Breu història del clima

Les eres glacials

Entre els diversos factors que al llarg de la història geològica de la Terra han contribuït, i encara contribueixen, a la configuració gradual però contínua de la superfície terrestre, les fluctuacions climàtiques tenen un paper de màxima importància.

Les grans glaciacions que s’han succeït periòdicament al nostre planeta al llarg de milions d’anys són el fenomen més conegut i destacat vinculat a aquestes oscil·lacions tèrmiques.

Avui dia, el clima predominant a la Terra és del tipus anomenat interglacial, és a dir calorós. Però sembla que aquesta no ha estat una condició climàtica gaire freqüent durant el darrer milió d’anys. Tal com resulta dels estudis paleoclimatològics més recents, a la primera meitat de l’era actual (neozoica o quaternària), per ser més exactes: al llarg del període conegut com a Plistocè (que es va estendre des de fa 2 milions d’anys fins fa 12 000-9 000 anys), el clima de la Terra va ser predominantment fred el 90% del temps. A la regió alpina, els períodes glacials coneguts en el darrer milió d’anys són 5, i a cadascun d’ells s’ha atribuït el nom d’una localitat: el més antic, anomenat de Donau, que va tenir lloc fa uns 800 000 anys, va ser seguit pel de Günz (fa uns 600 000 anys), el de Mindel (fa uns 450 000 anys) i el de Riss (fa uns 280 000 anys). L’última glaciació, anomenada de Würm, va començar fa uns 80 000 anys, va assolir la màxima extensió fa uns 20 000 anys i va acabar pels volts del 10000 aC. Durant aquest període les glaceres i els dipòsits de neu van arribar a cobrir el 32% de la superfície dels continents, enfront del 10% actual. A l’hemisferi septentrional, el casquet de glaç àrtic, d’un gruix d’alguns centenars de metres, s’estenia força al sud d’Escandinàvia, i va arribar a cobrir les àrees on avui s’erigeixen les ciutats de Nova York, Londres i Berlín. A conseqüència d’aquesta enorme acumulació d’aigua en forma de glaceres i dipòsits de neu, en aquesta fase es va registrar un notable descens del nivell oceànic. En el període de màxima expansió glacial, va baixar més de 100 m respecte del nivell actual. L’aflorament de bona part de la plataforma continental va donar formes molt diferents de les actuals als perfils dels continents, i va crear passos entre ells, avui submergits, que van permetre a l’home d’arribar a Amèrica a través de Sibèria i a Austràlia des de l’Àsia sud-oriental.

El clima des de l’antiguitat fins avui

En les últimes dècades, els progressos que s’han aconseguit en l’estudi dels climes del passat han permès afegir nous elements importants al coneixement de la història del clima. En concret, s’ha verificat que durant les grans oscil·lacions climàtiques de llarga durada es van donar, i encara es donen, fluctuacions menors, consistents en variacions seculars de les temperatures mitjanes estacionals d’1-2°C. Per bé que no provocaren fenòmens de gran abast com en les èpoques glacials, aquestes variacions lleugeres van tenir conseqüències notables en l’ecosistema terrestre i marí de les àrees afectades. És per això que cada vegada desperten més interès entre arqueòlegs, antropòlegs, geògrafs i historiadors, que hi detecten (com també en les transformacions ambientals introduïdes per aquestes variacions) influències profundes en el desenvolupament i la història de les societats humanes.

En efecte, petites variacions en els règims dels vents, la quantitat i la distribució de les precipitacions, les temperatures mitjanes i la humitat poden trastornar la flora i la fauna de regions senceres, i consegüentment la vida humana, en modificar-se les seves condicions de creixement i reproducció.

De moment, és impossible determinar fins a quin punt i de quina manera aquestes fluctuacions climàtiques poden haver influït en l’evolució de les diverses civilitzacions humanes. Els estudis de les últimes dècades han detectat, amb tot, alguns episodis i èpoques històriques en què la relació entre clima i història sembla particularment evident. Les principals fases climàtiques que van des del final de l’última glaciació fins avui són: un període càlid que va durar fins al II mil·lenni aC, un període fred que va durar bona part del I mil·lenni aC, una fase càlida que va des de l’alta edat mitjana fins als volts del 1200, una nova fase freda entre la fi del segle XVI i la meitat del segle XIX i la fase càlida actual.

