Coberta d’El arte modernista en Barcelona (1943) de Josep F. Ràfols.
F.F.
D’ençà de la publicació ja fa mig segle, els anys 1949 i 1951, de dues obres ambicioses que pretenien estudiar el fenomen cultural del Modernisme en la seva totalitat –em refereixo a Modernismo y modernistas de J. E Ràfols (Destino, 1949) i a El arte modernista catalán d’A. Cirici Pellicer (Aymà, 1951)–, la bibliografia del Modernisme s’ha ampliat d’una manera considerable i la reivindicació del moviment que representà l’edició d’aquestes dues obres en un moment, a mitjan segle XX, on l’ostracisme envers el Modernisme que havia fomentat el Noucentisme encara era vigent, es transformà els anys setanta i vuitanta en un reconeixement del Modernisme com un dels moviments culturals de primera magnitud de la cultura catalana de tots els temps, ja que significà, a l’inici del segle XX, la integració de Catalunya dins la modernitat i la cultura europea i alhora l’afirmació de la seva identitat mitjançant el pas del regionalisme al nacionalisme. Confrontat a l’enorme bibliografia que ha generat el Modernisme fins avui, dividiré la meva ressenya en dos grans apartats cronològics: el primer dels anys quaranta als anys seixanta i el segon dels anys setanta fins avui. Per raons de claredat, aquest segon apartat, molt més llarg que el primer, el tractaré per gèneres artístics, malgrat el perill de perdre una mica de vista la unitat del moviment. Tanmateix al final ressenyaré obres de caràcter global i divulgatiu.
Dels anys quaranta als anys seixanta
Sobrecoberta d’El arte modernista catalán (1951) d’Alexandre Cirici Pellicer.
F.F.
Joaquim Molas, en la seva contribució Segona història del Modernisme al catàleg El Modernisme de l’Olimpíada cultural Barcelona’92 (1990-91), ha analitzat amb molta perspicàcia la recuperació, als anys quaranta, de La Belle Époque per la burgesia catalana lligada al franquisme. Ens diu que la figura més representativa d’aquest món de nostàlgia i de rememoració va ser Josep Pla, que va publicar entre el 1942 i el 1947 quatre llibres paradigmàtics: Rusiñol y su tiempo (1942), El pintor Joaquín Mir (1944), Un señor de Barcelona (1945) i Vida de Manolo (contada por él mismo) (1947). Així, cap al tombant dels anys quaranta-cinquanta s’havia format un interès al voltant del Modernisme que aplegava vells nostàlgics, com el col·leccionista Alberto Puig Palau que organitzà a la Sala Parés l’any 1954 la primera gran exposició de conjunt entorn d’Els Quatre Gats, algun postnoucentista mig convertit com Rafael Benet que va escriure un assaig molt oblidat avui, malgrat el seu interès: Isidro Nonell y su época (Iberia-Joaquín Gil, 1946) o J. F. Ràfols que havia editat el 1943 l’opuscle El arte modernista en Barcelona i que publicà l’any 1949 la primera gran síntesi del moviment, Modernismo y modernistas, i algun jove militant de les avantguardes com Alexandre Cirici, col·laborador del número monogràfic dedicat al Modernisme per a la revista Ariel l’any 1948 i autor de l’obra clàssica El arte modernista catalán (1951).
El mateix any 1951 Guillermo Díaz-Plaja publicava un estudi literari que seria molt discutit després: Modernismo frente a Noventa y ocho, on hi ha un llarg apèndix sobre Catalunya y Modernismo. Una mica més tard, als anys seixanta, Joan Ainaud de Lasarte tingué un paper molt important en el reconeixement oficial i acadèmic del Modernisme amb l’organització de dues grans exposicions: l’Exposición de artes suntuarias del Modernismo barcelonés l’any 1964 al Palau de la Virreina i la decisiva Modernismo en España, celebrada al tombant dels anys 1969-70, primer, en el Casón del Buen Retiro de Madrid, i després al Pare de la Ciutadella de Barcelona. Joan Ainaud, en el seu article Les exposicions de Modernisme de 1964 i de 1969-1970 del catàleg El Modernisme de l’Olímpiada Cultural Barcelona’92 (1990-91), recorda que havia pogut dur a terme abans una sèrie d’exposicions modestes amb una temàtica relacionada amb el Modernisme: Apel·les Mestres (1954), Llegat Espona (1958), Ramon Casas (1958) Joaquim Sunyer (1959), Oleguer Junyent (1961), Isidre Nonell (1962) i Llegats i donatius als Museus de Barcelona (1963).
Per acabar d’arrodonir aquest panorama també cal citar un dels primers llibres d’un membre del grup de la revista Ariel, Enric Jardí, que esdevindria als anys setanta un dels més prolífics tractadistes de la pintura del Modernisme i que publicà l’any 1958 Nonell i altres assaigs (Editorial Selecta). Enric Jardí també fou un dels primers a interessar-se per Xavier Gosé, publicant l’article «Xavier Gosé, en el cinquantenari de la seva mort» a la revista Serra d’Or (núm. 3, 1965), estudi precedit pel de J. M. Lladó, «Xavier Gosé» a la Revista (núm. 60, 1953).
De manera una mica paradoxal, ja que estem en ple franquisme, s’edità a Barcelona una obra encara molt útil avui d’Alexandre Cirici Pellicer sobre la formació de Picasso, Picasso antes de Picasso (Iberia-Joaquín Gil, 1946), seguida uns anys més tard, ja però a l’estranger, per dos altres treballs clàssics sobre el Picasso jove: Picasso. The formative years. A study of his sources, d’A. Blunt i Ph. Poole (Londres, 1962) i Picasso 1900-1906, de P. Daix i G. Boudaille (Neuchatel, 1966). Del mateix any 1966 és el Picasso a Catalunya de Josep Palau i Fabre (Edicions Polígrafa) que comença així la seva llarga dedicació al genial pintor.
Dels anys setanta-vuitanta fins avui
El panorama canvià totalment als anys setanta-vuitanta. El catalanisme militant antifranquista, amatent per recuperar la pròpia tradició, la re valoració de l’anarquisme, el rebuig del Noucentisme considerat massa burgès i sobretot el revival del Modern Style a tot Europa lligat al moviment Pop, van provocar una vertadera moda a nivell popular del Modernisme, i en els medis acadèmics una revisió a fons del moviment. El primer exemple d’aquesta revisió fou el número 135 de desembre de l’any 1970 de la revista Serra d’Or consagrat al «Modernisme: un entusiasme» amb motiu de l’exposició del Parc de la Ciutadella. Joaquim Molas, Joan Lluís Marfany, Josep Romeu i Figueras, Jordi Castellanos i Alexandre Cirici hi van insinuar les línies mestres d’una relectura del moviment.
Literatura, pensament, crítica artística
Sobrecoberta d’El primer modernismo literario catalán y sus fundamentos ideológicos (1973) d’Eduard Valentí.
F.F.
No és la meva intenció dissertar a fons aquí respecte de la bibliografia de la literatura modernista, ja que ocuparia tot l’espai que se m’ha otorgat. Només citaré obres que d’alguna manera incideixen en la visió global del moviment o que tracten de creadors polifacètics que tingueren un paper de líders.
De la reivindació nostàlgica i estètica del Modernisme de l’època anterior, el darrer exemple de la qual és potser l’assaig de Ramon Planes, El modernisme a Sitges (1969), es passà, gràcies sobretot a les noves lectures sociològiques i polítiques de Joan Lluís Marfany, a una afirmació del caràcter modern i revolucionari del moviment, molt lligat per a ell al grup capdavanter de «L’Avenç» com es palesa al seu estudi Aspectes del Modernisme (Curial, 1975). Aquest estudi fonamental havia estat precedit per una altra obra cabdal centrada en la primera època realista del moviment: El primer modernismo literario catalán y sus fundamentos ideológicos d’E. Valentí (Ariel, 1973). Deu anys més tard, sempre dins una mateixa perspectiva que lliga el pensament, la literatura i la sociologia, Jordi Castellanos publicava la seva tesi doctoral Raimon Casellas i el Modernisme (Curial, Abadia de Montserrat, 1983), sobre un personatge fonamental per a una clarificació alhora literària i estètica del Modernisme. Pocs anys abans, el 1979, Francesc Fontbona havia publicat a la revista D æ dalus un article important: La crítica d’art en el modernisme català (primera aproximació), on precisament ens havia donat una visió més matisada que Jordi Castellanos del gran crític artístic del Modernisme, ja que se li reconeixia un paper preponde-rant de suport a la primera generació naturalista dels artistes modernistes, i li retreia una actitud poc comprensiva respecte d’alguns dels grans noms de la generació postimpressionista com Nonell o Pidelaserra. Al seu llibre La crisi del Modernisme artístic (Curial, 1975) Francesc Fontbona analitzà amb deteniment la tasca de teòric de Sebastià Junyent, mal coneguda segons ell. Hi ha una versió prèvia en castellà d’aquest estudi: «Sebastià Junyent (1865-1908), artista y teórico» publicada a la revista Estudios Pro Arte del mateix any (núm. 3, 1975). Un estudi també aclaridor sobre els corrents estètics de la segona etapa del Modernisme és la comunicació de Jordi Castellanos «Corrents estètics (1898-1905) del «Col·loqui internacional sobre el Modernisme» que va tenir lloc a Barcelona l’any 1982, les actes del qual només es publicaren l’any 1988 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), on tracta sobretot de la liquidació del Simbolisme per la revista Catalònia amb l’intent poc reeixit d’implantar a Catalunya el «Naturisme», temptativa que deixà lloc ben aviat als objectius socials de la burgesia catalana de crear un art al servei de la seva política, que esdevindria el Noucentisme.
Portada de Modernismo: The Catalan Renaissance of the Arts (1976) de Joseph Phillip Cervera.
F.F.
Aquest vitalisme i regeneracionisme dels quals parla Jordi Castellanos els ha analitzat, centrant-se sobre D’Annunzio, Assumpta Camps i Olivé en un llibre recent, La recepció de Gabriele D’Annunzio a Catalunya (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Curial, 1996). La crítica d’art de l’època modernista també la va estudiar Joseph Phillip Cervera en un dels capítols de la seva tesi Modernismo: The Catalán Renaissance of the Arts (Nova York, Garland Publishing, Inc., 1976). Per primera vegada potser Cervera posa de relleu el paper important d’Alfred Opisso en la introducció del Prerafaelisme i del Simbolisme a Catalunya. D’altra banda Teresa-M. Camps va publicar una selecció força interessant de la crítica d’art catalana, que ultrapassa l’època del Modernisme però que l’inclou en el recull Un homenatge a la pintura catalana-I (1870-1936) (Tòtem, Grup d’Art, 1976). Si es pot considerar avui que alguns dels principals crítics de l’època, com ara Casellas o Sebastià Junyent, s’han estudiat a fons, molts encara només es coneixen per l’article citat de Francesc Fontbona que, com diu molt bé el seu títol, era una «primera aproximació». Només per donar dos exemples d’aquesta situació, Miquel Utrillo es mereix un estudi profund que el seu fill Miquel Utrillo Vidal ens va prometre molt temps i que no va arribar a escriure mai, impedint potser així, en certa manera, la possible publicació de la tesina que la meva companya d’estudis catalans de la Sorbona, Catherine Banlin-Lacroix, va escriure sobre Utrillo pare i que roman inèdita. Malgrat tot, de Miquel Utrillo es va publicar, amb un pròleg de Francesc Fontbona, el text inèdit, fonamental per al coneixement del moviment modernista, la Història anecdòtica del Cau Ferrat (Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges, 1989). I malgrat els estudis sobre el Cercle Artístic de Sant Lluc, dels quals parlaré en l’apartat de la pintura, ningú no ha estudiat les idees estètiques de Torras i Bages d’ençà de l’obra de Carles Cardó, Doctrina estètica del Dr. Torras i Bages (Editorial Catalana, 1924).
Contràriament a l’estudi de Casellas que sembla haver-se esgotat amb el gairebé exhaustiu treball de J. Castellanos, l’estudi de la rica personalitat de Rusiñol ha generat una bibliografia considerable que val la pena repassar, ja que és molt simptomàtica dels canvis de lectura del Modernisme. Deixaré per més endavant els estudis de la pintura de Rusiñol per centrar-me ara sobre el personatge i la seva obra literària. La visió mítica i romàntica de Josep Pla al llibre ja citat de l’any 1942 de Maria Rusiñol, Santiago Rusiñol vist per la seva filla (Aedos, 1968), que fins i tot es transforma en una autèntica història d’amor post mortem en l’obra de Montserrat Cornet Rusiñol que vas a França (Ediciones Elfos, 1988), deixarà lloc a estudis molt més complets, on se situa Rusiñol en el seu entorn, no solament català sinó europeu. Cronològicament el primer estudi important és el de Heidi Johanna Roch: Santiago Rusiñol (1861-1931). Ein Beitrag zur Kunst des ausgehenden 19. Jhs. In Katalonien (Peter Lang, Frankfurt am Main, 1983) que relaciona Rusiñol amb l’art europeu de final de segle i estudia alhora tota la producció rusiñoliana, tant la pintura com l’escriptura, ja que pensa que no es poden estudiar i comprendre l’una sense l’altra. Malauradament aquest treball innovador no s’ha traduït al català. Només s’han publicat, en castellà al Eco de Sitges (núm. 4648, 13 de juny del 1981; núm. 4650, 27 de juny de 1981) i en català al catàleg de l’Exposició cinquantenari de la mort de Santiago Rusiñol (Palau de la Virreina, Barcelona, 1981), algunes de les seves interpretacions estructurals de les pintures de jardins del pintor-poeta. Un estudi molt diferent, ja que reduït a la prosa poètica de Rusiñol, però tanmateix força interessant, és el de Lourdes Sánchez Rodrigo Oracions a la natura (Sitges, 1992) on es demostra clarament que, en els anys centrals del Modernisme, Rusiñol és un dels grans representants del Simbolisme literari a Catalunya. Ampliant una mica el tema d’Oracions al poema en prosa en general que, com se sap, és un dels gèneres literaris més característics del Simbolisme, aquest va merèixer l’atenció de dos estudiosos. Maria Àngela Cerdà, queja havia realitzat un estudi important sobre un tema clau de la literatura modernista, la introducció i l’adopció del Prerafaelisme a Catalunya: Els pre-rafaelites a Catalunya (Curial, 1981), va publicar sota el títol Boires i crisantemes (Barcelona, 1990) una antologia i un estudi introductori dels quatre poemes de Rusiñol, Adrià Gual, Riquer i J. M. Roviralta que ella considera els més representatius del gènere a Catalunya. Paulí Arenes i Sampera ha estudiat el gènere d’una manera gairebé exhaustiva i amb un coneixement teòric del tema envejable en el seu llibre Una aventura poètica moderna, el poema en prosa en la literatura catalana (Barcelona, 1998). Tornant a Rusiñol i seguint l’ordre cronològic, tenim l’ingent treball de benedictí de Josep de C. Laplana: Santiago Rusiñol, el pintor, l’home (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995) del qual tornaré a parlar en l’apartat dedicat a la pintura, però que, com diu el títol, és una de les biografies més detallades, més completes i més fines de Rusiñol. Dos anys després es publicà l’estudi de referència de la literatura de Rusiñol que, al mateix temps, demitifica el personatge i li dóna la seva vertadera dimensió: vull parlar del llibre de Margarida Casacuberta, Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite (Curial, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997) de títol tan suggestiu. Tanmateix, la bibliografia rusiñoliana sembla inesgotable i no voldria deixar en el tinter el darrer estudi biogràfic important sobre Rusiñol, el de Vinyet Panyella, Santiago Rusiñol, el caminant de la terra (Edicions 62, 2003). Ja fa molt temps que Vinyet Panyella s’interessa per Rusiñol. Fa més de vint anys, amb motiu del cinquantenari de la mort del pintor-poeta, ja va publicar un document molt interessant per a tots els estudiosos del Modernisme: la correspondència rebuda per Rusiñol sota el títol Epistolari del Cau Ferrat (Sitges, 1981). També a Sitges, pel mateix motiu M. Dolors Mirabent i Muntané publicà el mateix any el catàleg d’una altra mostra documental força interessant, l’Exposició bibliogràfica i documental sobre Santiago Rusiñol (Sitges, 1981). Un altre llibre del mateix any d’homenatge que recull documents i correspondència referents a Rusiñol és el catàleg de l’exposició de la biblioteca de Catalunya organitzada per Joana Escobedo, Santiago Rusiñol (1861-1931). Vinyet Panyella va demostrar després el seu interès pels aspectes autobiogràfics de la literatura rusiñoliana en la seva comunicació «La literatura autobiogràfica de Santiago Rusiñol. Una introducció» al col·loqui Santiago Rusiñol et son temps que va tenir lloc al Centre d’Études Catalanes de París (Editions Hispàniques, París, 1993) i que va reunir molts dels estudiosos de Rusiñol, com Margarita Casacuberta, Lourdes Sánchez, Edmond Raillard, i del Modernisme, com Jordi Castellanos, Francesc Fontbona i Eliseu Trenc, que en un moment o un altre s’han interessat òbviament per aquest personatge central del moviment, els treballs dels quals no puc citar aquí per raons d’espai. Aquesta relació entre la vida i l’obra que és un dels eixos fonamentals de la recerca de Vinyet Panyella, ja la va estudiar en un llibre, el títol del qual, Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol (París, Sitges, Granada), ja és tot un programa de la relació art, vida i teatre i del tarannà de constant viatger de Rusiñol. Tornant a la seva darrera publicació, Santiago Rusiñol, el caminant de la terra, es nota, en llegir-la, que l’autora s’ha empassat tota l’obra de Rusiñol i tot el que s’ha publicat sobre ell i la seva producció, malgrat que no citi ningú. Es tracta doncs, crec, de la biografia més completa que s’ha fet fins ara sobre Rusiñol. També és molt convincent la manera de lligar la vida de l’artista i l’obra literària i plàstica, i d’explicar aquestes darreres per aspectes vitals del personatge i el seu caràcter, la seva psicologia. L’únic dubte que hom pot tenir resideix en la validesa d’aquest postulat d’estreta relació entre vida i obra que defensa Vinyet Panyella. No crec que aquest esquema pugui funcionar sempre. En el cas de Rusiñol sembla funcionar, amb el benentès que ens trobem, com Vinyet Panyella no deixa de demostrar-ho, davant un artista polifacètic, molt complex, que té diverses personalitats i que les expressa per mitjans gairebé antagònics, com poden ser, en la darrera etapa de la seva vida, el seu teatre d’idees i la seva pintura de jardins.
