De maig a Sant Joan

El maig avui

Maig és el mes festiu per excel·lència en els calendaris de festes locals: festes de primavera creades o transformades pels primers ajuntaments democràtics al principi de la dècada de 1980 en moltes viles i ciutats, complementant antigues festes majors o bé substituint-les, moltes d’elles perdudes o perjudicades per les vacances d’estiu… Festes de nova creació amb la dèria de remarcar els possibles elements identitaris, amb pregons populistes, actes concorreguts als carrers i concerts multitudinaris a les places o als poliesportius, que molt sovint conclouen amb espectaculars castells de focs.

Avui, per a tothom, el Primer de Maig és la festa o dia del Treball. Qui diria que era la festa ancestral d’erecció de l’anomenat Arbre Maig, de tradició cèltica, tan arrelada antany arreu d’Europa, i també a Catalunya? La festa del treball, pròpia de l’era industrial, fou establerta pel moviment obrer com una jornada de lluita del proletariat internacional –“Proletaris de tots els països, uniu-vos!”– enfront del capital. Va ser instituïda en el Congrés Internacional Socialista celebrat a París al mes de juliol del 1889, en memòria de l’execució de quatre obrers anarquistes que havia tingut lloc el 1886 –els “màrtirs de Chicago”–, un esdeveniment de ressò mundial que desencadenà multitudinàries manifestacions el Primer de Maig d’aquell mateix any. Totes les ciutats industrials van fer seva la commemoració que, a partir del 1919, es va convertir en la festa del treball.

Al llarg del segle XX, de jornada de lluita –amb la reivindicació dels tres vuits: vuit hores de treball, vuit d’educació i vuit de descans– s’institucionalitzà com a festa generalitzada i no tan sols com a festa de la classe obrera, al mateix temps que el seu sentit reivindicatiu original es desvirtuava, convertida en sortides al camp d’obrers i menestrals amb camions engalanats amb pancartes, amb l’objectiu de fer fontades populars i concentracions al llarg de les quals els sindicats organitzaven mítings obreristes. A l’Espanya franquista, les desfilades amb himnes i banderes substituïen les manifestacions obreres, mentre que l’anomenat CNS (Central Nacional Sindicalista) feia als estadis esportius magnes exhibicions gimnàstiques i balls regionals, amb un gran protagonisme d’Educación y Descanso –una de les branques de la Falange–, tot reproduint imatges i símbols propis dels règims totalitaris. També l’Església Catòlica, seguint les tendències de l’encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII, va intentar integrar aquesta diada, establint la festa litúrgica de Sant Josep Artesà, amb les arestes del mot “obrer” degudament llimades. Actualment, tot i que les capçaleres dels mitjans de comunicació fan referència a la manifestació sindical i a les reivindicacions i els discursos dels seus líders, el Primer de Maig és majoritàriament una festa més del calendari laboral, ja cap al bon temps: i millor si fa possible un pont amb el cap de setmana anterior o el que segueix.

La plenitud de la primavera

Exuberància, alegria, benestar, fora restriccions. Això és el que suggereix el mot “maig”, també en el refranyer: “Pel mes de maig, la terra es fa embarassada”, “La mel de maig, la reina de les mels”, “Pel maig, festes a raig”, “Ve com aigua de maig”. D’altra banda, “Pel maig, cada dia un raig”, fa esment a les pluges amb què regala els camps la meteorologia tradicional d’aquesta època de l’any.

De fet, les expressions que tenen a veure amb el maig són abundants, tot i que actualment s’empren poc: per exemple, es pot fer o tenir una “cara de maig”, és a dir, una cara fresca i sana; i quan es vol fer èmfasi en una qualitat remarcable es diu: “florit com un maig”, “formosa com un maig”, o bé “més guarnit que un maig”… comparacions clarament referides a l’Arbre Maig, a les enramades típiques d’aquest temps; regalar un “maig”, una toia de flors, a l’estimada; “cantar maigs”, és a dir, albades, o les cançons de captiri que es cantaven per la Santa Creu o pel Roser de Maig. El trobador occità Raimbaut de Vaqueiras ja feia esment de les “calendes de maig”, és a dir, de les festes amb què aquest mes s’estrenava:

“Kalenda maia
ni fuelhs de faya
ni chanz d’auzelh
ni flors de glaya
non es que·m playa
pros domna gaia…”

traduït com:

“Primer de maig
ni fulla de faig
ni cant d’ocell
ni flor de gladiol
no em plauran,
alegre dama…”

El mes de maig és, doncs, el més saludable i alegre de l’any: la ufana de la vegetació, la plenitud de la primavera. “Per l’abril les flors, però el maig s’emporta els honors.” Les goges i encantades jugaven a les fonts i els esperits selvàtics es coronaven de fulles… La saba és jove, verdegen les falgueres, les maduixes esquitxen els boscos de vermell, floreixen els rosers, maduren les cireres, es cull la millor mel, les cuques surten del forat i les serps perden el verí. El baró de Maldà no se’n sabia estar, d’exalçar-lo:

“Temporades alegres en est temps de maig, lo mes alegre i florit de l’any. […] A fora els camps ben verds, coronats ja d’espigues i demés delicioses verdures en la terra, i en los arbres hermosejats de fulles i principi de fruits, de roses vàries i d’altres flors, los clavells blancs i vermells, los espígols i romanins, lo melós cant dels aucells i així tot lo demés en tota esta més bella estació de l’any.”

Era temps d’exaltació de la vida, de festes i festeigs, de poms de flors –“les flors de maig”–, l’estació de l’amor. Realment, era com una estació que s’allargava fins a Sant Joan. El santoral, en aquest cas, és generós en festes, i en destaquen la Santa Creu, el Roser de Maig, Sant Anastasi i Sant Ponç, Sant Isidre, patró de la pagesia gairebé arreu de Catalunya; d’altra banda, i més enllà, el calendari litúrgic hi remarca l’Ascensió, la Pasqua Granada i el Corpus. Cal destacar així mateix les fires que hi concorren: les d’Alpens, Mataró i Vilafranca del Penedès, immemorials; la de la Santa Creu de Figueres, prou antiga també; les anomenades, Expo/Ebre, a Tortosa, Expo/Bages, a Manresa, i la fira de Granollers, per l’Ascensió; la de l’Espàrrec de Gavà; la fira de roses de Sant Feliu de Llobregat; i igualment les de Cambrils de Mar, Balaguer, les Borges Blanques, Montblanc, Olot, Sant Joan de les Abadesses, Solsona, Cervera, Torelló, Cardona, Tremp… Néstor Luján, a Los ocios de mayo (“La Vanguardia”, 10 de maig de 1989), es mostrava astorat de tantes festes:

“És una estranya mescla de l’esperit antic, gelosament guardat, i dels costums moderns. Potser per això som tan diferents d’altres països. Que en un mes com el de maig hi hagi hagut deu dies de festa en tot Catalunya, i que a Madrid siguin onze o més amb les ferias de San Isidro, no deixa de ser sorprenent. Que en molts casos els afegim les tardes dels divendres i que ho haguem incrementat amb algun «pont» també és significatiu.”

Tanmateix, actualment, per més sensibilitat mediambiental que s’exhibeixi, costa d’adonar-se d’aquest esclat de la natura que es viu al mes de maig. Ni és cantat com ho feia el cançoner tradicional, ni festejat com els poetes romàntics i els noucentistes; en l’òpera còmica El giravolt de maig, d’Eduard Toldrà i Josep Carner, amb figurins de Xavier Nogués, l’encant màgic d’una primaveral nit de maig s’apodera de tots els personatges i tots ells volen deixar de ser allò que són i canviar totalment la seva existència.

Per a moltes famílies i escoles religioses, per a moltes botigues de roba i els grans magatzems, per a les parròquies i molts restaurants, és temps de primeres comunions… i també de casaments.

Néstor Luján reconeix que aquests no són pas els millors temps del mes de maig, tot i confiar que alguna cosa, sigui d’arrel biològica o cultural, farà que l’alegria i la plenitud que el caracteritzen trobin noves oportunitats en els temps moderns:

“Som a ple maig, que és el mes de màxima esplendor de la primavera, que s’ha convertit en una estació amb límits cada cop més vagues. […] El mes de maig fou més alegre que no ara, amb un sol clar i matiner. No és estrany, doncs, que aquesta alegria que està en l’inconscient col·lectiu dels pobles es perpetuï a través de totes les fórmules laborals que ens pot donar la vida moderna.”

L’arbre de maig, els maigs i les maies, les creus de maig, els pabordes i les pabordesses del Roser de Maig… el cicle estacional del maig és, segurament, el que ha perdut més de tots els cicles. Ha perdut els orígens: la mitologia, els ritus, el costumari i els significats que durant segles i mil·lennis l’havien definit. Una tradició que ha deixat de ser transmesa i de transmetre. Com hi ha llengües que es perden, que es deixen de parlar.

De maig a juny cal esmentar les fires i festes de l’Ascensió de Granollers i Manresa; el Concurs de cassoles de tros de Juneda; la festa major de Sant Feliu de Pallerols… I, ja en ple juny, les festes del segar i el batre a la Fuliola i altres indrets; les enramades, les catifes i processons de Corpus, l’ou com balla i la Patum de Berga.

L’arbre, la rosa i el foc formen la tríada tradicional del mes de maig, de les festes que li són pròpies, dels símbols i els ritus ancestrals que li corresponen. El poeta mallorquí Bartomeu Rosselló Pòrcel, amb molt d’encert, afirmava: “Febres de maig duren tot l’any”, la qual cosa es complementa molt bé amb el refrany que fa: “Temps de floretes, temps d’amoretes.” Igualment una cançó popular traslluïa l’alegria encomanada d’enyorances amoroses:

“Tornarà lo mes de maig,
regalada primavera;
cantarà lo rossinyol,
lo tord i la cadernera.
Les herbetes floriran,
los arbres posaran tendre,
i jo, pobreta de mi,
n’estic, ai! pena que pena.”

Recentment, la ciutat de Girona decidí recrear l’esplendor floral característica d’aquest mes de l’any en el “Girona, temps de flors”, un programa singular i fantasiós. La convocatòria del 2006 feta a través d’Internet és prou suggestiva: “Un any més, el Barri Vell de Girona es convertirà en un jardí de jardins, units tots ells per l’excepcional patrimoni monumental. Teixits vegetals de formes, textures i colors de tonalitats diverses recrearan, entre les pedres centenàries, imaginatius paisatges i arranjaments florals. […] I novament la potencialitat de la natura del vell paisatge de la vall ens donarà l’oportunitat de gaudir d’aquest gran jardí natural que embolcalla el ric patrimoni cultural.” El programa ofereix, a més de visites guiades pels jardins, exposicions, treballs i mostres florals, flors exòtiques, instal·lacions, flors teixides, projeccions fotogràfiques florals, xerrades, concerts, recursos educatius, land art… uns nous “jocs florals”, com una represa de les antigues Floralia –festes romanes de primavera dedicades a la deessa Flora– al segle XXI.

El nuvi i la núvia del maig

En el calendari romà, el maig era el mes dedicat a Maia, la més gran de les Plèiades. Segons l’etnògraf J.M. de Barandiarán, en la mitologia basca, Maiu era una divinitat dels boscos, espòs de Mari, deessa de les coves. En el calendari cèltic, la vigília del primer dia del mes era la nit de Walpurgis, nit de bruixes i fogueres, i l’endemà era la festa Belenos, amb motiu de la qual s’encenien grans fogueres. En la mitologia grega i romana, triomfaven Pan o Silvà, déu de les muntanyes i de la vida agresta, déu rialler, cornut, amb potes, barbeta i cua de boc, galantejador de nimfes, fecundant de boscos i ramats. Aquesta era l’estació de les nuviances dels déus silvestres, dels esperits arboris –segons les creences antigues els arbres eren sexuats–, temps d’amors dels joves déus Faune i Flora, uns noms que avui simplement remeten al lèxic de les ciències naturals.

Antropòlegs i historiadors de les religions del final del segle XIX i el principi del XX, com J.G. Frazer, assenyalen que al començament de maig se celebrava el retorn ufanós de l’esperit de la vegetació que havia restat balb i adormit durant l’hivern:

“L’home primitiu creia que, per tal de produir els grans fenòmens naturals dels quals depenia llur vida, li bastava amb imitar-los i, immediatament, per una simpatia secreta, el senzill drama que ell representava en una clariana del bosc seria assumit i repetit per actuants més poderosos en un escenari més gran. S’afigurava que, disfressant-se amb fulles i flors, ajudaria la terra nua a vestir-se de verdor, i que escenificant la mort i l’enterrament de l’hivern allunyaria l’ombriva estació i facilitaria el retorn de la primavera.”

També J.G. Frazer posa com a exemples la representació dels casaments vernals, és a dir, primaverals, arreu d’Europa –Alsàcia, Lituània, Baviera, Eslovènia, Romania…– amb el rei i la reina o el nuvi i la núvia del maig, el Maig i la Maia, Jordi el verd, la Roseta de Maig… guarnits amb branques de bedoll, d’àlber o de salze, i amb flors boscanes. L’especialista W. Mannhardt insisteix en aquesta interpretació:

“La persona disfressada representava l’esperit de la vegetació; d’aquí les imprecacions que els acompanyants de la rosa de maig i de l’arbre de maig expressen a aquells que refusen de regalar-los ous, cansalada i altres queviures. Deduïm que aquests captiris amb arbres o rams de maig de porta en porta tenien en els seus orígens una significació sagramental: hom creia de debò que el déu de la creixença era present en el brancatge; i per això la processó anava de casa en casa per transmetre’ls les benediccions. Els noms de maig, pare maig, senyora maig i reina de maig amb què era anomenat l’esperit antropomòrfic de la vegetació, mostren que és en aquesta estació de l’any que els seus poders es manifesten amb major vitalitat.”

Aquelles representacions festives podien escaure’s també el Dilluns de Pasqua Florida –potser, d’alguna manera, les caramelles s’hi haurien pogut relacionar en un primer moment–, per Sant Jordi, per Sant Antoni de Pàdua, fins per la Pentecosta… La cançó coral Lo pom de flors de Josep Anselm Clavé homenatjava aquella reina:

“És la reina de la festa,
pastoreta de quinze anys,
flor del camp, nineta honesta,
flor del camp.
Sos ulls negres com la móra
va los cors empresonant.
Com un maig és la pastora,
com un maig.”

J. Amades abunda en descripcions semblants i les situa en diverses comarques de muntanya, i Aureli Capmany –citant el Tesoro de la lengua castellana o española (1611), de Sebastián de Covarrubias– pretén explicar l’origen del nom “maig” en una representació que feien els nois i les noies: es feia entrar un nen i una nena en un tàlem nupcial “significant el casament”: el maiet feia un petó a la maieta i li regalava un pom de flors. A continuació es feia un ball i una berenada:

“Venim els maiets
davant la porteta,
venim per cantar
una cançoneta.
Requetxec, cigala,
fonoll, romaní,
violes boscanes.
Ha passat l’hivern,
que porta nevetes;
ha vingut el maig,
que porta floretes.
Al carrer del mig
hi ha una finestreta,
hi passa el maiet,
hi tira una pedreta.
Sa mare que ho sent:
–Què és això, Roseta?
–Mare, és el maiet
que busca la maieta.
Si la pot haver
faran sardaneta…”

Malgrat les prohibicions eclesiàstiques i seculars, aquest costum es continuava celebrant de maig en maig. J. Amades i A. Capmany coincideixen a dir que, a causa de les prohibicions, es va acabar excloent el noi, el Maig, i que el ritu es va convertir en l’elecció d’una reina, la Rosa de Maig –que Verdaguer, en el Virolai a la Mare de Déu de Montserrat, fa precedir per la Rosa d’Abril– engalanada amb flors i fullatge, i cortejada per una colla de noies proveïdes de safates amb flors que captaven per a ella. Aquests autors expliquen com la festa devia convertir-se en el culte a la Mare de Déu del Roser, impulsat per les confraries de majorales o pabordesses del Roser. Que els nens i nenes en l’actualitat facin la primera comunió vestits de nuvis, o gairebé, i que aquests actes se celebrin majoritàriament en aquesta època de l’any, quan de fet seria més coherent que es fes per Pasqua Florida o per Corpus, fa pensar que tot plegat es podria haver relacionat en algun moment amb els antics rituals que s’han descrit. Tanmateix, les bodes celebrades en maig eren considerades nefastes en l’antiguitat. El refranyer –sovint supersticiós– ho advertia: “Bodes maials, bodes mortals”, “Casament de maig, curta durada”. Avui, però, el maig és el temps en què se celebren més casaments: parròquies, monestirs i ajuntaments ho tenen comprovat.

El Roser de Maig

Del mes de les flors al Roser de Maig. Del mes de Maia, la reina del mes de maig, al mes de Maria. Si bé ja es coneixen uns Goigs de la Verge Maria del Roser del segle XV, els goigs del Roser es van popularitzar arreu de Catalunya propagats per les confraries corresponents:

“Vostres goigs amb gran deler
cantarem, Senyora mia,
puix la vostra senyoria
és la Verge del Roser.