El clima al final del paleolític

Quan, fa uns 10 000-8 000 anys, va acabar l’última era glacial, els organismes vius van haver d’adaptar-se a un món que estava canviant ràpidament.

En efecte, l’augment sensible de les temperatures mitjanes estacionals (5-6°C) va tenir repercussions profundes arreu del planeta. Amb la fosa i la retirada progressiva de les grans glaceres, el nivell dels oceans es va elevar desenes de metres i el perfil dels continents es va contreure, fins a adoptar a poc a poc la configuració actual. Les llengües de terra ferma que havien permès a les comunitats de caçadors d’Homo sapiens sapiens arribar i establir-se als continents americà i australià van quedar submergides, i van determinar la separació mil·lenària de les diverses parts de la humanitat. Però no solament van quedar aïllats els continents. A les parts continentals més extremes i baixes es van insinuar braços de mar que van deixar aïllades algunes terres, com va passar per exemple a Europa amb la Gran Bretanya.

Amb la pujada de les temperatures mitjanes i l’aparició de nous equilibris tèrmics regionals i estacionals, tots els règims dels vents (i amb aquests els cicles de les precipitacions) van patir alteracions profundes. Els llacs i les mars interiors, que en l’època glacial eren abundants en les faixes temperades i tropicals, van començar a reduir-se i a desaparèixer. A l’Àfrica septentrional es va iniciar en aquest període un llarg procés de desertització que havia de portar a l’aparició del gran desert del Sàhara (vegeu "Quan el Sàhara era verd"). Als territoris alliberats de glaceres van començar a créixer enormes boscos de bedolls i arbres de fulla perenne, i les grans planes d’herba del continent eurasiàtic van ser envaïdes per alzines, freixes i altres arbres de fulla ampla.

Aquests trastorns del medi físic i del món vegetal van acabar reflectint-se inevitablement i de manera profunda en el món animal i humà. Moltes espècies no van aconseguir adaptar-se a les noves condicions i es van anar extingint gradualment, com per exemple el mamut, el mastodont, el rinoceront llanut, el cérvol gegantí i el bisó europeu. També es van extingir nombroses civilitzacions paleolítiques que havien basat la seva existència i l’organització social en la caça d’aquests grans mamífers.

Però altres comunitats de caçadors paleolítics van aconseguir adaptar-se al nou medi mitjançant una transformació profunda de l’economia de recol·lecció i de les eines emprades. A més a més, al costat dels animals tradicionals de cacera, sobretot salvatgines petites i mitjanes, van anar adquirint cada vegada més importància la pesca i, sobretot, la recol·lecció de productes vegetals i fruits silvestres de diversa mena. Aquests nous models de subsistència, que es van consolidar i difondre lentament, van permetre la supervivència de l’espècie humana fins i tot allà on els canvis de les condicions ecològiques havien resultat més notables.

L’esforç d’adaptació va tenir els seus costos. Durant alguns mil·lennis, sembla que l’evolució humana es va estancar arreu. Però en realitat fou justament en aquest període quan van madurar les condicions que en el decurs del neolític van conduir al naixement i al desenvolupament progressiu de les activitats agrícoles.

Les causes de les fases climàtiques

Quines són les causes dels llargs períodes glacials i de les fases càlides que s’han succeït al nostre planeta durant centenars de milers d’anys?

Les primeres recerques per a donar una resposta científica a aquest interrogant es van iniciar a la primera meitat del segle XIX. Encara que aquests estudis van prendre direccions diferents des del començament, els intents de bastir una teoria que expliqués en clau astronòmica les oscil·lacions climàtiques de períodes amplíssims de seguida es van revelar els més convincents i prometedors. Amb tot, va haver de passar gairebé un segle abans que l’astrònom iugoslau M. Milanovic aconseguís, el 1930, formular la primera teoria fonamental. A partir d’una complexa sèrie de càlculs, va demostrar que les variacions periòdiques de les òrbites del nostre planeta són la causa principal, si no l’única, de l’inici i el final de les eres glacials.

