Situació
Espectacular vista aèria de Guimerà, amb les restes del castell a la part alta i la vila esglaonada al vessant de migdia del turó del castell.
ECSA-J. Todó
El poble de Guimerà és situat al curs mitjà de la vall del Riu Corb, a la riba dreta, esglaonat al vessant de migdia del turó del castell, nucli primigeni de la vila.
Mapa: 34-15 (390). Situació: 31TCG488034.
S’arriba a Guimerà des de Tàrrega per la carretera C-240. Abans de travessar el Riu Corb i arribar a Ciutadilla, cal prendre a mà esquerra la carretera local L-241 que mena a Guimerà. (JDM-CPO)
Història
Les primeres notícies del castell i del lloc de Guimerà apareixen en un document que ha estat datat entre el 1038 i el 1058 i que hom creu fals o sospitós, en el qual els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis van donar una sèrie de terres a Miró Foguet i el seu nebot Bernat Llop per tal que les traguessin de l’erm. Aquests alous es trobaven al terme de Forès, el qual afrontava al nord amb el terme castrí Gimeranis. Sembla que el primer esment segur del castell de Guimerà és del 1077, entre les afrontacions del castell de l’Ametlla.
Plànol de la vila i el castell en època medieval, amb indicació del recinte murallat i dels seus antics portals.
J. Bolos
El castell de Guimerà fou una possessió de la família Cervelló des del segle XII. Amb Guerau, fill de Guerau Alemany V de Cervelló, passà a la línia secundària dels Alemany a la segona meitat del segle XII. Aquesta família fou senyora del castell fins al segle XIV, en què s’acabà emparentant amb els Castre a través del casament, el 1343, de Francesca Alemany amb Felip de Castre. Dels Castre passà als Pinós el 1371 en morir sense descendència directa Felip IV de Castre i Alemany i rebre la seva herència la seva germana Aldonça. El 1599 Felip II concedí el títol de comte de Guimerà a Gaspar Galceran de Castre-Pinós, que no tingué descendència directa i que el 1638 instituí hereva de Guimerà la seva germana Francesca de Pinós i de Fenollet, casada amb el duc d’Híxar. Després d’un llarg plet, el 1663 Guimerà s’incorporà definitivament a les possessions del duc d’Híxar.
Els ducs d’Híxar foren senyors de Guimerà fins a l’abolició dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX. Els fets de la primera guerra Carlina, al mes de setembre del 1835, van deixar molt malmès el recinte del castell. Hi ha una fotografia del 1885 on encara la torre de l’homenatge apareix sencera. Segons la tradició s’esberlà al començament del segle XX, cap al 1905, durant un hivern d’humitats i molta aigua. La torre del castell fou consolidada el 1996. (JDM-CPO)
Vila
Vista de la vila de Guimerà, amb el castell i l'església de Sant Sebastià, a l'altra banda del riu Corb.
MC
Des d’un punt de vista urbanístic, podem assenyalar el fet que hi hagi hagut una pervivència a la vila de Guimerà de l’ambient medieval, amb uns carrers estrets, costeruts i tortuosos i que, sovint, passen sota les mateixes cases. A part d’aquest fet, que ens impressiona quan caminem pels carrers vells de Guimerà, hem de cridar l’atenció bàsicament sobre dos fets: la importància del castell com a lloc central i la forma dels carrers que fan ziga-zaga, per tal d’adaptar-se al relleu abrupte del vessant. A la vegada, convé assenyalar que la forma de les cases i dels carrers és força diferent de la que trobem en d’altres viles d’origen medieval, per exemple, en algunes viles noves.
Tot i que, potser amb una anàlisi més detallada del parcel·lari dels habitatges i de les formes dels carrers, podríem precisar encara més les diferències, en principi creiem que cal distingir el sector sobirà de la població, fins al carrer de la Cendra i fins a la Plaça Major, de tot el sector inferior, on trobem un tipus d’organització de les illes de cases ja molt diferent. La plaça, on es devia reunir la població i on es devia fer el mercat, fa de límit, com en moltes altres poblacions, entre la part primerenca i la part ampliada en un segon moment. Això és així, certament, perquè en una etapa inicial restava fora de l’espai clos.
El sector sobirà, amb una planta bàsicament rectangular, devia restar clos rere unes muralles. En aquestes muralles es devien obrir diversos portals. El portal oriental, situat al final del carrer de Pere Vila, sota l’església, potser era una de les entrades principals. També hem d’esmentar el portal d’Alemany i Pinós, situat a l’extrem oest del carrer de la Cendra i del Carrer Major, que, amb tot, no és pas tan segur que existís en la població primerenca.
