Anant pel món

Paisatge i ambient

Durant el viatge a través dels continents emprarem amb freqüència el terme "paisatge", que ens ajudarà a descriure les característiques "físiques" més notables de les terres que coneixerem. Aturem-nos un moment per a definir el significat d’aquest terme i veure quines analogies i diferències presenta respecte a l’expressió "medi ambient", que també apareixerà sovint més endavant.

Què és el paisatge

Imaginem-nos que pugem a dalt d’un turó: en mirar al nostre voltant veurem prats, boscos, vinyes, cases ací i allà, altres turons al fons, etc. Doncs bé, tots aquests elements, i encara d’altres que podem identificar mirant amb més atenció, constitueixen el "paisatge" que tenim davant els ulls. En el significat més simple, el paisatge és un concepte relatiu a l’observador individual. És el conjunt de tot allò que una persona abraça amb la mirada. Entès així, però, el paisatge no es podria estudiar ja que el nombre de paisatges seria gairebé infinit. Sense moure’ns del cim del turó on hem pujat al començament d’aquest paràgraf, hauríem de considerar un gran nombre de paisatges diferents, perquè segons la direcció en què ens tombem el panorama canvia. A més, de dia el que veiem és diferent del que veiem de nit; si plou, els colors de les coses ens semblaran més grisos; i cada mes de l’any, la vegetació adquireix característiques diferents. En una sola vall alpina podríem trobar milions de paisatges diversos. Per a poder estudiar i classificar els principals tipus de paisatge (per exemple, el paisatge de les valls muntanyoses, de la costa mediterrània, etc.) cal procedir, doncs, a una selecció dels elements que els caracteritzen. És a dir, escollir els elements típics d’aquell paisatge, presents gairebé arreu en aquella regió.

Tornant al cim del turó, mirem de definir què és el "paisatge dels turons". Per a fer-ho haurem d’examinar bé el panorama que ens envolta, després ens n’anirem a altres turons de la vora i també des d’aquests observarem el paisatge amb atenció. Després de voltar per uns quants llocs, podrem concloure i veure que alguns elements del paisatge dels turons catalans són força constants, perquè els haurem vist gairebé arreu. Per exemple, la presència de les vinyes, o el fet que al fons de les valls hi hagi petits boscos de ribera. En canvi, l’abocament de deixalles que hem vist des d’un dels turons on hem pujat no l’hem tornat a veure (per sort) des dels altres turons. Aleshores, podem dir que el paisatge dels turons es caracteritza per la presència de vinyes i bosquets, però que no es distingeix per la presència d’abocadors.

Després d’aquest discurs, queda més clar què s’entén en geografia per "paisatge": no el panorama concret que veu una persona en un moment determinat, sinó el conjunt dels elements visuals fonamentals que caracteritzen l’aspecte extern d’un territori concret.

Un cop arribats a aquesta definició, convé dedicar unes paraules per a aclarir el concepte de medi ambient i la diferència entre aquest i el paisatge. Tot i que no són sinònims, més endavant s’emprarà ara un terme, ara l’altre. Des d’un punt de vista científic hi ha força diferències entre tots dos conceptes. Estudiar un medi ambient vol dir examinar tots els elements que el componen (roques, plantes, animals, cases...) i les relacions que vinculen aquests elements entre ells (per exemple, un cert animal menja unes plantes determinades). Conservar el medi ambient vol dir intentar mantenir-lo tal com és, sense que la intervenció humana alteri les relacions entre els diferents components.

En canvi, el "paisatge", com ja s’ha dit, és el conjunt dels principals elements visuals d’un medi. Posarem un exemple per entendre millor la diferència: en certes regions agrícoles, els cucs de terra constitueixen un element important del medi, perquè contribueixen a formar el terreny agrari, però no fan part del paisatge perquè... no es veuen. Si destruíssim tots els cucs de terra, produiríem una greu alteració del medi, però no modificaríem el paisatge a curt termini. Al cap d’un temps, però, la manca de cucs de terra faria més pobre el sòl, i caldria abandonar certs conreus per altres de menys exigents. Tard o d’hora, doncs, les alteracions dels mecanismes ambientals també modifiquen el paisatge.

Finalment, un tercer concepte que sortirà més endavant és el de bioma. Els biomes són els "medis biològics", és a dir, el conjunt de plantes i animals que poblen una regió molt àmplia. Els biomes terrestres es tracten de manera més aprofundida a "Els territoris de la vida".

Qui construeix el paisatge?

Els paisatges que veiem no sempre han estat així. Alguns han canviat menys, com el gel dels pols, que fa un mil·lenni era poc diferent d’ara, i d’altres canvien davant els nostres ulls, com les perifèries de les grans ciutats. Tots els paisatges han tingut un origen i han patit un desenvolupament històric, que els ha transformat.

Quines han estat les forces que han "construït" els paisatges que veiem avui i que els han donat l’aspecte actual? Les principals són quatre: les "forces de les profunditats" de l’escorça terrestre, que a través de l’orogènesi i el vulcanisme han creat les muntanyes; les aigües, amb la seva acció d’erosió (incisió de les valls) o de dipòsit (formació de les planes); les plantes, que han cobert el sòl amb el seu mantell vegetal, diferent a cada lloc segons les condicions del terra i el clima; i finalment l’home, l’últim d’aparèixer a la faç de la Terra, però que en pocs milers d’anys ha modificat profundament el paisatge. Solament algunes parts del món, com les regions polars o les grans selves equatorials, conserven vastes àrees en què no s’adverteix la presència de l’home; en d’altres, per exemple a Europa, es pot afirmar que el paisatge que veiem és en bona part una construcció humana.

Europa, continent per "mèrits històrics"

Com hem vist a "La Terra com a cos celeste", Europa només és un continent per "mèrits històrics", perquè ha estat durant molt de temps —fins al segle passat— una de les parts més riques i desenvolupades del món i perquè nosaltres, que hi vivim, la qualifiquem de continent. Però des del punt de vista físic no és altra cosa que una gran península d’Àsia, mentre que per a la geologia constitueix, juntament amb Àsia i Àfrica, una única massa continental anomenada Vell Món.

Geografia física d’Europa

Europa ha pogut convertir-se en un continent ric i desenvolupat, amb una població molt nombrosa, en bona part perquè és el continent més "fàcil de poblar" de tots. En efecte, Europa posseeix una característica afortunada: el clima no presenta situacions "extremes" com les que es donen en altres continents. No hi ha les grans calorades equatorials, i les regions fredíssimes es limiten a algunes àrees septentrionals. No hi ha deserts, i les pluges mai no solen ser excessives i, en general, estan ben distribuïdes al llarg de l’any.

La benignitat climàtica d’Europa s’explica tant pel fet que pertany gairebé del tot a la zona temperada com per la gran influència de la mar. En efecte, la mar exerceix una acció moderadora sobre el clima (vegeu "La mar regula el clima"), i a Europa la seva influència arriba quasi pertot per dos motius principals. En primer lloc, Europa té costes molt retallades en tres costats (septentrional, occidental i meridional) per on la mar penetra profundament arreu. Si observem un mapa, hi podem copsar fàcilment dues profundes mars internes: la Bàltica i la Mediterrània, que voregen el continent al nord i al sud. Austràlia, en canvi, per bé que és més petita que Europa, rep molt menys la influència benèfica de la mar (és a dir que té un clima més continental) perquè té una forma massissa, sense golfs ni cales.

En segon lloc, al continent europeu no hi ha grans cadenes muntanyoses disposades de manera que impedeixin la penetració dels vents marins a l’interior, com passa, en canvi, a Àsia, per exemple. L’Himàlaia intercepta els vents humits que procedeixen de l’oceà Índic privant de bona part de les precipitacions els altiplans i planes de l’Àsia interior, que s’han convertit en àrees molt àrides. De la mateixa manera, als Estats Units, les Muntanyes Rocalloses i el sistema dels Apalatxes formen dos "murs" que bloquen els vents procedents de l’oceà Pacífic i de l’Atlàntic respectivament. La presència de serralades que intercepten els vents humits procedents dels oceans produeix el que es coneix com l’efecte pantalla o ombra pluviomètrica. El vent, en trobar un relleu, es veu obligat a ascendir i la seva temperatura es refreda. A conseqüència d’aquesta baixada de la temperatura, la massa d’aire humida perd capacitat per a retenir vapor d’aigua, que primer es condensa i després precipita en forma de pluja. Això fa que els vessants orientats al mar rebin molta més precipitació que els vessants orientats al continent. Aquest fet passa a totes les serralades, per modestes que siguin. Com més altitud tenen, més amunt ha d’ascendir el vent per a "superar" el relleu i, per tant, el contrast entre la precipitació caiguda a l’una banda i l’altra és notable.

Així, també les regions europees allunyades de la mar poden gaudir de la seva influència, perquè els vents marins porten sempre (més o menys, segons els llocs) una mica de frescor i humitat a l’estiu, i una mica de tebior a l’hivern. Les muntanyes europees se situen sobretot a la part meridional del continent, perquè és allà on la placa africana, en topar amb l’europea, va provocar l’elevació de les cadenes muntanyoses a l’era Cenozoica (fa de 65 a 2 milions d’anys). Malgrat que assoleixen una altitud mitjana important i que tenen els cims europeus més elevats, les cadenes muntanyoses del sud d’Europa són unitats més aïllades i no constitueixen un bastió continu, com les Muntanyes Rocalloses o els Andes. Entre les diverses cadenes (les Muntanyes Bètiques, els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Carpats, etc.) s’obren passos amples, que, com s’ha dit més amunt, deixen passar els vents que bufen de la mar.

Al nord del continent (Escandinàvia, les illes Britàniques) hi ha altres cadenes de muntanyes d’altituds més modestes. Són d’origen més antic ja que es remunten al Paleozoic i per tant han estat més treballades per l’erosió, raó per la qual són més baixes que les de l’Europa meridional. Entre aquestes dues àrees muntanyoses s’estén la gran plana europea, de la costa atlàntica francesa fins als monts Urals, que marquen el límit oriental del continent. No sempre es tracta d’una veritable plana, perquè sovint hi apareixen turons baixos, però des del punt de vista de l’activitat humana "es comporta" com si fos una plana, perquè és fàcil de conrear i de travessar en tots els sentits. De fet, és cultivada quasi del tot i recorreguda per una espessa xarxa de carreteres, ferrocarrils, autopistes i canals navegables.

Ja hem parlat de la importància de la mar per a Europa. Ara estudiarem una mica més de prop les característiques de les mars europees.

Deixant de banda la mar de Barentsz, freda i nòrdica, que banya la despoblada costa septentrional de Rússia, i la mar Càspia, que en realitat és un gran llac salat, hi ha dues grans mars que banyen les costes europees, amb característiques ben diferents: l’oceà Atlàntic (amb la mar del Nord i la mar Bàltica) i la mar Mediterrània (amb la mar Adriàtica, la mar Egea i la mar Negra).

L’oceà Atlàntic té aigües fredes i sovint agitades, poc adequades per a les activitats balneàries. Els habitants de l’Europa atlàntica (francesos, britànics, holandesos, etc.) es banyen a l’oceà, però nosaltres, acostumats com estem a les càlides aigües de la Mediterrània, no resistim gaire aquelles aigües, que ens semblen glaçades. Mentre que a les platges catalanes i a totes les de l’Europa mediterrània es veuen gandules i para-sols per a protegir-se del sol, a les platges atlàntiques es poden observar unes curioses cadires amb un respatller molt alt i ample destinades a protegir-se del vent, que durant el dia bufa impetuós de la mar a la costa. Per aquest motiu el respatller es posa de cara a la mar i la gent queda d’esquena a l’aigua.

