Situació
Vista aèria del petit nucli de Montferrer centrat per l’església parroquial de Santa Maria, on és visible també l’esglesiola de Sant Lluc, en l’àmbit del cementiri.
ECSA - Camara J.P. Joffre
L’església parroquial de Santa Maria centra el nucli, poc agrupat, de Montferrer.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 26′ 21″ N - Long. 2° 34′ 7″ E.
Per a arribar a Montferrer cal seguir la primera part de l’itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent. Un altre itinerari s’inicia a la mateixa carretera D-115 continuant fins al poble del Tec, d’on surt la carretera D-44 que porta a aquest poble en un recorregut d’uns 9 km. (JBH-EBP)
Història
Una de les primeres referències de l’església del lloc de Montferrer, anomenat inicialment Mollet com ja s’ha dit en tractar del castell, data de l’any 938 quan Guadall, bisbe d’Elna, cedí al prevere Sunifred l’usdefruit d’un alou situat dins la demarcació del temple de Sanctae Mariae de Molledo.
A la segona meitat del segle XII, en l’acta de consagració de l’església de Sant Esteve d’Arles, efectuada l’U de novembre de l’any 1159 pel bisbe Artau d’Elna, entre les afrontacions del terme parroquial de Sant Esteve consta la parrochia Sanctae Mariae de Moleto. Aquesta notícia és la primera que expressa la categoria de parròquia de l’església de Santa Maria de Mollet (després de Montferrer).
Del segle XIII existeixen, gràcies a la documentació conservada, diverses referències a aquesta església. Així, es té constància a través del testament de Bernat Hug de Serrallonga, senyor de Serrallonga, Cabrenys i les Cluses, atorgat l’any 1267, que aquest llegà a l’església de Sanctae Mariae de Mollet una determinada suma de diners. D’altra banda, el rector de Moleto figura en la relació de parròquies i esglésies que contribuïren els anys 1279 i 1280 a satisfer la dècima papal recaptada en aquells anys a la diòcesi d’Elna; la seva contribució fou de 52 sous per cadascun dels anys esmentats.
L’església de Santa Maria de Mollet disposava d’una cellera o sagrera, esmentada l’any 1321 en una escriptura de venda d’un hort, el qual era situat iuxta cellariam de Monte Ferrario. La venda fou aprovada per Dalmau II de Castellnou, en qualitat de senyor de Montferrer, i el document fou redactat pel “capellanus ecclesie de Molleto”. Cal dir que el plànol del cadastre de l’inici del segle XIX permet distingir al voltant de l’església el que devia ser l’empremta de l’antiga cellera medieval i els seus límits, els quals eren determinats per un conjunt de parcel·les que dibuixaven un òval força regular al nord i a l’est, i el cementiri al sud.
A partir del segle XIV s’observa en la documentació una coexistència dels topònims de Mollet, per a la vila i la parròquia, i Montferrer per al castell de la població. Tot i això, a través dels segles es denota la tendència a la unificació dels topònims; en aquest sentit, l’any 1400 s’esmenta la rectoria de Mollet, mentre que el 1435 l’església és esmentada com a ecclesia de Molleto, alias de Montferrer. Tanmateix al segle XVIII, concretament l’any 1752, hom troba encara l’expressió “Santa Maria de Mollet, rectoria de Montferrer”, la qual cosa indica que ambdós topònims tingueren una llarga perduració.
Planta de l’església, amb la sagristia afegida al costat sud de l’absis i diverses fornícules obertes als murs interiors per a altars.
R. Mallol
A l’interior de l’església, adossat al mur nord de la nau, es conserva un sarcòfag-ossari datat del 1322 amb decoració escultòrica i motius heràldics, ja d’època gòtica, que conté les restes mortals de Dalmau II de Castellnou, la seva esposa Beatriu i llur fill Pere. (PP-JBH-AC)
Església
És una església romànica d’una nau, amb un absis a llevant una mica més baix que la nau i de planta semicircular. Dues capelles a l’extrem oriental de la nau, situades a banda i banda, formen un creuer o transsepte poc desenvolupat. A l’extrem oposat de la mateixa nau, a ponent, hi ha dues fornícules més, com capelles, situades també una a cada costat; no destaquen exteriorment, ja que els seus espais han estat guanyats en el gruix dels murs.
