Els primers exemples de mapes
Molts pobles del Pròxim Orient i l’Orient Mitjà van fer, com a mínim 2 500-3 000 anys abans del naixement de Crist, dibuixos que podem considerar veritables mapes. Els assiris i els egipcis, per exemple, van ser hàbils cartògrafs. Aquests dos pobles foren els autors dels mapes més antics coneguts fins ara: una tauleta d’argila trobada a la Mesopotàmia septentrional i que representa aquesta regió, i un papir que representa una vall de Núbia amb jaciments d’or.
Els fenicis i els cartaginesos, pobles dedicats a la navegació i el comerç, també van ser molt hàbils en la confecció de mapes detallats, que reflecteixen els coneixements adquirits en els seus llargs viatges per la Mediterrània. Naturalment, aquests documents antics no posseeixen una precisió ni remotament comparable amb l’actual. S’ha de tenir en compte que a aquells pobles els mancaven els instruments de mesura acurada dels angles i les distàncies, i no tenien exemples d’altres mapes amb què comparar els seus, ni una idea precisa de l’extensió de les terres emergides i els oceans... Per tot això, els productes d’aquells primers cartògrafs, tot i les deficiències, esdevenen molt més apreciables.
Amb la civilització grega, es donà una primera i notable evolució del concepte de cartografia. Fins aleshores els mapes es concebien exclusivament com a eines d’utilitat pràctica, però a partir d’un cert moment —uns 600 anys abans del naixement de Crist— esdevingueren un veritable vehicle de cultura, semblant als llibres conservats a les biblioteques. Els grecs foren els autors dels primers mapes que representen el món sencer (el conegut aleshores, naturalment!). Anaximandre de Milet va dibuixar al segle VI aC un mapa de les terres emergides poblades per l’home. El nostre planeta hi era representat com un cercle envoltat per un anell, és a dir, les aigües d’un únic oceà que abraçava els continents, que al seu torn eren dividits en dues parts per la Mediterrània. Un compatriota d’Anaximandre, Hecateu, va assolir una gran fama pels seus viatges i els mapes i les descripcions de caràcter geogràfic que en portava. Mentrestant s’establiren les bases per a un important pas endavant en la cartografia de l’antiguitat.
Vers el 300 aC, un filòsof, Dicearc de Messina, traçà un mapa del món que ell coneixia en el qual apareix per primera vegada un element matemàtic força precís, un paral·lel, és a dir, una línia de direcció E-W que passa per alguns llocs de la Terra considerats per l’autor a la mateixa latitud. Però encara fou més famós un altre filòsof, matemàtic i geògraf quasi contemporani de Dicearc: Eratòstenes, que va viure entre el 276 i el 196 aC. Va saber concebre la primera retícula geogràfica, amb paral·lels i meridians perpendiculars entre ells, que passaven per llocs coneguts, i a partir dels quals es podia indicar la posició de totes les altres localitats de les terres emergides. No es parlava de latitud i longitud per a la localització dels detalls de la superfície terrestre, però en conjunt aquests nous descobriments geogràfics, vinculats a les grans empreses militars de conquesta cap a l’est i el sud, havien "eixamplat" notablement el món conegut fins aleshores. Eratòstenes va ser capaç de mesurar la circumferència de la Terra amb gran aproximació i de proporcionar una representació no solament més precisa sinó també més completa del planeta.
L’herència d’Eratòstenes va ser aprofitada per altres compatriotes seus, com Crates de Mal·los (el primer, pel que sembla, que va construir un globus, que avui anomenaríem mapamundi) i l’astrònom Hiparc de Nicea.
Els mapes dels romans
Tot i saber que els romans van fer notables avenços en matèria de cartografia, no en posseïm gairebé cap mapa. Els romans van contribuir a un coneixement més complet del món amb les seves conquestes, però també gràcies als seus comerciants i a l’obra de científics i tècnics eminents. Correspon als romans, per exemple, la primera obra de mesura sistemàtica del territori: al segle I aC, van enviar un grup nombrós d’agrimensors a recórrer l’Imperi amb la missió de mesurar les distàncies de les principals vies de comunicació romanes. Aquesta sèrie completa de dades va constituir la base per a traçar els mapes (tabulae).
