Els conreus a Catalunya segons Francisco de Zamora. 1785-1790.
Entre les obres que permeten fer una aproximació a la geografia econòmica de la Catalunya del final del segle XVIII destaca l’aportació de Francisco de Zamora. Aquest funcionari, nascut a Villanueva de la Jara (Conca), fou alcalde del crim de l’audiència de Barcelona (1785-1791), fiscal de la cort a Madrid (1791-1794), i ministre supernumerari del Consell Reial (1795 al 1799). Desposseït dels seus càrrecs sota l’acusació de dilapidació de béns, fou confinat a Pamplona. El 1812, a conseqüència d’una malaltia, va ser autoritzat a retornar al seu poble, on va morir un any més tard (1813).
L’aportació principal de Zamora fou el Diario de los viajes hechos en Cataluña, editat per Ramon Boixareu el 1973. Es tracta de la crònica d’onze viatges per Catalunya que Zamora va realitzar entre el 1785 i el 1790, amb la finalitat d’escriure una geografia i una història del país. Dins del contingut del Diario, escrit amb el mètode dels viatgers itinerants del segle XVIII, destaca la qualitat de la informació geogràfica i econòmica, que comprèn aspectes com la localització i la descripció de les característiques de conreus, manufactures, comerç, i també altres observacions remarcables com, per exemple, la desforestació dels Pirineus. A més d’aquesta obra, també s’ha d’esmentar un qüestionari o interrogatorio de més de cent preguntes referides a aspectes geogràfics, socioeconòmics i culturals, que Zamora va enviar a tots els pobles de Catalunya. Les respostes d’aquest qüestionari són un document històric de primera magnitud, tot i que només s’han publicat parcialment i de manera dispersa.
El mapa que es presenta reflecteix, d’una banda, l’itinerari seguit per Zamora en els seus viatges i, de l’altra, la distribució territorial d’alguns conreus significatius, segons les seves observacions. Pel que fa als itineraris, durant els cinc anys de la seva estada a Catalunya (1785-90), Zamora va recórrer les dues terceres parts del país, i visità totes les comarques situades al nord d’una línia imaginària traçada entre Barcelona i Lleida.
D’entre els onze viatges, cal destacar-ne tres de llargs: de Barcelona a Granollers, Vic, Olot, Camprodon, Berga i Manresa, realitzat entre el 13 d’agost i l’11 de setembre del 1785; el viatge a la Vall d’Aran i Andorra, efectuat entre el 12 de setembre i el 31 d’octubre de 1787 i el viatge a l’Empordà, realitzat entre el 9 de gener i el 6 de febrer de 1790. Zamora va fer llargues marrades en el seus recorreguts per tal de poder conèixer llocs o indrets particularment significatius: va pujar, per exemple, a Sant Llorenç del Munt, a Montserrat —dues vegades—, al pla de Beret, al pic de Casamanya —Andorra— i va visitar Gerri de la Sal, la resclosa d’Alfarràs, el santuari del Miracle, Castellfollit de la Roca i les viles de la Bisbal i Amer, entre altres llocs.
Pel que fa als conreus, al mapa s’han representat les referències que fa l’autor a alguns dels tradicionals —entre els quals no hi ha els cereals—, com la vinya i l’olivera, i les al·lusives als que eren nous en aquella època, com el blat de moro i les patates. Pel que fa als primers, s’ha de subratllar la presència de la vinya i l’olivera arreu del país i en llocs tan allunyats del seu òptim ecològic com Andorra, Roní (Pallars Sobirà) i Senterada (Pallars Jussà). En canvi, pràcticament no apareixen esmentats a les comarques nord-orientals plujoses (Ripollès, Osona, Garrotxa), cosa que podria reflectir que hom els anava deixant de conrear a causa de l’escassa adaptació a les característiques climàtiques d’aquestes comarques. Pel que fa als nous conreus, destaca la implantació del blat de moro precisament en aquestes comarques més plujoses (plana de Vic, plans d’Olot i d’en Bas, depressions del Vallès i la Selva) i la seva presència a les zones de regadiu (el Maresme i l’horta de Manresa). De la lectura del Diario es desprèn, a més, que el blat de moro ja havia passat a formar part de la dieta habitual dels habitants d’aquests llocs, sobretot a la plana de Vic i a les Guilleries. En canvi, el conreu de les patates (Zamora les anomena “criadillas de tierra”) era gairebé desconegut i només apareix esmentat al Collsacabra (una vegada) i a la Vall d’Aran, on ja devia tenir una certa implantació, ja que surt referit en diverses poblacions, i Zamora en fa algunes consideracions sobre la seva utilitat com a aliment per al bestiar.