres registres superposats. Les que es troben sota les volutes d’angle sembla com si fossin amuntegades. La fulla superior de cada cara es troba aureolada per una cinta de perles (AUBERT-BEAULIEU, 1950, pàgs. 33-34; VITRY, 1913, pàgs. 44-45).

Hi ha un altre capitell conegut, amb una ornamentació de fulles, procedent del claustre de Sant Miquel de Cuixà, i que es troba encastat en una llar de foc de Castell de Vernet (Aubert-Beualieu, 1950).

Capitells de l’antiga abadia de Cuixà que formen avui dia el claustre que es troba al The Cloisters de Nova York

Esquema-guia dels capitells procedents de Cuixà tal com estan disposats en l’anomenat Cuxa cloister al museu The Cloisters (MMA) de Nova York.

G. Mallet

Formen part del conjunt un total de 36 capitells. La seva disposició es pot apreciar en el plànol que adjuntem, on tan sols queda registrat el tercer grup de dígits que formen el número d’inventari complet.

Capitell 25

38 × 35,5 × 35,5 cm

Element només desbastat, en forma de campana invertida, que no procedeix del claustre sinó que es troba integrat en la reconstitució del museu. Per les seves dimensions, és similar als capitells atribuïts a l’antiga tribuna abacial. La seva procedència roman desconeguda.

Capitell 25 120 576

45 × 45,5 × 45,5 cm

Desbastament en forma de campana invertida. L’àbac és retallat només en tres cares, probablement a causa del trencament que es va produir en el decurs de la talla del capitell un cop col·locat. Els daus centrals, com les volutes i les espesses fulles dels angles en moltes capes, no han anat més enllà de l’estadi del desbastament.

Capitell 25 120 637

39 × 35,5 × 35,5 cm

Aquest element és comparable al capitell 25 125 625 per la seva forma i les seves dimensions, però posseeix com a cosa addicional que en cadascuna de les cares hi ha l’esbós d’una fulla. De la mateixa manera que el capitell que hem esmentat, es tracta d’una obra inacabada.

Capitell 25 120 843

Diversos capitells conservats al museu The Cloisters de Nova York i detall d’un aquests capitells decorat amb figures de lleons i homes.

Arxiu de l’abadia de Cuixà

45,5 × 45,5 × 45,5 cm

Desbastament troncocònic. Només dos daus centrals són decorats, un amb una roseta i l’altre amb una cara humana. Els altres dos semblen no haver existit mai, com si l’escultor els hagués fet desaparèixer després d’haver comès un error. Dos animals amb el cos llis col·locats esquena contra esquena sobre cadascuna de les cares del tambor uneixen els caps a l’angle on se situen les volutes. Devoren un petit personatge representat nu quan se’l mira d’esquena i vestit quan se’l mira de cara. En el primer cas ja és parcialment empassat, i en el segon encara se’n pot veure el cap. El relleu feble, les formes encara suaus i mal definides es deuen al fet que el motiu només ha estat desbastat. En alguns indrets, encara es poden veure les marques del cisell. És força difícil imaginar quin aspecte tindria si hagués estat acabat.

Capitell 25 120 635

45,5 × 45,5 × 45,5 cm

Desbastament troncocònic. Els daus centrals, que de vegades són lleugerament descentrats, acullen les cares esculpides de perfil o de cara de tres personatges que ballen o toquen un instrument de vent. Els seus cossos són en moviment, parcialment en flexió. Cadascun d’ells ocupa tota l’alçada entre dues volutes i dos caps de monstres amb bigotis i celles fets amb petites boles enganxades, que devoren un altre personatge del qual encara es poden veure la pelvis i les cames. La feixuguesa de les formes es deu al fet que no és acabat. Una cara del capitell contrasta amb les altres tres per la seva decoració, plena de palmetes tallades a bisell, que s’assembla força a la del 59, mentre que en els altres capitells la decoració es repeteix sobre tots quatre costats. Podria ser que l’escultor fes una errada en el motiu inicial que havia d’omplir aquesta cara i hagués volgut camuflar-la amb aquesta ornamentació que segueix perfectament els límits dibuixats pels altres motius i elements.

Capitell 25 120 628

44,5 × 45 × 45 cm

Desbastament en forma de campana invertida. Alguns daus centrals són decorats amb una roseta, els altres són nus, inacabats. Quatre grans fulles desproveïdes d’ornamentació s’entortolliguen sota les volutes. La seva separació queda marcada per una bola petita. Sobre l’astràgal, encara són visibles les marques del cisell. L’aspecte despullat i inacabat d’aquesta obra contrasta amb l’àbac esculpit amb fullatges que la corona.

Capitell 25 120 636

45 × 44 × 44 cm

Aquest capitell es troba simplement desbastat en forma de campana invertida. El seu origen és atestat per una fotografia antiga publicada per M. Durliat (1971, fig. 8).

Capitell 25 120 619

45,5 × 44,5 × 44,5 cm

Desbastament troncocònic. Els ocells es repeteixen de perfil esquena contra esquena sobre les cares del tambor, amb el cap situat a l’angle, però sense fondre’s amb el de l’animal de la cara adjacent. La trobada dels becs sota les volutes serveix de suport a una bola. Aquesta posició excepcional sobre les peces esculpides del claustre esdevindrà més comuna a les obres posteriors, sobretot a la tribuna de Serrabona. Aquest element es va quedar en l’estat de desbastament, ja que no se li va fer el tractament definitiu.

Capitell 25 120 622

44,5 × 42,5 × 42,5 cm

El desbastament és fet amb angles abatuts a la part inferior del tambor. Els daus centrals de l’àbac són decorats amb rostres ovalats en relleu. Dos registres de grans fulles d’acant de puntes recargolades en ganxo són col·locades en caduscun dels angles i les cares del capitell. El treball és comparable a l’efectuat en els capitells 25 120 615 i 25 120 632, és a dir, la part superior molt retallada i els folíols profundament tallats a bisell.

Capitell 25 120 837

38,5 × 37 × 37 cm

Motiu de sirenes. Aquest element podria provenir de l’antiga tribuna abacial (vegeu 017).

Capitell 25 120 840

42,5 × 42,5 × 42,5 cm

Desbastament troncocònic. Sobre el tambor hi ha tres registres de fulles d’acant que segueixen una composició que ja hem vist al capitell conservat al Museu del Louvre. Les fulles carnoses han tingut aquí un tractament diferent, més sec, però també han estat fetes per mitjà de la talla a bisell.

Capitell 25 120 632

42 × 42 × 42 cm

Desbastament en forma de campana invertida. Els daus centrals són decorats amb cares humanes que surten de columnes col·locades entre les fulles, on un joc de línies dretes i corbes que mai no s’entrecreuen, però que sempre es contraposen, donen una certa animació a aquesta obra.

