Els boscos mediterranis i submediterranis

La regió mediterrània septentrional, i més encara la submediterrània, són terra de bosc, baldament un secular procés d’humanització hagi reduït moltíssim la superfície de les masses forestals i hagi degradat la natura de les encara existents.

Els boscos mediterranis, densos i atapeïts, es compten entre les formacions vegetals més compactes d’entre les existents, cosa que contradiu la imatge que sovint hom en té. Una estratificació singularment rica en components arbustius i lianoides, i pobra en herbes, n’és la característica més destacada. Òbviament, és un bosc esclerofil·le, el màxim exponent conegut, i no gaire alt (10-15 m a tot estirar). En general, hom troba una fitomassa elevada per unitat de superfície, però una productivitat força baixa: això significa que hi ha molta vegetació, però que es renova pausadament (el caràcter "conservador" ja al·ludit més amunt). L’explotació, per tant, no és gaire rendible, tret del primer cop, car es triga molt a recuperar la massa inicial, i això encara si hom no altera talment l’estructura que el bosc s’esfondri (entrada de piròfits, evaporació excessiva, etc.). Hom pot dir que es tracta d’un bosc imposant i alhora fràgil, dens i impenetrable, però trencadís.

Els boscos submediterranis, per contra, són més transparents, només parcialment o gens esclerofil·les i més aviat semicaducifolis. Els arbusts i les plantes herbàcies apareixen equitativament, i les lianes manquen o quasi. Són més alts que els mediterranis (15-20 m) i no tan fràgils.

Però la majoria dels boscos mediterranis i submediterranis actuals són de natura secundària. Sol tractar-se, en efecte, de pinedes transitòries, sotmeses a una dinàmica diferent i a una estructura més simple. En comptes d’esclerofil·les o semicaducifolis resulten, quant a l’estrat arbori, aciculoperennifolis, mentre que a l’estrat arbustiu/herbaci, hom pot trobar-hi restes del bosc primitiu o d’altres comunitats secundàries. En qualsevol cas, són formacions forestals integrades a la lògica mediterrània o submediterrània.

Els alzinars i la sureda

Als climes relativament poc àrids que imperen a l’àrea boreal de la regió mediterrània, i també als indrets més humits de les muntanyes meridionals, corresponen paisatges dominats, en estat natural, pels alzinars, esponerosos boscos sempreverds que conjuminen admirablement una estructura silvàtica exuberant amb una extraordinària austeritat funcional, indispensable per a sobreviure amb les limitacions hídriques a què estan sotmesos. Així, una gran varietat de vegetals llenyosos de mides discretes, amb fulla petita, dura i sovint punxant, edifiquen una massa forestal pluriestratificada, atapeïda i impenetrable, en la qual grimpen els arbusts lianoides que acaben de travar el conjunt.

Abans que l’home intervingués al territori, la major part del Principat mediterrani i les contrades muntanyenques del País Valencià i les Balears devien ésser recobertes per l’espès mantell monocrom dels alzinars. Però el país de l’alzinar, terra de relleu i clima suaus, banyada per la Mediterrània, acollí l’home des de molt antic, i amb l’home els seus pobles, conreus i ramats primer, les seves indústries, ciutats i carreteres després. No pot estranyar, doncs, que després de segles i segles d’humanització restin només alguns retalls del gairebé mític bosc primitiu, artigat o romput i eixarmat pertot, o bé explotat activament per a la fabricació de carbó, i reduït aleshores a un magre bosc menut de rebrot.

En aquests retalls, repartits pel vast territori mediterrani septentrional i sotmesos a diferents condicions ambientals, és possible de distingir diverses variants d’alzinar, de les quals destacarem l’alzinar litoral —dividit a son torn en una colla de formes—, la sureda, l’alzinar baleàric i l’alzinar muntanyenc.

L’alzinar litoral

El bosc més conspicu del paisatge mediterrani és l’alzinar litoral (Quercetum ilicis galloprovinciale), un bosc esclerofil·le presidit per l’alzina de fulla gran o alzina vera (Quercus ilex) i atapeït de lianes i arbusts de fulla sempre verda.

Les denses capçades fosques de les alzines, erigides sobre troncs de 10 a 15 metres d’alçària, formen una espessa volta ombrívola que reïx a crear un ambient fresc i humit, inútilment esperable als espais oberts veïns. Sota aquest sostre protector, una impenetrable massa de grans arbusts i plantes enfiladisses constitueix el ric sotabosc: marfull (Viburnum tinus), aladern (Rhamnus alaternas), aladern fals (Phillyrea latifolia), llentiscle (Pistacia lentiscus) i arboç (Arbutus unedo) no solen mancar mai a l’estat arbustiu alt (1,5-3 m), el qual apareix cobert d’una maranya de lianes com l’arítjol (Smilax aspera), la vidiella (Clematis flammula), el lligabosc (Lonicera implexa), l’englantina (Rosa sempervirens) o l’heura (Hedera helix) que s’enfila troncs amunt. Davall d’aquest bolic, encara altres plantes de port més discret estructuren l’estat arbustiu baix (0,5-1 m): galzeran (Ruscos aculeatus), esparreguera (Asparagus acutifolius), rogeta (Rubia peregrina), etc. L’existència de tot aquest entreteixit vegetal impedeix que la llum arribi a terra amb intensitat suficient per a permetre la vida de les herbes que podrien constituir un estrat herbaci; aquest té molt poca entitat i no sol dur gran cosa més que falzia negra (Asplenium onopteris), camedris (Teucrium chamaedrys) i, als llocs prou humits, viola boscana (Viola alba).

La forma més típica d’aquest alzinar, l’alzinar amb marfull (subas. pistacietosum), apareix principalment a les terres litorals situades al N del Llobregat, bé que és present a Montserrat i a certs indrets del Penedès i fins i tot a les muntanyes més meridionals (Prades, Tivissa), preferentment als solells. La comunitat és indiferent al substrat geològic, però requereix sòls relativament profunds i ben constituïts. A les obagues de les àrees silícies del Sistema Litoral català (100-600 m d’altitud), l’alzinar litoral presenta una variant humida, l’alzinar amb roure cerrioide (subas. cerrioidetosum), en la qual el roure cerrioide (Quercus cerrioides) i alguns altres caducifolis, com la servera (Sorbus domestica), apareixen a l’estrat arbori conjuntament amb l’alzina. El sotabosc també es veu enriquit amb arbusts submediterranis caducifolis, com el sanguinyol (Cornus sanguínea), l’aranyoner (Prunus spinosa), l’arç blanc (Crataegus monogyna), etc. i per herbes tendres: fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum), maduixera (Fragaria vesca), gatmaimó (Tamus communis), mill gruà (Lithospermum purpureo-coeruleum) i altres espècies pròpies d’ambients extramediterranis.

