Situació
Vista aèria de les importants ruïnes d’aquest antic priorat, a l’inici de les excavacions, ja fa alguns anys. A baix, les ruïnes vistes des del sector oriental
ECSA - Jamin
Les ruïnes del priorat de Santa Maria de Panissars es troben al coll de Panissars, per on passava l’antiga via romana, que perdurà en època medieval. Es drecen damunt les restes d’un monument romà que ha estat excavat i identificat com els “trofeus de Pompeu”. Fou erigit pel general Gneu Pompeu el 71 aC per commemorar la fi de la guerra sertoriana, en el límit entre la Gàl·lia i la Hispània, a l’indret dit Summum Pyrenaeum en els antics itineraris. En aquest punt s’acabava la Via Domitia i començava la Via Augusta. Des del tractat dels Pirineus (1659) el monestir és situat sobre el traçat de la frontera, entre el municipi vallespirenc del Pertús, que comprèn una part majoritària de les ruïnes, i l’alt-empordanès de la Jonquera.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 27′28″ N - Long. 2° 51′19″ E.
Per a arribar-hi s’agafa un camí al coll del Pertús, dins el nucli de la vila del Pertús, a mà esquerra anant a Perpinyà, que també condueix al castell de Bellaguarda. Poc abans d’arribar al castell, cal agafar a mà dreta un camí que baixa fins al coll de Panissars on hi ha les ruïnes romanes i medievals, ben assenyalades amb taulells explicatius. (JBH)
Història
Per un precepte del rei Lluís el Tartamut de l’any 878, consta que l’abadia de Santa Maria d’Arles posseïa l’alou de Panissars, amb l’interessant precisió que formava part, aleshores, del terme d’Agullana: “Aguliana, ubi dicitur Panoniores…” L’etimologia del topònim Panissars (Panoniores) ha estat objecte d’una suggestiva hipòtesi sobre l’origen en un lloc fortificat en època romana tardana servit per mercenaris pannònics, que no ha estat confirmada, ara per ara, pels treballs d’excavació. L’any 881 el rei Carloman confirmà els béns del monestir d’Arles, entre els quals figurava novament el lloc de Panissars, a Agullana, “in Aguliana ubi dicitur Pananiares”.
Una butlla del papa Sergi IV concedida a l’abadia d’Arles l’any 1011 esmenta, per primera vegada, l’església de Santa Maria de Panissars, que, segons diu textualment el document, havia d’ésser fundada sota la protecció del comte Bernat Tallaferro i de l’abat d’Arles: “Ecclesiam propre Sanctae Mariae quae dicitur Pannessiares sub tuitione domni Bernardi, comitis, et abbatis praedicti monasterii ad construendum et ordinandum cum dona fidelium quae ibi fuerint subrogata sine aliqua minoratione vel deterioratione”. Aquesta notícia ha estat interpretada en el sentit que l’església de Panissars, en realitat, ja era construïda el 1011. La seva edificació s’hauria de situar entre l’inici del govern del comte esmentat (994) i l’any 1011. Evidentment l’església i les seves dependències tindrien originàriament una funció hospitalera, de camí.
Des del final del segle XI consten diferents donacions a Santa Maria de Panissars. Així, Gilabert, en el seu testament de l’any 1082 li llegà les seves oliveres de Montmarí. El 1084, Berenguer Guillem permutava amb les esglésies de Santa Maria de Panissars i Santa Maria de Vilabertran l’alou de Calmella pel castell de Pausada, a Sant Llorenç de la Muga, que havia estat del seu germà Guillem de la Clusa. L’any 1090 el vescomte Guillem Ramon de Rocabertí deixà a Santa Maria de Panissars part d’una vinya i d’un mas.
El priorat fou afavorit especialment pels senyors de la Clusa. En el seu testament del 1092, Bernat Joan de la Clusa li llegà diferents alous al Ripollès i a la Garrotxa (a les parròquies de Sant Feliu de Bruguera, Nevà, Planoles i a Santa Maria d’Escales i a Pausata). Aleshores el priorat ja devia haver passat al domini de l’abadia de Santa Maria de Ripoll, no sabem per quin motiu. En tot cas, una butlla del papa Urbà II de l’any 1097 confirmava Sanctae Mariae de Panizariis a aquest monestir, sota la dependència del qual continuaria.
Al llarg del segle XII hi ha notícies de diferents llegats o donacions que afavoriren el priorat, per exemple, el testament de Ponç Dalmau vers l’any 1100, el testament d’Esteve del Soler del 1112, el d’Arsenda del 1140, el de Berenguer, abat de Sant Feliu de Girona, de l’any 1146, el de Gausfred de les Illes, del 1148, i el de Ramon Guillem del 1151. L’any 1177 Guillem de Palma llegà a Santa Maria de Panissars una borda situada al terme proper de Sant Pere de Llaner.
