La crisi dels gremis

La Nova Planta de govern va significar, entre altres aspectes, la neutralització política dels gremis, que perderen la seva presència en el govern de les ciutats catalanes. L’evolució econòmica i intel·lectual de la divuitena centúria anava contra els gremis, que arreu d’Europa eren acusats de ser un obstacle al progrés. Basant-se en les idees dels il·lustrats espanyols, un historiador francès del segle XX atribuí als gremis barcelonins del XVIII un esperit mesquí i rutinari. En canvi els economistes catalans de l’època foren grans defensors dels gremis, sobretot Antoni de Capmany, el qual s’atreví a portar la contrària al poderós comte de Campomanes, fiscal del Consell reial.

Manuel Danvila, clergue valencià que traduí l’economista Richard Cantillon, va escriure encertadament el 1779 que els defensors dels gremis dibuixaven un model ideal que no havia existit mai, i que els crítics només hi veien els defectes. Efectivament hi havia molta diferència entre la teoria i la pràctica de la vida gremial. Els gremis, per exemple, no asseguraven la integració social dels immigrants, i només el 47% dels aprenents de forner arribaven a ser fadrins.

El sistema d’ingrés en els gremis podia ser objecte de burla, com en el suposat examen paròdic d’un mestre sabater el 1789, “en lo gran saló de la confraria de sant Crispí i sant March”. Els gremis conservaven molts trets d’arcaisme social com, per exemple, en el tracte preferent atorgat als fills dels mestres, una mesura de privilegi a la qual no volgueren renunciar ni quan estaven en perill d’extinció l’any 1834. Els gremis amb aspiracions de prestigi demanaven encara als aspirants proves de puresa de sang, com els adroguers de Lleida (1773) i els mestres de cases de València (1742), i també altres gremis d’aparença més humil. La discriminació per raó d’oficis també es donava al Principat d’Andorra.

Tanmateix, durant la major part del segle XVIII, els gremis constituïen un element bàsic de la xarxa social urbana. Barcelona era encara, el 1717, una ciutat preindustrial, en la qual la distribució dels caps de família per professions no era gaire diferent a la de dos segles abans. Reus tenia més de vint gremis el 1771, Manresa uns disset, Alcoi en tenia vuit. Continuaven formant-se nous gremis, a vegades per divisió de les àmplies confraries de diversos oficis existents a moltes poblacions, o noves especialitats com els fabricants de mitges de seda de València, en data tan tardana com el 1774, i encara es crearen gremis en els primers anys del segle XIX.

Les ordenances gremials pretenien assegurar un model social fonamentat en el treball, els bons costums, i la perfecció tècnica. Els gremis no eren unitats de producció econòmica, sinó cercles socials amb diversos drets i responsabilitats. Per altra banda, una especialització excessiva, una producció massa fragmentada reduïa els beneficis, que eren escassos. Les operacions del treball estaven molt dividides, la qual cosa creava una interdependència tècnica entre els diferents oficis d’un mateix ram. Aquesta situació donava lloc a una rivalitat corporativa molt forta, i diferències socials i tensions, com ens exemplifiquen les lluites mantingudes a Sabadell entre paraires i teixidors. A València l’orde tradicional dels mestres de cases es dissolgué el 1789 davant la nova reglamentació de les acadèmies d’arquitectura.

La mentalitat igualitària dels gremis no era gaire favorable a les innovacions tècniques. Els menestrals no disposaven de gaire capital i molt sovint depenien dels comerciants per a l’adquisició de les primeres matèries, malgrat les disposicions de les ordenances per assegurar un repartiment igualitari entre els agremiats. A dins mateix dels gremis es produïa una polarització amb l’abandó de la corporació per part dels mestres més rics i la proletarització dels més pobres. La majoria dels mestres i dels fadrins portaven una vida difícil, diferent de la “decent mediocritat” de vida que els gremis de Barcelona proposaven el 1833 com a model.

A la indústria de la seda hi havia el predomini dels botiguers i dels mestres rics. Dins les mateixes corporacions, els mestres pobres treballaven per als seus col·legues rics, encara que formalment els seus tallers fossin independents. Molts mestres mantenien telers “fora casa”, o feien teixir “fora vila”, com es queixava el 1770 un mestre veler de Manresa. Alguns mestres deixaven utilitzar el seu nom i condició perquè persones no agremiades poguessin establir taller i botiga del mateix ofici. Els gremis no venien només els productes que fabricaven els seus agremiats i defensaven el seu privilegi de venda tant o més que el de fabricació, però foren endebades les campanyes d’inspecció i penyora dutes a terme contra les persones no autoritzades a comercialitzar els productes propis de cada gremi.

El procés desintegrador s’accentuà en el primer terç del segle XIX. A partir del 1808 disminuí el rigor de l’enregistrament d’aprenents i fadrins. Després de la guerra del Francès, els gremis continuaren perdent membres d’una manera irreparable. Desaparegueren els oficis petits, molts per falta d’aprenents i de fadrins. Creixia la competència no agremiada, sense que les mesures coercitives de les autoritats poguessin contenir-la. Es formaven nous oficis al marge dels gremis. Apareixien noves classes de comerciants no agremiats. L’administració absolutista mantingué una mica artificialment la vida dels gremis durant el regnat de Ferran VIL Un cas extrem d’extinció biològica va ser el dels antics gremis de la indústria de la llana de Barcelona; el 1804 quedaven només vuit teixidors de llana, tots més grans de cinquanta anys, i el 1825 plegaven els tres darrers mestres paraires, també vençuts per l’edat. A d’altres gremis la manca d’assistència als consells de la institució palesava la manca d’interès per la vida corporativa. També s’estroncaren les mestries dels calafats i dels llibreters.

La crisi dels gremis va ser un procés lent i poc uniforme. Els sectors de producció menys afectats per la industrialització pogueren mantenir més temps el sistema corporatiu de treball. Tenint en compte que la legislació liberal no prohibia l’existència de gremis, sinó només el seu caràcter exclusiu, el daltabaix que es produí a partir del 1836 és una bona prova del caràcter intern de la seva crisi. De la seixantena de gremis que encara sobrevivien, la majoria va deixar de documentar la seva existència en el decenni següent, per la qual cosa es pot parlar de dissolució més que no pas d’extinció. Es vengueren edificis, mobles i banderes. El 1845, per exemple, es va desfer el gremi barceloní dels mercaders a la menuda, que al seu torn havia substituït el 1801 la tradicional corporació dels julians mercers vells. Les corporacions gremials formaven part de la societat estamental i, per tant, no podien sobreviure aïlladament, però podem preguntar-nos si molts dels seus elements de solidaritat es varen mantenir i varen passar a les noves associacions obreres, en un nou context laboral, tal com s’ha estudiat a França.

L’enyorança conservadora dels gremis comença ja abans del 1850 i es va accentuar més endavant. Si bé Guillem Graell i Moles, historiador del Foment del Treball, veia en els gremis un cinyell de ferro que ofegava la indústria, en general a Catalunya el moviment de revaloració dels gremis va ser molt fort, car s’hi veia un element distintiu de l’afecció del català pel treball. Un exemple ben clar és el pròleg de Frederic Rahola i Trèmols a la monografia de Joaquim Ventalló sobre la indústria de la llana.