Situació
Absis de l’església, construït dins la més genuïna tradició romànico-llombarda.
ECSA - E. Pablo
L’església parroquial d’Esterri de Cardós és situada a la sortida del poble sobre el camí que porta a Ginestarre. (JAA-MLIC)
Mapa: 34-9(182). Situació: 31TCH575173.
História
A l’acta de consagració de l’església de Sant Martí de Cardós del 1146, entre els béns dotals, consta que els homes de la vila d’Esterri havien de proporcionar anualment un modi de cereal a la nova església.
L’església parroquial de Sant Pau fou objecte de visita pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona els anys 1314 i 1315, en el seu recorregut per les esglésies del deganat de Cardós del bisbat d’Urgell. En la visita efectuada l’any 1575, els visitadors manaren adobar el llosat de l’església i del porxo i fer claus per tancar el sagrari i les fonts. En la visita de l’any 1758, el visitador assenyalà el bon estat de l’edifici.
Hi ha constància que entre aquestes dues dates (1575 i 1758) s’efectuaren obres a l’església, tal com ho indica la data del 1638 incisa a la paret de llevant del campanar i el nom del rector. Jaume Leset, i a la paret de Ponent de l’església, amb les dates de 1720 i 1726. Entre els anys 1988 i 1990 l’edifici ha estat objecte d’un procés de neteja i restauració a càrrec dels veïns d’Esterri i la Generalitat de Catalunya, que ha consistit en la reconstrucció de la coberta del campanar i l’adobament de les cobertes de la nau.
Al començament del segle XX, l’església d’Esterri, sota l’advocació de sant Pere, tenia com a sufragània l’església de Ginestarre. Actualment, sota l’advocació de sant Pau i sant Pere, depèn de la parròquia de Llavorsí. (MLlC)
Església
Planta de l’edifici remarcable, per la perfecció de l’absis, amb la nau original molt modificada.
J.A. Adell
És un edifici d’una nau, notablement llarga i ampla, coberta amb una volta de canó, de perfil semicircular de rajol pla, que arrenca d’una imposta motllurada de guix i capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau mitjançant un arc pre-absidal. Pel gruix dels murs es pot deduir que la coberta original era d’estructura de fusta. La porta s’obre a la façana sud, en arc de mig punt, aixoplugada per un porxo. Cal assenyalar la disposició de les pollegueres de les fulles de la porta, que conserven el sistema original de gir.
En el mur de ponent s’obre una segona porta, actualment paredada, amb arc de mig punt, lleugerament ultrapassat, que sembla original, per la seva integració en el parament.
A l’absis s’obren tres finestres de doble esqueixada i ampit pla, mentre que al mur de ponent s’obre un ull de bou, totalment realitzat en pedra tosca, i una petita finestra en el mur que tanca la porta abans esmentada. El paviment és format per còdols en decoració geomètrica, alternant amb lloses en l’absis i angles dels murs, i en les reparacions de la part central del paviment.
Tot l’interior és totalment arrebossat i pintat, raó per la qual el parament no és visible.
Als costats nord i sud de la nau, s’afegiren dues capelles, cobertes amb volta de canó, de les quals la nord ha estat aterrada i la sud tancada per utilitzar-la com a sagristia. Al cantó de ponent de la nau es construí un cor d’estructura de fusta.
L’exterior de l’edifici és totalment llis, sense ornamentació, llevat de la façana de l’absis, on hi ha un fris d’arcuacions llombardes en sèries de 3-5-3, entre lesenes. La factura de les arcuacions de pedra tosca és poc polida, amb una gran confiança en l’arrebossat que les cobreix, que respecta la forma de les arcuacions.
Els paraments de l’església són de carreu de pedra llosenca, allargassat, amb alternança de peces més quadrades, disposades en filades uniformes que a l’absis presenten juntes molt grasses, i importants panys d’arrebossat, que abasten les arcuacions; el mur nord, prop de l’angle nord-oest, presenta una important refacció.
Les reformes esmentades poden datar-se l’any 1726 per la presència de dues mil·lèsimes (pedres gravades) encastades en la façana de ponent.