El priorat de Panissars posseí alous a Sales de Llierca i obtingué el domini de l’alou i l’església de Santa Bàrbara de Pruneres, també a les terres garrotxines del comtat de Besalú, que consta sota el seu domini al segle XIV. L’església de Sant Martí del Forn del Vidre, al terme empordanès de la Jonquera, hauria estat també una filial del priorat segons afirma E. Vivas (Vivas, 1993, pàgs. 56-58). (JBH)
La constitució, pel testament del rei Jaume I (1262), d’un reialme de Mallorca, independent de Catalunya i d’Aragó, que comprenia el Rosselló i la Cerdanya, esdevingué un perill per al priorat ja que es convertí en un punt estratègic de la nova frontera. Això fou causa de molts maldecaps i finalment portà, segles després, a la seva desaparició. La importància estratègica de l’indret és evident si es té en compte que el 1285, el rei Pere II de Catalunya-Aragó establí el seu centre d’operacions al coll de Panissars i sobre el puig veí de la Talaia (Bellaguarda) per tal d’impedir el pas del rei de França Felip III: aquí fou frenada una primera temptativa dels francesos (16 de maig de 1285). També fou dins l’església de Santa Maria de Panissars on es reuní, el 5 de gener de 1298, una comissió franco-catalana per negociar les condicions d’execució del tractat d’Anagni, ratificat pel papa Bonifaci VIII el 27 de juny de 1295, en especial per solucionar les qüestions entre Jaume II de Catalunya-Aragó i Jaume II de Mallorca. El priorat conegué molts períodes d’inseguretat entre els segles XIV i XVII, fins que la seva situació a la línia divisòria de la carena de la serra de l’Albera li valgué la migpartició en el tractat dels Pirineus (1659). El 1683, l’església i el priorat foren enderrocats per tal de servir de pedrera per a construir el fort de Bellaguarda. L’antiga imatge de la Mare de Déu fou transportada al castell de Bellaguarda, d’on desaparegué durant la Revolució Francesa. A partir del final del segle XVII el priorat es convertí en una simple prebenda del monestir de Ripoll A poc més d’1 km a l’oest de Santa Maria de Panissars es construí al segle XVIII una nova casa del prior, en territori espanyol, per tal d’administrar les terres de l’antic priorat. L’edifici té una llinda datada el 1726.
En els darrers anys s’han portat a terme importants excavacions arqueològiques que han permès conèixer la planta de l’església i del priorat i de verificar l’existència dels anomenats “trofeus de Pompeu”. (PP)
Monestir
Planta del conjunt de les ruïnes, amb indicació de les estructures del priorat benedictí, bastides sobre un edifici romà (suposat trofeu de Pompeu).
J. Castellví, S. Got Castellví, J. Sagrera i R. Mar
El conjunt de ruïnes del monestir medieval de Santa Maria de Panissars és situat, en la seva part més gran, damunt de la plataforma oriental del monument romà, feta amb un ferm massís d’opus caementicium i en part també tallada a la roca natural. Els edificis monàstics sobrepassen una mica l’espai de la plataforma o basament i ocupen part del traçat de l’antiga via.
L’església de Santa Maria es troba al sector septentrional del monestir. Fou bastida pràcticament al centre de l’antiga plataforma. Al seu costat nord hi ha només un àmbit tancat que s’utilitzà de cementiri, i és vers migdia que s’estructuren les dependències del cenobi, a l’entorn d’un reduït pati claustral.
El traçat de la gran i profunda trinxera o rasa tallada a la roca, de fonamentació dels murs perimetrals del basament oriental del gran edifici d’època romana, de planta rectangular, passa, al costat de llevant, entre les naus i l’absis de l’església i segueix pel mig de les dependències monacals. A migdia, travessa el pati del claustre per la seva banda més meridional; a ponent segueix sota les dependències d’aquest costat i pel pòrtic (o avantnau) del temple. Pel nord coincideix amb l’extrem del recinte del cenobi. Com ja sabem, aquesta rasa, deixada al descobert pels treballs d’excavació, apareix buida, espoliada dels grans carreus de pedra sorrenca d’època romana, excepte a l’angle NE on encara queden alguns blocs in situ, formant tres filades del parament espectacular d’opus quadratum.
Església
Vista de l’església prioral des de la part de ponent, amb l’absis cripta al fons i el mur frontal on s’aprecien les grans pedres de l’antic monument romà reaprofitades en l’obra romànica.
ECSA - A. Pladevall
Com ja hem indicat, l’església prioral de Santa Maria es bastí sobre la plataforma d’època romana, en part damunt del massís de ciment (sector NE de les naus), en part damunt de la roca granítica anivellada i també sobre les rases de fonamentació del monument antic. La capçalera de l’església, a llevant, ja es trobava fora de la plataforma, igual que l’atri o avantpòrtic, a ponent, situat sobre el traçat antic de la via.
A desgrat del seu estat completament ruïnós i sobretot gràcies a les excavacions, es pot identificar l’estructura d’aquesta església, que és força singular per la seva distribució espacial.
És una església de planta basilical de tres naus, amb un sol absis de planta ferradura, a llevant. Cal remarcar que el conjunt de les tres naus configura un espai més ample que llarg: 11,55 m de llargada per 10,10 m d’amplada. Al nivell inferior de l’absis hi ha una cripta. A ponent, les naus són precedides per un nàrtex o pòrtic, el qual era encara precedit per un avantpòrtic o atri.
La nau central era molt més ampla (5,40 m) que les laterals (2,30 m). El gruix dels murs (1,5 m) i altres elements evidencien que les tres naus eren cobertes amb voltes. Els vestigis de les bases de dos pilars rectangulars al centre de l’espai de les naus i dos pilars adossats al mur de ponent demostren que les naus es comunicaven entre elles per mitjà de dos arcs formers per banda. Els pilars centrals haurien suportat, també, uns arcs torals que reforçaven les voltes tant a la nau central com a les laterals. En aquestes darreres, l’existència dels arcs torals s’evidencia pels basaments d’altres pilars adossats als murs laterals.
Absis de l’església, que conserva només la cripta o part inferior, precedida de la rasa sobre la qual s’alçava el mur de la primitiva construcció romana.
ECSA - A. Roura
Com ja hem dit, l’absis afecta una planta de ferradura ben marcada. Actualment es conserva el seu nivell inferior o cripta, la coberta de la qual es manté sencera. És una volta de quart d’esfera, allargada d’acord amb la planta. S’acaba en un plec, en forma d’arc de mig punt, i és feta amb lloses de granit, amarades en morter molt abundant, que formen filades semicirculars.
