Cicle anual d’un prat mediterrani, en el qual s’observa que la plenitud vegetativa és atesa durant l’hivern i la primavera, mentre que l’estiu coneix el periode de repòs o de marcescència.
J. Nuet i Badia, original dels autors
El país mediterrani, abassegadorament dominat per les comunitats llenyoses constituïdes per arbres i arbusts, resulta més aviat escàs en formacions herbàcies. L’eixutesa estival dificulta seriosament la vida de les herbes, les quals, amb llurs menudes arreletes incapaces d’arribar fins als nivells profunds, més humits, han d’acontentar-se bombant l’aigua que troben als nivells superficials, totalment exarréïts durant l’estiu; si l’aridesa és extrema, arriba a ésser impossible l’existència dels prats. Per això, a les nostres terres eixutes meridionals i continentals, la degradació i anorreament de les bosquines no pot donar altra cosa que superfícies nues, en les quals només a les èpoques favorables reïxen a instal·lar-se alguns pradells temporers. A les àrees de climes més suaus, en canvi, és corrent que la descripció de les formacions arbustives dugui com a conseqüència la instauració de prats més o menys permanents.
No ens hem d’enganyar, però. Quan parlem de prats, a la regió mediterrània, ens estem referint a prats secs, dominats per gramínies de fulles dures i sovint caragolades que, fora d’una fugaç ufana primaveral, mostren sempre un agostat to grogós; el conjunt té ben poca cosa a veure amb les gespes verdes i gemmades que acostumem a associar amb el terme "prat". Ben mirat, potser fóra més exacte tractar els prats mediterranis com a erms, en sentit ampli, car la major part —excepció feta de certs fenassars subhumits— en tenen l’estructura: presidits per només algunes espècies perennes resistents (llistó, fenàs, albellatge, sanadella, espart, etc.) que formen poblacions més o menys esclarissades, exhibeixen, entremig d’aquestes, espais lliures ocupats per teròfíts que formen pradells efímers durant les temporades prou humides. Certament, segons les disponibilitats d’aigua, es dona tota una gradació en el nombre d’espècies permanents i en llur caràcter més o menys xèric, així com en la densitat dels poblaments que formen, de manera que és possible de distingir diverses comunitats, les unes més erèmiques que les altres, i hom sol reservar el tractament d’erms per a les formes més extremament pobres.
Els fenassars
Els prats mediterranis més esponerosos són els gramenets dominats pel fenàs de marge (Brachypodium phoenicoides), els quals prosperen exclusivament en indrets només discretament eixuts, si no subhumits. Es tracta de comunitats riques en herbes perennes, força denses i altes (40-80 cm), verdes durant la major part de l’any.
Fenassar típic en un marge agrícola de Sant Cugat (Vallès Occidental).
Albert Marjanedes
El fenassar típic (Brachypodietum phoenicoidis) es fa a les contrades plujoses del domini de l’alzinar o de les rouredes, i el seu hàbitat usual són, al Principat, els talussos i marges dels conreus, mentre que a les àrees més eixutes del País Valencià es refugia prop de cursos d’aigua i fonts, a les fondalades. A les Illes se’n fan només retalls escadussers, a Mallorca. Ultra el fenàs de marge, que domina totalment en la comunitat, és corrent la presència d’altres espècies perennes, com el fonoll (Foeniculum vulgare), el plantatge de fulla estreta (Plantago lanceolata), la bracera (Centaurea aspera), el trèvol pudent (Psoralea bituminosa), el dactilis (Dactylis glomerata), el panical (Eryngium campestre), l’escabiosa (Scabiosa atropurpurea ssp. marítima), la pimpinella (Sanguisorba minor) o les corretjoles (Convolvulus arvensis, C. althaeoides); les anuals resulten, en canvi, poc abundants.
El fenassar amb fromental petit (Trisetario-Brachypodietum phoenicoidis) i el fenassar amb polígala gironina (Polygalo-Ononidetum spinosae) són comunitats encara més tendres, que comencen d’acostar-nos a les ufanoses prades medioeuropees. Són pròpies dels indrets mediterranis més plujosos, generalment silícics, i porten espècies de caire septentrional, com el rapuncle (Campanula rapunculus), que apareix a totes dues comunitats, el fromental (Arrhenatherum elatius), el fromental petit (Trisetaria flavescens) i una cua de rata (Phleum phleoides), pròpies del fenassar amb fromental petit, o la polígala gironina (Polygala vulgarís ssp. mediterranea var.gerundensis), el gram d’olor (Anthoxanthum odoratum), el càrex glauc (Carex flacea), el guixó de prat (Lathyrus pratensis) i la serverola (Agrimonia eupatorio), que caracteritzen el fenassar amb polígala gironina. Ambdues comunitats es fan només a l’orient del Principat, i poden considerar-se fornies de transició entre el fenassar típic i els prats dalladors eurosiberians (Arrhenatherion).