Un altre alzinar litoral amb roures és l’alzinar amb roure de fulla petita (subas. quercetosum fagineae), que fa la transició entre l’alzinar litoral típic i les rouredes seques, a les muntanyes calcàries del Maestrat, Ports de Beseit, Ports de Morella, etc., entre els 500 i els 1000 m d’altitud. En aquests indrets acompanya l’alzina el roure de fulla petita o roure valencià (Quercus faginea ssp. valentina) i d’altres arbres propis de la roureda submediterrània de les àrees eixutes, com són la blada de fulla petita (Acer opalus ssp. granatensis) i la pinassa (Pinus nigra). El corner (Amelanchier ovalis), el marxívol (Helleborus foetidus) i la viola de roureda (Viola willkommii), espècies també submediterrànies, són hostes típics del sotabosc.

També l’alzinar amb boix (subas. viburnetosum lantanae) porta espècies de les rouredes submediterrànies, però en aquest cas es tracta de plantes habituals en un altre tipus de roureda, la roureda de roure martinenc, pròpia d’àrees menys seques. Al sotabosc destaca la presència del boix (Buxus sempervirens) i d’espècies que tenen el seu òptim fora de la regió mediterrània, com el lloreret (Daphne gnidium), el xuclamel xilosti (Lonicera xylosteum), el grèvol (Ilex aquifolium), el tortellatge (Viburnum lantana), la coronil·la boscana (Coronil·la emerus), el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum), el marcòlic (Lilium martagon) o d’altres, que coexisteixen amb les plantes típicament mediterrànies habituals. A l’estrat arbori fan costat a l’alzina caducifolis com la blada de fulla gran (Acer opalus ssp. opalus) i la moixera (Sorbus aria); també pot haver-hi roures (Quercus pubescens). L’alzinar amb boix ocupa hàbitats semblants a l’alzinar amb roure de fulla petita, però en àrees més septentrionals. Sobretot es desenvolupa a les muntanyes calcàries litorals del centre del Principat, als vessants obacs, i adquireix el seu màxim esplendor a les obagues de Montserrat, entre els 600 i els 1200 m d’altitud.

Totes aquestes variants d’alzinar litoral apareixen sovint alterades per l’explotació que l’home n’ha fet o en fa. Quan el bosc és aclarit, la llum penetra a l’interior i afavoreix el creixement de certes espècies heliòfiles del sotabosc, com l’arboç (Arbutus unedo), i fins i tot la germinació i implantació d’altres que no en fan part habitualment, com són els pins (Pinus halepensis, principalment), que esdevenen ràpidament predominants. Aquesta fase, molt estesa al nostre país a causa de la intensa i secular utilització que l’home ha fet dels boscos mediterranis, correspon al que anomenem alzinar litoral esclarissat (subas. arbutetosum), i en els casos més extrems d’anorreament de l’estrat arbori pot arribar a presentar-se amb l’aspecte d’una màquia, amb abundància d’arboç i bruc boal (Erica arborea) als substrats silicis, o de matabou (Bupleurum fruticosum), tant als silicis com als calcaris.

La darrera variant d’alzinar litoral és l’alzinar amb carrasca (subas. junipero-quercetosum rotundifoliae), que enllaça els alzinars litorals amb els carrascars que més endavant comentarem. Es tracta d’un bosc on coexisteixen les dues espècies d’alzina, l’alzina de fulla gran o típica (Quercus ilex) i l’alzina de fulla petita o carrasca (Q. rotundifolia) i, sovint també, el pi blanc (Pinus halepensis), component un estrat arbori poc dens, que no aconsegueix d’ombrejar completament el sotabosc, el qual es veu envaït per plantes amants de la llum, com el garric (Quercus coccifera), l’aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia), el matapoll (Daphne gnidium), etc. Aquesta variant d’alzinar ocupa els territoris extrems de l’alzinar litoral, tant a les terres continentals com a les meridionals. Així, en trobem retalls dispersos a les raconades més fresques de les àrees del carrascar i de la màquia litoral, des del Bages al País Valencià, on en alguns punts meridionals privilegiats (Font Roja d’Alcoi, Serra de Corbera) apareix enriquit amb freixe de flor (Fraxinus ornus) i ginesta patent (Cytisus patens), tot constituint ja una variant una mica distinta (subas. genistetosum patentis).

La sureda

En terrenys silicis de clima temperat i relativament plujós pot fer-se dominant una variant de l’alzinar litoral amb denominació i personalitat pròpies: la sureda (Quercetum ilicis galloprovinciale suberetosum). La sureda presenta un conjunt d’espècies força semblant a l’alzinar litoral típic, raó per la qual des d’un punt de vista fïtocenològic se’n considera només una variant, tot i que l’arbre dominant sigui d’una altra espècie i l’aspecte del bosc presenti una originalitat indiscutible. Efectivament, la surera (Quercussuber) és una espècie molt pròxima a l’alzina, de la qual es distingeix clarament, però, pel tronc, revestit d’una gruixuda capa protectora, el popular suro, capaç de regenerar-se després d’haver estat pelada. Aquesta característica l’ha feta objecte d’una intensa explotació per tal d’aprofitar la seva escorça, explotació que es concreta en una pela cada 8 o 10 anys, i que es reflecteix damunt l’arbre en el curiós aspecte bicolor del tronc, el gris del suro fent contrast amb el roig de la banda escorxada (vegeu fig. 283). És també a conseqüència d’aquest aprofitament sistemàtic del suro que la gran majoria de les nostres suredes presenten actualment un sotabosc molt pobre, silicícola en els casos més extrems. Això no obstant, als indrets més ben conservats, al costat dels brucs (Erica arborea, E. scoparia) i les estepes (Cistus) no hi manquen les espècies d’alzinar: galzeran (Ruscus aculeatus), rogeta (Rubia peregrina), arítjol (Smilax aspera), vidiella (Clematis flammula), lligabosc (Lonicera implexa), heura (Hedera helix), arboç (Arbutus unedo), falzia negra (Asplenium onopteris), etc.

La sureda predomina a les contrades silícies dels Pirineus Orientals (Vallespir, Aspres del Rosselló, Alt Empordà), del Sistema Litoral català (Baix Empordà, Gironès, la Selva, Maresme) i del Sistema Ibèric (Serra d’Espadà); quant a aquesta darrera localitat, vegeu nota al peu de la pàgina 330. A les Balears hi manca totalment, igual que totes les altres variants de l’alzinar litoral que hem vist fins ara.

L’alzinar baleàric

L’alzinar només apareix, a les Balears, a les parts més plujoses de Mallorca i de Menorca, i tot i que ho fa en una forma força afí als alzinars litorals del Principat, presenta una sèrie de caràcters que l’en separen significativament, com són la menor densitat dels estrats arbustius i la notable abundància d’espècies de les màquies.