Damunt la cripta, el mur de l’absis amb prou feines s’eleva uns 30 cm a migdia, mentre que a la resta de l’hemicicle encara és més destruït. Hi resta el paviment del presbiteri, amb un enllosat de peces de granit tallades en formes irregulars i lligades amb morter. A les juntures hi ha fragments de tegulae romanes, com a rebles.
Aquesta capçalera, tot i conservar només sencera la cripta, és la part encara més vistent de l’església. Exteriorment, el seu mur es dreça uns 3 m sobre el nivell actual del terreny, al costat nord. Presenta una marcada banqueta de fonamentació. Té força gruix a la base (1,60 m) corresponent a la cripta, mentre que a la part superior, pròpiament a l’absis, és força més prim i forma un esglaó amb la dita base.
La volta de la cripta, en la seva clau i, per tant, el nivell del paviment de l’absis, són força més elevats que el sòl de les naus. No hi ha dubte que hi devia haver unes grades per pujar al presbiteri i unes altres per baixar a la cripta, centrals o laterals. No queden rastres d’aquestes estructures, ja que, com hem indicat, entre les naus i la capçalera hi corre la rasa de fonamentació del monument romà, que ha estat buidada en la recent excavació. L’existència de la rasa devia facilitar, lògicament, la comunicació entre les naus i la cripta quan es construí el temple.
Al fons de l’hemicicle de la cripta s’obre una finestra —l’única conservada en tot l’edifici—, d’una sola esqueixada, poc oberta, i d’arquets de mig punt. El seu marc extern resta molt malmenat. L’arc intern és fet majoritàriament amb peces de terrissa reutilitzades (tegulae i bipedals romans), combinades amb llosetes només trencades.
El temple tenia tres portes, de les quals resten els muntants fins a una bona alçada, però han desaparegut els arcs o les llindes. L’entrada principal és al centre de la façana de ponent i doona al pòrtic. Una altra porta, oberta a la façana meridional, comunicava directament amb les dependències cenobítiques de l’entorn del claustre. Finalment, l’altra porta és al costat de tramuntana i donava al clos del cementiri.
Els paraments que resten drets en tot el conjunt del monestir es caracteritzen per l’aprofitament de materials procedents dels edificis d’època romana que eren a l’indret on fou fundat el priorat benedictí. A l’església l’ús d’aquests materials és, encara, superior al que podem observar a les altres parts de les ruïnes medievals.
L’església ha estat construïda amb un aparell de blocs de granit només escantonats, que es barregen amb fragments de pedra sorrenca provinents de carreus romans que han estat trossejats. Les pedres tendeixen a disposar-se horitzontalment, lligades amb morter abundant, que queda ben visible a les juntures. Per les seves mides, poc grans, aquests blocs presenten una relativa uniformitat, dins de la imperfecció de la seva talla. Entremig de les pedres s’encasten sovint, com a rebles, fragments de terrissa també romana, en especial de tegulae i llambordes, com les que formen l’arc de la finestra de la cripta, ja esmentat.
Però les reutilitzacions de materials romans més aparents són els grans carreus de pedra sorrenca sencers, que contrasten amb la resta de l’aparell. S’han emprat en els pilars dels arcs formers adossats al frontis i en els brancals i llindars o marxapeus de les portes. A la porta de ponent, en el llindar i les parts internes dels brancals, hi ha diferents marques: encaixos rectangulars, cassoletes i solcs.
A cada banda d’aquesta entrada, en el parament del frontis, altres grans carreus de pedra sorrenca, romans, pràcticament sencers, han estat integrats a l’obra romànica. Hi són disposats, pel que sembla, amb una certa distribució regular, intencionada. Ens manca més espai d’aparells per a poder-ho assegurar. Els carreus podrien haver estat distribuïts, combinant-se amb la construcció rústega, de blocs trencats, per a aconseguir un efecte ornamental. Recorden alguns paraments de la basílica de Sant Pere de Rodes, on s’intercalen grans carreus escairats entremig dels panys de mur fets amb lloses trencades.
En alguns espais dels paraments, l’aparell de lloses hi és més regular que en altres. En alguns sectors del mur de migdia, per exemple, les pedres hi són col·locades amb més tendència a la sedimentació i s’apropen als aparells de carreuons afilerats. Aquestes diferències en els aparells són lleus i, al nostre entendre, no són pas cap evidència de diversitats cronològiques significatives.
A l’esmentada façana de ponent o frontis resten vestigis, ja molt esborrats, de juntes incises en el morter que lliga les pedres.
Un detall que cal remarcar en l’aparell extern de l’absis, a la banda septentrional, és un encaix profund, de forma quadrangular i de contorn força uniforme. Pel seu aspecte, es pot suposar que ha estat originat en haver-se arrencat d’aquest lloc alguna peça ben tallada (carreu, làpida?) que hi era encastada.
Detall de la porta de la façana de ponent de l’església, amb carreus romans reaprofitats en els muntants i la llinda.
ECSA - A. Roura
Les estructures arquitectòniques dels pòrtics que precedeixen l’entrada de l’església, a ponent, són molt destruïdes. L’atri o avantpòrtic era dreçat sobre el traçat del camí d’època romana (en temps medievals discorria a llevant del monestir). L’espai ha estat excavat fins al nivell de la via, tallada a la roca natural, on són visibles les profundes roderes. Aquest atri s’estructurava entre el mur del cementiri monàstic, al nord, i el mur perimetral de les dependències del monestir al sud. Al nostre entendre no és gens segur que aquest avantpòrtic hagués estat cobert. El nàrtex o galilea, immediat a l’entrada del temple, és, com l’anterior, un àmbit rectangular coincident amb l’amplada de les naus. La seva façana occidental, on s’havia detectat l’espai de la porta, al centre, ara és pràcticament desapareguda, sobretot després dels treballs d’excavació. És probable que el nàrtex tingués una cobertura de fusteria.