A l’angle sud-oest de l’edifici, i una mica desplaçat amb relació al mur de ponent, es troba el campanar, separat de l’església format per una torre massissa, acabada amb una coberta piramidal, que presenta un sol nivell de finestres en arc de mig punt a la part alta, amb una obertura a cada façana, mentre que en els dos nivells inferiors s’observen dues espitlleres a cada façana, i sengles espitllieres en les façanes est i sud de la planta baixa.
En el mur nord del campanar, de cara a l’església, al nivell del primer pis, es conserva una porta en arc de mig punt. Aquest fet, unit a la separació del campanar dels murs de l’església, fa que no puguem excloure la hipòtesi que el campanar fos un edifici anterior a l’església, corresponent a una torre de defensa, malgrat la data de 1638, conservada en una mil·lèsima encastada al mur est, i que podria correspondre a la reforma del nivell superior. En la part baixa del campanar es conserva una pica baptismal cilíndrica.
Les seves característiques arquitectòniques, i especialment l’ornamentació absidal, permeten de situar la seva construcció dins el segle XI. (JAA-MLIC)
Pintura mural
De l’església de Sant Pau i Sant Pere d’Esterri de Cardós resta una bona part de la decoració mural al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. MAC 15970).
Decoració mural que ocupava la conca de l’absis, avui conservada al MNAC, tal com es trobava abans del seu remodelatge que actualment és duu a terme.
ECSA - Rambol
El conjunt, que fa 4, 91 × 4, 45 × 2, 04 m, presenta un programa iconogràfic molt semblant al de Santa Eulàlia d’Estaon i Sant Pere de Sorpe. La semicúpula de l’absis és centrada per la imatge de Crist en majestat dins la màndorla, voltat pel tetramorf i els arcàngels Miquel i Gabriel. El semicilindre absidal només permet la lectura de la part corresponent a l’epístola, a partir de la finestra absidal central; la resta de decoració pictòrica ha desaparegut, a excepció d’un cap nimbat, molt deteriorat, en el costat de l’evangeli i ran de la finestra.
La imatge de Crist en majestat destaca pel fet que es troba dins una màndorla molt afuada; això combinat amb el rostre estilitzat i el predomini de les línies verticals li dóna un marcat sentit ascendent. És assegut en disposició arquejada i descansa els peus nus en la part inferior de la màndorla, fent innecessària la forma angular de l’escambell. L’ornamentació geometritzant, tant de les vestidures com de la màndorla, la posen en contacte amb treballs d’orfebreria i miniatura pel detallisme dels acabats. El fons monocrom sobre el qual descansa Crist és prou diferent i destaca de les bandes cromàtiques de la conca i el semicilindre absidals.
En el tetramorf, Post (1930, pàgs. 111-112) veu influències bizantines i similituds amb Ginestarre i Estaon. En la part superior, figuren l’home alat —sant Mateu— i l’àguila —sant Joan—, i en la part inferior el bou —sant Lluc— i el lleó —sant Marc—. És en aquesta part inferior on rau la peculiaritat d’Esterri, ja que el tractament de la figura del lleó més aviat recorda un ós bru (Gudiol, 1927, pàg. 365 i Post, 1930, pàg. 112): fou un animal força comú en aquell moment en les altes valls del Pallars Sobirà, i responsable d’accions perjudicials contra els seus habitants, associat en aquest cas més amb el maligne que amb el lleó de sant Marc i contraposat al caràcter d’utilització profitosa del bou. Sobre això, J. Sureda (1981, pàgs. 60-61) veu també una distinció cromàtica entre el mal/fosc/ós i el bé/clar/bou.
Sota els símbols de sant Mateu i sant Joan hi ha, respectivament, un querubí i un serafí turiferaris, amb tres parells d’ales incrustades d’ulls. D’elles, el parell superior emmarca el cap, les centrals es troben en la posició habitual, i les inferiors tapen i alhora substitueixen el cos: l’origen literari d’aquestes imatges es troba als escrits d’Isaïes (6, 2) i Ezequiel (10, 12) i a l’Apocalipsi de Joan (4, 8).
