Breu història de la ciutat

L’origen i l’antiguitat

El terme ciutat prové del llatí clàssic civitas, que originàriament significava sobretot “conjunt de ciutadans” i que tot seguit va adquirir, per extensió, el sentit del lloc de residència dels ciutadans. A la cultura llatina la civitas es distingeix de l’urbs, terme amb què s’indica el “contenidor” físic. Isidor de Sevilla, bisbe i escriptor eclesiàstic dels segles VI-VII, es va apropiar aquesta distinció establerta per Ciceró i en les seves Epístoles escrivia que “l’urbs és formada per les muralles mentre que la ciutat no és formada per les pedres sinó pels seus habitants”. De la mateixa manera, els grecs distingien el concepte de polis (conjunt de ciutadans) del d’asty (centre urbà).

Naturalment, avui dia el terme ciutat engloba tots dos aspectes.

El naixement de la ciutat

Als temps més antics, els humans duien una vida nòmada, però el pas a formes d’agricultura i de ramaderia, per bé que primitives, va facilitar el naixement dels primers assentaments. Tot i això, cal dir que al principi no tenien un caràcter estable ja que els animals, fins i tot quan ja havien estat domesticats, encara pasturaven lliurement i els humans seguien els desplaçaments dels ramats: es formaven àrees per a passar l’hivern i d’altres per a passar l’estiu, on es duia a terme l’intercanvi dels productes derivats de la ramaderia. El naixement de l’agricultura també va afavorir els assentaments i, encara més, els va fer necessaris, però la seva estabilitat continuava essent força relativa. En efecte, les tècniques agrícoles primitives consistien en l’explotació d’un sol terreny fins a exhaurir-lo completament, i aleshores s’iniciava el conreu d’un nou terreny verge. Per això el nou assentament que s’havia format tenia una vida de pocs anys, ja que cada vegada canviava de lloc en funció dels nous conreus. Més tard, els progressos tècnics del sector agrícola van possibilitar el conreu ininterromput de les mateixes terres i, per tant, els assentaments també van esdevenir estables.

Però un assentament estable encara no volia dir una ciutat. El progrés de l’agricultura va comportar també l’augment de la producció i això va representar, primer, el desenvolupament del comerç i, després, la disponibilitat d’excedents alimentaris que van permetre a una part de la població dedicar-se a unes activitats diferents de les agrícoles, és a dir, a l’artesania i a les que avui anomenaríem terciàries. Com que aquestes activitats, incloses les comercials, tenen el seu lloc ideal a la ciutat, es va crear una distinció no solament entre els agricultors i els no agricultors, sinó també entre la ciutat i el camp. El naixement de la ciutat coincideix, doncs, amb aquest canvi revolucionari que, ampliant l’activitat de l’home més enllà de la simple producció dels mitjans de subsistència, marca realment el començament del que anomenem civilització humana: no és casualitat que les paraules “ciutat” i “civilització” tinguin el mateix origen.

Naturalment, aquest canvi que en una perspectiva històrica és ben clar —tot i que ha estat discutit—, en realitat va ser un procés lent i gradual, de manera que no es pot fixar una data concreta del naixement de la ciutat. Les restes urbanes més antigues que es coneixen pertanyen aproximadament al 3000 aC, època en què va tenir lloc una revolució tecnològica important, gairebé comparable amb la del segle XX. El llenguatge escrit, l’astronomia, la matemàtica, l’elaboració del coure i l’ús del torn, de l’embarcació de vela i del teler manual se situen precisament en aquells temps. Al III mil·lenni aC ja hi havia ciutats molt extenses (la més gran, Uruk, a Mesopotàmia, ocupava unes 500 ha vers el 2500 aC) i amb una altíssima densitat de població (alguns arqueòlegs han calculat que, cap al 2000 aC, la densitat d’alguns assentaments vorejava els 50 000 hab/km2, com als barris més poblats de les metròpolis modernes).