El sòl de l’església no mostra, actualment, rastres de paviments medievals sobre la roca natural aplanada i l’opus caementicium romà. L’excavació ha deixat vistents algunes sepultures alt-medievals tallades a la roca i part de les bases de com a mínim, tres sitges. S’hi han identificat set sepultures. Ara, l’erosió impedeix fer-ne una bona observació en la majoria dels casos.
L’església de Santa Maria de Panissars ofereix unes particularitats molt remarcables, que fan lamentar amb escreix el seu estat ruïnós. La distribució espacial i volumètrica evidencia l’existència d’un programa compositiu i funcional de certa complexitat i força singular, ateses, sobretot, les dimensions modestes de l’edifici. Aquests extrems no resten palesos solament per la presència de la cripta, sota d’un presbiteri considerablement elevat per albergar-la. La tipologia basilical, amb tres naus tan curtes que arriben a tenir més amplada que llargada, coronades a llevant per un únic absis (i no pas per una capçalera triabsidal com seria la norma), es mostra com una solució gairebé sense parió a l’arquitectura alt-medieval catalana. Al nostre entendre no seria lògic atribuir aquestes proporcions de les naus, tan particulars, al fet d’haver-se hagut d’adaptar a la plataforma preexistent del monument de l’antiguitat. Cal tenir en compte que els pòrtics, que precedeixen les naus a ponent, haurien permès fàcilment donar-los una llargada molt superior i més “habitual”.
D’altra banda, ja hem indicat que la capçalera —l’absis amb la cripta— es troba fora d’aquesta plataforma, en una posició que facilita la comunicació entre les naus i la cripta, a causa del desnivell existent.
Tot sembla assenyalar, doncs, que, en construir l’església hom transformà i adaptà les restes preexistents d’època romana, amb un programa força ben elaborat per a aconseguir els fins desitjats, que fou realitzat amb cura i amb un control adequat dels recursos disponibles.
Santa Maria de Panissars presenta un paral·lelisme molt clar, per la planta i distribució d’espais, amb l’església desapareguda de Sant Quintí dels Banys d’Arles. Com s’explica en la monografia corresponent del present volum, l’església de Sant Quintí fou fundada pels volts de l’any 860, pels monjos del primitiu cenobi d’Arles, dins l’edifici dels banys romans. Fou novament consagrada l’any 1061. Destruïda totalment el 1932, se’n té un coneixement força precís gràcies a una planimetria elaborada l’any 1917, amb planta i alçats. Les analogies entre les esglésies de Sant Quintí dels Banys d’Arles i de Panissars no s’acaben en la seva erecció damunt d’edificacions antigues, ni en la fundació comuna per part dels benedictins d’Arles. Sant Quintí tenia una planta de tres naus, les dues laterals molt estretes, separades per pilars i arcs formers, i totes cobertes amb voltes de canó, la central reforçada amb arcs torals. Eren capçades à llevant per un sol absis de planta de ferradura. El paral·lelisme amb Panissars no pot ésser més clar.
No hi ha constància de l’existència d’una cripta a Sant Quintí. En canvi, aquesta església presentava un element ben excepcional, un transsepte elevat que ocupava només l’àmbit de la nau central, a manera de cimbori o estructura precupular, però amb volta de canó (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II (I), pàgs. 226-228). L’anomenat transsepte elevat, espai entre les naus i la capçalera amb volta transversal més alta, també es troba en diferents esglésies d’una sola nau, preromàniques, i perdura fins ben entrat el segle XI. Les mostres més nombroses es troben a l’Empordà (Sant Climent de Peralta, Sant Esteve de Canapost, Sant Esteve de Palau Sardiaca, Sant Feliu de la Garriga, etc.), però també en terres més allunyades (Sant Pere d’Ègara, Sant Feliu d’Arraona, Santa Creu d’Olorda i d’altres), o també Sant Esteve de Pomers, al Conflent.
Entenem que cal preguntar-se si la tramada oriental de la nau central —o fins i tot de les tres naus— de Santa Maria de Panissars podria haver configurat també un transsepte elevat. No ho podrem saber, a causa de l’estat ruïnós de l’edifici. És evident que si a Panissars hagués existit un espai de transsepte elevat —fet no demostrable, com ja hem dit-, les analogies amb Sant Quintí serien encara molt més estretes. No hi ha dubte que el paral·lelisme entre ambdues esglésies s’ha d’explicar primordialment pel seu origen comú, com a fundacions de la primitiva abadia d’Arles.
La datació de Sant Quintí admet opinions diversificades. La desaparició física de l’edifici impedeix qualsevol intent de conclusió definitiva en aquest sentit. La lògica més estricta fa pressuposar que l’església de Panissars devia ser un reflex del temple dels Banys d’Arles, fundat al costat de la seva casa mare, i no pas a l’inrevés. Si aquesta suposició és l’encertada, podríem deduir que Sant Quintí era anterior al segle XI, en les seves característiques bàsiques. Al nostre entendre, pels trets que ens són coneguts podia molt bé haver estat reconstruïda al segle X. I ja sabem que l’església de Panissars es fundà en temps del comte Bernat I Tallaferro, entre els anys 994 i 1011 (o bé era projectat fundar-la el 1011, si el text que esmenta l’església per primera vegada és exacte i precís).