Al costat de tramuntana i a l’angle entre el mur de la nau i el dit creuer, es dreça una torre campanar, també romànica.
Una sagristia força gran i bastida en època tardana al costat sud queda adossada en part als murs del creuer i l’absis; a l’altre costat queda parcialment afegit l’edifici de la rectoria.
Interior de l’església, coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada.
ECSA - A. Roura
La nau és coberta amb una volta apuntada, que malgrat la seva considerable llargada només és reforçada per un arc toral de la mateixa forma, situat a la meitat de ponent, el qual, curiosament, arrenca de la cornisa i és poc ressaltat. La volta de l’absis, poc més baixa que a la nau, és de forma ametllada i acaba en un doble plec apuntat, en degradació, a manera d’arc triomfal. És fet amb dovelles ben tallades, poc llargues però força amples. Una grossa cornisa de secció de pla i bisell corre a l’arrencada d’ambdues voltes, i a més ressegueix els arcs de les finestres, extradossant-los.
Les dues capelles transsepte tenen uns trams curts de volta lleugerament apuntada. En canvi, les dues fornícules de l’extrem occidental de la nau presenten unes voltes de canó, amb cornises de perfil de pla i bossell.
L’església manté un antic paviment a base de lloses rectangulars i ben escairades, força ben conservat.
L’interior mostra les voltes recobertes de calç, mentre que els paraments dels murs, les cornises i els arcs tenen la pedra al descobert.
A la meitat oriental de la nau, unes capelles o altars d’època tardana han estat construïts dins el gruix dels murs, un a cada costat. Es conserva un retaule major barroc, de talla.
Façana meridional de l’església, amb la porta i les finestres característiques del segle XII.
ECSA - A. Roura
La porta d’entrada, situada a la façana de migdia, és resolta amb quatre arquivoltes de mig punt en degradació, sense cap tipus d’ornamentació, amb llinda i timpà llisos i és proveïda de dobles columnes i capitells esculpits. L’arc més extern de la portada és extradossat per un guardapols de pla i cavet.
L’església tenia dues portes més, molt estretes i petites, en una disposició singular; s’obrien a les fornícules de l’extrem de ponent de la nau, una a cada costat. Ambdues han estat tapiades i anullades des d’antic. Són molt alterades o poc identificables en els paraments externs, i, en canvi, a l’interior són ben visibles els arcs de mig punt, de dovelles curtes.
La comunicació de la nau amb el campanar, situat al costat de tramuntana, és una porta poc alta i estreta, que té una enorme llinda monolítica. Aquest campanar és una torre de base quadrangular de 4 m de costat i d’uns 12 m d’alçada. Té un basament opac, i a sobre, quatre pisos d’obertures, cadascun amb un finestral a cada façana; els paraments són llisos. El coronament de la torre campanar és piramidal i els murs acaben, a l’extrem superior, en una simple cornisa de cavet. En el primer pis hi havia, a cada mur, una finestra d’arc de mig punt de dimensions semblants a les del temple. Aquesta estructura només és visible als costats de tramuntana i de ponent. El segon i tercer pisos presenten finestral geminats d’arquets de mig punt i mainell a base d’una columneta cilíndrica i llisa, amb capitell decorat. El darrer pis té oberta a cada façana una gran arcada de mig punt. Les finestres geminades del tercer pis només són una mica més altes i esveltes que les del segon. Resten poques bases de columnes, atès que algunes obertures han estat mig tapiades; les que es conserven mostren un sol tor sobre un plint poc alt.
Pel que fa al parament, cal dir que la part inferior del campanar, fins a l’arrencada dels arcs dels finestrals del tercer pis, és a dir, fins més amunt de la meitat de l’alçada del campanar, l’aparell és de carreuó, propi del segle XI. Sobre aquest aparell, entre els arcs de les finestres del tercer pis i la base dels arcs del quart pis, hi ha una franja de carreuada de pedra sorrenca, que pot correspondre al segle XII. La part superior de la torre, corresponent al quart pis d’obertures, també és construïda amb filades de carreus ben escairats, tots tallats en pedra tosca o de travertí. Pel seu esquema compositiu, aquest campanar és comparable al de Sant Vicenç de Rià (Conflent) i al de Sant Cristòfol de Beget (Garrotxa).