Al sotabosc de l’alzinar baleàric (Cyclamini-Quercetum ilicis) manquen o són molt rars alguns dels grans arbusts que caracteritzen l’alzinar litoral, com el marfull, l’aladern, o l’aladern fals, i al seu lloc hi trobem espècies de caràcter meridional, freqüents a les màquies i brolles de les zones més seques, com el cugot o fraret (Arisarum vulgare), el llistó (Brachypodium retusum) o el càrritx (Ampelodesma mauritanicum). Apareixen, a més, algunes plantes endèmiques, com l’atractiu ciclamen baleàric (Cyclamen balearicum), però el conjunt del sotabosc mai no arriba a assolir densitats comparables a les de l’alzinar litoral típic.

Aquests trets diferencials van lligats molt probablement a una sequedat estival accentuada, però s’han de relacionar també amb la pràctica, molt estesa a Mallorca, d’aviar els ramats de porcs a pasturar els alzinars. El bestiar, que s’alimenta de glans i tubercles (el ciclamen s’anomena localment pa porcí), provoca greus processos d’erosió amb llur trepig i grufada constant; altrament, els pastors estassen periòdicament el sotabosc per tal de facilitar el pas dels animals. Com a resultat de tot plegat, no és estrany trobar alzinars constituïts exclusivament per grans alzines velles, i fins i tot en els casos menys extrems d’explotació, es comprèn fàcilment que el sotabosc no pugui presentar cap gran aspecte. És per això que, semblantment al que s’esdevé amb les suredes del Principat, es fa difícil d’imaginar la composició i estructures primitives dels alzinars mallorquins i menorquins.

Sota la zona culminal de la Serra mallorquina, entre els 600 i 1200 m d’altitud, l’alzinar es fa muntanyenc (subas. pteridio-rhamnetosum) i les espècies de les màquies desapareixen. Al seu lloc s’allotgen un conjunt d’espècies que no apareixen a la terra baixa mallorquina o menorquina, i que es refugien aquí en recerca d’una relativa frescor: la falguera comuna (Pteridium aquilinum), la viola boscana (Viola alba), l’aspèrula llisa (Asperula laevigata), el curraià blanc (Cephalanthera longifolia), etc. Hi abunda també el llampúdol bord (Rhamnus ludovici-salvatoris), un arbust endèmic balear que només ocasionalment apareix en altres ambients. A Menorca, on les altituds màximes són menors (358 m), aquesta forma muntanyenca d’alzinar no apareix.

L’alzinar muntanyenc

Per damunt dels 700-800 m d’altitud, als indrets silícics humits i relativament freds a l’hivern de les muntanyes mediterrànies del Principat, i fins i tot d’alguns enclavaments pirinencs i prepirinencs, s’instal·la un bosc d’alzines dens, l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), mancat gairebé totalment de les espècies termòfiles de l’alzinar típic, les quals són substituïdes per plantes eurosiberianes, sobretot de natura herbàcia.

Amb l’alzina, el marfull i l’aladern fals, apareixen el pi roig (Pinus sylvestris) i arbres i arbusts caducifolis com els que fan part també dels alzinars litorals amb roures: la blada, la servera, la moixera, el corner, la coronil·la boscana, etc. Però allò que personalitza més fortament l’alzinar muntanyenc és l’existència d’un estrat herbaci ric, que recobreix la major part del sòl amb una catifa atapeïda de fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum), de violes boscanes (Viola alba, V. sylvestris), de lúzula (Luzula forsterí), de maduixera (Fragaria vesca), de falguera comuna (Pteridum aquilinum), de prunella de muntanya (Prunella hastifolia), de verònica (Veronica officinalis), de curraià blanc (Cephalanthera longifolia), de molses i d’altres herbes tendres. Així mateix crida l’atenció la desaparició de les lianes de terra baixa, que es veuen reduïdes al lligabosc i a la petita rogeta.

L’alzinar muntanyenc clou l’àrea dels alzinars per la banda més elevada (700-1200 m) a les zones silícies del Principat. Sobre substrat calcari aquest tipus de bosc és més reduït, i generalment només s’hi instaura si el sòl és prou descalcificat pel rentat de pluges abundants.

Els carrascars

La carrasca (Quercus rotundifolia) és un arbre molt semblant a l’alzina vera, però més petit i de fulles arrodonides i com empolsinades, que resulta especialment adaptat als climes mediterranis secs i continentals, on les pluges són escasses i les temperatures extremes. Certament, quan aquests trets climàtics són molt acusats, les zones que hi estan sotmeses no poden mantenir cap mena de vegetació forestal, però a les zones on es manifesten de manera moderada i el bosc encara és possible, s’hi instal·len els carrascars.

Els carrascars són alzinars pobres, amb estrats arbustius i herbaci de poca entitat. Les lianes i grans arbusts hi són rars i tampoc s’hi fa mai un herbei gaire esponerós. De les plantes típiques de l’alzinar, gairebé exclusivament les petites mates, com el camedris o la rogeta, romanen també fidels al carrascar, i generalment van acompanyades de plantes heliòfiles que rarament apareixen als alzinars litoral o muntanyenc. Probablement perquè ha de fer front a dificultats ambientals més serioses, el carrascar és un bosc més fràgil que no pas l’alzinar, amb una minsa capacitat de recuperació davant les agressions: per això actualment es troba molt malmès, a resultes de la seva explotació secular.

L’àrea dels carrascars es pot separar en dos grans sectors relativament diferenciats: l’un de continental, amb freds rigorosos a l’hivern, situat a la franja interior Baixa Ribagorça-Bages-Alcoià, i l’altre de meridional, fonamentalment al País Valencià, marcat sobretot per un estiu molt eixut i xardorós.

Els carrascars continentals

En un carrascar típic de les terres interiors (Quercetum rotundifoliae), solen formar part de l’estrat arbori la carrasca i el pi blanc, que ombregen més o menys un sotabosc on diverses espècies de les màquies i les brolles, com el garric (Quercus coccifera), la gatosa (Ulexparviflorus), el càdec (Juniperus oxycedrus), l’argelaga (Genista scorpius), l’arçot (Rhamnus lycioides) o el llistó (Brachypodium retusum), solen fer costat a unes quantes plantes més clàssicament boscanes, com l’aladern (Rhamnus alaternus), la rogeta (Rubia peregrinà), el lligabosc (Lonicera implexa) o el camedris (Teucrium chamaedrys), plantes que en conjunt recobreixen molt poca superfície perquè, malgrat que el nombre d’espècies que en fan part no és petit, aquestes apareixen només puntualment, l’una aquí l’altra allà, repartides de forma més o menys aleatòria.