La Mediterrània, en canvi, té aigües molt més càlides, i per un motiu ben precís. La mar comunica amb l’oceà solament a través d’un petit estret, l’estret de Gibraltar, de només 15 km d’ample i de 360 m de fondària; això impedeix que les aigües més fredes i profundes de l’Atlàntic penetrin a la Mediterrània. La temperatura de les aigües mediterrànies no disminueix i fins i tot al fons es manté a 13°C com a mínim. La Mediterrània és per això una mena de reserva immensa d’aigua tèbia, la influència de la qual es fa notar a totes les costes, que per aquesta raó gaudeixen d’hiverns molt suaus. Ho sap molt bé qui al desembre o el gener baixa de les comarques del Pirineu lleidatà al litoral tarragoní o valencià ja que, en arribar a la costa, es nota clarament que el clima és molt més suau. Això permet la difusió d’espècies vegetals que no suporten els rigors de l’hivern pirinenc. Concloent aquesta exposició, es pot afirmar que l’element principal que regula el clima europeu no és tant la latitud, és a dir, la distància de l’equador, com la distància del mar. Així, es poden reconèixer a Europa tres zones climàtiques principals, sense comptar la petita zona àrtica situada a l’extrem septentrional del continent: la zona atlàntica, la zona mediterrània i la zona continental.

La zona atlàntica té temperatures no gaire fredes a l’hivern i fresques a l’estiu. En aquesta zona plou molt, perquè els vents de l’oceà porten humitat. A la zona mediterrània, els hiverns són tebis i els estius són calorosos. Plou a la tardor i a la primavera, mentre que a l’estiu hi ha secada, perquè durant aquesta estació no arriben els vents atlàntics que porten la pluja, sinó els vents secs procedents dels deserts africans. La zona continental, centrada a l’Europa oriental i sobretot a Rússia, queda més lluny de la mar, i és batuda per vents procedents d’Àsia. Els estius són força càlids i eixuts, i els hiverns freds i amb neu.

La gran divisió entre l’Europa atlàntica i l’Europa mediterrània es posa en relleu també en els rius que solquen les dues parts del continent. Si viatgem a un país de l’Europa central, septentrional o oriental (per exemple a Alemanya o Rússia), de seguida notarem una diferència entre els rius que hi ha i els nostres: els cursos d’aigua d’aquells països són, en general, més grans que els mediterranis.

Mentre que molts dels nostres rius, sobretot a l’estiu, queden reduïts a llits de còdols secs on a penes corre un fil d’aigua, els rius de l’Europa atlàntica (i de l’àrea climàtica continental) baixen majestuosos, en llits amples plens d’aigües profundes. La quantitat d’aigua que baixa anualment per un riu mediterrani no és gaire diferent de la dels rius atlàntics, però aquests ens semblen molt més grans principalment per dues raons.

En primer lloc perquè el seu règim és més regular. Els cursos d’aigua mediterranis pateixen la distribució estacional de les pluges de què hem parlat abans. Tenen aigua a l’hivern i a la primavera, però a l’estiu en tenen molta menys, i en certs períodes poden quedar del tot secs, tret dels rius que baixen dels Alps i dels Pirineus. En aquestes cadenes muntanyoses els llacs i les glaceres proporcionen aigua també a l’època estival. En canvi, els rius de l’Europa central i septentrional, on plou tot l’any, sempre baixen plens.

En segon lloc perquè els rius del centre i el nord d’Europa tenen menys pendent. Com que les grans cadenes muntanyoses són més a prop de la Mediterrània que de l’Atlàntic, els rius del vessant meridional del continent baixen a la mar ràpidament. Els rius del vessant septentrional i occidental, en canvi, flueixen lentament a través de planes àmplies, en què les aigües gairebé s’estanquen i formen grans llits. En efecte, si el pendent és escàs, amb menys aigua n’hi ha prou per a fer un gran riu.

Aquesta diferència entre els dos tipus de rius ha tingut i encara té conseqüències importants per a la vida dels habitants dels diferents països. Els rius atlàntics, pel fet de tenir un règim regular, llits amples i profunds i poca velocitat del corrent, són fàcilment navegables, i ha afavorit de manera notable el desenvolupament econòmic de l’Europa occidental i central. Els rius mediterranis, en canvi, sempre han tingut una "mala relació" amb l’home. A la tardor i a la primavera sovint ho destrueixen tot amb les crescudes sobtades, mentre que a l’estiu, quan per la forta calor i la manca de pluja la seva presència seria útil als homes, els animals i l’agricultura, es redueixen a un fil d’aigua o... desapareixen del tot.

Els llacs naturals ocupen l’1,3% del territori europeu. Els més grans s’han format a conseqüència de l’acció modeladora de les glaceres quaternàries i es concentren en dues àmplies zones, la regió bàltica al nord (llac Làdoga, 18 400 km2) i l’alpina al sud.

Del glaç del pol als tarongers de València

En el capítol anterior hem descrit els principals elements que "componen" el paisatge europeu. Però només ens hem centrat en els elements físics (muntanyes, mars, rius) i les característiques climàtiques. Ara veurem amb més detall els resultats de la combinació d’aquests elements i l’obra de l’home, i farem un repàs dels principals medis del continent.

Imaginem-nos que volem de nord a sud, durant l’estiu, de punta a punta d’Europa. En realitat partim del pol Nord: després de sobrevolar la gran capa glaçada del pol (sobre la qual insistirem més endavant) i l’oceà Àrtic, puntejat pels blocs de gel flotants, finalment albirarem terra, la part septentrional d’Escandinàvia.

Des de dalt, es veu un paisatge més aviat monòton. No hi ha arbres, hi ha poquíssimes cases i els pobles són petits i molt distants els uns dels altres. Tampoc no hi ha diversitat de colors, ja que gairebé arreu regna un color uniforme a mig camí del verd i el marró, interromput per clapes blanques de la neu residual.

Es tracta de la freda i poc acollidora regió de la tundra (que també caracteritza la Rússia septentrional). És l’única part d’Europa en què el clima és veritablement rigorós: fred a l’estiu i molt fred a l’hivern, quan cau molta neu i regna la nit polar. El sòl, poc ensota de la superfície, és glaçat de forma permanent, de manera que els arbres no hi poden créixer i els conreus hi són gairebé impossibles. Aquest tipus de sòl s’anomena permafrost, de l’anglès permanent frost, ‘gel permanent’. Durant el curt estiu, quan la part superficial del subsòl glaçat es fon una mica, el terreny queda cobert d’extensos aiguamolls, des dels quals emprenen el vol milers de mosquits. Ateses aquestes característiques, és fàcil comprendre que les regions àrtiques siguin les menys poblades d’Europa. Els habitants tradicionals de l’Escandinàvia septentrional, els lapons, encara practiquen la ramaderia nòmada del ren. Només al llarg de la costa s’erigeix alguna petita ciutat d’aspecte modern, com Hammerfest, a la costa noruega, la ciutat més septentrional del món.

Deixant enrere aquesta regió, reprenem el vol cap al sud. Arribarà un moment en què començarem a veure els primers arbres, que s’espesseixen ràpidament. I al cap de poc, ens trobarem sobrevolant un bosc immens, de color verd fosc. Continuarem volant cap al sud i semblarà que el bosc no s’acabi mai.

El gran bosc de coníferes del nord, que constitueix el segon tipus mediambiental europeu que trobem, es presenta, en efecte, com un mantell continu, només interromput aquí i allà per clapes on sorgeixen ciutats i s’estenen camps.

La regió dels boscos de coníferes també és més aviat freda i coberta de neu durant molts mesos de l’any. Es coneix amb el nom de la taigà. Però, com que és situada una mica més al sud que la tundra, el fred és menys intens i els arbres hi poden créixer. Es tracta sobretot de coníferes (pins, avets, làrixs), que resisteixen bé el clima rigorós gràcies a les fulles transformades en agulles, les quals impedeixen la transpiració excessiva i fan lliscar la neu que s’hi diposita al damunt. Aquests boscos de pins i avets apareixen també als Alps i als Pirineus, entre els 1 500 i 2 000 m d’altitud.

En aquest sector mediambiental, l’agricultura és possible però poc rendible, i es limita a les àrees costaneres. L’activitat econòmica principal és l’explotació forestal i dels rius, per a produir electricitat. En aquesta regió la població tampoc no és gaire densa, i el medi natural en conjunt és força ben conservat.

Si continuem volant cap al sud, a poc a poc el bosc comença a enrarir-se, i també canvia de color: el verd es fa més clar. Finalment, el bosc desapareix quasi del tot i la relació bosc/sòl descobert esdevé l’oposada a la que hem vist abans. En el regne de les coníferes el bosc era continu i ara és al revés: el sòl és en bona part sense arbres i només es veuen clapes de bosc de tant en tant. Ja no són boscos de coníferes, sinó de planifolis, és a dir, d’arbres de fulla ampla i tendra, que cau a l’hivern. És per això que a la primavera i a l’estiu el to del verd és diferent.

Com és que han desaparegut els grans boscos? Potser hem tornat a un ambient fred i hostil, com la tundra? No. Ben al contrari, en avançar cap al sud el clima es fa cada vegada més suau, favorable a l’agricultura i a la vida humana. En el tercer gran medi ambient europeu, el del bosc de planifolis o bosc temperat caducifoli, els arbres ja no hi són perquè l’home els ha tallat. Fins a l’època dels romans, i fins i tot després, en els primers segles de l’edat mitjana, el bosc encara era continu al llarg de milers de quilòmetres quadrats. El paisatge s’ha transformat completament en el decurs de l’últim mil·lenni, i ara es veuen camps, prats, carreteres i ciutats arreu.

Continuant el nostre viatge, hem arribat al bell mig d’Europa. Abans de baixar més cap al sud, ens pica la curiositat: com és el paisatge seguint les altres direccions, cap a l’est i l’oest? Per fer-hi un cop d’ull, ens desviem, primer cap a un cantó i després cap a l’altre. Anant cap a occident, és a dir, cap a l’Atlàntic, notem que el paisatge esdevé cada vegada més verd, mentre que a la banda oposada, al contrari, es torna cada vegada més groc. En efecte, estem entrant en dues regions ambientals diferents: l’atlàntica, a l’oest, i la de l’estepa, a l’est.

En altres temps (abans de l’ocupació romana), la regió atlàntica també era coberta de boscos de planifolis, i n’hi tornaria a haver si l’home l’abandonés, perquè aquesta és la seva "condició natural". El factor principal que explica la diferència entre el paisatge atlàntic i el de l’Europa central és el clima, amb les conseqüències que ha tingut per a l’agricultura. En el capítol anterior, hem dit que l’Europa atlàntica es caracteritza per la presència quasi constant de vents que bufen de l’oceà, i que porten humitat i pluges. Com que es tracta de vents molt regulars, des de l’edat mitjana han estat explotats amb fins econòmics, mitjançant els molins de vent, que servien per a moldre cereals, o per a obtenir aigua per a regar els conreus. La humitat també afavoreix el creixement de l’herba, de manera que aquests països són molt aptes per a la cria de bestiar boví.

