Situació
Interior de l’església parroquial, amb la volta de canó apuntat, molt modificada al segle XVIII.
ECSA - A. Roura
L’església parroquial de Sant Martí és situada al centre del petit nucli de poblament de Llauro, situat a la dreta de la ribera del Mener, tributària del Rard.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 33’ 6,6” N - Long. 2° 44’ 33” E.
Llauró, a la regió dels Aspres, és 22 km al sud-oest de Perpinyà, per la D-25 i la D-615.
Història
El nom de Llauró apareix per primera vegada en un precepte de Lluís el Piados, de l’any 814, com a afrontado de Ceret, sota la forma villam Laurosone —la qual evocaria, potser per coincidència, el nom de la divinitat pirinenca Larraso o Larrason, coneguda per dues inscripcions romanes i una de grega, les quals provenen d’un temple edificat a prop d’una font a Mos (Carcassès)—. El 899, un precepte de Carles el Simple, a favor del fidel Esteve, espòs d’Anna (la qual era néta del comte Berà I de Rasés i de Barcelona) li confirmava, entre els seus nombrosos predis, “el que posseeix in villa Lauresono”. D’altres mencions donen les formes Laurisoni (1010) i Laursione (1011). Al febrer del 1017 Bernat Tallaferro, comte de Besalú, dotant la nova església parroquial de Sant Salvador de Besalú, li donà, entre d’altres, dos feus in villa Lersione tinguts per dos dels seus vassalls, Bernat i Adalbert. El 1084 Orús Mir, a punt d’anarse’n cap al Sant Sepulcre, donava per testament a l’església d’Elna el seu alou de Larso per si de cas els seus fills morissin sense descendència. El 1139 Udalgar de Castellnou, bisbe d’Elna, concedia a perpetuïtat sis esglésies al capítol d’Elna, entre les quals la de Laurosono, alias Laursono, amb els seus delmes, les seves primícies, les oblacions i els alous, tot i precisant que aquesta, des de feia temps, era posseïda pel capítol. Tanmateix, una butlla del papa Alexandre III, al febrer de l’any 1163, confirmava l’església de Sant Martí de Laurono a Santa Maria del Camp, a qui l’hauria anteriorment concedida Pere Bernat, bisbe d’Elna (1113-29), predecessor d’Udalgar.
Resulta, doncs, d’aquests textos que la donació del bisbe Pere Bernat era contestada pel capítol d’Elna, al qual el bisbe Udalgar havia volgut donar satisfacció, mentre que la butlla pontifical del 1163 acabà definitivament el litigi a favor de Santa Maria del Camp.
A la fi del segle XII una família senyorial dita Llauró apareix amb Pere de Laurono, testimoni d’una convinença entre els senyors de Cortsaví (Ermessenda i el seu espòs Ramon de Termes)i l’abat d’Arles (2 de maig de 1197). Llauró era encara una senyoria particular el 1272, que rendia vassallatge al vescomte de Castellnou, Guillem VI, al qual Beatriu de Llauró i la seva filla Blanca, esposa de Bertran d’Illa, prestaren l’homenatge pel castell i la força de Llauró.
Nogensmenys, poc temps després, la senyoria es posà en venda en execució del testament del difunt Berenguer Bernat de Ceret, senyor del dit lloc. Fou comprada per la comunitat d’habitants, els quals —el 24 d’agost de 1273— s’afanyaren a escollir com a nou senyor l’infant Jaume d’Aragó, futur rei de Mallorca. Després del seu adveniment, Jaume II els atorgà successivament dues cartes de privilegis (al març del 1279 i a l’octubre del 1280). Llauró esdevindria vila reial fins a la fi de l’antic règim.
L’església de Sant Martí i la seva parròquia són antigues i com a tals consten ja en les delimitacions de la consagració de l’església de Sant Miquel a Montoriol d’Amunt, feta el 1011 pel bisbe Oliba d’Elna a petició de l’abat Gausbert d’Arles.
Església
És un edifici d’una sola nau, cobert amb volta de canó apuntat, que ha sofert importants modificacions al llarg del temps. Al segle XVIII, l’altar major fou transportat a ponent de la nau, moment en el qual també es construí una capella a costat nord. La porta primitiva, a la façana de migdia, fou aparedada i s’obrí un nou portal d’accés a la capçalera, el qual porta la data del 1753. La nau del temple fou sobrealçada i s’observen merlets a la façana nord.
Unes obres de restauració recents han permès retrobar la finestra meridional de l’absis, de doble esqueixada, aparedada.
L’aparell general de la construcció és de còdols. Totes les característiques constructives de l’edifici, malgrat les reformes que s’hi feren, fan suposar que correspon a una obra bastida dins el segle XI.
A l’interior de l’església es conserven interessants retaules barrocs dels segles XVII i XVIII.
Bibliografia
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 209-210
- Abadal, 1952, vol. II (II), pàgs. 319 i 373
- Cazes, 1990, pàg. 40.