Capitell 25 120 582

41 × 41 × 41 cm

Desbastament troncocònic. Àbac excavat decorat amb fullatges i daus centrals amb caps humans i de lleons. Aquesta obra és d’una qualitat excepcional gràcies a la gran cura amb què es va fer cada detall. L’ornamentació es compon de lleons amb cap únic i cos doble i de mones. No ha estat deixat buit o llis cap espai, cap superfície. Els plans se superposen sobre un fons estriat de línies diagonals en relleu, que donen, d’aquesta manera, més profunditat al relleu. El capitell és coronat per un àbac esculpit amb fullatges.

Capitell 25 120 584

43 × 41 × 41 cm

Desbastament troncocònic. Els folíols de les volutes cobreixen parcialment l’àbac. Quatre lleons ajaguts sobre un astràgal retorçat es troben com asseguts sobre una fulla carnosa. Aquest element, com l’anterior, ha estat objecte d’una cura especial en el tractament de les superfícies i els detalls. Es tracta, amb tota versemblança, d’una obra de mestre escultor.

Capitell 25 120 615

43 × 43 × 43 cm

Desbastament en forma de campana invertida. Els daus centrals són decorats amb cares estirades, gairebé triangulars, que excepcionalment posseeixen un coll que reposa sobre una cinta composta de línies horitzontals i diagonals molt atapeïdes. Les fulles d’angle són cobertes d’una decoració lineal.

Capitell 25 120 580

43 × 41 × 41 cm

Desbastament amb els angles abatuts a la part inferior del tambor. Als angles, sota unes volutes amb moltes fulles, quatre caps de lleons molt poderosos, amb un relleu molt marcat, devoren un animal del qual encara es poden veure dues potes. El fons del tambor és cobert de línies paral·leles de vegades contraposades. L’astràgal és retorçat.

Capitell 25 120 633

43 × 42 × 42 cm

Desbastament troncocònic. Els daus centrals reben els busts dels personatges que surten del darrere de dues fileres de fulles. Els grans fullatges d’angle són espessos i exuberants i la vora és tallada a bisell.

Capitell 25 120 621

44,5 × 42 × 42 cm

Desbastament en forma de campana invertida. Cares humanes sobre els daus centrals. La talla de les volutes és molt seca. Les grans fulles constitueixen un pretext per a un joc de línies que evoquen unes nervadures. La talla és feta a bisell.

Capitell 25 120 849

43 × 43 × 43 cm

Desbastament amb angles abatuts a la part inferior del tambor. L’àbac és cobert per línies horitzontals paral·leles. Un dels daus centrals té la forma d’escut. Potser només es tracta d’una coincidència, ja que els escuts no apareixen en l’escultura monumental al Rosselló fins al segle XIII, a Sant Martí del Canigó i, després, a Sant Genís de Fontanes. La seva utilització es generalitzarà al final d’aquest segle i al llarg del segle següent. L’ornamentació del tambor es compon de quatre caps de lleons que devoren un animal. El fons és estriat per línies diagonals paral·leles.

Capitell 25 120 620

44,5 × 42 × 42 cm

Desbastament troncocònic. El motiu és compost per lleons ajaguts vistos de cara, amb la crinera trenada, amb la boca oberta de bat a bat i amb una expressió amenaçadora. El cos bombat és ridículament reduït amb relació al cap. L’astràgal és format per dos bossells superposats.

Capitell 25 120 624

Dos capitells conservats al museu The Cloisters de Nova York, decorats amb temàtica animal el primer i vegetal el segon.

Arxiu de l’abadia de Cuixà

42 × 40 × 40 cm

Desbastament en forma de campana invertida. Aquest element només posseeix tres daus centrals adornats amb una roseta. Les volutes d’angle surten d’una cinta molt ampla amb ressalts horitzontals. Les grans fulles estan alternativament decorades amb palmetes en baix relleu adossat i en forma de falgueres amb folíols tallats a bisell. En aquest tros es crea un efecte d’amuntegament.

Capitell 25 120 855

43 × 44 × 44 cm

Desbastament troncocònic. Sobre els daus centrals, uns caps d’animals que fan ganyotes i amb la boca oberta de bat a bat treuen una llengua en forma de fulla. Els lleons drets, amb el cos de vegades contorsionat sobre les cares del tambor, uneixen els caps als angles. Uns personatges petits s’insereixen entre ells. Un d’ells és representat només amb la meitat del cos, potser a causa de la mala traça de l’escultor, que devia avaluar malament les proporcions amb relació a l’espai.

Capitell 25 120 617

44,5 × 43 × 43 cm

Desbastament troncocònic. Uns grans personatges, vestits amb tapalls i calçats amb botes, amb el cap col·locat sobre els daus centrals, són esculpits sobre cadascuna de les cares. Les volutes surten del darrere de les seves espatlles. Sostenen els braços de micos ajaguts situats als angles. Els seus peus es troben col·locats sobre l’astràgal, cosa que els dona més alçada i els fa menys deformes que en els altres capitells on es troben també representats. Aquesta obra apareix en una fotografia antiga que representa l’extremitat occidental de la galeria sud del claustre abans del seu desmuntatge (Durliat, 1971, fig. 9).

Capitell 25 120 630

43 × 43 × 43 cm

Desbastament en forma de campana invertida. Aquest element es distingeix pel tractament de les grans fulles i de les cares dels daus centrals, diferent del que normalment es fa servir en l’escultura del claustre: la talla és més seca, gairebé dura, els detalls, com ara els ulls i les orelles, són gravats, i les ramificacions curtes que adornen les fulles no ocupen tot l’espai que aquestes delimiten. Són d’una mena que no havíem trobat mai fins ara.

Capitell 25 120 852

35 × 45 × 45 cm

Desbastament en forma de tronc de piràmide invertida. L’àbac és en motllura. L’ornamentació és formada només per fullatges ondulats i palmetes similars als del capitell 59, per exemple, tallats a bisell formant com una xarxa de llaços que es desenvolupa uniformement sobre tot el tambor sense posar en evidència els angles ni retallar les cares. Per la seva forma, i també per les seves proporcions, no s’inclou entre les obres generalment atribuïdes al claustre. De tota manera, ha estat executat pel mateix taller, tal com ho atesta el tractament de l’ornamentació. Les seves dimensions a l’àbac són les mateixes que en els altres capitells del claustre. Com que és únic en el seu gènere, creiem que ha estat retallat sense més ni més i potser fins i tot esculpit pel mateix taller després d’una errada, com s’havia esdevingut en la quarta cara del capitell 25 120 635.

Capitell 25 120 616

47 × 45,5 × 45,5 CM

Desbastament en angles abatuts a la part inferior del tambor. Els daus centrals, les volutes i les fulles d’angle no estan acabats del tot, cosa que explica la sequedat d’aquest element. Per les seves grans dimensions, l’atribució al claustre és discutible.

Capitell 25 120 861

43 × 40 × 40 CM

Desbastament en forma de campana invertida allargada. Unes pinyes sostingudes per dues tiges ocupen els daus centrals. Les grans fulles s’estiren sota els daus de l’àbac i el nivell de les volutes ha desaparegut. Aquesta peça procedeix sens dubte del claustre, malgrat la seva estructura poc comuna, tal com ho proven uns documents antics (Durliat, 1971, figs. 8 i 10; Mallet, 1992, II, pàg. 14).