A esquerra i dreta de la semicúpula absidal hi ha les figures nimbades dels arcàngels Miquel i Gabriel, que duen un estendard amb el símbol crucífer. En el cas de Gabriel és visible a l’altra mà un rotlle amb la inscripció “POSTVLACIVS”, cosa que permet de suposar que Miquel portava un rotlle semblant amb la inscripció “PETICIVS”. Observem que a Santa Eulàlia d’Estaon és Miquel qui porta la primera inscripció. La funció d’advocats atorgada als arcàngels és d’origen bizantí, si bé, com podem veure, els papers de “peticivs” i “postulacivs” són intercanviables. Aquest motiu es repeteix a Esterri d’Àneu, Sant Pere del Burgal i Tredòs. Com ja observà Post (1930, pàg. 114), aquest model bizantí arribà a Catalunya a través de la Llombardia, exactament de les pintures de l’església de San Vicenzo de Galliano, de Cantù, del segle XI.
Els objectes dipositats en la part inferior dreta, sota el serafí i l’arcàngel Gabriel, recorden estris d’ofrena o cultuals (Gudiol, 1927, pàg. 368 i Ainaud, 1989, pàg. 84), encara que J. Sureda (1981, pàg. 70), d’acord amb el context, els relaciona amb una temàtica de tipus apocalíptic.
La part semicilíndrica de l’absis, separada de l’anterior per una banda de cintes que dibuixen meandres, permet una bona lectura a partir de la finestra central absidal cap a la dreta —des de l’espectador—. A l’altra banda, ja hem esmentat la presència d’un cap nimbat a tocar de la finestra central, que sembla correspondre a la figura de la Verge.
Al costat de l’epístola, d’esquerra a dreta i d’una finestra a l’altra, hi ha la imatge de sant Pau, amb una mena de tetera a la mà; segons J. Ainaud (1989, pàg. 84), aquesta copa podria tenir una significació semblant a la que presenten els mots vas eleccionis en el llibre que duu la figura de sant Pau a Orcau i a Santa Eugènia d’Argolell.
A continuació es troben sant Joan i sant Bartomeu, mentre que després de la finestra, l’intradós de la qual és decorat amb motius vegetals, hi ha les figures de sant Tomàs i sant Bernabé.
Sota aquest registre, i separada de l’anterior per una greca, hi havia una zona ornamental, que avui apareix molt deteriorada.
Són significatives les similituds estilístiques i iconogràfiques amb les pintures de Sorpe i Estaon, encara que la relació amb artistes del cercle del mestre de Pedret també és notòria. La datació d’aquestes pintures potser caldria situar-la dins la primera meitat del segle XII. (DLG)
Frontals i laterals d’altar
Frontal d’altar decorat amb estuc que, procedent de l’església, es conserva actualment al MNAC.
ECSA - Rambol
El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva, des del 1911, un frontal d’altar (núm. MAC 15889) decorat totalment amb estuc, que fa 103 × 160 cm i que procedeix de Sant Pau d’Esterri de Cardós. Tanmateix, no tots els historiadors que han estudiat aquesta peça coincideixen a l’hora d’indicar-ne la procedència. Així, la mateixa Junta de Museus, l’any 1936 (Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 31) i J. Folch i Torres vint anys més tard, (1956, pàg. 137) asseguraven que procedia de Ginestarre, tot considerant d’Esterri un altre frontal de les mateixes característiques que avui es guarda al Metropolitan Museum de Nova York. D’altra banda, J.Gudiol i Cunill (1929, pàg. 50) el feia procedir d’Esterri, com també ho féu J. Ainaud (1973, pàg. 128), igual que el conservat a Nova York.
La peça no es conserva en gaire bon estat. El marc inferior és nou, i la decoració que cobreix tota la superfície s’ha perdut en major proporció a la part baixa de la taula; també la part central del marc superior ha perdut la decoració, i actualment queda a la vista la fusta que conforma el frontal. El marc esquerre mostra una esquerda i un aixecament del gruix de l’estuc en el seu bisell. En darrer lloc, els ornaments que conformaven l’aurèola de la figura central i alguns dels espais divisoris dels símbols dels evangelistes, com també gairebé dos d’aquests símbols, s’han perdut. Les primeres fotografies publicades de la peça mostren que les condicions en què es trobava ja eren aquestes.