El carrascar més ric (subas. rhamnetosum infectoriae) es fa a l’altiplà central català, en contacte amb les rouredes seques (altiplans del Solsonès i la Segarra) o amb els alzinars muntanyencs (Serralada Pre-litoral). En aquesta situació és freqüent la presència a la comunitat de plantes muntanyenques, com la viola boscana (Viola alba), l’arç blanc (Crataegus monogyna), la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), l’espina cervina de fulla petita (Rhamnus saxatilis) o el mateix roure valencià (Quercus faginea ssp. valentina), que donen al conjunt el màxim exponent d’exuberància dels carrascars de terra baixa.

Als indrets més elevats, fins i tot certes espècies eurosiberianes poden formar part dels carrascars. Es tracta llavors d’un bosc muntanyenc, el carrascar amb boix (subas. buxetosum), que substitueix l’alzinar muntanyenc a les serralades interiors calcàries o silícies seques, on aquest no arriba mai a fer-se, i marca el trànsit cap a les rouredes submediterrànies de muntanya. En són espècies característiques el boix (Buxus sempervirens), el corner (Amelanchier ovalis), el tortellatge (Viburnun lantana), el te de bosc (Galium vernum), el roure martinenc (Quercus pubescens), etc.

Els carrascars meridionals

Al migjorn català i a les muntanyes valencianes (500-1000 m d’altitud) és corrent una variant més xèrica i termòfíla del carrascar, el carrascar amb gatosa (Quercetum rotundifoliae ulicetosum), en el qual les espècies heliòfiles pròpies de les brolles juguen un paper encara més important que al carrascar típic.

A la terra baixa valentina litoral, el carrascar és rar i actualment les terres no conreades són ocupades en la seva major part per timonedes, brolles i màquies més o menys fragmentàries. Però en alguns barrancs i fons de valls de la Foia de Bunyol i la Plana Alta, hom pot trobar encara bosquets residuals de carrasques, sempre de reduïda extensió. Aquestes formacions (Rubio-Quercetum rotundifoliae), ultra diverses espècies molt termòfiles, compten amb la destacable presència del margalló (Chamaerops humilis) i l’arçot oleoide (Rhamnus oleoides ssp. angustifolia). L’àrea corresponent al domini d’aquest carrascar no es troba clarament establerta encara. És possible que certes zones litorals que nosaltres atribuïm a la màquia resultin potencialment ocupables pel carrascar amb margalló, sobretot a les fondalades i llocs obacs.

Les vorades arbustives dels alzinars i carrascars

El matoll de ginestó i el matoll de llessamí groc són comunitats d’arbusts pròpies del mantell marginal del bosc. Inicialment deurien ocupar l’espai de trànsit entre els alzinars o carrascars i d’altres formacions veïnes (comunitats de ribera, etc.), i fou probablement estenent-se a partir d’aquests indrets fronterers que passaren a ocupar el seu hàbitat actual: fondalades humides i llocs on el bosc ha estat destruït.

El matoll de ginestó (Clematido-Osyrietum albae) apareix en fondals i llocs humits, vora alzinars i boscos de ribera, des dels Pirineus fins al migjorn valencià. És presidit pel ginestó (Osyris alba) i en fan part la lleteresa vera (Euphorbia charadas), l’esbarzer (Rubus ulmifolius), la vidiella (Clematis flammula), etc.

El matoll de llessamí groc (Asparago-Jasminetum fruticantis) és propi del domini del carrascar i substitueix la garriga als indrets humits de sòl profund, especialment en els llocs on es dona inversió tèrmica. És abundant a les comarques frontereres entre els Pre-pirineus i les planes de l’Ebre. Hi domina el llessamí groc (Jasminum fruticans) i s’hi fan també l’arçot (Rhamnus lycioides), l’esparreguera (Asparagus acutifolius), el llistó (Brachypodium retusum), etc.

Els savinars de muntanya

A l’alta muntanya valenciana (estatge oromediterrani) dominen abassegadorament les formacions arbustives integrades per pulvínuls espinosos, de manera que la vegetació forestal hi apareix només tímidament i encara de forma atípica. Efectivament, les comunitats forestals que s’hi arriben a fer, els savinars de muntanya, no són boscos pròpiament dits, sinó formacions esclarissades de coníferes que no formen una massa contínua, sinó que es disposen en taques aïllades entre les quals ocupen el terreny prats de tendència extramediterrània.

Aquests savinars, emparentats amb els que prosperen abundosament a les terres fredes de l’interior de la península Ibèrica, són molt rars als Països Catalans, on es fan en dos únics indrets (Penyagolosa i àrea del Javalambre), al límit de llur àrea de dispersió.

A Penyagolosa, per sobre dels 1500 m d’altitud, es fa el savinar de savina de muntanya (Pino-Juniperetum sabinae), constituït bàsicament per tofes de savina de muntanya (Juniperus sabina) i de ginebre (Juniperus communis), entre els quals apareix, aquí i allà, el pi roig (Pinus sylvestris). El conjunt de plantes herbàcies que acompanyen el matoll és ric en espècies submediterrànies: marxívol (Helleborus foetidus), te de bosc (Galium vernum), pelosella (Hieracium pilosella), poa (Poa flaccidula), mèlica (Melica ciliata ssp. nebrodensis), etc.

El savinar de savina turífera (Juniperetum hemisphaerico-thuriferae) arriba a l’àrea valenciana del Javalambre, però s’hi troba ja en el límit de la seva distribució, raó per la qual es presenta molt empobrit. Es tracta d’un bosquet clar de savina turífera (Juniperus thurifera) i ginebre (J. communis).

Ambdós savinars tenen valor de cosa única dins el nostre patrimoni natural.

Les rouredes seques

Els boscos predominants a la regió submediterrània, clarament més humits que qualsevol dels conjunts forestals mediterranis, són les rouredes, però unes rouredes que hem de qualificar de seques, si les comparem amb els boscos de roures medioeuropeus i atlàntics. Ja hem dit que el clima submediterrani, sec en esguard del medioeuropeu i humit en el context mediterrani, representa una situació de trànsit; no és estrany, doncs, que la vegetació hi presenti caràcters intermedis. El relatiu fred de l’hivern és prou perquè dominin ja els caducifolis i semicaducifolis, però l’eixutesa de l’estiu és excessiva per a moltes de les plantes tendres que fan part dels boscos de fulla caduca de l’Europa humida.

Distribució de les rouredes seques submediterrànies i de les rouredes humides medioeuropeo-atlàntiques als Països Catalans.