Coberta d’Aspectes del modernisme (1975) de Joan Lluís Marfany.
F.F.
La millor síntesi sobre la literatura del Modernisme, que per altra banda recull gairebé tota la bibliografia sobre el tema fins a l’any 1885, i a la qual remeto el lector interessat, és el volum 8 de la Història de la literatura catalana (Ariel, 1986) de Riquer/Comas/Molas amb estudis de Joan Lluís Marfany sobre el significat i l’abast del moviment; de Jordi Castellanos sobre la poesia i la novel·la modernistes, i d’Enric Gallén sobre el teatre. D’ençà del 1986, menys el cas de Rusiñol, es pot dir que ha disminuït en general l’estudi de la literatura modernista, potser per falta d’investigadors més joves que s’interessin per un tema que sembla haver esgotat la generació d’estudiosos actius als anys setanta i vuitanta. És simptomàtic per exemple que en el catàleg de la gran exposició del 1990 de l’Olímpiada Cultural El Modernisme en l’apartat de literatura tornem a trobar els especialistes confirmats: Jordi Castellanos pel conjunt del fet literari, Margarida Casacuberta per a Rusiñol, Enric Gallén pel teatre i Ramon Pla i Arxé, gran especialista del tema, pel grup de L’Avenç. Igualment, en el volum VI de la Història de la cultura catalana (Edicions 62, 1995) dedicat a «El Modernisme» s’encarrega el capítol sobre la literatura a Jordi Castellanos. El cas d’Adrià Gual és una excepció ja que, gràcies a Carles Batlle i Jordà, ha vist la llum un dels llibres més bonics i formalment fidels a l’estètica modernista: Adrià Gual, mitja vida de Modernisme (Diputació de Barcelona, Àmbit, 1992), que remet amb el seu títol a l’interessantíssim llibre de memòries d’Adrià Gual: Mitja vida de teatre (Aedos, 1960), amb col·laboracions de Jordi Coca, Adrià Gual de Sojo, Isidre Bravo i sobretot de Carles Batlle, del qual també és l’estudi definitiu del teatre d’Adrià Gual, Adrià Gual (1891-1902): per un teatre simbolista (Curial, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001). En el cas d’Alexandre de Riquer, la publicació de la monografia d’Eliseu Trenc, Alexandre de Riquer (Caixa de Terrassa, Lunwerg, 2000), permet l’accés al lector català d’una anàlisi de la literatura riqueriana feta per Alan Yates i Trenc i que només s’havia publicat fins aleshores en anglès sota el títol Alexandre de Riquer (1856-1920). The British Connection in Catalán Modernism (The Anglo-Catalan Society 1988). I ja que parlem de poesia modernista, no ens podem oblidar de Joan Maragall, i cree que cal citar la segona edició revisada de l’excel·lent assaig d’Arthur Terry, La poesia de Joan Maragall (Quaderns Crema, 2000).
Arquitectura
Per raons de prestigi internacional lligat essencialment durant molt de temps a la personalitat de Gaudí, el genere artístic del Modernisme més investigat és l’arquitectura, des d’estudis generals com Arquitectura modernista (1968, Lumen) i Reseña y catalogo de la arquitectura modernista d’Oriol Bohigas (Lumen, 1973), Gaudí, Jujol y el Modernismo catalán de Carlos Flores (Ed. Aguilar, Madrid, 1982) i el capítol «Arquitectura» de J. Bassegoda de l’obra Modernismo en Cataluña (Nuevo Arte Thor, 1976) fins als innumerables estudis monogràfics referents a Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, etc. Els esquemes proposats per J. F. Ràfols i Cirici han sofert profundes transformacions al llarg d’aquests anys, com ho demostrà ja l’any 1976 l’article «Esquemes i preguntes sobre l’arquitectura del nou-cents» de Sibina Rossell a Cuadernos de arquitectura y urbanisme (núm. 113, 1976).
D’ençà de l’any 1990, més o menys, sembla imposar-se la divisió en dues grans tendències de l’arquitectura modernista catalana, com ho explica Xavier Güell amb el seu text «L’arquitectura i els arquitectes modernistes» en el catàleg de l’exposició del 1990 de l’Olimpíada Cultural El Modernisme. D’una banda tindríem Domènech i Montaner, Falqués, Gallissà, els germans Bassegoda, Domènech i Estapà, Oliveras i Gensana, Raspall i Mayol, Granell i Puig i Cadafalch amb una activitat teòrica i divulgativa orientada cap a la renovació de les relacions entre arquitectura i societat, i de l’altra hi hauria Gaudí i els gaudinistes Berenguer, Rubió i Bellver, Jujol, Muncunill i Martinell, preocupats per resoldre l’arquitectura a partir del fet constructiu.
En aquest mateix catàleg de l’exposició de l’Olimpíada Cultural del 1990, fita important de la revisió del Modernisme, em sembla que és força interessant la reflexió de Judith C. Rohrer en la seva col·laboració Modernisme i neogòtic en l’arquitectura, on explica que tots aquests arquitectes són ben poc moderns i molt més tradicionalistes tant des d’un punt de vista polític i moral com estètic. Això, segons Rohrer, planteja un divorci clar entre una avantguarda modernista literària i plàstica compromesa amb la modernitat i el progrés i allò que Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch anomenen la «nova escola catalana» d’arquitectura que s’ha de construir sobre el llegat del passat. Per a ella, el cas de Gaudí no és gaire diferent del de la «nova escola catalana» d’arquitectura, malgrat que assenyali que les seves exploracions en el passat de l’arquitectura catalana siguin molt més creatives, i malgrat que ella no ho digui, més originals i en certa manera més modernes.
Coberta d’Arquitectura modernista (1968) d’Oriol Bohigas.
F.F.
Per al cas concret de Gaudí, s’ha de dir que els anys setanta-vuitanta foren decisius per al coneixement en profunditat de la seva arquitectura amb les diverses aportacions de J. Bassegoda Nonell, sobretot El gran Gaudí (Ed. Ausa, Sabadell, 1989) i, en col·laboració amb George Collins, The designs and drawings of Antoni Gaudí (Princeton, 1983), la segona versió del llibre de J. Bergós Massó, Gaudí (1976), l’obra Gaudí d’Ignasi de Solà-Morales (Barcelona, 1983), i del mateix any l’estudi de T. Torii, El mundo enigmático de Gaudí (Madrid, 1983). Una fita important fou la gran exposició Gaudí de la Fundació Caixa de Pensions entre els anys 1984-85 amb les contribucions de M. Irie, R. Pane, Mateo Revilla, G. R. Collins, E. Balbi, C Flores, J. M. Garrut i J. Bassegoda Nonell al catàleg. És evidentment impossible aquí enumerar l’enorme bibliografia gaudiniana, tant la de divulgació com l’específica a un conjunt particular com poden ser La Sagrada Familia, La Pedrera o el Parc Güell. Només citaré dels anys noranta uns pocs estudis que, o bé per l’amplitud de la temàtica, com la selecció d’articles de Joan Bassegoda i Nonell, L’estudi de Gaudí (temple expiatori de la Sagrada Familia, 1996) o per l’originalitat de la recerca, com l’estudi de Juan José Lahuerta, Antoni Gaudí: 1885-1926. Arquitectura, ideología y política, Electa, Madrid, 1993) o l’assaig de Juan Antonio Ramírez La metáfora de la colmena, De Gaudí a Le Corbusier (Ed. Siruela, Madrid, 1998), surten dels camins trillats de la bibliografia gaudiniana, un bon exponent dels quals podria ser l’edició francesa del llibre dirigit per Maria Antonieta Crippa, Gaudí. Demeures, parcs et jardins (Seuil, París, 2001), amb col·laboracions de Joan Bassegoda Nonell, Juan Morell Nuñez, Pedro Navascués i Francesc Naves. Val a dir que la commemoració del 150 aniversari del naixement de l’arquitecte amb l’any Internacional Gaudí 2002 Barcelona va marcar una etapa més en el reconeixement, i també la mitificació, tot esperant potser la beatificació, del geni de l’arquitectura catalana. Tanmateix aquest «Gaudí 2002 Barcelona» va ser molt enriquidor per al coneixement de Gaudí, tant de l’home amb la publicació en castellà de la biografia de Gijs van Hensbergen Antonio Gaudí (Plaza & Janés, 2002), com de la seva relació amb Verdaguer i la societat catalana del temps (catàleg de l’exposició Gaudí Verdaguer, Museu d’Història de la Ciutat), com de les seves tècniques constructives (Gaudí. La recerca de la forma, Saló del Tinell, Museu d’Història de la Ciutat). Tornem a trobar junts Gaudí i Verdaguer en el «Butlletí XVI, I de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi» (Barcelona, 2002) que recull les col·laboracions de Joan Bassegoda, Jordi Bonet, Carles Güell de Sentmenat, Joan Vila-Grau, Pilar Vélez, Francesc Bonastre, Helena Cambó i Antoni Pladevall als dos cursos d’homenatge als dos prohoms de la cultura catalana impartits durant l’any acadèmic.
La bibliografia dels altres arquitectes del Modernisme català no es va enriquir tant durant el mateix període. L’any 1977 Rosemarie Bletter publicà a Barcelona El arquitecto Joan Vilaseca i Casanovas. Sus obras y dibujos, que esdevé l’únic estudi sobre el company d’estudis de Domènech i Montaner. La nadala de la família Carulla del 1973 fou consagrada precisament, en el 50è. aniversari de la seva mort, a Lluís Domènech i Montaner amb textos d’Oriol Bohigas, J. M. Ainaud de Lasarte i Francesc Fontbona. Després de l’estudi cronològic de divulgació de Joan Bassegoda i Nonell Domènech i Montaner a la col·lecció Gent Nostra (Ed. de Nou Art Thor, 1980) caldrà esperar l’any 1989 perquè la Fundació “la Caixa” de Barcelona organitzi l’exposició Lluís Domènech i Montaner i el director d’orquestra. Fins i tot la commemoració del 150 aniversari del naixement de l’arquitecte el 1999 amb la proclamació del 2000, any Lluís Domènech i Montaner, va passar bastant desapercebuda i no va provocar gaires publicacions. La Casa-Museu Lluís Domènech i Montaner de Canet de Mar organitzà a «La Maison de la Catalogne» de París l’any 1999 una exposició: Lluís Domènech i Montaner, patrimoine de l’humanité, al catàleg bilingüe del qual hi ha contribucions de la directora de la Casa-Museu Lourdes Figueras, Vicenç Villatoro, Maria Manadé, Josep Rovira Fors, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Dolors Pérez, Antoni Navarro, Joan Agut i Fèlix Millet. Editorial Lunwerg publicà el 2000 un volum sobre El Palau de la Música Catalana, dirigit per Lluís Domènech Girbau, en el qual sobresurt un capítol molt aclaridor d’Ignacio Paricio sobre els aspectes constructius del monument. El «Butlletí XIV de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi» (Barcelona, 2000) recull les conferències de Joan Bassegoda i Nonell, Josep M. Ainaud de Lasarte i Lluís Domènech Girbau que es van pronunciar a l’Acadèmia com a cloenda de l’homenatge a l’insigne arquitecte. La principal aportació a aquest any Domènech va ser la del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya amb una exposició on es pretenia ajudar l’espectador a tornar a mirar l’arquitectura de Domènech, i un catàleg bilingüe castellà i anglès, Domènech i Montaner Year 2000 Año 2000, que recull els textos més significatius del número doble de la revista Cuadernos de Arquitectura de 1963 dedicat a Domènech i Montaner i coordinat per Oriol Bohigas, i una sèrie d’articles nous de Rossend Casanova, Lourdes Figueras, Jordi Sardà, Antoni Ramon Graells i Lluís Domènech i Girbau que analitzen gairebé quaranta anys després els mateixos edificis analitzats a Cuadernos de Arquitectura.
Quant a Josep Puig i Cadafalch, la biografia d’Enric Jardí, Puig i Cadafalch, arquitecte, polític i historiador de l’art (Ariel, Barcelona, 1975) només fou seguida fonamentalment de l’exposició de la Fundació Caixa de Pensions de l’any 1989, J. Puig i Cadafalch, l’arquitectura entre la casa i la ciutat amb un catàleg amb textos de J. Rohrer, I. de Solà-Morales, X. Barral i Altet i J. Termes. La proclamació del 2001, any Puig i Cadafalch, només sembla haver provocat, sobre l’aspecte arquitectònic del personatge, una Ruta del Modernisme: Puig i Cadafalch, amb textos de Tate Cabré i Montserrat Blanch, una monografia de Lluís Permanyer editada per Polígrafa, alguna monografia local i la publicació d’uns articles força documentats de Cecília Bayo i Jordi Sans, Jordi Bonet, Manuel Castellet, Jaume Lladó, Manuel Ribas, Eduard Ripoll i Pilar Vélez al «Butlletí XV de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi» (Barcelona, 2001).
Tornant als anys setanta, ja en aquest període els investigadors comencen a interessar-se pels arquitectes del cercle de Gaudí com J. M. Jujol amb la publicació l’any 1974 pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears de La arquitectura de J. M. Jujol, publicació a la qual seguirà l’any 1989 l’exposició Josep Maria Jujol, arquitecte 1879-1949. Amb l’estudi realment important de Carlos Flores, Gaudí, Jujol y el Modernismo Catalán (Ed. Aguilar, Madrid, 1982), es revisa ja la posició tradicionalment subalterna de Jujol respecte de Gaudí i es comença a insistir sobre la seva originalitat en l’ús del color i de la recuperació de materials usats. L’interès per Jujol creix amb el naixement i l’èxit del «Arte Povera» del qual és una mena de precursor. El llibre d’Ignasi de Solà-Morales, Jujol (La Polígrafa, 1990), contribueix al coneixement pel gran públic de l’arquitecte. L’exposició Josep Maria Jujol architecte 1879-1949 al «Centre de Création Industrielle Centre Georges Pompidou» (París, 1990), amb un suggestiu catàleg que inclou la sextina a l’arquitecte de Joan Brossa i estudis de José Llinàs, Carlos Flores i aforismes de Pep Quetglas, i la publicació a l’editorial Taschen de Josep Maria Jujol, l’any 1992, amb text bilingüe francès-alemany de José Llinàs, marca el reconeixement internacional de l’arquitecte de Tarragona. L’afirmació de la validesa, de l’originalitat i de l’avantguardisme de Jujol, i de la seva independència respecte de Gaudí és el que porta Dennis Dollens a publicar el seu interessant assaig Jujol. Five Major Buildings 1913-1923 (SITES/Lumen Books, Nova York, 1994). No solament a nivell internacional, sinó també a l’inrevès, a nivell local, creix l’interès per Jujol i la recuperació de la seva obra, com es palesa amb l’exposició Jujol a Guimerà (Guimerà, 1999) amb un catàleg molt digne amb textos de Joan Figuerola Mestres, Joan Duch Mas, Josep M. Jujol Jr. i Andreu Muñoz Melgar. Finalment el 2002 té lloc una important exposició al MNAC en coproducció amb la Fundació “la Caixa”, Jujol dissenyador, comissariada per Mariàngels Fondevila, amb un catàleg que conté col·laboracions de Carlos Flores, Vincent Ligtelijn, Josep Garganté, Josep M. Jujol Jr., Montserrat Duran i Albareda, Joan Bassegoda i Nonell i Perejaume.
De Cèsar Martinell es reedità l’any 1975, amb traducció catalana d’Ignasi de Solà-Morales i apèndix de Raquel Lacuesta, l’obra Construcciones agrarias en Cataluña. La Fundació “la Caixa”, per commemorar el 25è. Aniversari de la seva mort, organitzà l’exposició itinerant Cèsar Martinell i Brunet: entre el modernisme i el noucentisme, presentada a El Pinell de Brai l’estiu del 1999. Joan Rubió i Bellver fou estudiat per Ignasi de Solà-Morales en el seu llibre Joan Rubió i Bellver y la fortuna del gaudinismo (La Gaya Ciencia, 1975). Santi Barjau ha publicat a la col·lecció Gent Nostra una monografia: Enric Sagnier (Labor, 1992). Després d’haver escrit diversos articles sobre l’arquitecte de Terrassa Lluís Muncunill, Mireia Freixa n’ha publicat un estudi general i gairebé definitiu al llibre Lluís Muncunill (1868-1931) (Caixa Terrassa, Lunwerg, 1996).
Una altra temàtica que es desenvolupà durant els anys setanta-vuitanta, i que s’ha mantingut fins a l’actualitat ja que va lligada a l’expansió de la història local, és l’estudi de l’arquitectura local modernista, sovint una mena de catalogació d’edificis modernistes repartits per tota la geografia catalana. Al número 166 de juliol del 1973 de Serra d’Or es publicà l’article de Rossend Bonàs «Modernisme a Sant Andreu»; al número 5 (1976) de la revista Estudios Pro Arte es van publicar l’article de Mireia Freixa sobre «Lluís Muncunill, constructor de la ciutat industrial», és a dir de Terrassa, i l’article d’Immaculada Bover «Arquitectura modernista en Vic». Uns deu anys més tard sortí l’obra L’arquitectura modernista a Vic, una proposta didàctica, dirigida per A. Caselles (Eumo Editorial, Vic, 1987); P. Melero i Sánchez i J. M. Romance i Sinues van publicar El Modernisme a Sabadell (Ègara, Terrassa, 1987), i Lluís Cuspinera publicà Manifestacions de l’Art Modernista a la Garriga (1913-1926) (1988, La Garriga), i uns anys després sortí del mateix autor l’estudi sobre l’arquitecte modernista de la Garriga, Raspall arquitecte (1877-1937) (Fundació “la Caixa”, Barcelona, 1997).