Cal recordar també el fet que l’església en aquest cas fou construïda al costat est del castell, al cim del turó. Així mateix, convé assenyalar que no hi ha carrers transversals. Tots els carrers segueixen les corbes de nivell. En algun cas, només un carreró esbiaixat serveix per a unir dos carrers llargs. D’altra banda, alguns d’aquests espais de confluència són coberts per habitatges.
També convé cridar l’atenció sobre el fet que les cases, en part a causa del desnivell, tenen façana en dos carrers a la vegada. Mentre que la façana inferior pot tenir més d’un pis, la posterior només té el nivell de peu pla. Podem trobar aquesta forma de distribució dels habitatges en molts altres pobles construïts en vessants abruptes, sobretot als països mediterranis (per exemple al vilatge abandonat —i acuradament excavat— de Rogiers, a la Provença).
És difícil de datar una població. Com a poble castral, l’hem de datar al segle XI, potser en el mateix moment en què es construí la fortificació al cim del turó. Com a poble esglaonat, l’hem de relacionar amb altres viles de la Catalunya Nova (com l’Espluga de Francolí, Ascó o Pena-roja de Tastavins, per exemple). És un poble que va créixer de dalt a baix, fins a arribar en època moderna al Riu Corb. (JBM-JDM)
Castell
Basaments de mur d’època romànica apareguts al peu de la torre del castell en les darreres campanyes d’excavació.
ECSA-J. Bolòs
El castell de Guimerà, a la part alta del poble, és format bàsicament per una torre de planta circular, per un recinte ampli on hi ha nombroses construccions i per les restes d’una fortificació situada al NE de la torre.
Després de les darreres excavacions realitzades, s’ha considerat que potser l’element constructiu més antic d’aquest castell és l’edifici situat al NE del recinte de la fortificació, damunt de l’indret on fins fa pocs anys hi havia el cementiri. D’aquesta construcció, que té una planta poligonal, se’n veuen quatre cares. La més visible és l’orientada cap a l’exterior, cap al NE. S’ha conservat, en aquesta banda, fins a una alçada de més de 3 m. Les deu filades que hi podem veure són fetes amb carreus grossos (fan, per exemple, 30 cm × 50 cm o 30 cm × 30 cm), col·locats en filades horitzontals i units amb morter de calç.
L’element més notable del castell de Guimerà és la torre mestra, de planta circular, que hi ha al mig del planell que corona el turó. Té una alçada d’uns 20 m. Restà dividida en tres cambres. La porta, que coincideix amb el pis principal, és a 6, 5 m del nivell del sòl exterior. Per sota d’aquest nivell del peu de la porta, la torre és gairebé tota massissa. Només hi ha un petit espai, buidat al mig del terra del pis principal, amb una profunditat de poc més de 3 m i una forma globular, semblant a una sitja. Segurament la finalitat principal d’aquest espai inferior, cec i fred, era precisament la de fer de rebost i celler.
El diàmetre exterior de la torre és de 8, 75 m. Els murs, al nivell del pis principal, tenen un gruix de 2, 4 m. En aquest nivell, hi ha la porta, oberta cap al SW. Es força estreta i alta. Cal pensar, però, que l’arc de mig punt que la cobreix i els muntants laterals han estat refets arran de la restauració que s’hi ha fet. A l’exterior de l’entrada a la torre veiem també a banda i banda sengles traus, destinats a suportar unes bigues que devien aguantar una plataforma de fusta. Aquest pis principal té una alçada de 5 m; a aquesta alçada hi ha un relleix al mur, que ha de correspondre a un trespol de fusta.
Torre mestra del castell, de planta circular, esberlada en bona part, que conserva encara la porta d’entrada al nivell del primer pis.
ECSA-J.Bolòs
El darrer pis, amb una alçada d’uns 6 m, era cobert per una cúpula. El gruix dels murs, en aquest nivell, és uns 30 cm més prim que al nivell principal. Per a pujar al cim de la torre, hi devia haver un petit trau lateral a la cúpula, d’una forma semblant al que veiem, per exemple, a la torre del castell d’Almenara.
Les parets, tant a la cara exterior com a la cara interna, són fetes amb carreus de mida mitjana, units amb morter de calç i ben col·locats en filades horitzontals. A la cara externa hi ha diversos traus i diverses mènsules, en especial, a uns 10 m del terra, per sobre el nivell de la porta. Devien servir, en algun moment, per a suportar una galeria de fusta volada.