Déu plantà dins vós, Senyora,
lo Roser molt excel·lent
quan vos féu mereixedora
de concebre’l purament…”

Aquella simbologia que descrivia la Mare de Déu com un roser que floreix talment una primavera expressava la popularitat de la devoció del Roser de Maig. Com a la cançó de Sant Ramon de Penyafort:

“La Mare de Déu
un roser plantava;
d’aquell sant roser
n’ha nada una planta…”

La devoció del Roser de Maig va tenir a Catalunya una gran florida des dels segles XVI i XVII. Arreu s’instituïen confraries del Roser administrades per dos casats i dos solters que eren rellevats d’un any per l’altre en el decurs de variats balls cerimonials en què intervenien majorales, prioresses, pabordes i pabordesses: balls del ciri, de garlandes, del gambeto, el ballet de Déu… Les roseres cantaven les caramelles per Pasqua Florida, organitzaven captiris repartint flors en les principals festes litúrgiques i cantaven goigs i cançons de pandero, com ara aquestes:

“Majorala l’han posada
la veïna del carrer;
majorala l’han posada,
majorala del Roser.
Majorala l’han posada,
majorala per un any,
donzelleta n’hi ha entrada,
casadeta la trauran.

A la vora de la mar
n’hi ha un arbre d’esperança,
totes les hores del dia
les fulles fan trasmudança.
Les fulles fan trasmudança,
també la faria jo!
Si vostè muda d’aimada,
jo mudaré d’aimador.”

Al segle XVI, la influència dels frares dominics, propagadors de la devoció del rosari, va aconseguir el trasllat de la celebració del Roser al mes d’octubre, amb l’advocació del Roser de tot el món, tot i que no hi ha roses en aquesta època de l’any. De tota manera, poblacions com Cerdanyola del Vallès i Vallbona d’Anoia han continuat celebrant la festa del Roser de Maig segons la tradició. A Vallbona la celebren pels voltants de Pasqua Granada; en aquest cas, documentada ja al segle XVI, té com a actes principals la processó de les roseres o administradores portant l’“estadal” –una mena de ciri amb tres braços–, la visita a les cases escampant aigua d’olor amb una “borratxa” o almorratxa i recollint diners amb les bacines, i, a la tarda, el tradicional “treure ball” consistent en el ball de la garlanda –una mena de tortell– i el lliurament de les bacines de les roseres sortints a les entrants.

La realitat és que el mes de maig es mantingué com el mes de les flors i rebé el nom de mes de Maria. Jacint Verdaguer va dedicar-li un recull de poemes titulat Flors de Maria:

“Bé podríeu demanar a cada flor d’una en una, què ens diu de la Verge, mes no cal. Els dotze mesos de l’any la volten formosos i falaguers, però un dels dotze, el més eixerit de la rodona, ha volgut ser d’una manera singular el mes de Maria. De flors n’hi ha, si es vol, una per a cada dia dels trenta-un del mes de maig.”

I atribueix una flor a Maria per a cada dia del mes: el clavell, la farigola, el gerani, el gira-sol, el jacint, la passionera, el pensament, la tarongina… tot mostrant com cada flor és un present: la camisola de la Mare de Déu, el bressol, el coixí, la mitgeta, la xinel·la, el mantellet… amb una sensibilitat sincera i expressiva.

L’Arbre Maig

“A l’Albi tenen un maig
que és bo per fer-ne una arcada,
que n’és tort i geperut:
gran falta li han trobada.
Nantres sí que en tenim un,
una peça ben llestada,
que en té cent i quatre pams,
lo més alt de l’encontrada.”

No tan sols la plantada de maigs era una festa popular, també era un acte de festeig equivalent a una declaració amorosa. El cançoner tradicional recull aquest antic costum de plantar-ne i de guarnir enramades a la porta o la finestra de l’enamorada:

“Festejava una minyona
que és la prenda del meu cor;
en mirar-me-la jo a n’ella
só ferit del mal d’amor.
Els companys sempre me deien:
–No te la donaran, no.
Jo n’hi feia una enramada
de rosetes i altres flors;
mentre feia l’enramada
ja veig venir dos senyors:
l’un era el senyor batlle,
l’altre era el regidor.
Me’n prenen i me’n garroten,
me’n porten a la presó:
–Bé em diria el senyor batlle
per què em porta a la presó?
–Jo a ne la presó no et porto
per lladre ni per traïdor,
sinó per què vull que em digues
d’on has tretes tantes flors.
–Senyor batlle, les he tretes
de les penes del meu cor.”

Certament, el ritu més propi del maig era el culte a l’arbre, representat en l’Arbre Maig –un pi, un pollancre, un avet…– el més alt o esplendorós del terme, que es portava en processó, emplomallat amb un ram verd o una corona o garlanda de boix, per ser plantat a la plaça. Si bé aquest costum pagà es troba dispers en el calendari festiu, a l’entorn del solstici d’hivern, per Sant Antoni de gener, o per Sant Joan, un primer intent de cristianització el vincula a la Pasqua Florida, tot relacionant la resurrecció de Crist amb el renovellament de la natura. Aquest és el cas de les festes de l’Arbre Maig, com la que se celebra a Cornellà del Terri, però que havien estat característiques sobretot de les poblacions pallareses, i de les quals R. Violant i Simorra fa la descripció que segueix:

“El Dissabte de Glòria a la nit, després d’haver demanat permís al propietari, els fadrins anaven a tallar el pi més alt i bell que trobaven al bosc de Seu, damunt del poble. N’esporgaven les branques de dalt a baix, li llevaven l’escorça i només li deixaven un floc ben vistós dalt de tot. […] Aquest arbre, esporgat i pelat, prenia el nom de “mai”, l’arbre primaveral per excel·lència: el duien a coll entre tots, fent gresca, fins a la plaça on, després de fer el clot o forat per posar-lo i de penjar-hi dos pollastres lligats per les potes, el plantaven prop de l’església acompanyat de quatre o sis grimatells, perquè l’endemà, en anar a l’ofici pasqual, el pogués veure tothom. A la tarda, la fadrinada provava de pujar-hi per abastar els galls, grimpant soca amunt: els pollastres eren per a l’agosarat que arribava a despenjar-los. Passada la festa, hom es venia el tronc per treure’n algun diner.”

J. Amades descriu com se celebrava arreu: a Vilaller, Santa Eulàlia de Ronçana, Batea, Figueres, Boí i Taüll (la Vall de Boí), Ribera de Cardós, Soldeu (Canillo)… Era costum de penjar-hi botifarres, rosquilles, tortells, taronges, toies de flors i cintes, com a trofeus. Actualment encara es manté la tradició de plantar maigs, des de la nit de l’1 de maig fins a ben entrat el juny. Al Maresme, planten maigs a Canyamars, Dosrius i Òrrius, i també es planten a molts altres termes: al Pla de Manlleu (Aiguamúrcia), a Sant Llorenç Savall, a Maials, a Folgueroles en el marc de la Festa Verdaguer, a Subirats, a Sant Bartomeu del Grau, a Vallfogona de Balaguer, a Palouet (Massoteres), al Pont de Vilomara i Rocafort…

Al seu voltant, ballades: el ball del maig, de l’arbre verd, dels cornuts, de l’almorratxa… I s’hi feien berenades, jocs. Fins que era cremat al final de maig o durava fins a la Nit de Sant Joan. Joan Maragall ho remarca així a Cant de maig, cant d’alegria:

“Riem, riem, entre les flors i el vent
l’emmajada alegria;
plantem arbres de maig desaforadament
davant la porta d’or de cada aimia.
Prompte els arbres de maig s’assecaran…
la llenya sols destorba:
la tirarem al foc de Sant Joan
i hi saltarem per sobre.”

El costum és ben antic. L’holandès Cock, notari i arxiver de la guàrdia reial, el descriu amb motiu del viatge que l’any 1585 féu Felip II a Saragossa, Barcelona i València:

“Havent deixat enrere Molins de Rei, Sant Feliu i Sant Joan, entràrem a Hospitalet on esperaven l’arribada de S.M. Aquí, conforme a l’ús de nostra pàtria, celebraven la festa del primer dia del mes de maig amb vot de tots alçant un pi molt alt guarnit de flors i taronges dedicant-lo a S.M. Els catalans, més inclinats a festes, balls i alegria que cap altra gent d’Espanya, serven, com nosaltres, aquest costum posant arreu elevats arbres pels volts i viles de la Província.”

Igualment el baró de Maldà, al final del segle XVIII, és testimoni d’aquesta tradició dels maigs:

“Així també en iglésies de pobles de fora, com Esplugues, Badalona i Hospitalet i altres que celebren iguals festes amb professons de Ntra. Sra. del Roser amb repartiment de toies de roses i fulles, arbres dits maigs amb ses corones d’allò ben alts i prims, àlbers al mig de les places i danses dels pobles en los circuits dels maigs.”

Aquest ritual festiu s’estenia arreu d’Europa, i a cada país prenia el seu nom propi: mayo, maio, maggio, mai, may, maibaum, maj stanger… La tradició va traspassar l’oceà i, encara avui, a la costa atlàntica de Nicaragua se celebra amb frenesí, durant tres dies i tres nits, el palo de mayo, dit també may pole.

La iconografia de l’arbre de maig es podria estendre al palmó de Rams, a la perxa de les caramelles, al pal entorn del qual trenen i destrenen cintes els balls de gitanes del Penedès, el pal de cucanya, el pal que en alguns pobles es plantava en la festa de comiat als quintos, la branca d’arbre verd amb què es coronaven els edificis en el ritu tradicional de cobertada, que després fou substituïda per una bandera i avui quasi s’ha perdut.

L’Arbre Maig de Cornellà del Terri

L’Arbre Maig de Cornellà del Terri és traslladat a la plaça on es plantarà. A l’entorn de l’arbre, amb les branques tallades i coronat amb un cim de pi i una senyera, es fa el ball del Cornut.

Fototeca.cat - Ajuntament de Cornellà del Terri

A Cornellà del Terri la plantada de l’Arbre Maig se celebra per Pasqua Florida. La festa del maig és la seva festa major. El Divendres Sant, una colla d’homes van a cercar l’arbre que aixecaran Dilluns de Pasqua. Trien el pollancre o l’àlber més alt i dret del terme: acostuma a fer més de vint metres d’alt. El tallen i l’esporguen de les branques i, ja dut al poble, el guarneixen amb un pinetell al capdamunt i la senyera. De dalt a baix del tronc, hi claven tot de grosses banyes de bou o de marrà. L’endemà, Dilluns de Pasqua, al migdia, el transporten guarnit fins a la plaça del Maig, en un ambient de festa: el duen horitzontalment parelles de xicots, talment un ariet –el nom d’ariet ve, precisament, del llatí aries, “boc”.

Aixecar un arbre tan alt requereix força i tècnica: llibants, perxes i escales, falcar-lo en el clot dins el qual ha de restar clavat, fer alçaprem, tibar fort, conjuntar els esforços, fins al moment suprem de la proesa, en què la plaça esclata en aplaudiments i visques mentre la bandera catalana es desplega a dalt de tot del maig.

A la plaça actuen grups de música i animació, fins que arriba, prepotent, dalt d’un carro guarnit de ramatge i de flors, el Cornut, un jove engalanat, triomfant, vestit amb gec i calces de vellut i coronat amb una enorme cornamenta de marrà recargolada, lligada al front amb una mena de casquet de cuiro que li trava les barres, cobert d’una barretina. Des del 1976, al voltant del maig té lloc el ball del Cornut, una antiga dansa que Joan Amades havia documentat ja en el Costumari com a pròpia d’aquesta població. El Cornut, desaparellat, va prenent per balladora cada noia, una a una, trencant les sis parelles que hi prenen part i deixant-les després, com una expressió de l’ús feudal del dret de cuixa.

El maig restarà plantat tot l’any, com un símbol de festa, d’afirmació popular i de llibertat fins a la tarda del Dijous Sant de l’any següent, en què serà aterrat. De lluny és ben visible, alt com el campanar.

La festa de l’Arbre Maig fou prohibida durant l’època franquista i represa agosaradament per Pasqua Florida del 1976, en morir el dictador, desafiant el darrer batlle del règim que en mantenia la prohibició. Segons la tradició popular cornellanenca, el maig simbolitzava l’alliberament dels mals usos feudals, en temps de Pere el Cerimoniós, l’any 1367. Segons R. Violant i Simorra (1949), que va poder recollir la cerimònia explicada per un cornellanenc de noranta anys:

“Hi havia el Castell del Mal Ús, on vivia un home que tenia el dret primicial amb totes les donzelles que es maridaven, i que les esmentades banyes que coronaven el maig simbolitzaven aquell repugnant i cruent acte, anomenat pel poble el «mal ús».”

El moviment popular enllaçava, doncs, amb plena consciència, la tradició del maig amb les reivindicacions de llibertat i democràcia municipal. Aixecar un maig al poder repressiu era tota una gesta. El pregó del 1981, publicat per la comissió de festes, així ho proclamava:

“L’arbre del Maig es balancejarà pel cim dels nostres caps, cridant que sota seu hi ha un poble que l’ha enlairat, per a proclamar als quatre vents els seus afanys, les seves tristeses i les seves llibertats.”

Tanmateix, l’origen del ritu de l’Arbre Maig és molt més antic: prové dels cultes ancestrals als arbres, de la tradició cèltica. El vessant més reivindicatiu procediria més aviat de la festa cívica de l’arbre de la llibertat que la Revolució Francesa va estendre per Europa i les Amèriques, i amb un ressò important a Catalunya. D’altra banda, el trasllat de la festa del primer de maig al Dilluns de Pasqua fou degut a l’intent de l’Església de cristianitzar els costums pagans que no aconseguia esborrar. Així, el maig passava a simbolitzar la creu de Jesucrist o Jesucrist mateix: l’arbre vell era aterrat i el nou, aixecat per Pasqua, significava la resurrecció.

La Creu de Maig

La cristianització de la festa pagana de l’Arbre Maig va anar adoptant estratègies diferents: el traspàs de la festa a la Pasqua Florida tot relacionant la resurrecció de Crist amb la de la natura, com es féu a Cornellà del Terri; o bé establint connexions entre el mes de maig amb un sant o una santa i el seu martiri, com en la celebració del Pi de Santa Coloma de Centelles, a l’entorn del solstici d’hivern; o també coronant la soca amb una creu, com és el cas de l’Haro de Les; o en altres casos convertint l’Arbre Maig en l’Arbre de la Creu.

Segons una llegenda, l’aparició d’una creu enlluernadora a l’emperador Constantí, en la batalla de Pont Milvi (312), indicant-li que amb aquest signe venceria –in hoc signo vinces– va ser la causa de la seva conversió al cristianisme i de l’edicte de Milà (313), pel qual el cristianisme passava a ser la religió oficial de l’imperi romà. L’emperador convers va adoptar el crismó o senyal de la creu en les seves monedes: a l’anvers, la cara de l’emperador, i al revers la creu. Si el denari amb l’efígie imperial d’August havia fet dictaminar a Jesús aquell “doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, amb l’oficialitat del cristianisme Déu i el Cèsar formarien part –cara i creu–, durant molts segles, d’una mateixa moneda.

Una altra llegenda, la de la troballa miraculosa de la Vera Creu per santa Helena, mare de Constantí, va reblar l’anterior i va fonamentar la institució eclesiàstica de la festa de la inventio o “troballa” de la Santa Creu.

L’Arbre Maig va començar a projectar una ombra diferent, la de la creu, la qual, de signe d’oprobi i d’escàndol, va esdevenir objecte d’adoració i glorificació i icona bàsica del cristianisme. L’himne de Divendres Sant expressa aquesta nova consideració de la creu com a arbre de la vida contraposat a l’arbre del paradís que portà el pecat i la mort al gènere humà:

“Crux fidelis inter omnes

arbor una nobilis…
Creu fidel, l’arbre més noble,
el més insigne entre tots!
Cap bosc d’igual no en daria,
ni en fruit ni en fulla ni en flor.
Arbre dolç que, amb els claus dolços,
càrrega dolça sosté. […]
Arbre sant, vincla tes branques,
ablaneix la teva fusta,
endolceix la rigidesa
que t’ha donat la natura,
i que el teu tronc suaument
els membres del Rei sostingui!”

Hipòlit de Roma, al principi del segle II, exalta en una homilia pasqual l’arbre de la Creu assimilant-lo a l’arbre còsmic:

“Aquest arbre, alt fins al cel, es va elevar de la terra al cel. Creixement immortal, s’estén entre el cel i la terra. És el sòlid punt de suport del Tot, el punt de repòs de totes les coses, la base del conjunt del món, el punt polar còsmic. Reuneix en si, en una unitat, tota la diversitat de la natura humana. Claus invisibles el mantenen unit a l’Esperit. Toca el cim més alt del cel i manté els peus en la terra; i abasta la immensa atmosfera intermèdia amb els seus braços infinits.”

L’Església va situar estratègicament la nova celebració de la Santa Creu el 3 de maig, en el context de la festa pagana de l’Arbre Maig (tanmateix, l’any 1969 va suprimir-la amb motiu de la reforma litúrgica). Popularment, la Santa Creu era tinguda com la Creu de Maig, distingint-la de l’Exaltació de la Santa Creu, una altra festivitat que la litúrgia havia assignat al 14 de setembre, coneguda tradicionalment com “la Creu de les veremes”. Les festes de l’Arbre Maig i de la Creu de Maig, pagana l’una i cristiana l’altra, a les quals seguia la del Roser de Maig, s’integraven tot naturalment en el costumari. El baró de Maldà bé ho recull:

“La «invenció» de la Santa Creu és festa d’acudir molta gent a la catedral a la solemnitat d’est dia; a veure plantats allí los perers des de primer de maig. […] Així també en iglésies de pobles de fora, com Esplugues, Badalona i Hospitalet i altres que celebren iguals festes amb professons de Nostra Sra. del Roser amb repartiment de toies de roses i fulles, arbres dits maigs amb ses corones d’allò ben alts i prims, àlbers al mig de les places i danses dels pobles en los circuits dels maigs.”