I és precisament per aquesta vocació ramadera que el paisatge atlàntic ens sembla tan verd. En efecte, al costat dels camps hi predominen els prats. Com que la cria de bovins és molt més rendible que el conreu del gra, l’Europa atlàntica és una regió agrícola molt rica. Però no s’ha de creure que la seva economia es basa en l’agricultura. Diversos factors històrics i polítics i la facilitat del comerç han fet que en aquesta àrea hi hagi algunes de les regions industrials més importants del continent. La "doble riquesa" agrícola i industrial —que va acompanyada, com és lògic, d’un gran desenvolupament del comerç i els serveis— fa que l’Europa atlàntica sigui molt poblada, alternant-se les àrees urbanes immenses (com les dels voltants de París, Londres, Amsterdam-Rotterdam, la regió alemanya del Ruhr) i les vastes extensions de camps que a nosaltres ens semblen gairebé deshabitades.

La regió atlàntica, doncs, és més verda que l’Europa central per la presència dels prats. A la banda contrària, cap a l’est, comença el paisatge de l’estepa, en què dominen els camps de blat, d’espigues rosses abans de la sega i de rostolls bruns després. Aquesta mena de paisatge és present a Europa solament al territori de l’antiga Unió Soviètica. El clima és més aviat àrid i continental, és a dir, càlid a l’estiu i fred a l’hivern, de manera que el bosc de planifolis no hi pot créixer perquè el gel hivernal el mataria. L’estepa, doncs, gairebé no té arbres. En condicions naturals aquesta regió era una gran extensió de prats, que avui, gairebé arreu, es destinen a camps de cereals.

Després d’aquestes desviacions a est i oest, reprenem ara el nostre viatge a través d’Europa, i trobem el sisè i últim paisatge: el paisatge mediterrani. Pertanyen a aquest medi tota la Itàlia centremeridional (inclosa la Ligúria), la part meridional i sud-oriental de la Península Ibèrica i l’occidental i meridional de la península Balcànica, a més, naturalment, de les illes petites i grans que poblen la Mediterrània. Les característiques d’aquest medi ambient s’il·lustren amb més detall a "Paisatges catalans". Aquí ens limitarem a destacar-ne alguns elements fonamentals.

La temperatura és suau a l’hivern, gràcies a la influència moderadora de la Mediterrània, i per això és possible el conreu de plantes que no resisteixen el gel, com l’olivera i els cítrics. L’estiu, en canvi, és calorós i sec. Molts rius queden eixuts i hi ha manca d’aigua a moltes ciutats.

L’agricultura es dedica predominantment al conreu dels arbres: vinyes, oliveres, ametllers, cítrics. També s’hi conreen cereals, però el rendiment és baix. S’hi desenvolupen altres activitats com la pesca i, avui sobretot, el turisme, que gaudeix de les condicions climàtiques favorables a les activitats balneàries i de descans a les atractives costes.

Els veïns del sud: Àfrica

Àfrica! Temps enrere, aquest nom evocava misteris llunyans, selves verges i impenetrables, un món remot. Però avui, que centenars de milers d’africans viuen amb nosaltres, recorren les nostres carreteres i habiten a les nostres ciutats, ens adonem d’una realitat que resulta evident mirant un mapa qualsevol: Àfrica és el nostre veí del sud.

Un continent antic

Europa, Àsia i Àfrica formen en conjunt l’anomenat Vell Món, per oposició al Nou Món, Amèrica, descobert solament fa cinc segles. És, doncs, un nom històric, lligat al nostre punt de vista d’europeus.

Però Àfrica és un continent antic de debò. En efecte, correspon a una única i gran placa d’escorça que no s’ha mogut del seu lloc des del Paleozoic fins avui. Des de fa 500 milions d’anys, Àfrica no ha conegut grans fenòmens d’orogènesi, és a dir, de formació de cadenes muntanyoses, com els d’Europa (on en temps geològicament recents s’han format cadenes muntanyoses senceres, com els Alps i els Pirineus). Aquest fet té una gran importància quant a l’aspecte del paisatge, com veurem de seguida.

També pel que fa a la història de la humanitat Àfrica és el continent més antic. En efecte, es considera que precisament aquí van fer els primers passos els progenitors del gènere humà (vegeu "El naixement de l’home").

A més de ser el continent més "estable", també és el més calorós. Això s’explica per dos factors: la seva posició entre l’equador i els tròpics i la seva continentalitat. Àfrica té una forma molt massissa, sense mars interiors ni golfs profunds, de manera que la mar no pot exercir la seva acció mitigadora sobre el clima.

Una tercera característica d’Àfrica en comparació d’Europa és que "tot" és gran. Europa no presenta situacions extremes, en canvi a Àfrica tot ens sembla excessiu: la calor, els rius immensos, la monotonia del paisatge. El mateix ambient, ja sigui el desert, la sabana o la selva, s’estén durant milers de quilòmetres, sense la contínua varietat de petits paisatges regionals que caracteritza Europa. I també els problemes que hi va crear el colonialisme: la fam, la set, la misèria, la manca de desenvolupament econòmic...

Aquest darrer punt ens introdueix en la quarta característica fonamental d’Àfrica: és un continent "difícil" per a l’home. El clima, els sòls pobres i difícils de cultivar, la difusió de malalties greus, en fan una zona no tan acollidora com Europa sinó aspra i hostil, on sovint els homes han de lluitar molt per a sobreviure.

El continent africà ocupa bona part d’un antic sòcol precambrià i, per tant, té més de 500 milions d’anys. Les forces erosives han transformat els antics relleus en grans conques sedimentàries i àmplies àrees d’altiplans graonats i de formes tabulars amb vessants força escarpats. Les terres baixes representen només el 10% del territori africà, disposant-se principalment al llarg del litoral. Per tot això, l’altitud mitjana del continent és prou elevada, uns 750 m sobre el nivell del mar.

Les grans serralades africanes es disposen als extrems nord i est del continent, amb algun massís aïllat a la part central. Al nord, des del Marroc fins a Tunísia, s’estén l’Atles, que té en el Toubkal la màxima altitud. Aquesta cadena muntanyosa és la més jove del continent ja que va formar-se durant l’orogènia alpina, com les Muntanyes Bètiques a l’altra banda de l’estret de Gibraltar.

A l’est i disposats de nord a sud, tot resseguint el Rift Valley, se situen el massís etiòpic i els monts Mitumba, Muchinga i Matopo. Aquestes serralades presenten cims elevats com el Kilimanjaro, els monts de Kenya i el Ruwenzori, que sobrepassen els 5 000 m d’altitud, i bastants més que superen els 3 000 m, bona part dels quals són d’origen volcànic.

A la part central del continent, hi ha diversos massissos aïllats com el d’Ahaggar, el Tibesti i el d’Adamaua. Aquest darrer, prop de l’equador i a tocar de l’oceà Atlàntic, és vinculat a una fossa tectònica i té en el Camerun, cim d’origen volcànic, la màxima altitud.

Un dels elements geomorfològics més importants d’Àfrica és la gran fossa del Rift Valley, que es disposa de nord a sud, des de la mar Roja fins a l’oceà Índic, davant de Madagascar (l’única gran illa africana). La Rift Valley no és excavada per un riu sinó que s’originà pels moviments de l’escorça terrestre. En els nivells subterranis d’aquesta fossa s’està generant escorça, com passa a les dorsals oceàniques (també anomenades valls en rift). Aquest fenomen ocasiona moviments en la subplaca de Somàlia i la va separant del continent, com ja va passar amb l’illa de Madagascar.

Al llarg del recorregut de la Rift Valley es disposen els grans llacs africans, com el Tanganyika, el Malawi i el Victòria, el més extens d’Àfrica. Fora d’aquesta àrea, el continent africà és molt pobre en dipòsits lacustres.

Com que la temperatura és calorosa arreu, les diferències de clima són determinades per un sol factor: la pluja. Simplificant al màxim, es pot dir que a Àfrica hi ha dues grans regions climàtiques: aquella on plou i aquella on no plou. També pel que fa a la pluja la situació és exagerada i excessiva: a la selva equatorial plou sempre, cada mes de l’any, mentre que a les zones àrides, com la sabana i el desert, poden passar anys sencers sense que caigui ni una sola gota d’aigua.

Els rius africans neixen, òbviament, a les regions on plou, però a vegades entren en les regions àrides, que recorren durant força quilòmetres. És el cas del Nil, que amb el do de les seves aigües i el seu llim va permetre el desenvolupament de la civilització egípcia. Sovint són grans rius, amb molta aigua, però difícilment navegables. En efecte, quan els rius arriben a la vora de l’altiplà, per a baixar a la mar han de superar els graons que l’envolten, i això origina la formació de cascades i ràpids, que impedeixen que les naus els puguin remuntar. És per aquest motiu que les comunicacions entre la costa i l’interior són difícils. En part per aquesta raó, fins al segle XIX la penetració europea a Àfrica es va limitar a les costes, mentre que l’interior quedava inexplorat.

Anant per selves i deserts

Com ja hem fet amb Europa, després de descriure breument els elements de la geografia física d’Àfrica, passarem a examinar-ne els paisatges principals. Com que en el "viatge" anterior ja hem arribat a la vora de la Mediterrània, només hem de travessar aquesta mar i continuar cap al sud, per a recórrer els diferents medis del continent africà. També aquí, com passava a Europa amb la successió de tundra, bosc de coníferes, bosc de planifolis i ambient mediterrani, els paisatges es disposen en el sentit dels paral·lels. Però, ara, la seva disposició presenta una singularitat. Mentre que tot Europa s’inclou dins l’hemisferi boreal, i per tant les seves faixes ambientals van del fred a la calor, Àfrica és centrada a l’equador. Per això els seus ambients són dobles: la successió de l’hemisferi boreal es repeteix invertida al sud de l’equador, com en un mirall. Per tant, es dóna la successió següent de biomes: clima mediterrani, desert, sabana, selva equatorial, sabana, desert, clima mediterrani. Els biomes fonamentals d’Àfrica, que cobreixen gairebé tota la superfície del continent, són tres: el desert, la sabana i la selva.

Així, doncs, des del sud de la Península Ibèrica creuem l’estret de Gibraltar, arribem a la costa africana i ens trobem en el mateix ambient que abans, el mediterrani. Hem deixat enrere els tarongers valencians i ens trobem entre els tarongers de Líbia o de Tunísia. Aleshores podem fer aquesta consideració: des del punt de vista del medi ambient, la mar Mediterrània no separa sinó que uneix. La seva influència climàtica s’exerceix a totes dues ribes, i dóna medis semblants. La diferència més evident és que la costa mediterrània africana és una mica més calorosa i àrida que l’europea, sia per la latitud més meridional, sia per la proximitat del desert.

Venint del nord, el primer contacte amb Àfrica ens ofereix un ambient força agradable i habitable. Però aquesta verda faixa mediterrània dura molt poc, és només una banda més o menys prima al llarg de la costa. Després comença el desert, en els seus aspectes de desert de sorra, de pedres o rocallós.

El desert del Sàhara és el més gran de la Terra. S’estén a través de tota l’Àfrica septentrional d’oest a est, i s’allarga fins a Àsia, a la península Aràbiga. La vida vegetal i animal hi és escassa, per bé que no del tot absent (vegeu "Els territoris de la vida"); i el mateix es pot dir de la vida humana. Els homes no poden viure de manera estable al desert veritable, sinó només als oasis, àrees verdes, habitades i conreades, que apareixen escampades pel desert, com illes en una mar de sorra i pedres. La seva existència és possible per la presència de l’aigua, que aflora a la superfície o s’obté a través de pous. Aquesta aigua procedeix a vegades de les escasses pluges, que formen un aqüífer subterrani. Però normalment es tracta d’aigua fòssil, és a dir acumulada al subsòl des de fa mil·lennis, quan el clima de la regió era més plujós.