Els romans no van afegir cap coneixement a les bases teòriques que ja posseïen els grecs. Simplement, amb un notable esperit pràctic, van confeccionar molts mapes amb diferents finalitats, entre els quals cal destacar els antecedents dels nostres mapes turístics. La joia romana més famosa en el camp de la cartografia és sens dubte l’anomenada Tabula Peutingeriana (del nom de l’humanista austríac Konrad Peutinger, que va ser el primer a estudiar-la). Es remunta al segle III o IV dC, encara que nosaltres la coneixem a través d’una còpia medieval del segle XIII. Representa tot l’imperi Romà, per bé que volgudament deformat per encabir-lo en una franja de 6,75 m de llarg i de només 34 cm d’ample. S’hi indiquen les carreteres, les ciutats, els llocs de parada i les distàncies en milles d’un lloc a l’altre.
Els mapes ptolemaics
En època romana, però en l’àmbit cultural hel·lènic, la cartografia antiga va assolir la màxima perfecció. L’artífex fou un astrònom i geògraf d’Alexandria, Claudi Ptolemeu (90-168 dC). Va ser el primer que va saber donar una resposta satisfactòria al trencaclosques de traçar amb cura sobre una superfície plana una representació de la superfície terrestre corbada, com sabem avui i com ja aleshores molts científics havien anunciat teòricament. Ptolemeu va comprendre que la posició de qualsevol lloc ve definida per la mesura de dues magnituds geometricotrigonomètriques, la latitud i la longitud (en la pràctica, dos angles). El dibuix en un pla d’aquesta retícula comporta la creació d’una projecció geogràfica o, més ben dit, d’un tipus de projecció per a cada tipus de mapa segons la grandària de la regió del planeta que es vol representar. Aquest fonament teòric, que naturalment és encertat i vàlid encara per a nosaltres, topava en aquella època amb l’absència d’instruments i mitjans adequats per a la determinació pràctica de les coordenades geogràfiques de cada lloc concret, sobretot de la longitud. Aquesta mancança motivà errors i imprecisions en el mapa del món de Ptolemeu (per exemple, la mar Mediterrània era més llarga i estreta que en la realitat; la Península Ibèrica, més estreta i irregular, etc., per no parlar de les imprecisions relatives a les terres més llunyanes i per tant menys conegudes, com quasi tot l’Orient asiàtic). Però cal afegir que els mapes ptolemaics van proporcionar representacions molt acurades d’alguns països, amb una precisió que no fou igualada ni superada fins dotze segles més tard. L’extensió del mapa cap a orient arriba a la Xina, amb la qual s’havien establert relacions comercials indirectes (s’intercanviaven productes amb pobles que, al seu torn, comerciaven amb la Xina) durant l’imperi Romà. La imatge global de les terres emergides és molt millor en comparació amb la dels mapes més antics.
La Terra torna a ser plana
En el camp de la cartografia, els segles medievals van ser foscos. Tot el que havien aconseguit els antics, els progressos excepcionals en el pla teòric (i també pràctic) que l’obra de Ptolemeu havia sabut sintetitzar de manera completa, van caure en l’oblit durant segles.
Per als estudiosos i els savis de l’edat mitjana, la Terra tornava a ser plana. Els nombrosos mapamundis confeccionats en aquesta època són en forma de disc, a vegades no rodó sinó oval o fins i tot rectangular, i amb un dibuix geogràfic aproximatiu (de vegades del tot inventat), fins al punt que anomenar-los "mapes" seria massa generós.
Tingueren molta difusió els anomenats mapamundis en forma de T: dins una circumferència es marca un anell exterior que representa les aigües d’un únic oceà, que envolta les terres emergides. Aquestes, lluny de ser dibuixades com són en realitat, apareixen dividides en tres masses: una de més gran, a sobre, que representaria l’Àsia, i dues de més petites, a sota, dividides per l’anterior i entre elles per dues "faixes" d’aigua.