Semblantment, aquelles recaptes dels maiets que tenien lloc en pobles de muntanya es continuaren donant, fins a mitjan segle passat, en moltes viles i ciutats costaneres convertits en captiris de la Santa Creu. Joan Amades els descriu així:

“On el captiri infantil de la Santa Creu adquiria més gran esplendor era a Mataró. Els infants petits portaven creus i els grandets es reunien en grups d’uns quants i organitzaven tabernacles. Les creus es componien totalment de flors, en especial de lliris, i anaven muntades al cim d’un pal. D’un dels braços de la creu penjava una bosseta, destinada a posar-hi el que els donaven. […] Cada grup portava una mena de majoral que indicava el camí a seguir o quan calia reposar. També hi anaven altres dos noiets que feien de captadors. Amb el producte de la capta feien un berenar col·lectiu.”

Sovint eren els escolans que guarnien altarets o “calvaris” amb rams i estampes a l’entrada dels temples, davant dels quals organitzaven el captiri, o els passejaven pels carrers sobre uns baiards. Les tonades –que encara els vells recorden– podien variar d’una població a una altra:

“Hi ha res per la Santa Creu?

Senyor galant,
que té la cara com un diamant:
un dineret per la Santa Creu?

Senyora hermosa,
que té la cara com una rosa:
un dineret per la Santa Creu?”

També era propi d’aquest dia venerar el santcrist de les esglésies, sobretot els que més devoció desvetllaven i els que tenien una llegenda o una altra que en destacava el poder: el Sant Crist de Balaguer, el d’Igualada, el de Mediona, el de Piera, el de Lepant o de la Galera, el Devot Crist de Perpinyà, la Majestat de Caldes de Montbui… i el de Salomó, en honor del qual es representa el ball del Sant Crist, que recrea la llegenda del rescat del crucifix de terres de Moreria, producte d’un botí corsari, pel mercader salomonenc Josep Nin.

El dia de la Creu de Maig tenia lloc també la benedicció dels termes. S’organitzaven processons a les creus i pedrons que es feien cantant lletanies, amb la mainada que brandava creus guarnides de verd i flors boscanes. S’exorcitzaven les llagostes i altres plagues i es comunia el temps conjurant-lo de llamps i tempestats. Des de les creus de terme enramades en forma de “creus verdes”, s’aspergien amb aigua beneita els quatre punts cardinals. Es repartia pa beneit, es rifaven coques i hi havia ballades. En alguns pobles, la benedicció es feia de dalt del campanar. La toponímia encara recorda el lloc on hi havia creus d’aquesta mena: carrer de la Creu, raval de la Creu, la Creu Coberta, la Creu Alta… A Barcelona, encara avui té lloc la benedicció del terme per l’arquebisbe: es fa des del pedró, que es troba precisament damunt la clau de volta del creuer, dalt del terrat de la catedral, coincident amb el cim de l’antic mont Tàber, on la llegenda diu que sant Jaume, per primera vegada, va plantar la creu a la Bàrcino romana.

A més, moltes entitats culturals sorgides de nuclis de població emigrada del sud peninsular, a la segona meitat del segle passat, mantenen les celebracions de les anomenades cruces de mayo i, per Pasqua Granada, les romeries rocieras…

Les fires i festes de la Santa Creu de Figueres

“La fira de Santa Creu, de Figueres, té molta anomenada; és ben bé la millor de la província de Girona. Com que té tanta falda de plana i muntanya, els pagesos hi acudeixen amb nombrós bestiar de tota mena. El ric Empordà hi porta els seus productes; s’hi fan moltes compres i vendes. Els carrers van plens de gent que impedeixen la circulació. S’hi veuen tipus característics del muntanyès dels nostres Pirineus: cares bronzejades, expressives, enèrgiques, accentuades per la vermella i airosa barretina…”

Així és com la descrivia Carles Bosch de la Trinxeria, a Records d’un excursionista (1887). Data de l’any 1420, i continua essent una fira de productes del camp rellevant, i també de maquinària agrícola. Actualment, el component firaire és important: la Fira de dibuix i pintura (1961), la del segell, la moneda i el col·leccionisme (1978), la del llibre vell i d’ocasió (1979), la d’artesania (1982), la d’alimentació (1985) i la trobada de plaques de cava (2002). A més, hi ha la Fira dels ocells i la natura. I no gaire després, el 23 de maig, el Mercat de Joguets atreu un gran nombre de col·leccionistes d’arreu d’Europa: és una de les fires més importants d’aquest gènere.

Les celebracions duren una setmana i mitja. S’estrenen amb la cercavila, el pregó i l’elecció de la pubilla de l’Empordà. El dia fort és el 3 de maig, en què el santoral commemora el dia de la Santa Creu: ofici solemne, amb el pilar caminat dels Castellers de Figueres, des de l’església a la plaça de la Vila; i la benedicció del terme resseguint les creus florals que s’instal·len en diferents carrers de la ciutat. L’element floral es manifesta també en el concurs de roses per a afeccionats, que s’organitza cada any, des del 1950.

El programa d’actes es pot agrupar en tres grans blocs: les músiques, els esports i la cultura tradicional. Entre les activitats musicals destaca la programació de balls de diversos gèneres i procedències, sobretot el festival “Embarranca’t”, que compta amb la participació de moltes de les entitats de la vila, que gestionen casetes, les anomenades “barraques”, amb l’objectiu d’obtenir finançament per a les seves activitats. La programació esportiva inclou campionats de dards, de petanca i de ping-pong, com també, des del 1980, la marxa cicloturista. I en l’àmbit de la cultura d’arrel tradicional, des del 1997 se celebra el “Berrugam”, un festival que pren el nom d’en Berruga, el capgròs més antic i popular de Figueres, que es caracteritza pel fet que té un bony al cap. La seva fesomia el fa parent del Lligamosques d’Olot i del Cap de Llúpia de Vic.

Sant Anastasi

Les primeres notícies d’aquest sant procedeixen del Libre de feyts d’armes de Catalunya, signat per Bernat Boades, datat l’any 1420:

“[…]també en la ciutat de Betulònia prop Barcelona é de Ciutat Freta, pres martyri lo benauenturat Sanct Anastasi natural de Leyda ab setanta companyons seus qui tots eren de la milicia é hosts del emperador Dioclecià; e Anastasi era molt noble é de gran linatge.”

Tanmateix, l’historiador M. Coll i Alentorn s’adonà que es tractava d’un apòcrif del 1673, l’autor del qual era Joan Gaspar Roig i Gelpí, frare blanenc, vers l’any 1673, el qual pouà la llegenda en el Flos Sanctorum, també apòcrif. Però, tot i que no hi ha cap fonament de la seva historicitat, la realitat és que Lleida el proclamà patró de la ciutat l’any 1627 i Badalona féu el mateix el 1672.

Sant Anastasi de Badalona

El baró de Maldà, en la seva obra Calaix de sastre, descriu com eren les festes a la Badalona del final del segle XVIII. Les situa en el marc del que anomenava “les festes de maig”, que incloïen el Roser de Maig, el primer diumenge del mes; Sant Anastasi, l’11, “bé que la solen trasladar, a recaurer lo endemà a divendres”; i Sant Isidre, el dia 15. Badalona tenia, en aquell moment, poc més de 1 500 habitants. El programa consistia en la missa solemne, amb coets i galeig de trabucaires, vespres, processó amb la bandera i el baiard del sant, i ballades a la plaça, parades amb bagatel·les i rifa de la coca de Sant Anastasi; i finalment es feien saraus i gresques als carrers i a baix a mar. La festa, a Badalona, ha experimentat alts i baixos, fins que, just després de la guerra civil, al fort del règim franquista –Badalona tenia uns 40 000 habitants–, un grup de badalonins es van inventar la tradició de la Cremada del Dimoni, l’acte central de les actuals festes de Maig de la democràcia. La van fonamentar en un text del baró de Maldà:

“Sols en la vigilia de esta festa de Sant Anastasi, en lo any que queda senyalat de 1875, segons noticia, puix que no ho vegí, sent los mariners y pescadors gent de tabola i tunanteria, calaren foc a un figurón, peraque se hi arreplagàs en la nit del 8 de Maig, diumenge, que feyan la festa del Roser, amés de tots aquells y aquellas de Badalona, molta gent forastera dels pobles de Tiana, Sant Andreu de Palomar y de altres, per enfabarsi mirant la crema del tal figurón.”

Tot i que, segons el lèxic dels pescadors badalonins, un “figurón” no era pas un dimoni, sinó el mascaró de proa d’alguna embarcació vella.

Actualment l’acte, precedit per l’actuació dels diables i les bèsties de foc i amb un espectacular castell de focs, consisteix a cremar a la platja, la nit de Sant Anastasi, una escultura efímera de més de 10 metres d’alt, feta amb posts i plafons de fusta i cartró, damunt d’un pedestal a sota del qual s’apilen munts de llenya. Cada any, el dimoni aporta el seu missatge, la seva significació: des d’en Pere Botero, l’estraperlo, la “Santa Misión”, el viatge a la lluna o els hippies, durant el franquisme, fins a un homenatge a Picasso en el seu centenari o bé al·legats contra la guerra, recentment.

El programa de festes comença amb el pregó i una mena de cercavila o “passada de Sant Anastasi”, amb un ball parlat del baró de Maldà, actuacions de la moixiganga, castellers, grallers, bastoners, balls d’esbart, diables, miquelets, etc, emmanllevats de les tradicions d’arreu, com també els típics balls d’envelat i concerts multitudinaris.

Sant Anastasi de Lleida

Entre els elements festius tradicionals d’aquesta celebració destaca “lo Marraco”, una mena de tarasca, que atemoreix la xicalla amb la seva boca enorme, a la qual van a parar si no fan bondat. Surt pels carrers amb els gegants i els capgrossos, en totes les festes lleidatanes.

Una altra actuació important són les lluites de moros i cristians. La batalla comença amb l’entrada a la ciutat de les tropes de cada bàndol, amb fastuosos vestits. Els capitans respectius profereixen sengles parlaments i s’inicia el combat. A diferència d’altres festes de moros i cristians, no sempre guanyen els cristians. Segons Joan Amades, les de Lleida són les més antigues de tots els Països Catalans, documentades ja al segle XII, dins els actes festius de les noces de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó.

Però l’acte central i institucional de la festa de Sant Anastasi ha estat, des del final del segle XVII, la solemne processó que “passeja” el patró pels carrers “amb ses lluminàries”, en la qual participaven les confraries i corporacions religioses, a més dels prohoms i paers, i que des del final del segle XIX havia estat considerada un seguici o “processó civicoreligiosa”. Tanmateix –com observa Jordi Curcó, estudiós de la història de la festa a Lleida– la processó es va anar convertint en un seguici oficial, sense caliu popular: “procesión a la que [com deia la crònica de la revista “Ciudad” del 1965], los leridanos, cosa inexplicable y como todos los años, no asistieron”. Fins que, al final de la mateixa dècada, es reconvertí en una ofrena de flors realitzada pels infants abillats amb el “vestit típic català”, amb un gran èxit de convocatòria.

Més endavant, l’any 1988, ja en democràcia, es recuperà la participació municipal, amb els heralds, signífers i macers vestits amb gramalla grana, i amb la bandera de la ciutat portada pel regidor més jove, a l’ofici pontifical a la catedral i a la processó –a la qual s’incorporen les entitats veïnals, culturals, cíviques i esportives–, encapçalada pels gegants, els balls de bastons i els castellers, fins a la plaça de Sant Joan, on té lloc l’ofrena floral. Avui, segons J. Curcó, “ha esdevingut un dels actes més significatius, populars i multitudinaris de la festa major de Sant Anastasi”. Sense descuidar el castell de focs a la riba esquerra del Segre, que es relaciona amb l’antiga “encesa de lluminàries”, atxes de foc fetes amb “estopa, cabdells de borra untades amb oli, cànem e cera i altres alimares”, que es col·locaven a les principals places de la ciutat i a la Seu Vella. Hagi existit històricament o no, sant Anastasi continua tenint una considerable capacitat de convocatòria festiva.

L’aplec del Cargol de Lleida

L’aspecte gastronòmic té un espai propi en moltes festes i ritus festius: des de l’escudella fins a la carn d’olla de Nadal, els borregos de Sant Antoni, les olles de Carnestoltes, la crema de Sant Josep o la mona de Pasqua. Però aquesta és una festa, un aplec que, sense cap motiu ritual ni significatiu, es marca la finalitat de menjar cargols.

L’Aplec del Cargol té lloc al parc dels Camps Elisis, al final del mes de maig, unes dues setmanes després de la festa major. En la seva creació coincidiren dues iniciatives populars que la Paeria va assumir i integrar: d’una banda, un grup de restauradors volia fer una demostració gastronòmica de la cuina lleidatana; de l’altra, una colla d’amics agrupats en l’"orde del Cargol” volien celebrar una cargolada popular vora el Segre. El primer aplec es va realitzar l’any 1981, amb gairebé 200 collistes i més de 4 000 visitants. Actualment són milers i milers les persones d’arreu que hi participen, i això ha fet que pugui ser considerada la festa gastronòmica més multitudinària de Catalunya.

Els actes centrals tenen lloc el diumenge, i són organitzats per la FECOLL, la Federació de Colles de l’Aplec del Cargol de Lleida, l’entitat que aglutina les colles cargoleres. Al matí, es fa una cercavila de la gent de les colles pels carrers de Lleida amb un recorregut que surt del Pont Vell i hi torna. Cada colla va abillada amb el seu vestit característic i fa onejar la bandera o el penó que la identifica. N’hi ha que desfilen en carrosses amb motius al·legòrics a la cargolada. Cada colla llueix les escarapel·les que certifiquen els anys que ha participat a l’aplec. Finalment, tots els penons desfilen junts fins als Camps Elisis, on els cargols són cuinats en uns grans recipients i se celebra el suculent dinar, cada colla a la parcel·la que li ha estat assignada. En les darreres edicions hi han pres part més de 12 000 comensals agrupats en un centenar de colles. Així consta en el llibre Guiness dels rècords, en el qual l’aplec ha estat inscrit pel fet que constitueix la cargolada més gran del món, amb 584 cuiners coent 1 150 quilos de cargols.

Al voltant d’aquesta celebració, es fan els actes populars i festius habituals: festivals i revetlles musicals, dinars i sopars de germanor…, tot plegat amb un castell de focs inaugural. És ben curiosa la cursa de cargols, adreçada als xics. Actualment, no cal gaire temps perquè una festa sigui considerada tradicional, i tampoc no són imprescindibles ritus singulars ni continguts simbòlics significatius per apreciar-ne la qualitat cultural o el caràcter nacional. Segurament l’atracció multitudinària i el sentit d’abundància i excés són atots prou importants per a subratllar l’interès d’una festa, sempre, doncs, en funció de la seva popularitat. L’any 2002 l’aplec, com a festa tradicional, fou declarat per la Generalitat de Catalunya d’interès nacional.

Sant Ponç i Sant Eudald

Sant Ponç fou un màrtir romà que durant la persecució de Valerià es refugià a la seu episcopal de Cimiez (actual barri de Niça), on patí martiri i morí al voltant de l’any 257. Segons la passió llegendària del segle VI, hauria estat batejat pel papa Poncià. Força venerat als Països Catalans, hi té moltes capelles i ermites; entre les més famoses, l’antic monestir de Sant Ponç de Corbera. La seva diada, 11 de maig, era celebrada amb moltes festes populars; a Barcelona tenia lloc una fira de flors al carrer de Carders i una d’herbes al de l’Hospital, que encara perdura. També era celebrada a Sant Feliu de Guíxols i a Sant Julià de Vilatorta.

Sant Eudald és considerat un suposat màrtir, les relíquies del qual van ser traslladades l’any 978 a l’església de Ripoll, on tingué una capella (destruïda el 1936) i des d’on el culte s’estengué pel nord de Catalunya. Algunes tradicions el presenten com a monjo o sacerdot a Portvendres i mort per ordre d’Àtila, però d’altres el fan víctima dels sarraïns. A Ripoll el tenen com a ciutadà de Tolosa mort pels vàndals. Cal identificar-lo amb el sant homònim venerat a Celrà. La festa és celebrada l’11 de maig (traslladada al 14), i antigament, a Ripoll, el 3 d’octubre.

La fira de Sant Ponç de Barcelona

Segons David Griñó, les dades més antigues de la Fira de Sant Ponç les aporta al segle XVI misser Dionís Jeroni de Jorba en la Descripción de las excelencias de la muy insigne Ciudad de Barcelona: hi explica que els vells del seu temps contaven que els seus pares solien evocar un antiquíssim costum dels herbolaris de Barcelona, els quals, en arribar la primavera, s’aplegaven vora el fossar de l’església de Sant Miquel per vendre les seves herbes.

Amb el temps, els herbolaris posaren parada a totes les fires barcelonines: a la de Santa Magdalena; a la que tenia lloc a Sant Cugat del Rec, on es venerava Sant Ponç; al Raval, a la capella de l’Hospital de la Santa Creu, on, des del segle XVI, també hi havia un altar dedicat a sant Ponç. Les fires de primavera coincidien amb la diada del sant: començaven amb la benedicció de les herbes i acabaven amb el cant dels seus goigs. Un bon motiu per a celebrar-la era la llegenda segons la qual un dels martiris a què sant Ponç va ser forçat fou la ingestió d’un concentrat de xinxes. Per aquesta raó ha estat invocat popularment com a advocat contra les puces i tota mena de paràsits.

L’any 1817, el “Brusi” fa memòria de “l’acostumada fira de rams, flors i herbes remeieres i oloroses” i el 1833 anuncia: “Avui té lloc la tradicional fira d’herbes i flors que són beneïdes a l’església de l’Hospital, al carrer del mateix nom.” Tothom l’esperava per comprar roses i les herbes amb què es preparava l’aiguardent de Sant Ponç, que ho curava tot.