Als anys noranta l’estudi del Modernisme local s’enriquí amb noves ciutats, com Olot, amb l’estudi de M. de Solà-Morales i de Rosselló, Visió sintètica de l’arquitectura «modernista» i la seva incidència a Olot (Olot, 1990); Manresa, amb el treball d’I. Serra, J. Torrella i A. Segon, El modernisme a Manresa, Raima Editorial, 1996; Igualada, amb el catàleg d’arquitectura de M. D. del Castillo Cent obres modernistes d’Igualada (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000); Esplugues, amb la miscel·lània del «Grup d’Estudis d’Esplugues» Esplugues i el Modernisme (Esplugues de Llobregat, 2000) editada per Mercè Vidal; i finalment Terrassa, ja estudiada abans mitjançant la presència de Muncunill, ha esdevingut, després de Barcelona, la ciudad catalana de la qual es coneix més bé el Modernisme, amb les exposicions Terrassa 100 anys d’Art i Cultura al Centre Cultural de la Fundació Caixa de Terrassa, del 1992, en el catàleg de la qual Mireia Freixa tracta de l’arquitectura, i El Modernisme a Terrassa, organitzada per l’Ajuntament de Terrassa amb la col·laboració de Fundació Caixa Catalunya. Aquests dos catàlegs d’exposició contemplen el moviment cultural del Modernisme en general i no se cenyeixen només a l’arquitectura, com ho fa també un dels millors, a parer meu, estudis d’història local de l’època modernista: em refereixo al catàleg de l’exposició organitzada per la Fundació “la Caixa” en col·laboració amb l’Ajuntament de Reus, Reus 1900. Segona ciutat de Catalunya que conté un article sobre urbanisme i arquitectura de Jordi Fortuny, «La ciutat: la transformació urbana».
Arts decoratives
Sobre les arts decoratives, que només Cirici havia estudiat ja que J. F. Ràfols no les va tractar a la seva obra, van editar-se treballs dispersos fins als anys 1990, quan començaren a publicar-se els resultats de les investigacions d’un grup de recerca de la Universitat de Barcelona, creat entorn de Mireia Freixa i del qual formen part Pilar Vélez, Teresa-M. Sala, Santi Barjau, Magdala Pey etc.
Durant molt de temps, l’article «El modernisme com a totalitat» (Serra d’Or, núm. 135, desembre del 1970), en el qual el mateix Cirici va sotmetre les arts decoratives a un canvi d’enfocament, fou l’estudi més reeixit. Hi passa d’una ressenya i una descripció historicista a la seva obra del 1951 a una interpretació semiòtica i sociològica del fenomen. Amb el títol A través de los objetos modernistas hi ha una versió castellana d’aquest text al catàleg de l’exposició El Modernismo en España (Casón del Buen Retiro, Madrid, 1969). També força interessant i suggestiu és l’article del mateix Cirici Un període poc estudiat: l’esteticisme (Serra d’Or, núm. 165, 15 de juny de 1973) en el qual aquest intenta definir un moviment protomodernista a Catalunya molt semblant al corrent artístic anglès de l’Aesthetic Movement. Uns anys més tard, el 1978, Cirici va teoritzar més aquesta noció en la seva contribució, «El Modernismo», al volum Cataluña II (Colección Tierras de España, Fundació Juan March/Editorial Noguer, 1978). Destaca tot un primer període que titula «Esteticismo» i si la seva exposició és bastant convincent respecte de l’arquitectura i l’interiorisme «esteticistes», quan parla de pintura i d’escultura, la divisió cronològica que estableix entre l’etapa esteticista i l’etapa modernista no té sentit, ja que els seus criteris de divisió fan que l’etapa esteticista no pugui ser de cap manera un primer Modernisme, perquè es tracta dels darrers exemples d’un anecdotisme lligat al Realisme anterior. És simptomàtic, quant a això, que el llibre The Aesthetic Movement (Londres, Elek Books, 1969) d’Elisabeth Aslin no tracti de pintura ni d’escultura; per a l’autora el moviment sembla fonamentalment lligat a l’ar-quitectura i a les arts decoratives. Només és en aquestes dues modalitats artístiques que podria aplicar-se el terme a Catalunya. En l’arquitectura no ha prosperat el terme esteticisme. Els estudiosos han preferit parlar de premo-dernisme, de protomodernisme. Fins i tot en el volum d’aquesta col·lecció dedicat a l’arquitectura Jaume Aymar parla d’«arquitectura diferent», i amb això vol dir el pas de l’historicime a l’eclecticisme de final de segle. Potser el problema resideix en el fet que l’esteticisme català, que tindria aspectes semblants a l’Aesthetic Movement anglès, com ho demostra Francesc Fontbona en el seu text «L’esteticisme» al volum Aspectes generals d’aquest mateixa col·lecció, no pot englobar tota aquesta arquitectura pre-modernista amb els reviváis neogòtic i neoàrab. A les arts decoratives, la definició d’una etapa esteticista encara està per fer. Ja hi ha elements però que permeten pensar que sí que es podrà perfilar, com per exemple l’article de Mireia Freixa «Revivalismo y modernidad en el diseño fin-de-siglo» al catàleg de l’exposició El diseño en España (Europalia 85 España, Ministerio de Industria y Energía, Madrid, 1985). El que sembla evident és que en aquest «esteticisme» no s’ha de buscar una còpia de models anglesos força desconeguts als anys setanta i vuitanta a Catalunya, sinó un intent de renovació de les arts decoratives determinat en gran mesura per les orientacions de Salvador Sempere i Miquel, com ho subratllen amb raó Alícia Suàrez i Mercè Vidal a la seva col·laboració «El moviment de les arts decoratives» del Llibre del centenari 1888-1988 de l’Exposició Universal de Barcelona (L’Avenç, 1988).
Coberta del catàleg de l’exposició El modernismo en España (1969), a Madrid.
F.F.
A les Arts Gràfiques, ja en el seu estudi de l’any 1977, Les arts gràfiques de l’època modernista a Catalunya, Eliseu Trenc adoptà el terme Esteticisme per definir tot un corrent dels anys 1870-80 entorn de la decoració del llibre feta per Apel·les Mestres i per Domènech i Montaner a la «Biblioteca Arte y Letras». En estudis posteriors dels quals es tornarà a parlar quan es tracti del tema de les arts gràfiques, Pilar Vélez i Francesc Fontbona han continuat emprant el terme d’esteticisme per aquest premodernisme gràfic. Malgrat que no s’hagi fet encara un gran llibre sobre Apel·les Mestres, un dels grans creadors polifacètics de l’Esteticisme, hi ha dues publicacions documentades sobre ell. Primer la nadala de l’any 1985 de la Fundació Jaume I, Apel·les Mestres, amb col·laboracions de Josep M. Ainaud de Lasarte, «L’home»; de Francesc Fontbona, «El dibuixant»; de Xosé Aviñoa, «El músic popular», i de Joaquim Molas, «El poeta»; i segon el catàleg de l’exposició Apel·les Mestres organitzada per la Fundació Caixa de Barcelona l’any 1986, comissariada per M. Antònia Salom, amb una introducció de Maria Aurèlia Capmany i textos d’Eliseu Trenc respecte del dibuixant, d’Albert Manent sobre l’escriptor i una documentada biografia de Ramon Borràs.
Una reflexió prèvia a l’estudi detallat de les arts decoratives, indispensable però per comprendre l’abast d’aquestes a Catalunya és la que gira entorn de les relacions entre l’art i la indústria i que desenvolupa Pilar Vélez sota el títol De les relacions entre l’art i la indústria 1870-1910 publicat al volum 10 de la col·lecció Art de Catalunya (Ars Cataloniae). Bastants anys abans, Joseph Phillip Cervera en la seva tesi Modernismo: The Catalán Renaissance of the Arts (Garland Publishing Inc., Nova York, 1976) ja havia demostrat que l’interès per les arts industrials és molt anterior al Modernisme. Aquest va néixer durant la primera meitat del segle XIX amb les iniciatives de la Junta de Comerç i es desenvolupà del 1860 al 1870 gràcies a l’Ateneu Català i sobretot a Salvador Sampere i Miquel. Ara bé, l’estudi de «Materiales y documentos de arte español» editat a Barcelona del 1901 al 1914 per Miquel Parera, porta J. P Cervera a definir l’eclecticisme de les arts decoratives del Modernisme, conclusió amb la qual no estic d’acord, ja que la barreja d’obres realitzades el 1900 i en un any tan darrerenc com el 1914, em sembla portar més cap a la confusió que cap a l’aclariment. Per altra banda l’estil neogòtic s’ha d’entendre com un dels components del Modernisme, que no es pot reduir a Catalunya a l’Art Nouveau i no com una prova d’eclecticisme. També molt interessant i completament desestimat pels especialistes de les arts aplicades és l’estudi més aviat industrial i econòmic de Francesc Cabana Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya (Enciclopèdia Catalana, 1994) que és una font molt rica de notícies sobre les arts gràfiques, el paper, el ciment, els materials per a la construcció i que, a més, recull un material gràfic publicitari d’anuncis modernistes sovint inèdit.
Alguns estudis generals sobre les modalitats més conegudes de les arts decoratives ja havien consagrat un capítol important al Modernisme, com per exemple els estudis clàssics de Josep Mainar El moble català (Edicions Destino, 1976) i de Núria de Dalmases i Daniel Giralt-Miracle Argenters i joiers de Catalunya (Edicions Destino, 1985). Sobre la joieria i orfebreria també s’havia publicat l’any 1966 el catàleg de l’exposició Cien años de joyería y orfebrería catalanas (Colegio de Arquitectos de Cataluña y Baleares) amb textos de Joan Perucho i d’Alexandre Cirici Pellicer i l’any 1981 el catàleg de l’exposició 1900-1980, 80 anys de Joieria i d’Orfebreria Catalana organitzada per la Caixa de Pensions i Orfebres FAD. En un altre estudi consagrat a les relacions entre art i indústria, Arte e industria en España 1774-1907 (Blume, 1982) A. José Pitarch i Núria de Dalmases també havien dedicat tot el tercer capítol a estudiar «El modernismo y la renovación de las artes del objeto: 1878-1907». En les histories de l’art català, també evidentment s’han dedicat capítols a les arts decoratives del Modernisme. Si l’any 1972, al volum L’art català contemporani (Aymà-Proa) constatem que el capítol d’Alexandre Cirici dedicat a les arts decoratives del Modernisme és la reproducció literal del capítol de mateix títol del volum II de L’Art Català de la mateixa editorial Aymà, datat però de l’any 1958, la qual cosa ens demostra el desinterès per les arts decoratives fins als anys vuitanta, la cosa canvia amb els volums VI Del Neoclassicisme a la Restauració i VII Del Modernisme al Noucentisme, respectivament del 1983 i del 1985, de la Història de VArt Català (Edicions 62) on Francesc Fontbona estudia amb deteniment allò que ell anomena les arts sumptuàries, un altre nom molt del segle XIX per a les arts decoratives. Remarca l’activitat de precursor de Francesc de P. Vidal i ja indica el pas a la producció industrial de molts objectes sumptuaris. En un capítol del volum VII titulat «La revitalització dels oficis artístics» fa un repàs, evidentment molt sintètic, dels coneixements que es tenien sobre el tema a començament dels anys vuitanta.
Com ha passat sovint en els estudis del Modernisme, els treballs de conjunt encarregats pel món editorial es van publicar abans dels estudis específics i especialitzats que haurien canviat sovint algunes de les conclusions dels treballs de síntesi i han portat a revisions contínues de la nostra visió del Modernisme.
Confrontat a la multiplicitat de les activitats de les arts decoratives, dividiré la meva ressenya en tres apartats: el mobiliari i l’interiorisme, les arts aplicades de l’arquitectura i finalment les arts de l’objecte, joies, objectes de porcellana, escultura decorativa, bibelots, etc.
El mobiliari i l’interiorisme
L’enriquiment del coneixement del moble modernista i de la decoració d’interiors començà l’any 1989 amb la publicació de la monografia consagrada a la Casa Busquets per Teresa-M. Sala i Joan Busquets (núm. 67, col·lecció Gent Nostra, Ed. Nou Art Thor). L’any següent, en el catàleg de l’exposició El Modernisme de l’Olimpíada Cultural Barcelona’92, Teresa-M. Sala torna a tractar el tema del moble modernista a la seva col·laboració Tallers i artífexs en el Modernisme. Tanmateix caldrà esperar l’any 1998 per tenir un gran estudi sobre l’altre gran moblista del Modernisme català, Gaspar Homar. Aquest any el MNAC organitza amb la Fundació “la Caixa” una gran exposició: Gaspar Homar moblista i decorador del modernisme. Al catàleg, al costat de la directora del Museu d’Art Modern Cristina Mendoza i de la conservadora del mateix museu, Maria Àngels Fontdevila, comissaria de la mostra, trobem alguns del membres del grup de recerca sobre les arts decoratives de la Universitat de Barcelona, com ara Mireia Freixa, Teresa-M. Sala i Magdala Pey.
Els darrers estudis sobre el disseny modernista, en el qual entra evidentment el disseny de mobles, són els dels dos arquitectes que van motivar ja fa molt anys l’interès dels estudiosos i del públic en general, gràcies a l’originalitat i la llibertat de les seves propostes. Es tracta dels dos importants catàlegs de les exposicions: Jujol dissenyador (MNAC, Fundació “la Caixa”, 2002), que ja he comentat, i Gaudí. Art i disseny, inclosa dins l’Any Internacional Gaudí 2002 i organitzada per la Fundació Caixa Catalunya, amb estudis de Giralt-Miracle, Hélène Guéné-Loyer, Teresa-M. Sala, Mireia Freixa i Joan Bassegoda i Nonell. Amb aquests dos catàlegs, com al de Gaspar Homar, o al llibre de la col·lecció Gent Nostra sobre Busquets, l’interiorisme és ben present, ja que, com tothom sap, els arquitectes i dissenyadors modernistes concebien els seus edificis i projectes com obres totals que havien de tenir una unitat d’estil i de disseny.
Molt abans d’aquests estudis històrics recents, hi va haver una mena de recopilació artística, és a dir dibuixada de vell nou, i de conservació per la imatge de tota aquesta decoració modernista efectuada durant molts anys per Manuel García-Martín per a les nadales de la «Catalana de Gas y Electricidad» de Barcelona. Aquests llibres que poca gent cita, ja que no són pròpiament estudis científics, constitueixen tanmateix un repertori bastant complet d’obres modernistes i són exemples perfectes d’imitacions de l’art del llibre modernista. Respecte de l’interiorisme citaré només Els oficis catalans protagonistes del Modernisme de l’any 1977 i Los portales modernistas del 1979.
Al costat del grup d’investigadors de la Universitat de Barcelona, reunits entorn de Mireia Freixa, ha entrat recentment amb força en l’estudi de l’interiorisme un altre grup, el del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa, amb Sílvia Carbonell i Josep Casamartina. El seu primer treball fou molt suggerent amb el catàleg perfectament documentat d’una exposició realment inèdita sobre tot el conjunt del tèxtil modernista Les fàbriques i els somnis. Modernisme tèxtil a Catalunya (Centre de Documentació i Museu Tèxtil, Terrassa, 2002). Amb la col·laboració de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, el Centre de Documentació i Museu Tèxtil va muntar, l’any després, a base de les fotos d’Adolf Mas, l’exposició L’interior del 1900. Adolf Mas, fotògraf comissariada per Josep Casamartina, que enriqueix el repertori iconogràfic dels interiors modernistes. Respecte del tèxtil i sobretot de la indumentària, cal citar també el catàleg de l’exposició projectada i coordinada per Rosa M. Martín i Antoni Fabregat, 1881-1891. Cent anys d’indumentària. Exposició commemorativa del centenari de Picasso (Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona, 1982) i l’article de la directora d’aquest museu Rosa M. Marín i Ros «Les arts tèxtils i del vestit en el Modernisme» al catàleg El Modernisme de l’exposició de l’Olimpíada Cultural del 1990. Al volum 12 de la col·lecció Art de Catalunya (Ars Cataloniae), Disseny, vestit, moneda i medalles, d’Edicions L’isard, Rosa M. Martín a la seva història general de la indumentària a Catalunya dedica un capítol al vestit modernista. El món de les puntes, de gran tradició a Catalunya, va ser influït pel Modernisme. L’ha estudiat J. Palomer i Pons al seu treball Uns randers arenyencs. La família Castell, 1862-1962 (Arenys de Mar, Museu Mares de la Punta, 1994).
Les arts aplicades a l’arquitectura
En la modalitat de les arts aplicades, l’esforç de la investigació s’ha centrat en els tallers dels artesans poc coneguts que van treballar en l’ornamentació de l’arquitectura modernista. Sobre l’organització d’aquests tallers i consideracions generals sobre la relació entre l’arquitectura i les arts decoratives, al catàleg de l’exposició de l’Olimpíada Cultural del 1990, hi ha els articles de Teresa-M. Sala Tallers i artífexs en el Modernisme i de Teresa Navas Les arts aplicades en la formulació de l’arquitectura modernista.