Capitell 25 120 629

44,5 × 43 × 43 CM

Desbastament en forma de campana invertida. Les volutes d’angle coronen un amuntegament de fulles que surten d’una columna retorçada situada al centre del tambor. Les grans fulles són decorades per fulles més petites, tallades curtes o a bisell.

Capitell 25 120 858

44,5 × 43 × 43 CM

Desbastament troncocònic. L’ornamentació del tambor es compon de lleons ajaguts que obren la boca de bat a bat amb una expressió amenaçadora. La crinera és formada per blens.

Capitell 25 120 578

44 × 43 × 43 CM

Desbastament en forma de campana invertida. Decoració comuna de fullatges.

Capitell 25 120 634

55,4 × 41 × 41 CM

Desbastament troncocònic. Uns personatges que són drets al mig de cada cara, amb el cap sobre el dau central, agafen el braç d’uns micos o de personatges ajaguts situats als angles. Per la composició i la tria dels motius, se’l pot comparar amb el capitell 25 120 617.

Capitell 25 120 640

43 × 40 × 40 CM

Desbastament troncocònic. Uns personatges, en la mateixa posició que els del capitell anterior, sostenen ocells pel coll. Aquests últims, bé que girats cap als angles del tambor, no uneixen els caps en un de sol; es troben situats bec contra bec. El fons és estriat en línies diagonals paral·leles. Aquest element, com el capitell 25 120 582, formava part de la col·lecció de Pierre-Yon Vernière a Aniana, a l’Erau, abans de ser comprada per un antiquari i després per George Grey Barnard (Durliat, 1971, fig. 4).

Capitell 25 120 846

44, 5 × 45,5 × 45,5 cm

Desbastament en forma de campana invertida. Ornamentació vegetal comuna.

Capitell 25 120 614

39 × 36 × 36 cm

Desbastament troncocònic. L’estructura d’aquest element és diferent de la que es feia servir normalment al claustre de Sant Miquel de Cuixà, més alt que no pas ample, àbac en motllura, desaparició del nivell de les volutes. El motiu també és força particular, una mena de sirena amb un cap enorme, un cos atrofiat i una cua bífida que s’entortolliga sobre les cares. Aquesta obra certament ha estat tallada pel taller del claustre, però no podem afirmar que provingui d’aquest conjunt escultòric.

Capitell 25 120 626

42,5 × 42,5 × 42,5 cm

Desbastament en forma de campana invertida. Aquest element s’ha quedat en l’estadi del desbastament. És idèntic al capitell 25 120 636.

Capitell 25 120 618

44,5 × 44,5 × 44,5 cm

Desbastament en forma de campana invertida. L’àbac no ha estat retallat sobre tots els costats. Els daus centrals no tenen ornamentació. Les volutes d’angle són a penes esbossades i també les fulles grans. S’assembla al capitell 25 120 628.

Capitell de l’abadia de Cuixà conservat al Museum of Fine Arts de Boston

Al Museum of Fine Arts de Boston es conserva un sol capitell (núm. d’inventari 24 156)

43,2 × 43,2 × 43,2 cm

Desbastament en forma de campana invertida. L’àbac retallat és cobert per línies radials que surten d’unes pinyes esculpides sota els daus centrals. Sota les volutes d’angle, les grans fulles del tambor han estat deixades sense ornamentació.

Entre els capitells estudiats fins ara, i els altres que no ho han estat, el seu nombre es de 101, com ja s’ha indicat a l’inici del present estudi. Es reparteixen així:

A Europa

— Abadia de Sant Miquel de Cuixà: claustre 35

— Abadia de Sant Miquel de Cuixà: erràtics 9

— Castell de Vernet: 1

— Perpinyà, Palau Reial: erràtic 1

— París, Museu del Louvre: exposat 1

Subtotal 47

Als Estats Units d’Amèrica

— Nova York, Museu The Cloisters: claustre 36

— Nova York, Museu The Cloisters: exposats 4

— Nova York, Museu The Cloisters: en reserva 8

— Bryn Athyn, Glencairn Foundation: 3

— Philadelphia Museum of Art: 2

— Boston, Museum of Fine Arts: 1

Subtotal 54 (GM)

Capitell califal

Des de l'estudi de l'arquitecte barceloní Fèlix Hernàndez del 1930, en què va posar en evidència la relació entre algunes bases de Còrdova i de Sant Miquel de Cuixà, hom ha fet al·lusió al caràcter mossàrab de l'església de Cuixà, per bé que darrerament E. Junyent (1983, pàg 70) i M. Durliat (1986, pàg 70), han posat en qüestió aquest tema. De fet, el mossarabisme de l'arquitectura de l'església de Sant Miquel és un problema totalment independent, que caldria discutir amb més atenció, per bé que ja vaig fer-ne esment el 1948.

De fet, els únics elements semblants cordovesos (i molt diferents dels monuments mossàrabs de Lleó) són dues bases i un capitell geomètric. El darrer, trobat a Cuixà fora de context, publicat per Durliat el 1952 (i ara al Palau dels Reis de Mallorca, a Perpinyà, juntament amb un fragment escultòric de granit amb entrellaços també esmentat per ell), no sabem a quin dels edificis de Cuixà pertanyia; en tot cas, no pas a l'església de Sant Miquel. El capitell presenta analogies amb molts altres trobats arreu de Catalunya i amb els de la Mesquita Blanca de Saragossa, encara més que no pas els de Còrdova. (JAL)

Tribuna

Elements de l’antiga tribuna que, reaprofitats, decoren el portal habitual d’accés a l’església des del claustre.

ECSA - A. Roura

Detall dels magnífics relleus escultòrics que decoraven la façana de l’antiga tribuna.

ECSA - A. Roura

A Sant Miquel de Cuixà es conserven alguns elements de la “tribuna” o cor alt occidental de l’església, avui desapareguda, que es bastí en època de l’abadiat de Gregori I, entre el 1137 i el 1146.

Fou producte d’un segon mestre i taller, la formació del qual és estretament lligada al taller del claustre, com ho prova el fet que reprodueix una bona part dels temes del claustre: lleons engolint potes d’animals, lleons arronsats als angles, lleons i lleones intercalats, aquestes inclinant el cap i el coll fins les potes de davant; sobretot, uns temes relatius al Nou Testament: Crist beneint, arcàngels, sant Pere amb les claus; sirenes, peixos (aquest capitell a Nova York). Més petits que els capitells del claustre, els de la tribuna són també una mica més alts que amples. Un detall tècnic constant els diferencia netament dels capitells del claustre: l’ús del trepant, a vegades molt abundant, el qual és inconegut pel taller del claustre, on fins els ulls dels personatges i animals són “blancs”, sense pupil·la, mentre que als capitells de la tribuna la pupil·la és sempre figurada per mitjà del trepant. Actualment, hom ha pogut identificar, almenys, catorze capitells (si no setze) que són de la tribuna, entre els quals vuit provisionalment integrats al claustre (núms. 017, 018, 020, 022, 024, N26, N27 i E30), tres capitells d’angle (truncats) dipositats en reserva a Cuixà i un de reutilitzat al claustre reconstituït al Museu The Cloisters de Nova York (núm. 25 120 837). Cal afegir-hi, certament, almenys dos capitells més, avui conservats al Philadephia Museum of Art, un amb lleons de dos cossos per un cap únic als angles, que prové de la Fundació Glencairn, i un altre amb palmetes i personatges barbuts. Dos més, al Museu d’Art de Toledo (Ohio), esculpits d’àguiles i de lleons alats, provenen també probablement de Cuixà, tots quatre assenyalats recentment per la senyora Eda Diskant.