Maber, original dels autors

Les rouredes submediterrànies són encara, semblantment als alzinars, boscos rics en arbusts —alguns d’ells sempreverds, com el boix— i pobres en plantes herbàcies. Els roures que presideixen les comunitats són, com l’alzina, arbres poc alts, i llurs fulles no són mai tan grans ni tan blanes com les dels roures declaradament higròfils; tot i ésser caduques romanen sovint a l’arbre, un cop seques, durant part de l’hivern (per això hom els qualifica de semicaducifolis). Malgrat que, en conjunt, el domini climàcic de les rouredes submediterrànies és extens, a hores d’ara es fa difícil trobar-ne claps prou grans i ben conservats. Rompudes per raons agrícoles, pasturades intensament, o explotades en un inadequat règim de bosc menut, la major part dels retalls de roureda que ens han pervingut són malmesos i degradats. En tot cas apareixen principalment a la muntanya mitjana de tendència continental, si bé n’existeixen també formes adaptades als climes marítims.

La roureda de roure de fulla petita

A les àrees més continentals i eixutes de la muntanya mitjana calcària, domina la roureda de roure de fulla petita (Violo-Quercetum fagineae), màxim exponent d’aquest caràcter de transició entre el bosc esclerofil·le i la vegetació caducifòlia i tendra pròpiament medioeuropea. Sovint en íntim contacte amb carrascars i garrigues, es fa allà on aquests no aguanten el fred (obacs, fondals), sense detonar gens en el conjunt. El roure de fulla petita (Quercus faginea ssp. valentina) és baix, amb fulles menudes, coriàcies i fins i tot un xic punxents als marges, i s’assembla més a l’alzina que a qualsevol gran arbre dels boscos humits. A l’àrea de Penyagolosa i muntanyes del Maestrat, on a les zones més baixes del seu domini (1000 m d’altitud) es fa abundosa la presència de la carrasca, arriba a ésser difícil de delimitar què és un carrascar amb roures o una roureda amb carrasques, sobretot perquè el sotabosc s’hi presenta molt ric en espècies mediterrànies (subas. quercetosum rotundifoliae).

En casos menys extrems, tot i que sota els roures no hi manqui mai un bon lot d’espècies mediterrànies, n’hi dominen d’altres com el boix (Buxus sempervirens), el corner (Amelanchier ovalis), l’arç blanc (Crataegus monogyna), la coronil·la boscana (Coronil·la emerus), la ginesta sessilifòlia (Cytisus sessilifolius), el cirerer de guineu (Prunus mahaleb), la viola de roureda (Viola willkommii), el marxívol (Helleborus foetidus), el gerani sanguini (Geranium sanguineum), el te de bosc (Galium vernum), etc. És el que sol succeir, per exemple, a l’àrea prepirinenca i a l’altiplà central català (on domina la subas. coronillo-quercetosum fagineae), i a les muntanyes de la Catalunya meridional (Prades, Montsant, etc.), tot i que aquí el boix es fa rar i a l’estrat arbori s’imposen la pinassa (Pinus nigra) i la blada de fulla petita (Acer opalus ssp. granatense) tant o més que el roure. Es tracta d’una altra variant (subas. paeonietosum), caracteritzada per la presència de la magnífica peònia de muntanya, d’espectaculars flors vermelles (Paeonia officinalis ssp. humilis), i de la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi var. crassifolia).

El domini potencial de la roureda de roure de fulla petita ocupa la zona pre-pirinenca compresa entre els 600 i el 1000 m d’altitud (limitat als obacs a les parts baixes), els altiplans de la Segarra i l’Anoia, la Conca de Barberà i les parts altes dels massissos més meridionals (Prades, Montsant, Cardó, Ports de Beseit i de Morella). A Penyagolosa es troba el límit meridional de la seva àrea.

La roureda de roure martinenc amb boix

El bosc de roures més típic de la regió submediterrània, de tendència menys meridional que l’anterior, és la roureda de roure martinenc amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis). Es tracta d’una roureda poc ombrívola, car l’estrat arbori no és gaire espès, i molt rica en arbusts, caducifolis els uns, perennifolis els altres. El boix (Buxus sempervirens), el corner (Amelanchier ovalis), l’arç blanc (Crataegus monogyna), el tortellatge (Viburnum lantana), la ginesta sessilifòlia (Cytisus sessilifolius), l’aranyoner (Prunus spinosa), l’olivereta (Ligustrum vulgare), l’avellaner (Corylus avellana), l’espina cervina de fulla petita (Rhamnus saxatilis), el sanguinyol (Cornus sanguínea) i encara d’altres hi formen un dens sotabosc, sovint enriquit per una colla més o menys nombrosa d’herbes entre les quals no solen mancar el marxívol (Helleborus foetidus), la prímula (Prímula veris), les violes (Viola) i la fetgera (Hepatica nobilis). La roureda de roure martinenc tal com fou descrita inicialment al Llenguadoc quasi que no es troba al S dels Pirineus: al nostre país s’hi constitueixen d’altres variants, totes calcícoles, que van des de formes veïnes als alzinars fins a formes de transició amb les fagedes.

La forma més típica i també la més esponerosa de roureda de roure martinenc amb boix del nostre país calcari (Berguedà, Ripollès, Osona, Alt Urgell, Pallars, etc.) comença a aproximar-se força a la vegetació forestal medioeuropea (subas. buxo-cytisetosum sessilifoliae). Hi apareixen encara algunes espècies mediterrànies, com l’heura, la rogeta, o la mateixa carrasca als llocs ben assolellats, però no hi juguen mai cap gran paper. El gruix de la comunitat el formen els arbusts submediterranis típics, entre els quals domina molt el boix, i el sòl apareix guarnit d’un estrat herbaci força dens i diversificat. L’arbre dominant és, naturalment, el roure martinenc, però també s’hi troben exemplars de roure cerrioide (Quercus cerrioides) o de pi roig (Pinus sylvestris) i de blada de fulla gran (Acer opalus ssp. opalus).

En els punts on l’àrea de la roureda de roure martinenc es posa en contacte amb la dels alzinars (Montserrat, Muntanyes de Prades) penetren a la comunitat un grup important d’espècies mediterrànies, com l’alzina (Quercus ilex), Paladern fals (Phillyrea latifolia), el marfull (Viburnum tinus), la falzia negra (Asplenium onopteris) o l’heura (Hedera helix). També hi és molt abundant el grèvol (Ilex aquifolium), i per contra hi manquen algunes de les espècies eurosiberianes típiques (subas. rusco-hederetosum). A la plana de Vic, sobre sòls margosos o argilosos, es fa una altra variant (subas. coriario-cornetosum) que resulta pròxima a l’anterior, però molt empobrida en boix. Una altra encara (subas. fagetosum), abundant en faig (Fagus sylvatica), marca el pas cap a les fagedes amb boix.

La roureda de roure martinenc amb falguera aquilina

Sobre sòls silícics, el sotabosc de la roureda de roure martinenc canvia força d’aspecte. El boix i d’altres espècies calcícoles desapareixen del tot i s’hi fan molt dominants diverses plantes acidòfiles, com la falguera comuna o aquilina (Pteridium aquilinum) i l’escorodònia (Teucrium scorodonià). Hom parla aleshores de la roureda de roure martinenc amb falguera aquilina (Pteridio-Quercetum pubescente), pròpia de les zones submediterrànies i silícies dels Pre-pirineus (Vallespir, Ripollès, Pallars, etc.) i del front oriental humit del Principat (Guilleries, Garrotxa, Montseny, etc.).