Quan, l’any 1931, l’Hospital de la Santa Creu es va traslladar al nou Hospital de Sant Pau, el culte a Sant Ponç, esdevingut patró dels herbolaris i dels apicultors, va passar a l’església de Sant Agustí Vell i la fira es va estendre pel carrer de l’Hospital. Allà, des de primera hora del matí fins a la mitjanit del dia de Sant Ponç, l’11 de maig, es continua celebrant cada any l’acolorida i olorosa fira d’herbes, amb parades, també, de mel i bresca, confitures i arrops, i fruita en almívar o gebrada. Sense oblidar les plantes amb virtuts repel·lents d’insectes paràsits i les que tenen propietats medicinals, com també tota mena de productes ecològics i biològics. Beneït tot, és clar, pel rector de Sant Agustí.

Des dels anys vuitanta del segle passat, pels voltants de la diada de Sant Ponç s’instal·len fires d’herbes en diferents barris barcelonins, als districtes de Sants-Montjuïc, de Sarrià-Sant Gervasi, del Poble-sec i dels Nou Barris. I també en moltes altres poblacions, com és el cas de Badalona –la Fira de l’Arrop, l’endemà de Sant Anastasi–, de Premià de Mar, de Tordera i de Sils; i també a Castelldefels, a Corbera de Llobregat i a la Molsosa i Prades.

La festa de la Llana a Ripoll i el Casament a Pagès

El maig és un mes que cal tenir en compte també en el calendari ramader tradicional: és l’època de la tosa dels ramats i del marcatge, abans de la transhumància cap als prats d’alta muntanya on pasturaran barrejats tot l’estiu. La tosa del bestiar esdevé una festa. Carles Bosch de la Trinxeria en parla:

“Els tonedors ja han arribat; ja hi ha més animació a la masia. Els moltons i les ovelles, les potes lligades, belen entre cames del tonedor, que va estisorant la llana al compàs d’una alegre tonada. Cada moltó dóna un velló de llana fina. És l’operació que es fa alguns dies abans d’anar el bestiar a muntanya.”

Aquesta feina, tal com és descrita al final del segle XIX, es pot veure actualment en directe a Ripoll, el diumenge després de la diada del seu patró, Sant Eudald, l’11 de maig, a la plaça de la Vila, tot i que ni la ramaderia ni la indústria llanera ja no són la base de la seva economia: és la festa de la Llana, i s’hi recreen des de l’arribada del ramat fins a les exhibicions de filadores i de matalassers que piquen la llana amb bastons d’avellaner i farceixen matalassos. És una d’aquestes festes creades a la segona meitat del segle passat entre la nostàlgia dels vells oficis perduts i la intenció etnològica de deixar constància, en l’era postindustrial, de com es treballava en l’era preindustrial: les festes de pastors i gossos d’atura, dels traginers, dels raiers, del segar i el batre… adreçades a un públic urbà del segle XXI, encuriosit sensiblement per aquestes activitats.

També s’aprofita l’avinentesa per celebrar un casament a pagès a la manera d’abans. Es tracta d’un casament real, que compta amb l’assistència de personalitats del país que actuen com a padrins de noces, a més d’una multitud de veïnat i visitants. Comencen la cerimònia els familiars i amics del nuvi, i una colla de fadrins i fadrines, acompanyats de l’alcavot –que és qui organitza el casori–, recorren els carrers de la vila a cavall fins a la casa de la núvia. Allà es representa la “petició”, una actuació parateatral entremaliada, en la qual el qui porta la toia a la núvia li dedica el vers adient, com és costum. A continuació, tota la comitiva, ara amb la núvia, que també munta a cavall, s’adrecen al monestir de Santa Maria, on els espera impacient el nuvi i se celebra la boda. En sortir de l’església, els nuvis conviden a coca i llonganissa i vi amb porró a tothom, i reben el matalàs de matrimoni que els tonedors han confeccionat especialment per a l’ocasió. L’alegria de la festa s’expressa amb una exhibició de balls tradicionals a càrrec de l’esbart dansaire, l’actuació dels gegants i els bastoners i una ballada de sardanes.

Sant Isidre

Un sant madrileny, patró de la pagesia catalana gairebé arreu del territori. Visqué al principi del segle IX però no fou canonitzat fins al XVII, per haver guarit miraculosament el rei. Per aquest motiu la seva veneració s’estengué a tota la península –és el patró de Madrid– i especialment a Catalunya, fins al punt de desplaçar els anteriors patrons dels pagesos: Sant Galderic, pagès rossellonès; Sant Medir, pagès vallesà; Sant Faust, del pla de Lleida; i els sants Abdó i Senén. La llegenda que el va fer més popular es resumeix en aquests versos:

“Sant Isidro, sidro, sidro,
Sant Isidro llaurador […]
Sant Isidro ve de missa,
troba l’amo molt furiós.
–De què esteu felló, nostramo,
de què n’esteu tan felló?
Encara que vagi a missa
el parell no vaga, no:
tres àngels del cel en baixen
a llaurar quan jo no hi só.
Quan l’un sembra, l’altre llaura,
l’altre escampa la llavor.”

També va fer brollar una font d’un cop de rella a terra per calmar la set de la mestressa. La seva celebració s’escau el 15 de maig. L’antiga tradició d’encendre fogueres pel maig va passar a fer-se per Sant Isidre: es feien a les eres i tenien la virtut d’esquivar els mals esperits i guardar la pagesia i el bestiar de tota mena de malures.

L’any 1851, sota la seva advocació, es fundà l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, una mena de sindicat dels propietaris del camp català en defensa dels seus interessos i per al foment de les tècniques agrícoles. L’Institut suplí, fins a un cert punt, l’ensenyament que havia dut a terme la desapareguda Junta de Comerç, i tingué un paper important davant les desastroses conseqüències de la fil·loxera en les vinyes del país, tot i que adoptà sovint una política en favor dels grans terratinents i s’oposà a les reivindicacions rabassaires i a la Llei de Contractes de Conreu (1934). La seva publicació més popular, encara avui, és el Calendari del pagès, que s’edita des de l’any 1856 sense interrupció.

A Viladecans, des del 1970, té lloc cada any la Fira de Sant Isidre, en la qual s’exposen productes del camp i maquinària agrícola. Un dels actes més destacats és el concurs de paneres de fruita i verdura confeccionades pels pagesos i pageses del terme.

Altres fires dedicades a sant Isidre són les de Solsona, Cervera, Cardedeu, Torelló, Torres de Segre…

La festa dels bous d’Alcanar

Les festes de Sant Isidre llaurador d’Alcanar duren tota una setmana. Són les festes de la pagesia canareva, festes de bous. Se’n troben referències escrites des de l’any 1811, una tradició indiscutiblement ben arrelada. La diversió festiva es basa en diferents modalitats de jocs amb bous i vaquetes, que es realitzen en places habilitades especialment per a l’ocasió als carrers de la vila. Al llarg del matí es fa la prova de bous; a la tarda, hi ha els bous al carrer; i a la nit, bous embolats. El bestiar mai no és sacrificat.

Escena de les festes de bous de Sant Isidre a Alcanar, una tradició documentada ja a l’inici del s. XIX i que actualment es manté amb una gran vitalitat.

Fototeca.cat - Montse Catalán

Els actes rituals més propis de les festes de maig se celebren el dia 15, dia de Sant Isidre: l’ofici i la processó amb la imatge del sant pels carrers, i la benedicció dels cultius i del terme fins allà on arriba la vista, des del Mirador, el punt més alt d’Alcanar. Altres actes típics dels jocs amb els bous són els berenars que les colles d’amics i familiars organitzen cada tarda de bous als respectius cadafals. I els balls populars que abans organitzaven els quintos i que actualment es continuen celebrant, amb la interpretació de jotes, actuacions d’orquestres i altres conjunts musicals. A Alcanar, no hi poden faltar les actuacions de les dues bandes de música locals: a la processó i les cercaviles, a les rondalles populars, a les degustacions gastronòmiques basades en els productes de la terra i de la mar: bou estofat, musclades, llagostins… i al berenar que ofereix el veïnat del carrer de Sant Isidre.

Fires agrícoles

Són nombroses en aquesta època de l’any les fires que se celebren amb l’objectiu de donar a conèixer i comercialitzar els productes dels conreus que s’obtenen als diversos indrets, cadascun dels quals amb la pròpia especialització. Així, n’hi ha de dedicades específicament, per exemple, a les flors o als espàrrecs, i també n’hi ha que han passat a ser fires multisectorials.

Les fires i festes de maig de Vilafranca, o dels Enamorats

Els orígens de la Fira de Maig, o dels Enamorats, que cada any té lloc a mig maig, durant quatre dies, cal cercar-los el 1528, quan l’emperador Carles d’Àustria va concedir a Vilafranca del Penedès el privilegi de celebrar una fira al començament d’aquest mes: la Fira de Maig complementa la d’Octubre, o de Sant Lluc –coneguda com la fira del sembrar–, que ja se celebrava l’any 1117, vinculada amb la seva fundació com a vila franca o reial.

Aquesta fira ha adoptat al llarg de la història noms diferents: Fira dels Apòstols, del Congre, del Rosari, de l’Aurora… fins que, al final del segle XIX, l’any 1889, tocada pels corrents romàntics de l’època, adoptà el nom actual de Fires dels Enamorats, punt de trobada del jovent penedesenc.

L’embranzida decisiva parteix del 1932, quan l’ajuntament republicà decidí impulsar el desenvolupament econòmic de la vila i la comarca, tot potenciant-ne el caràcter agrícola i industrial. Paral·lelament a la dimensió econòmica, l’ambient firal va adoptar un caire cultural i festiu que apuntava ja cap al model actual expressat amb el nom de Fires i Festes de Maig.

Però la guerra civil de 1936-1939 va afectar la continuïtat de les Fires de Maig i els ajuntaments del franquisme es van desentendre de la seva promoció. Va haver de ser, com tantes vegades, la societat civil, establerta com a “Comisión de Fomento de Ferias y Mercados de Villafranca del Panadés” qui va organitzar, l’any 1957, una mostra firal a la rambla. Fins que l’any 1984, amb el nou ajuntament democràtic, es creà el Patronat Municipal de Turisme que, des d’aleshores, s’ha fet càrrec de l’organització i la promoció de les Fires i Festes de Maig recuperades. L’any 1989 es traslladaren al pavelló firal de la zona esportiva municipal. Aquesta decisió va comportar, d’una banda, que augmentés la professionalització i la sectorització del certamen, i també la implicació de l’empresariat no solament vilafranquí sinó també penedesenc; i de l’altra, que esdevingués un important aparador comercial de la ciutat i la comarca: s’hi poden trobar productes i serveis del sector de l’automoció, la maquinària agrícola, el comerç, i també dels vins i caves. Cada any es lliuren els premis “Enamora’ls” a aquells expositors que hagin atès millor el públic de les Fires dels Enamorats.

El programa de celebracions inclou actes culturals i lúdics, entre els quals destaquen els castells de nou més matiners de la temporada, amb les actuacions de les dues colles locals, els Castellers i els Xicots de Vilafranca, juntament amb destacades colles de fora que hi són convidades.

L’Exposició de Roses de Sant Feliu de Llobregat

L’esdeveniment central de les Festes de Primavera de Sant Feliu de Llobregat és l’Exposició Nacional de Roses, que se celebra el segon cap de setmana de maig. A la plaça de Lluís Companys els cultivadors locals i forans de roses mostren les seves creacions i els millors exemplars, i organitzen concursos diversos per a professionals i afeccionats en diferents modalitats: roser en test, flor tallada, centres florals, ram i flor seca, rosa en miniatura, aparadors, etc. L’exposició es remunta a la que Pere Dot, un cultivador local, va organitzar a l’Ateneu l’any 1928. Aviat va atreure cultivadors d’altres comarques i la convocatòria va créixer significativament fins a la guerra civil. Que la tradició roserista ja era important durant la República ho demostra el fet que, quan es van suprimir els topònims religiosos, el nom que va adoptar Sant Feliu fou Roses del Llobregat. Per aquesta raó és coneguda arreu com la Ciutat de les Roses. Al llarg del temps ha aconseguit diverses roses autòctones, les de les famílies Dot, Torreblanca i Camprubí.

L’any 1949, després de la guerra, l’exposició es va reprendre a la Unió Coral, i el 1957 va ser declarada Exposició Nacional de Roses. Des del 1979, juntament amb l’exposició se celebra una Fira Comercial i Industrial.

Les fires i festes de les cireres

Mercats, fires, exposicions i festes al temps de les cireres, que va del final del mes de maig al començament del juliol. Celebren l’arribada dels primers cistells de la collita amb les primeres cireres de la temporada, i especialment les virtuts de les varietats locals. El 90% de la producció de cireres es concentra a les àrees del Baix Llobregat, que tenen denominació de qualitat, el Vallès i el Maresme, i en la del Rosselló i el Vallespir. La resta es reparteix entre el Segrià, el Tarragonès i el Solsonès. Les cireres són consumides fresques o confitades, i s’empren també en la confecció de melmelades i de licors com el kirsch i el marrasquí. Les festes de les cireres més destacades són les de Sant Climent de Llobregat (des del 1976) i Torrelles de Llobregat (1980), Santa Coloma de Cervelló (1987), i, des dels anys noranta, el Papiol; i també les de Llers, Terrades, Arenys de Munt, Miravet i, al Vallespir, la festa de la Cirera de Ceret, “vila coronada de cireres tot el maig”, com proclamà el poeta Josep Sebastià Pons. La cirera, deia:

“…és el fruit dels infants, el primer que picotegen els ocells, quan la maduixa, per més que s’amagui, sembla reservada al trist llimau. Quina delícia de pujar cirerer amunt i d’allargar la mà per abastar els penjolls! […] Hi ha gent que desitja conèixer terra, anar d’un port a l’altre i afanyar-se brossa endins fins al Monomotapa, on no es cull ni vi ni pa. Són uns perdularis, perquè el més bonic viatge és el que hom fa dins les branques del cirerer.”

La Mare de Déu de l’Ecologia

Una marededéu del final del segle XX valedora dels moviments ecologistes i de les seves reivindicacions. El poeta Joan Argenté li va dedicar un poema –com si es tractés d’uns goigs– que conté aquesta pregària:

“Santuari de Gallifa.
Mare de Déu del Castell.
Advocada de l’ecologia:
de Déu n’ha fet un noi
vetlla la vida, Maria.”

La idea va sorgir de mossèn Josep Dalmau, un capellà progressista i catalanista. Dins el terme parroquial de Gallifa, d’on ha estat rector, hi ha una capella romànica dedicada a santa Maria del Castell. El rector en va impulsar la reconstrucció i, en un intent d’expressar la sensibilitat de l’Església conciliar envers les inquietuds dels col·lectius ecologistes, va proposar que l’advocació es fes a la Mare de Déu de l’Ecologia; l’any 1986 va aconseguir l’aprovació eclesiàstica.

Al nou santuari, les persones que s’hi adrecen ofrenen arbres o arbrissons. La festa s’escau el 5 de juny, coincident amb la diada internacional de l’Ecologia. En lloc de sermó, es fa un elogi de la natura i s’homenatja un personatge català exemplar. La festa acaba amb un dinar popular.

Sant Antoni de Pàdua

Era lisboeta, però –llevat dels portuguesos, que l’anomenen sant Antoni de Lisboa– és conegut com a sant Antoni de Pàdua perquè hi visqué els darrers anys i hi va morir el 13 de juny de 1231, el dia que s’escau la seva festa. Fou miracler, predicador i advocat dels pobres, com a bon franciscà. Va salvar un paleta a mig caure bastida avall, i per això és patró dels paletes i mestres de cases, que l’invoquen per no caure daltabaix de les bastides. Va beneir la terra d’un poble castigat per una terrible sequera, i van tornar a rajar les fonts i hi nasqueren lliris blancs, coneguts com a lliris de sant Antoni. Quan la gent es girava d’esquena a la seva predicació, sortien els peixos del mar i acudien els ocells del cel per escoltar-lo. És advocat dels pobres famolencs: amb les almoines que recollia –el “pa de sant Antoni”– els alleujava de patir fam tot l’any. També era invocat com a matrimonier, per trobar un bon marit.

D’entre els aplecs i romiatges a les ermites dedicades al sant en destaca el d’Ulldemolins amb una significada manifestació de religiositat popular que acaba amb el repartiment d’un ramet d’herbes boscanes i amb un àpat popular, i, també, els de Camprodon o Ribes de Freser.

En diverses poblacions, com a Banyoles, en aquesta data es convoquen concursos relacionats amb l’ofici tradicional de paleta, com també amb les feines pròpies de les tècniques constructives actuals, com la dels operadors de grua torre i dels conductors de minicarregadora, entre d’altres.

L’Ascensió

Aquesta diada del cicle pasqual havia revestit gran solemnitat: es tracta del segon dels tres dijous de l’any “que lluïen més que el sol”, després de Dijous Sant i abans de Corpus. L’Ascensió se celebra quaranta dies després de la Pasqua Florida. La litúrgia celebra l’ascensió al cel de Crist ressuscitat: “Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, vindrà de la mateixa manera que l’heu contemplat anant-se’n cap al cel” (Ac 1, 11). També la Mare de Déu, segons el dogma de l’Assumpció, va ser pujada “amb cos i ànima al cel”.