L’església posseeix cinc finestres romàniques, totes força grans, de doble esqueixada, amb vessants amples i arcs de mig punt de dovelles grosses, però curtes i ben tallades. Una es troba al centre del frontis o façana de ponent i una altra al fons de l’hemicicle de l’absis. Les altres tres s’obren al costat meridional: dues a la façana de la nau i l’altra al creuer.
A l’exterior de la nau, els paraments laterals són coronats per cornises de cavet. També apareix la mateixa cornisa en els frontons dels capcers de ponent i de llevant, els quals destaquen per sobre del nivell de la coberta. El vèrtex de l’esmentat frontó occidental té clavada una fina columneta cilíndrica i llisa, d’aspecte arcaic. Actualment, té al cim un penell de forja d’època molt més tardana. A l’exterior de l’absis no s’ha conservat la cornisa, si mai n’hi hagué.
Aquesta església, per les característiques definibles, és una construcció pròpia del romànic evolucionat o tardà. Així ho evidencien la seva planta, la volta apuntada, la tipologia de les obertures i altres elements. Però l’observació dels aparells demostra que l’edifici actual fou aixecat sobre algunes pre-existències d’un temple força anterior.
Els aparells dels murs de ponent, de migdia de la nau i del creuer corresponen a les característiques que cal esperar d’una obra romànica d’època avançada: carreus grans de pedra sorrenca, ben escairats i polits i disposats en filades regulars, a trencajunt. L’absis sembla haver estat bastit totalment amb aquest mateix aparell, si bé això no es pot assegurar absolutament, ja que els paraments es troben amagats pel retaule a l’interior, i alterats o coberts de calç a bona part de l’exterior.
Les restes anteriors són visibles només al costat nord, a la nau i al campanar. El mur lateral de tramuntana, des de l’angle nord-oest de l’edifici i en uns 4 m de llargada, presenta l’aparell de carreus grans, ja esmentat. La part restant correspon a una construcció ben diferent i d’aspecte molt més primitiu, a base de carreuons allargats, tallats sense gaire cura, i que s’afileren amb certa uniformitat, amb el morter molt visible en els junts on hi ha restes d’incisions. Hi ha un gran predomini de la pedra calcària. En aquest parament, en la unió amb els de grans carreus, és visible una cantonada de pedres de mida mitjana, de travertí o calcària porosa. Això demostra que el mur antic era més curt que l’actual. Vers l’extrem de llevant del parament de carreuons, ja prop de la unió amb el campanar, es pot veure una finestra, ara sòlidament aparedada. Era de doble esqueixada, però força estreta; s’identifica el seu arc de mig punt, de dovelles petites de pedra tosca.
Sembla molt clar que hom bastí l’església actual sobre aquestes restes de l’anterior, que han quedat al costat nord. Per l’aspecte de l’aparell, diríem que les dites restes pertanyen a un temple datable del segle XI.
L’església actual correspon a un prototip difós en el romànic evolucionat en els comtats catalans del nord-est, durant un període comprès entre mitjan segle XII i fins entrat el segle XIV. Un altre exemple amb aquesta mateixa tipologia, el trobem a la parròquia veïna de Sant Martí de Cortsaví.
Santa Maria de Montferrer, a més dels elements fonamentals que defineixen el dit tipus arquitectònic, presenta les capelles a manera de transsepte incipient, que retrobem en altres temples semblants, a cada costat de la carena pirinenca, com ara Santa Maria d’Agullana, Santa Maria de Costoja, Sant Cristòfol de Beget, Santa Cecília de Molló. Tanmateix, l’església de Montferrer no presenta l’acusada diferència volumètrica entre la nau i la capçalera que caracteritza la majoria dels edificis esmentats, i el seu interior també té menys esveltesa. Potser, tot plegat, podria indicar una datació reculada dins el context d’aquest grup d’edificis, i caldria situar-la vers mitjan segle XII o poc més tard.