Les rouredes de roures martinenc i de fulla gran i de roures martinenc i africà

A les àrees silícies de clima marítim, la roureda de roure martinenc típica no s’hi arriba a fer, i és substituïda per unes altres rouredes submediterrànies, en les quals el roure martinenc comparteix l’estrat arbori amb d’altres roures, de forma que es constitueixen rouredes mixtes. És el cas de les rouredes de roures martinenc i de fulla gran o de roures martinenc i africà.

La roureda de roures martinenc i de fulla gran (Aceri-Quercetum petraeae) és pròpia de les àrees silícies de la muntanya mitjana plujosa, i apareix al Montseny, a l’alt Conflent i a l’Albera, entre els 700 i els 1300 m d’altitud (tot i que a la cara N de l’Albera arriba a baixar fins als 300 m). A més del roure martinenc (Quercus pubescens) i el roure de fulla gran (Q. petraea), l’estrat dels arbres duu altres caducifolis, com la blada de fulla gran (Acer opalus ssp. opalus) i la moixera (Sorbus aria). L’estrat herbaci, integrat principalment per espècies silicícoles eurosiberianes, és ric i variat.

La roureda de roures martinenc i africà (Sorbo-Quercetum canariensis) es fa als indrets més humits del domini mediterrani, a l’àrea silícia de la Selva i del Vallès Oriental, i arriba fins pràcticament el nivell del mar (per sota dels 100 m d’altitud). No és sorprenent, doncs, que hi apareguin espècies com la surera (Q. suber) acompanyant el roure martinenc (Q. pubescens) i el roure africà (Q. canariensis) —arbre de fulles serrades i llargues de mig pam o més—, però cal assenyalar que no hi manquen tampoc plantes típicament eurosiberianes (Melica uniflora, Lonicera peryclimenum, etc.).

Ambdues rouredes ocupen àrees restringides, localitzades a les parts més humides de la regió submediterrània, i són comunitats de transició cap a les rouredes atlàntiques.

La roureda de roure reboll

També resulta molt localitzada als Països Catalans la roureda de roure reboll o rebollar (Cephalanthero-Quercetum pyrenaicae), roureda pròpia de la regió atlàntica ibèrica. Només apareix a les Muntanyes de Prades i a Penyagolosa, massissos més o menys relacionats amb el Sistema Ibèric. (Malgrat allò que podria fer pensar el seu nom científic, el reboll no es troba als Pirineus; cal recordar que els noms científics no són descriptius, sinó purament apel·latius.) En ambdues localitats, la roureda de roure reboll es fa sobre substrats silícics (granits i gresos), entre els 950 i els 1450 m d’altitud.

El reboll (Quercus pyrenaica)*, inconfusible per les seves fulles grans i molt profundament lobulades, sol formar un estrat arbori dens, sovint acompanyat pel pi roig (Pinus sylvestris). Sota dels arbres, l’estrat arbustiu, integrat gairebé exclusivament per aranyoner (Prunus spinosa) i arç blanc (Crataegus monogyna), té molt poca rellevància; de vegades, fan part de l’estrat arbustiu els nombrosos tanys o rebolls que ixen de les rabasses tallades o fins de les arrels superficials dels arbres, fet característic d’aquesta espècie de roure —d’on li ve el nom popular— que el fa molt pertinaç en l’ocupació d’un espai. L’estrat herbaci, en canvi, és molt ric; el caracteritzen, entre d’altres, el curraià (Cephalanthera rubra) i la falguera comuna (Pteridium aquilinum).

La teixeda

A l’estatge de les rouredes seques o de l’alzinar muntanyenc, a les canals i repeus de cingles més o menys esmicoladissos, pot constituir-se la teixeda (Saniculo-Taxetum). Es tracta d’una comunitat presidida pel teix (Taxus baccata), arbre alhora elegant i resistent, capaç de suportar freqüents allaus de rocs, sempre que pugui arrelar en sòls profunds, als obacs humits. En aquests indrets, es veu acompanyat d’un seguit de plantes nemorals eurosiberianes, realment sorprenents en un context mediterrani, associades amb un perennifoli com el teix: la sanícula (Sanícula europaea), la poa nemoral (Poa nemoralis), la campaneta traqueli (Campanula trachelium), el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum), l’herba de sant Robert (Geranium robertianum ssp. robertianum), etc. També hi és freqüent el grèvol (Ilex aquifolium).

La teixeda prospera sobre substrats calcaris o gresos de ciment calcari, entre els 800 i els 1000 m d’altitud, a les serralades costaneres catalanes, des de Montserrat als Ports, i a Penyagolosa.

La freixeneda seca

La freixeneda seca (Orno-Quercetum fagineae) és un bosquet de caducifolis que gosa instal·lar-se enmig d’alzines i carrasques, a les fondalades obagues de les muntanyes mediterrànies més meridionals, per damunt dels 900 m d’altitud. En ple domini dels alzinars, constitueix l’avantguarda austral de la vegetació de fulla caduca, i potser és precisament això, juntament amb la vistosa florida del freixe de flor (Fraxinus ornus), allò que fa atractiva la freixeneda: raresa de tardors virolades i primaveres blanques enmig del constant verd sobri general.

La freixeneda seca es constitueix només al migjorn valencià, i, ultra freixe de flor, porta blada de fulla petita (Acer opalus ssp. granatense) i moixera (Sorbus aria) —que solen dominar—, teix (Taxus baccata), arç blanc (Crataegus monogyna) i corner (Amelanchier ovalis).

Les pinedes seques

Distribució de les pinedes mediterrànies, montanes i subalpines als Països Catalans.

Maber, original dels autors

Cap superfície arbrada no té, a la nostra terra baixa, l’entitat de les pinedes. I això no obstant, es tracta en força casos de boscos secundaris, o ni tan sols de veritables boscos, sinó de simples formacions arbòries recobridores de brolles no pas menys secundàries. Els pins són, en general, espècies rústegues capaces d’adaptar-se a les pitjors condicions, però no d’explotar òptimament, en termes ecològics, les bones. Creixen de pressa, fet que els fa econòmicament cobejables, sobretot quan cal fusta per a fer pasta de paper (l’estructura de llurs fibres és prou indicada per a aquesta destinació), alhora que també resulta d’interès, si allò que cal és repoblar en poc temps àrees desforestades. Encapçalen fases poc madures de la successió, i participen per tant de l’efervescent plasticitat que caracteritza aquestes: és tant com dir que tenen l’èxit assegurat en un món vegetal sotmès a maltempsades i/o explotació quantitativa (totes les espècies conreades en agricultura tenen aquestes particularitats). Però els pins no deixen d’ésser, en molts casos, espècies autòctones que no han hagut pas d’esperar l’aparició de l’home per a jugar llur paper: hi són de sempre, i de sempre intervenen.