La ceràmica aplicada ha estat estudiada principalment per M. Pia Subias, amb els seus articles publicats al Butlletí Informatiu de Ceràmica (1988-89) i els treballs sobre l’empresa Pujol i Baucis, centre productor de ceràmica arquitectònica a Esplugues de Llobregat (Ajuntament d’Esplugues, 1989), i sobre Modest de Casademunt, dibuixant d’ex-libris i decorador de ceràmica (catàleg de l’exposició Modest de Casademunt del Museu d’Art de Sabadell, 2001). En el volum d’aquesta mateixa col·lecció dedicat a l’ar-quitectura, M. Pia Subias ha elaborat una síntesi de les seves investigacions sobre el tema amb el títol Paviments, mosaics i rajoles. Un estudi força interessant és el de Josep Casamartina sobre Marian Burgués, un terrisser que va fer història (Fundació Caixa de Sabadell, 1993). Al costat de Sabadell i Esplugues de Llobregat, els centres productors de ceràmica més estudiats, cal citar també el treball de J. Pablo sobre l’Hospitalet al catàleg de l’exposició Terres cuites. La producció ceràmica a l’Hospitalet i el seu entorn, Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, 1986).
La vidriera és segurament la modalitat de les arts aplicades més coneguda del Modernisme gràcies a la dedicació al tema, d’ençà dels anys setanta, de Joan Vila-Grau i Francesc Rodon. Al núm. 94 de desembre del 1974 de la revista de la Diputació de Barcelona San Jorge, Joan Vila-Grau ja publicà l’article «Les vidrieres modernistes catalanes» i al núm. 7-8 de la revista Estudios Pro-Arte, amb Francesc Rodon, l’article «Notes sobre el vitrall modernista català». Uns anys més tard, s’edità el llibre de referència sobre el tema dels dos investigadors citats: Els vitrallers de la Barcelona modernista (Edicions Polígrafa, 1982). L’any anterior, el 1981 la nadala de la «Catalana de Gas y Electricidad», realitzada com sempre per Manuel García-Martín, amb un pròleg d’Alexandre Cirici, era dedicada a l’art del vidre modernista amb el títol Vidrieras de un gran jardín de vidrios. Tornem a trobar Joan Vila-Grau, Francesc Rodon i Manuel García-Martín com autors dels textos del catàleg de l’exposició El vitrall modernista (Departament de Cultura de la Generalitat, Fundació Joan Miró, 1984). Recentment Jeroni F. Granell, associat del vitraller Antoni Rigalt, ha estat objecte de diversos estudis de Núria Gil i Farré, que li va dedicar la seva tesi de llicenciatura l’any 1999.
Quant als mosaics i a la decoració musiva com a complements de plafons, recobriment de columnes, etc., si es coneixen els grans artífexs, l’italià Mario Maragliano que va introduir la tècnica a Catalunya i Lluís Bru encara queden pendents d’estudis a fons. Només Lluís Permanyer en un article de La Vanguardia (19 d’abril de 1987) «Lluís Bru, primer mosaísta catalán. Establecimientos con historia» ha donat informacions sobre aquest darrer. Al contrari, el paviment hidràulic ha suscitat una bibliografia realment sorprenent respecte d’altres modalitats de les arts aplicades. Ja el 1982, en el seu llibre ja citat Arte e industria en España 1774-1907, A. José Pitarch i Núria de Dalmases havien donat els noms dels principals tallers modernistes especialitzats en aquesta indústria. Tres anys més tard, en el catàleg de l’exposició El diseño en España (Europalia 85 España), a l’article «El pavimento hidráulico» José Pitarch torna a parlar del tema, reproduint l’article que ja l’any 1900 Alexandre de Riquer havia dedicat a la casa Escofet, Tejera y Cía. Del mateix any 1985 és l’exposició amb catàleg El mosaic de l’hidràulic organitzada pel Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. L’any següent, el 1986 Teresa Navas presentà a la Universitat de Barcelona la seva tesi de llicenciatura consagrada a La casa Escofet de mosaic hidràulic. Torna a parlar del tema, però d’una manera més sintètica, al seu article ja citat «Les arts aplicades en la formulació de l’arquitectura modernista» (catàleg de l’exposició de l’Olimpíada Cultural del 1990).
Fins fa poc les arts del ferro eren les arts aplicades del Modernisme menys estudiades. L’aparició d’una investigadora, Lluïsa Amenos, que s’ha dedicat al tema, ha canviat el panorama. D’ençà de l’any 2000 ha publicat diversos articles que ha condensat en el seu estudi Foneria i Forja al volum dedicat a l’arquitectura d’aquesta mateixa col·lecció. Pel que fa a la foneria, la indústria més important, la foneria artística Masriera i Campins ja havia estat estudiada per Mercè Doñate en el seu article «La foneria artística Masriera i Campins» publicat al catàleg de l’exposició Els Masriera (Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Proa, 1996).
Una modalitat de les arts aplicades a l’arquitectura que s’ha estudiat de forma permanent, amb raó en vista de la seva importància, ha estat l’escultura aplicada a l’arquitectura. Ja l’any 1951, Alexandre Cirici afirmava que la decoració escultòrica constituïa la base més característica del Modernisme. Infinitat de treballs sobre l’escultura i l’arquitectura modernistes han tractat el tema; tanmateix com a estudis específics cal citar la nadala de la «Catalana de Gas y Electricidad» de l’any 1983, de Manuel García-Martín, amb un pròleg de Joan Bassegoda i Nonell, Relleus escultòrics de Barcelona. M. Isabel Marín s’ha especialitzat en el tema i després d’haver llegit la seva tesi doctoral a la Universitat de Barcelona, l’any 1993, sobre Eusebi Arnau, el gran escultor modernista de l’escultura aplicada, va publicar «La escultura aplicada a la arquitectura modernista» dins les actes del Congrés Arquitectura y Modernismo, del hístoricismo a la modernidad (Granada, 2000) i una síntesi del tema al volum dedicat a l’arquitectura d’aquesta mateixa col·lecció amb el títol «L’escultura aplicada a l’arquitectura». Cal assenyalar també l’estudi iconogràfic d’alguns conjunts d’escultura decorativa de temàtica musical realitzat per Anna Muntada i Teresa-M. Sala a l’estudi Apunts d’iconografia musical en les arts decoratives del Modernisme publicat al catàleg de l’exposició El Modernisme de l’Olimpíada Cultural del 1990.
Les arts de l’objecte
Començaré per la joieria i l’orfebreria que ja s’havien estudiat als anys 1980 i que figuren generalment a totes les exposicions importants sobre el Modernisme. En aquest camp la gran aportació va ser el treball de Pilar Vélez sobre la més excelsa joieria del Modernisme, Joies Masriera. 200 anys d’història (Àmbit Serveis Editorials, 1999). En la col·lecció Gent Nostra, Pilar Vélez ha condensat les seves recerces en la monografia Lluís Masriera (Infiesta editor, 2002). Aquestes publicacions havien estat precedides l’any 1996 de l’exposició Els Masriera (Museu Nacional d’Art de Catalunya, Generalitat de Catalunya, Proa) en el catàleg del qual Maria Àngels Fontdevila havia tractat el tema de Lluís Masriera, joier.
La principal dinastia, els Serra, de la ceràmica d’art aplicada al món de l’objecte decoratiu amb produccions de gerros i de tota mena de peces decoratives fets en porcellana de gran foc, refinats bibelots o petites escultures dissenyades pels escultors Ismael Smith, Enric Casanovas, Pau Gargallo, Joan Carreras, Gustau Violet o el dibuixant Josep Pey, ha estat estudiada per Francesc Xavier Puig Rovira al seu llibre Els serra i la ceràmica d’art a Catalunya (Editorial Selecta, 1978). Malgrat la popularitat dels seus objectes decoratius seriats en terracota, Lambert Escaler no ha estat encara l’objecte d’un estudi monogràfic.
Darrerament també s’ha estudiat a fons una modalitat de les arts de l’objecte, la medalla, que només es coneixia de forma dispersa, sovint en relació amb els estudis dels grans escultors modernistes. Javier Gimeno Pascual, especialista de la medalla espanyola dels segles xvm i XIX, va ser el responsable del capítol «La medalla a Catalunya» del volum 12 de la col·lecció Art de Catalunya (Ars Catalonie), Disseny, vestit, moneda i medalles (Edicions Lisard, 1997) i l’any 2001 va ser el comissari i autor del catàleg d’una exposició modèlica: La medalla modernista, organitzada pel Gabinet Numismàtic de Catalunya del MNAC.
Aquesta divisió que he fet entre mobiliari i interiorisme, arts aplicades a l’arquitectura i arts de l’objecte és una mica artificial, ja que sovint trobem els mateixos disse-nyadors treballant en aquestes diverses modalitats de les arts decoratives, i d’altra banda, com que aquesta divisió m’ha impedit ressenyar unes quantes obres que tracten de les arts decoratives en conjunt, ho faré ara per acabar. El Museu de Terrassa organitzà l’any 2000 una exposició, Les arts aplicades modernistes a Terrassa, al catàleg del qual Neus Peregrina fa un inventari local de totes les modalitats de les arts aplicades, algunes encara poc documentades, com la guixeria, els esgrafiats, les sanefes decoratives o els papers pintats que determinen aquesta unitat estilística dels interiors modernistes. El mateix any es va publicar al volum 11 de la col·lecció Art de Catalunya (Ars Cataloniae), Arts decoratives, industrials i aplicades amb el títol «De les arts decoratives a les arts industrials» l’estudi que considero la millor síntesi, fins avui, del tema, ja que la seva autora, Pilar Vélez, una de les investigadores que han treballat més la temàtica, té en compte, ja que les coneix de primera mà, totes les novetats que s’han publicat darrerament al respecte. Alguns dels grans mèrits d’aquesta síntesi són emmarcar-ho tot en el gran debat del temps entre art i indústria, mostrar l’interès per les arts decoratives a l’època reflexionant sobre el seu lloc a la Historia del Arte de l’Editorial Montaner i Simón, i entre altres aspectes destacar el paper fonamental de precursor de Francesc Vidal. Per acabar voldria mencionar l’estudi de Rossend Casanova «Antoni Maria Gallissà i el mite del “Castell dels Tres Dragons”» publicat al volum dedicat a l’arquitectura d’aquesta mateixa col·lecció, tema que l’autor ja habia abordat en la seva contribució «Café-Restaurante» al catàleg de l’exposició Domènech i Montaner Year 2000/Año 2000, treball que em sembla modèlic d’aquesta investigació amb profunditat de les arts decoratives catalanes del Modernisme feta per gent jove que, en aquest cas per exemple, destrueix el mite, vehiculat en gran part pel mateix Lluís Domènech i Montaner, d’un gran taller d’arts aplicades al Castell dels Tres Dragons.
Les arts decoratives, gràcies a la incorporació d’una nova generació d’investigadors, han esdevingut la modalitat artística del Modernisme en la qual el nostre coneixement s’ha ampliat més aquest darrers anys. Això no obstant, encara hi ha molt per fer, molts artesans o artífexs s’han d’estudiar més detalladament o senzillament s’han de treure de l’anonimat, i grans figures com Josep Pascó encara no han rebut l’estudi que es mereixen.
Arts gràfiques
La tesi d’Eliseu Trenc Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona (Gremi d’indústies Gràfiques, 1977) fou un intent d’estudi global d’una gran indústria catalana, la impremta, i dels seus múltiples productes i, a més a més, als anys setanta demostrava que allò que s’entenia com un producte «modernista» era estilísticament molt més complex que l’Art Nouveau. El seu treball també mostrava que s’havia d’estudiar molt més a fons i en detall tot el conjunt de les arts plàstiques i decoratives de l’època modernista. D’ençà de l’any 1977, s’han publicat una sèrie de treballs força interessants sobre les arts gràfiques, no ja globals sinó més especialitzats en les arts del llibre o les arts publicitàries. Una versió molt resumida i sintètica d’aquest estudi de Trenc es publicà al catàleg de l’exposició El diseño en España (Europalia 85 España, Ministerio de Industria y Energía, Madrid, 1985).
Coberta de la versió castellana de Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona (1977) d’Eliseu Trenc Ballester.
F.F.
A les arts del llibre, l’aportació fonamental l’ha dut a terme Pilar Vélez, que ha recollit tota una sèrie d’articles i d’estudis inèdits en una obra important, El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910) (Biblioteca de Catalunya, 1989), els límits cronològics de la qual ultrapassen els del Modernisme, en la qual però, aquest es veu molt ben representat. Sobre la indústria gràfica, estudiada globalment per Pilar Vélez en el llibre citat, també tenim els dos articles publicats al Llibre del centenari 1888-1988 de l’Exposició Universal de Barcelona (L’Avenç, 1988), un de Pilar Vélez «Les arts gràfiques i la industria editorial» i l’altre de Romà Arranz «Barcelona, ciutat impresa» que tracta més especificament del tema de les noves tècniques de reproducció fotomecánica de la imatge. Romà Arranz és també l’autor de la síntesi De la impremta a l’època modernista publicada al tant citat catàleg de l’exposició El Modernisme de l’Olimpíada Cultural Barcelona’92 del 1990. En ocasió del Congrés Internacional 1898: entre la crisi d’identitat i la modernització (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000) en el seu article «Modernització i/o tradició a les arts gràfiques a Catalunya a finals del segle xix», Eliseu Trenc es va preguntar si la modernització de les arts gràfiques del Modernisme no implicava de fet un cosmopolitisme i una falta de catalanitat d’aquestes que només s’aconseguirien amb el Noucentisme.
Sobre la tècnica del gravat aplicat a l’enquadernació industrial hi ha l’estudi de Pilar Vélez La col·lecció Josep Roca i Alemany, i el Catàleg del Museu de les Arts Gràfiques I (Ajuntament de Barcelona, 1989). Al seu estudi general «El gravat i les arts del llibre» publicat al volum 10 de la col·lecció Art de Catalunya (Ars Cataloniae), Arts del llibre. Manuscrits, gravats, cartells (Edicions L’isard, 2000), Rosa M. Subirana Rebull passa ràpidament sobre l’època modernista. És veritat però que no hi ha gairebé estudis específics sobre el gravat modernista, ja que aquest estava en franca decadència, a causa de la introducció aleshores dels procediments fotomecànics de reproducció de les imatges. En el seu exhaustiu estudi La xilografia a Catalunya entre 1800 i 1923 (Biblioteca de Catalunya, 1992) Francesc Fontbona explica les raons d’aquesta desaparició del gravat al boix a Catalunya i només cita com a obra d’una certa importància els boixos de Darío de Regoyos per il·lustrar els capítols de La España Negra de Verhaeren que es publicaren a la revista Luz.
Gairebé només s’ha estudiat el gravat, en el cas del Modernisme l’aiguafort, en relació amb l’ex-librisme, que va conèixer una revitalització considerable entorn del 1900. Eliseu Trenc va tractar el tema l’any 1977 a la seva tesi ja citada Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona; tanmateix l’interès pel microcosme de l’ex-libris ha continuat vigent. L’any 1980 la Caixa de Barcelona organitzà l’exposició Ex-libris catalans dirigida per Daniel Giralt-Miracle, amb un catàleg amb textos d’aquest i de Francesc Fontbona. Un poc més tard es publicà l’estudi de Joan-Lluís de Yebra, Alexandre de Riquer i l’ex-librisme (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 1983) que és el catàleg més complet fins avui dels ex-libris de Riquer. L’any 1987 Joan-Lluís de Yebra presentà a la Universitat de Barcelona la seva tesi sobre els Ex-libris dibuixats per Josep Triadó que no s’ha publicat i de la qual només es pot consultar el resum editat pel Centre de Publicacions de la Universitat de Barcelona. L’any 1996 Yebra fou també el comissari i el redactor del catàleg de l’exposició Ex-libris modernistes organitzada a Palma de Mallorca per la Fundació “la Caixa”. L’any 1998 la biblioteca Joan Oliva i Milà de Vilanova i la Geltrú organitzà una modesta exposició, Víctor Oliva Sala i l’exlibrisme, malauradament sense catàleg amb només un prospecte. D’ençà de l’any 1989, Fran-cesc Orenes ha dedicat molts articles als ex-libris modernistes en la revista que dirigeix: Ex-libris. Portaveu de l’associació catalana d’exlibristes. L’any 1997 comissaria i redactà el catàleg de l’exposició organitzada per la Fundació Caixa de Sabadell Cent anys d’ex-libris del Modernisme a l’actualitat: una visió de les tècniques (Sabadell, 1997). És també l’autor de l’article general «Ex-libris i ex-librisme a Catalunya» publicat al volum 10 de la col·lecció Art de Catalunya (Ars Cataloniae), Arts del llibre. Manuscrits, gravats, cartells (Edicions L’isard, 2000), on el Modernisme ocupa el lloc important que li correspon.
A les arts publicitàries és el cartellisme essencialment el que ha generat més estudis. Ja l’any 1949 Rafael Santos Torroella havia publicat una monografia sobre el tema: El cartel (Argos, 1949), on donava força notícies del cartellisme a Catalunya en l’època del Modernisme. A Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona, Eliseu Trenc va dedicar un important capítol al cartell, que deu molt, en la seva part històrica, a la tesi de Maria Victoria Salom llegida l’any 1972 a la Universitat de Barcelona: El cartel en Cataluña hasta 1936, malauradament no publicada i que l’autora generosament li va deixar consultar. Més tard es publicà l’estudi general d’Enric Jardí El cartellisme a Catalunya (Edicions Destino, 1983) amb fotografies de Ramon Manent, on queda ben reflectit el Modernisme. També als anys vuitanta es van editar alguns estudis o catàlegs d’exposicions en relació amb els primers concursos de cartells o amb localitats: l’article de Núria Casals «El cartellisme i l’Anís del Mono» (Carrer dels Arbres, núm. 18, Badalona, 1981), el catàleg de l’exposició El concurs dels Cigarillos París, Buenos Aires, 1901 comissariada per Francesc Miralles i organitzada per la Caja de Ahorros de Madrid (Barcelona, 1984) i el prospecte de l’exposició Les Arts Gràfiques modernistes a Igualada, dissenyada per Pau Llacuna i organitzada per la Fundació Caixa de Pensions (Igualada, 1988). Bona part del volum El grabado en España (siglos XIX-XX) de la col·lecció Summa Artis (1988) és redactat per Francesc Fontbona i dedicat als impresos il·lustrats modernistes. Per altra banda els cartells modernistes del MNAC s’han presentat molt sovint a tot Catalunya. Només citaré el catàleg de l’exposició a la Sala La Plana de l’Om a Manresa el 1992-93 Cartells Modernistes del Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb una introducció de Bonaventura Bassegoda i Hugas. Una mica més tard el gran col·leccionista Jordi Carulla edità bàsicament la seva col·lecció, en un llibre il·lustrat amb profusió, amb el títol Catalunya en 1000 cartells (Postermil, 1994) amb textos d’ell mateix, de Francesc Fontbona, Daniel Giralt-Miracle, Eliseu Trenc i Pilar Vélez. Els orígens i el Modernisme constitueixen la primera part del llibre. Finalment Eliseu Trenc, en el seu estudi global «El cartell a Catalunya» publicat al volum 10 de la col·lecció Art de Catalunya (Ars Cataloniae), Arts del llibre. Manuscrits, gravats, cartells (Edicions L’isard, 2000), no deixa de dedicar un capítol al cartell modernista.