Segons l’Antic Testament, ja el profeta Elies va ser arrabassat al cel per un carro de foc (2Re 2, 11s). Zaratrustra, en un èxtasi ascensional, va ser enlairat, i Mahoma va ascendir (mi’râg) al Paradís muntat en un cavall alat, i va tornar a la Meca. Ascendir simbolitza transcendir la condició humana i penetrar en l’univers celestial.

L’Ascensió ja acosta Corpus. Abans el mateix dia de l’Ascensió i actualment el diumenge següent, el retruny del tabal pels carrers de Berga anuncia que, segons acaba d’aprovar l’ajuntament, per Corpus vinent hi haurà Patum.

La cultura popular és molt concreta. D’una banda, diu que l’Ascensió és el millor dia de l’any per a elaborar els olis de trementina i els remeis casolans fets amb herbes. De l’altra, aprofita la situació privilegiada en el calendari per convocar fires, entre les quals destaquen la de Granollers i la de Manresa.

Totes dues han estat i continuen essent pols d’atracció de comerciants, compradors i visitants de les comarques veïnes. Totes dues són d’origen medieval: la primera notícia que es té de la de Manresa és del 1284, per un privilegi del rei Pere III; mentre que els orígens de la de Granollers es remunten a les trobades de mercaders del Vallès que hi tenien lloc a l’inici del segle XI.

De la de Manresa es deia que la noia firava els nois: “Per l’Ascensió, la minyona fira al minyó.” En canvi, a Granollers tenia lloc, segons Amades, la “fira de les noies”:

“El jovent vallesà que desitjava casar-se acudia a la important fira d’avui i es passejava ostensiblement pels carrers de la població, elles es feien veure i ells amb el desig de saber si entre tantes noies en trobarien alguna que els fos agradable a la vista […] En ella es concertaven molts casaments.”

La fira de Granollers

És una fira sectorial destacable de tantes com n’hi ha. Tot i l’origen immemorial, la configuració actual s’originà en la seva represa, l’any 1944, després de la guerra civil, però sobretot des que l’ajuntament, el 1954, se’n féu càrrec a través del Patronat de la Fira i Festes de l’Ascensió. Se li donà una durada de quatre dies i es començaren a crear espais per als productes i les activitats industrials, que progressivament desplaçaren la maquinària i els productes agrícoles i ramaders, i a la dècada de 1960 s’hi incorporà el sector de l’automoció.

Durant els anys setanta, la festa de l’Ascensió, pel fet que s’esqueia en dijous, se suprimí del calendari laboral, i Granollers es quedà pràcticament sense la fira mil·lenària. Fins que, l’any 1979, amb la recuperació de la democràcia municipal, el nou consistori declarà l’Ascensió festa local i la fira reprengué de bell nou. L’embranzida definitiva li arribà quan, l’any 1985, gràcies a un acord entre la Unió Empresarial Intersectorial, la Unió de Botiguers, el Grup de Ramaders i l’ajuntament, es creà la Comissió de la Fira de Granollers.

Pasqua Granada

“Des que la falç comenci a segar el blat, comença a comptar set setmanes, i celebra llavors en honor de Jahvè, el teu Déu, la festa de les set setmanes.” (Dt 16, 9-10)

Així era anomenada aquesta festa del calendari jueu, pel fet que s’esqueia l’endemà del setè sàbat des de la Pasqua, és a dir set setmanes després. Més tard, en grec fou anomenada pentekosté, ‘Pentecosta’, que vol dir el dia cinquantè. Marcava l’estació de la collita del blat i, al principi, era una festa agrícola en què s’oferien els primers fruits a Déu, en senyal d’agraïment. En el calendari litúrgic cristià, la Pentecosta adquireix un nou sentit, el de la plenitud de la Pasqua, el seu fruit o acompliment:

“En complir-se el dia de Pentecostès, es trobaven tots junts en un mateix lloc. I tot d’una se sentí del cel una remor com d’una ventada impetuosa que es girava, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Els aparegueren unes llengües com de foc, que es destriaren i es posaren sobre cada un d’ells. Tots foren aleshores omplerts de l’Esperit Sant, i començaren a parlar en altres llengües, segons que l’esperit els donava d’expressar-se.” (Ac 2, 1-5)

La Pentecosta cristiana commemora la vinguda de l’Esperit Sant sobre els apòstols, sobre l’Església, considerada “la unitat de l’Esperit Sant”. El do de llengües expressa l’inici de la plenitud dels temps, l’aplegament universal de tots els pobles en un de sol, l’antítesi de la dispersió de Babel.

Amb relació a la Pasqua Florida, que marcava l’inici de la primavera en el calendari jueu, la Pentecosta és anomenada popularment Pasqua Granada, la dels fruits, la que assenyala l’estiu, ja que gairebé sempre s’escau al mes de juny. Ja als primers segles del cristianisme va ser considerada una celebració que completava la Pasqua de Resurrecció, per això ja era coneguda amb el nom de Pasqua Granada, i, més tard de l’Esperit Sant.

Anomenada popularment Segona Pasqua i també Cincogesma, fent referència als cinquanta dies després de la Pasqua Florida, no ha desenvolupat una tradició festiva gaire destacable, llevat de mostres disperses durant la missa, com llançar pètals de rosa per la volta de l’església imitant les llengües de foc, o encenent llumets, o fins i tot deixar anar un colom blanc. Per això tendeix a confondre’s amb les celebracions del mateix cicle festiu: al centre i el nord d’Europa, la Pentecosta sol manifestar-se enramada de flors, enllaçant amb el maig, l’arbre i el foc. Mentre que a Catalunya tendeix a situar-se en el context agrícola de la sega, com ho indica el refrany: “Per Pasqua Granada, l’espiga daurada”.

A imitació de la Pasqua Florida, també hi ha cantades i captiris per les cases en algunes comarques, i és un temps fort d’aplecs i romeries amb gran participació popular. La Pasqua Granada és el bon temps, propici per a les festes als carrers i a la natura. Tot el que s’havia recol·lectat en les cantades de caramelles per la Primera Pasqua, s’inverteix en una forada o excursió per la Segona.

Pasqua Granada ha estat un temps adequat per traslladar-hi festes que no es podien continuar celebrant en les dates originàries. Com és el cas de la festa major de Sant Feliu de Pallerols, amb balls d’entremesos que se situen ja a l’entorn de Corpus. O com algunes celebracions del Roser, entre les quals les de Riudaura, Vallbona d’Anoia i Pierola. O com algunes festes majors i fires. També molts romiatges de Montserrat es fan escaure en aquestes dates. És a dir, Pasqua Granada actuava com una segona oportunitat de celebració, també desdoblada en diumenge i dilluns, com la Florida. També hi ha festes noves que s’acomoden en aquesta oportunitat de dos dies de festa seguits, com la festa de les cassoles de tros de Juneda, des del 1979. O com les festes provinents d’altres llocs, per exemple les romeries del Rocío de Santa Perpètua de Mogoda i de Sant Joan Despí.

Si per la primera Pasqua hi ha caramelles, per la segona en alguns llocs repeteixen les cantades. És el cas de dos barris barcelonins de forta personalitat: el Raval i la Barceloneta. Pels volts de la Pentecosta celebren una de les festes més populars, sorprenents i desconegudes de la ciutat: són organitzades íntegrament per les entitats, de fet l’ajuntament hi intervé poc. Tres dies de festa grossa, d’excés, durant els quals les desfilades satíriques de les agrupacions corals –entre colles de caramellaires i de carnestoltes– s’apropien dels barris respectius.

A la Barceloneta, les festes duren tres dies, del dissabte abans de Pasqua al dilluns. Els protagonistes són els “cors muts” del barri, agrupacions corals de caràcter recreatiu i de gresca, la majoria fundades abans dels anys cinquanta del segle passat, entre les quals destaquen les anomenades La Perla i El Rossinyol, i també La Salseta i La Gresca, de formació més recent. Passen de la vintena. Els seus integrants, homes majoritàriament, desfilen de forma estrafolària i frenètica, acompanyats d’una banda de música i exhibint uns estris fora de mida que identifiquen l’ofici o les aficions de qui els porta, a més d’altres objectes del tot inversemblants, com ara embotits, rotllos de paper de vàter, joguines, etc., que els pengen de les vestimentes i de les més impensables disfresses, que van de la fantasia a l’astracanada.

Les desfilades comencen el dissabte al matí fent un circuit al llarg del qual cada colla passa pels locals de totes les altres, en els quals és convidada a beure… En acabat les colles surten d’excursió amb autocars i passen el cap de setmana de gresca. Dilluns, a la tornada, desfilen altra vegada, amb disfresses encara més burlesques, fins entrada la nit. Tornen a recórrer els locals de les altres colles, i hi són rebudes amb tots els honors i agitació de banderes. Es canten cançons satíriques i es balla al so de xarangues. En tornar al propi local reben com a benvinguda un esclat de focs d’artifici.

Una altra engrescada expressió de caràcter satíric és el Carroussel Costa Brava, que se celebra el diumenge de Pasqua Granada a Palafrugell, dins el marc de les festes de la Primavera, en el qual desfilen carrosses –que alguns han anomenat “falles mòbils catalanes”– i comparses, tant dels propis vilatans com de colles vingudes de fora.

Els aplecs de Pasqua Granada

Els aplecs als termes, a les ermites, el diumenge o el dilluns de la segona Pasqua celebren el bon temps i anuncien l’esplendor de l’estiu. N’hi ha que tenen anomenada per la seva antiguitat, pel nombre de gent que atreuen i per les actuacions que s’hi despleguen, com l’aplec de Sant Aniol d’Aguja, a Montagut –tràgic escenari de la novel·la La punyalada, de Marià Vayreda–, conegut com l’aplec dels Francesos, perquè hi van catalans del Vallespir. O com l’aplec dels Xatos a l’ermita de Sant Muç de Rubí, amb actuacions de colles sardanistes i castelleres, i sobretot dels gegants de Rubí i de Sant Cugat del Vallès. O l’aplec de la Rosa a Lurdes i al Castell de Tona amb les colles roseraires, les fogueres anunciadores i els balls tradicionals.

I més aplecs a Falgars, a la Pobla de Lillet, dins els actes de la festa major, al santuari dels Oms a Sant Jaume de Frontanyà, al de Gresolet a Saldes, a l’ermita de Santa Maria de les Besses a Cervià de les Garrigues, a Santa Pelaia, a Fígols i Alinyà, a l’Alegria, a Tiana…

Concurs de cassoles de tros de Juneda

El diumenge de Pasqua Granada, Juneda convoca una cita gastronòmica molt especial i molt pròpia del Segrià, la Noguera, el Pla d’Urgell i les Garrigues: el Concurs de cassoles de tros. Cal anar-hi per fer-se càrrec de les olors i els sabors exquisits que s’hi desvetllen. És cuina de pagès, el que es cuinava al camp mateix, al tros. L’estri és una gran cassola de fang, que es col·loca sobre un trespeus de ferro, i es cou amb foc de llenya vella de les pereres i pomeres del terme. La base dels ingredients és la carn de porc, i s’hi solia afegir el que es tenia més a l’abast, a més del que es portava de casa. Arròs, no. L’escriptor gastronòmic Jaume Fàbrega precisa que poden tenir tupina o confitat, botifarres, tomàquets, albergínies i pebrots (a l’estiu) i bledes, espinacs, patates (a l’hivern), com també bacallà, cargols, etc.

Cal dir també que la cassola és comuna, que es menja acompanyat. De cuina del tros ha esdevingut un plat de festa. I també de concurs, de competència aferrissada, esbargida per la presència de cercaviles i ballades, a la plaça de Catalunya de Juneda, que integra tots els ingredients gastronòmics i festius que constitueixen el concurs.

La festa major de Sant Feliu de Pallerols

Del divendres abans de Pasqua Granada al dimarts següent té lloc la festa major de Sant Feliu de Pallerols. Els protagonistes són els cavallets, els gegants i els nans, i la mulassa. Els cavallets comencen a ballar a la cercavila del dissabte a la tarda i novament fan ballades el diumenge, a la plaça de l’Església, i el dilluns a la del Firal. I la massissa mulassa recorre els carrers i els entorns atraient i astorant la mainada. Els cavallets de Sant Feliu de Pallerols constitueixen l’entremès destacat de la festa: són carcasses de cavall portades pels qui fan de cavallers, de la mateixa família que els de la Patum de Berga i els de Tarragona –que lluiten contra els turcs–, els cavallins d’Olot, els cavalls cotoners tradicionals de la festa de Corpus a Barcelona i les cotonines de Vilafranca del Penedès.

La comparsa dels de Sant Feliu de Pallerols és formada per vuit cavallets, que executen quatre balls originals de caràcter guerrer: un ball pla, un contrapàs, una sardana curta i la típica mata-degolla, que representa un combat entre el bàndol cristià i el moro. Derivació, segurament, de jocs i divertiments medievals, és l’actuació més original i espectacular de la festa: la plaça es converteix en un born de l’edat mitjana, sota la hieràtica presidència dels gegants, lluiten els cavallets en dos bàndols, els moros i els cristians, cadascun d’ells amb el seu capità, llances al rest, creuant-se amb duresa una vegada i una altra, com en un torneig medieval, fins a la victòria final dels cavallers cristians.

Els cavallets de Sant Feliu de Pallerols es troben documentats ja l’any 1692, i també en anys successius, sobretot en actes notarials i en prohibicions eclesiàstiques i civils. D’alguna manera, les festes d’aquest poble de la vall d’Hostoles constitueixen un preludi intens de la tradicional festa de Corpus.

La festa del blat, la sega

En el calendari bíblic, amb la Pentecosta o Festa de les setmanes començava l’estiu. Era la celebració de la sega, l’ofrena de la primera garba. Una festa del blat. Però el nostre estiu comença amb Sant Joan. El refranyer agrícola enllaça així els dos calendaris:

El poeta rossellonès Josep Sebastià Pons, al Llibre de les set sivelles, en parlar dels sants del calendari, remarca el pes del dia de Sant Joan amb relació tant al sol com a la sega:

“Sembla encara que la gravitació del calendari s’inspira del sistema solar. Sant Joan Baptista s’hi ha triat el dia més ample o descobert. Després d’ell, sant Pere i sant Pau no triguen gaire a venir. Arriben concertats com dos astres fulgurants. Assenyalen el temps del segar i del batre: Per Sant Joan, les garbes al camp. Per Sant Pere, les garbes a l’era.”

La sega és tasca i festa alhora: “Pel juny, la falç al puny.” I Corpus s’hi afegeix: “De prop o de lluny, Corpus pel juny”, com una exaltació de l’Eucaristia, una altra festa del pa, “fruit de la terra i del treball dels homes”, convertit en el “Cos de Crist”. Com de Pasqua a Pentecosta, la commemoració de l’Eucaristia es trasllada del Dijous Sant, de la lluna plena de primavera, a tocar d’estiu, prop de la sega.

De totes les tasques agrícoles, la sega ha estat la més rica en rituals, costums i activitats lúdiques i festives: “Quan el blat espiga, tot el món segador siga”, ja que “la falç alegra el cor”. Això era, òbviament, abans de la introducció de les màquines recol·lectores, que han transformat les feines del camp i la producció agrícola i que han deixat enrere un ric costumari d’arrels antiquíssimes, quasi a l’inici de l’agricultura. Si en la sembra els grans de blat són enterrats en els solcs i la seva germinació era considerada antigament una resurrecció de la natura, l’acció de segar és, en realitat, una occisió, un acte tràgic i violent: l’esperit del blat, que el feia créixer, és segat. Però se n’escapa en forma d’animal i s’amaga en la darrera garba: “Forment és com la llebre, que no l’ateny tot ca.”

La primera garba, i la darrera

Antigament, les primeres espigues de la també primera collita d’un camp no eren segades amb falç ni altre estri que hagués passat pel foc, sinó picant amb pedres. La primera garba tenia valor de primícia: en molts llocs era guardada per a la pastada de Nadal, per al pa novell. O bé la penjaven a la finestra: “El primer blat és per als ocells”, ja que havien portat del cel els primers grans. O se’n feia pa per als pobres. Àngel Guimerà, a La festa del blat, en fa una bella descripció:

“Doncs, veuràs que quan els blats de les nostres vessanes són ben rossos, la filla gran de la casa vet aquí que sega la primera garba dels camps, tan regrossa com pot abraonar-la, la garba. I ella mateixa la porta a l’altar del Sagrament; i allí la beneeix el senyor rector; i allí es queda, que amb tants dies l’encens tota l’aroma, fins al punt en què rematen la segada. […] I un cop a la masia, l’Oriola pujarà la garba a la cambra que en diem dels avis. I vet aquí que la penjarà al brancal de la finestra; i tot l’hivern la garba s’anirà desgranant, i els aucells hi trobaran pastura. […] I l’últim ball, que s’hi barreja tothom, se fa sobre les garbes que estenem per l’era. I al plegar nosaltres hi van els matxos i comença la batuda.”

En les cultures nòrdiques, les últimes espigues eren deixades al camp sense segar, per quan passés el cavall del déu Odin… En la nostra tradició, la darrera garba –o la primera, segons els llocs– s’oferia a la “mestressa” del camp, la deessa Demèter, la romana Ceres, a la qual, segons Luci Apuleu, pensador, narrador i orador llatí, s’ofrenaven falçs com a exvots.