Les pinedes mediterrànies de pins blanc, pinyer o pinastre

El pi blanc (Pinus halepensis), el pi pinyer (P. pinea) i el pinastre (P. pinaster) són arbres que probablement tingueren poca o cap rellevància en el mantell forestal primitiu del nostre país. A mida, però, que l’home ha fet recular els alzinars, els carrascars i les suredes, s’han expandit de manera formidable, fins a esdevenir els arbres més abundants a la nostra terra baixa. Efectivament, quan els boscos esclerofil·les cobrien grans extensions, els pins, arbres primitius, tolerants i resistents, restaven rellegats als llocs més ingrats, on les alzines no podien créixer (clarianes pedregoses, carenes ventoses, relleixos de cingle, àrees litorals sotmeses als aerosols marins, etc.), i probablement només arribaren a formar pinedes extenses allà on el bosc esclerofil·le no podia fer masses de vegetació compacta a causa de la sequedat o a l’escassesa del sòl.

Productors d’una fabulosa quantitat de pinyons que poden germinar als llocs oberts, els pins proliferen ràpidament i tenen una enorme capacitat d’invasió: si es produeix una clariana a l’alzinar (per tala, incendi, etc.), són capaços d’ocupar-la tot seguit. Si res no alterés el curs dels esdeveniments, progressivament creixerien els arbusts de l’alzinar i, a llur ombra, les alzines: tard o d’hora, els pins, que no poden viure a l’ombra (són plantes heliòfiles), quedarien novament acantonats als seus hàbitats marginals. Però en aquest punt l’actuació de l’home ha estat i és decisiva. Amb la seva reiterada intervenció (estassades periòdiques i tales, focs provocats, etc.) ha alterat el curs de la successió reconstitutiva i ha aconseguit, no solament mantenir la pineda, sinó estendre-la profusament. El mateix incendi forestal, bé que anorrea la pineda amb el seu pas, instaura les condicions d’espai obert que en fan possible una nova implantació, tot fent recular molt en el temps les possibilitats d’un nou bosc esclerofil·le: paradoxalment, doncs, el foc afavoreix els pins, en la mesura que perjudica especialment les alzines, tal com jahaestat exposat més amunt, a propòsit del foc i la vegetació mediterrània.

Actualment, les pinedes, a causa de tot això i de la plantació directa, per reforestació, de què també han estat objecte, dominen el nostre paisatge mediterrani, fins al punt que per a molta gent pineda i bosc han arribat a ésser sinònims. La pineda mediterrània és aquell bosc popular lligat als diumenges ociosos, als aplecs, a les arrossades i a les fragàncies silvestres de reines, farigola i romaní. I és així perquè, al contrari de l’alzinar, les pinedes són arbredes acollidores, buides de sotaboscos excessius, sovint encatifades només de pinassa, o bé més o menys poblades per les flairoses plantes de les brolles. En rigor, són brolles arbrades, més que no pas boscs, donat que el pi —i d’això tothom en sap alguna cosa, si ha passat una tarda d’estiu sota els pins, sentint l’enfadós cant de les cigales— és incapaç de crear l’ambient forestal ombrívol i fresc que genera l’alzina. De fet, el pi es comporta com una espècie més de la brolla, destinada, igual que les altres, a ésser desplaçada pel bosc esclerofil·le, si es deixa camp lliure a la dinàmica pròpia de la vegetació. Aquesta dinàmica actua, a nivell de sotabosc, mitjançant transformacions imperceptibles en una visió superficial i a curt termini del paisatge: són els canvis en la composició del sotabosc i en la qualitat del sòl qui determina la millora o empitjorament de les condicions que poden permetre a la pineda l’evolució cap a l’alzinar, al marge que els pins siguin exemplars més o menys grans i vigorosos. Sota els pins no hi ha ambient nemoral, i per això mateix hi manca un lot especial de plantes de sotabosc. Hi trobem només brolles o prats secs, amb el mateix aspecte i composició que els que prosperen als llocs oberts.

La pineda de pi blanc (Pinus halepensis) ocupa grans extensions a la terra baixa, tant sobre substrats calcaris, com sobre substrats esquistosos, i defuig només els sòls massa saulonosos; constitueix el bosc més comú als Països Catalans. En la majoria dels casos es tracta de boscos secundaris, però és probable que en moltes àrees de sòl magre del migjorn català, del País Valencià i de les Illes sigui l’única formació forestal autòctona possible en l’actualitat, de manera que secundària o primària fóra en tot cas final: els carrascars o els alzinars, fins les màquies litorals, no deuen tenir ja cap gran possibilitat de futur en aquests indrets.

La pineda de pi pinyer (P. pinea) es desenvolupa bé sobre sauló, raó per la qual ocupa sobretot els substrats cristal·lins. Les pinedes més ufanoses es troben a les contrades silícies i marítimes del Baix Empordà, de la Selva i del Maresme, sovint plantades per a fixar dunes litorals (Castelldefels, Guardamar, etc.).

La pineda de pinastre (P. pinaster) és molt menys estesa. Es troba aquí i allà, en indrets silícics més aviat humits, però només apareix de manera dominant a les àrees gresoses del País Valencià (Desert de les Palmes, Penyagolosa, etc.); també es fa en estatges submediterranis.

Les pinedes submediterrànies de pi roig, pinassa o pinastre

Ja ha estat dit que no és rar que el pi roig (Pintis sylvestris) i la pinassa (P. nigra) formin part habitual de l’estrat arbori de les rouredes seques. En alguns casos aquesta situació arriba a ésser tan accentuada que es presenten "rouredes" de pins (pinedes roviroses), és a dir, que un estrat arbori de pins recobreix un sotabosc típic de roureda, i pot succeir, fins i tot, que aquestes pinedes siguin comunitats del tot estabilitzades i permanents en indrets de característiques especials. Com a la terra baixa, també pot donar-se el cas que la pineda sigui una bosquina arbrada, però és menys corrent.

El pi roig (Pinus sylvestris) és l’arbre més abundant a l’estatge submediterrani, sobretot al domini de les rouredes de roure martinenc o de roure reboll, tant en àrees calcàries com en silícies. Constitueix arreu pinedes secundàries, ja sigui fent-se més abundant en les rouredes que els mateixos roures (Buxo-Quercetum pubescentis hylocomio-pinetosum sylvestris ofestuco-pinetosum, en el cas del domini del roure martinenc), o bé recobrint brolles i joncedes. De fet, el pi roig és un arbre de tendències extramediterrànies que es desenvolupa especialment bé, pel que fa al nostre país, a l’estatge altimontà, on fa pinedes primàries molt importants al domini que li és propi; el món submediterrani li resulta relativament marginal, poc humit —cal recordar que és el gran dominador de la "taigà" europea— i potser per això hi fa aquest paper d’arbre oportunista, més aviat secundari. Però això no obstant, en alguns indrets arriben a constituir-se també pinedes submediterrànies de pi roig de caràcter permanent.