Les coses milloraren, però no gaire, amb els àrabs. Aquests, després de les ràpides conquestes militars de l’alta edat mitjana, van saber assimilar i reelaborar la cultura dels pobles sotmesos, i cultivar les ciències i les lletres precisament a l’època en què la cultura occidental semblava voler oblidar-les. Així, de l’Orient o dels països europeus conquerits, ens arribaren, entre altres coses, tractats de geografia, mapes, representacions geogràfiques i mapamundis que, amb tot, tampoc no aportaren progressos respecte a les realitzacions dels grecs.
Així mateix, els xinesos antics també coneixien la cartografia i van elaborar representacions del seu país, algunes de les quals ens han pervingut i demostren una precisió molt superior respecte dels mapes europeus i àrabs coetanis.
La recuperació
A partir del segle XV, la cartografia, com també les arts, les lletres i les ciències en general, va fer grans progressos. Uns anys abans, durant els segles XIII i XIV, van aparèixer a la Mediterrània les cartes nàutiques o portolans. Aquests mapes van ser realitzats per cartògrafs italians i catalans sobre pergamí, amb una habilitat notable i una gran riquesa de detalls. Reporten amb cura les característiques de les costes, indiquen les illes, els ports, les desembocadures dels rius, els esculls. Es tracta clarament de mapes traçats i pensats per a ser utilitzats en la pràctica de la navegació, aleshores fonamental per al comerç.
La seva característica principal, a més d’una precisió notable sobretot pel que fa a les costes de la Mediterrània, és la presència d’una espessa trama que irradia de punts predeterminats, traçats per indicar setze direccions de la rosa dels vents (els "vents" o "rumbs"). De vegades hi apareix també una escala gràfica de reducció, però només és aproximativa. Entre les cartes nàutiques més famoses cal recordar la carta de Pisa, confeccionada potser vers el 1290 i conservada a la Biblioteca Nacional de París, la dibuixada per un tal Pietro Vesconte el 1311, la genovesa d’Angellinus de Dalorto del 1325 i la mallorquina, feta potser també per Angellinus, del 1339.
Però els segles XIV i XV no ens han deixat en herència només cartes nàutiques. Els mapamundis i altres mapes (anomenats "regionals" perquè representen solament parts d’estats o àrees limitades de la superfície de la Terra) se serviren de relacions i descripcions cada vegada més precises, proporcionades per viatgers i mercaders que arribaven a terres llunyanes (el primer de tots, Marco Polo i la seva família). Nasqué així el famós Atles català del 1375, atribuït als cartògrafs mallorquins Cresques Abraham i Jafudà Cresques, actualment a la Biblioteca Nacional de París, que va tenir nombroses imitacions. També és d’aquesta època el mapamundi genovès del 1457, conservat a la Biblioteca Nacional de Florència, el mapamundi venecià del 1459, conservat a la Biblioteca Nacional Marciana de Venècia, i el globus construït per Martin Behaim de Nuremberg el 1492, interessant perquè ens ofereix la imatge que es tenia del món immediatament abans del descobriment d’Amèrica. Així mateix, és fonamental el mapa traçat per Paolo dal Pozzo Toscanelli el 1474, que Cristòfor Colom va tenir present quan va emprendre el seu aventurat viatge transoceànic.
La segona meitat del segle XV va veure la invenció fonamental de la impremta. La cartografia també en va treure profit, i al costat dels mapes manuscrits aparegueren els primers mapes impresos. Els progressos continuen: hem entrat de ple en el Renaixement.