Així doncs, podem definir la ciutat com un assentament estable, circumscrit i amb una certa densitat d’habitants. L’organització d’aquests habitants requereix una societat complexa, és a dir, capaç de produir excedents agrícoles, cosa que trenca amb el sistema d’autoconsum preexistent, i basada en la divisió del treball.

Les funcions i les formes de la ciutat

A la vall baixa de l’Indus, entre el final del III mil·lenni i el principi del II aC, es va desenvolupar la civilització urbana de Harappa, una de les més antigues del món. La ciutat de Mohenjo-daro, la més coneguda, hauria pogut arribar a reunir uns 35 000 habitants. Les excavacions de la ciutat han descobert una trama de carrers ortogonals i un conjunt molt important de cases i obradors artesans a la ciutat baixa, que es poden veure en el pla.

ECSA

En les diverses formes urbanes que han anat apareixent al llarg del temps té lloc un encreuament variat de funcions diverses: les econòmiques (consum, intercanvi i producció), les politicomilitars (administració, govern i defensa) i les religioses i culturals (culte i elaboració de les tècniques, del llenguatge i de les idees). Encara que les ciutats reals sempre són de tipus mixt, en cada cas és possible reconstruir les funcions individuals dominants vinculades al context de les diferents civilitzacions.

A l’inici de la forma urbana a l’Orient Antic s’afermà el model de la ciutat recinte, que ja en el III mil·lenni apareix entre els sumeris i a la vall de l’Indus (Mohenjo-daro i Harappa), i uns mil anys més tard a l’Orient Llunyà (a la regió del Huang-ho, a la Xina).

Les ciutats sumèries, i més tard les assiriobabilòniques de Mesopotàmia, eren tancades dins d’un gran recinte (muralla o fossat), generalment de planta rectangular, que contenia altres recintes més petits destinats a diverses funcions (religioses, polítiques i militars). S’hi destacaven al centre, per les grans dimensions i la vistositat, el temple i la torre observatori (ziggurat). Als sectors dels voltants s’erigien les cases normals, de menys alçada.

Al principi es tractava de ciutats estat independents, governades per corporacions de sacerdots (com Ur, que a l’inici del II mil·lenni tenia entre 20 000 i 30 000 habitants en una extensió d’unes 100 ha), que després es van incorporar als grans imperis i es convertiren en la seu del poder reial (com Nínive, Babel i Susa, que van arribar a assolir dimensions fins i tot deu vegades superiors a les d’Ur).

Originàriament només hi residia permanentment una elit politicoreligiosa formada per sacerdots i guerrers, envoltada de treballadors assalariats i especialitzats dedicats al seu servei (forners, teixidores, filadores i ferrers), però, en ocasió de festes religioses, d’atacs enemics o de desgràcies naturals (com les inundacions), hi trobaven acollida masses de població rural molt nombroses. La ciutat es mantenia amb els productes d’una part del camp dels voltants, considerat propietat dels déus del temple i cultivat amb la feina comuna i gratuïta dels camperols, sota l’administració dels sacerdots.

Les ciutats dels sumeris eren construïdes amb maons d’argila i, per tant, condemnades a desaparèixer amb el pas del temps. Com que la pedra no era disponible com a material de construcció, els sumeris es veien obligats a fer una obra de reconstrucció contínua de les seves ciutats. Normalment els maons s’assecaven al sol i més rarament es coïen en forns especials.

Per tot el desert de Mesopotàmia hi ha escampats uns pujols artificials formats per les restes d’antigues construccions, anomenats els tall.

A Egipte va agafar forma una estructura urbana diferent i doble: els temples i els monuments fúnebres s’erigien fora de la ciutat habitada, en una mena de ciutat dels morts i del culte que superava per les seves dimensions i solidesa del material (pedra) la ciutat dels vius (enterament construïda amb maons, fins i tot el palau dels faraons).

Al principi d’aquest apartat hem recordat les ciutats de Harappa i de Mohenjo-daro; són la màxima expressió urbanística coneguda pels pobles de la vall de l’Indus. Aquella gran civilització fluvial fou capaç de construir ciutats segons un autèntic “pla regulador”, dotades amb carrers amples i amb grans edificacions de maó cuit, amb una xarxa de clavegueram i altres serveis públics. La planificació urbanística no havia assolit aquest grau de desenvolupament en cap altra civilització anterior.