Sobre les altres modalitats de les arts publicitàries, els anuncis comercials, el petit gravat i la tarjeta postal, no s’ha publicat gran cosa. Només citaré el catàleg de l’exposició organitzada per la Casa-Museu modernista de Novelda/Fundación Cultural CAM i assessorada per Pilar Vélez, El Modernisme en les Arts Gràfiques, fons de la casa-museu modernista de Novelda (Alacant, 1995) on trobem tota mena de material publicitari gràfic català, espanyol i també europeu. El conjunt de les arts gràfiques també es va veure reflectit en el catàleg de l’exposició al Museu de Belles Arts de Bilbao Las artes gráficas en Euskadi y Cataluña (1888-1936) (Gobierno Vasco, 1988) amb textos de Francesc Fontbona i Eliseu Trenc per Catalunya i Pilar Mur per Euskadi. Respecte de la tarjeta postal, el llibre de Giovanni Fanelli i Ezio Godoli Art Nouveau Postcards (Phaidon. Christie’s, Oxford, 1987), traducció a l’anglès de l’edició original Cartolina Art Nouveau (Giunti Barbera, Florència, 1985), conté un capítol dedicat a les produccions nacionals en la qual figura «Spain» (Espanya), que en realitat només és Catalunya, ja que el cent per cent de la producció estudiada és catalana. Els mateixos autors publicaren a Florència el 1990 un Dizionario degli illustratori simbolisti e Art Nouveau, que presta una atenció molt especial als autors catalans.
Sobrecoberta de l’obra col·lectiva Modernismo en Cataluña (1976), coordinada per José Manuel Infiesta.
F.F.
Vodria concloure aquesta ressenya de les arts gràfiques felicitant-me de la publicació molt recent d’una gran obra sobre les arts gràfiques, el llibre de Santi Barjau i Víctor Oliva sobre la millor impremta catalana del seu temps, la impremta Oliva de Vilanova, amb el títol Barcelona, art i aventura del llibre. La impremta Oliva de Vilanova (Ajuntament de Barcelona, 2002). Es tracta d’una obra important, ja que la primera part constitueix un estudi de les arts del llibre a Europa i a Catalunya entre el Modernisme i la Guerra Civil i que la segona part, dedicada a la impremta Oliva de Vilanova, engloba la història de l’empresa i la totalitat de la seva producció. Centrat en una impremta, però amb una cronologia més àmplia que el Modernisme ja que conté el Noucentisme, és un estudi que torna a la idea d’estudi global de les arts gràfiques per fer veure la seva unitat, com ho feia el treball d’Eliseu Trenc, i com aquest s’ha beneficiat d’una presentació formal de gran qualitat gràcies al treball de disseny i de maquetació de Víctor Oliva Pascuet.
Les arts plàstiques
L’escultura
L’escultura modernista ha tardat força a ser estudiada en profunditat. Després dels primers estudis de conjunt de J. F. Ràfols i d’Alexandre Cirici caldrà esperar quinze anys perquè surti la monografia de Manuela Monedero Puig José Llimona escultor (Editora Nacional, 1966) que constitueix el primer intent de catalogació de la producció d’un escultor modernista. L’autora completa el seu catàleg al llibre Josep Llimona i Joan Llimona (Nuevo Arte Thor, 1977) mentre J. M. Infiesta esbossa a la mateixa obra la biografia de l’escultor. Dos anys abans J. M. Infiesta havia editat Un siglo de escultura catalana (Nuevo Arte Thor, 1975) on es recullen crítiques de final del segle XIX i de principi del XX, d’indubtable valor històric, però sense cap revisió o valoració personal. A l’obra Modernismo en Cataluña (Nuevo Arte Thor, 1976) editada i coordinada per J. M. Infiesta, aquest és també el responsable de l’estudi de l’escultura. Cal dir però que no aporta res de nou respecte de l’estudi clàssic de Cirici del 1951, i que el seu intent de classificació dels escultors modernistes no em sembla exacte, ja que no té en compte l’estudi de l’escultura «postmodernista» realitzat per F. Fontbona l’any anterior al seu llibre La crisi del Modernisme artístic (Curial, 1975) sobre el qual tornaré en parlar de la pintura. Fontbona ja havia publicat un estudi molt complet sobre un dels principals representants d’aquest corrent «L’escultura postmodernista: Emili Fontbona» a Estudios Pro-Arte, núm. 1, Barcelona, 1972). Precisament aquest grup d’escultors de tendència alhora arcaïtzant i expressionista que pertany a la segona generació del Modernisme el va intentar caracteritzar Teresa-M. Camps en un article molt suggerent de títol força escaient: El nostre primitivisme, primer capítol del catàleg d’una exposició realment important per a la revisió de l’escultura del segle XX a Catalunya, L’avantguarda de l’escultura catalana (Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1989). A les històries de l’art català, també els capítols dedicats a l’escultura del Modernisme són força desiguals. L’any 1972, al volum L’art català contemporani (Aymà-Proa) constatem que el capítol dedicat a l’escultura per Rafael Benet és la reproducció literal del capítol de mateix títol del volum II de L’art català de la mateixa Editorial Aymà, datat però de l’any 1958. Quan mirem la bibliografia consultada per Rafael Benet notem que generalment és anterior a la Guerra Civil, amb l’excepció de l’estudi de Cirici de l’any 1951. Això significa que aquest estudi no pot ser innovador. Al volum VII Del Modernisme al Noucentisme, de la Història de l’Art Català (Edicions 62, 1985) Francesc Fontbona inclou l’escultura modernista dins el capítol que dedica al Simbolisme, i considero que té raó, ja que l’escultura és una de les màximes expressions del Simbolisme a Catalunya.
Després de Josep Llimona, Miquel Blay ha estat l’escultor modernista més estudiat. L’any 1981 sortí la monografia Miquel Blay, un gran mestre de l’escultura moderna, de Carme Sala i Giralt (Olot, 1981) i, més recentment, el 2001, es va muntar a Olot, Girona i Segòvia una formosa exposició comissariada per Pilar Ferrés, Miquel Blay i Fàbrega 1866-1936. L’escultura del sentimient, al catàleg de la qual hi ha contribucions de David Santaeulària, Pilar Ferrés, Francesc Fontbona, Mercè Doñate, Ma. Socorro Salvador, Lucrecia Enseñat i Mario Fernández. Els germans Oslé no s’han estudiat d’ençà de l’estudi de Miguel Saperas Los escultores Miguel y Luciano Oslé, que es publicà a Madrid l’any 1970. No puc entrar aquí a ressenyar la bibliografia d’alguns dels grans escultors catalans del segle XX que van començar la seva obra, influïts per l’ambient modernista en el qual es van educar, però que ben aviat es van passar al Noucentisme o a l’Avantguarda, com Josep Clarà, Manolo, Gargallo, Casanovas, Ismael Smith o, a la Catalunya Nord, Maillol. En l’apartat que ja he dedicat més amunt a l’escultura aplicada a l’arquitectura es trobaran notícies respecte de l’activitat en aquest camp de Gargallo, Blay i sobretot d’Eusebi Arnau.
Algunes altres modalitats de l’escultura han estat estudiades com, per exemple per Mireia Freixa, l’escultura funerària en el seu article «La escultura funeraria en el modernismo catalán» de la revista Fragmentos, núm. 3, Madrid, 1984. En aquest tema, sobretot per la seva riquesa iconogràfica, es pot citar el precios i macabre llibre de coberta ben modernista Els cementiris de Barcelona, de Carme Riera, Colita i Pilar Aymerich (Edhasa, 1981). En aquest mateix registre també hi ha la documentada Guia del cementerio de Montjuïc (Ajuntament de Barcelona, 1993) de Neus Aguado, versió ampliada de la primera edició en català de l’any anterior, el 1992. Aquest estudi no tracta evidentment només d’escultura, toca l’urbanisme, l’arquitectura i la sociologia. No obstant això, l’apartat dedicat a l’art funerari, ben il·lustrat, és molt digne.
L’escultura commemorativa monumental l’ha estudiada Judith Subirachs a la seva obra L’escultura commemorativa a Barcelona fins al 1936 (Els llibres de la frontera, 1986). Cal dir però que el Modernisme no és el gran moment d’aquesta escultura. Cal citar també el valuós catàleg de l’Estatuària pública de Barcelona, confeccionat en tres volums per Manuel García-Martín per a les nadales de la «Catalana de Gas y Electricidad» de Barcelona dels anys 1984, 1985 i 1986. Com diu Francesc Fontbona en el pròleg del volum 1 (1984): «El senyor García-Martín ha convertit el que podia haver estat solament una sèrie d’amenes nadales entre costumistes i evocatives, en autèntiques aportacions bàsiques de la nostra bibliografia acadè-mica». De Judith Subirachs és també la síntesi «Escultura contemporània» publicada al volum 7 de la col·lecció Art de Catalunya (Ars Cataloniae), Escultura moderna i contemporània (Edicions L’isard, 1998). El capítol dedicat al Modernisme és un resum molt ben fet, a parer meu, del nostre coneixement actual de l’escultura del Modernisme, que inclou les darreres aportacions en un panorama entenedor, malgrat la complexitat del tema. L’altra gran especialista de l’escultura catalana contemporània, Mercè Dónate, conservadora del Museu d’Art Modern del MNAC, firma el capítol «L’escultura modernista» a l’emblemàtic catàleg de l’exposició El Modernisme de l’Olimpíada Cultural Barcelona’92 publicat el 1990. És igualment una excel·lent síntesi en la qual Mercè Dónate parla de tot l’en tramat econòmic, urbanístic i cultural que explica la gran eclosió de l’escultura catalana durant el Modernisme, fent notar tanmateix que l’escultura monumental es va manténir dins un eclecticisme i un academisme poc renovadors, amb l’excepció d’una obra extraordinària, el Monument al doctor Robert de Josep Llimona.
La pintura
La quantitat de publicacions que ha generat la pintura de l’època modernista es pot dividir clarament en dues fases, que corresponen, com ja he dit, a dos moments de revifalla de l’interès pel Modernisme en general: els anys setanta-vuitanta i després, amb l’incentiu que representà l’exposició El Modernisme de l’Olimpíada Cultural Barce-lona’92, el darrer decenni del segle XX fins avui mateix.
Als anys setanta Enric Jardí fou segurament l’autor més prolífic sobre la pintura catalana de l’època modernista, tant amb les seves monografies, dues editades per La Polí-grafa, sobre Nonell (1969) i Mir (1975) i una més modesta sobre Gimeno a la col·lecció Gent Nostra (Ed. de Nou Art Thor, 1978), com amb l’estudi dels dos grups artístics més importants de la generació central del Modernisme, primer la seva Història d’«Els 4 Gats» (Aedos, 1972) i després la Història del Cercle Artístic de Sant Lluc (Destino, 1976). També fou l’autor d’un dels textos titulat «Gosé i Barcelona» del catàleg de l’exposició Xavier Gosé, 1876-1915 organitzada per la Fundació Caixa de Pensions l’any 1984. A la meva ressenya bibliogràfica «La revisión del modernismo plástico» que es publicà a final de l’any 1976 al núm. 7/8 de la revista Estudios Pro Arte haig de confessar que vaig ser molt dur amb certs aspectes dels estudis d’Enric Jardí, per exemple la simplificació de la problemàtica que planteja la contraposició entre Els Quatre Gats i el Cercle Artístic de Sant Lluc. Tanmateix continuo estant conforme amb la conclusió de la meva ressenya que deia: «Les múltiples aportacions d’Enric Jardí sobre l’època modernista corresponen a una obra de divulgació ben estructurada, ben documentada, amb abundants notes biogràfiques i un coneixement profund dels aspectes socials i polítics de l’època, la qual cosa permet a l’autor de presentar a un públic no especialitzat alguns aspectes d’un dels períodes de més transcendència de la història de Catalunya. Ara bé, per als historiadors de l’art, el predomini atorgat per E. Jardí a l’home, en detriment de l’obra, no permet d’arribar a una lectura i interpretació del fet artístic en les seves múltiples connotacions.»
Respecte d’Els Quatre Gats cal citar l’excel·lent catàleg de l’exposició Els Quatre Gats (Art in Barcelona around 1900) (Princeton University, The Art Museum, 1978) redactat per Marylin MacCully L’autora dóna les diverses significacions del mot «modernisme» (Modernisme literari, Modernisme arquitectònic, Modernisme a les arts decoratives). Estudia sobretot la pintura i proposa una definició del Modernisme pictòric que comença, per a ella, cap al 1890 amb Rusiñol i Casas, i acaba el 1903 amb la clausura d’Els Quatre Gats. Insisteix sobre la influència parisenca i la primera etapa naturalista de Rusiñol i Casas, i s’ocupa especialment d’un temàtica sobre la qual continuarà investigant en el futur, l’obra de Picasso relacionada amb Els Quatre Gats, analitzant la influència de Casas, Rusiñol i Nonell sobre l’obra primerenca picassiana.
En aquest període, l’Ajuntament de Barcelona organitzà diverses exposicions de pintors modernistes. Per commemorar el centenari del naixement de Joaquim Mir, en col·laboració amb la Dirección General de Bellas Artes, es va fer una Exposición Antológica Joaquim Mir (1873-1940) l’any 1971 a Madrid, al Museo de Arte Contemporáneo i, l’any següent, el 1972, a Barcelona al Museu d’Art Modern. Teresa-M. Camps, que havia dedicat la seva tesi de llicenciatura a El paisagista Joaquín Mir (Universitat de Barcelona, 1968) publicà al catàleg de l’exposició del 1972 un text molt documentat «El itinerario artístico del pintor Joaquín Mir» i Teresa Basora Sugrañes una «Nota biogràfica» i una «Bibliografia» molt detallades. Una mica més tard, el 1975, Teresa-M. Camps analitzà formalment la pintura de Mir en el seu article, «Bases para una tipificación de la obra de Joaquín Mir» a la revista Estudios Pro Arte (núm. 3, 1975). L’any 1976, el centenari del naixement d’un altre membre de La Colla del Safrà, Ricard Canals donà lloc a una exposició commemorativa en el Museu d’Art Modern Canals, al catàleg de la qual hi ha una «Semblanza Biográfica» de Jaume Socias Palau. Aquest, el mateix any, fou l’autor d’un llibre titulat Canals editat amb cert luxe per Espasa Calpe (Madrid, 1976). Una altra exposició organitzada per l’Ajuntament de Barcelona amb la col·laboració de la Caixa de Pensions és la de Francesc Gimeno els anys 1977-78 al Museu d’Art Modern, amb un catàleg redactat per Cristina Mendoza, Eloísa Sendra i Cecília Vidal, i ja al final dels anys vuitanta l’editorial Ausa publicà una edició facsímil de l’obra de Joan Mates El pintor Francesc Gimeno (Sabadell, 1988) amb una Aproximació a Joan Mates de Francesc Miralles. L’any següent Jordi A. Carbonell publicà l’obra de referència sobre l’artista de Tortosa, la monografia Francesc Gimeno (Ràfols/Edicions catalanes, 1989). Uns anys més tard tingué lloc una important exposició: Nonell (Palau de la Virreina, 1981), amb un text del director del Museu d’Art Modern, Joan Barbeta, Nonell, l’home i l’artista.
Coberta de La crisi del modernisme artístic (1975), de Francesc Fontbona.
F.F.
Ja l’any 1975, Francesc Fontbona analitzà amb deteniment la tasca de Sebastià Junyent, l’article ja citat, «Sebastià Junyent (1865-1908), artista y teórico» publicat a la revista Estudios Pro Arte (núm. 3, 1975). El 1988 en la col·lecció Gent Nostra s’edità l’estudi de Teresa-M. Sala, Junyent (Nou Art Thor, 1988). Sobre tot aquest grup de pintors de la segona generació modernista hi ha també l’excel·lent catàleg de l’exposició organitzada per la Sala d’Art Dædalus l’any 1979, Casagemas i el seu temps, amb textos de Maria Aurèlia Capmany, Marçal Olivar i Josep Palau i Fabre.
Joaquim Sunyer, un altre artista d’aquesta segona generació que esdevindria el pintor paradigmàtic del Noucentisme, fou estudiat per Rafael Benet, que l’any 1975 publicà la seva monografia Sunyer (Edicions Polígrafa). L’any anterior, el 1974, el Ministerio de Educación y Ciencia, per commemorar el centenari del naixement del pintor organitzà a Madrid una Exposición antológica Joaquín Sunyer. 1874-1956. Una altra gran exposició fou la que organitzà, l’any 1983, la Fundació Caixa de Pensions a Barcelona Joaquim Sunyer. 1874-1956, al catàleg de la qual col·laboraren Joan Merli, Jordi Benet, Vinyet Panyella, Albert Ràfols-Casamada i Jaume Sunyer.