El frontal presenta una decoració predominantment de color gris amb restes de pigments en algunes zones, tot realitzat damunt una tela. Sembla que devia anar recobert amb fulles d’estany que un cop fixades s’envernissaven amb colradura, aconseguint una tonalitat brillant que, juntament amb els colors, conferien a la peça un valor imitador dels pal·lis d’orfebreria. Així, doncs, aquesta decoració presumiblement rica s’ha perdut, i amb ella, potser, part de la qualitat que la significava.
Detall del frontal d’altar conservat al MNAC, on cal destacar, entre els apòstols, la figura de “sant Pau” sostenint l’espasa.
ECSA - Rambol
La taula mostra a la part central Crist en majestat, inscrit dins una aurèola i assegut en un seient massís conformat per carreus i encoixinat; amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra sosté un petit llibre. Als carcanyols que deixa lliure l’aurèola dins el registre que ocupa, hi ha els quatre símbols dels evangelistes, els dos de baix gairebé perduts. A banda i banda d’aquest registre central es distribueixen en grups de tres els dotze apòstols, cadascun d’ells sota arcuació sostinguda per columnes.
El marc és decorat per un conjunt de motius que intenten imitar, sense més, un seguit de pedreria. En els bisells encara resta part d’unes inscripcions. En el muntant superior hi ha els noms corresponents a cadascun dels apòstols representats, i en el dret una altra inscripció corresponent a una data, difícil de llegir però interpretada per C. Batlle [El Arte Románico, 1961 pàg 132) i J. Ainaud (1973, pàg. 128) com a referent a l’any 1225. Cook i Gudiol, que en un primer moment (1950, pàg. 321) cregueren que es tractava de l’any 1251, acceptaren la data més antiga en una posterior revisió dels seus estudis ([1950] 1980 pàg 305).
En darrer lloc, el marc del frontal també ha estat decorat amb animals pseudofantàstics, inscrits per cercles i afrontats.
En general, el frontal ha estat concebut com una peça imitadora dels pal·lis d’orfebreria, per això abunden els punts en relleu que ressegueixen no sols el marc del conjunt figuratiu sinó també cadascun dels vestits, les sabates i els nimbes dels personatges, les columnes i els arcs que els separen, les bandes que compartimenten cada grup de figures, l’aurèola, els marcs dels carcanyols i sobretot el seient de la Maiestas Domini. Aquesta imitació ja es veu més clara en la banda que emmarca el conjunt figuratiu.
Quant al tema representat, Crist en majestat voltat del tetramorf i acompanyat pel Col·legi Apostòlic, no es tracta de cap novetat. Són moltes les obres que l’exemplifiquen amb més o menys variants: fins i tot l’actitud de Crist alçant el llibre i no recolzantlo sobre el seu genoll, que G. Richert (1926, pàg. 37) considerà estranya, es troba en altres conjunts, com ara els murals d’Engolasters, Pedrinyà o Terrassa (pintures de sant Tomàs Becket), o les taules de baldaquí de Tost, Ribes i Tavèrnoles i el frontal de Llanars, entre d’altres. De l’ordre en què són representats els apòstols, se sap el corresponent al registre superior. Així, a l’esquerra apareixen Maties, Bernabé i Pau, aquest identificable també per l’espasa que sosté amb la mà esquerra. A la dreta, Pere portant les claus, Andreu i Tomàs. La inscripció també inclou, al centre mateix, els noms de Mateu i Joan corresponents als dos símbols dels evangelistes dels carcanyols superiors. Del registre inferior no es conserva el marc original i per tant tampoc la inscripció que suposadament devia identificar els personatges; a més, cap de les sis figures no porta atributs que les personalitzin.