La travessa del Sàhara és llarga i difícil; abans es feia amb llargues caravanes de camells, avui dia amb cotxes "tot terreny" conduïts per turistes aventurers. Encara no hi ha carreteres asfaltades o línies de ferrocarril que permetin unir fàcilment el nord d’Àfrica amb l’Àfrica central i meridional. El desert és, doncs, més que la Mediterrània, la veritable "mar" que separa les dues parts del vell continent —la septentrional i la meridional— habitades per l’home.

Després de deixar enrere el Sàhara en el nostre viatge imaginari amb avió, arribem a un món diferent. El paisatge comença a tornar-se una mica més verd, per bé que l’aspecte general encara és força nu i desolat. De les roques pelades comencen a despuntar herbes i mates. El desert està deixant pas a la sabana.

Si poguéssim veure la gent, notaríem una diferència substancial respecte als territoris que hem visitat fins ara al llarg del nostre recorregut. Des del pol Nord fins a les dues ribes de la Mediterrània, els habitants eren de raça blanca, per bé que el to de pell des dels escandinaus als àrabs i els berbers del nord d’Àfrica, passant pels mediterranis, s’anava tornant cada vegada més fosc. Al sud del Sàhara, els habitants són gairebé tots de raça negra. Hem deixat l’Àfrica blanca per entrar a l’Àfrica negra.

La sabana és una associació vegetal on predominen les herbes. Entre aquestes herbes també hi ha arbres, que esdevenen cada vegada més espessos a mesura que ens acostem a la selva. A la sabana tampoc no hi plou gaire, i el sòl és pobre; amb tot, els conreus són possibles. S’hi sembren cereals particularment resistents a la sequera, com el mill i la melca, i s’hi crien bovins, ovins i cabrum. La sabana és la zona africana on l’agricultura és més difosa. Amb tot, estem ben lluny de la situació europea, on el terreny és cultivat en bona part. A Àfrica, les àrees conreades es presenten, respecte al continent en conjunt, com a clapes escampades ací i allà. Els habitants de la sabana viuen en pobles de cases construïdes amb terra crua, cobertes amb sostres de palla. Solament les escasses grans ciutats (generalment les capitals d’estat) tenen barris d’aspecte modern.

Continuant cap al sud, els arbres de la sabana es tornen cada vegada més espessos, fins que s’entra en el tercer gran medi africà: la selva equatorial. Aquí el paisatge canvia del tot. Si abans, al desert i la sabana, érem en el regne grogós de l’aridesa, ara ens trobem de ple en la verdor i la humitat. A la selva equatorial, "regna una calor forta i constant, on des del Sol, dalt del cel, es difon un mar encegador de llum, i les masses d’aigua quasi saturades de vapor d’aigua deixen caure la pluja gairebé cada dia. De les copes dels arbres s’eleva una càlida boira i durant la major part del dia de les fulles s’escorre un degoteig constant d’aigua", en paraules de Renato Biasutti, geògraf italià de la fi dels anys cinquanta.

La selva equatorial és —després de les terres polars i els deserts— l’ambient de la Terra menys alterat per l’home. Encara que aquí no predominin el gel o la sequera, la població hi és escassa, i escampada per un vast territori.

A diferència dels dos ambients esmentats abans, la selva equatorial no és del tot hostil a la vida de l’home, però per a viure-hi "còmodament" cal ser-ne pocs. En efecte, l’abundància de plantes i d’animals permet a una població poc nombrosa viure de la cacera, la pesca i la recol·lecció. Però si els habitants augmentessin gaire, per a mantenir-los s’hauria de recórrer a l’agricultura o la ramaderia. I aquestes activitats són molt difícils de practicar a la selva equatorial perquè caldria una lluita contínua contra la vegetació, que creix frondosa i tendeix a ofegar-ho tot. A més el sòl és pobre i la humitat excessiva. La ramaderia s’hi fa difícil per la presència de greus malalties del bestiar. Amb tot, en algunes regions els habitants han desboscat amb foc (és la tècnica anomenada de la terra cremada) trossos de selva, i hi han plantat mandioca, mentre que en altres llocs, especialment als límits de la selva, s’han creat grans plantacions de cacau, cafè, cacauets i cotó.

Deixem ara la selva equatorial i reprenem el viatge cap al sud. Com hem dit, ens trobem en els mateixos medis que hem travessat abans d’entrar a la selva però, com que hem superat l’equador, les faixes climaticoambientals ara s’inverteixen.

Així, doncs, travessarem altre cop la sabana i el desert, ara el de Kalahari. A l’hemisferi austral, però, aquests biomes tenen una extensió molt més reduïda, perquè la part del continent al sud de l’equador és més estreta. Arribats a la punta d’Àfrica, trobem una petita zona d’ambient mediterrani, el mateix que hem abandonat en començar el viatge a través del continent. Aquesta regió de clima mediterrani és situada al llarg de la costa, al voltant de Ciutat del Cap. S’hi han establert els europeus, sobretot els blancs sud-africans descendents dels colonitzadors bòers (holandesos) i anglesos, que han desplaçat la població negra cap a les zones agrícoles menys afavorides o l’han mantinguda en condicions de greu inferioritat.

L’Àsia immensa

Situat enterament (tret d’alguna illa) a l’hemisferi boreal, és a dir, al nord de l’equador, el continent asiàtic és el més gran de tots. Té una superfície de més de 44 milions de quilòmetres quadrats, més de quatre vegades i mitja la d’Europa. També quant a la població Àsia avantatja els altres continents. El 1987 la població de tot el planeta va superar els 5 000 milions d’habitants, i el 1993 ja era de 5 479 milions. Doncs bé, més de la meitat d’aquesta població (3 347 milions el 1993) viu a Àsia, i més d’una tercera part (2 076 milions) ocupa tan sols dos països asiàtics, la Xina i l’Índia.

Un compendi del món sencer

A diferència d’Àfrica i de les dues Amèriques, amb una forma allargada de nord a sud que permet identificar-hi fàcilment faixes ambientals i climàtiques disposades en el sentit dels paral·lels, Àsia té una forma massissa i és molt extensa en totes dues direccions (nord-sud i est-oest). El mapa dels seus ambients és, doncs, més complex, i la varietat dels paisatges més gran que en altres continents. R. Biasutti, en un llibre sobre el tema (Il paesaggio terrestre [‘El paisatge terrestre’], 1947), va proporcionar una classificació dels diferents paisatges que existeixen a la Terra. L’autor els va agrupar en setze tipus principals. Doncs bé, d’aquests setze paisatges fonamentals, ben bé quinze són presents a Àsia. Només hi manca el paisatge atlàntic (que ja hem trobat a Europa), perquè aquest tipus de paisatge es vincula a la presència de vents oceànics procedents d’occident, i Àsia no té cap front marítim occidental. Per tant, es pot afirmar que Àsia és un "compendi" de tots els paisatges del món.

També des del punt de vista de la geografia humana Àsia és un compendi del món sencer. A Europa, l’economia és gairebé a tot arreu força desenvolupada, com també a Oceania (almenys pel que fa als dos estats principals, és a dir, Austràlia i Nova Zelanda) i a l’Amèrica del Nord. En canvi, Àfrica i l’Amèrica del Sud són les terres de la pobresa. Però a Àsia hi ha de tot: la misèria de l’Índia i el benestar del Japó; països socialistes pobres i superpoblats com la Xina, i regnes alhora feudals i capitalistes poc poblats i riquíssims com alguns països petrolífers àrabs; àrees immenses quasi sense habitants com Sibèria, i formiguers humans com Bangladesh... En el gran mosaic de pobles que constitueix el continent asiàtic conviuen Orient i Occident, capitalisme i socialisme, pobresa i riquesa, grans religions (islam, hinduisme, budisme, etc.) i ateisme, i també les herències culturals de les grans civilitzacions xinesa, índia, persa, àrab i europea.

Els elements de la geografia física

Pel que fa al relleu, es poden distingir a Àsia tres regions principals. Al nord, Sibèria s’estén damunt un escut precàmbric. Forma una regió avui aplanada per l’erosió, que comprèn planes, altiplans i muntanyes poc elevades i s’assembla, per l’estructura geològica, el sòl, el clima i la vegetació, a les zones septentrionals d’Europa (Rússia i Escandinàvia) i d’Amèrica (Canadà). Al centre s’aixeca un sistema de muntanyes i altiplans elevadíssims. És on hi ha els cims més alts de tot el món, com l’Everest i el K2, que pertanyen als imponents bastions muntanyosos de l’Himàlaia i del Karakoram respectivament. Al sud apareixen novament altiplans d’edat antiga. Entre aquests s’interposen algunes grans planes al·luvials, formades en època recent pel dipòsit dels rius, en les quals el sòl és molt fèrtil i l’aigua abundant.

Àsia presenta una continentalitat molt marcada. Això vol dir que la influència climàtica de la mar es limita solament a les regions costaneres, que constitueixen una part exigua de la superfície continental. En efecte, la forma d’Àsia —com la d’Àfrica, i a diferència de la d’Europa— és més aviat massissa, mancada de mars internes profundes. Una bona part del continent és, doncs, molt allunyada de la mar. Però hi ha una part d’Àsia de caràcter marítim. Es tracta dels arxipèlags orientals: Indonèsia, la Malàisia insular, les Filipines i el Japó. Aquí el clima és menys extrem, però l’estructura geològica és més complicada. En efecte, es tracta de regions joves, encara afectades per moviments de l’escorça terrestre, i per això sacsejades sovint per violents terratrèmols i erupcions volcàniques.

Com que Àsia és inclosa enterament a l’hemisferi boreal, les faixes climàtiques s’alineen de nord a sud. Des del pol Nord cap a l’equador, el clima es torna cada vegada més calorós. Però existeix una excepció que és l’altiplà del Tibet, amb una altitud mitjana superior als 4 000 m. Es comporta com una mena de "pol Nord"; el clima hi és fred, i després es torna calorós un cop superat l’Himàlaia, que l’envolta pel sud. També des del punt de vista ambiental i paisatgístic el Tibet constitueix una "illa" de tundra àrtica en el cor d’Àsia.

La pluja cau abundosa al sud i a l’est, on arriben els vents monsònics dels oceans. Al nord neva, però l’interior del continent i la zona sud-occidental són molt àrids i hi ha vastes regions fredes i desèrtiques.

Pel fet de ser el continent més gran de tots, amb les muntanyes més altes del món on cauen pluges i nevades abundants, no ens sorprendrà que també els rius d’Àsia siguin immensos. Els cursos d’aigua de Sibèria (Obi, Ienissei, Lena), de la Xina (Iang-Tsé, Huang He, Xi Jiang) i de la regió índica (Ganges, Brahmaputra, Indus) baixen durant totes les estacions majestuosos i plens d’aigua. Així, doncs, a la major part d’Àsia no hi ha manca d’aigua. La misèria de molts països asiàtics no s’explica per les dificultats de practicar l’agricultura sinó per factors històrics i humans més complexos, com la sobrepoblació i el colonialisme.

Moltes Àsies diverses

Hem dit al començament d’aquest capítol que a Àsia hi ha 15 paisatges diferents, segons la classificació de Biasutti. Però alguns d’aquests solament ocupen àrees marginals o són menys importants que d’altres. Limitant-nos als ambients fonamentals, aquí només en descriurem els set més importants, que són l’àrtic, el bosc de coníferes, el bosc de planifolis, l’estepa, la sabana, els deserts freds i les regions tropicals i equatorials arrosseres. D’aquests paisatges, cinc ja els hem trobat a Europa i Àfrica; els altres dos, en canvi, són nous, típicament asiàtics. Com ja hem fet amb aquells dos continents, per a visitar Àsia també començarem pel nord i ens dirigirem cap al sud.