No puc entrar evidentment en la bibliografia immensa de Picasso. Només indicaré de passada els llibres publicats a Catalunya que fan referència als seus contactes amb el Modernisme. Palau i Fabre, en plena producció picassiana als anys setanta i vuitanta publicà l’any 1971 Picasso i els seus amics catalans (Aedos), l’any 1975 les Edicions Polígrafa reeditaren el seu Picasso a Catalunya i l’any 1980 sortí el seu monumental i detalladíssim Picasso vivent (1881-1907) (Edicions Polígrafa). L’any següent l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura organitzaren, per celebrar el centenari del naixement de Picasso, l’exposició Picasso i Barcelona 1881-1981, coordinada per Joan Ainaud de Lasarte amb un catàleg molt documentat amb col·laboracions de Francesc Fontbona i Alexandre Cirici.
Josep Maria Sert és un artista difícil d’encaixar en la història de l’art. Tanmateix es va educar en el Modernisme i pertany a la mateixa generació que Mir, Nonell o Canals. Paradoxalment també fou molt més conegut en el seu temps que avui; fou fins i tot un pintor de fama. Això pot explicar, amb l’afegit que Sert fou un dels grans artistes del règim franquista, l’edició ja l’any 1949 d’una monografia de gran qualitat José María Sert, su vida y su obra (Argos, 1949), obra d’Alberto del Castillo amb la col·laboració d’Alexandre Cirici Pellicer. L’interès per Sert va perdurar a Catalunya: l’any 1986 la Fundació Caixa de Barcelona presentà la col·lecció Josep María Sert del Dr. A. Puigvert, al catàleg de la qual col·laboraren el Dr. Puigvert i Josep M. Garrut. L’any següent, el Conde de Sert publicà una biografia del seu avantpassat amb el títol El mundo de José María Sert (Anagrama, 1987) i a França es publicà l’any 1990 un llibre molt curios respecte de la utilització de la fotografia per Sert, Photographies inédites de José-Maria Sert. 1874-1945. Peintre du monumental (Jaques Damase éditeur, París, 1990) amb un text de Michèle Chomette «Sert photographe ou l’artificier piégé».
Tornant als primers anys setanta, aquests són els anys en els quals Francesc Fontbona comença una reflexió molt encertada sobre l’art català entre el 1898 i el 1907, més o menys. Comença una sèrie de treballs sobre el grup El Rovell de l’Ou i la seva revista Il tiberio, La Colla del Safrà i Anglada-Camarasa, que reunirà en un llibre realment important: La crisi del Modernisme artístic (Curial, 1975), que suposà una clarificació considerable d’un panorama de la pintura de l’època modernista bastant confús fins aleshores. Fontbona agrupa, dins un corrent que anomena post-modernisme, els artistes més joves del temps i els troba certes característiques comunes, unes diferencies tant iconogràfiques com tècniques respecte de la generació precedent, la generació central del Modernisme per a ell, la de Casas i Rusiñol. Penso que aquesta divisió argumentada que va introduir Fontbona entre dues grans generacions d’artistes modernistes s’ha consolidat amb el temps i que ningú la discutiria avui dia. El problema va ser l’elecció per Francesc Fontbona del terme «postmodernisme» per definir aquesta generació més jove. Això provocà aleshores una sèrie de polèmiques amb J. Li. Marfany i J. Socias que vaig registrar a la meva ressenya bibliogràfica «La revisión del modernismo plástico», dins Estudios Pro Arte (núm. 7/8, 1976) ja citada i a la qual remeto el lector interessat. Vint-i-cinc anys més tard continuo pensant que el terme «postmodernisme» no és gaire adequat. Ja d’entrada jo diria que els termes de pre o post són poc satisfactoris, ja que etimològicament són fonamentalment cronològics i sovint amaguen una incapacitat de definir un moviment artístic. A més són confusionaris, sobretot post, ja que pre en general s’entén com unes primícies d’un corrent, uns moviments capdavanters. Post, per contra, pot voler dir tant la continuació d’un corrent, que ja no és però igual (com per exemple el terme de postsimbolisme en literatura que ningú sap ben bé què és, però que sembla que no hagi trencat totalment amb el Simbolisme), com la ruptura amb l’època anterior, com en el cas, per exemple de la postguerra. És evident que aquesta generació de la qual parla Fontbona, la de Nonell, Mir, Canals, Picasso, és la dels grans artistes modernistes i sobretot que no té gran cosa a veure amb els noucentistes. Aquí també es mereix un petit comentari el terme de generació central que Fontbona utilitza per la de Casas i Rusiñol. Central vol dir teòricament que hi ha un abans i un després, però ens trobem que aquesta generació central és la primera, la que inaugura el moviment. Hi ha evidentment només dues grans generacions d’artistes modernistes, el problema és que hi ha més de dos corrents estètics com veurem tot seguit. El terme «postimpressionista» que va elegir J. Socias al seu capítol de la pintura del llibre Modernismo en Catalunya (Nuevo Arte Thor, 1976) és per aquesta mateixa raò poc adient, ja que no se sap si hi tracta artistes que segueixen fidels a l’estètica de l’Impressionisme o si l’han superada. Cal dir malgrat tot que en la historiografia europea de l’art, el terme «postimpressionista» s’ha encunyat com l’equivalent de la superació de l’Impressionisme. El problema és que es tracta d’un calaix de sastre en el qual poden entrar tant el Simbolisme de Gauguin, el Sintetisme, el Fauvisme i l’Expressionisme com el Cubisme amb Cézanne com a precursor. En la meva bibliografia crítica del Modernisme del 1976 ja citada, vaig proposar el terme «Expressionisme» que vaig continuar emprant en estudis posteriors, amb el benentès que aquest «Expressionisme» català no és exactament equivalent a l’Expressionisme europeu, sobretot el germànic, i que a més no engloba tots els artistes catalans innovadors de principi de segle, que sí que són «postimpressionistes»; això, però, és una obvietat i no una definició. Alexandre Cirici, en la seva obra clàssica de l’any 1951, ja havia proposat el terme «Formalisme» per a l’etapa final del Modernisme. Va teoritzar més aquesta noció en la seva contribució, «El Modernismo» al volum Cataluña II (Colección Tierras de España, Fundació Juan March/Editorial Noguer) publicat l’any 1978, treball que ja he citat respecte de l’Esteticisme. El problema és que Cirici aplica el terme «Formalisme» a l’art català entre el 1906 i el 1911, és a dir gairebé després del període contemplat per Fontbona, i cal entendre el «Formalisme» definit per Cirici com un pas del Modernisme al Noucentisme, com un «prenoucentisme», en tot cas com les primícies del Noucentisme. La demostració d’Alexandre Cirici és convincent, ara bé com que, de sobte, es troba amb l’obra primitivista de Gargallo, Manolo o Emili Fontbona, s’inventa el terme força contradictori de «formalisme bàrbar», que en realitat ve a ser la derivació a Catalunya de l’Expressionisme i que no anuncia gens, en aquests curts anys, el Noucentisme, ja que crec que és un art totalment antiburgès. Malgrat tot, i vista la riquesa extraordinària de l’art català a principi del segle XX, crec que poden ser útils els conceptes d’Expressionisme i de Formalisme com dues grandes direccions de l’art català: la primera destinada al fracàs i la segona a una continuació amb el Noucentisme.
S’ha de reconèixer que Francesc Fontbona els darrers anys setanta i els primers vuitanta esdevingué el màxim coneixedor del Modernisme plàstic, clarificant realment la situació de la pintura catalana entre més o menys el 1898 i el 1907, ja que a més del seu llibre clàssic del 1975, La crisi del Modernisme artístic, publicà El paisatgisme a Catalunya (Destino, 1979), estudi en el qual el paisatgista modernista ocupa un lloc central, i amb Francesc Miralles, l’obra de referència sobre un dels grans pintors catalans del temps Anglada-Camarasa (La Polígrafa, 1981). També són d’ell les biografies de caràcter divulgatiu de la col·lecció Gent Nostra editades per Nou Art Thor sobre Mir (1983), Nonell (1987) i una mica més tard Pidelaserra (1991), el text «Pere Ysern i Alié un impressionista distant», del catàleg de l’exposició Pere Ysern Alié 1875-1946 organitzada per la Fundació Caixa de Barcelona l’any 1987, sense oblidar evidentment una obra d’envergadura ja citada diverses vegades, el volum VII Del Modernisme al Noucentisme del 1985 de la Historia de l’Art Català (Edicions 62). Respecte de Pere Ysern, també hi ha una monografia de Rafael Manzano amb pròleg de Francesc Fontbona, publicada l’any 1990 (Edicions Catalanes).
Una vegada ben aclarit el panorama de la pintura de la segona generació modernista, quedava per definir una mica més bé els diversos corrents estètics de la primera generació, la que va dominar el panorama de l’art català del 1888-89 fins al 1898 més o menys, que no es pot delimitar al tàndem Casas-Rusiñol. Cal dir que Alexandre Cirici ja havia distingit l’any 1951, a la seva obra de referència, la «pintura naturalista» de la «pintura idealista». El problema és que allò que ell entenia per «naturalista» només és realista i a vegades fins i tot anecdòtic, i que s’inventa, ell també, una generació central que no defineix estèticament: la de Miquel Utrillo, Casas i Rusiñol, on posa, no se sap ben bé per què, Galwey i Vancells, sospito que pel seu suposat «whistlerisme».
Els anys vuitanta van significar un nou interès per la pintura de Rusiñol i de Casas. L’any 1981, arran de la commemoració del cinquantenari de la mort de Santiago Rusiñol, es van publicar tota una sèrie d’estudis que van significar un aprofundiment del coneixement del cèlebre artista. Ja he citat el catàleg de l’Exposició cinquantenari de la mort de Santiago Rusiñol (Palau de la Virreina, Barcelona, 1981) que, fora de la novetat de la contribució ja citada de Heidi Roch, només es limitava a reproduir textos crítics anteriors de Joaquim Molas i Francesc Fontbona. Al catàleg de l’exposició organitzada el 1981 al Palau de Maricel de Sitges per Isabel Coll, Assaig sobre les diferents etapes pictòriques de Santiago Rusiñol, aquesta delimitava el recorregut pictòric de Rusiñol en tota una sèrie d’etapes successives ben delimitades. Potser n’hi havia massa, ja que un canvi de lloc no correspon exactament a un canvi estètic. Uns anys abans, Eliseu Trenc havia definit l’evolució de la pintura de l’artista en el seu article «Santiago Rusiñol, del realismo al simbolismo» (Estudios Pro Arte, núm. 5, 1976). També cal citar les biografies forçosament breus, vistes les característiques de la col·lecció Gent Nostra, de Francesc Fontbona Casas i de Jaume Socías Palau Rusiñol (Nou Art Thor, respectivament el 1979 i el 1980). Una mica més tard, el llibre d’Isabel Coll Rusiñol, escrit l’any 1988 i publicat l’any 1990 per l’Editorial Flama, constitueix una biografia valuosa ja que conté materials inèdits de l’arxiu de l’escultor Enric Clarasó. L’any 1982, l’Ajuntament de Barcelona va commemorar el cinquantenari de la mort de Ramon Casas amb l’exposició Ramon Casas al Palau de la Virreina. Es van editar dos catàlegs: un de general amb textos de Francesc Fontbona, sobre la relació de l’artista amb Barcelona, d’Eliseu Trenc sobre Casas i les arts gràfiques, bàsicament el cartell i la tarjeta postal, i d’Antonio Urrutia sobre les influències franceses en la pintura de Casas, i un segon catàleg, més específic, sobre els Retrats al carbó de Casas, amb un pròleg de la directora del Museu d’Art Modern on es guarda aquest fons, Cristina Mendoza. Cal dir que aquests retrats al carbó ja ens eren coneguts pel llibre d’Andreu Avelí Artís Retrats de Ramon Casas (Edicions Polígrafa, 1970). Arran de tots aquests estudis, es va veure clarament que després d’una primera etapa realista influïda per Vayreda i l’Escola d’Olot, París representà per a Rusiñol i Ramon Casas l’accés a un art naturalista, pròxim al corrent francés del «juste milieu» entre l’Impressionisme i el Realisme acadèmic, que fou el primer Modernisme pictòric a Catalunya.
Eliseu Trenc començà, els primers anys vuitanta, a publicar les seves recerques sobre el Simbolisme plàstic a Catalunya, primer al catàleg de l’exposició Simbolisme a Catalunya (Museu d’Art de Sabadell, 1983) i després a la seva comunicació «Els inicis de l’art idealista modernista (1890-1898)» del Col·loqui internacional sobre el Modernisme que va tenir lloc a Barcelona l’any 1982, les actes del qual només es publicaren l’any 1988 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). Va mostrar que, al costat del moviment majoritari de la pintura dels anys 1880 (el Realisme que desembocaria en el Naturalisme de Rusiñol i Casas en l’etapa parisenca), també hi havia un incipient idealisme que, d’ençà del 1893, es veuria reforçat pel Prerafaelisme i el Simbolisme francobelga, per arribar a transformar-se en un autèntic moviment simbolista predominant a Catalunya, sobretot a partir de la incorporació al Simbolisme de les dues personalitats més influents del moment en el camp artístic, Rusiñol i Casellas. En aquest procés va tenir un paper important el coneixement que Trenc tenia d’un dels grans protagonistes d’aquest procés, Alexandre de Riquer, respecte a l’obra del qual ja havia publicat un article «Alexandre de Riquer, un simbolista» a Serra d’Or (núm. 173, 1973), obra plàstica i literaria que es va divulgar una mica més amb motiu de l’edició del catàleg de l’exposició Alexandre de Riquer, l’Home, l’Artista, el Poeta (Calaf, 1978) amb textos de Joan Graells, Josep M. de Riquer i Palau, Alexandre Cirici, Eliseu Trenc i Mariàngela Cerdà, i ja a Barcelona de l’exposició Alexandre de Riquer (Caixa de Barcelona, 1985) amb un text d’Eliseu Trenc Alexandre de Riquer, figura central del Modernisme.
Altres recerques sobre artistes pròxims a Riquer també ajudaren a perfilar aquest idealisme. De Josep M. Tamburini ja s’havia vist alguna obra en una exposició de la Sala Parés l’any 1976 (evidentment no puc citar tots aquests fullets més nombrosos que són els catàlegs de la Sala Parés, i que constitueixen un repertori iconogràfic riquíssim de la pintura modernista catalana). Aviat es van publicar les recerques de Jaume Soler, que fou el gran redescobridor de l’artista, en els catàlegs de l’exposició d’homenatge de l’any 1984 J. M. Tamburini a la Sala Cultural Caja Madrid a Barcelona i de l’exposició J. M. Tamburini organitzada per la Fundació Caixa de Barcelona l’any 1989. El catàleg d’aquesta darrera exposició s’obre amb un pròleg de Francesc Fontbona i conté una extensa i detallada biografia de l’artista de Jaume Soler. L’any 1976 Maria Victòria Salom publicà un article, «José Triadó Mayol» a Estudios Pro Arte (núm. 3, 1975) que va permetre conèixer millor la pintura d’un artista que es valorava sobretot com un dibuixant d’ex-libris. Un any després, el 1977, la Galeria Subex organitzà una exposició: J. Triadó M. El petit catàleg conté un text de Maria Victòria Salom, resum en català del seu article anterior. L’any 1973, el Cercle Artístic de Sant Lluc organitzà una exposició homenatge a un dels seus antics presidents, un altre gran dibuixant d’ex-libris, Joaquim Renart. L’Ajuntament de Barcelona ja havia organitzat l’any 1965 una Exposición Renart al Palau de la Virreina. Al catàleg, redactat per Miguel Gil Guasch i Juan Barbeta, hi ha un pròleg d’Antoni Ollé Pinell. Joaquim Vancells, el gran paisatgista idealista, ja ens era molt conegut per l’excel·lent estudi de Rafael Benet, Joaquim Vancells, l’home i l’artista (Edicions Figures i Paisatges, 1955), complementat l’any 1962 per la seva Nueva biografia del Eximio Patricio Terrasense el artista pintor Don Joaquín Vancells y Vieta (Terrassa, Ajuntament de Terrasa). L’any 1987, la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Terrassa i altres organismes terrassencs organitzaren una retrospectiva: Joaquim Vancells, el paisatge i la ciutat, amb un catàleg redactat per Marc Molins. També es van publicar als anys setanta i vuitanta alguns estudis sobre artistes més joves que formaren part del Simbolisme, com el d’Enric Jardí sobre Bonnin, en el catàleg de l’exposició Lluís Bonnin (1873-1964) organitzada pel Reial Cercle Artístic el 1973. L’Ajuntament d’Igualada organitzà l’any 1980 una exposició antològica de Gaspar Camps 1874-1942, un dels fills predilectes de la ciutat, un artista on el Simbolisme derivà cap a un Decorativisme intranscendent.