El mestre de la tribuna de Cuixà, o “mestre de les tribunes”, és conegut com a “mestre de Serrabona”, i és l’autor de les escultures d’aquell priorat (portal nord, finestra de l’absis, galeria del claustre i tribuna —o cor occidental—), conjunt datat per la consagració del 1159. A ell també són deguts el petit portal de Sant Jaume de Vilafranca de Conflent i el portal de Santa Maria de Brullà, al Rosselló. La seva obra s’ha de situar als voltants de 1140-51; el conjunt de Serrabona en constitueix la culminació i l’obra mestra. D’aquest mestre eminent i del seu taller serà tributari el taller de la galeria romànica del claustre d’Elna (vers 1175-80) i de Cornellà de Conflent (portal, finestra occidental, finestres de l’absis, capitells de l’ara d’altar, vers el 1180).

Detalls dels magnífics relleus escultòrics que decoraven la façana de l’antiga tribuna.

ECSA - A. Roura

Diversos aspectes dels antics brancals de la tribuna de Cuixà.

ECSA - A. Roura

Com la de Serrabona, la tribuna de Sant Miquel de Cuixà (destruïda a la fi del segle XVI) comportava una façana principal (de la qual s’han trobat els basaments a la part occidental de la nau ique suposem girada vers l’altar) amb tres arcades esculpides, com les de Serrabona, de temes apocalíptics (tetramorf, Anyell Pasqual, arcàngels), amb motius de rosetes, fris de palmetes, lleons, àguiles o grius entrellaçats dins una cinta perlada, etc. Una porta d’arc de mig punt, idènticament decorada d’animals entrellaçats i amb els apòstols Pere i Pau esculpits als brancals (un davant de l’altre al costat interior), s’obria a la façana oposada, que suposem del costat de ponent. (PP)

Escultura

Peça de marbre dedicada a l’abat Gregori I, abat de Cuixà i arquebisbe de Tarragona.

ECSA - A. Roura

Actualment es conserva a Sant Miquel de Cuixà una peça de marbre en baix relleu dedicada a Gregori I, abat de Cuixà i arquebisbe de Tarragona, que fins no fa gaires anys es creia perduda. Fou trobada al novembre de l’any 1986, en un comerç d’antiguitats de Tolosa, per Daniel Cases, conservador del Museu Saint-Raymond, que ho notificà tot seguit a M. Durliat. Aquesta peça era coneguda per haver-se publicat el dibuix a L. de BONNEFOY, Épigraphie roussillonnaise, 1856-63, pàg. 316.

L’abat-arquebisbe és representat dret recolzat en un bàcul. A la mà esquerra té un llibre en el qual es pot llegir:

AB

BAS

A la part alta de la peça, a la dreta

GREGORIUS

Igualment a la part alta, però a la part esquerra

[A]RCHIEPISCOPUS

Efectivament abat de Cuixà, fou nomenat arquebisbe de Tarragona l’any 1137 i morí el 25 de març de l’any 1146. La dignitat abacial és marcada, a més de la inscripció en el llibre, per la voluta del bàcul girada vers l’interior.

Les mides de la peça són 54 × 33 cm, semblants a les de les peces de l’Anyell Pasqual i la figuració del tetramorf de la façana principal de la tribuna. Aquesta similitud de les mides fa versemblant la hipòtesi que realment formés part de la decoració de la tribuna.

També podria haver format part de la façana de la tribuna un permòdol esculpit de dos caps humans, home i dona (trobat a prop de Tuïr), un a tocar d’altre, que representarien uns donants o benefactors laics (probablement en aquest cas el comte i la comtessa de Barcelona). (PP)

Epigrafia

Fragment d’un epitafi escrit en dístics que sembla correspondre al de sant Pere Orsèol, que morí a Cuixà el 10 de gener de l’any 988.

ECSA - A. Roura

El 1937 es van extreure de la paret de la capçalera de Sant Miquel de Cuixà cinc fragments de pedra calcària d’un epitafi en dístics. Exactament aquests fragments es trobaren sota el nínxol que hi ha a la dreta de l’altar major, en el qual hom sap que hi havia dipositat el reliquiari de sant Pere Orsèol des del segle XIV o XV. La inscripció és gravada en capitals romàniques, perfectament atribuïbles al segle XI o als darrers anys del X. Una vegada reconstruïts aquests fragments es pot llegir el següent:

1 [V]ENERABILE CORPUS
2. VITA [ET] [M]ONA[C]HUS
3…. A…

No sembla dubtós que corresponguin a l’epitafi primitiu de sant Pere Orsèol, finat a Cuixà el 10 de gener del 988. L’expressió venerabile corpus no es pot aplicar sinó a un “cos sant”. A més, és suggestiu de constatar que l’Anònim de Cuixà, monjo cuixanès autor, en els anys 1050-75, de la Vida de sant Pere Orsèol en relatar la cerimònia del transferiment de les restes del sant, a iniciativa de l’abat Oliba, ja qualificava idènticament el cos del dux: “Tunc in ecclesia ductum VENERABILE CORPUS, celebratis missarum solemniis”, probable reminiscència d’aquesta inscripció. La mateixa expressió és utilitzada per Andrea Dandolo (Grans Cròniques, llib. VIII, cap. XV) i té probablement el mateix origen. L’autor la fa servir en un passatge que parla “dels nombrosos pelegrins venecians i estrangers” que no cessaven, al segle XIV, de visitar la tomba del sant: “multorum comprovincialium et exterorum qui devotionis causa visitare non desinunt sepulcrum in quo eius VENERABILE CORPUS digno honore requiescit et colitur”.

Sabem pel mateix Anònim que el dux de Venècia fou al principi sepultat “al claustre, a prop de la porta de l’església “(in claustro, iuxta ostium ecclesiae, vegeu Acta sanctorum ordinis Sancti Benedicti, vol. VII, pàgs. 874-888). Aquesta porta, en arc de ferradura, subsisteix aparedada des del segle XII a la paret nord de la nau lateral nord de l’església abacial. És avui a 1,50 m al damunt del paviment del claustre, que fou fortament rebaixat quan hom establí l’àrea del claustre actual, al segle XII. Precisament al peu d’aquesta porta, una mica a la dreta, s’ha trobat, gairebé a nivell de l’actual paviment, una sepultura aïllada, del segle XI, la qual no pot ésser altra que la tomba primitiva del sant, assenyalada per l’Anònim, i que hom ha deixat visible, sota l’escala que condueix a l’antiga porta i a la del segle XII, al seu costat, avui paredada.