Més xèrics que el fenassar típic resulten, en canvi, els fenassars baleàrics. A Mallorca i a Menorca es fa el fenassar amb pericó perfoliat (Hyperico-Brachypodietum phoenicoidis), dominat per lletereses i bracera, i en el qual apareixen el pericó perfoliat (Hypericum perfoliatum), la pastanaga borda de flor grossa (Daucus carota ssp. maximus) i una vistosa umbel·lífera, l’estaca-rossí groc (Kundmannia sicula). Aquesta arriba a dominar totalment a la part oriental de Mallorca, més eixuta, on constitueix el fenassar d’estaca-rossí (Brachypodio-Kundmannietum siculae).
Una altra mena de pastura baixa i poc densa, en la qual domina l’herba-fam (Plantago albicans), molt més seca que no pas els fenassars, s’hi relaciona des d’un punt de vista fitocenològic a causa de la seva composició florística. Es tracta del pradell d’herba-fam (Salvio-Plantaginetum albicantis) que a més de certes espècies habituals als fenassars, com l’escabiosa, les corretjoles, el fonoll, etc., duu algunes plantes de tendència nitròfïla, com el tarrec (Salvia verbenaca), el morritort de fulla estreta (Lepidium graminifolium) o la filamaria (Erodium malacoides). Es fa a la major part de la terra baixa mediterrània.
El prat sabanoide d’albellatge
Si certs fenassars, suara al·ludits, representen una irradiació medioeuropea en el nostre món mediterrani, el prat sabanoide d’albellatge (Hyparrhenietum hirto-pubescentis) hi posa una pinzellada tropical. En efecte, l’albellatge (Hyparrhenia hirta) és una gran gramínia tropical d’àmplia dispersió africana que arriba només a les contrades més meridionals del continent europeu, i els prats que presideix encarnen, en una forma septentrional empobrida, l’extrem d’àrea dels immensos gramenets que constitueixen la sabana africana.
Prat sabanoide d’albellatge en un solell esquistós de la Serra de Collserola (Barcelonès).
Albert Marjanedas
El prat d’albellatge sol estructurar-se en dos estrats herbacis ben diferenciats, l’un alt, que pot ultrapassar el metre, i l’altre més baix, de poc més d’un pam d’alçària. L’estrat alt és generalment dens, i constituït, a més de l’albellatge, que hi domina totalment, per d’altres plantes de tiges dretes i nombroses, com la ginesta (Spartium junceum), el fonoll (Foeniculum vulgare) o la ruda (Ruta chalepensis), que contribueixen a donar aspecte sabanoide a la comunitat. A l’estrat baix la domináncia correspon al llistó (Brachypodium retusum), que s’acompanya de diverses espècies mediterrànies i subtropicals: l’albellatge contort (Heteropogon contortus), la corretjola rogenca (Convolvulus althaeoides), el veçó (Lathyrus articulatus), l’herba d’eruga (Scorpiurus subvillosa), l’herba d’olives (Micromeria graeca), l’ullastre de frare (Phagnalon saxatile), etc., formen un conjunt ric i força dens; entremig poden haver-hi encara algunes anuals. Amant tant de substrats calcaris com silícics, cerca sobretot les temperatures altes i defuig l’aridesa; els seus requeriments són els de les comunitats tropicals: escalfor i humitat. És per això que el trobem sobretot als solells litorals de les àrees menys eixutes (Principat) i progressivament refugiat als obacs quan les temperatures augmenten (migjorn valencià, Illes).
És possible de distingir diverses variants en el prat sabanoide d’albellatge. La més típica (subas. lathyretosum articulatae) és presidida per l’albellatge gros (H. hirta ssp. hirta), molt robust, i es fa als indrets que ofereixen condicions ecològiques més favorables: sòls profunds i ambients subhumits. Si els sòls són prims i pedregosos i l’ariditat augmenta, és substituïda per una altra (subas. pubescentetosum), dominada per l’albellatge petit (H. hirta ssp. pubescens), de port més discret. A Menorca i al migjorn valencià, el prat d’albellatge apareix ja esclarissat i empobrit, i hom parla de variants especials, l’una, menorquina, abundant en petites plantes anuals (subas. asphodeletosum), i l’altra, alacantina, amb espart bord (Lygeum spartum) i sanadella parviflora (Stipa parviflora) (subas. stipetosum parviflorae).