Com en altres cultures, l’última garba era anomenada popularment la mare de totes, la mare del blat, la cuca, la llebre, la truja, el pubill del blat, el jaio, la padrina… J. Amades explica que els segadors la vestien malforjadament de dona, amb unes faldillotes i un davantalot, i la feien objecte de mil bromes. L’amagaven i s’oferien als xicots innocents a fer-los “veure la padrina”, que consistia a aixecar-los enlaire agafats per les orelles o per sota les barres…

De tot el ric costumari dels pobles europeus a l’entorn de la sega, J.G. Frazer n’extreu aquestes conclusions:

“Els costums de primavera i de la collita dels nostres camperols europeus mereixen ser classificats com a primitius. […] Tenen lloc en els boscos i prats, vora els rierols, en els graners i les pallisses, a les eres, en els masos… […] El ritual és màgic més que no propiciatori. Això es veu en l’acte de llençar al riu la mare del cereal per tal d’assegurar la pluja i la humitat necessàries per a una bona collita; en l’acte de fer més fornida la «vella» amb la intenció d’obtenir una collita millor l’any vinent; pel fet d’escampar el gra del darrer manat en els sembrats durant la primavera, i per donar a menjar l’última garba al bestiar perquè s’engreixi…”

També en la nostra cultura formaven part de la tradició de la sega una colla de rituals convertits en berenades, cants de tasca, jocs al rostoll –de caràcter desimbolt i fins obscè–, i en corrandes i balls rodons al voltant de les garbes o a l’era de batre, com el de la cuca fera…. Joan Maragall suggereix l’origen de la sardana en els cultes dedicats als cereals:

“Potser un temps al bell mig s’hi apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant…”

També a la Bíblia el somni de Josep sembla que podria tenir relació amb els jocs i les representacions que feien els segadors al final de la sega: Josep deia que havia somiat que la seva garba es dreçava i les dels seus germans, fent cercle al seu voltant, li feien reverència. “Que potser vols esdevenir el nostre rei?”, el reptaven (Gn 37, 5-8).

En l’actualitat, òbviament, poc en resta, d’aquell ric costumari, i dels elements que es conserven se n’ha oblidat l’origen. Ramon Violant i Simorra, més enllà de les descripcions del Costumari de J. Amades, assaja una interpretació més aprofundida d’aquella creença dels animals que arreu de Catalunya personificaven els esperits vegetatius del gra. Dins les messes s’amagaven moltes cuques o bestioles –conills, cabres, galls, garses, truges…– les quals, a mesura que avançaven els segadors amb les falçs segant el camp, anaven quedant acorralades en les últimes garbes, fins que, al final, fugien. Per això els segadors rodejaven l’últim reducte armats de bastons i fent renills aguts, per atrapar l’esperit del gra, que havia pres forma d’animal per a fer-se escàpol: el gall –“rei de la sega”–, el llebrot, la cabra, la truja, el “burro”, la cuca fera o la “mulassa”… Alguns d’aquests animals van passar a formar part del bestiari de la processó de Corpus. També, continua indicant Violant, els pans i les coques en forma de sols, gallets, conills, cargols, etc. podrien procedir d’antics pans rituals de la sega, representacions de l’esperit del blat.

La fi de la sega marcava tradicionalment l’inici de les festes de l’estiu, origen de moltes festes majors; d’ella deriven fires i mercats, aplecs i romeries, i festes del pa beneit, com les del Vendrell, durant la vuitada de Corpus, donant gràcies per les primeres collites. També ritus relacionats amb diversos cereals s’havien incorporat a les cerimònies de noces, com llançar grans de blat als nuvis, símbol d’abundància. Quan les tradicions pròpies cauen en l’oblit, en molts casos es manlleven costums d’altres cultures; aquest és el cas de l’arròs que es llança als casaments.

D’altra banda, també a la fi de la sega, cal recordar que ja Roma celebrava les Cerealia, festes agràries amb sacrificis, jocs i processons en honor de Ceres, deessa de l’agricultura.

Les festes del segar i el batre a la Fuliola

Pere Vayreda descriu (1930) com s’organitzava la sega antigament, en colles formades per diverses “cobles”, cadascuna de les quals constava de dos volanters i una lligadora de garbes. Cada colla amb el seu cap de colla, amb la rebostera, que duia la cistella amb els àpats al camp, i amb el cornador, que feia els tocs de corn en començar i plegar la feina.

La vila de la Fuliola, des de l’any 1980, amb motiu del novè centenari de la seva fundació, es va proposar de mostrar en un context festiu com eren les feines del segar i el batre antigament. La sega té lloc el darrer diumenge de juny: els segadors, vestits a la manera tradicional, amb falçs i dalles a les mans, s’adrecen al camp acompanyats d’una colla de grallers. Allà fan demostracions d’esmolar les eines, de segar amb dalla, de fer les garbes i lligar-les amb vencills, d’espigolar… El segon diumenge de juliol baten: enganxen els animals al carro d’escalada i van al camp a recollir les garbes per portar-les a l’era. Allà estenen la batuda i comencen a batre manualment, en espais oberts on el vent de marinada ajuda a separar el gra de la palla. A la tarda ensaquen el gra. Durant la jornada es construeix un paller.

Al llarg de la jornada, s’aturen per menjar tot convidant els visitants a xocolata, figues seques i aiguardent a primera hora, i a pa amb tomàquet, pernil i coca de recapte, i a beure amb el porró garber, quan el sol ja és més alt. A la tarda, hi ha berenada popular amb enciam i bacallà esqueixat. També fan una exhibició del funcionament d’una màquina de batre de l’any 1925, i una exposició de carros i d’eines del camp, a més d’activitats d’animació diverses. La diada acaba amb un ball a l’era.

Les festes de la Fuliola han incitat la creació d’altres festes del segar i del batre: a Sant Climent de Peralta al terme de Vulpellac, a Cabra del Camp, a Santa Eulàlia de Riuprimer, a Gósol, al Vilosell, a Avià i a Sudanell, per exemple.

La sega, de feina del camp a mite nacional

Cal esmentar un fet històric que ha concentrat una càrrega simbòlica nacional a la sega: la revolta anomenada dels Segadors, el dia de Corpus –el Corpus de Sang– del 1640 i l’avalot popular enfront dels abusos de les tropes castellanes. Una cançó tradicional, recollida per Milà i Fontanals en el Romancerillo catalán (1853) la descriu:

“Entraren a Barcelona
mil persones forasteres,
entren com a segadors,
com érem en temps de sega…”

I la tornada feia: “Bon cop de falç, defensors de la terra!” La música fou recollida per F. Alió d’una cançó de taverna, amb la tornada “segueu arran, que la palla va cara…”. La cançó fou convertida, amb una nova lletra, en l’himne nacional:

“Ara és l’hora, segadors,
ara és hora d’estar alerta:
per quan vingui un altre juny,
esmolem ben bé les eines…”

Els poetes han pres la sega com a imatge simbòlica o expressiva del poble català i de la seva cultura. Com Salvador Espriu, a Inici de càntic, que relaciona la sega amb la represa nacional:

“Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu al camp hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comenceu a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes».”

La diada de Corpus

El Corpus és la festa de les festes. N’hi ha de més alegres, de més íntimes, de més sorolloses, de més suaus; però aquesta és la més solemne, la gran, és una festa tota d’or.

En el sol que hi fa, ja hi ha l’or de l’estiu i, en els serrats, hi ha l’or de la ginesta que plou a la tarda pels carrers de la ciutat, revestint també d’or la gentada que oneja entorn de la processó, que a poc a poc avança: l’or de la cera encesa, l’or de les vestidures i de les capes pluvials dels capellans, l’or vibrant de les trompetes, l’or místic de la Custòdia.

Així sent i descriu Joan Maragall la diada de Corpus, junt amb Dijous Sant i l’Ascensió, un dels tres dijous “que llueixen més que el sol”. O que lluïen. Perquè la gran festa de Corpus, creada en l’època medieval coincident amb la formació de les noves ciutats, del municipalisme i dels gremis i amb el sorgiment de la burgesia mercantil, ha estat abolida per l’Església Catòlica, la institució que l’havia convocada i impulsada set segles abans.

Va començar Pius XII eliminant l’octava de Corpus; a mitjan dècada de 1960, a conseqüència d’un canvi en la sensibilitat religiosa, que rebutjava la processó per l’ostentós barroquisme formal que havia anat adoptant, i la reforma litúrgica empresa pel concili II del Vaticà va decidir de suprimir-la pel seu caràcter ostentós i d’exhibició de poder. Després, l’any 1980 va deixar de ser festa “de precepte” i fou esborrada, doncs, del calendari laboral: Corpus va passar a ser un dia feiner, un dijous com un altre.

La supressió de la processó va afectar irremissiblement una de les celebracions de la cultura popular tradicional més vives, solemnes i participatives del calendari festiu, i els seus protagonistes naturals van restar-ne exclosos: els gegants i capgrossos, els bous i les mulasses, els dracs i les cuques feres, les àligues… com també van deixar de guarnir-se els carrers amb enramades i catifes al seu pas. Només va conservar-se, al sortidor del claustre de la catedral de Barcelona, el joc de l’ou com balla. Sense la processó, els gegants i el bestiari van restar inactius, arraconats als magatzems municipals. Bienve Moya, l’any 1978, en ple buit festiu, denuncià aquell abandó:

“L’Església actual ha fet que el Corpus, com altres diades festivoreligioses, quedi reduït a un migrat ritus intern. De mica en mica, primer van ser foragitats els balls, després les bèsties del comú, per acabar amb els gegants, l’Església va anar despullant aquesta gran manifestació popular de goig, color i imaginació que era la processó de Corpus, per acabar retirant-la del carrer i recloent-la dins dels temples. […]

L’Església, que (darrerament sense gaire consciència) ha estat fins fa molt poc temps la dipositària dels antiquíssims i seculars ritus naturals mediterranis, actualment ha renunciat a aquesta «responsabilitat temporal» que havia adquirit a través dels segles.”

Això no obstant, no van passar gaires anys perquè tornessin a desfilar pels carrers. Amb les festes de la nova democràcia municipal, a la fi dels anys setanta i el principi dels vuitanta del segle XX, van recobrar el seu protagonisme en cercaviles i seguicis, versions laiques de les processons, quan la festa reconqueria el carrer. I no tan sols això: moltes viles, ciutats, barris, entitats, escoles… aviat van crear els seus propis gegants i gegantons, dracs i altres bèsties de foc en el marc de la tradició inventada dels correfocs, i a imaginar un extens i variat bestiari autòcton –assumits com animals totèmics o genis del lloc–, en les noves festes, definitivament profanes, en una dinàmica festiva que no ha parat d’expandir-se d’any en any.

La diada de Corpus, si bé s’ha mantingut en el calendari litúrgic i a la gallofa amb missa pròpia, ha experimentat com a celebració popular una recessió definitiva. En canvi, la festa –ja sense processó ni eucaristia– s’ha mantingut en el calendari popular tradicional en aquells llocs en què destacaven diferents elements singulars, com les enramades i catifes florals, que avui tenen un nou esclat, barreja de catolicitat, paganisme, sensualitat mediterrània, espectacle i reclam turístic, com és el cas de les celebracions que es fan a Arbúcies i Sitges.

En algun cas excepcional en què la tradició i la personalitat del bestiari i els entremesos eren prou fortes, la processó ha resistit els embats de la reforma litúrgica –si bé amb un recorregut més reduït–, com és el cas de Solsona. Un cas insòlit és el de la Patum de Berga: la llibertat assolida pel conjunt d’entremesos, salts i bestiari “fent bulla” a la plaça va provocar que, en lloc de desaparèixer quan es va suprimir la processó, la Patum guanyés una plena independència, fins al punt de convertir-se en la celebració de Corpus més singular i impressionant de Catalunya.

Cal remarcar, doncs, que fou de la processó de Corpus d’on van sorgir els elements folklòrics singularíssims que actualment animen les festes populars arreu de Catalunya. Si al segle XIII les ciutats van convocar bous, mulasses, àligues, dracs, víbries, tarasques i cuques feres de l’anterior tradició feudal a desfilar pels carrers honorant l’Eucaristia, avui han estat altra vegada les ciutats que han tornat a convocar-les a les cercaviles, i als seguicis i correfocs, de les noves festes populars ja dins del segle XXI.

Orígens de la festa de Corpus

La festivitat de Corpus Christi fou promoguda per santa Juliana de Lieja i celebrada per primera vegada l’any 1246. Va ser instituïda per una butlla del papa Urbà IV, el 1264, confirmada pel concili de Viena el 1311 i universalitzada per Joan XXII el 1316. La primera ciutat que celebrà la diada de Corpus fou Tours, a França, i a Tours van seguir immediatament Vic, ja l’any 1318, i Barcelona, Solsona, Girona, Lleida, Tortosa, València i Perpinyà. A Barcelona, el Consell de Cent va declarar Corpus dia no laborable, decretant que tanquessin els obradors, les botigues i els mercats, i prohibint el tràfec comercial. Aviat es va estendre a tota la cristiandat.

La seva celebració s’escau el dijous següent a l’octava de la Pentecosta, una festa, doncs, variable: “De Pasqua Granada a Corpus Crist, un dijous pel mig.” La data escollida, i l’esclat dels elements vegetals que l’adornen, indica la seva condició de festa de final de la primavera i d’anunci de l’estiu, i la relació que manté amb la festa de la sega.

La finalitat de la diada de Corpus era la commemoració solemne i festiva de l’Eucaristia, ja que el Dijous Sant, dia de la seva institució, s’escau en el dol de la Passió. És una festa d’exaltació pública de l’Eucaristia. El papa Urbà IV féu aquesta crida: “Canti la fe, dansi l’esperança, salti de goig la caritat!” I el concili de Trento va afegir a aquest caràcter festiu una intenció propagandística del catolicisme enfront del protestantisme, insistint que l’alegria dels fidels havia de servir perquè “els heretges es consumissin d’enveja i vergonya i tornessin a la fe”.

La diada pretenia reblar dogmàticament la doctrina sobre el Cos de Crist enfront de certes desviacions que qüestionaven la presència real de Jesús sota les “aparences” del pa i del vi.

La llegenda del Mal Caçador és una advertència al poble fidel contra aquelles tendències: tot oint la missa de Corpus des del portal d’una ermita, mentre el celebrant elevava l’hòstia consagrada, al caçador li salta als peus una llebre –encarnació de l’esperit del gra– i, en lloc d’agenollar-se, corre al seu darrere i és maleït per tota l’eternitat: “Corres i correràs, mai més t’aturaràs.”

A la celebració de Corpus, el pa eucarístic és mostrat més per a ser venerat i exhibit ostensiblement, triomfalment, en la grandiositat i l’or de la custòdia, que no per a ser combregat: Tantum ergo sacramentum veneremur cernui… L’himne, escrit per sant Tomàs d’Aquino amb intenció més teològica que no espiritual, ordena que un sagrament tan gran es veneri acotant el cos. Curiosament, el nom –conservat en llatí– i el símbol que la festa venera es refereix només al Cos: la festa de la Preciosíssima Sang fou instituïda tardanament per Pius IX l’any 1849, justament perquè només el Cos tenia festa pròpia.

La processó

En aquell context històric de l’emergència de les viles franques o reials enfront del feudalisme, quina forma, quin model havia d’adoptar aquella festa? Les noves ciutats estaven mancades de tradicions, de festes pròpies. Calia inventar, configurar una festa d’identitat urbana, en què els tres braços –noblesa, clerecia i poble–, tot el corpus social, es poguessin manifestar de forma adient. I, quina forma més adient de manifestar-se en un context urbà que procedir públicament pels carrers? L’acte principal de la festivitat de Corpus seria una processó. Quedava pendent, però, saber qui formaria part del seguici.

Sortint de l’ofici de Corpus, a Solsona, es forma la comitiva a la qual s’afegeixen els gegants, el bestiari i els altres entremesos per fer la pujada de la catedral a la Plaça Major. La fotografia és del 2005.

Teresa Condal

Joan XXII, en crear i impulsar la processó de Corpus, va encertar per a la nova cultura urbana l’expressió més viva, moderna i participativa: era una representació visible de la societat gremial i estamentària de l’època, sotmesa al doble poder, temporal i eclesiàstic. D’altra banda, Joan Amades apunta la incorporació i cristianització de diverses tradicions anteriors, pageses i paganes, com alguns elements del bestiari.

Tot allò que ja existia de més vistós i de més llampant, romanalles de religions molt anteriors al cristianisme, fou agregat a la novella festa eucarística, per tal de donar-hi més lluïment i esplendidesa. L’organització va anar a càrrec del consell municipal i tant la Seu, les parròquies i els convents com els prohoms i representants dels gremis hi van respondre immediatament. Va comptar amb un pressupost elevat, propi d’una societat florent, regida per una burgesia poderosa. Aquests s’havien de fer càrrec de la construcció de la nova imatgeria, del pagament dels pintors i escultors dels entremesos, de fusters, basters, manyans, dels sastres que havien de confeccionar el vestuari, els domassos i estendards, dels cerers, dels músics… i del manteniment d’un magatzem per guardar-hi tota la tramoia d’any en any. I també de la neteja i el guarniment dels carrers. Agustí Duran i Sanpere ho exposa en aquests termes:

“L’Església hi posa la litúrgia; la ciutat, la bandera i la seva representació edílica; els gremis, les seves grans banderes amb l’heràldica dels oficis corresponents. El poble també hi intervé i posa al capdavant del seguici la dansa dels gegants, mentre la noblesa dóna mostra de la seva cortesia amb la carrossa de respecte que tanca la processó.”