Segons l’Anònim, fou l’abat Oliba qui, seguint el costum del temps, decretà el culte públic de sant Pere Orsèol, en virtut del seu poder episcopal. J. H. Tolra (Saint Pierre Orseolo, París 1897) ha notat que Joan Diaca (Chronicon Venetum), que escrivia poc després del 1008, ja qualifica Pere Orsèol de beat (divus). Sembla probable que la cerimònia de la translació de les restes del sant a un altar de l’església abacial coincidís amb el sínode episcopal esdevingut a Cuixà el 1035 i amb la dedicació de les obres de l’abat Oliba (fora del baldaquí, edificat el 1041); i també amb el pelegrinatge del venecià Renier, el mateix any, el qual es quedà a Cuixà com a monjo, i amb la vinguda a Cuixà de la Dogarena Maria, vídua del duc Pere Orsèol II (991-1009) i “reina de Dalmàcia” (segons un manuscrit de Cuixà, avui perdut). Notem aquí que l’altar dedicat a Pere Orsèol (al segle XVIII) era el de l’absidiola nord (destruïda per la caiguda del campanar del nord, el 1839). L’Anònim de Cuixà no dona cap precisió sobre on es traslladaren les despulles del sant (“Pontifex transmutavit corpus eius in sepulcrum ubi requiescit”). Sols l’Anonimus Camaldulensis, del segle XIII, diu: “a la dreta de l’altar de l’església” (in dextreram partem altaris ecclesiae). Però, segons J. Pujades, que escriu al començament del segle XVII, a Cuixà hom hauria perdut ràpidament el record de l’emplaçament de la tomba, i fou l’abat Francesc d’Erill (1615) qui descobrí les restes del sant. Poc després, el seu successor, Pere de Puigmarí (1619), compongué un nou epitafi per la tomba del sant, la qual era situada des del final de l’edat mitjana, com ja hem assenyalat més amunt, sota l’arcosoli avui visible a la dreta de l’altar major (i a l’esquerra de l’entrada del cor, a la part oriental de la capçalera del segle X). En aquest indret foren trobats els fragments de l’epitafi del segle XI. (PP)

Edicte

Pedra que té incisa la forma d’una tomba antropomorfa trobada en l’edicle de sant Pere Orsèol.

ECSA - A. Roura

A uns 300 m al SE del monestir de Sant Miquel de Cuixà, prop de la carretera de Taurinyà, hi havia fins no fa gaires anys la capella de Sant Pere Orsèol, que era una construcció datable als segles XVII-XVIII. Quan aquesta capella fou enderrocada, es posà al descobert la fonamentació d’un edifici, aparentment de planta rectangular, a l’interior del qual hi ha un gros bloc de pedra, amb la part superior aplanada, en la qual hi ha incís el perfil d’una tomba antropomorfa que, o bé ha estat molt erosionada o no s’arribà a concloure.

Hom identifica aquestes restes com “l’edicle o cel·la” de sant Pere Orsèol. Tot i l’emplaçament de les restes a l’indret de la capella de Sant Pere Orsèol, no podem interpretar que la suposada tomba correspongui a la del sant, car aquesta, segons l’Anònim de Cuixà, era situada al claustre, prop de la porta de l’església, i fou traslladada al cor per l’abat Oliba. En canvi, no podem descartar que es tracti d’alguna de les construccions de persones que, com Pere Orsèol i els seus companys Ramuald i Marí, feien vida eremítica prop de les construccions monàstiques. (JAA)

Altar

Vista frontal i lateral de l’ara de l’altar major de l’església del monestir, consagrada el 974, feta aprofitant un cimaci de marbre de Carrara procedent d’un gran monument romà.

ECSA - A. Roura

L’ara de l’altar major consagrat l’any 974, descrita detalladament pel monjo Garsies i que havia desaparegut, fou retrobada l’any 1969, transformada en balcó d’una casa del poble de Vinçà (11 km a l’est de Prada) des del període de la Revolució Francesa. Fou reintegrada al monestir el 1974, any de la celebració del mil·lenari de l’església abacial, però sobre uns suports provisionals que no corresponen al dispositiu descrit pel monjo Garsies. Aquesta peça insigne en la història de Sant Miquel mereixeria una presentació més digna, conforme a la descripció que en fa Garsies. Segons ell, l’ara era sostinguda per quatre columnes hexagonals de marbre blanc, amb faces incorbades, i probablement al centre hi havia un suport rectangular, on es trobava el loculus o reliquiari de la Vera Creu. Aquesta ara de marbre de Carrara és un element d’un cimaci provinent d’un monument romà de dimensió colossal, el qual, molt probablement, ha de correspondre al temple dedicat a les divinitats capitolines de Narbona, el més gran construït a les Gàl·lies i l’únic de marbre de Carrara. Reutilitzat sense modificacions, té un gruix de 14 cm i amida 2,15 m de llargària i 1,—37 m d’amplada, que corresponen a les dimensions indicades pel monjo Garsies (13 migpeus × 9 mig-peus). L’ara era coberta per uns 200 grafits, la meitat dels quals ha estat esborrada per l’erosió provocada per les passes quan era utilitzada com a balcó (potser ja al monestir mateix als darrers segles). Els que queden corresponen a inscripcions votives, invocacions de devots (monjos i clergues sobretot) que desitjaven la protecció dels sants, les relíquies dels quals eren sepultades sota el primer graó de l’altar, i de Crist, la Vera Creu del qual era dipositada al centre de l’altar. La majoria dels noms pertanyen al segle X, una part important al segle XI, alguns al XII i, excepcionalment, alguns als segles XIV o XV. Hom hi llegeix dues vegades el nom OLIBA (però no es pot garantir que sigui el del gran abat). Transcrivim tot seguit aquestes inscripcions:

A la cara superior de l’ara:

— Inscripcions paral·leles a la vora frontal:

DID US M…

— Inscripcions paral·leles al costat esquerre:

FR (ATER) GILERMUS RIPERIE

(subratllat amb una creu)

PETRUS CU (M) 0 (M) NIBUS PARE (N) TIBUS SUIS
OLIBA..
REDUS M…
BERNARDUS WILLELMUS FRANCISC (US) D (E)
FONTIB (US) LEU… REDUS

— Vers el centre, de dalt a baix:

BERTRAN ROGIE (posterior al segle XIII) P SALA

(posterior al segle XIII)

WLABENIUS CU (M) S[uis parentibus ?]
VIVENDUS ANSILA… FREDUS BE (RE) NGARI (US)
WIFREDUS

(molts grafits indesxifrables)

AI… IVI MIRO ODESIN
AIMERICUS P (RES) B (ITE) R CU (M) OMNIBUS
PARE (N) TIBUS SUIS TA (M) VIVIS QUA (M) ET
DEFU (NC) TIS
DURA (N) DUS P (RES) B (ITE) R MADI

— Inscripcions paral·leles a la vora posterior:

a partir de l’esquerra, de dalt a baix:

AMELIUS M (ONA) CH (US)

(sis signes no desxifrats)

ROB (ER) T (US) PR (ES) B (I) TER CHINTULA P (RES) -
B (I) T (ER)
OMNIBUS PARENTIBUS SUIS

(línia indesxifrable)

[PARENTI]BUS SUIS

en direcció al centre:

BERA BALASCUS LUCUA… STEFANUS P (RES) -
B (ITE) R
RICHARDUS BANUS HA (N) RICUS ELA… CONA…
OLIBA

(part central afectada pel fregament dels peus)

Dos detalls de les múltiples inscripcions gravades en l'ara de l'altar major de Cuixà.