Aquest és el cas de la pineda rovirosa de pi roig amb gèum boscà (Geo-Pinetum sylvestris), que prospera a l’àmbit del roure de fulla petita (aliança Quercion pubescenti-petraeae), allà on els sòls prims i pedregosos o bé el clima, excepcionalment fred, no són gens favorables al desenvolupament dels roures; a l’àrea dels Ports de Beseit-Morella recobreix grans extensions, fins a constituir-hi gairebé l’únic bosc submediterrani, i també apareix al Maestrat i a Penyagolosa, però relegada només als llocs més ingrats.

També fóra el cas de la pineda de pi roig amb buixol (Anemono-Crataegetum pinetosum), que forma clapes més o menys permanents a Penyagolosa, al domini de la roureda de roure reboll, en fondals extraordinàriament ombrívols i humits. Es tracta d’una pineda excepcionalment rica en plantes medioeuropees (no en va és inclosa dins l’aliança Fagion sylvaticae), insòlites en una àrea tan meridional: el buixol (Anemone nemorosa), la sanícula (Sanícula europaea), la poa nemoral (Poa nemoralis), el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum), etc., o la falguera comuna (Pteridium aquilinum) quan manquen aquestes. La comunitat és especialment rica quan en lloc dels pins s’hi fa (arceda amb buixol, aleshores: subas. typicum) un estrat atapeït d’arç blanc (Crataegus monogyna), aranyoner (Prunus spinosa), gatell (Salix atrocinerea ssp. catalaunica) o avellaner (Corylus avellana).

I fóra també el cas, encara, de les pinedes subhumides de pi roig, de tendència boreal i ja clarament relacionades amb les altimontanes i humides a què abans hem al·ludit (aliança Deschampsio-Pinion), concretament la pineda de pi roig amb boixerola (Arctostaphylo-Pinetum catalaunicae), pròpia dels indrets saulonosos de les Muntanyes de Prades i de Beseit, i la pineda de pi roig amb bruguerola (Deschampsio-Pinetum valentinum), que es fa en indrets silicios de Penyagolosa.

La pineda de pinassa (Pinus nigra) té sempre caràcter secundari i apareix, sobretot, al domini de la roureda de roure de fulla petita, en terrenys calcaris. Habitualment forma part de l’estrat arbori de la roureda, on substitueix, o com a mínim emmascara, els roures, però també pot fer-se sobre diferents etapes de la successió (joncedes, rouredes degradades, etc.).

La pineda de pinastre (Pinus pinaster) és més aviat rara a la regió submediterrània. Apareix a les muntanyes valencianes, sobretot a Penyagolosa, recobrint brugueres i brolles d’estepa muntanyenca, al domini del rebollar.

Les plantacions fustaneres

L’explotació del bosc per a obtenir combustible (llenya diversa, carbó d’alzina), fusta d’ebenisteria (roures, freixes, faigs, etc.) o de construcció (pins, avets, etc.), o bé d’altres elements comercialitzables (suro, pinyons, etc.), és una activitat secular. Els canvis en la requesta del mercat han dut a una caiguda dels combustibles vegetals i a un increment extraordinari, per contra, de les fibres papereres, mentre que els usos de fusteria i ebenisteria es mantenen, fets tots ells que han contribuït a variacions en l’estratègia de l’explotació del bosc, per exemple en la valoració de les pinedes sobre les suredes, rouredes i alzinars. Però sobretot han dut a la introducció de les plantacions fustaneres, als camps de fusta sotmesos a un règim agrari o quasi, ben distint del simple afavoriment bosquetà d’una espècie espontània sobre una altra.

Les castanyedes foren potser les primeres d’aquestes plantacions, efectuades molts anys enrera en un règim encara silvícola. Del castanyer (Castanea sativa), hom n’obtenia castanyes i, sobretot, fusta per a botería mitjançant un tractament en règim de bosc menut. Les castanyedes, actualment força desateses, fan boscos caducifolis seminaturals al domini de l’alzinar muntanyenc i de les rouredes seques, sobre sòls silícics, a les Muntanyes de Prades, al Montnegre i al Montseny, a l’Albera i a les Guilleries.

Participen d’aquest règim encara silvícola les plantacions de l’americà pi insigne (Pinus radiata), assajades amb èxit dubtós en obagues humides i silícies del Principat, així com d’altres plantacions de pins igualment exòtics. Aquesta és una línia poc recomanable que s’ha desautoritzat per ella mateixa.

Però les plantacions més conspícues i inobjectables són les efectuades, a les planes al·luvials humides, amb caducifolis de ribera: pollancres i carolines (Populus nigra, P. deltoides, P. canadensis, etc.), plàtans (Platanus hybrida), etc. Es tracta d’arbredes de creixença ràpida que hom "sega" i replanta cada 15-20 anys (o més, o menys, segons les espècies i els llocs), adobades i regades com un camp qualsevol (quan els plançons encara fan poca ombra, hom sol plantar blat de moro o altres farratges a les entretires). D’aquests camps de fusta, elements assenyalats en el paisatge, se’n troben a tots els riberals, sobretot del Principat, però és al Vallès Oriental, a la Selva i al Gironès on predominen.

I cal, finalment, referir-se a les diverses espècies d’eucaliptus (Eucalyptus). En règim de pura plantació de fusta, han estat introduïts en molts indrets, sobretot al front oriental humit català. Es tracta d’espècies de creixement rapidíssim, susceptibles de rebrotar repetidament després de fins dues o tres tales reiterades molt seguides (una cada 10-15 anys), fet que, unit a les virtuts papereres de llurs fibres, els fa econòmicament prou interessants. Però l’exotisme total dels eucaliptus (procedeixen d’Oceania) i llur subsegüent inadequació als nostres ecosistemes obligarien a una prudència superior a l’observada fins ara en llur ús. Per raons edàfiques, faunístiques i paisatgístiques, no sembla oportú substituir suredes, com s’ha arribat a fer, per plantacions d’eucaliptus, i menys si això comporta afeixaments poc curosos de vessants fràgils, com són tots els saulonosos; la plantació en secans abandonats, per contra, fóra probablement quelcom de més raonable i una forma de recuperar el capital històricament acumulat en anivellaments i margenades avui perduts per al procés productiu (i fins per al patrimoni paisatgístic, car llur ruïna progressiva, per abandó, desfigura la imatge secular del territori).