Així era –segons una descripció del 1424– la processó de Barcelona: la precedien els trompeters a cavall seguits de la bandera de Santa Eulàlia; just darrere, els gonfanons i la creu de la catedral i les de les parròquies i convents, amb brandons i cirials, i els gremis amb les seves banderes. Després, entremesos a peu o damunt de “roques” –és a dir, escenaris mòbils processionals–, misteris, figures i al·legories bíbliques i mitològiques de l’Antic Testament i el Nou. A càrrec de la ciutat, la creació del món; l’infern amb Llucifer, i els àngels amb sant Miquel, combatent els diables; el paradís terrenal; l’arca de Noè; Melquisedec, Abraham, Isaac, Jacob, Moisès, David i el gegant Goliat, i les dotze tribus d’Israel. A càrrec de la Seu, els profetes i els jutges; l’arcàngel sant Rafael i Tobies; sant Gabriel i la Mare de Déu; sant Joan Baptista; el Naixement de Jesús i els tres Reis a cavall; la Degolla dels Innocents i el rei Herodes. A càrrec de les parròquies i convents, tot l’Olimp cristià: les catorze santes Verges; Joaquim i Anna; santa Helena i la Creu; el Calvari amb el bon i el mal lladre; el sepulcre i la Magdalena; els sants ermitans, fundadors, doctors i pares de l’Església; els màrtirs; l’entremès del combat de moros i cristians amb els cavalls cotoners; el de sant Jordi amb la víbria i la princesa; els apòstols; l’àliga dansant; els músics i la custòdia sota tàlem amb els quatre evangelistes; el bisbe i els seus ministres; una munió d’àngels i dimonis; i dos salvatges amb una barra de ferro per contenir la gent. Litúrgia, pedagogia popular i espectacle.

Amb el temps se’n va anar configurant el folklore: els porrers o macers i les anomenades “trampes” –jocs de dues timbales que, posades damunt un cavall, eren fetes sonar per un home– al davant; els balls de bastons, els gegants de la ciutat, del Pi, de sant Jaume… els nans, el lleó i els lleonets, la víbria i el drac, el bou envestint la gent, la mula traient foc pels queixals, l’àliga giravoltant majestuosa, els cavallets, els àngels i els dimonis, els moros i cristians… i la custòdia sobre el tron del rei Martí flanquejada per les autoritats eclesiàstiques i municipals; com també la carrossa dels marquesos de Castellbell, en la qual dipositaven la custòdia si es posava a ploure. Domassos als balcons i llançament de pètals i rams de flors al Sagrament.

A Solsona, a més, hi desfilen els Óssos, a Olot el Lligamosques i el Conill, a Sitges ho fan els Diables, a Vilafranca les Cotonines, a Tortosa la Cuca Fera, a Lleida lo Marraco… A la Patum de Berga hi salten tots els entremesos que, abans que la processó fos suprimida, hi havien desfilat.

El fet d’escaure’s habitualment al juny fa que el pas de la processó es guarneixi d’enramades i catifes de flors, especialment de clavells i ginesta. Verdaguer dedica un poema a una de les ginestaires que, juntament amb els venedors de ventalls i d’aigua d’ordi, en venien flors o rams:

“Rossa n’és la ginestaire
que ve Collserola avall, […]
per portar-la a Barcelona
lo dia de Corpus Sant. […]
Mentre ven flor de ginesta
la processó va arribant,
torrent de llum entre ribes
de domassos verds i blaus.
Al so de la cornamusa
ve l’exèrcit de gegants
amb les seves gegantesses:
diu que són deu aquest any;
tots ells van armats de porra,
totes elles de ventall.
Al Bou segueix la Mulassa,
fent-li records de Nadal;
les timbales timbalegen;
rugeix lo Lleó daurat
prop de l’Àliga, que eixampla
ses ales, com per volar
amb eixos monstres que fugen
del gran Déu dels cristians.
Segueixen creus i banderes
i frares negres i blancs
i escolanies que entonen
lo Sacris angelical.”

Un retrat de com era la processó a la Barcelona de mitjan segle XIX és el que fa Santiago Rusiñol a l’Auca del senyor Esteve:

“Després dels infants, els Estevets, els pellaires, els camàlics, els graners, els botiguers, els manyans, els teixidors, els carreters, els bastaixos, tota la gent de força i de feina que, dintre dels gecs apretats i de les armilles cordades, els rebotien els muscles, que estaven encongits per la roba; després els senyors Esteves, els comerciants retirats, regidors i alcaldes de barri, els puntals de la barriada i els que si havien fet fortuna en duien arrugues al front i xacres sota la levita; després, els capellans i els soldats, i després la terregada, l’angelical terregada de verges, santets i angelons; disfresses de confitura que com el nostre Ramonet eren il·lusions de mares.”

Cal reconèixer que, tot i l’estètica i la religiositat decadents, la participació popular era completa: no hi havia ningú absent de la processó, anant-hi o veient-la passar des de les voreres dels carrers i dels balcons i finestres endomassats i dels terrats de les cases, llançant flors i paperets i serpentines.

Tots els actes festius de Corpus tenen com a finalitat adornar l’itinerari urbà de la processó. Enramar els carrers, cobricelar-los amb robes a semblança d’un sostre, i estendre catifes de flors per a ser trepitjades pel celebrant que exhibeix la custòdia: tot plegat ha estat una expressió d’art efímer propi d’una tradició mediterrània hereva de les antigues Floralia, ja esmentades. Algunes viles i ciutats, com, per exemple, Sallent, Arbúcies, Sant Feliu de Codines, Aiguafreda, Sant Llorenç de Morunys, Guissona, Lleida, l’Ametlla de Mar, Sitges, Flix, Tivissa, la Garriga, Argentona, Vilassar de Mar, Canet de Mar i Arenys de Munt –on de les enramades en diuen “bredes”–, han conservat o incorporat a la tradició de Corpus, avui secularitzada, aquest costum vegetal en què a l’estètica dels colors i les formes de sanefes i figures s’uneixen les olors intenses de la ginesta i de tota mena de flors i de fullatge.

També l’Hospitalet de Llobregat ha recuperat la tradició de les catifes florals de Corpus Christi com a element central de les noves Festes de Primavera, al voltant de Sant Jordi.

L’ou com balla

És un antic joc de l’escolania propi del Corpus barceloní. Es fa al brollador del claustre de la catedral. Al voltant del raig del sortidor es posa una panera guarnida de cireres i flors: el raig enlaira i fa saltar i ballar un ou buit, en continu moviment.

Aquest joc es troba en el costumari de Pasqua Florida en diversos països eslaus: l’ou de Pasqua figura el sol ballant en l’equinocci de primavera, símbol de la creació del món. El motiu d’haver estat traslladat a la diada de Corpus podria ser que l’ou enlairat figurés l’elevació de l’hòstia eucarística. També s’ha dit que podria ser d’origen turc i procedir de Venècia, i que era comú en les festes cortesanes de Nàpols durant el domini català. Segons J. Amades, al segle XV hi ha indicis de l’ou com balla, i en els llibres de comptes de l’obreria de la catedral consta una partida corresponent al dia 10 de juny de 1637 que consigna el pagament d’uns diners “pels ous que van servir per al sortidor el dia de Corpus”.

Des de fa alguns anys, el diumenge dins l’octava de Corpus, el joc de l’ou com balla s’ha estès a altres punts de barri gòtic i de la ciutat: a la Casa de l’Ardiaca, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, al palau del Lloctinent, al Museu d’Història de la Ciutat, al Museu Marès, a l’Ateneu Barcelonès i als claustres de les esglésies de Santa Anna i de la Concepció. Més recentment, altres ciutats han incorporat aquest costum festiu: Igualada, Cardona, Manresa, Martorell, Vic, Sitges, Lleida, Tarragona, Arenys de Munt…

Les enramades d’Arbúcies

A Arbúcies es pot observar la secularització de la festivitat que se celebra des del segle XVI, en què és documentada per primera vegada, fins a l’any 1977, quan la parròquia va decidir de suprimir la processó. Corpus s’ha continuat celebrant com una festa profana, que s’expandeix d’any en any.

Des del 1980, els actes festius comencen el diumenge abans, amb el concurs de catifes de flors naturals als carrers, però els dies abans es dediquen a recollir flors boscanes pels entorns. A la tarda, una desfilada de carrosses recorre les catifes. Els dies següents la festa es fa per barris, cada dia en un de diferent, com set festes en una: el llançament de dos coets marca l’inici de la desfilada nocturna –que substitueix la processó– il·luminada amb atxes de vent –en lloc de ciris i brandons–, amb acompanyament de música de cobla o de banda, pels carrers enramats. La passada conflueix en la plaça o en un espai central del barri, on se celebra el ball: dues sardanes, un xotis i un vals. Els actes festius se succeeixen fins a la capvuitada i acaben amb un concurs de rodolins satírics sobre temes d’actualitat generals i locals, i un altre de ninots, que es pengen de les façanes de les cases. Els actes que atreuen més visitants són les catifes i l’enramada del Castell. L’organització recau en diverses comissions: la de catifaires, la de festes i la de barris.

Les enramades de Sallent

A Sallent, la festa de les Enramades se celebra des del s. XIV. Actualment és una de les celebracions més carismàtiques i antigues de la vila.

Fototeca.cat - Montse Catalán

La decoració dels carrers amb branques de boix i l’olivera per Corpus a Sallent data de l’any 1325. Si bé actualment s’ha perdut el caràcter religiós de la diada, la festa manté i renova la seva cohesió i vitalitat: el veïnat de cada carrer s’organitza per idear i realitzar guarniments originals amb les tradicionals branques de boix i d’olivera, però també amb paper serrell i tota mena d’elements decoratius, representant entorns originals, com ara un exòtic jardí japonès, un camp de gira-sols, el món dels contes, l’antiga Grècia… Entre tots, destaca el carrer de Sant Bernat amb els seus típics “embotits”, successors d’uns ninots embotits de palla que llegendàriament els sallentins van fer per col·locar a l’antic portal de Sant Bernat, amb la intenció de simular un gran nombre de defensors de la vila, per enganyar l’enemic assetjant. Per la festa de les Enramades, els carrers esdevenen marc festiu de jocs, cercaviles i ballades.

Les catifes de Sitges

La tradició d’adornar amb catifes florals el terra dels carrers ha continuat amb gran esplendor malgrat la supressió de la processó de Corpus. Des de l’any 1918, a Sitges, la festa de Corpus es fa coincidir amb l’Exposició Nacional de Clavells i l’ofrena de clavells a la Mare de Déu del Vinyet, patrona de la ciutat. El concurs de catifes se celebra des del 1952, organitzat pel Foment de Turisme de Sitges: hi prenen part una vintena de carrers del nucli antic pels quals passava la processó. Les catifes són fetes amb profusió de clavells i pètals de flors de diferents colors, de clofolles d’arròs, de marro de cafè i de gespa, tot amb elements naturals. Les catifes, les fan els veïns i les veïnes de cada carrer la nit abans. Des del 1959 es fa el Concurs d’Ornamentació Floral de Façanes i Balcons. Sitges es converteix en un verger.

Entre els actes de la festivitat de Corpus que se celebren a Sitges cal destacar el concurs de catifes de flors i l’exposició de clavells, com també l’ofrena que se’n fa a la Mare de Déu del Vinyet.

Fototeca.cat - Montse Catalán

Si abans les catifes eren trepitjades pel sacerdot que exhibia la custòdia sota tàlem, actualment és el seguici, encapçalat pels gegants, qui s’arroga aquest honor. El seguici s’inicia al Cap de la Vila, on es munta un gran altar de flors elaborat cada any per una entitat diferent.

El corpus a Solsona

La Diada de Corpus conserva a Solsona bona part de la seva esplendor i solemnitat d’abans de la reforma litúrgica, i cal remarcar-ne l’antiguitat i la vitalitat de la tradició, com també la qualitat i l’originalitat dels seus balls i entremesos. La presència del bestiari i dels diferents entremesos en la processó s’ha mantingut lleialment, des del segle XIV que van començar a prendre-hi part homenatjant l’Eucaristia. Efectivament, Solsona va ser una de les primeres viles que celebrà la festa de Corpus, des de l’any 1331, i dels ballets o “jocs de Corpus” a la plaça de l’Església, com les antigues comparses –sant Martí amb la capa i el pobre, sant Jordi i el drac i sant Julià i l’Ós–, se’n té constància des del 1431.

Tot i que la processó i el fort de la festa s’esdevé el diumenge, la celebració comença el mateix dijous de Corpus, quan, a la una del migdia, els trabucaires encenen la tronada. L’avís següent és fa el dissabte al migdia, quan les campanes de la catedral anuncien la festa amb alegres i sonores batallades. Tot seguit, a la Plaça Major, els trabucaires encenen la segona tronada i comença la cercavila dels gegants i els entremesos, tret del ball de bastons, que formen el seguici del pregoner que proclama l’inici oficial de la festa de Corpus pels carrers del nucli antic.

Diumenge, l’endemà, de bon matí, els trabucaires surten a despertar la diada voltant les antigues muralles de Solsona. A mig matí la corporació municipal, acompanyada de totes les comparses, baixa protocol·làriament de la casa consistorial per assistir a l’ofici solemne a l’església catedral. Van precedits pel porrer o macer i pels gegants i nans, el bou i la mulassa, el drac, els óssos, l’àliga, els cavallets, els trabucaires i –ara sí– el ball de bastons.

En sortir d’ofici, al so de les campanes, desfila la solemne processó amb el bisbe de pontifical sota pal·li exhibint la custòdia. La processó puja pel carrer de Sant Miquel, i segueix per la Plaça Major fins a la plaça del Palau, on hi ha estesa la gran catifa de flors i l’altar, des del qual el bisbe imparteix la benedicció amb la custòdia. Abans de la reforma litúrgica, quan la festa era el dijous de Corpus, l’itinerari de la processó era més llarg i solemne. Després, la custòdia retorna a la catedral i la comitiva enfila carrer amunt cap a la Plaça Major.

Mentre la processó religiosa fa el seu recorregut, els gegants, amb el bestiari i els entremesos, inicien la “pujada” fins la Plaça Major, en la qual esdevé l’acte més esperat, les tandes de ballet, que conclouen amb el ball dels gegants i la tercera tronada. A continuació, els gegants continuen la “pujada” fins la Casa de la Ciutat.

Però els entremesos i el bestiari no es resignen a donar per acabada la diada: a la nit, a la Plaça Major, esclata la impressionant “roda de foc”, una tradició estrenada l’any 1980 i ja plenament considerada, pel jovent, com “de tota la vida”. La festa de la nit comença amb la baixada del drac, la mulassa i el bou des de la Casa de la Ciutat a la Plaça Major. L’única llum dels carrers és la de les teieres. Ja a la plaça, la Cobla Juvenil de Solsona interpreta el ball del drac, el qual balla tot sol i amb molta solemnitat. Acabat el ball, el bou i la mulassa es posen a girar al seu voltant, escopint foc sense parar durant ben bé mitja hora, mentre tota la plaça balla i giravolta al seu costat.

La Patum de Berga

Tot i que la Patum de Berga és una de les festes populars de Catalunya que ha generat més literatura de tona mena, des d’estudis històrics fins a narracions fantasioses, de fet es pot definir com un conjunt d’elements –uns més característics i d’altres menys originals– que a Berga es van preservar, i que els berguedans han sabut convertir en un espectacle de gran impacte i en un eix de cohesió ciutadana.

Es diu que el de l’àliga és l’entremès més distingit de la Patum. Amb una corona comtal al cap, aquest element del bestiari fa referència al fet que la ciutat, el 1393, passà a formar part del domini reial de Joan I.

Fototeca.cat - Montse Catalán

La Patum és el conjunt de balls, salts o evolucions efectuat per unes comparses anomenades turcs i cavallets, maces, guites, àliga, nans vells, gegants vells i gegants nous, nans nous, plens i tirabol –o tirabou–, amb el tabal com a emissari d’aquests entremesos. El conjunt de la representació és el “salt de Patum”. La Patum es representa a Berga el dijous de Corpus i el diumenge següent, sempre a la plaça de Sant Pere: un espai irregular on caben escassament 4 000 persones, i que té com a elements característics l’església parroquial, la casa de la vila i una barana de molt interès patumaire. La Patum és, bàsicament, un espectacle de plaça.

Tant al vespre del dimecres com al de dissabte els actes s’inicien, precedits pel tabal, amb una cercavila que s’allarga hores i hores, i durant la qual maces, guites i gegants vells efectuen salts “de Patum”, que es clouen amb els anomenats tirabols a les places de Sant Joan i Sant Pere. Una gentada els acompanya cantant i ballant una mena de correfoc que, per a alguns, és més de fum que de foc.

El dijous i el diumenge, acabada la Patum i ben de matinada, sense comparses ni música, patumaires insaciables es reuneixen a la plaça de Sant Pere on improvisen una Patum que s’ha dit dels “pobres” o dels “borratxos”, i que mossèn Ballarín va definir com la Patum dels folls, rememorant les gresques populars medievals, dites dels folls. Aquesta “patum”, ara multitudinària, va ser fruit de la improvisació, fa uns quants anys, d’alguns berguedans en sortir del cafè on anaven a fer el got després del darrer tirabol. Aquesta “follia” popular que ni la foscor tridentina ni les Reales Cédulas ni la Il·lustració van aconseguir ofegar és probablement el secret de la popularitat de la Patum i de la seva pervivència. Quan ha estat oficialitzada i reglamentada, mediatitzada i convertida en espectacle de masses, ha sorgit, al marge de l’oficial, la Patum popular del carrer de la Pietat.

Però encara caldria parlar de dues patums més. La dels més petits, representada el divendres de Corpus, que ha esdevingut, des de l’any 1956, l’escola patumaire. I, uns dies abans de Corpus, la Patum de la Llar Santa Maria de Queralt, una escola d’educació especial que té cura dels nens i nenes que segurament mai no podran fer la Patum dels grans, però que la viuran amb la mateixa emoció. [Josep Noguera i Albert Rumbo]

L’origen de la Patum

L’estudi de la Patum ha avançat més els darrers vint anys del que mai ho havia fet, a partir de la valuosa aportació de mossèn Armengou, encara imprescindible, i de les aportacions de Jaume Farràs, Albert Rumbo, Dorothy Noyes i Ramon Felipó, dels antropòlegs Jaume Bernades i Josep Farguell, o de Josep Noguera pel que fa a la Patum dels segles XIX i XX. Capítol a part cal dedicar a Joan Amades, que l’any 1932 va “descobrir” i donar a conèixer la dimensió de la Patum.