Grècia i Roma

Tarragona s’originà de la ciutat romana de Tàrraco. La ciutat fou la capital de la Hispània Citerior, província de l’imperi Romà, des de la segona meitat del segle I aC. A l’època de major esplendor aplegà uns 30 000 habitants, cosa que en fa la ciutat romana més important dels Països Catalans, com mostra la riquesa dels seus edificis. El teatre i el barri portuari, extramurs, com també l’amfiteatre, ocupaven la terrassa inferior; la ciutat era a la terrassa mitjana, tancada pel fòrum. El circ, la plaça de la representació, els òrgans de govern i el temple eren situats a la terrassa superior. Ocupada pels bàrbars a la segona meitat del segle V dC, les seves restes han estat molt malmeses.

ECSA

Tant en el món grec com en el llatí, la ciutat va mantenir bàsicament una funció politicomilitar: centre de “govern” d’una societat agrària, tenia la funció de magatzem d’aliments i de refugi per a les poblacions rurals. Fins i tot en ciutats com Atenes, que va desenvolupar una intensa activitat comercial i marinera, la classe mercantil, malgrat el seu pes econòmic, exercia un paper polític subaltern: en el cas atenès, les pressions per a una gestió efectiva del poder van coincidir amb la dissolució de la democràcia i l’arribada del domini macedoni.

El nostre terme política deriva del grec polis, que significa ciutat: la ciutat estat grega, expressió de l’autogovern dels ciutadans, és el lloc històric on s’elaborava la idea de la política com una construcció humana, alliberada de l’anterior dimensió sacra del poder.

Milet, colònia grega a la Jònia, a l’Àsia Menor, situada en una península al sud de l’estuari del riu Menderes (l’antic Meandre), ha esdevingut un model d’urbanisme racionalista. La reconstrucció de la ciutat a l’inici del segle V aC permeté a Hipòdam d’organitzar per primera vegada un conjunt urbà complet i amb possibilitats d’expansió. Distribució dels diferents sectors de la ciutat.

ECSA

La fisonomia social i política de la polis clàssica es reflecteix en l’estructura urbana, que es desenvolupa com un organisme unitari i intercomunicant: la divisió en àrees destinades a unes funcions específiques (sacres, públiques i privades) no implica l’existència de recintes interiors o barreres de separació entre les classes i les estirps.

L’àgora, el santuari, el gimnàs i el teatre són nuclis característics de l’ordenació espacial de la polis grega. Les funcions socials de l’espai obert van agafant forma a l’àrea mediterrània pels volts del segle VI aC, i es pot dir que ja no desapareixeran mai més: el fòrum de la ciutat romana, el mercat de la ciutat medieval i la plaça de la ciutat del Renaixement o del Barroc no són sinó còpies de l’àgora.

La democràcia exigia debats cara a cara entre els ciutadans, i això marcava el límit i les dimensions de la ciutat i dels espais públics. La ciutat grega tenia una extensió que oscil·lava entre 15 i 40 ha. Així doncs, tret dels casos excepcionals de les megalòpolis antigues, com la Roma imperial (que va tenir una població variable de mig milió a un milió d’habitants) o Constantinoble, les ciutats del món grec i llatí van mantenir dimensions més aviat modestes i controlables per part d’una comunitat d’autogovern. Els grecs van teoritzar que la mida ideal era d’uns 10 000 habitants: durant el període de màxim desenvolupament, a l’edat de Pèricles, Atenes no va superar els 40 000 habitants, i Esparta en tenia 8 000 a l’època de les guerres perses.

L’estructura geomètricament rigorosa que tradicionalment s’atribueix a Hipòdam de Milet —actiu cap al final del segle V aC— manca a gairebé totes les ciutats de l’època clàssica: Atenes creix de manera absolutament irregular al voltant de l’Acròpoli, amb gran sorpresa dels visitants antics, sobretot els romans, avesats als traçats regulars i planificats de les ciutats colonials de la Magna Grècia i de la Jònia (Nàpols, Posidònia, Selinunt, Milet, Priene).