Quant al corrent religiós catòlic de l’Idealisme a Catalunya, roman bastant poc estudiat, i generalment només ho és en els llibres sobre el Cercle Artístic de Sant Lluc. Com observa Josep Bracons en el volum dedicat a la pintura d’aquesta mateixa col·lecció, Joan Llimona és un pintor considerable que encara espera una gran monografia. Els articles publicats per Rafael Benet l’any 1926 a la revista La Paraula Cristiana amb el títol «Dades per una biografia i assaig crític» són encara la millor font d’informació. Recordo, ja que l’he citat en parlar del seu germà, l’escultor Josep Llimona, el llibre Josep Llimona i Joan Llimona (Nuevo Arte Thor, 1977) amb un text sobre Joan de Mercè Escalas Llimona. També cal citar el catàleg de l’exposició homenatge en el cinquantenari de la mort de l’artista, Joan Llimona a la Sala Parés, l’any 1976 amb la reproducció de fragments d’articles sobre el pintor, i la recent publicació Joan Llimona i Bruguera d’Enric Llimona (Cercle Artístic de Sant Lluc, 1995). Dionís Baixeras no ha suscitat tampoc gaire interès d’ençà dels anys vint i trenta, quan J. Folch i Torres i J. M. Jordà s’interessaren per ell. Només conec el breu article de Maria Eloïsa Sendra, «Dionís Baixeras i Verdaguer (1862-1943)» que fou publicat a D’Art, núm. 3/4, 1977. Darrerament, en ser adquirit el manuscrit de les memòries inèdites del pintor per part de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, n’aparegué una glossa al «Butlletí» d’aquesta entitat (2001). Pel que fa a Enric Galwey, em penso que ningú no l’ha estudiat d’ençà dels anys vint. Un altre gran pintor del Cercle Artístic de Sant Lluc, Aleix Clapés, romandria força oblidat fins a l’exposició A. Clapés al Centre Cultural de Vilassar de Dalt el 1998-99, el catàleg de la qual és redactat per Blanca Font i Anna Saura. El seu estudi aprofundit també queda per fer.
Com ja estic, sense voler, per no ser però massa repetitiu, entrant en els anys noranta, voldria intentar definir una mica les darreres publicacions sobre la pintura del Modernisme, d’ençà de l’exposició El Modernisme de l’Olimpíada Cultural Barcelona’92, del 1990. En conjunt, com veurem, i excepte algunes monografies, penso particularment en la col·lecció Gent Nostra, modesta però útil, els darrers números de la qual dedicats al Modernisme són Joaquim Sunyer de Vinyet Panyella (Columna, 1997), Adrià Gual d’Enric Ciurans (Infiesta, 2001) i Lluís Masriera de Pilar Vélez (Infiesta, 2002), on a més a més de l’orfebre, l’autora s’interessa pel pintor.
Les darreres publicacions, llibres, catàlegs, etc. s’han caracteritzat per una gran qualitat material, una mida de gran format, in folio que afavoreix la reproducció en colors de les teles i un rigor científic, sobretot els catàlegs del MNAC i de les grans Fundacions de les Caixes del país, a l’alçada de la producció europea, la qual cosa no vol dir, evidentment, que tot era dolent abans. Això es va veure ja en el catàleg en dos volums de l’exposició El Modernisme de l’Olimpíada Cultural Barcelona’92, en la confecció del qual van participar tots els museus de Barcelona. La part dedicada a la pintura va ser encomanada a Cristina Mendoza, amb un estudi general, a M. Teresa Ocaña, que va tractar de la relació de Picasso amb el Modernisme i a Eliseu Trenc, que analitzà la influència de la pintura francesa.
El Museu d’Art Modern del MNAC va engegar aleshores una política de gran empenta d’exposicions antològiques comissariades per Mercè Dónate i Cristina Mendoza, molt sovint en col·laboració amb la «Fundación Cultural Mapfre Vida», presentades a Barcelona i a Madrid amb uns catàlegs de gran qualitat. Citarem per ordre cronològic els de Santiago Rusiñol (1997-98) amb textos de les comissaries, de Margarida Casacuberta, Eliseu Trenc, Isabel Coll, Josep de C. Laplana, Vinyet Panyella; de Joaquim Sunyer (1999) amb estudis de les comissaries, de Vinyet Panyella, Narcís Comadira i Roser Sindreu; d’Isidre Nonell (2000), amb contribucions de Cristina Mendoza, Francesc Fontbona, Cecília Vidal, i la reproducció d’aquest text extraordinari del jove Eugeni d’Ors, «La fi d’Isidre Nonell»; de Ramon Casas El pintor del modernisme (2001), títol on l’article definit ho diu tot, amb col·laboracions de les comissaries, d’Isabel Coll i Carme Arnau. Uns anys abans, el 1995 el MNAC havia presentat, en col·laboració amb l’editorial Ausa i la Fundació Caixa de Sabadell, els Retrats al carbó de Ramon Casas, amb un catàleg degut a Cristina Mendoza que reprodueix a tot color aquesta extraordinària col·lecció del Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC. Una altra excel·lent iniciativa del Museu d’Art Modern, en col·laboració amb l’editorial Ausa i la Fundació Caixa de Sabadell, fou recuperar un paisatgista català molt singular, d’una gran riquesa cromàtica i matèrica, amb l’exposició Nicolau Raurich 1875-1945. Visions Mediterrànies (1996). Els textos del catàleg són deguts a la comissaria Teresa Moreno i a Mercè Doñate i Cristina Mendoza. Els anys 1996-97, el MNAC organitzà una exposició original: El Greco. La seva revalorado pel Modernisme català, comissariada per José Milicua. El catàleg conté estudis de Nicos Hadjinicolaou, José Álvarez Lopera, Francisco Calvo Serraller, Francesc Fontbona, Maria Teresa Ocaña, Fernando Marías, Trinidad de Antonio, José Manuel Pita Andrade, Maria Margarita Cuyàs, Alfonso E. Pérez Sánchez, Joan Sureda i Cecília Vidal. Finalment l’any 2002, el Museu d’Art Modern en col·laboració amb la «Fundación Cultural Mapfre Vida» va organitzar una exposició antològica de Marià Pidelaserra, comissariada per Josep Casamartina.
Paral·lelament al Museu d’Art Modern, el Museu Picasso, sota la direcció de M. Teresa Ocaña, engegà també els anys noranta una sèrie d’exposicions amb catàlegs de gran qualitat, produïts amb l’editorial Lunwerg, on es tornava a reflexionar sobre la relació Picasso-Barcelona. La primera es va dedicar a Picasso i els 4 Gats. La clau de la modernitat. Al catàleg hi figura una nòmina impressionant d’especialistes del Picasso català i d’Els 4 Gats, des de M. Teresa Ocaña, Francesc Fontbona, Cristina Mendoza, Malèn Gual, Lluís Bagunyà, Marilyn MacCully Claustre Rafart, Mercè Dónate, Vinyet Panyella fins a Josep Palau i Fabre. La segona, del 1997, tracta de La formació d’un geni, 1890-1904. Al catàleg trobem col·laboracions de Juan Manuel Bonet, Rosa Vives, Lluís Bagunyà, Claustre Rafart i Malèn Gual.
La internacionalització de les exposicions de la Fundació “la Caixa” i de la Fundació Caixa de Catalunya, han significat una minva en la realització d’exposicions sobre l’art català, i en particular el Modernisme, que ha estat compensat en certa forma per l’entrada en aquest camp del mecenatge de la Fundació Caixa terrassa, i no em sembla gens fortuït que aquesta iniciativa vingui de Terrassa, una gran ciutat del Modernisme com ja ho hem pogut comprovar. En pocs anys, en col·laboració per l’edició dels seus catàlegs-llibres de Lunwerg, Caixaterrassa ha organitzat unes exposicions i publicat uns llibres de referència, molt cuidats formalment, sobre artistes terrassencs o que han tingut alguna relació amb Terrassa. Cronològicament hi ha els Germans Viver (1997), amb textos de Jordi A. Carbonell, Mireia Freixa i Neus Peregrina; Alexandre de Riquer (2000), redactat per Eliseu Trenc, i Joaquim Vancells, degut a Jordi A. Carbonell. S’ha de dir que el Museu de Terrassa havia organitzat també, l’any 1995-96 una exposició d’un dels germans Viver, Pere, titulada Pere Viver, entre la bastida i el cavallet, al catàleg de la qual hi ha col·laboracions de Neus Peregrina i Mireia Freixa.
Un paisatgista molt valorat, present en totes les exposicions importants del Modernisme, del qual tanmateix, fins als anys noranta, no teníem estudis específics, era Eliseu Meifrèn. Isabel Cucurella Esteve havia publicat un curt article, Eliseu Meifrèn i Roig a la revista D’Art, núm. 3/4, l’any 1977. El 1991, l’Editorial Ausa, de Sabadell, publicà un Meifrèn, escrit per M. Vidal Solé i P. Maisterra, molt il·lustrat però no gaire documentat, i l’any 2001 el «Museo del siglo xix» de Valencia organitzà una exposició Eliseo Meifrén i Roig, en el catàleg de la qual col·laboren Fernando Francés, Alejandro Gómez Marco i Elvira Sánchez Gimeno. El Banc de Sabadell patrocinà a Madrid una exposició sobre la familia Pichot, on es dedicà atenció al pintor modernista Ramon Pichot Gironés; el catàleg té textos d’Ignacio Gómez de Liaño i F. Calvo Serraller (1992) i en una nova exposició semblant, feta a Sabadell, el text fou de Francesc Miralles (1999).
Pel que fa a l’editorial Ausa, aquesta s’ha caracteritzat per la seva línia d’edicions de gran format, profusament il·lustrades, que són una bona mostra d’aquesta tendència a una edició vistosa que em sembla característica d’aquest darrer decenni que, en el cas d’Ausa, sembla més destinada a un públic de col·leccionistes i marxants que a un públic d’estudiosos o d’aficionats. Això en part explica, ja que no constitueixen l’aspecte important d’aquestes edicions, la desigualtat dels textos que poden anar des d’uns estudis molt superficials com el d’A. Alcolea Albero en el cas del Ramon Casas (1990), fins al molt més correcte d’Isabel Coll pel S. Rusiñol (1992). Respecte dels dos grans pintors de la primera generació del Modernisme, s’han publicat durant aquest període els dos treballs jo diria gairebé definitius, en tot cas els més complets, un el de Dom Josep de C. Laplana, Santiago Rusiñol, el pintor, l’home (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995), antítesi total de les Edicions Ausa, ja que és potser l’únic llibre fonamental sobre un pintor que no tingui cap il·lustració, i l’altre és d’Isabel Coll, Ramon Casas, una vida dedicada a l’art (El centaure groc, 1999).
Aquests són també els anys en els quals es recuperen, amb bones exposicions, tota una sèrie d’artistes difícils d’encaixar en els grans corrents de la pintura modernista. L’obra social i cultural «Sa Nostra» organitzà a Eivissa, l’any 1996, una exposició d’un dels grans descobridors artístics de l’illa, Laureà Barrau, company de viatge de Casas i Rusiñol a París, artista versàtil, interessant, però. El catàleg conté textos de Francesc Fontbona, Enric Jardí, Mariano Planells, Pilar Ortega, Joana M. Palou i Fina Terrasa.
Modest Urgell, que considero el gran precursor de la pintura idealista a Catalunya, va entrar a la col·lecció Gent Nostra gràcies a la monografia Urgell de Milagros Torres (Labor, 1992), i el mateix any 1992, la Fundació “la Caixa” organitzà al seu centre cultural de Barcelona la primera gran exposició de l’artista, Modest Urgell 1839-1919, en el catàleg de la qual trobem col·laboracions de Francesc Fontbona, omnipresent com sempre, Gemma Roma-gosa i Carmen Rodríguez.
Ja que parlo de la Fundació “la Caixa”, aquesta ha organitzat al seu centre cultural de Palma de Mallorca una sèrie d’exposicions que giren entorn del Modernisme a les Balears i que fou inaugurada l’any 1993 per una mostra sobre la seva seu, el Gran Hotel, obra de Domènech i Montaner, al catàleg de la qual hi ha tot un seguit d’estudis que van des de l’arquitectura amb Oriol Bohigas, Ignasi de Solà-Morales i Miquel Seguí, fins a la literatura amb Jordi Castellanos i a la pintura amb Anglada-Camarasa, tractat pel duo Francesc Fontbona-Francesc Miralles. Una altra exposició interessant fou la titulada Joaquim Mir, itinerari vital, de l’any 1998, que de Palma també viatjà a Lleida i Girona amb un catàleg on van col·laborar Teresa-M. Camps, Catalina Cantarellas, Bruno Martínez i Eliseu Trenc. Respecte de Mir, l’èxit d’aquest paisatgista fora de sèrie no s’ha desmentit, i entre el seguit d’exposicions més o menys afortunades que han proliferat aquests darrers anys, voldria destacar la que va organitzar el Banco Bilbao Vizcaya a Madrid l’any 1990, Joaquim Mir, cincuenta años después, en el catàleg de la qual trobem estudis de José Mir Estalella, José Corredor Matheos, Teresa-M. Camps i Antonio Manuel Campoy i la del Museu de Tarragona, Joaquim Mir al Camp de Tarragona, amb un catàleg redactat per Francesc Miralles, i editat l’any 1998 per la Diputació de Tarragona i Columna.
L’altre gran pintor que continua tenint molt èxit és Hermen Anglada-Camarasa, del qual d’ençà de l’any 1981 el duo Francesc Fontbona-Francesc Miralles és el gran especialista. No puc citar totes les exposicions que han comis-sariat Fontbona i Miralles: algunes de les més rellevants són la del Centre Cultural de la Caixa de Pensions a Barcelona, el 1981, amb un catàleg amb textos dels comissaris, de Calvo Serraller i de Cirici; la de la Fundació Caixa de Manresa l’any 1993 a la Sala La Plana de l’Om, Anglada-Camarasa a Montserrat i, darrerament, el 2002, la molt important de la Fundación Cultural Mapire Vida a Madrid Anglada-Camarasa, al catàleg de la qual col·laboren els comissaris, M. García Guatas, T Paloscia i Ch. Sanjuan.
Un altre pintor que va viure molts anys a París, com Anglada-Camarasa, i que ha mantingut una certa presència en el panorama de l’art català, gràcies a iniciatives que han sortit generalment de l’Ajuntament de Lleida, és Xavier Gosé. A la col·lecció La Banqueta de l’Ajuntament de Lleida, Josep Miquel García publicà l’any 1996 una monografia, Xavier Gosé 1876-1915. Pocs anys després, l’Ajuntament de Lleida, amb la col·laboració de la Fundación Cultural Mapfre Vida, va organitzar una bona exposició Xavier Gosé (1876-1915). El París de la Belle Époque l’any 1999 a Madrid i a Lleida. Al catàleg van col·laborar la comissaria Maria Dolores Jiménez-Blanco, Francesc Fontbona i Eliseu Trenc.
Sobrecoberta de Del Modernisme al Noucentisme 1888-1917 (1985) de Francesc Fontbona i Francesc Miralles, volum VII de la Història de l’Art Català d’Edicions 62.
F.F.
Malgrat la presència majoritària de dones dins el ram dels especialistes del Modernisme, no s’ha donat gaire allò que els americans anomenen «genre studies», és a dir l’estudi del paper i de la situació de les dones en la societat. Mireia Freixa fou pionera a Catalunya en aquest tipus d’estudi amb la seva comunicació «La imagen de la mujer en el Modernismo catalán» a les «3.as Jornadas de Investigación Interdisciplinària organizadas por el Seminario de Estudios de la Mujer de la Universidad Autónoma de Madrid» dedicades a La imagen de la mujer en el arte español (Madrid, 1984). Una mica més tard, Erika Bornay autora d’un assaig general sobre el tema de la imatge de la dona en l’art contemporani, Las Hijas de Lilith (Cátedra, Madrid, 1990), ens va donar la seva peculiar interpretació de la imatge de la dona a la pintura de Casas en el seu llibre Aproximación a Ramón Casas a través de la figura femenina (Editorial Ausa, Sabadell, 1992). El resultat més concret d’aquest «genre studies» ha estat, a parer meu, no el redescobriment, ja que no era totalment oblidada, sinó la valoració de la pintora Lluïsa Vidal Marcy Rudo publicà l’any 1996 el seu documentat estudi Lluïsa Vidal, filla del Modernisme (Edicions La Campana), publicació que fou seguida l’any 2001 per l’exposició organitzada per la Fundació “la Caixa”, Lluïsa Vidal, pintora. Una dona entre els mestres del Modernisme, al catàleg de la qual col·laboren Marcy Rudo, Mary Nash, Mireia Freixa i M. Valdivieso.
No puc entrar aquí en la bibliografia d’artistes que eren molt joves durant el Modernisme i que molt sovint es troben inclosos en el Noucentisme. Em remeto al volum d’aquesta mateixa col·lecció consagrat a la pintura i al dibuix, als excel·lents i novedosos estudis de joves investigadores que han tractat temes poc estudiats, donant a més la bibliografia existent: Pilar Sáez Lacave amb Els orígens modernistes de Josep Maria Sert, Glòria Escala, amb els Joves valors frustrats, i Laura Mercader, amb Els darrers simbolistes decadents. Modernistes o Noucentistes?...
Per acabar, em sembla que cal referir-se a les síntesis generals que trobem a les darreres històries de l’art català. Al ja citat volum VII Del Modernisme al Noucentisme de la Història de l’Art Català (Edicions 62, 1985), Francesc Fontbona va privilegiar una lectura global del moviment, destacant les grans tendències estètiques i respectant la cronologia, això evidentment en detriment d’una lectura clara dels gèneres artístics. Tanmateix el lector interessat retrobarà les grans directrius de la seva visió de la pintura del Modernisme, amb un primer Modernisme «impressionista», terme que matitza, però que utilitzà, malgrat que ell sàpiga perfectament que Rusiñol i Casas són pintors naturalistes del «juste milieu»; després hi trobarà un corrent simbolista i Art Nouveau, amb una separació que em sembla justificada dels catòlics del Cercle Artístic de Sant Lluc; per acabar amb un excel·lent capítol titulat «La crisi del Modernisme», on condensa totes les seves inves-tigacions sobre la segona generació del Modernisme, que coneix tan bé. Eliseu Trenc, al volum 9 de la col·lecció Art de Catalunya (Ars Cataloniae), Pintura moderna i contemporània, tracta del Modernisme en una síntesi forçosament breu. Arriba més o menys a les mateixes divisions que Francesc Fontbona, amb noms diferents. La primera etapa, l’anomena Naturalista, explicant en què es diferencia del Realisme anterior. La segona és evidentment la del Simbolisme, anunciat per un idealisme anterior i que divideix en dues branques: una que és la de la religió de l’art i l’altra que és la del Cercle Artístic de Sant Lluc, que posa l’art al servei de la religió, i finalment anomena la tercera etapa Postimpressionisme i Expressionisme. Però ara sospito que preferiria bandejar el primer terme, per la seva ambigüitat, i contraposar l’Expressionisme amb el Formalisme, inventat per Alexandre Cirici.