Per a situar-ne els orígens, s’ha de fer referència a la institució de la festa i les processons de Corpus, i més concretament a la de Barcelona, amb la incorporació de divinitats vegetals i ígnies que la festa cristiana va absorbir. Però, fins a quin punt els plantejaments de l’etnografia i l’antropologia basten per a interpretar-la en el context d’aquella reduïda i aïllada comunitat rural berguedana? Les primeres referències de la processó de Corpus es troben en unes ordinacions del 1454 i en un inventari de sagristia del 1472 –dades aportades per Albert Rumbo–, si bé la documentació més antiga és del 1527 i la que en descriu el recorregut és del 1616.

Durant el segle XVI, les representacions nascudes en la processó de Corpus, com també les que ja existien i s’hi van adaptar, van ser perseguides tant per l’autoritat eclesiàstica com per la civil. La província de la Tarraconense va ser la primera de tota l’Església Catòlica que va “acceptar i fer complir, sense dubtes ni excepcions” els decrets del concili de Trento (1545-1563). Entre les disposicions es troba la “prohibició que a les processons hi figurin gent disfressada de sants o d’àngels ni que siguin nens”. Més endavant, en les constitucions sinodals del 1689, el bisbe de Solsona prohibí l’escàndol que hi provocaven els homes vestits de diables. I en un document del 1723 es prohibí la Patum –llavors anomenada Bulla– dins el temple parroquial, tot al·ludint a la disbauxa i el fum, que afectava els altars daurats. La gresca devia ser generalitzada.

També Carles III va intervenir amb sancions i prohibicions a través d’una Real Cédula del 1780 “por la qual se manda que en ninguna Iglesia de estos Reynos, sea Cathedral, Parroquial, o Regular haya en adelante Danzas ni Gigantones, sino que cese del todo esta práctica en la Procesiones, y demás funciones Eclesiásticas, como poco conveniente a la gravedad, y decoro que en ellas se requiere”. Aquestes prohibicions i, tant com elles, la Il·lustració van dur a la desaparició d’altres manifestacions similars a la Patum en el seu origen, però no degueren arribar –o bé no se’n féu cap cas– a Berga, on, venturosament, les comparses romangueren. [Josep Noguera]

La patum del segle XIX. Interpretacions

L’antiga representació de la Patum va evolucionar amb el temps, fins que, al final del segle XIX, amb la introducció de les músiques actuals, es va convertir en la festa que ara es coneix, i és en aquesta època que apareixen els primers intents d’interpretació, de caràcter liberal.

La Patum es representava en sortir de l’ofici i en acabar la processó en què participaven les comparses, si bé al vespre la població ballava com en una festa qualsevol. Tot i que el lligam entre Corpus i Patum sembla evident, cal dir que les comparses de la Patum actuaven en festes de barri i fins i tot en Carnestoltes, prova de la dimensió lúdica i laica que, al marge del Corpus, la Patum havia adoptat.

Pel juny del 1868, en aquella societat dominada per l’integrisme catòlic, un grup de joves liberals berguedans, conservadors, jacobins i poc clericals, tots ells de casa bona, comencaren a publicar El Bergadán, un diari local des del qual pretenien obrir camins de progrés. No els passaren pas desapercebudes les possibilitats turístiques de la Patum per atreure visitants dels pobles veïns i de les colònies industrials. El 7 de juny de 1868 publicaren un article titulat La Patum, en base a uns “curiosos apuntes” redactats per l’advocat Josep Blanxart Camps, el qual s’atreveix a indicar-ne l’origen relacionant-lo amb les llegendàries batalles de moros i cristians, la invasió àrab i la victòria berguedana, que situa en l’any 848: “Desde aquella memorable jornada Berga celebra todos los años la Patum”. L’autor fonamenta la tradició en les cinc llunes minvants de l’escut de la vila i en l’etimologia del mític escenari: el mas Can Maurí, Camp Maurí, Campus-mauri arriba a transformar-se en el lema “cal morí”. L’article es tanca amb aquestes paraules: “Esto es todo cuanto podemos decir acerca del origen de la Patum, cuya fiesta, aunque sencilla, escita el entusiasmo de los bergadanes, en términos que hoy algunos dicen haber oído las notas del célebre tabal desde distancias fabulosas”. De fet, ja un document del 1851 –aportat per A. Rumbo– definia la Patum com una representació de “los triunfos del tiempo que los Sarracenos ocupaban la península”, també inspirat en la tradició oral.

El grup liberal va donar suport electoral als candidats a corts del general Martínez Campos, i l’any 1877 obtingueren per a Berga el títol de ciutat. Amb aquest motiu, El Bergadán va editar un número extraordinari en què el batlle Ramon Pujol i Thomàs signava un treball històric en el qual es feia un glossari dels honors, distincions i privilegis que la vila havia obtingut de la Corona, de la introducció del cotó, de totes les guerres fins a les carlines, i altres esdeveniments, donant per bones les batalles llegendàries de les cinc llunes invertides i el crit “cal morí” dels derrotats fugitius, però no fa cap referència a la Patum. Per què? La hipòtesi més versemblant és que, liberal convers, no volgué descriure la Patum dansant davant l’Eucaristia en la processó de Corpus, pel seu caràcter massa poc “il·lustrat”.

L’advocat i polític liberal Jacint Vilardaga, en la seva Història de Berga (1890), va quadrar el cercle en aportar un text del notari i secretari del Consell Municipal Josep Altarriba del 1725, però situant-se al segle XIV, en temps de Joan I i del decret “Non separando”. Escriu que la Reial Vila, per celebrar la victòria sobre els sarraïns, “determinó inventar una fiesta pública, que conmemorase tan feliz acontecimiento, y queriendo también que esta fiesta, si bien profana, fuese no obstante, conforme a las enseñanzas de la Iglesia, nuestra Santa Madre, pidió consejo a algunos eclesiásticos, de lo cual resultó la fundación de la Bulla…” Vilardaga “inventa”, doncs, l’origen profà de la Patum i la defineix com una “diversión no muy culta, pero muy divertida”.

Una altra interpretació forní la Patum “dels catalanistes”. L’any 1897 es va fundar a Berga el Foment Regionalista, que es va adherir a la Unió Catalanista. Aquesta entitat va publicar el diari Lo Pi de las Tres Brancas (núm. 1, de 27 de novembre de 1898) i hi va proposar a l’ajuntament la celebració d’un Certamen Literari per Sant Joan del 1901, que va ser presidit per Jacint Verdaguer. Els premis responien als interessos de la Unió Catalanista: reivindicació de la llengua, divulgació de la història, de l’art, la geografia, el folklore, la qüestió social, etc. Entre d’altres, van ser-hi premiats un treball d’història sobre el santuari de Queralt del seminarista Bonaventura Ribera, i un altre sobre la Patum d’Antoni Sansalvador, estudiant de dret i barceloní d’origen berguedà. L’any 1916, amb motiu de la Coronació canònica de la Mare de Déu de Queralt, se’n decidí la publicació: és el primer llibre de la Patum, de notòria vàlua literària i ajustat a l’ideari catalanista. Pel que fa a B. Ribera, l’any 1904, en una conferència al Centre Excursionista de Catalunya, va vincular la celebració eucarística del Corpus a l’origen catalanista tot introduint la dimensió religiosa que Viladarga havia obviat.

Ambdues tendències s’anaren desenvolupant: si la interpretació de l’origen laic de la Patum va arribar al seu zenit amb la República, la d’origen religiós va imposar-se gràcies al nacionalcatolicisme. En aquest període es va fer l’actual custòdia. Però el fet que sembla decisiu és que, els darrers anys cinquanta i primers seixanta del segle XX, la gent deixà d’anar a “veure” la Patum per anar a “fer” la Patum. Les dones van començar a prendre-hi part activa, i els visitants, cada any més, també. La Patum esdevingué multitudinària.

Si bé és cert que des que, aquells anys, mossèn Armengou hi dedicà el primer treball històric seriós, molts estudiosos han escrit sobre la Patum, no ho és menys, segurament, que en l’actualitat caldria fer una revisió crítica de tot el que s’ha publicat fins ara. [Josep Noguera]

Els protagonistes

Malgrat que al llarg dels segles han anat variant, les comparses o els entremesos que actualment formen part de la representació de la Patum són les esmentades al començament, i que es descriuen a continuació.

El tabal, un voluminós tambor, és l’herald i, en part, el “director” de la representació. Documentat per primera vegada el 1626, es pot considerar l’instrument musical únic i primigeni de la festa, fins al punt que en documents antics figura en la relació de músics de la celebració i no en la relació de comparses. Durant segles el seu toc –pa-tum! pa-tum! que donà el nom a la festa– va marcar i dirigir les evolucions de les comparses, fins que la gradual introducció de les músiques actuals i de noves formacions –des del 1889 per una banda de música– l’anà relegant a una funció més protocol·lària, si bé continua tenint un paper cabdal: és l’encarregat d’anunciar cada any l’acord del consistori de celebrar la Patum, i amb el seu repic s’inicien totes les representacions.

L’anomenada dels turcs i cavallets és la primera comparsa que actua. És formada per quatre turcs a peu i quatre cavallers cristians, que simulen muntar uns cavallets de cartró i que escenifiquen, a l’entorn de dues mitges llunes imaginàries, una lluita entre religions. Aquest podria ser un dels entremesos ingènits de la festa, i el seu origen es podria trobar en determinats rituals de la lluita còsmica entre els poders antagònics. Són documentats ja l’any 1628, per bé que els cavallets actuals foren construïts el 1890, any en què s’estrenà la música que els acompanya, obra del músic berguedà Joaquim Serra i Farriols, Quimserra, veritable impulsor de la música.

El segon entremès és el de les maces, ingènua escenificació de l’eterna lluita entre el Bé i el Mal representats per àngels i diables. Fins al començament del segle XX formaven part d’un mateix quadre amb els plens, però a partir d’aleshores el salt es dividí en dos entremesos diferents: les maces, una representació mimada, i els plens, el gran espectacle de foc.

El salt de maces a la Patum de lluïment –al migdia– i el de la Patum completa –al vespre– són força diferents. Al migdia, vuit diables amb una màscara o carota que els tapa el rostre s’entrecreuen brandant unes grans maces rematades amb fuets –que és com els berguedans anomenen els petards. Quan els fuets esclaten, els diables cauen per terra, i sant Miquel amb una llança i un àngel amb una espasa els occeixen. Al vespre només salten quatre maces, i els seus portadors, que es van alternant, van vestits de carrer i sense carota.

A continuació surt un dels elements més antics de la Patum: la guita, coneguda històricament com a mulassa, mulafera i mulaguita. És un monstre infernal amb cos de mula, cua de cavall, coll de girafa i cap de drac d’imatge arcaica, que empaita la gentada que omple la plaça. Originàriament, només n’hi havia una, la guita grossa, documentada l’any 1626. El 1890 s’hi afegí la seva actual companya, la guita xica –o guita boja–. La testa de la guita grossa és, segurament, l’objecte més antic que la celebració conserva actiu. La guita berguedana és l’única mulassa catalana que ha conservat la forma original: la resta desaparegueren ran de les prohibicions eclesiàstiques i civils que aquesta mena d’entremesos patiren al llarg de la història. La guita és l’únic element que evoluciona únicament al so del tabal.

L’entremès més noble de la Patum és el de l’àliga, una gran figura de cartó pedra que llueix corona comtal i duu branques de llorer i olivera, i clavells al bec. L’àliga de Berga, actualment la més antiga de Catalunya, s’incorporà a la Patum l’any 1756 amb la voluntat d’enriquir i fer la celebració més lluïda. El seu ball és el de més gran valor coreogràfic de la Patum: comença amb un delicat joc de peus per acabar giravoltant al bell mig de la plaça. També la música ha de ser destacada: és la més monumental, distingida i acurada de totes, i ha estat qualificada com una de les tres més genials de la música tradicional catalana. Sembla que correspon a una dansa renaixentista del segle XVI, la línia melòdica de la qual podria derivar d’una composició gregoriana.

Els nans vells s’introduïren a la celebració el 1853, pagats per Ferran Moragas i Ubach, primer diputat a Corts escollit pel districte electoral de Berga. Són quatre figures masculines amb perruques trenades al darrere i barret de tres puntes. Dansen tocant les castanyoles i no tenen res a veure amb les motivacions originàries de la festa. Per fer-los ballar es van aprofitar melodies ja existents i acabaren dansant els mateixos balls que els gegants.

Hi ha dues parelles de gegants, els vells i els nous, que ballen junts a l’acord de melodies tradicionals. La primera notícia que coneixem de gegants a Berga es remunta al 1695. Els actuals gegants vells daten del 1866, i els nous del 1891, adquirits a la casa La Perfección de Barcelona. Van abillats a l’estil morisc i llueixen grans porres ells i delicats rams de flors elles. La tradició popular els ha identificat amb els cabdills moros que, segons la llegenda, tan mal record deixaren a Berga.

El darrer entremès que actua a la Patum de lluïment són els nans nous, introduïts a la festa el 1890, en ple procés de potenciació de la Patum, amb la voluntat que substituïssin els nans vells, a causa del seu mal estat de conservació. Són dues parelles, vella l’una i jove l’altra, en les quals s’ha volgut veure el contrast d’edats, sexes i estaments. La música que els acompanya, composta per Quimserra en la darrera dècada del XIX, és una de les més populars i conegudes de la Patum, i el seu ball és també, coreogràficament, un dels més elaborats.

A la nit té lloc el salt de plens, entremès documentat des del 1628 i que podria ser un dels originaris de la festa. Es tracta d’una comparsa genuïnament berguedana, i el seu nom prové del fet que van plens de foc. Sembla que tenen relació amb antigues divinitats vegetals passades pel sedàs moralitzador de la religió. El seu nombre s’ha multiplicat extraordinàriament, dels dos originaris al centenar que salten actualment.

Els plens es vesteixen en un complicat, lent i delicat procés conservat inalterable a través dels segles. Se’ls embena el cap per protegir-lo dels fuets, se’ls col·loca una carota que s’atapeeix amb vidalba, una herba fresca, per evitar cremades. Sis fuets coronen les carotes i tres més se’ls lliguen a la cua. Un cop a la plaça, s’apaguen els llums i s’encenen mil fuets mentre els músics interpreten la melodia enardidora composta per Quimserra entre l’any 1888 i el 1890. Els plens són la joia nocturna, el fulgor festiu, la catarsi col·lectiva. Constitueixen l’espectacle incomparablement més impressionant de la Patum, la culminació i l’apoteosi de la festa. Escassament cinc minuts intensíssims durant els quals la plaça es converteix en un veritable infern curull de foc.

Les representacions de la Patum es clouen amb el tirabol. No es pot considerar pròpiament un entremès, sinó com l’esclat màgic patumaire, en què Berga festeja la repetició anyal del seu miracle. Fins el 1978 el tirabol només tenia lloc acabada la Patum de la nit, però des d’aquell any se celebra també en finalitzar la de lluïment. Hi participen les guites i els gegants vells amb tota la gentada que omple la plaça saltant als acords del tirabol pròpiament dit (La Banya de Bou), dos valsos jota i el pasdoble El Patumaire. [Albert Rumbo]

La Patum avui

La Patum és una celebració amb més de sis-cents anys d’història que ha arribat viva fins als nostres dies; una representació de teatre medieval de carrer i de plaça única al món; una herència valuosíssima que els berguedans d’avui continuen transmetent als de demà.

Com passa amb tota festa viva, s’ha anat transformant i adequant successivament als temps, sense perdre l’essència conformadora que la va gestar al final del segle XIV. A través de la festa, la ciutadania s’identifica amb la comunitat que l’ha perpetuada al llarg dels segles.

A Berga, tot respira Patum, i durant la seva celebració la festa omple tots els racons de la ciutat. La Patum ha acabat esdevenint, per damunt d’ideologies, creences i religions, l’element cohesionador d’uns valors identitaris que uneixen tots els berguedans presents, passats i futurs, i també els no berguedans que fan Patum. Perquè la Patum es fa: tothom que hi participa la fa, encara que no formi part de cap comparsa. I és que la Patum, festa dels sentits i els sentiments, s’ha de veure, però sobretot s’ha de viure. És tanta la identificació ciutadana amb la celebració de la Patum que, a Berga, els anys no es compten de gener a desembre, sinó de Patum a Patum, de manera que així es configura el calendari berguedà, talment com si es tractés d’un cap d’any particular.

Aquesta realitat indescriptible ha fet que la celebració fos considerada única i exemplar de la cultura popular i tradicional, no només en l’àmbit català, sinó també universalment. Per aquest motiu, la Patum fou declarada festa tradicional d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya l’any 1983, i el 25 de novembre de 2005 obtingué el reconeixement d’obra mestra del patrimoni oral i immaterial de la humanitat per part de la UNESCO, essent la primera celebració catalana que ha obtingut aquest guardó i la segona dels Països Catalans i de l’Estat, després que el 2001 fos reconegut com a tal el Misteri d’Elx. Aquest reconeixement marcarà sens dubte la Patum del segle XXI, i contribuirà a fer que aquesta festa local esdevingui universal, Patrimoni de la Humanitat. [Albert Rumbo]