En el cas de Sant Quintí, les naus laterals tan estretes, sense desembocar en absidioles, han estat comparades amb els passadissos laterals de la basílica de l’abadia de Sant Andreu de Sureda (Barral, 1981, pàg. 188). Tanmateix, cal tenir en compte que els estrets corredors de Sant Andreu, tancats a l’extrem de llevant, deuen ésser fruit d’una reforma estructural de l’edifici preexistent. Segons la nostra interpretació de l’arquitectura del temple rossellonès de Sant Andreu (vegeu el volum XIV, pàgs. 347-349, de la present obra), els corredors o naus laterals quedaren configurats després de la profunda remodelació, datable a la darreria del segle X o el començament del segle XI, que comportà els pilars, les columnes i els capitells interiors, i la volta de la nau central, amb un paral·lelisme clar amb Sant Pere de Rodes. Les estretes naus laterals de Panissars devien tenir, probablement, la funció de passadissos processionals, en relació amb l’accés a la cripta.
En tot cas, cal insistir en l’analogia inqüestionable entre Santa Maria de Panissars i Sant Quintí dels Banys d’Arles, amb un únic absis de ferradura per a les tres naus.
Per les notícies històriques ja esmentades, l’església de Santa Maria de Panissars hauria estat projectada i bastida entre la darreria del segle X i l’inici del segle XI. Constitueix una bona mostra de l’adopció de les capçaleres corbades, en aquest cas un absis encara de ferradura, que ja trobem al segle X en edificis ben datats com Sant Miquel de Cuixà (consagració del 974). A Panissars, l’absis presenta la complexitat d’albergar l’espai de cripta de la base, la tipologia de la qual hem de lamentar no poder definir, a causa de la desaparició de l’estructura d’accés o comunicació amb les naus.
En aquest sentit, doncs, l’església de Panissars exemplifica l’evolució de les capçaleres semicirculars primitives, de les quals tenim mostres a les terres properes, com ara les esglésies monàstiques de Sant Genis de Fontanes i Sant Andreu de Sureda o el temple basilical de Santa Maria (o Sant Nazari) de la Clusa, o bé en esglésies de dimensions més modestes com Sant Pere del Pla de l’Arca, Sant Genis del Terrer (Alt Empordà), Sant Jeroni de Vida, a Argelers, i Sant Llorenç de Torrents o d’Alemanys, a la Roca d’Albera (Rosselló). Cal remarcar que al peu mateix del coll de Panissars, vers el sud, dins l’Alt Empordà, hi ha l’interessant esglesiola preromànica de Sant Martí del Forn del Vidre, amb una capçalera excepcionalment també complexa, composta per tres absis semicirculars disposats de forma trilobulada.
La resta d’elements subsistents de Santa Maria de Panissars indiquen que es tracta d’un edifici ja força evolucionat vers les formes que seran pròpies de l’arquitectura religiosa del segle XI, abans de la plena influència dels models nord-italians.
Les dependències
Vista general de les excavacions, amb les ruïnes de l’edifici del priorat a la part dreta de la fotografia.
ECSA - A. Roura
Les dependències del cenobi, dins el clos del recinte del priorat de Panissars, s’estructuren a partir de l’església, vers migdia, dreçades també, en bona part, sobre la plataforma (anivellada a la roca natural) del sector oriental del monument d’època romana.
Tanmateix, el conjunt del recinte monàstic sobrepassa el perímetre del dit basament antic, per llevant i ponent, i encara més extensament pel costat meridional.
Les dependències, dins de les dimensions modestes del cenobi, s’organitzen al voltant del pati o claustre, com és la norma. Aquest espai descobert és gairebé quadrat, d’uns 11 m de costat. Actualment es veu delimitat simplement per les façanes dels sectors del monestir que l’envoltaven. No s’hi detecten vestigis de galeries porticades.
El conjunt del recinte ha estat excavat, de manera que actualment s’identifiquen les restes de les diferents dependències, però totes arruïnades. No s’ha conservat enlloc la coberta de l’edificació. Els murs es mantenen en alçades irregulars màximes d’uns 2,5 m als sectors de llevant, amb una mitjana d’aproximadament 1,5 m a la resta.
El costat de tramuntana del claustre és delimitat per una estança força estreta (2 m d’amplada), a la qual donava la porta meridional de l’església. Comunicava per una altra porta amb el pati claustral. La façana que hi dona presenta un aparell irregular, que fa posar en dubte l’antiguitat de l’edificació. No és impossible que, originàriament, l’església hagués limitat directament amb el claustre i que aquesta sala sigui fruit d’alguna reforma d’època tardana.
La construcció del costat de llevant, aixecada en part damunt del traçat de la rasa de fonamentació romana, avui al descobert, era el sector més vistent de les dependències del monestir, abans de les excavacions recents. S’estructura en una llarga estança rectangular, a l’interior de la qual s’observen rastres de parets de compartimentació, ja molt destruïdes. Els murs perimetrals es mantenen en certa alçada, l’extern de 2,5 m, i són bastits sobre una destacada banqueta tallada a la roca per fonamentar-los. Tenen un gruix considerable (1, 40 m), la qual cosa podria indicar que l’àmbit era cobert amb volta.
A l’extrem meridional d’aquest espai, un mur transversal té encastades les restes d’un forn de coure pa, obert vers l’habitació quadrangular que ocupa l’angle SE del recinte. S’identifica amb la cuina del monestir. És, en bona part, tallada a la roca i té la base d’un pilar central fet amb peces de terrissa.
En el costat de migdia, l’edificació que comunica amb la cuina apareix molt compartimentada, amb quatre petites estances. A continuació de la cuina hi ha dues cambres paral·leles, una de les quals manté un paviment enrajolat. Segueixen dues habitacions més grans, la primera amb dos pilars adossats que segurament pertanyien a arcs de diafragma desapareguts. El seu sòl és travessat per un canaló de desguàs excavat a la roca i cobert amb lloses, que ve del claustre.