La geometria del traçat, en canvi, es va imposar a la ciutat hel·lenística: l’elegància hiperdisciplinada d’Alexandria representa, al segle III aC, el prototip dilatat de l’esquema d’Hipòdam, amb carrers d’amplada excepcional, edificis d’alçada infreqüent i espais públics cada vegada més amplis per exigència del transport i del dipòsit de les mercaderies i a causa del trànsit de les tropes d’ocupació.

La ciutat hel·lenística va projectar els seus cànons en la urbanística romana, en el monumentalisme de Roma i en l’esquematisme de les ciutats fundades o ampliades durant la conquesta llatina, on els símbols tangibles de l’Imperi —els aqüeductes, els viaductes, els arcs triomfals, les porxades, els fòrums, els temples, els amfiteatres i les carreteres consulars que aplanaven valls i turons— componen un quadre ambiental obert i coherent amb el clima polític homogeneïtzador de la Pax romana. S’enderroquen les fortificacions rectangulars de la tradició etrusca que revivia en el castrum (campament fortificat) i l’urbs avança lliurement cap als camps colonitzats per les villae rusticae i les domus cultae, dividides en parcel·les, com una immensa ciutat, un territori completament organitzat i dissenyat per l’home per primera vegada a la història.

L’edat mitjana

El progressiu defalliment polític, militar i administratiu de l’Imperi va ser un bon cop per al sistema de les ciutats romanes, cadascuna de les quals —inclosa Roma—, a l’alta edat mitjana, va començar la seva pròpia vida “local”, vinculada a interessos que rarament superaven un radi territorial de pocs quilòmetres. Espais i institucions eren refosos segons si l’Església Catòlica o les invasions dels bàrbars aportaven, respectivament, contribucions a la supervivència o a l’abandonament de les ciutats imperials.

El sistema politicoterritorial unitari d’un temps es va esquinçar i van sorgir nous centres de poder, de vegades en competència entre ells: Aquisgrà, Ravenna, Pavia i innombrables ciutats menors, centres d’autoritat local que reutilitzaven, transformaven, eixamplaven o reduïen, segons les contingències, l’estructura urbana romana o grega, donant lloc al que podríem definir la urbanística fragmentària de la ciutat altmedieval.

Les ciutats medievals van néixer o van ressorgir, en un context europeu de represa demogràfica, agrícola i comercial, en qualitat de centres d’intercanvi (mercats de radi curt o llarg) i de producció de manufactures artesanes. El nombre i el prestigi dels mercaders van augmentar, cosa que els va facilitar un paper social i polític completament desconegut durant la civilització clàssica i llatinocristiana.

Venècia representa el primer i més pur exemple de ciutat comercial des del seu origen històric (segle VI). L’assentament de la llacuna s’havia desenvolupat sense vincles amb la terra ferma i havia obtingut els seus recursos exclusivament a partir del comerç. Els venecians van donar vida a un microcosmos urbà sense precedents, des del tràfic fluvial al llarg del Po fins al predomini marítim a l’Adriàtica, que girava completament al voltant de l’economia d’intercanvi. La seva originalitat va ser recollida per un escriptor anònim de Pavia que, poc després de l’any mil, deia: “Aquesta gent no llauren, no sembren i no veremen… arriben amb les seves mercaderies i compren blat i vi a tots els mercats.” El renaixement urbà a partir del segle XI va provocar la prosperitat de moltes ciutats romanes decaigudes durant els segles obscurs de l’alta edat mitjana, però també, amb més freqüència, es va reflectir en la fundació de noves ciutats, sovint en àrees elevades (als cims o dalt de turons) o directament a la costa.

Des del punt de vista de l’estructura urbanística, les ciutats medievals europees eren bàsicament de dos tipus, segons si sorgien a la plana o dalt d’un turó.