A més, Milanovic va defensar, en contrast amb els altres estudiosos, que l’arribada d’una era glacial es detecta no per la successió d’una sèrie d’hiverns molt rigorosos —com s’havia considerat fins aleshores—, sinó per una sèrie de primaveres i estius particularment frescos i humits. En efecte, això fa que la quantitat de neu i gel fosa en aquestes estacions sigui menor que la quantitat acumulada durant l’hivern, cosa que provoca com a conseqüència un procés progressiu d’augment de les glaceres i la neu.

Hi ha tres fenòmens astronòmics relatius als moviments de translació i rotació de la Terra que determinen la disminució de la insolació primaveral i estival. El primer a ser detectat fou la forma de l’òrbita terrestre, que es modifica, de manera regular i periòdica, en una el·lipse més o menys allargada. El segon fa referència a l’oscil·lació contínua de l’eix terrestre (anomenada precessió dels equinoccis). Finalment, el tercer fenomen és determinat per la variació de la inclinació de l’eix terrestre, de la qual depenen els cicles estacionals.

A partir de l’estudi de la interacció d’aquests tres efectes, Milanovic va aconseguir demostrar concretament la variació de la insolació a la primavera i l’hivern als dos hemisferis.

L’estudi publicat el 1976 per tres investigadors (els nord-americans J. Hays i J. Imbrie i l’anglès N. Shackleton) va confirmar experimentalment el model de Milanovic. Les seves recerques sobre els canvis de temperatura, fetes a partir de la recollida i l’estudi dels sediments oceànics, van permetre reconstruir de manera completa i sistemàtica les variacions climàtiques dels últims 450 000 anys. La conclusió a la qual van arribar els tres científics va ser el descobriment de la successió, durant aquest temps, de cicles recurrents de variacions tèrmiques, amb períodes de 100 000, 41 000 i 23 000 anys (la durada exacta dels cicles previstos pel model elaborat per Milanovic). Amb tot, els estudis d’aquest camp no es poden considerar conclosos, i encara caldran més recerques abans de poder arribar a conclusions amb base científica.

La crisi de l’edat del bronze

Als últims segles del II mil·lenni aC, l’àrea oriental de la conca de la Mediterrània va ser l’escenari de grans revolucions socials i polítiques. Aquestes van colpir alguns dels imperis més poderosos i brillants de l’edat del bronze, els quals aviat van desaparèixer per causes que no han estat del tot explicades.

Va desaparèixer definitivament la poderosa cultura minoica. Sembla que la crisi d’aquesta cultura començà a conseqüència del gran cataclisme provocat a l’Egea oriental arran de l’erupció volcànica de l’illa de Santorí (Thira). Mentrestant, la civilització micènica havia ocupat el seu lloc a l’Egea. Però pels volts del 1200 aC també aquesta potència es va desmembrar, i el Peloponès va patir un despoblament dramàtic. En aquesta mateixa època va caure el poderós imperi hitita. La sort d’Egipte va ser menys dramàtica, per bé que el país va entrar en una fase de greu decadència.

Segons la tradició, la civilització etrusca també va néixer en aquest període com a conseqüència de l’emigració d’una part de la població de Lídia (Àsia Menor), arrasada per una llarga sèrie de males collites i epidèmies.

Com ja s’ha dit, fins fa poc temps els historiadors no havien sabut explicar de manera satisfactòria la coincidència d’aquestes crisis i la successió paral·lela de forts moviments migratoris a la Mediterrània oriental. No va ser fins els anys seixanta del segle XX que l’arqueòleg nord-americà Rhys Carpenter va poder avançar una hipòtesi raonable pel que fa a aquesta qüestió.