El Renaixement
L’època de l’Humanisme i del Renaixement marcà, finalment, el descobriment de l’obra geogràfica de Ptolemeu. Diem "finalment" perquè després del gran astrònom alexandrí ningú no havia sabut fer-ho millor i, cosa que és pitjor, els seus descobriments i intuïcions s’havien oblidat. Però el clima cultural d’aquest període va portar a la multiplicació de les edicions dels mapes i els tractats ptolemaics, com també a veritables reelaboracions "modernes" dels primers i traduccions i rèpliques dels segons. Foren molt nombroses les actualitzacions dels mapes regionals i dels mapamundis, a partir de les noves adquisicions consegüents als viatges i als descobriments geogràfics que comportaren. A poc a poc s’afegiren noms de noves ciutats, regions i països llunyans i els contorns de l’Àfrica i de les terres americanes es feren més precisos.
La retícula geogràfica d’aquests mapes és traçada a partir de càlculs i projeccions simplificats. Segons les dimensions de la part de superfície terrestre representada (i per tant segons l’escala del mapa), la retícula és rectangular o trapezoïdal, o amb meridians i paral·lels curvilinis: aquest darrer és el cas, per exemple, del mapamundi de Bernardo Silvano, en la seva edició de la Geografia de Ptolemeu del 1512.
El segle XVI, sobretot la primera meitat, va ser el segle dels grans descobriments geogràfics, i consegüentment dels progressos més espectaculars en el coneixement de la Terra. Els mapes i els mapamundis es multiplicaren. Entre les obres cartogràfiques més importants, cal recordar el mapa imprès del venecià G. Contarini (1506), el mapamundi de Martin Waldseemüller (1507), el primer on figura el nom d’"Amèrica", i el planisferi del portuguès Diego Ribeiro (1527), que és el més exacte en la representació de les terres de l’Extrem Orient asiàtic.
Tothom ja tenia clar que la Terra era esfèrica i no plana, i que els mapes podien constituir un ajut molt valuós per als viatges relacionats amb el comerç. Els cartògrafs estaven en contacte entre ells i s’intercanviaven materials i notícies de tota mena. Es van desenvolupar els aixecaments topogràfics, és a dir, les mesures de distàncies i angles entre punts escollits de la superfície terrestre. Va créixer l’interès de les persones cultes per les narracions dels grans viatges i pels mapes, els quals esdevingueren sovint objectes artístics i elements decoratius en pintures murals.
Dins aquest panorama, la cartografia italiana, la germànica i la flamenca foren molt importants. Es dugué a terme la representació cartogràfica del territori de molts estats.
Els grans mapes i els atles
Al segle XVI, la cartografia de la compilació de mapes de les "parts del món" (els continents) i de tot el globus rebé un nou impuls. Cal recordar aquí un geni en aquesta disciplina científica, el flamenc Gerhard Kremer (1512-94), anomenat Mercator. El 1569 va realitzar un planisferi útil per a la navegació i interessant pel dibuix de l’interior dels continents. El construí a partir d’un nou mètode de projecció dels punts de la superfície terrestre en el pla de la carta: la projecció de Mercator, emprada encara avui. Altres grans cartògrafs quasi contemporanis de Mercator foren: Abraham Oertel (1527-98), conegut com Ortelius, Jodocus Hondius (1563-1612) i Willem Janzsoon Blaeu (1571-1638). Van reunir diversos mapes on es representaven les diferents parts del món en reculls únics que constitueixen els atles. El primer atles mundial modern el publicà Ortelius el 1570, sota el títol de Theatrum Orbis Terrarum. L’atles de Mercator Atlas sive cosmographicae meditationes de fabrica mundi et fabricati figura es publicà el 1595, un any després de la seva mort. A partir d’aquest moment s’anomenaren atles tots els reculls sistemàtics de mapes i documents cartogràfics. Els descendents d’aquests primers intents són els atles que tots nosaltres consultem sovint, amb finalitats d’estudi, turisme, per curiositat o per resoldre dubtes sobre geografia.
Els atles del segle XVII, que incorporen tots un mapamundi, ens donen una imatge de la Terra no gaire diferent de la realitat, a excepció de les regions polars, el nord d’Àsia i l’interior de l’Àfrica; a més, hi falta Oceania, que encara no s’havia descobert. Fins al segle XVIII els mapes no contenen indicacions sobre l’altitud de les muntanyes, que eren ingènuament dibuixades com turonets aïllats.