La construcció del costat occidental del recinte era emplaçada damunt del traçat de l’antiga via. Un cop excavat aquest àmbit, ha quedat visible sobretot vers l’extrem nord, on apareixen testimonis de les roderes a la roca natural. En aquest sector, de grans murs com a llevant (1, 40 m), hi ha rastres de murs transversals que definien tres estances, la central més gran, amb rastres d’un enllosat de peces tallades irregularment.
Els paraments de tot el recinte monacal evidencien que fou construït en una data apropada a la d’erecció de l’església, i ja en les dimensions que mostren les restes actuals. Alhora, s’hi detecten testimonis d’importants refaccions tardanes.
Els aparells arcaics es troben a tots els murs perimetrals, més o menys modificats. Són presents de manera gairebé exclusiva en els murs del recinte, a llevant, ponent i tramuntana. La façana del sector meridional —el més modificat en tots sentits— només conserva aparell antic a la base, en poca alçada. La construcció és de blocs de granit trencats, amb algun tros de pedra sorrenca, de mides mitjana i petita, lligats amb morter, molt visible a les juntures. Com ja hem dit, és semblant als paraments del temple. Aquí, però, els espais on les pedres són col·locades amb certa regularitat insinuant l’aspecte d’un aparell de carreuó, combinen amb altres de filades de lloses inclinades que, en diferents punts, arriben a disposar-se en rengles d’espiga (opus spicatum). Al costat oriental, on resten els murs de més alçada, és on també trobem l’opus spicatum més ben marcat, el qual ja era observable, en bona part, abans de les excavacions.
Aquest mateix aparell conforma les façanes interiors de les dependències de llevant i de ponent, que donen al claustre. Resta clar, però, que els dits murs s’afegien pel costat nord a l’església i al seu pòrtic i, per tant, que han estat construïts amb posterioritat. Tanmateix, la tipologia constructiva utilitzada a les dependències és molt semblant a la del temple. Una única, i dubtosa, diferència seria la manca d’opus spicatum i l’escassetat de lloses inclinades en els paraments avui conservats de l’església. La combinació d’obra en espiga de tradició arcaica i d’aparell proper al de carreuó, més propi del segle XI, en els murs del recinte cenobític, indicarien que les dependències s’haurien bastit després que l’església, però amb poca distància en el temps, segurament dins una campanya unitària.
Ja havíem indicat que la façana que dona al claustre pel costat de tramuntana, paral·lela a l’església, presenta una construcció irregular i descurada, amb molts rebles. Sens dubte és d’època força posterior a les parts suara esmentades, però la seva datació, per a nosaltres, ha de restar indeterminada.
La construcció, a tot el costat meridional del clos monàstic, és la més modificada en èpoques tardanes. A la façana externa, damunt de la base amb aparell antic, ja descrit, el mur és fet amb pedruscall i molts rebles, evidentment fruit de reformes. L’interior d’aquest sector, la cuina i les estances veïnes ofereixen, així mateix, molts testimonis de la refacció i reorganització dels espais, dins de l’àmbit primitiu del monestir. Els murs de compartimentació i el que dona al claustre, els paviments de terrissa, el forn i altres elements pertanyen probablement a les darreres etapes de permanència d’una reduïda comunitat monàstica, potser als segles XVI-XVII. També són tardans alguns dels murs que compartimentaven les dependències del costat occidental.
En aquests paraments del cenobi també es veuen materials antics reutilitzats, sobretot algun carreu i diferents trossos de pedra sorrenca. A la façana externa de migdia hi ha uns grans fragments de paviment d’opus testaceum. En el mateix mur, damunt la sortida del rec de desguàs ja esmentat, hi fou col·locat en posició horitzontal un gran monòlit de granit, de forma afuada, que fa pensar en un menhir. I també en el mateix aparell, s’hi veu encastat un projectil de pedra esfèric, de catapulta, que sembla rememorar-nos els fets bèl·lics que han tingut per escenari el coll de Panissars.
Els breus testimonis d’uns trams de murs que s’afegien al seu perímetre, a llevant, prop de l’angle SE, i a ponent, a continuació de l’angle SW, semblen indicar que el rectangle del recinte del claustre fou, més o menys, ampliat.
En el seu estat actual no és fàcil determinar la distribució funcional-litúrgica dels espais construïts al voltant del claustre. Poden haver variat en el transcurs del temps de vida del priorat. Veiem com hom ha considerat que l’ala oriental de les construccions era ocupada per les cel·les dels monjos (Blangy - Castellví, 1987, plànol). D’acord amb la disposició de les dependències monàstiques en el primitiu esquema benedictí (ja establert al segle IX, segons un plànol del 820 conservat a l’abadia de Saint-Gall), seguit posteriorment amb poques variacions, en aquest costat hi hauria la sala capitular. Devia ésser així almenys a l’etapa inicial del monestir. Potser un pis superior hauria albergat les cel·les o dormitori, d’acord també amb l’esmentat esquema. El sector de migdia devia ser destinat a refetor, amb la cuina i els serveis adjacents al seu costat. Aquesta funció sembla haver perdurat al llarg del temps, tot i les reformes i compartimentacions introduïdes tardanament. En aquest costat hi podia haver un espai destinat a celler, si no es trobava a l’ala de ponent com dicta la primitiva norma.
Al costat N de l’església hi ha un àmbit rectangular allargat, d’eix W-E, situat damunt la plataforma romana, sobre el massís de ciment vers llevant i sobre la roca aplanada, a ponent. Era delimitat per murs perimetrals dels quals pràcticament no queden restes. Hi dona una de les portes del temple. Ha estat identificat com a cementiri del monestir, tant per la seva situació, com per les troballes que s’hi han fet (Blangy - Castellví, 1987, plànol). Així mateix, un estret clos situat al costat del cementiri, al NE, damunt dels carreus romans conservats in situ, és assenyalat com a entrada o potser locutori (“porterie”: plànol citat). Actualment aquest element arquitectònic resta totalment eliminat.