L’actitud dels apòstols és general: tots sostenen un llibre o un rotlle, amb la mà esquerra o dreta indistintament, i romanen dempeus sota un arc particular. Els quatre més propers a Crist s’adrecen vers ell, Pau i Pere amb la mirada i els dos de baix a més amb la mà. La resta es comuniquen per parelles. Els elements constructius i els mobles, és a dir columnes, arcs i seient de Crist, són entesos com a elements figuratius, però no en sentit estricte; representen arquitectures “riques”, però recorden les construccions contemporànies. El seient de Crist no és figurat com un tron, sinó que és fet amb maons que potser volen recordar materials preciosos i metalls nobles, dignes de suportar aquest personatge.
L’espai destinat als apòstols, disposats de manera frontal, és força aprofitat: l’arc individualitzador ha restat enganxat a cadascun dels caps, conferint a l’obra un cert caire d’antiguitat. Aquest fet es repeteix en la resta de figures; així, tant el cap com els peus de Crist resten enganxats als extrems de l’aurèola que l’envolta.
El marc del frontal és ocupat per un seguit d’animals encerclats i afrontats: en el marc superior són disposats per parelles contínues; en els muntants esquerre i dret, les parelles són formades per un animal de cada muntant. Aquest tipus de representació, que prové del món islàmic, apareix sovint adaptada a repertoris d’obres cristianes; no és difícil trobar, en obres romàniques, parelles d’animals afrontats acompanyant programes iconogràfics bíblics, per exemple. Es tracta de motius que desenvolupen un paper purament compositiu i ornamental, en la mateixa línia que ho fan composicions vegetals o geomètriques en obres d’aquest tipus.
La filiació que els autors han vist entre aquest frontal i el conservat al Metropolitan de Nova York és del tot certa: la mateixa tècnica, les mateixes composicions i el tractament de les figures ho confirmen. Ara bé, observant detingudament tots dos frontals, i tenint en compte que el de Ginestarre (conservat a Nova York) presenta algunes parts refetes, no sembla difícil veure que la qualitat del de Ginestarre és un xic superior a la del d’Esterri. Certs detalls ho demostren. Així, els capitells de les columnes que defineixen cada àmbit són més treballats quant als ornaments en el frontal de Ginestarre. Els àngels que sostenen la màndorla que envolta la Mare de Déu sembla que realment volin, i llurs vestits són dibuixats adaptant-se a la figura que guarneixen; en canvi, l’àngel que simbolitza Mateu al frontal d’Esterri és encarcarat, i el seu vestit poc adaptat al cos. Els nimbes dels personatges són tractats amb més deteniment i detall al frontal de Ginestarre que al d’Esterri. La composició general de la figura de la Verge, que ocupa el plafó central al frontal de Ginestarre, és tractada amb molta cura fins a l’últim detall: els plecs del vestit ocupen el lloc adequat —sense deixar d’ésser ornamentals en alguna ocasió— i la túnica del Nen, més comparable a la del Crist en majestat d’Esterri, és molt més ben resolta que la d’aquest.
Malgrat tot, la semblança entre ambdues peces és un fet, i considerar-les d’un mateix obrador, com ja apuntava J. Gudiol i Cunill (1929, pàg. 50) i més tard J. Folch i Torres (1956, pàg. 137), un encert.
Fora del frontal de Ginestarre, són poques les peces conservades que mostrin una tècnica semblant. El frontal d’Alós d’Isil, conservat al MNAC i estudiat en aquest mateix volum, i el de Planès, conservat al Museu Episcopal de Vic, són les úniques mostres que formarien part d’aquest conjunt. Altres peces foren tractades amb la tècnica de l’estuc, però no en la seva totalitat, com ara alguns d’aquells frontals que s’han inclòs dins l’anomenat “taller de Lleida” (Cardet, Durro, Gia, Betesa). Al marge d’aquestes peces, relacionables totes elles per l’ús de l’estuc, és difícil trobar-ne d’altres que serveixin de pauta, si més no estilística, per a estudiar el nostre frontal. És una peça, com les altres, de qualitat mitjana i d’estil gairebé impersonal.