Al començament, el nostre itinerari no és gaire diferent del que hem fet per Europa, almenys pel que fa a l’ambient natural. Venint de la mar Àrtica, trobem primer la tundra, amb el seu paisatge pelat, els aiguamolls i els mosquits; i després el bosc immens de coníferes. Aquí, però, tot és més gran, i més salvatge. En efecte, hi manquen les regions desenvolupades i poblades, com a Europa, i les distàncies són molt més grans, de manera que la colonització humana ha estat inferior. També hi fa molt més fred. A Sibèria hi ha un dels llocs més freds de la Terra (la temperatura mínima registrada ha estat de -77,8°C). Mentre que a Escandinàvia de tant en tant es troben carreteres, pobles petits i lapons amb els seus rens, en la immensitat del nord siberià els pobles són poquíssims, i la població, molt escassa. Algunes ciutats d’aspecte modern tenen, per tant, una aparença estranya, quasi de ciència-ficció, i només s’hi pot arribar amb avió. Van ser construïdes en temps soviètics per explotar els recursos minerals o hidroelèctrics d’aquestes regions desolades i poc acollidores.

Després dels boscos de coníferes, baixant cap al sud, a Europa trobàvem el bosc de planifolis, que cap a l’est deixava pas a l’estepa. També a Àsia són presents aquests dos biomes, però l’estepa és a l’oest. I no per casualitat: el bosc es troba a la banda de mar, i l’estepa a l’interior, on el clima és menys humit. L’estepa europea i l’asiàtica estan unides i formen una àrea monòtona en el cor del vell continent. Avui està dedicada majoritàriament al conreu del blat, però en altres temps era recorreguda per ramats d’ovelles i pastors a cavall.

L’ambient dels boscos de planifolis correspon a la part septentrional dels territoris de la Xina, Corea i el Japó. Com a Europa, els boscos han desaparegut en gran part, sobretot a la Xina, i han estat substituïts per camps de conreu. Al Japó encara hi ha grans extensions de boscos a l’interior, però allà on han estat tallats el paisatge adquireix un aspecte semblant al d’Europa o els Estats Units, amb grans ciutats, autopistes i fàbriques. En efecte, el Japó és el país més industrialitzat d’Àsia (i del món, després dels Estats Units).

Ara arribem al primer dels ambients típicament asiàtics: el dels deserts freds. Aquestes dues paraules juntes ens sorprenen una mica, perquè estem acostumats a imaginar el desert com un lloc cremat pel sol, on sempre fa molta calor. En els deserts freds d’Àsia també es donen condicions de gran aridesa, però una mica més suaus que al Sàhara, ja que hi poden créixer alguns arbustos, i en certes àrees també l’herba. A l’estiu el clima també és molt calorós, i el sol pica ferotge al cap dels pastors nòmades que encara poblen la regió. Però a l’hivern la situació canvia. Mentre que al Sàhara fa calor durant totes les estacions i fins i tot al gener la temperatura mitjana es manté per sobre de zero, als deserts freds, a l’hivern, el termòmetre sempre marca molts graus sota zero (més de -30°C). A Àsia també hi ha deserts "calorosos", com la immensa extensió de dunes sorrenques i pedregoses que ocupa gran part de la península Aràbiga i continua pel nord cap a Síria i Jordània. Però són una "continuació" natural del gran Sàhara africà, i no d’un medi asiàtic típic com el dels deserts freds.

La regió dels deserts freds s’estén a la part més interna d’Àsia, des de Turquia fins a Mongòlia, passant per l’Iran i l’Àsia central russa. En els punts més àrids, on domina el desert pròpiament dit (com al desert de Gobi), el paisatge és uniforme i monòton. Però en altres parts, com a l’interior de Turquia, creix una mica de vegetació i de les muntanyes baixen grans rius que travessen altiplans immensos. Com l’estepa, el desert fred era travessat segles enrere per grups de pastors nòmades a cavall, sobretot mongols i turcs.

I és precisament del desert fred d’Àsia i de l’estepa veïna que provenen bona part dels nostres animals domèstics. Els grans herbívors salvatges que a la prehistòria pasturaven pels vasts espais de l’Àsia central han originat, un cop domesticats, les races actuals d’ovelles, cabres, bous, ases, cavalls i camells.

Un cop superada la zona dels deserts freds, anant cap al sud, s’arriba a les regions caloroses i tropicals de l’Índia, la Indoxina, Malàisia, Indonèsia i la Xina centremeridional. Però abans cal superar l’altiplà del Tibet i les altíssimes cadenes de l’Himàlaia, del Karakoram i de l’Hindu Kush. És el "regne dels 8 000", on s’apleguen els 14 cims de la Terra que superen aquesta alçada. Deu d’aquests cims pertanyen a la cadena de l’Himàlaia, entre els quals hi ha l’Everest, que amb 8 872 m és el sostre del món, i la resta, a la del Karakoram. Aquí regna novament la tundra àrtica o el paisatge de gel de l’alta muntanya.

La sabana, de la qual ja hem parlat a "Els veïns del sud: Àfrica", s’estén sobretot per la península de l’Índia. Respecte a la sabana africana, la sabana de l’Índia es presenta molt més transformada per l’home i en gran part conreada. En efecte, aquí la població és molt més nombrosa, i per a sobreviure ha hagut de substituir la ramaderia per l’agricultura, que permet, a igual superfície utilitzada, alimentar un nombre més gran de persones.

Només ens queda per veure l’últim dels grans paisatges asiàtics: el de les regions tropicals i equatorials arrosseres. Aquest medi s’estén per bona part de l’Àsia meridional i oriental, i inclou una part de la regió índia, la península d’Indoxina, els arxipèlags d’Indonèsia i del Japó, la Xina centremeridional, fins a l’extrem sud del Japó i Corea.

Des del punt de vista de la geografia física, la situació ambiental d’aquesta àrea abans de les transformacions fetes per l’home no era gaire diferent de la de la selva tropical africana o amazònica: pluges molt abundants, grans rius i una vegetació frondosa entre la qual vivien nombrosos animals salvatges.

En moltes regions, sobretot a l’interior de la península d’Indoxina i de les illes més grans de l’arxipèlag indonesi, l’ambient originari s’ha conservat força bé. En algunes zones, les selves s’han mantingut fins avui tan espesses i impenetrables que amaguen encara tribus que viuen com a l’edat de pedra, aïllades de tota forma de "civilització". Però en altres, l’home, amb un treball de mil·lennis, ha transformat del tot el medi, en crear-hi l’original paisatge dels camps d’arròs. Un cop tallada la selva, ja a l’antigor es va construir una xarxa de canals d’irrigació complicada i molt atapeïda, per distribuir l’aigua dels rius pels arrossars. Com que l’arròs és el cereal que pot mantenir el nombre més gran de persones per unitat de superfície, la població a les regions amb camps d’arròs és molt nombrosa. Així, doncs, el paisatge dels arrossars avui apareix del tot humanitzat: camps d’arròs que no s’acaben mai, els quals durant l’estació en què són inundats per l’aigua semblen una sèrie infinita de petits llacs geomètrics; marges amb fileres d’arbres, cases i pobles, i camperols treballant arreu. És un paisatge ordenat i minuciós, fruit del treball de milions de camperols asiàtics. Els flagells naturals d’aquesta regió asiàtica són els violents tifons que sovint castiguen les costes durant l’estiu (en són especialment afectats els arxipèlags filipí i japonès) i els extensos al·luvions causats per la violència de les pluges monsòniques. L’ampli delta del Ganges, a Bangladesh, és una regió que s’inunda sovint amb dramàtiques conseqüències per a la població i per a les activitats agrícoles. El 1991, per exemple, hi va haver un al·luvió que va afectar quasi un terç del territori de l’estat i va causar unes 200 000 víctimes, a més de danys materials incalculables.

Amèrica o les Amèriques

Un cop acabat el viatge per Àsia, pugem fins a la punta nord-oriental del continent. Una estreta llengua de mar, el gèlid i boirós estret de Bering, ens separa del continent americà, meta del nostre pròxim itinerari.

Un continent o dos?

Si Amèrica és un sol continent o bé dos, és una qüestió difícil de respondre. Mirant un atles geogràfic, veurem que l’istme que uneix els dos territoris no és més ample que el que uneix Àsia i Àfrica (tallat pel canal de Suez), i certament és molt més prim que la terra que uneix Europa i Àsia. Per tant, si considerem solament la geografia física, podem dir que es tracta de dos continents.

Però si de la geografia física passem a considerar els aspectes històrics i humans, el fet que els dos continents duguin el mateix nom ens fa pensar que els uneix un estret lligam. Les nostres sospites es reforcen quan ens adonem que aquells que consideren Amèrica com a dos continents no es posen d’acord sobre quins països pertanyen al continent septentrional i quins al meridional. Per als geògrafs físics, l’Amèrica del Nord arriba fins a l’istme de Panamà, i comprèn també les Antilles (de fet, hi ha qui parla de tres Amèriques: del Nord, Central i del Sud). En canvi, els geògrafs humans, que tenen més en compte les poblacions que viuen en els diferents països, distingeixen una Amèrica anglosaxona (els Estats Units i el Canadà, on la llengua principal és l’anglès) i una Amèrica Llatina, de Mèxic cap avall (on es parlen majoritàriament el castellà i el portuguès). Per no perdre més temps en aquesta complexa qüestió, podem dir que Amèrica és constituïda per dues terres físicament dividides, però vinculades pels esdeveniments històrics de manera més forta que en altres continents.

Els dos grans moments històrics viscuts de manera comuna per les dues Amèriques han estat la colonització en època prehistòrica per part de poblacions d’origen asiàtic i la colonització europea, iniciada després del descobriment de Cristòfor Colom el 1492. Durant la primera colonització, les poblacions d’origen asiàtic, després de travessar l’actual estret de Bering durant l’últim gran període glacial (quan el continent asiàtic estava unit a l’americà), van baixar des d’Alaska fins a l’extrem de l’Amèrica del Sud. La colonització europea (la segona colonització) va sotmetre les civilitzacions indígenes, confinades als marges del territori, i les va substituir per la cultura i la llengua dels espanyols, els portuguesos, els anglesos i els francesos.

El continent més llarg

El continent americà, considerat en conjunt, és el més llarg de tots. En efecte, travessa tot el planeta de nord a sud: les illes canadenques més septentrionals s’acosten al pol Nord, mentre que la Terra del Foc, a l’extrem de Xile i l’Argentina, s’allarga fins al pol Sud.

Anant d’un extrem a l’altre, es troben les principals zones climàtiques terrestres: de les regions fredes es passa a les temperades, a les caloroses i a les tòrrides de l’equador, i després altre cop a les càlides, les temperades i les fredes. També es travessen tots els biomes principals que hem trobat fins ara. N’hi ha algun que es repeteix, al nord i al sud de l’equador; i n’hi ha que només apareixen un cop. A més, alguns biomes, com el desert, hi són presents però són molt menys extensos que en altres continents. Per a entendre el perquè d’aquesta disposició, abans d’emprendre el nostre viatge de nord a sud a través de tot el continent americà serà útil tornar a examinar (tenint en compte el que hem après fins ara en "visitar" els altres continents) el "mecanisme" que regula la distribució dels ambients a la superfície terrestre.