ECSA - A. Roura

a la dreta de dalt a baix:

DACCO P (RES) B (ITE) R [OMNIBUS PARENTIBUS
SUIS TAM] VIVIS QUAM
ET DIFUNCTIS
BERNARDUS ARZILU AT… E… OTO GITAR…
BONUCIUS DIACONUS
ELDESIND (US) P (RES) B (ITE) R CU (M) 0 (M) NIBUS
PARE (N) TIBUS SUIS
DELA… [PARENT]ALIBUS SUIS MIRO ACARIUS
ELDFREDUS P (RES) B (ITE) R

— Inscripcions paral·leles a la vora dreta, d’esquerra a dreta i de dalt a baix::

C. US MIRO BERTA MIRO FRAT (ER) JACOBUS
ALEGRATI MONACHUS S (ANC) TI MICAELIS

(posterior al segle XIII)

BELAME (posterior al segle XIII) WU… RDA SCLU-
VIA ILARA
MIRO WIRANA STEFANUS P (RES) B (ITE) R SALA
PR+EBITER

A la vora frontal, d’esquerra a dreta:

DACO P (RES) B (ITE) R ASCAFREDUS P (RES) -
B (ITE) R
AMFIA (?)… ESARA CU (M) O (M) NIBUS PARE (N) -
TIBUS SUIS
MIRO LEVITA ELLN LIVVE

A la vora esquerra:

ISARN RAV… AMA…
ADROARIUS ADONADE SUNIA IOTZO P(RES) -
B (ITE) R
INZEFREDUZ CU(M)OMNIBUZ PARE(N)TIBUZ
ZUIZ
WISMODUS EMO SULA

(una línia indesxifrable)

ROLA(N)DUS OLIBA YLUS

A la vora posterior, d’esquerra a dreta:

DURANDUS BERNARDUS P(RES)B(ITE)R
ARIULFUS P(RES)B(ITE)R CU(M)OM(N)IBUS
PARE (N)TIBUS SUIS TA (M)
VIVIS QUA(M)ET DEFU(NC)TIS
WIFREDUS P(RES)B(ITE)R ABBO P(RES)B(ITE)R
BALDEFREDUS
SALAMON P(RES)BITER

A la vora dreta:

DURANNUS (PP)

Pica

Segons un plànol de l’any 1779, que representa l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, aquest monestir tenia tres fonts: una al centre del claustre, al N de l’església abacial, la segona en un claustre o jardí de la infermeria i l’altra en un petit jardí al NW de l’abadia (Archives Nationales, París, G975; Diskant, 1992, pàg. 136, fig. 2). Actualment, se’n conserven dues, que estan catalogades amb tota certesa: una és a Eze Village (Provença) i l’altra al Philadelphia Museum of Art (Pennsilvània), als Estats Units. Totes dues són de marbre rosa de Vilafranca de Conflent i són formades per una pica circular sostinguda per un pilar central i sis columnetes de bases motllurades de tipus romànic clàssic i capitells esculpits i ornats amb fullatges. Per l’estil d’aquestes últimes, pròxim a les obres rosselloneses del segle XII, aquestes dues fonts són versemblantment contemporànies del claustre de l’abadia de la qual procedeixen. De tota manera, es diferencien per les dimensions i l’ornamentació.

La font d’Eze Village

Font de marbre que era instal·lada al centre del claustre i que actualment es troba a Eze Village (Provença).

Arxiu de l’abadia de Cuixà

La pica fa 40 cm d’alçada per 240 cm de diàmetre. Encara que no se sàpiga l’alçada exacta de les colum-netes, segons les fotografies, pot ser avaluada en el doble de la de la pica, és a dir, uns 80 cm. L’aigua s’escola per dotze forats practicats en el marbre i cau en una pica molt ampla. És gairebé segur que aquesta font es trobava al centre del claustre. De tota manera, aquest emplaçament només ha estat testimoniat per uns gravats del segle XIX (BASTEROT, 1824-25 i 1838). L’any 1854 va ser comprada per un tal Fabre, que la va instal·lar a la seva propietat de Perpinyà, on l’antiquari parisenc Paul Gouvert la va trobar i comprar, al seu torn, el 1925, tot esperant de revendre-la al Metropolitan Museum of Art, el qual la va rebutjar. El 1927 es trobava ja a Eze Village (Country Life, 1927, 5 de febrer, pàgs. 209-214).

La font del Philadelphia Museum of Art

Fotografia i dibuix de la font procedent del monestir, avui conservada al Philadelphia Museum of Art.

Arxiu de l’abadia de Cuixà

La pica fa 60 cm d’alçada per 172 cm de diàmetre. Les columnetes segurament feien, com les precedents, uns 80 cm d’alçada, bé que semblen més bombades. L’aspecte massís d’aquesta font es deu al reagrupament més atapeït d’aquestes columnes al voltant d’una pica més estreta i més alta. L’aigua s’hi escolava a través de cinc forats i queia en una ampla bassa motllurada. Si la font d’Eze és desproveïda d’ornamentació —tret dels capitells de suport—, a la del Philadelphia Museum of Art és adornada amb un fris de besants i arcuacions cegues que volten la pica. E. Diskant creu que aquesta font segurament es trobava en el petit claustre (o jardí de la infermeria), segons el plànol de l’any 1779. Tanmateix, apareix en molts gravats del segle XIX al claustre gran, no gaire lluny de la galeria occidental (Diskant, 1992, pàg. 138, figs. 4 i 5) i versemblantment no gaire lluny de la gran font central. És probable que fos desplaçada, en una data anterior a la Revolució Francesa, tal com indica un dibuix més antic, del segle XVIII, que es conserva a l’abadia (Barral, 1976, fig. 10; Diskant, 1992, pàg. 139, fig. 6). Propietat d’un paleta de Prada, es trobava a París l’any 1928, on va passar a mans de Paul Gouvert abans de ser instal·lada al centre del petit claustre anomenat de Sant Genis de Fontanes al Philadelphia Museum of Art l’any 1929. (GM)

Pintura

Restes de pintura mural que decoren la finestra nord de l’absis central.

ECSA - A. Roura

De les pintures que havien decorat l’interior de l’església abacial de Cuixà, disposem d’una menció feta per Elies Rogent l’any 1887 en parlar de les obres de restauració fetes a Santa Maria de Ripoll. Malauradament, anys després J. Brutails (1901, pàg. 150) feia constar que aquestes pintures ja havien desaparegut.