La datació que els diferents autors han atorgat al frontal oscil·la entre l’inici del segle XII i mitjan segle XIII. J. Folch i Torres el considerà primerament (1926, pàg. 50) del començament del segle XII, tot i advertir que en el bisell del marc dret hi havia una inscripció amb números romans difícil d’interpretar; més tard (1956, pàg. 113) el classificà de mitjan segle XII, sense parlar més del problema de la inscripció. Amb anterioritat, Gudiol i Cunill (1929, pàg. 50) el datava del segle XII avançat. Cook i Gudiol (1950, pàg. 321), referint-se a la inscripció, la interpreten com del 1251, mentre que el 1980 (pàg. 305) ja la veuen del 1225. És el 1961, amb ocasió de l’exposició El Arte Románico, que la inscripció del muntant dret és transcrita completament: “ab incarnacione cristi MCCXXV”. Més tard, J. Ainaud (1973, pàg. 130) recull aquesta interpretació i la ratifica, tot argumentant que l’estil del frontal coincideix amb el d’alguns esmalts d’igual tema del segle XIII. Darrerament, J. Sureda (1981), sense fer esment de la peculiar inscripció, classifica l’obra dins la primera meitat del segle XIII.
Al marge de la dificultat que en veritat presenta la lectura d’aquesta inscripció, l’obra pot ésser classificable dins la primera meitat del segle XIII. Els aspectes que aparenten una certa antiguitat (personatges gairebé adaptats al marc, figures retallades, plecs lineals i sense complicació) no responen igual en el frontal de Ginestarre, on són resolts amb més habilitat. Si acceptem el parentiu entre tots dos frontals i considerem per un moment el frontal de Ginestarre, no resulta estrany datar del segle XIII aquells àngels que subjecten l’aurèola de la Verge, o el Nen mateix que es presenta amb un tímid moviment. (LCV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- ACU. Llibres de Visites, 1575, núm. 32, foli 142r
- ACU. Llibres de Visites, 1758, núm. 112, foli 246r-248v
- ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 293
- ACV. Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. IV (1314-1315)
- Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàg. 382
- Puig, 1991, vol. II, doc. 134, pàg. 95.
Bibliografia sobre la pintura mural
- Pijoan s.d., IV, pàgs. 53-55
- Folch i Torres, 1926, pàgs. 99-101
- Richert, 1926, pàg. 25
- Gudiol i Cunill, 1927, pàgs. 365-368
- Kuhn, 1930, pàgs. 28-30
- Post, 1930, pàgs. 111-114
- Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 51
- Pijoan-Gudiol, 1948, pàg. 148
- Cook-Gudiol, 1950, pàg. 48
- Anthony, 1951, pàg. 168
- Cook, 1956, pàg. 24
- Ainaud, 1957, pàg. 19
- Junyent, 1960-61, II, pàgs. 177-200
- El Arte Románico, 1961, pàg. 101
- Demus-Hirmer, 1970, pàg. 152
- Ainaud, 1973 pàgs. 126-128
- Bousquet, 1974, pàg. 10
- Gudiol, Reglà, Vilà, 1974 pàg. 178
- Carbonell, 1974-75, I, pàgs. 29 i 68 i fig. 209
- Sureda, 1981, pàg. 316
- Dalmases-José, 1986, pàgs. 272-274 i 280
- Ainaud, 1989, pàg. 84.
Bibliografia sobre els frontals
- Cook, 1924, pàgs. 44-45
- Folch i Torres, 1926, pàgs. 49-50
- Richert, 1926, pàgs. 37-38
- Gudiol i Cunill, 1929, pàgs. 50-52 i fig. 7
- Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 61
- Cook-Gudiol, 1950, pàgs. 318-321
- Folch i Torres, 1956, pàgs. 113, 137 i 144
- El Arte Románico, 1961, pàgs. 131-132
- Junyent, 1960-61, II, pàg. 271
- Ainaud, 1973, pàgs. 128-130
- Carbonell, 1974-75, I, pàg. 68 i fig. 208
- Blasco, 1979, pàg. 19
- Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 305
- Sureda, 1981 pàgs. 247, 342 i 343.