A l’interior de l’església, dins la fornícula del costat nord-oest de la nau, hi ha emplaçada una pica baptismal monolítica, de granit. És de forma troncocònica amb la base plana i la superfície llisa, sense cap mena de decoració. Tot i que és molt difícil apuntar una datació per una peça tan senzilla, no seria gens improbable que fos coetània de l’església d’època romànica avançada. (JBH)
Portada
Capitells que decoren la portada de l’església, amb figures vàries força estilitzades.
ECSA - A. Roura
La portada de l’església, situada al mur de migdia com ja s’ha dit, presenta decoració escultòrica en els capitells que coronen les columnes situades a banda i banda de la porta. Tant els capitells com les bases de columnes estan treballats en marbre blanc.
El capitell de la dreta té una bona part de la seva superfície sense esculpir, només finament allisat; en els tres angles superiors apareixen tres caps humans o màscares en relleu destacat. Els trets dels rostres són esquemàtics: ulls boteruts, nas rellevant i boca feta amb una simple incisió. Entre els caps, al centre de les cares del capitell, hi ha estat representada una petita flor de sis pètals i un minúscul ressalt cònic. El capitell del costat esquerre presenta una superfície amb unes profundes incisions que creen una mena de retícula d’espais romboïdals. És una decoració feta amb simplicitat, però ben singular. El collarí d’ambdós capitells és una motllura llisa. Segons assenyala M. Durliat, la decoració dels capitells és semblant a les que apareixen a la part intermèdia del campanar de l’església.
Es tracta d’una decoració de gran senzillesa, obrada segurament per algun picapedrer. La datació de la porta es pot acordar perfectament amb la del temple reconstruït al segle XII. (JBH-PP)
Capitells
Detall d’una columna amb capitell, amb decoració vegetal estilitzada, que sustenta dos arquets geminats del campanar.
ECSA - A. Roura
El campanar de l’església presenta en el segon i tercer pis unes finestres geminades amb petits capitells esculpits a base de decoracions simples i esquemàtiques, amb predomini dels temes de fulles. Cada pis consta de quatre finestres situades una a cada mur, treballades amb pedra tosca, llevat de les columnetes, els elements de la qual són d’una combinació d’aquest material amb pedres sorrenques i calcàries.
En el segon pis, el capitell del mur sud té un desbastat que recorda unes fulles llises. El del costat de llevant presenta unes fulles lanceolades situades als angles superiors, amb un encaix al mig. El del nord excepcionalment és llis, sense esculpir i el de ponent té fulles als angles i un element semisfèric al centre de les cares; el relleu és força destacat.
En els finestrals del tercer pis el capitell del sud presenta fulles dobles i llises, a dos nivells, situades als angles, i de relleu destacat i amb una bola o fruit penjant a la part inferior. El de llevant ha estat decorat amb uns caps o màscares en alt relleu, amb els trets dels rostres només insinuats amb simples incisions; es troba força erosionat. El capitell del mur nord té, a cada cara, una doble cinta llisa que genera dobles volutes cargolades en sentit oposat, de força relleu. Al costat oest el capitell presenta fulles als angles a dos nivells i té un collarí motllurat, element que manca als altres capitells del campanar.
Es tracta, com es pot comprovar, d’unes mostres d’escultura de marcada simplicitat i força rústegues. (JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Marca, 1688, cols. 947-948, 1323 i 1324
- Monsalvatje, 1908, vol. 16, pàgs. 125-126 i 307-308; 1914, vol. 23, ap. VI, pàgs. 361-362; 1915, vol. 24, pàgs. 204-205
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 45 i 57
- Ponsich, 1980b, pàg. 82
- Cazes, 1990, pàg. 24
Bibliografia sobre la portada
- Brutails, 1892, pàgs. 535-536 i 544; 1893, pàg. 349
- Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. IIc, pàg. 90
- Gavín, 1978, vol. 3, fig. 48
Bibliografia sobre els capitells
- Brutails, 1892, pàgs. 535-536, 544; 1893, pàg. 349