Segons aquesta hipòtesi, durant els segles XIII i XII aC, extenses regions de la Mediterrània central i oriental es van veure afectades per una sequera prolongada, determinada per una alteració de les condicions climàtiques. Cal destacar el fet que el curs dels vents constants anomenats alisis, que a l’estiu bufen de nord a sud, hauria patit canvis que haurien provocat l’allunyament temporal de les pluges ciclòniques del recorregut mediterrani. Consegüentment, en algunes regions de Grècia i de Turquia central i meridional, el període anual d’absència de pluja va passar dels 4-5 mesos normals a més de 8 mesos. Això va significar, per a les àrees afectades, la destrucció progressiva de l’agricultura.

El manteniment d’aquesta condició climàtica durant dècades va fer esclatar en les àrees afectades aspres conflictes socials, que van minar les bases de les societats. Les poblacions que van sobreviure no van tenir més remei que emigrar a aquelles regions de la Mediterrània on la pluviositat s’havia mantingut a nivells quasi normals gràcies a l’exposició favorable als vents occidentals.

Aquests últims anys, la hipòtesi de Carpenter ha estat confirmada, cada cop més, per les recerques que duen a terme els historiadors del clima.

El clima, de l’edat antiga a l’alta edat mitjana

Després de l’any 1000 aC va tenir lloc un nou canvi climàtic que havia de caracteritzar gran part del primer mil·lenni anterior a la nostra era. El clima es va fer més fred i, paral·lelament a la disminució de la temperatura, hi va haver un augment de la humitat, de manera que a l’Europa central i septentrional es van formar aiguamolls i boscos humits, les proves dels quals es conserven en les torberes d’Alemanya, Irlanda i Escandinàvia. A l’Europa central, les estepes àrides van ser substituïdes per selves, mentre a l’Europa meridional i al nord d’Àfrica el clima esdevenia més fresc i més humit. Les penínsules de la Mediterrània van quedar cobertes de selva, sobretot a les regions de muntanya, i les planes costaneres es van estendre a causa del descens del nivell de l’aigua. Aquesta fase de clima fresc i humit va durar uns segles, però entre el 300 i el 200 aC es va produir un altre canvi. La temperatura es va suavitzar i les precipitacions es van apaivagar, fins al punt que alguns conreus mediterranis es van poder estendre fora de la conca mediterrània. Amb tot, no tenim notícies precises de les condicions del clima i les seves variacions en temps dels romans.

Sembla que els països de la costa mediterrània van viure una nova època càlida i àrida a partir del segle I dC. Després, a Europa devia tornar el clima fred, que segurament es va mantenir entre els segles V i IX.

Quan el Sàhara era verd

Enmig del desert del Sàhara, en localitats àrides i sense vida, s’han trobat, ben visibles a les roques, pintures i gravats prehistòrics. Amb una certa sorpresa s’ha comprovat que les imatges no representaven el medi ni els animals del desert: en efecte, s’hi veien caçadors, prats i bovins pasturant. A l’època en què aquests antics "artistes" executaven les seves obres, el Sàhara era molt diferent d’avui: l’aigua baixava en rius i torrents i s’acumulava en grans llacs; l’herba alta servia de pastura per als bovins, i grups de població més o menys estable conreaven els camps. Evidentment, l’àrea sahariana es va veure afectada per un canvi dràstic del clima, i en particular per una forta davallada de la humitat i les precipitacions. Certament, entre els fenòmens de canvi climàtic que ha sofert la superfície terrestre, la desertització del Sàhara ha estat un dels més grandiosos i interessants, pels efectes que ha tingut sobre el paisatge i la vida humana. Va tenir lloc entre el 3500 i el 2000 aC. Mentre al Pròxim Orient florien les primeres civilitzacions agrícoles·, l’home perdia aquesta immensa part de la Terra, conquerida per la sorra.

Però el fenomen de la desertització encara no ha acabat. Pels seus marges, el Sàhara avança inexorablement i guanya terreny a la sabana. La causa en són tant els fenòmens de caràcter climàtic com els errors humans. Les activitats agrícoles i ramaderes, practicades amb tècniques tradicionals escassament compatibles amb la preservació dels delicats equilibris mediambientals de les àrees predesèrtiques, figuren entre les causes principals de l’extensió progressiva del fenomen de la desertització de la zona situada immediatament al sud del Sàhara (regió del Sahel).