Els llistonars
Els prats mediterranis més estesos són els presidits pel llistó (Brachypodium retusum), gramínia estrictament mediterrània, de fulles estretes, curtes i nombroses que es disposen gairebé perpendiculars a la tija. Els llistonars ocupen sobretot els sòls poc profunds i eixuts, on els prats que acabem de contemplar, més exigents, no poden instal·lar-se. Malgrat llur gran difusió, mostren una estructura i composició bàsicament constant: es tracta de comunitats constituïdes per un reticle perenne format pel llistó —verd hivern i primavera, torrat a l’estiu— entremig del qual germina una llarga colla de plantes anuals menudes quan la humitat del sòl ho permet. Tot plegat, el conjunt és una formació baixa que només supera els 10-15 cm quan a la primavera pugen les espigues del llistó.
Llistonar particularment eixarreït en un sòl pedregós del Massís de Garraf (Garraf).
Jordi Carreras
El llistonar típic (Phlomido-Brachypodietum retusi) es fa sobre sòls calcaris, al país de l’alzinar. Acompanya tot l’any al llistó una altra espècie molt abundant, el salvió blener (Phlomis lychnitis), i també, més esparsament, el dactilis (Dactylis glomerata), la farigola (Thymus vulgaris) i la corretjola rogenca (Convolvulus althaeoides). Els teròfits que hom hi pot trobar des de la tardor a començament d’estiu configuren una bella col·lecció que sovint depassa el mig centenar d’espècies. No és pas qüestió de donar-ne una feixuga i inoportuna llista; citem només, a tall d’exemple, algunes de les més conegudes: la lleterola (Euphorbia exigua), els melgons (Medicago), els trèvols (Trifolium), el llinet (Linum strictum), el lli estellat (Asterolinon linum-stellatum), la rèvola borda (Sherardia arvensis), el gram estrellat (Echinaria capitata), el blat del diable (Bromus madritensis), etc. Totes aquestes petites plantes són més abundants als replanets i fondals que no pas als vessants, cosa que es comprèn, si hom té en compte que l’aigua de les pluges autumnals arrossega fàcilment les petites granes.
El llistoriar típic és substituït pel llistonar amb ruda (Ruto-Brachypodietum retusi) quan el clima es fa continental, i pel llistonar amb iva borda (Teucrio-Brachypodietum retusi) a les terres meridionals. El primer es caracteritza per la presència de la ruda (Ruta chalepensis) i la nebulosa (Stipa pennata) al costat de les espècies habituals, mentre que el segon duu iva borda (Teucrium psedochamaepytis) i altres espècies meridionals, formant un conjunt força empobrit comparat amb el típic.
A les Balears es fa encara un altre tipus de llistonar, el llistonar amb herba plana (Hypochoerido-Brachypodietum retusi), en el qual el llistó comparteix la domináncia amb l’herba plana (Hypochoeris achyrophorus) i amb I’albó (Asphodelus microcarpus). Les anuals hi són igualment abundants.
Pot relacionar-se amb aquest llistonar, tot i que el llistó no hi predomini, el pradell d’estepa blenera i poa bulbosa (Poo-Phlomidetum italici) que es fa només a les muntanyes baleàriques, als indrets més o menys calcigats pel bestiar. A més d’albó, poa bulbosa (Poa bulbosa) i margall de fulla estreta (Lolium rigidum), duu una esplèndida planta baleárica, l’estepa blenera (Phlomis italica).
Sobre substrats silícics, els llistonars presenten un aspecte prou semblant als de les terres calcàries, presidits igualment per l’inevitable llistó, però hi manquen totes les espècies exclusives dels terrenys carbonatats. Al seu lloc hi abunden petites plantes calcífugues, entre les quals no solen mancar certs trèvols (Trifolium stellatum, T. scabrum, T. cherleri, T. glomeratum, T. arvense, etc.), raó per la qual parlem d’un llistonar amb trèvols (Trifolio-Brachypodietum retusi).