Fora del recinte monàstic, més o menys separades, hi ha algunes restes que poden tenir relació amb el priorat, a més d’altres de menys identificables o més dubtoses, vers el nord. A poques passes de l’església, pendent avall, hi ha dues estructures ignotes, a poca distància una de l’altra. Són uns murs de traçat semicircular, poc alts i construïts amb pedres i fang.
Al sud del monestir, baixant pel camí antic vers l’Empordà, a uns 30 m, al costat mateix de la via, s’observen les restes d’un edifici gran, bastit amb pedres lligades amb fang. És molt amagat per la vegetació i els mateixos enderrocs. Aprofitava uns destacats afloraments de roca per a fonamentació. A l’entorn, s’hi escampen fragments de teules corbes (imbrex) i de terrissa. Els murs visibles fan 75 cm de gruix. Per força hem d’ignorar si es tracta d’un habitacle, separat del nucli del poblat de Panissars situat vers ponent, o bé si tenia una relació més directa amb el priorat. Per la seva situació, podria tractar-se molt bé d’un element defensiu, de protecció de l’entrada del monestir pel costat de migdia. També podríem pensar en l’edifici d’un hospital o refugi de pelegrins. En tot cas, l’estudi de les ruïnes podria presentar un interès elevat.
Les restes d’una altra estructura han estat excavades, en part, a uns 100 m a ponent del monestir, també prop de la via antiga, en un revolt que marcava el seu traçat després del pas del coll, en un replà rocós. S’hi veu una rasa de fonamentació de 45 cm d’amplada, d’una construcció o element rectangular o quadrat (devia fer uns 4 m de costat). Sembla que no devia tenir res a veure amb el priorat, ni amb les construccions medievals. Hom ha considerat que pot correspondre “per la situació, per la tècnica i per les dimensions, a la fonamentació de l’altar de Cèsar del 49 aC”. També s’ha precisat que són unes restes “que caldrà explorar amb més cura” (Castellví, Nolla, Rodà, 1990-91, pàg. 66).
Aquestes restes són pròximes al conjunt més compacte dels habitatges del poblat medieval de Panissars. (JBH)
Excavacions arqueològiques
L’excavació del jaciment de Panissars ha estat condicionada pel fet que és situat a la ratlla fronterera i dues terceres parts són a França i una tercera a Espanya. Després de dues campanyes d’estassada i de tria de pedres dutes a terme el 1983 i el 1984 per joves voluntaris de l’associació francesa Rempart, sota la tutela de l’associació Salvaguarda del Pertús, de la qual és responsable M.-L. Blangy, el sector francès ha estat objecte d’una excavació programada sota la direcció de Jordi Castellví, finançada pel Ministeri de Cultura francès (1984-93). Per raó d’un conveni firmat entre els dos sectors (1989), la part espanyola del jaciment ha estat excavada des del 1990 fins al 1993 per l’equip de Josep Maria Nolla i d’Isabel Rodà, amb l’ajut financer de la Generalitat de Catalunya.
L’excavació completa del jaciment ha permès de provar el pas de la via romana pel coll de Panissars i sobretot de revelar els vestigis dels fonaments del trofeu pirinenc de Pompeu aixecat al “cim del Pirineu” (el summum Pyrenaeum de l’antigüitat), monument triomfal que va ésser construït al final de les guerres sertorianes (71 aC).
Sobre les ruïnes del monument republicà, que va servir de pedrera des del segle III fins al V, l’excavació, d’acord amb les textos, ha pogut establir la presència des del final del segle IX d’una petita comunitat rural o vilatge dependent de l’abadia de Santa Maria d’Arles. D’aquest període (final del IX - principi de l’XI) daten una vintena de sitges excavades a la roca del basament oriental dels fonaments romans. Van ser després tapades amb pedres i terra, com a molt tard al moment de la construcció de l’església de Santa Maria (cap al 1011). Es tenen dues datacions al carboni 14 del farciment d’aquestes sitges: la primera (GIF-7280) dona com a resultat el període 875-1055; la segona (LY-4459) dona el període 660-980. Es pot veure que les dues datacions tenen en comú el període carolingi (final del segle IX - final del segle X).
Les excavacions han servit especialment per a poder aixecar la planta de l’església de Santa Maria, que es descriu en detall en l’apartat d’aquesta monografia dedicat a l’arquitectura. Hom ha pogut comprovar perfectament la reutilització dels elements romans anteriors. Els constructors de l’església feren assentar els fonaments del temple sobre la roca aplanada en època romana i les trinxeres romanes serviren de pedrera per a treure els carreus de pedra sorrenca encara in situ. Dins les ruïnes de l’església, arrasada pels obrers del segle XVII per tal de bastir el fort de Bellaguarda, s’han trobat fragments de pedra esculpits que podrien provenir del claustre, com també els fragments d’una làpida del final del segle XIII, en què es pot llegir, amb dificultat, la inscripció següent, tal vegada una referència a una reconstrucció del priorat:
1 EDIFICATIO M[0]NE[STERII?] VI
2 AUGUSTI M[ILLESI]M[O……….]
3 [………….]