A partir del segle XVIII és difícil recordar totes les innovacions que s’introduïren en la tècnica cartogràfica. El progrés científic es féu notar també en aquest camp, i els nous coneixements astronòmics hi aportaren molts beneficis. Les dades quant a la forma i les dimensions de la Terra esdevingueren cada cop més precises gràcies a la invenció de nous instruments i a la millora dels ja existents. La retícula geogràfica, amb la determinació de latituds i longituds, també es va fer de manera més correcta, i s’elaboraren nous mètodes de projecció. En aquest punt, la història és la d’una disciplina tecnicocientífica moderna, que ja aplica bona part dels mètodes que s’empren encara avui.
Durant el segle XVIII es va produir el ràpid ascens de la cartografia francesa. Des de la creació, el 1671, de l’Observatori de París, que fou dirigit per l’astrònom italià Giovanni Domenico Cassini (1624-1712), s’iniciaren a França tot un seguit de treballs geodèsics i topogràfics a fi de realitzar la Carte geometrique de la France, coneguda també com el mapa de Cassini, ja que fou dirigida per César François Cassini (1714-84), nét de l’anterior. Quatre generacions de Cassini treballaren en el que es considera el primer mapa topogràfic estatal de la història, que consta de 182 fulls a escala 1:86 400.
Aquestes iniciatives foren seguides per altres països europeus com Anglaterra, Suïssa, Dinamarca, Suècia i els Països Baixos, que també realitzaren els aixecaments topogràfics necessaris per als seus mapes topogràfics. El 1783 es creà a la Gran Bretanya l’Ordenance Survey, que inicià l’inventari topogràfic. Les xarxes geodèsiques de triangulació francesa i anglesa s’uniren, el 1789, a través del canal de la Mànega.
Durant el segle XIX es generalitzà l’aparició d’organismes estatals especialitzats en la producció de cartografia oficial, i progressivament s’anaren establint escales de producció precises i iguals per a tots els països. A partir de l’experiència del mapa de Cassini, entre el 1818 i el 1880 es publicà a França el Mapa de l’Estat Major, a escala 1:80 000 i en 273 fulls.
El 1870 es fundà a l’estat espanyol l’Instituto Geográfico y Estadístico (en l’actualitat Instituto Geográfico Nacional), organisme encarregat de la realització del Mapa Topográfico Nacional (MTN) en 1 100 fulls a escala 1:50 000. El primer full es publicà (Madrid) el 1875 i el darrer el 1968. El Servicio Geográfico del Ejército ha publicat el seu Mapa militar de España a diverses escales. El 1970 es revisà la xarxa geodèsica espanyola i s’inicià la realització del MTN a escala 1:25 000 a base de vols fotogramètrics i amb la incorporació de tecnologia informàtica.
El 1982 es creà per Llei del Parlament de Catalunya l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Es reprenia així la tasca iniciada el 1923 pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya i durant els anys trenta per la Generalitat republicana.
L’Institut Cartogràfic de Catalunya desenvolupa tasques d’informació i producció cartogràfica amb un alt nivell de qualitat, aplicant les tecnologies més avançades. De tots els seus projectes cartogràfics cal destacar el Mapa Comarcal de Catalunya a escala 1:50 000, les sèries d’Ortofotomapes de Catalunya a escala 1:5 000 i 1:25 000, la sèrie d’Ortoimatge Spot a escala 1:50 000 i diferents mapes temàtics i de síntesi a escala 1:250 000, com el mapa d’usos del sòl fet segons la llegenda del projecte Corine de la Unió Europea.
A part de la cartografia oficial, existeixen també empreses editorials especialitzades en la producció de cartografia, entre les quals cal esmentar l’Editorial Alpina de Granollers, que des del 1946 publica mapes topogràfics a escala 1:25 000 i 1:40 000, molt emprats pels excursionistes.
Un tipus de cartografia diferent són els mapes temàtics (vegeu "Els mapes temàtics"), que mostren la distribució de fenòmens físics o socioeconòmics en el territori.