Duen llistó, i per tant poden connectar-se amb els llistonars, tot i que presentin un aspecte força diferent, els pradells de nebulosa (Brachypodio-Stipetum mediterraneae i Thero-Stipeturrí), propis del domini de les rouredes (Moianès, Plana de Vic, Penyagolosa), que són presidits per espècies de procedència estèpica, la nebulosa (Stipa pennata ssp. mediterranea) i la sanadella capil·lada (S. capillata), alhora que duen una llarga cohort de teròfits submediterranis. Es tracta de comunitats que prosperen només en sòls calcaris molt degradats, inaptes per a mantenir agrupaments més exigents.
Els pradells d’anuals
Quan el sòl esdevé tan prim que és incapaç de suportar cap espècie que no tingui rels absolutament petites, les plantes perennes no poden prosperar, i l’únic poblament vegetal possible són els humils pradells d’anuals. Aquests pradells, que ocupen sempre extensions reduïdes, són integrats per herbetes de port insignificant, que passen fàcilment desapercebudes, si hom no s’ajup expressament per a observar-les. Val la pena, però, fer el gest, car és el primer pas per a la descoberta meravellosa d’un món tan menut com diversíssim en formes i colors. La majoria d’aquestes espècies són les que poblen també els espais buits de llistonars, fenassars i prats d’albellatge; d’altres són exclusives dels llocs més ingrats (codines, replanets, sorrencs, etc).
Els pradells sílicícoles
Pradells d’anuals instaurats sobre substrats silícics a la península del cap de Creus (Alt Empordà). És particularment identificable (a baix) l’heliantem (Helianthemum guttatum)
Teresa Franquesa
A les petites superfícies de sòl escàs i sorrenc, pobre en elements nutritius, que solen originar-se prop de les roques silícies aflorants, prosperen diverses comunitats integrades exclusivament per delicades plantes anuals.
El pradell d’aira i heliantem (Helianthemetum guttati) és el més àmpliament difós, i apareix aquí i allà, tant al domini de l’alzinar com al de les rouredes. De la multitud de menudalles que l’integren, val la pena de destacar-ne les més abundants i característiques: Pheliantem maculat (Tuberaria guttata), les aires (Aira caryophyllea, A. cupaniana), els trèvols (Trifolium cherleri, T. hirtum, T. arvense), una petita espunyidella (Galium parisiense), etc. A Menorca es fa una comunitat molt afi (Linario-Helianthemetum guttati), amb linària cirrosa (Linaria cirrhosa).
A les parts més elevades del domini de les rouredes, més que no pas el pradell d’aira i heliantem, als replans esquistosos i granítics predominen els constituïts per aires i esclerants (Thero-Airion). No hi manquen les gràcils aires, però contrasten amb elles diversos esclerants (Scleranthus annuus ssp. polycarpus, S. perennis), més gruixuts i compactes. Apareixen als Pirineus, al Montseny, a Prades i a Penyagolosa.
Els pradells calcicoles
A l’orla de sòl prim i sec que envolta els afloraments més o menys plans de roca calcària, no és rar de trobar pradells de teròfits de reduïdíssimes dimensions (Thero-Brachypodion p.p.), comparables als que es fan als replanets sorrencs. Com a les mateixes comunitats de codina hi són comuns els crespinells (Sedum stellatum, S. rubens, S. album, S. sediforme, S. acre) i les petites anuals, sobretot de la família de les cariofil·làcies (Arenaria conimbricensis, A. serpyllifolia, A. tetraquetra, Silene secundiflora, Moehringia pentandra, etc.) i de les crucíferes (Cardamine hirsuta, Erophila verna, Thlaspi perfoliatum, Hornungia petraea, etc.). Hom diferencia diverses comunitats, totes elles força localitzades i amb escassa significació en el paisatge, les unes de llocs ben assolellats i riques en crespinells (Sedenion micranthae), les altres d’indrets més ombrívols (Erophilenion praecocis).
Un pradell una mica especial (Poo-Festucetum hystricis) que pertany a una aliança diferent (Minuartio-Poion ligulatae) apareix a l’àrea de Penyagolosa, a la zona de transició entre la pineda rovirosa de pi roig i els savinars. Els teròfits comparteixen aquí l’espai amb petites mates perennes, sovint pulvinulars, entre les quals la potentil·la cinèria (Potentilla cinerea), un serpoll endèmic (Thymus serpyllifolium ssp. leptophyllus var. valentinus), la festuca hístrix (Festuca hystrix), etc.