J. Gudiol i Cunill (1927, pàg. 134) establí una relació entre aquestes pintures i l’epístola que, vers 1043-1046, escrigué el monjo Garsies, el qual, després d’enumerar les relíquies que feien venerable l’església de Sant Miquel, feia referència a la decoració que hi havia darrere l’altar dedicat a sant Miquel. Aquesta decoració consistia, segons interpreta Gudiol i Cunill, en la Mare de Déu entre els arcàngels sant Gabriel i sant Rafael i dirigint la mirada cap el tercer arcàngel (sant Miquel).

L’única decoració pictòrica conservada en l’actualitat pertany al costat dret de l’intradós de la finestra nord de l’absis central. Formada per unes figures circulars que inclouen uns motius florals geomètrics amb botons centrals (vegeu Carbonell, 1981, temes 44, 75 i especialment 73), aquestes formes resten unides per altres de més petites, també circulars. L’ornamentació esmentada destaca sobre un fons monocrom fosc i queda emmarcada, en la part exterior, per dues franges verticals, una de color groc i l’altra vermella. Aquesta decoració, d’origen clàssic, és prou utilitzada en el període que ens ocupa, una dificultat afegida a la poca representativitat dins del desaparegut conjunt pictòric de Cuixà, la qual cosa fa difícil establir paral·lelismes. (PP)

Pintures murals

Els successius emblanquinats i arrebossats han fet perdre totes les restes de la decoració mural de les parets, però han arribat fins al segle XX restes molt significatives en l'interior d'algunes finestres, publicades per J. Puig i Cadafalch, i desgraciadament destruïdes en gran part en les restauracions dels murs poc abans del 1954.

Aquestes pintures, policromades, han de ser atribuïdes al segle XI, perquè tenen el caràcter uniforme que correspona finestres obertes i completades en aquella centúria i no pas a la part exclusivament datable del segle X. Els temes són de caràcter ornamental, feta excepció d'una figura d'au (el colom de l'Esperit Sant) dibuixada dins d'un cercle. De les restes encara existents, les fotografies publicades per Puig i Cadafalch el 1942 (còpies de les quals foren donades per Marcel Aubert el 1958, i ara són al Musée des Monuments Français, a París) ens en donen un testimoni fragmentari però valuós. (JAL)

Mobiliari

Càtedra conservada actualment al Philadelphia Museum of Art, que sembla correspondre a l’època de l’abaciat de Gregori I.

Philadelphia Museum of Art

Al Philadelphia Museum of Art (Pennsilvània) es conserva una càtedra que fou adquirida a l’antiquari Paul Gouvert, venedor i exportador també d’una part dels claustres de Sant Genis de Fontanes i de Sant Miquel de Cuixà. Aquesta càtedra es creia provinent de Sant Genis de Fontanes, atès que alguns dels capitells d’aquest claustre havien estat venuts alhora al mateix museu, encara que, ja en aquell moment, s’apuntà com a probable origen de la càtedra el monestir de Sant Miquel de Cuixà, l’abat del qual tenia autoritat de bisbe. D’altra banda, tampoc sembla que Elna sigui el lloc de procedència de la càtedra, perquè en aquest indret i durant el segle XII només s’utilitzava el marbre blanc de Ceret, mentre que la càtedra és tallada en marbre rosat de Vilafranca.

Un article recent d’E. Diskant, conservadora al Philadelphia Museum of Art, defensa també que la càtedra prové gairebé amb tota seguretat de Sant Miquel de Cuixà. Es una obra romànica, amb la petita excepció de la creu arcaïtzant esculpida al mig del respatller, probablement un treball modern. La càtedra sembla, doncs, un treball del temps de l’abat Gregori I, abat a partir de vers 1120 i arquebisbe de Tarragona. (PP)

Mosaics

L'església de Sant Miquel de Cuixà degué tenir un gran mosaic de paviment dels segles XI o XII, en el mateix estil i tècnica que Santa Maria de Ripoll. En resten, però, només uns petits fragments en blanc, vermell i dos tons de negre, publicats per X. Barral, Els mosaics medievals de Ripoll i Cuixà, 1971, pàgs. 31-33, figura 15. (JAL)

Còdex

Folis 2 v i 14 v de l’Evangeliari de Cuixà, conservat actualment a la Biblioteca Municipal de Perpinyà.

Biblioteca Municipal de Perpinyà

La Biblioteca Municipal de Perpinyà conserva el conegut Evangeliari de Cuixà (ms 1), que sembla molt probable que procedeixi d’aquest monestir. És un volum de 155 fulls de pergamí (31,3 × 23,1 cm), amb relligat modera.

Presenta diverses miniatures, algunes d’elles a tota pàgina, entre les quals cal destacar: Crist en Majestat (f. 2), la Trinitat (f. 2v), l’Anyell Pasqual (f. 3), els Cànons Evangèlics (f. 8 a 13v), la Verge envoltada de sants (f. 14v), les Noces de Canà (f. 107), la multiplicació dels pans i dels peixos i la resurrecció de Llàtzer (f. 107v), el dinar a Betània o a casa de Simó el Leprós i l’entrada a Jerusalem (f. 108), el Sant Sopar i el rentament dels peus (f. 108v), Crist i sant Joan (f. 111v).

La major part d’aquestes miniatures són dibuixades a la ploma i sense acolorir, excepte els Cànons Evangèlics: concordances disposades sota unes arcades de ferradura, amb decoració vegetal i animal, entrellaçada entre si, sobre pilars decorats de fullatges, entrellaços, palmetes, personatges i animals diversos i capitells decorats de manera anàloga, a vegades de tipus totalment realista (àguiles devorant peixos). Les bases són totes de fantasia (caps humans, personatges, animals diversos, fins i tot elefants, grius, etc.). Els elements que no són de tipus oriental o àrab (arcs de ferradura, elefants, grius) són de tipus clàssic (cap de faune, centaures, homepeix o sirena mascle) i els colors dominants són el verd i el vermell.

Foli 9 de l’Evangeliari de Cuixà, conservat a la Biblioteca Municipal de Perpinyà.

Biblioteca Municipal de Perpinyà

Foli 3 v de l’Evangeliari de Cuixà, conservat a la Biblioteca Municipal de Perpinyà.

Biblioteca Municipal de Perpinyà

Una altra miniatura acolorida amb verd, vermell, violeta i groc és la de Crist prenent el llibre que li presenta sant Joan (f. 3v). Es poden esmentar encara algunes inicials d’entrellaços, caps d’àguiles o de gossos; una d’elles mostra l’àguila de sant Joan i l’Anyell.

El fet que aquest manuscrit procedeixi de Sant Miquel Cuixà no és comprovat, tot i que sembla probable (el manuscrit arribà a la Biblioteca Municipal per donació particular prop del 1840).