4 OB HUIC [………. MONESTE-]
5 RII QUI DIC[ITUR……….MON-]
6 ESTERIUM MUL[………]
S’han localitzat, així mateix, moltes sepultures dins l’església, en les dependències dels costats nord, oest i sud del claustre i a l’entorn de l’església. Les més antigues són dues tombes antropomorfes amb capçalera diferenciada, una de les quals tallada dins la roca del basament occidental del monument romà i l’altra, visible al sud de l’absis, que només conserva la capçalera retallada a la roca. A l’edat mitjana, una vegada construïda l’església de Santa Maria, es disposà un cementiri al nord del nàrtex: en aquest indret s’han descobert, per a les més antigues inhumacions dels segles XII i XIII, tombes de caixes de lloses orientades E-W (en una s’ha trobat tres pelegrines sobre l’esquelet). Al segle XVI —probablement com a conseqüència de les guerres de frontera— es creà un cementiri a la meitat oriental del nàrtex: s’han descobert més de cent-cinquanta inhumacions a terra, de fossa simple, que cobreixen un curt període cronològic de menys d’un segle. Tot plegat fa que s’hagin excavat més de dues-centes inhumacions.
A quatre sales del castell de Bellaguarda hi ha muntada una exposició sobre els resultats de l’excavació del jaciment de Panissars, amb part dels materials que s’han trobat. Aquesta exposició també inclou notícies sobre altres jaciments de la vall de la Roma. (JC-JMaN-IR)
Necròpoli
Vista del cementiri, dels segles XII-XIV, situat al nord del nàrtex, sobre l’antiga Via Domitia.
J. Castellví
Dins el recinte del monestir i al seu voltant s’han localitzat diferents sepultures tallades a la roca, i també tombes de cista i inhumacions simples de fossa. Formen part de necròpolis d’èpoques diverses, que van de l’alta edat mitjana al segle XVI. Ens remetem al que s’ha dit en l’article dedicat a descriure les excavacions arqueològiques. (CPO)
Cavitats
Dins el monestir i als seus encontorns immediats hom pot veure encaixos o cavitats de diferents tipus. Al claustre hi ha excavades set sitges i altres al sòl de l’església, les quals cal atribuir al poblament alt-medieval de l’indret, com ja s’ha fet referència en parlar del resultat de les excavacions.
Al mateix claustre, al costat de les sitges esmentades, hi ha excavat un bací rectangular d’1,95 × 1,20 m i una profunditat màxima —irregular— de 40 cm. A prop hi ha un massís de morter; probablement era una bassa de calç.
Al sòl de les dependències del costat oriental del claustre hi ha una cavitat circular, un encaix de pal, de 30 cm de diàmetre i 8 cm de fons, al costat d’una altra de semblant, de 25 cm de diàmetre, ja molt erosionada. Dins de les dependències de ponent, al sector de la via antiga que hi resta al descobert, hi ha una gran cassoleta. A la cuina, el sòl de roca té excavat un rec o canaló i diverses cavitats en forma de cassoletes allargades, ja molt gastades, però encara ben identificables.
Ja fora del recinte monàstic, entre els casalots del poblat situats damunt del basament occidental del monument romà, s’observa un encaix de pal, circular, de 32 cm de diàmetre i 20 cm de fondària, situat a la part alta del sector. En una habitació de la banda meridional d’aquest conjunt d’habitatges, hi ha un grup de gravats format per dues grans cassoletes i altres ja molt gastades i menys identificables. (JBH)
Pintures
A l’interior de la cripta de l’església prioral, sobre els murs, resten vestigis de pintures murals romàniques, per desgràcia ja molt perdudes, que han estat afermades amb ciment per evitar que es continuïn desprenent del mur.
A la part inferior de l’hemicicle absidal s’observen els vestigis d’un registre format per una doble franja horitzontal de força gruix, de colors vermell i blanc. A sobre hi ha diverses restes de decoracions en vermell, blau i blanc, les quals, en alguna zona deriven en un espai d’enreixats i conjunts de ratlles vermelles múltiples sobre fons blanc.
Un registre superior, al costat de migdia, té rastres d’un tema geomètric vermell sobre fons blau i blanc. Altres diferents vestigis, només simples taques de colors, s’identifiquen sota la finestra central i vers el costat nord. No es veuen rastres de pintura a la volta.
Alguna vegada s’ha escrit que aquestes restes de pintures de Panissars, pels colors emprats, són de la mateixa mà o estil que les properes de Sant Martí de Fonollar i de Santa Maria (o Sant Nazari) de la Clusa. És probable que hagi estat més per la proximitat geogràfica que per les característiques escasses que es poden identificar. (JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre el monestir
- Marca, 1688, cols. 1198-1200
- Alart, 1868-78
- Monsalvatje, 1908, vol. 16, pàgs. 41-54
- Abadal, 1926-50, vol. II(I), pàgs. 34 i 38
- Oliva, 1962, pàg. 82
- Ponsich, 1980b, pàg. 86
- Barral, 1981, pàgs. 188 i 262
- Blangy, 1981
- Adell, 1982, vol. 2, núm. 7, pàgs. 405-423
- Junyent, 1983, pàg. 141
- Blangy-Castellví, 1987
- Badia, 1985, vol. II-B, pàgs. 560-561
- Cazes, 1990, pàg. 41
- Castellví, Nolla, Rodà, 1990-91, pàgs. 63-71
- Vivas, 1993, 26, pàgs. 37-58
- Marquès, 1995
Bibliografia sobre les excavacions arqueològiques
- Blangy, 1981, núm. 152, pàgs. 62-65
- Castellví, 1987a, pàgs. 469-470, figs. 46-47; 1987b, pàgs. 7-9
- Castellví, Nolla, Rodà, 1990-91, pàgs. 63-71
Bibliografia sobre les pintures
- Oliva, 1962, pàg. 82
- Badia, 1977-81, vol. lla, pàgs. 205-206
- Blangy, 1981, pàg. 64