A part de la torre i de la fortificació poligonal, al cim del planell encimbellat damunt del poble, també hi ha restes d’una àmplia fortificació de planta bàsicament quadrangular, però feta en època posterior, al segle XVI. Pel que fa a aquesta fortificació, podem distingir nombroses parets i dependències, que han estat en bona part descobertes arran de les excavacions que s’hi han fet al llarg d’aquests darrers anys.
En principi, podem datar la torre cilíndrica cap al segle XI o a l’inici del segle XII. D’altra banda, la construcció primerenca, situada a l’angle del NE, hem de considerar, en principi, que fou la fortificació que es féu immediatament després de la conquesta. (JBM)
Excavacions arqueològiques
Durant les dues campanyes d’excavació del castell de Guimerà, del 1990 al 1992 i del 1994 al 1996, portades a terme pel servei d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, només s’han pogut distingir dos elements que corresponen al moment romànic de l’edifici, a part la torre mestra. No se n’han pogut identificar més a causa de la gran modificació que va patir l’edificació al voltant del segle XVI i que va fer que molts elements d’aquella època desapareguessin o fossin alterats de tal manera que avui dia són molt difícils de datar.
Aprofitant els treballs de consolidació de la torre mestra, al mes de juliol del 1996 es va procedir a l’excavació de l’exterior de la planta superior. El resultat va ser la troballa d’un antic enllosat corresponent al moment de construcció de l’estructura defensiva, bastant deteriorat com a conseqüència de l’esberlament de la torre, el qual faria la funció de protegir l’extradós de la cúpula que corona actualment la construcció. Aquest paviment va ser cobert en un moment indeterminat per una teulada, ja que segurament devia patir alguna anomalia i es van voler evitar les filtracions que segurament es produïen a la planta inferior. Cal ressaltar que els murs de la torre aprimen el seu gruix interiorment pel damunt del paviment formant una banqueta. Entre la banqueta i el cap dels murs hi ha un seguit de forats al llarg de tot el diàmetre de la torre que semblen induir-nos a pensar en l’existència d’una estructura lígnia que devia elevar i coronar la torre.
Del moment romànic de la resta del castell, l’excavació posà al descobert una estructura de l’angle nord-est, de forma pentagonal i parament fet amb carreus de pedra sorrenca ben alineats i units amb argamassa, que possiblement podríem identificar amb la primera fortificació del lloc, tal com s’ha dit més amunt. Interiorment aquesta estructura encara resta per excavar.
També s’ha pogut identificar una porta en l’angle sud-est de la fortificació, que dóna accés a una volta subterrània de caràcter defensiu ja pertanyent al segle XVI. Aquesta porta sembla que formava part d’una edificació anterior a l’expansió de la fortificació cap a la població de Guimerà, potser una petita església o capella relacionada amb el moment de construcció de la primera fortificació del turó, és a dir, relacionada amb l’estructura esmentada anteriorment. Com a conseqüència de l’excavació de la volta subterrània, a què dóna accés aquesta porta, es va localitzar una necròpoli amb la qual segurament devia estar relacionada i que confirma la hipòtesi que aquesta edificació anterior al castell del segle XVI era de caràcter religiós. La necròpoli es troba tallada per la construcció de les muralles del segle XVI, circumstància que permet que la puguem situar cronològicament en un espai de temps anterior a l’esmentat segle, possiblement en època romànica.
La tipologia de la planta del segle XVI del castell de Guimerà és rectangular, formada per un únic edifici envoltat per muralles atalussades, del qual avui dia només resten, com a conseqüència de la forta espoliació soferta fins a la meitat del segle XX, una sèrie de dependències, algunes modificades, de la planta baixa o domèstica, que ens donen una idea del seu funcionament. S’hi accedia per una rampa empedrada que sortint del pati de l’església parroquial feia un recorregut en ziga-zaga al mateix temps que anava agafant alçada fins a la porta d’entrada del castell.
Les excavacions arqueològiques, a més de posar al descobert la planta del segle XVI, han permès esbrinar un substrat ibèric en el turó que actualment ocupa la fortalesa, documentat pel material ceràmic aparegut, del qual podem destacar fragments de ceràmica de vernís roig ilergeta. (JMM)
Bibliografia
- Capdevila, 1927, pàssim; Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 257, pàgs. 277-278; Font i Rius, 1969-83, vol. I (II), doc. 20, pàgs. 37-39; Eh castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàg. 671 i vol. VI (II), pàgs. 1 015-1 028; Baraut, 1984-85, VII, doc. 1 040, pàgs. 162-163.