La fase climàtica càlida de l’edat mitjana

Al final de l’alta edat mitjana, a Europa va haver-hi un significatiu i generalitzat augment de les temperatures mitjanes estacionals, que va posar fi al període fred anterior. L’elevació va ser d’1-2°C aproximadament, però en algunes regions, sobretot les nòrdiques, l’augment va ser molt més notable i quasi va assolir els 4-5°C.

L’anàlisi de les fonts històriques de l’Europa del nord també sembla confirmar plenament aquesta dada. Se’n dedueix que, al segle X, el casquet polar ja començava clarament més enrere dels límits actuals, i que l’aparició de glaços flotants sota el cercle polar àrtic havia esdevingut un fenomen extremament rar. A conseqüència de la instauració de condicions climàtiques més suaus, Islàndia i part de Grenlàndia s’havien cobert de pastures, i a les mars que les envoltaven els vents i les borrasques s’havien atenuat considerablement.

L’expansió marítima dels pobles escandinaus, iniciada en aquesta època, va ser propiciada indubtablement per fets més remots i complexos que la simple millora climàtica. Però també és evident que les noves condicions climàtiques van afavorir i amplificar sensiblement aquest fenomen. Malgrat la pobresa extrema de les seves tècniques de navegació, els víkings van emprendre l’exploració de l’Atlàntic septentrional, van colonitzar Islàndia i la Grenlàndia meridional i van arribar diverses vegades, a partir de la fi del segle X, a les costes del continent americà.

Quan, a partir del segle XIII, va començar una altra fase freda i el casquet polar va tornar a començar a baixar cap al sud, les rutes marítimes que unien els països escandinaus amb les colònies islandeses i Grenlàndia també es van haver de desplaçar progressivament cap al sud a causa de l’empitjorament de les condicions marítimes. Els contactes amb Grenlàndia es van debilitar fins que van cessar del tot. Al segle XVII, les colònies escandinaves presents en aquesta regió desaparegueren definitivament, destruïdes per l’avançament del glaç fins a les franges costaneres i pels atacs de les agressives tribus esquimals procedents de la Grenlàndia septentrional.

A la resta de l’Europa medieval, el període de clima càlid que va durar fins al segle XIII també va coincidir amb una fase de gran activitat econòmica. Es va produir tant una expansió notable de l’agricultura com una dinàmica social rellevant, amb creixement de la població, desenvolupament impetuós del comerç i de la urbanització, acceleració del progrés tècnic, expansionisme militar cap a Orient i conquesta del tràfic marítim per la Mediterrània.

Tampoc en aquest cas les condicions climàtiques particularment favorables no es poden considerar la causa única o principal del renaixement medieval després de l’any 1000. Però no hi ha dubte que el canvi climàtic constitueix, com les altres condicions ambientals, un paràmetre no gens insignificant en la dinàmica històrica de les societats preindustrials.

La "petita era glacial" de l’edat moderna

Després del segle XIII es va registrar a Europa i l’Amèrica septentrional un descens generalitzat de les temperatures mitjanes. Aquest descens va culminar en l’anomenada "petita era glacial", que es va estendre del 1600 al 1850. En aquest cas també es va tractar d’un descens poc important (1-2°C), però suficient per a desencadenar fenòmens de gran abast.

En efecte, al llarg d’aquests segles es va registrar una expansió constant de la massa glacial àrtica cap al sud, acompanyada d’un creixement igualment sensible de les glaceres alpines de totes les latituds. L’augment de la freqüència dels hiverns rigorosos i del període de glaçades, amb nevades més abundants, i l’augment del nombre de les primaveres i dels estius frescos i plujosos van esdevenir els trets característics de les estacions d’aquest temps.