Aquest mecanisme es basa en dos factors principals que, sumats, determinen les característiques dels diferents medis. El primer és la temperatura, que actua en direcció "vertical", de nord a sud (o, per ser més exactes, en el sentit dels meridians), i depèn essencialment de la latitud, és a dir, de la proximitat de l’equador. El segon factor, que actua en sentit "horitzontal" (si mirem un mapa), és a dir, en el sentit dels paral·lels, és la humitat, que depèn de la proximitat dels oceans. La successió tèrmica de nord a sud genera la seqüència de medis: medi glacial, medi àrtic de la tundra, bosc de coníferes, bosc de planifolis, medi mediterrani, desert, sabana i selva equatorial; després continua amb selva equatorial, sabana, desert, medi mediterrani, bosc de planifolis, bosc de coníferes, medi àrtic de la tundra i medi glacial.

El factor de la humitat, interactuant amb l’altra sèrie de medis a l’altura de la zona temperada, fa que el bosc de planifolis doni pas, anant cap a la mar, al clima atlàntic, més humit; i, anant cap a l’interior, als paisatges més àrids de l’estepa i el desert fred.

A Amèrica, la successió dels medis de nord a sud és quasi completa, i també inclou, en els territoris continentals i les illes septentrionals, el medi glacial, que encara no hem vist i que serà tractat a "Continents de gel". Amb tot, s’observa que els medis àrids, com el desert calorós, el fred i l’estepa, són menys extensos que en els altres continents perquè, com que Amèrica és més estreta, la influència marítima es fa notar més. També apareix l’ambient mediterrani, per bé que limitat a algunes petites àrees al llarg de la costa del Pacífic (Califòrnia, part de la costa de Xile). A l’extrem meridional de l’Amèrica del Sud manquen les últimes zones climàtiques (bosc de coníferes, tundra). Això es deu al fet que l’hemisferi austral és més oceànic que el boreal: el continent, al sud, no arriba tan a prop del pol com al nord (no arriba ni tan sols a tocar el cercle polar antàrtic). Per això no hi ha les zones més fredes, com a Àfrica, on tampoc no hi ha bosc de planifolis, perquè el continent acaba encara més amunt del pol Sud.

El relleu d’Amèrica és relativament simple respecte al dels altres continents. Una llarga cadena muntanyosa recorre tot el territori de nord a sud, com l’espina dorsal d’una persona, amb la diferència que no ho fa al centre del continent sinó a la costa de l’oceà Pacífic. Aquesta gran estructura muntanyosa té diversos noms: Muntanyes Rocalloses als Estats Units i al Canadà, Sierra Madre a Mèxic i Andes a l’Amèrica del Sud.

A orient d’aquestes altes muntanyes, els cims de les quals superen els 5 000 o fins i tot els 6 000 m d’alçada (el cim més alt és l’Aconcagua, de 6 960 m, als Andes), s’estén una regió d’extenses planures. Aquesta regió és interrompuda abans d’arribar a la costa atlàntica per una sèrie de relleus baixos, d’edat molt antiga i per tant arrodonits per l’erosió, que solament en algun punt superen els 2 000 m. La regió de les planures és travessada per grans rius, que baixen plens d’aigua i són, per tant, fàcilment navegables. A Amèrica hi ha alguns dels cursos d’aigua més grans de la Terra, com el Mississipí, l’Orinoco, l’Amazones (el segon del món quant a la llargada i el primer, de molt, quant a la conca) i el Paranà. Les planes septentrionals de l’Amèrica del Nord allotgen nombrosos llacs d’origen glacial, de diverses dimensions, i sobretot el major sistema lacustre del món. Aquest és format per 5 llacs principals units entre ells: Superior, Michigan, Huron, Erie i Ontario, que és el més oriental i ofereix el fascinant espectacle de les cascades del Niàgara. En canvi, a l’Amèrica del Sud no n’hi ha tants, per bé que cal destacar el llac Maracaibo al golf de Veneçuela, el de Patos al Brasil i el Titicaca, situat a 3 800 m d’altitud, als altiplans andins. El llac més important de l’Amèrica Central és el llac de Nicaragua.

Com ja s’ha dit, el clima americà és en conjunt força humit a causa de la influència de la mar, sobretot de l’oceà Atlàntic, perquè els vents del Pacífic són interromputs per les muntanyes costaneres.

Els paisatges d’Amèrica

Ara ens disposem a recórrer tot el continent americà, de nord a sud. Però aquesta vegada, el nostre viatge imaginari a través dels medis naturals podem pensar que ja ha estat fet. L’itinerari que recorrerem correspon al que, generació rere generació, van seguir les poblacions mongoles que, arribades a l’Amèrica del Nord a través de l’estret de Bering sec durant l’última glaciació, van colonitzar tot el continent. Aleshores el paisatge devia ser molt més salvatge i boscós, i així es va conservar fins fa quatre segles, abans de la gran expansió de la colonització europea. Com que a totes dues Amèriques els estats, com els medis naturals, també estan disposats en faixes successives de nord a sud, dividirem el nostre recorregut en sis seccions principals, en alguns casos corresponents a les fronteres polítiques: 1) el Canadà (amb Alaska); 2) els Estats Units; 3) Mèxic; 4) l’Amèrica Central i les Antilles; 5) l’Amèrica del Sud, fins al paral·lel 30°, i 6) els tres estats del sud (Argentina, Xile i Uruguai).

Comencem, doncs, pel nord del Canadà. Són dos els medis fonamentals que trobem en aquest gran país i a la veïna Alaska (que políticament pertany als Estats Units): la tundra àrtica, a la part més septentrional, i el bosc de coníferes. Són medis que ja coneixem, perquè els hem vist a Europa i a Àsia. Com a Sibèria, també al Canadà i a Alaska els testimonis principals de la presència humana són centres miners moderns i poques ciutats amb funcions administratives i comercials. En canvi, l’impacte sobre l’ambient de l’escassa població índia que viu als boscos o dels esquimals de l’extrem septentrional és relativament feble.

A la zona més meridional del Canadà, a redós dels Estats Units, comença el paisatge del bosc de coníferes, avui en gran part transformat —com gairebé arreu del món— en camps de conreu, entre els quals sorgeixen grans ciutats, fàbriques, vies fèrries i autopistes.

Com ja hem vist a Europa i Àsia i com hem aclarit abans, un cop arribats al centre de la zona temperada, és a dir, a la latitud dels boscos de planifolis, el paisatge es torna més complex, i es diversifica d’est a oest, a causa de la influència de la humitat marítima. Al continent americà, això s’esdevé a l’altura dels Estats Units. En aquest país els medis són molt diversificats, la qual cosa permet una gran riquesa i varietat de productes agrícoles.

A la costa atlàntica dels Estats Units trobem un paisatge conegut, el del bosc de planifolis. En realitat només queden poques extensions de bosc, ja que la faixa atlàntica, on van desembarcar i es van establir els primers colons europeus, és avui la més poblada i industrialitzada del país. Més cap a l’interior, més enllà del Mississipí, s’estenen les grans praderies, que s’eleven a mesura que ens dirigim cap a les Muntanyes Rocalloses. En altres temps eren el domini dels ramats bovins guiats pels vaquers, els "herois" de l’epopeia del Far West immortalitzat pels westerns que tots coneixem. Actualment aquestes praderies han esdevingut el Corn Belt, és a dir, la franja del blat de moro, amb immensos camps que la mirada no pot abraçar. Cap al sud, al blat de moro s’afegeix el cotó. Un cop superades les Muntanyes Rocalloses —que als Estats Units s’allunyen més aviat de la costa del Pacífic—, entre aquestes i la cadena costanera hi ha una regió on no arriben els vents marítims i que és, per tant, molt àrida: el paisatge esdevé desèrtic. Hi ha un desert fred al nord, i un desert pròpiament dit al sud, a la Vall de la Mort, a Califòrnia, on a l’estiu s’assoleixen temperatures de 55°C, amb mitjanes de 38°C. Per acabar, un cop travessada la cadena costanera, el clima es torna marítim. Com a Europa, al vessant occidental del continent trobem al nord el paisatge anomenat atlàntic (encara que siguem al Pacífic) i, més al sud, a Califòrnia, el mediterrani, amb estius llargs i secs i el conreu de vinyes i tarongers, sovint plantats pels immigrants mediterranis.

Encara falta esmentar el medi subtropical, que caracteritza la regió sud-oriental dels Estats Units. Pertany a aquest medi l’àrea que dóna al golf de Mèxic, al voltant del curs baix i la desembocadura del Mississipí. El medi esdevé tropical a la península de Florida, en part coberta d’espessa selva pluvial (la regió d’aiguamolls de les Everglades).

Deixem enrere els Estats Units i ens endinsem a Mèxic, on les diferències de paisatge —a banda d’algunes regions de desert al nord i de bosc tropical al sud— són determinades sobretot per l’altitud. En efecte, la dorsal muntanyosa americana, que aquí s’anomena Sierra Madre, s’eixampla en un gran altiplà que ocupa bona part del país. La mateixa capital, Ciutat de Mèxic, és situada a 2 270 m d’altitud, és a dir, més amunt que les nostres localitats d’esquí. S’hi distingeixen tres medis principals: a baix les tierras calientes, que arriben fins als 800 m d’altitud i on són comuns els conreus de plantació tropicals, com el cacau i la vainilla; entre els 800 i els 1 800 m les tierras templadas, amb plantacions de cotó, cafè i canya de sucre; per sobre dels 1 800 m, les tierras frías, de clima menys càlid per l’altitud, en les quals hi ha camps de cereals i pastures de bovins.

A l’istme de l’Amèrica Central i a les Antilles el clima és càlid i humit, cosa que afavoreix el creixement de la selva tropical. Aquesta, però, ha estat tallada en part per poder destinar el sòl a les plantacions de cafè, cacau i canya de sucre, i avui dia només es conserva a les regions més interiors o muntanyoses. Aquesta part d’Amèrica sovint és batuda per furiosos huracans, amb ràfegues de vent que destrueixen tot el que troben al seu pas. Avui, algunes illes de les Antilles, antigament molt pobres, gràcies a les seves costes atractives han vist augmentar una mica el nivell de vida per l’afluència de turistes procedents dels Estats Units i d’Europa. La costa pacífica centreamericana i l’àrea de les Antilles són molt castigades des d’un punt de vista tectònic. En aquest sector xoquen la placa de Cocos i la placa del Carib i encara avui és escenari de freqüents erupcions volcàniques i de terratrèmols de forta intensitat. Les àrees sísmiques més actives són a prop de les grans fosses oceàniques que flanquegen en part l’arc insular antillà (la fossa de Caiman, de 7 680 m; la fossa de Puerto Rico, de 9 220 m) i a la costa del Pacífic, cap al nord per Califòrnia i cap al sud per l’arc del Perú i Xile. Un cop recorreguda tota l’Amèrica Central, a través de l’istme de Panamà (tallat pel canal artificial homònim que comunica l’Atlàntic i el Pacífic), entrem a l’Amèrica del Sud. A la part més gran d’aquest continent, al nord del paral·lel 30°, es distingeixen tres grans medis: els Andes, la selva i la sabana.