El tipus de dibuix dels personatges (caps més o menys rectangulars, plecs dels vestits) és extremament semblant als del volum IV de la Bíblia de Sant Pere de Rodes (avui a la Bibliothèque Nationale de París), generalment atribuïda a l’escriptori de Ripoll (els 3 primers volums del temps de l’abat Oliba, el quart probablement del començament del segle XII). Una certa relació ha estat també assenyalada amb el manuscrit pirinenc de l’Apocalipsi de Sant Sever (Bibliothèque Nationale de París, lat. 8878) de mitjan segle XI. Uns detalls de l’ornamentació, com el marc de rosetes inscrites dins un quadrat a l’entorn de la figura liminar de Crist en Majestat, són exactament reproduïts en una de les arcades de la façana principal del cor-tribuna de Cuixà (vers el 1140) i també de Serrabona (1151). Aquest motiu no sols confirmaria l’origen cuixanenc del manuscrit, sinó que ens inclina a situar cronològicament l’Evangeli de Cuixà en temps de l’abat Gregori I (vers 1120-46). Sembla molt més probable que l’escultura sigui una imitació del manuscrit que no a l’inrevés. (PP)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Basterot, 1824, làm. 16; Taylor, 1835. làms. 159-2, 160, 161, 163, 163-2 i 164; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàgs. 98-104; Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 231-271; Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàgs. 80-98; Hernández, 1932, vol. VIII, pàgs. 157-199; Gaillard, 1934, vol. XXXVI, pàgs. 257-288; Puig i Cadafalch-Gaillard, 1935, vol. XCIV, pàgs. 353-373; Puig i Cadafalch, 1938; 1943, pàgs. 109-115; Louis-Fel, 1943-44, pàgs. 48-62; Stym-Popper, 1950-51, pàgs. 91-102; Junyent, 1951. núm. 15. pàgs. 249-263; Ponsich, 1952a. II, 1-2, pàgs. 7-19; 1952b, II, 1-2, pàgs. 21-66; 1952c, II, 1-2, pàgs. 67-100; Durliat, 1952a, II, 1-2, pàgs. 101-102; 1952b. II, 1-2, 103-112; 1952c, II, 1-2, pàgs. 113-115; Stym-Popper, 1952-53, pàgs. 117-129; 1954, pàgs. 339-346; Abadal, 1954-55, vol. VIII, pàgs. 125-337; Ponsich. 1954-55a, IV, 1-2, pàgs. 156-159; 1954-55b, IV, 1-2, pàgs. 164-165; Durliat, 1958, pàgs. 32-69; Pladevall, 1968, pàgs. 128-135; Cazes, 1969; Ponsich. 1970. núm. 1, pàgs. 19-26; 1971, núm. 2, pàgs. 17-27; Durliat, 1971, núm. 3, pàgs. 9-16; Cazes, 1972, IV, pàgs. 366-370; Ponsich, 1972, núm. 3, pàgs. 31-42; Guiselin, 1974; Ponsich, 1975a, núm. 6, pàgs. 7-40; Delcor, 1975, núm. 6, pàgs. 129-151; Ponsich. 1976, núm. 7, pàgs. 75-97; Barral, 1977, pàgs. 191-223; Schrader, 1979, pàgs. 3-52; Durliat, 1980, pàgs. 187-199; Lyman, 1980, núm. 11, pàgs. 269-287; Ponsich, 1980, núm. 11, pàgs. 7-32; 1981, núm. 12, pàgs. 7-27; Barral, 1981, pàgs. 184-187; Comminges, 1981, vol. 93, núm. 51, pàgs. 69-82; Ponsich, 1983, núm. 14, pàgs. 22-42; 1985-87. núm. 16, pàgs. 9-24, i núm. 18, pàgs. 265-290; Simon, 1986, XXV/2, pàgs. 245-276; Barral, 1987, pàgs. 409-413; Cazes-Durliat, 1987, vol. 154/1, pàgs. 7-14; Diskant, 1990, núm. 21, pàgs. 199-209; Junyent, 1992, pàssim; Mallet, 1992, pàssim

Bibliografia sobre els capitells

• Carlier, 1938, pàgs. 15-18; Durliat, 1950, I, pàgs. 91-92 I 1958, pàgs. 46-48; Dictionnaire des églises de France, 1966, pàgs. 42-43; Durliat, 1971, pàgs. 9-16; Cazes, 1972, pàgs. 366-370; Durliat, 1973, pàg. 71; Guiselin, 1974; Carbonell, 1974-75, I, pàg. 55; Ponsich, 1976, pàgs. 77-82; Schrader, 1979, pàgs. 3-52; Durliat, 1980, pàgs. 187-199; Comminges, 1981, pàgs. 69-82; Simon, 1986, pàgs. 245-276; Barral, 1987, pàgs. 409-413; Lyman, 1987, pàgs. 255-259; Cazes-Durliat, 1987, pàgs. 7-14; Mallet, 1992

Bibliografia sobre el capitell califal

• Ainaud, 1948; Ponsich, Durliat [1958] 1986, pàg. 70; Llonch-Tarracó, 1979, pàgs. 161-180; Barral, 1981, pàg. 185; Junyent, 1983, pàg. 70

Bibliografia sobre la tribuna

• Durliat, 1952, pàgs. 101-102; Ponsich, 1954-55B; Durliat, 1958, pàgs. 43-51; Dictionnaire des églises de France, 1966, pàgs. 42-43; Cazes, 1969; Ponsich, 1985-1987

Bibliografia sobre l’escultura

• Bonnefoy, 1856-63, pàg. 316; Pous, 1952, pàgs. 119-122; Durliat, 1958, pàg. 48; Cazes, 1972, pàgs. 366-370; Durliat, 1973, pàg. 71; Corpus des inscriptions de la France Médiévale, 1986, pàgs. 43-44, fig. 26; Cazes-Durliat, 1987; Ponsich, 1985-87, pàgs. 270-272

Bibliografia sobre l’epigrafia

• Pous, 1952, II, 1-2, pàgs. 117-125; Corpus des inscriptions, 1986, pàgs. 42-43; Junyent, 1992, pàg. 309

Bibliografia sobre l’edicte

• Abadal, 1954-55, VIII, pàgs. 125-337; Junyent, 1992, pàg. 309

Bibliografia sobre l’altar

• Ponsich, 1975B, núm. 6, pàgs. 41-65; Corpus des Inscriptions, 1986, pàgs. 40-42 I figs. 23-24; Junyent, 1992, doc. 28, pàgs. 369-386

Bibliografia sobre la pica

• Cahn, 1974, pàgs. 48-49; Barral, 1976, pàgs. 123-125; Diskant, 1992, pàgs. 135-141

Bibliografia sobre la pintura

• Rogent, 1887, pàgs. 36-37; Brutails, 1901, pàg. 152; Gudiol i Cunill, 1927, pàgs. 133-134; Kuhn, 1930, pàgs. 56-57; Puig i Cadafalch, 1943, pàgs. 109-115; Anthony, 1951, pàg. 173; Gaillard, 1953, pàg. 26; Durliat, 1954, pàgs. 15-16; Cook, 1956, pàg. 28; Sureda, 1981, pàg. 388

Bibliografia sobre les pintures murals

• Puig i Cadafalch, 1942, pàgs. 108-115; Durliat, 1950-51, pàg. 118, i 1954, pàgs. 15-16; 1967, pàgs. 46-47 i 82-83; Sureda, 1981, pàgs. 388; Ainaud, 1989

Bibliografia sobre el mobiliari

• Diskant, 1992, pàg. 135