Les conseqüències d’aquest canvi van ser especialment remarcables als països de l’Europa central i septentrional. Les majors dificultats no van ser determinades pel descens de les temperatures, ja que cada generació va ser capaç d’adaptar-s’hi (per bé que amb algunes repercussions negatives en la salut col·lectiva, la fertilitat i la longevitat mitjana), sinó més aviat per les pertorbacions de la producció agrícola que se’n van derivar.

Les característiques climàtiques pròpies d’aquest període es van reflectir en la regularitat de les collites. Els períodes de 6 o 7 anys de collites bones van començar a alternar-se sovint amb períodes anàlegs de producció escassa. L’organització del camp, colpit per aquestes fluctuacions, es va veure trasbalsada i moltes comunitats van ser incapaces d’emmagatzemar reserves per als períodes de males collites. La fam, les epidèmies i l’estancament econòmic van començar a provocar estralls periòdicament a Escandinàvia, Escòcia i els països de la Bàltica, i van originar grans moviments migratoris cap al sud per part de les poblacions més afectades.

La "petita era glacial", amb l’augment consegüent de les tempestes marítimes, també va afectar la distribució de les àrees de pesca de l’Atlàntic. El descens de les temperatures va comportar, per altra banda, l’abandó i la destrucció relativa de les vinyes plantades a Anglaterra a l’inici de l’edat mitjana.

Moltes regions muntanyoses de l’Europa central i meridional van ser afectades per fenòmens semblants, si bé a escala més reduïda. Bona part de les comunitats agrícoles de muntanya instal·lades a les cotes més altes es van veure obligades a baixar a les valls. Aquest fet va provocar el despoblament d’extenses regions alpines ocupades durant els càlids segles anteriors. Heus ací un document tirolès del 1601 sobre la vall Schnals que explica quines eren les condicions de l’home amb relació al clima: "La gent té moltes dificultats amb la collita perquè la regió cada any es fa més inculta i, a causa de l’expansió del glaç, molts camps i prats han estat abandonats o s’han arruïnat."

La "petita era glacial" va acabar a Europa amb una tragèdia indirectament provocada per causes climàtiques. L’estiu del 1846 va ser especialment humit a l’Europa septentrional, cosa que va afavorir el desenvolupament de la peronosporal, un fong letal per a les patates, portat d’Amèrica a Europa l’any anterior sense que ningú se n’adonés. Irlanda va ser el país on les condicions ambientals van ser més favorables per al creixement d’aquest paràsit. La patata constituïa el recurs alimentari principal i sovint únic per a la població rural irlandesa, i durant sis anys consecutius els pagesos no van obtenir ni una sola collita suficient. Malgrat les ajudes internacionals, més d’un milió d’irlandesos van morir de fam, pobresa i malalties, mentre que molts altres es van veure obligats a emigrar a l’Amèrica del Nord.

La fase climàtica contemporània

Després del 1850 el clima va començar a fer-se càlid a tot l’hemisferi septentrional. Els progressos duts a terme en el camp dels instruments i de les tècniques de mesurament havien fet possible en molts països la realització d’observacions meteorològiques precises i sistemàtiques sobre temperatures, precipitacions i vents. La disponibilitat d’aquestes dades ha permès la reconstrucció acurada d’aquesta nova fase càlida que va culminar els anys quaranta del segle XX. Al llarg d’aquest període les glaceres alpines i el casquet àrtic van registrar un retrocés notable respecte als límits assolits segles enrere. Així mateix es van desplaçar cap al nord els hàbitats de nombroses espècies animals terrestres i marines. També es van desplaçar cap al nord i a cotes més altes els límits de creixement de les plantes i de la vegetació en general.