La regió andina també es caracteritza, en les àrees més baixes, per la selva i la sabana. Però més amunt hi ha grans altiplans freds, en part conreats i en part destinats a la ramaderia ovina i d’alguns camèlids típics dels Andes, com la llama i l’alpaca. Als altiplans s’hi aixecaren algunes grans ciutats, avui capitals d’estat, com Quito, a 2 800 m d’altitud, i La Paz, a 3 500 m. Són nombrosos els cims andins que superen els 5 000 i els 6 000 m, majestuosos i coberts de neus i gel perpetus. Alguns, com l’Aconcagua, que és el més alt del continent, constitueixen els cons terminals de volcans.

La selva amazònica és la selva més gran del món, i s’estén al llarg de milers de quilòmetres quadrats: des dels pendents orientals dels Andes fins a redós de la costa atlàntica. Quasi tota la planura amazònica pertany al nord del Brasil, la regió més extensa i menys desenvolupada del país, amb una densitat de població de les més escasses de la Terra (1h/km2 aproximadament). És el triomf de la selva equatorial, que en cap altra regió del globus s’estén per una superfície tan àmplia i es diversifica en tantes espècies animals i vegetals. El clima presenta escasses variacions estacionals, atesa la proximitat de l’equador. La pluviositat és molt elevada, sobretot a la costa, on arriben les pertorbacions oceàniques, i a la part més alta de la conca, on es deixa sentir la influència de la serralada andina. La humitat i la calor afavoreixen el creixement d’una vegetació exuberant, que exhibeix al costat de les espècies d’arbres més grans un embull inextricable de plantes més petites, lianes i espècies parasitàries, essència del sotabosc. En els darrers temps s’han obert al mig de la selva algunes pistes transitables amb vehicles tot terreny. Però els mitjans de comunicació principals continuen sent les barques que solquen els rius, que corren majestuosos entre verdes parets d’arbres, i els avions.

Al Brasil meridional i oriental i a Veneçuela s’estén la sabana, en algun punt amb escassos boscos, en altres coberta solament de matolls desnerits. A la sabana la població també és escassa, dedicada sobretot a la ramaderia. A les parts més àrides —que al Brasil adopten diversos noms locals, com sertão i caatinga— la vida és molt difícil, i els habitants, per fugir de la misèria, emigren a les immenses perifèries (faveles) de les metròpolis brasileres com Rio de Janeiro i São Paulo.

Finalment, hem arribat a l’extrem meridional del continent, on el clima és menys calorós i les condicions ambientals són més temperades. El paisatge més característic de l’Argentina és el de la Pampa, immensa planura sense arbres, que antigament era una única i extensa praderia verda però que avui és destinada en gran part al conreu de blat. La ramaderia bovina continua sent molt important en aquesta regió, i al voltant dels centres de tractament de la carn han sorgit pobles i ciutats, units per carreteres i ferrocarril perfectament rectilinis. La regió de la Pampa avui és densament poblada a l’est, a la faixa preatlàntica. La part més occidental, preandina, és àrida i caracteritzada per una vegetació arbustiva i espinosa. Al sud de la Pampa s’estén la Patagònia, que també és una vasta planura, però més freda, desolada i poc poblada, perquè és batuda pel pampero, un vent gèlid procedent de l’Antàrtida. La part meridional de la imponent serralada andina separa l’Argentina de Xile, banyat per l’oceà Pacífic. Els paisatges xilens es consideren dels més espectaculars del món. De més de 4 300 km de llarg, exposat als vents del Pacífic, Xile presenta una gran varietat de medis: el desert litoral al nord (on les precipitacions són molt modestes per la presència de vents constants que bufen de l’interior cap a la mar i d’un corrent fred al llarg de la costa, factors que allunyen els vents oceànics humits que porten les pluges), l’alta muntanya dels Andes amb glaceres grandioses, el clima mediterrani amb vinyes i oliveres al centre, i cap al sud paisatges de tipus noruec, amb fiords i glaceres.

Oceania

Oceania sovint es considera una única part del món, però en realitat és formada per dues regions ben diferents: Austràlia, que és un estat continental, de forma regular i massissa, i l’Oceania pròpiament dita, que no és un continent sinó un oceà (l’oceà Pacífic) amb tot d’arxipèlags i d’illes escampats. Des del punt de vista de la geografia física, Oceania presenta, doncs, dues cares ben diferents: una de terrestre, on el clima i els medis tenen característiques molt "continentals", amb extensíssimes regions àrides a l’interior, i una altra del tot diferent, de característiques marítimes marcades, atès que es tracta de conjunts d’illes exposades als vents de l’oceà.

Austràlia i les illes més grans

La geografia física d’Austràlia és més aviat simple. La major part de la immensa illa és ocupada per un gran altiplà d’edat geològica molt antiga. Només hi ha una cadena muntanyosa cap a l’est, al llarg de la costa del Pacífic.

El clima australià és principalment de tipus continental, amb àmplies oscil·lacions tèrmiques, però varia de manera notable segons la regió. Al nord i el nord-est és humit, amb variacions tèrmiques més aviat limitades i pluviositat estival abundant; al sud-est és subtropical humit, amb precipitacions ben distribuïdes durant l’any; al centre i a la costa occidental és àrid i les temperatures registren fortes oscil·lacions anuals. Les diferències climàtiques es reflecteixen en les característiques mediambientals i la distribució de la població. A les regions orientals s’estenen cap al nord selves tropicals espesses, i al sud es combinen boscos temperats i praderies adequades per a les activitats agrícoles i la ramaderia. A la part meridional, el paisatge és semblant al mediterrani, amb àmplies àrees de bosc. La franja costanera oriental i sud-oriental és l’única favorable a l’establiment humà, i és on van sorgir la majoria dels centres urbans i les grans ciutats.

L’Austràlia àrida es caracteritza per veritables deserts de sorra i roques només a l’àrea occidental. Al centre del continent, en canvi, creix una vegetació arbustiva poc desenvolupada, gràcies a un aqüífer subterrani que proporciona una humitat suficient. Però aquestes aigües contenen sal i per això no es poden destinar a la irrigació, sinó que solament serveixen per a abeurar els ramats. Per això, en aquesta regió es practica sobretot la ramaderia ovina. Austràlia és el primer productor mundial d’ovelles.

El paisatge —i la manera de viure, típicament anglesa— de Nova Zelanda, el grup de dues grans illes situades al SE d’Austràlia, també té característiques atlàntiques. Aquí el paisatge és una mica més "nòrdic", d’aspecte semblant a l’anglès o l’escandinau, perquè Nova Zelanda és més humida i freda que Austràlia. Totes dues illes són molt muntanyoses: mentre que la septentrional presenta cadenes de relleus d’origen volcànic, la meridional té muntanyes d’aspecte típicament alpí, fins al punt que s’anomenen Alps neozelandesos. L’Illa del Nord gaudeix d’un clima més càlid i és més densament poblada i l’Illa del Sud és més freda i presenta extensos boscos de coníferes i de faigs.

L’altra gran illa d’Oceania, Nova Guinea, té característiques equatorials, amb grans selves i pluges abundants, i una població escassa, composta en gran part de tribus indígenes que conserven la seva antiga forma de vida. Tret de la zona centremeridional, plana i pantanosa, l’illa és muntanyosa, amb cims que superen els 4 000 i els 5 000 m. La muntanya, juntament amb l’espès mantell vegetal, en extenses àrees gairebé impenetrable, contribueix a aïllar diverses regions de l’interior, on viuen tribus que tenen molt poc contacte amb la civilització. Els poquíssims centres urbans estan situats a la costa.

Un continent d’aigua

Austràlia, com ja s’ha dit, té dimensions de continent. Nova Zelanda o Nova Guinea tenen unes dimensions comparables a les d’un estat europeu com Itàlia o França. Els altres territoris d’Oceania, en canvi, són molt petits. Sobrevolant la vasta extensió de l’oceà Pacífic, aquests apareixen a penes a la superfície oceànica, aïllats o agrupats en petits arxipèlags. A vegades aquests arxipèlags són coberts de selves espesses, d’altres de sabana i boscos, o bé de palmerars extensos, i sovint són circumdats per cordons de barreres coral·lines que creen suggestius contrastos de color a les aigües del voltant. Al nord i el nord-est d’Austràlia i Nova Guinea hi ha els arxipèlags de la Melanèsia ("illes dels negres"), on les terres més grans no són més extenses que una comarca catalana. Encara més al nord es troba la Micronèsia ("illes petites"), mentre que a orient es distribueixen els arxipèlags de la Polinèsia ("moltes illes"). Exceptuant les Hawaii, situades més al nord i que fan part avui dels Estats Units, totes les illes de la Micronèsia i la Polinèsia tenen en conjunt una superfície d’uns 13 000 km2 (com les comarques gironines i barcelonines) i menys d’un milió d’habitants.

Hi ha dos tipus principals d’illes: les altes i les baixes. Les illes altes són d’origen volcànic i, com el seu nom indica, posseeixen turons i muntanyes, que paren els vents marins i on descarreguen pluges que permeten el creixement de selves molt denses. És el cas, per exemple, de les illes Hawaii, que no són sinó la part emergida d’un vast conjunt volcànic, i escenari de fenòmens de vulcanisme freqüents; l’interior muntanyós és cobert de selves espesses. Les illes baixes són talussos coral·lins, del tot plans, que s’eleven pocs metres per sobre del nivell del mar. Les illes baixes són més àrides, i hi creix sobretot el cocoter.

Continents de gel

Per acabar la "volta al món", només ens queda donar un cop d’ull a les regions més remotes i inhòspites de la Terra: les regions polars, el regne del fred perpetu.

Les àrees situades a prop dels pols s’anomenen Àrtida i Antàrtida. Però l’Àrtida en realitat no és un continent ja que al voltant del pol Nord solament hi ha mar, si bé aquesta mar, l’Àrtica, és glaçada, i per això sembla una superfície sòlida. A sota, però, hi ha aigua, fins al punt que és possible passar en submarí per sota de tot el casquet glaçat del pol Nord. La immensa massa de gel és del tot deshabitada, però no hi manquen formes de vida vegetal i animal, tant a la superfície com a les aigües lliures sota el gel. En els mesos més calorosos el desglaç anima aquest "desert blanc" en provocar l’esquerda de la banda glaçada més allunyada del pol. Dels gels costaners de l’Àrtida i de Grenlàndia es desprenen els icebergs, enormes blocs glaçats que erren per l’Atlàntic transportats pels corrents i que constitueixen un perill gravíssim per a la navegació.

Grenlàndia, amb els seus 2 175 600 km2 de superfície, és la més gran de les illes polars, i també l’illa més extensa del món exceptuant Austràlia, que, com hem dit, es considera un continent. Està poblada, tot i que la població és escassa, només uns 50 000 habitants. La major part de l’illa és recoberta per una espessa capa de gel. Però al llarg de la costa, sobretot a la part occidental banyada per un corrent marí càlid, hi ha algun tros de terra descobert, sense cap arbre. Hi viuen, en pobles, esquimals i danesos, dedicats sobretot a la pesca.

