El concepte d’animal acelomat, desproveït de qualsevol categoria taxonòmica, permet de posar de costat dos fílums d’animals vermiformes que comparteixen, com a mínim, el fet de no tenir una cavitat celomàtica interna desenvolupada. D’una banda, els platihelmints, que reuneixen una gran quantitat de cucs paràsits, a més d’altres de vida lliure, i de l’altra els nemertins. La fotografia correspon al trematode digeni Brachylecithum eliomydis, que parasita les rates cellardes (Eliomys quercinus) del nostre país.
Santiago Mas-Coma
Hom inicia aquí l’estudi dels genèricament anomenats cucs o verms, que hom tractarà separadament en tres grans blocs: els verms acelomats, és a dir, desproveïts de celoma; els verms pseudocelomats, proveïts d’una cavitat no celomàtica plena de líquid, i els verms celomats, proveïts d’un veritable celoma primàriament ben conformat, encara que posteriorment pot evolucionar per simplificació (especialment en les formes paràsites) cap a d’altres morfologies.
Un verm o cuc es podria definir com un organisme de simetria bilateral, sense potes i amb el cos tou, d’una longitud dues o tres vegades més gran que l’amplada. Ara bé, responen a aquesta descripció uns setze fílums animals, compostos exclusivament de cucs, i encara alguns altres que contenen diverses espècies vermiformes. No hi ha dubte, doncs, que els cucs no formen un grup natural, encara que tots tinguin el seu origen en un tipus o altre d’animal que podria assemblar-se a un cuc pla i de vida lliure. Hi ha algunes proves indirectes (pistes, tubs, galeries, etc.), en el registre fòssil, de l’existència de cucs des del Precambrià, però són més aviat escasses i és molt aventurat treure’n conclusions sobre les afinitats dels organismes que les formaven. La interpretació de les possibles afinitats entre els diversos grups de verms ha estat i continua essent difícil i, certament, la consideració taxonòmica d’aquests ha passat per moltes vicissituds. Darrerament, però, hi ha la tendència a considerar com a fílums diferents cadascun d’aquests grups, fins al punt que ha perdut validesa l’antic fílum dels asquihelmints, que en reunia set de diferents amb la categoria taxonòmica de classe. Així, en aquesta obra, hom considera un conjunt de tretze fílums de verms (els quetògnats, que també havien figurat entre els asquihelmints, els considerarem deurerostomats), que hom agrupa segons el grau de desenvolupament del celoma, però sense que això impliqui una proximitat filogenètica.
Hom reuneix en un primer bloc els que són d’organització més senzilla, els platihelmints (Platyhelmintha) i els nemertins (Nemertea); ambdós inclouen els verms de vida lliure més grans i actius, que han mantingut l’organització ancestral del cos. Tots dos fílums són acelomats, car tenen el cos gruixut i reblert de parènquima; són carnívors i es desplacen per damunt del substrat per mitjà del moviment de cilis ventrals o, en les formes més grans, per moviments de contracció muscular efectuats en la superfície ventral del cos.
D’altra banda, hi ha dos grups d’animals que, per les seves característiques, sembla que demanen d’ésser considerats com organismes originats independentment dels metazous, a partir dels protists; són els anomenats placozous i els mesozous. Els placozous (Placozoa) tenen aspecte d’amebes grans i flagel·lades, sense simetria i amb el cos format per uns quants centenars de cèl·lules disposades fent dues capes separades per una matriu. Aquest nivell d’organització és equivalent al de les esponges, i per això alguns zoòlegs els consideren esponges que s’han quedat en una etapa larval permanent; s’alimenten de protists per digestió externa i absorció posterior dels productes de la digestió. Els mesozous (Mesozoa), també mancats d’òrgans i de teixits, tenen una forma de cos definida, són diminuts, ciliats, simètrics bilateralment i endoparàsits d’invertebrats marins, bé que n’hi ha dos grups molt dissemblants. El seu cos comprèn únicament entre 20 i 30 cèl·lules ciliades, disposades al voltant d’una o més cèl·lules reproductores, encara que, en algunes espècies, el desenvolupament dins l’hoste inclou la formació d’un plasmodi. La seva simetria i la forma general del cos, semblant a un cuc, ha suggerit que podrien haver-se originat a partir dels cucs plans i que la seva simplicitat és conseqüència de l’adequació a la vida parasitària, però la peculiar disposició de les seves cèl·lules i l’originalitat dels seus cicles vitals suggereixen que no és així, sinó que, probablement, es van originar a partir dels protists ciliats, independentment de la resta de metazous.