A la segona meitat del segle XX, les observacions meteorològiques a llarg termini han constatat en el clima del nostre planeta oscil·lacions que han donat lloc a interpretacions molt diverses. Després del descens generalitzat de les temperatures mitjanes verificat els anys seixanta, a partir de la dècada dels setanta es constata un període d’augment pronunciat de la temperatura. Segons alguns experts, es tracta d’oscil·lacions dins la fase càlida iniciada al segle passat i que encara persistirà algunes dècades més. Segons d’altres, la fase càlida tendeix a declinar, i els valors elevats de temperatura que s’assoleixen actualment són deguts a l’activitat humana. En serien culpables sobretot les immenses quantitats de CO2 (diòxid de carboni o anhídrid carbònic) que els processos de combustió aboquen sense parar a l’atmosfera dels països industrialitzats. Aquest fet determina un creixement enorme de l’anomenat "efecte hivernacle". En essència, segons aquests estudiosos, els òxids de carboni presents en quantitat excessiva (com altres gasos) a l’atmosfera provoquen l’escalfament de les capes atmosfèriques més baixes, en comportar-se una mica com els vidres d’un hivernacle, que deixen passar els raigs solars però obstaculitzen la dispersió de la calor, que la Terra torna a irradiar en forma de radiacions infraroges (per a una explicació més detallada de l’efecte hivernacle vegeu "Els danys mediambientals del desenvolupament"). L’augment actual de les temperatures terrestres no seria, doncs, el resultat d’una fluctuació climàtica natural, sinó una conseqüència preocupant a escala planetària de la contaminació tèrmica causada per les indústries, el trànsit automobilístic, la calefacció domèstica, etc.

La dificultat que troba la ciència contemporània per a aclarir aquest dubte i d’altres palesa com és d’incomplet, encara, el nostre coneixement dels complexos processos que regulen les fluctuacions climàtiques a llarg termini. Caldran molts estudis i moltes recerques abans que el clima, amb tots els seus condicionaments de l’activitat humana, esdevingui un fenomen conegut i predicible en la seva evolució temporal i espacial.

El clima i l’home

En èpoques passades l’home ha hagut de resignar-se a patir la influència del clima, sobretot en certes regions del planeta on les característiques climàtiques són especialment extremes. L’home ha pogut reaccionar davant el clima amb determinades adaptacions en la manera de vestir i en la manera de construir els habitatges o escalfar els ambients, com a màxim, però mai no ha pogut modificar del tot la realitat ambiental en la qual ha viscut. Encara avui aquesta influència del clima no es pot anul·lar del tot, malgrat que l’època contemporània es caracteritza per una major interacció entre el clima i les activitats humanes. L’home intenta, fins i tot, modificar en benefici propi les condicions climàtiques. Fins ara, això només ha estat possible en determinades situacions i en àrees més aviat limitades com les ciutats o els hivernacles agrícoles, i no se’n pot dir res quant al futur. Avui es duen a terme experiments d’estimulació artificial de la pluja i de lluita contra la pedra i la boira, amb resultats encara no ben definits però, almenys, encoratjadors. Igualment es duen a terme grans treballs de reforestació que també tenen una influència notable en les característiques del clima.

Al costat d’aquestes "intervencions" de l’home en alguns aspectes de la realitat climàtica que podem definir com a voluntaris i positius, n’hi ha d’altres d’involuntaris i negatius que malauradament condueixen a una deterioració del medi ambient, amb un greu perjudici per a l’ésser humà i la seva salut, l’economia i el patrimoni artístic.

Recordem, en primer lloc, els treballs de desboscament efectuats en totes les èpoques històriques per conquerir nous espais per a l’agricultura i la ramaderia. Els boscos són "en equilibri" natural amb les condicions climàtiques, i la seva eliminació a gran escala repercuteix sobre les característiques del clima. Avui, però, les principals alteracions climàtiques provocades per l’home són degudes als fenòmens, en gran part relacionats, de la urbanització i la contaminació atmosfèrica. La creació de grans conurbacions té una gran influència en els fenòmens meteorològics que es produeixen a les capes baixes de l’atmosfera, especialment pel que fa a la temperatura, la humitat i la composició de l’aire. Així, al centre d’una gran ciutat la temperatura pot ser 2 o 2,5°C més alta que a la perifèria; és el fenomen conegut com illa de calor. L’atmosfera es veu alterada a causa de les substàncies sòlides i aeriformes nocives· emeses per les indústries, els cotxes o les instal·lacions de calefacció domèstica.