L’Antàrtida (14 107 637 km2 de superfície), situada al voltant del pol Sud, és constituïda, com Grenlàndia, per terra ferma, però també és coberta pràcticament del tot per un casquet de gel de milers de metres de gruix, dels extrems del qual es desprenen icebergs generalment plans i quadrats (els àrtics, en canvi, són de formes més contortes i punxegudes). Des del punt de vista geològic, gran part de l’Antàrtida és molt antiga, i ofereix l’aspecte d’un altiplà immens i desolat. La regió occidental, que s’estén cap a l’extrem meridional d’Amèrica (la Terra del Foc), és de formació més recent i està accidentada per elevades cadenes muntanyoses. Hi ha nombrosos volcans, entre els quals l’Erebus encara és actiu. Les poques àrees no glaçades són massa fredes perquè hi creixi la vegetació, tret de molsa i líquens. En efecte, el clima de l’Antàrtida és més rigorós que el de Grenlàndia. Per això no hi ha població estable, sinó únicament algun centenar d’investigadors que treballen a les bases construïdes al llarg de la costa per dur-hi a terme recerques científiques. La recerca científica és, de moment, l’única activitat que es desenvolupa a l’Antàrtida. Probablement el continent és molt ric en minerals, però l’extracció seria caríssima, atesa la dificultat de treballar i instal·lar infraestructures en un ambient tan poc acollidor. La tutela de l’ambient de l’Antàrtida queda assegurada pel Tractat antàrtic, signat el 1959 i renovat el 1991, i al qual es van adherir els estats que practiquen activitats científiques al continent, com també per convenis posteriors quant a aspectes específics de la natura antàrtica.

La representació del món a través dels mapes

En els capítols anteriors, en un viatge imaginari de continent a continent, hem passat revista a les principals característiques morfològiques i ambientals de la superfície terrestre. Vegem ara com es poden representar aquestes mateixes característiques a escala reduïda i en un pla, és a dir, com fer un "dibuix", al més fidel possible, de la superfície terrestre o d’algunes parts més o menys extenses.

Els objectes que permeten aquesta representació són principalment els mapes, i la ciència que en fa possible la realització es la cartografia.

El mapa, un dibuix molt complex

Tres dels principals tipus de projecció (cònica, plana i cilíndrica) i el resultat relatiu en la representació dels continents. És important observar les posicions recíproques de l’esfera terrestre i de les superfícies imaginàries de projecció.

ECSA

El mapa és, doncs, una representació plana i reduïda de tota la Terra o d’una part més o menys extensa. Com que la superfície terrestre és corbada (tot i que la seva curvatura és gairebé imperceptible en espais limitats), mai no es podrà representar o projectar amb total exactitud en un full pla. Això vol dir que tots els mapes són necessàriament aproximats.

Així, els mapes, per molt acurats, precisos i ben traçats que siguin, han d’estar subjectes a certes convencions que els fan vàlids per a la finalitat per a la qual han estat creats. Aquests ajustaments són més evidents com més gran és la porció de superfície terrestre que han de representar (com a màxim tota la superfície, en el cas dels planisferis).

Un mapa perfecte hauria de complir tres característiques: ser equidistant (que a distàncies iguals sobre el terreny corresponguessin distàncies iguals al mapa), ser equivalent (que les àrees representades mantinguessin la mateixa relació de dimensions que tenen a la superfície terrestre) i ser isogònic (que els angles entre meridians i paral·lels al mapa fossin com els que existeixen efectivament al planeta). Però cap mapa no pot posseir al mateix temps totes tres qualitats, raó per la qual cal privilegiar-ne la que ens interessi d’acord amb els fins per als quals està pensat.

Les projeccions Precisament en funció de la característica que es destaca s’elegeix el mètode de projecció segons el qual s’elaborarà el mapa. Tots els mapes solen presentar una retícula de línies rectilínies o curvilínies encreuades que representa la projecció en el pla de la trama dels meridians i els paral·lels (o, almenys, dels principals, atès que en rigor són infinits). Segons la manera de fer la projecció es poden distingir nombrosos tipus de mapes, diferents no solament quant a les característiques "tècniques" sinó també pel que fa al resultat "estètic". Les projeccions es divideixen en dos grans grups: les veritables, basades en principis geomètrics i matemàtics, i les convencionals, que recorren a diversos artificis per obtenir determinats resultats de perspectiva. En efecte, en els dibuixos podem observar alguns dels tipus principals de projecció i el resultat relatiu en la representació dels continents. És fonamental observar les posicions recíproques de l’esfera terrestre i de les superfícies imaginàries de projecció, que poden ser planes o còniques o cilíndriques, i posades de diferent manera (tangents, secants a la Terra, paral·leles o perpendiculars a l’eix terrestre, etc.) segons la mena de projecció adoptada per al mapa geogràfic. Observarem així mateix que la forma dels continents i la seva extensió en el mapa canvien en cada cas.

Mereix un esment a part el sistema cartogràfic de projecció anomenat Mercator, ideat el 1556 per l’holandès Gerhard Kremer. En aquest sistema, els meridians són xarxes paral·leles entre elles i equidistants, mentre que els paral·lels es distancien progressivament a mesura que s’acosten als pols. Aquests darrers, però, no es poden representar i, a més, les regions polars surten molt engrandides respecte a com haurien de quedar. Amb tot, aquesta mena de cartes són molt útils per a la navegació marítima perquè són isogòniques i les corbes loxodròmiques (o loxodròmies) són línies rectes. Aquestes corbes tenen la particularitat de mantenir sempre el mateix angle respecte als meridians i permeten traçar fàcilment els rumbs, que sempre formen el mateix angle amb el nord. Les loxodròmies es contraposen a les línies ortodròmiques, és a dir, les línies més breus que en la realitat uneixen dos punts de la superfície terrestre.

L’escala de reducció Com que els mapes són sempre un dibuix reduït de la superfície terrestre, totes les grandàries i les mesures (sobretot les distàncies) reals han de ser reduïdes per a ser representades adequadament. Aquesta reducció, naturalment, no es pot fer de qualsevol manera, sinó que ha de respectar sempre —dins el mateix mapa— una mateixa relació anomenada "reducció d’escala".

Així, doncs, l’escala d’un mapa es pot definir com la relació entre una longitud mesurada en aquest mapa i la longitud real corresponent de la superfície terrestre. En altres paraules, és el nombre de vegades que la Terra (o una part d’aquesta) ha hagut de ser reduïda per a poder-la dibuixar. En la pràctica, hi ha un nombre força limitat d’escales de reducció per facilitar la consulta dels mapes, i sempre s’indiquen als marges d’aquests.

L’escala pot expressar-se de dues maneres: numèricament i gràficament.

En l’escala numèrica, la reducció efectuada per a dibuixar el mapa s’expressa amb una relació numèrica: per exemple 1:100 000 (es llegeix "escala d’u a cent mil"). Això significa que una distància d’1 cm mesurada sobre el mapa correspon en la realitat a una distància de 100 000 cm (és a dir, 1 km). Per tant, el segment de superfície terrestre representat en el mapa s’ha reduït idealment 100 000 vegades .

Com que l’escala numèrica és una relació, és a dir, una fracció (també podem escriure 1/100 000), convé recordar que un mapa és de gran escala si la xifra que ve després dels dos punts o el denominador de la fracció són relativament petits (per exemple 1:10 000, 1:25 000, 1:100 000). I viceversa, és de petita escala si la xifra que segueix els dos punts és gran (per exemple, 1:1 000 000, 1:5 000 000).

L’escala gràfica no s’indica amb una relació numèrica sinó amb un segment graduat més o menys llarg que dóna la idea exacta de la proporció existent entre les longituds representades al mapa i les longituds reals. Si, per exemple, a l’extrem d’un segment de 5 cm de llarg s’indica el valor 10 km, això significa que en el mapa en qüestió una distància de 5 cm correspon en la realitat a una distància de 1 000 000 cm (ja que sabem que 10 km són 1 000 000 cm). Fent un càlcul ràpid (5/1 000 000) podem obtenir que l’escala de reducció del mapa és 1:200 000.

Tipus de mapes

Fins ara hem emprat l’expressió genèrica "mapes" per a designar qualsevol representació, a escala, de la superfície terrestre. Això no és del tot correcte, perquè d’acord amb l’escala de reducció adoptada es distingeixen diversos tipus de mapes, cadascun destinat a un ús concret.

Com triar un mapa geogràfic Per tot el que hem dit fins ara, és obvi que no es pot pretendre trobar en un mapa, sigui de la mena que sigui, tot el que hi ha en la realitat d’un territori determinat, perquè la reducció és tal que els cartògrafs han de decidir també quins elements traslladar al mapa i quins no. Es destaquen, doncs, els aspectes més importants i es deixen de banda els detalls no tan útils de conèixer. A més, l’elecció i el mode de representar els detalls de la regió cartografiada varien segons el tipus de mapa de què es tracti i també de l’escala adoptada. Per exemple, mentre que en el plànol d’una ciutat (suposem que Barcelona) és possible trobar la situació exacta de totes les esglésies, els museus i els edificis d’interès públic, això és impensable en un mapa que representi l’Empordà o tot Catalunya. Els principals tipus de mapes geogràfics són els plànols, els mapes topogràfics, els mapes corogràfics i els mapes geogràfics.

En els plànols l’escala és molt gran, igual a 1:10 000 o encara més. Són, doncs, els mapes més detallats perquè contenen moltes característiques d’àrees força petites. Entren en aquesta categoria els plànols cadastrals i els plànols de les ciutats. En els mapes topogràfics l’escala oscil·la entre els valors d’1:10 000 i 1:100 000 i també són molt detallats. Estan destinats a un ampli públic d’estudiosos, tècnic i també de turistes i alpinistes, perquè contenen les formes del terreny, les carreteres, els camins, els cursos d’aigua, els noms i les cotes de tots els llocs (ciutats, pobles, cims, muntanyes, etc.) importants. A Catalunya, pertanyen a aquest tipus els mapes elaborats per l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), i a Espanya, els que elaboren l’Instituto Geográfico Nacional i el Servicio Geográfico del Ejército. Els mapes corogràfics tenen escales que oscil·len entre 1:100 000 i 1:1 000 000 i inclouen, entre altres, els mapes de carreteres que publiquen empreses comercials. Els mapes geogràfics són els mapes a escala més petita d’1:1 000 000, que reprodueixen àmplies àrees de superfície. Un planisferi és la representació de tota la superfície terrestre en un sol dibuix, a escala d’1:20 milions a 1:100 milions.

Els símbols dels mapes Per a poder aprofitar al màxim totes les informacions que un mapa qualsevol ens pot oferir, cal fer un esforç de "comprensió" i adaptar-se al seu llenguatge especial, fet de línies, traços, marques de colors i símbols.

Per sort, al marge de tots els mapes hi figura una taula, anomenada llegenda (terme procedent del llatí que vol dir "cosa per a ser llegida"), que és el conjunt de tots els símbols utilitzats al mapa amb l’explicació corresponent al costat. De tota manera, en molts casos, no cal mirar la llegenda perquè la comprensió dels símbols és fàcil i immediata.

Entre les diferents simbologies adoptades per a indicar els relleus, mereixen una atenció especial les corbes de nivell o isohipses, el sistema més precís i científicament correcte de representació de l’orografia. Les isohipses són línies corbes dibuixades amb traç prim que uneixen tots els punts situats a la mateixa altitud sobre el nivell del mar. Com que aleshores, en teoria, s’haurien de traçar isohipses infinites, en la pràctica es trien les cotes que són múltiples de 10, 25, 50 i 100 m i es tracen solament les isohipses corresponents. Aquesta distància, que sempre és igual, s’anomena equidistància. Òbviament, la isohipsa de cota zero és la que coincideix amb el nivell mitjà de la mar.

Les isohipses es tracen imaginant que es "tallen" els relleus de la superfície terrestre en plans horitzontals equidistants entre ells, i després es traslladen al mapa les línies de les interseccions així obtingudes. Es pot fer un raonament anàleg quant a les línies que uneixen els punts d’igual profunditat en les mars i els llacs, anomenades isòbates.