La música
Dos investigadors han dominat el camp de la història de la música del Modernisme: Roger Alier i Xosé Aviñoa. L’any 1973, Roger Alier ja publicà l’article «La societat coral “Catalunya Nova”» (D’Art, núm. 2). Uns anys més tard, dins el cicle de conferències del CIC de Terrassa durant el curs 1979-80 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1985), Roger Alier presentà La música al temps del Modernisme. La polifacètica Mireia Freixa fa una incursió en el tema amb el seu estudi «L’“escola coral” de Terrassa», publicat a la revista Estudios Pro Arte (1975), queja frega el Noucentisme. A la revista D’Art (núm. 8-9, 1983) Xosé Aviñoa publicà l’article «Les constants ideològiques en la crítica musical de L’Avenç (1881-1884 i 1889-1893)» i participà al Col·loqui internacional sobre el Modernisme de l’any 1882 amb una comunicació sobre «La fada de Morera i Massó i Torrents: un projecte musical modernista». Aquests treballs eren primícies de la publicació de la seva tesi La música i el Modernisme (Curial, 1985), l’obra de referència sobre el tema. És força interessant la seva comunicació, «Música: modernització en els projectes compositius en el fet concertístic» al col·loqui 1898: entre la crisi d’identitat i la modernització (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, volum II, 2000).
El tema del wagnerisme dins el Modernisme català, especialment per la seva forta presència mitjançant una «Associació wagneriana» molt activa i per la seva influència sobre el Simbolisme, ha estat estudiat amb profunditat per Alfonsina Janés en el seu llibre L’obra de Richard Wagner a Barcelona (Fundació Vives i Casajuana, 1982). El llibre Wagner i Catalunya (Edicions del Cotal, 1983) és útil, ja que recull una antologia de textos i il·lustracions sobre la influència wagneriana a la cultura catalana. Els anys vuitanta fan ser fèrtils per l’estudi del wagnerisme. El número 281 de febrer del 1983 de Serra d’Or es va dedicar a Wagner, amb articles d’Isidre Bravo, «L’escenografia wagneriana a Catalunya» i de Joan Lluís Marfany «El wagnerisme a Catalunya». Una mica més tard, Eliseu Trenc publicà El wagnerisme a les arts plàstiques catalanes (1880-1910) (Miscel·lània Joan Gili, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988). Actualment una jove investigadora de la Universitat de Màlaga, Lourdes Jiménez Fernández, està fent la seva tesi sobre el Anàlisis y clasificación, de la iconografía wagneriana i s’ha interessat per la recepció de la ico-nografia wagneriana en el Modernisme català. Ja n’ha donat unes primícies, «Escenografías wagnerianas en Cataluña: distintas propuestas formales a la introducción del wag-nerismo en la época del Modernismo» i «Introducción de la iconografía wagneriana en la Barcelona de la Restauración (1882-1885)», respectivament als números 18 (1997) i 20 (1999) de la revista de la Universitat de Màlaga Boletín de Arte, així com «La recepció de l’imatge wagneriana pels modernistes catalans», al número 154 de Revista de Catalunya (2000).
Finalment, el 2003, Roger Alier firma la síntesi més recent sobre el tema, «La música en el Modernisme», al volum Aspectes generals d’aquest mateixa col·lecció.
Manuals i obres generals de divulgació
La divisió en gèneres artístics a la qual m’he vist obligat, per tal d’ordenar una mica la massa enorme d’informació impresa que ha generat el Modernisme, no m’ha permès ressenyar algunes obres d’abast general que es poden dividir en tres modalitats ben diferents. La primera és la publicació d’actes de col·loqui, de cicles de conferències que agrupen una sèrie d’experts del tema, i que sovint, a causa de l’excessiva especialització de la temàtica, només interessen un públic universitari d’entesos. La segona, la que considero més valuosa, és la de resumir en unes publicacions modestes, econòmiques, per a un ampli públic d’estudiants o d’aficionats, sense caure en una esquematització massa exagerada i doncs deformadora, un moviment cultural tan ric i complex i donar-ne l’essència, fer doncs una obra de divulgació intel·ligent. La tercera és molt diferent, parteix em sembla d’una política comercial d’editorials que basen la seva estratègia en una iconografia abundant i rica, emmarcada en uns volums de gran format i d’una indubtable qualitat material, amb un text amè, periodístic, la finalitat dels quals seria molt semblant a la dels llibres de regal que la gent ofereix per Reis i que sovint, com tothom sap, són llibres d’Art.
L’any 1985 es publicà el cicle de conferències fet a la Institució Cultural del CIC de Terrassa durant el curs 1979-80 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), en el qual participaren la plana major dels estudiosos del moviment: Jordi Maragall, Borja de Riquer, Pau Comes, Josep Benet, Antoni M. Badia i Margarit, Roger Alier, Ramon Pla, Alexandre Cirici, Enric Jardí, Josep M. Garrut, Francesc Fontbona, Francesc Miralles, Pere Bohigas, Joan Triadú, Maria Aurèlia Capmany, Xavier Fàbregas, Miquel Porter-Moix i Josep M. Llompart. Ja he citat el Col·loqui internacional sobre el Modernisme que va tenir lloc a Barcelona l’any 1982, les actes del qual només es publicaren l’any 1988 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). A més de Jordi Castellanos, ja esmentat, hi van intervenir Joan Lluís Marfany, Àngel Duarte, Jordi Sabater, Alan Yates, Francesc Fontbona, Edmond Raillard, Xosé Aviñoa, Eliseu Trenc, Maurice Molho i Montserrat Moral Prudon.
Coberta d’El modernismo en España (1986), de Mireia Freixa.
F.F.
Respecte dels llibres didàctics, l’any 1986, en la valuosa col·lecció Cuadernos Arte Cátedra, Mireia Freixa publicava El Modernismo en España (Cátedra, Madrid), de gran abast geogràfic, reduït però als camps artístics de l’arquitectura, les arts decoratives i les arts aplicades. Catalunya, que és l’únic lloc de l’Estat espanyol que pot presentar un conjunt compacte i majoritari de realitzacions modernistes, ocupa una tercera part del llibre. Mireia Freixa inclou en la seva síntesi les darreres investigacions portades a terme en l’arquitectura i en les arts aplicades, que coneix perfectament. Els tres manuals publicats a Catalunya i en català ho van ser per la mateixa editorial especialitzada en didàctica, Barcanova. La primera, El Modernisme a Catalunya, és de l’any 1991, l’escriu Mireia Freixa, especialista de la temàtica, i es nota que és un treball d’història de l’art ben estructurat i documentat, restringit a l’arquitectura, les arts plàstiques i les arts aplicades. Els dos següents, L’art modernista. Una visió històrica, de Joan Campàs i El Modernisme. L’entusiasme creatiu, de Montserrat Estruch i Brichs, publicats el mateix any 1993 per Barcanova, són complementaris. El primer, publicat a la «Biblioteca bàsica d’art català» obeeix a una metodologia històrica, on s’analitzen les relacions entre l’art i la societat, i el segon, publicat a la «Biblioteca Bàsica de Literatura Catalana» és una síntesi ben feta de la literatura modernista.
Dins la tercera modalitat, la dels llibres vistosos, només en ressenyaré dos que tenen el seu interès, ja que van ser redactats per escriptors reconeguts i tenen una personalitat que no tenen generalment aquestes edicions. El primer és el llibre Barcelona modernista (Planeta, 1989) dels germans Cristina i Eduardo Mendoza, que reuneix doncs una gran coneixedora del Modernisme, la directora del Museu d’Art Modern del MNAC, i un escriptor que s’ha apassionat per la historia de la seva ciutat. El resultat és un llibre amè que sembla respondre als corrents historiogràfics francesos moderns de la història de les mentalitats i de la sociabilitat. Un altre al·licient de l’obra és la riquesa de la iconografia, tant les reproduccions d’obres d’art com les fotografies sovint poc conegudes i triades amb molta cura. A més, contràriament a la majoria d’aquestes edicions, no és ni un llibre luxós de gran format, ni un llibre car. L’altra obra que voldria ressenyar, Cases modernistes de Catalunya d’Oriol Pi de Cabanyes, amb fotografies de Toni Catany (Edicions 62, 1992), sí que és luxosa i de gran format. Tanmateix és diferent de la norma d’aquestes edicions ja que s’anuncia com una lectura subjectiva, una interpretació lliure d’un escriptor que deixa parlar els seus sentiments, que dóna les seves impressions, independentment d’un coneixement històric, però, com es nota llegint el seu text, un escriptor amb una gran cultura al darrere. Les fotos de Toni Catany s’allunyen també de la foto tradicional d’arquitectura i els punts de vista i la focalització en alguns detalls, donen a les seves imatges una gran expressivitat sense caure tampoc en un pur treball d’experimentació. La foto roman al servei de l’arquitectura.
La recepció del Modernisme català al món
El reconeixement internacional del Modernisme ha crescut considerablement aquests darrers anys, principalment mitjançant exposicions de gran envergadura que van tenir un ressò considerable. Adoptaré un ordre cronològic per no semblar privilegiar algun país i hi inclouré Espanya, particularment Madrid, no per raons polítiques sinó pel parentiu que tenen totes les exposicions que ressenyaré ara.
La primera, Art i Modernitat als països catalans Katalanische Kunst des 20. Jahrunderts, va tenir lloc al Staatliche Kunsthalle de Berlín, en el marc de les Setmanes Catalanes a Berlín, l’estiu del 1978. El catàleg, confeccionat amb moltes presses, barreja en un desordre caòtic pintures modernistes amb fotos de tractors, vistes urbanes i retrats de polítics de tot el segle XX. En el text, d’una gran varietat, el Modernisme ocupa molt poc espai si se’l compara amb el lloc que ocupa en la iconografia. Queda tanmateix com un primer intent simpàtic de projecció a l’exterior de la cultura catalana, i com diu en la seva presentació el secretari català de l’exposició, Rafael Tous, aquesta iniciativa, feta per mans privades, només tindrà continuïtat si, a partir d’aleshores, són els poders públics els que se’n cuidin.
Coberta del catàleg de l’exposició Homage to Barcelona (1985), a Londres.
F.F.
Els anys 1885-86 va tenir lloc a Londres, a la Hayward Gallery l’exposició Homage to Barcelona. The city and its art 1888-1936, organitzada pel «Arts Council of Great Bri-tain» amb la col·laboració a Catalunya de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat. Va representar un aprofundiment considerable a la Gran Bretanya del coneixement del centre cultural que fou Barcelona entre el 1888 i el 1936. Al catàleg, presentat amb molta claredat i ben il·lustrat, van col·laborar moltes persones. Respecte del Modernisme, en van parlar específicament Ignasi de Solà-Mora-les i Cristina Mendoza. Aquesta exposició es va considerar tan modèlica que es presentà a Barcelona, al Palau de la Virreina, l’any 1987, amb el catàleg traduït en català.
L’any 1989, el Kulturhuset de Stockholm organitzà, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, una exposició del Modernisme català, Modernismen i Katalonien, comissariada per Mireia Freixa i Elisabet Haglund. Al catàleg, molt digne, trobem estudis de les comissaries, de Rolf Wohlin, Eliseu Trenc, Pilar Vélez, Francesc Fontbona i Ignasi de Solà-Morales. L’any següent, el 1990, és el Japó que acull una exposició, Maestros de la pintura catalana, des de Martí i Alsina fins a Dalí. Fou organitzada pel diari Asahi Shimbun amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya. Els textos del catàleg són de Francesc Fontbona i de Segi Shinichi.
El 1991, és Itàlia que rep una exposició del Modernisme, Da Gaudí a Picasso. Il modernismo catalano, organitzada per la Generalitat de Catalunya, presentada a Venècia a la Fundació Giorgio Cini. El bonic catàleg, editat per Olivetti i Electa, conté estudis dels quatre comissaris: Teresa-M. Camps, Francesc Fontbona, Mireia Freixa i Pilar Vélez. També a Italia es realitzaren les exposicions Catalani a Parigi (Brescia 2002) seleccionada per Francesc Fontbona i Modernismo e Avanguardia, a cura de Maria-Josep Balsach, celebrada a Cremona el 2003, que comptà amb un catàleg editat per Skira.
Coberta del catàleg de l’exposició Da Gaudí a Picasso. II modernismo catalano (1991), a Venècia.
F.F.
L’any 2000 va tenir lloc a Madrid una exposició de característiques molt semblants a les que acabo d’esmentar, malgrat que, cal dir-ho, el Modernisme s’ha presentat moltes vegades a Madrid o col·lectivament o mitjançant exposicions individuals d’ençà de la gran exposició dels anys 1969-70 ja citada, i sempre, també cal afirmar-ho, ha estat molt ben rebut a la capital de l’Estat espanyol. La Fundación Cultural Mapfre Vida ha tingut un paper important en aquesta difusió, com ja hem vist. En aquest cas, no es tracta de fer conèixer el Modernisme, sinó d’una afirmació de la seva validesa promoguda des de Madrid. Aquesta exposició titulada El Modernismo catalán, un entusiasmo, la va organitzar la Fundación Santander Central Hispano i va ser comissariada per l’historiador Javier Tusell, gran coneixedor de Catalunya. Aquest també dirigí l’edició d’un catàleg molt ben fet en el qual col·laboraren «els de sempre», parafrasejant la cèlebre frase de Modest Urgell, és a dir Francesc Fontbona, Eliseu Trenc, Cristina Mendoza, Mercè Dónate, Pilar Vélez, amb l’afegit de Javier Tusell i Genoveva Tusell García per Madrid.
Coberta del catàleg de l’exposició El modernismo catalán, un entusiasmo (2000), a Madrid.
F.F.
I França, em direu? S’ha de dir que ja s’hi havien presentat diverses vegades mostres de pintura catalana del Modernisme, diluïdes però en el marc molt ample de l’art espanyol. Només recordaré com a exemples típics les exposicions 50 ans d’art espagnol 1880-1936, l’any 1984 a la Galerie des Beaux arts de Bordeus i De Fortuny a Picasso, trente ans de peinture espagnole. 1874-1906, presentada entre el 1994 i el 1995 als museus d’Agen, de Nancy i de Castres. Considerant la riquesa dels intercanvis artístics entre París i Barcelona, molta gent a Barcelona i, cal dir-ho, menys a París, no entenien per què no s’organitzava, imitant el model de les magnes exposicions del Centre Pompidou, París-Moscú, París-Berlín, París-Nova York, París-Viena una exposició París-Barcelona. Finalment la idea es va concretar l’any 2001 en una exposició més modesta que les del Centre Pompidou, organitzada per la Reunión des Musées Nationaux i en la qual col·laboraren bàsicament el Centre Pompidou i el Museu d’Orsay per part francesa i, per part catalana, l’Ajuntament de Barcelona amb el Museu Picasso i la Generalitat amb el Museu d’Art Modern del MNAC. Aquesta exposició, París Barcelona. 1888-1937, és més àmplia cronològicament que el Modernisme, cobreix el mateix període que la de Londres, i també com aquesta fou programada per presentar-se a Barcelona, al Museu Picasso el 2002. No entraré ara en polèmiques una mica estèrils sobre tal o tal altre aspecte de l’elecció o la presentació del material exposat. Només voldria dir que, com les exposicions de Berlín, de Londres i de Venècia, va significar a nivell del gran públic que freqüenta les Galeries du Grand Palais un coneixement de primera mà de l’art català contemporani, coneixement enfortit per un catàleg realment impressionant, de gran qualitat científica, on el Modernisme ocupa cronològicament la primera part amb textos de Caroline Mathieu, Philippe Thiébaud, Eliseu Trenc, Cristina Mendoza, Maria Teresa Ocaña i Mercè Dónate. S’han publicat moltes més coses a França, sobretot evidentment sobre grans noms com Gaudí o Picasso. Només voldria esmentar pel seu caràcter general, i com a exemple d’una intel·ligent divulgació, el llibre sobre arquitectura de François Loyer, L’Art Nouveau en Catalogue (Evergreen/Taschen, 1997).
Coberta del catàleg de l’exposició París-Barcelone (2001), a París.
F.F.
Per concloure aquesta bibliografia crítica del Modernisme, voldria fer notar que, si es compara amb la meva ressenya bibliogràfica «La revisión del modernismo plástico» del 1976 o amb la reflexió de Mireia Freixa, «Modernisme i Noucentisme» publicada en l’obra, Art català, estat de la qüestió (Barcelona, any 1984), arran del V Congrés del CEHA a Barcelona el mateix any, l’increment de publicacions analitzades és considerable. Això significa que l’interès pel Modernisme no ha decaigut, ben al contrari, durant aquests darrers cinquanta anys. Recordo que l’any 1982, trobant-me a la Universitat Catalana d’Estiu a Prades, un intel·lectual català em va titllar de «modernistòleg», no sé si amb ironia o enveja, ja que per a ell, el ram d’especialistes del Modernisme era considerable i potser excessiu, comparat amb altres períodes de la cultura catalana més desateses. No sé pas el que diria avui dia. Crec que ens hem de felicitar que un moviment cultural tan ric i tan complex hagi suscitat l’atenció de molts investigadors i que continuï atraient la gent jove.
Aquesta ressenya no és ni objectiva, ni exhaustiva, malgrat el meu intent d’assolir aquesta perfecció inabastable. Em disculpo doncs, d’haver oblidat molts treballs i autors que es mereixen la meva consideració, sobretot molts articles interessants publicats en la premsa diària que m’era impossible documentar.