Els erms
L’accentuada ariditat que impera a les terres meridionals i continentals del nostre país mediterrani (dominis de les màquies i de l’espinar) fa que els agrupaments herbacis que reïxen a instal·lar-s’hi siguin més esclarissats i que hi predominin els vegetals xèrics: convenim a qualificar-los d’erms. Aquestes comunitats extremament magres, capaces de colonitzar els sòls més eixuts i pobres, solen ésser presidides per gramínies, bé que també els geòfíts hi juguen sovint un bon paper. Els teròfits, que poden resultar abundantíssims després de les pluges, no arriben a germinar si l’any és massa sec.
Els erms litorals
Al migjorn valencià més extrem es fa una de les comunitats erèmiques més típiques: l’erm d’espart i romp-sac (Lygeo-Scorpiuretum sulcatae), dominat generalment per l’espart bord (Lygeum spartum), al costat del qual apareixen d’altres gramínies, com el romp-sac (Stipa capensis), la sanadella parviflora (Stipa parviflora), la coelèria (Koeleria phleoides), el llistó menut (Brachypodion distachyori), etc., lletereses (Euphorbia falcata. E. exiqua), herba d’eruga (Scorpiurus sulcata), herba-fam (Plantago albicans) i més espècies, si l’anyada és prou plujosa.
L’erm d’espart bord i romp-sac s’instal·la amb preferència a les fondalades on s’acumula poca o molta terra fins que recull l’aigua d’escorriment. En els llocs de sòl més esquelètic, aquest espartar és substituït per una comunitat més clarera, dominada pel romp-sac, l’erm de rompsac amb plantatge (Plantagini-Stipetum capensis), caracteritzada per la presència d’un gerani que manca a l’agrupament anterior (Erodium triangulare ssp. pulverulentum).
A les Balears, encara que no gaire difós, es troba també un erm dominat pel romp-sac, l’Irido-Stipetum capensis, de composició florística una mica diferent. Hi intervenen l’herba plana (Hypochoeris achyrophorus), l’albó (Asphodelus microcarpus), el llistó i el llistó menut, l’albellatge contort (Heteropogon contortus), un llinet (Linum strictum), etc.; s’estableix gairebé exclusivament als sòls prims dels solells.
Al costat de tots aquests, resulta ben original l’erm d’all menut i romp-sac (Allietum chamaemoly), que colonitza indrets sorrencs molt eixuts a l’estiu, resseguint aproximadament l’àrea dels ullastrars mallorquí, menorquí i provençal. Juntament amb el romp-sac i els teròfits, abundants i vistosos, crida l’atenció en aquesta comunitat el paper de les plantes bulboses, menudes però nombroses, que floreixen ja en ple hivern (gener-febrer) iniciant així un cicle vegetatiu molt primerenc. Hi ha l’all menut (Allium chamaemoly), la romulea (Romulea columnae) i sovint també la merendera (Merendero filifolia). Després dels geòfits ve l’esplendor de les anuals (març-abril), i és quan aquestes ja han granat que es desenvolupa plenament el romp-sac, única espècie que arriba a les xardors de l’estiu.
Un darrer erm litoral menys típic, i només en certa manera relacionable amb la resta d’herbeis, és l’erm d’agulles i escil·la obtusifòlia (Scillo-Erodietum sanguis-christi) que es fa generalment a les àrees argiloses i seques, sobre crosta calcària, des del Baix Camp fins a la Marina Meridional. Es tracta d’un prat eixarreït en el qual atreuen l’interès l’escil·la (Scilla obtusifolia) i una rara espècie d’agulles (Erodium sanguis-christi).
Els erms continentals
Erm de sanadella blana i espart bord, d’un bell aspecte escabellat, al Vedat de Fraga (Baix Cinca).
Oriol de Bolòs
A les planes de l’Ebre, els erms tenen un caràcter força diferent, que recorda més aviat els paisatges estèpics. Hi predominen gramínies robustes que fan grans tofes molt separades les unes de les altres per espais buits de vegetació, espais que durant algunes setmanes humides es veuen envaïts per incomptables petits teròfits, extraordinàriament variats; els erms, aleshores, esdevenen comunitats bigarrades i plenes d’activitat vegetal.
Aquests erms estèpics, molt abundants a l’Aragó, a penes arriben al nostre país. L’única comunitat d’aquest caire que penetra ai territori català (Baix Cinca, al Vedat de Fraga), és l’erm de sanadella blana i espart bord (Lygeo-Stipetum lagascae), àmpliament dominat per la sanadella blana (Stipa lagascae), que forma grans tofes de més de mig metre d’alçària.