Les ciutats de la plana tenien un nucli central compacte, amb carrerons tortuosos i irregulars si eren de fundació medieval, o bé amb un traçat més regular si l’origen era romà. En aquest nucli hi havia la plaça principal, que als centres més grans es dividia en diverses places destinades a funcions variades: la plaça de l’església, la plaça del poble (on s’aixecava l’ajuntament), la “plaça de les herbes” (on hi havia el mercat de verdures), etc. El nucli central era envoltat de muralles; des de les portes s’estenien radialment les carreteres que, a través dels camps, conduïen a les ciutats veïnes. A totes dues bandes d’aquestes carreteres, tot just fora de les muralles, s’alineava una doble filera de cases: eren els burgs, nuclis molt animats on hi havia botigues, magatzems, tavernes, hostals i estables per als animals, és a dir, espais d’habitatges amb funcions comercials.

Pel que fa als centres medievals dels turons, en general tenien un carrer principal, més ample que els altres i que resseguia el perfil de la cresta del cim, on hi havia els edificis més importants. Des d’aquest carrer unes escalinates molt abruptes baixaven pel pendent i, en els centres més grans, anaven a parar a altres carrers, paral·lels al principal, situats als costats del coll. En un punt de la cresta un xic més aplanat, el carrer principal s’eixamplava en una plaça on hi havia l’església i l’ajuntament. Molts centres d’aquest tipus s’han conservat fins ara i encara es poden reconèixer molt bé com, per exemple, San Miniato o Montepulciano, a la Toscana, Vitòria al País Basc o Edimburg a Escòcia

Les ciutats aturonades més grans i més importants —com Perusa o Siena— tenien diversos carrers de cresta, que seguien el perfil de diferents turons. Sovint la plaça central sorgia al punt on es creuaven aquests carrers, i entre un turó i l’altre les cases baixaven desplegant-se cap al fons de les petites valls, alternant amb jardins i horts.

Ben aviat la vida social es va organitzar en classes socials i professionals —les corporacions d’arts i oficis— i, en l’àmbit de l’estructura feudal, va sorgir una nova vida comunitària que tenia precisament en les dimensions reduïdes de la ciutat medieval les seves manifestacions més suggestives: Avinyó, Carcassona, Chartres, Poitiers, Reims i Troyes, a França; Assís, Ferrara, Florència, Gubbio, Montagnana, Orvieto, San Gimignano, Perusa, Siena, Urbino, Venècia i Verona, a Itàlia, i Aquisgrà, Augusta, Bamberg, Heidelberg, Lübek, Nuremberg, Rothenburg i Würzburg, a Alemanya.

Durant la baixa edat mitjana es formà un complex sistema urbà alimentat pels nous impulsos productius en el sector de l’agricultura i de l’artesania, com a conseqüència d’un augment general del consum a les ciutats. Aquest sistema es desenvolupà al llarg d’itineraris terrestres i fluvials, preferits pel comerç internacional i intercontinental (la ruta de les espècies i la ruta de la sal).

Les dimensions de les ciutats medievals europees es van mantenir relativament modestes (com a màxim hi vivien poques desenes de milers d’habitants) i eren incomparables amb les dimensions de les capitals dels antics imperis o del món islàmic: al començament del segle XIV, només hi havia quatre ciutats (totes elles italianes: Venècia, Milà, Florència i Gènova) amb una població de prop de 100 000 habitants.

La ciutat de cort i les ciutats planificades

Palmanova, petita ciutat construïda entre el 1593 i el 1600 per l’arquitecte Vincenzo Scamozzi per a la defensa de Venècia, ha esdevingut l’exemple clàssic de ciutat planificada de forma radial.

ECSA

Cap al final de l’edat mitjana, amb la reorganització política dels estats, es va començar a difondre un nou model de ciutat en alguns països europeus —sobretot a Alemanya i a Itàlia—: la ciutat capital, o ciutat de cort. De bon començament el nombre de capitals era reduït, ja que durant els segles anteriors les relacions de poder entre la ciutat i el territori havien estat bàsicament de dos tipus. En primer lloc, la ciutat estat, que manava sobre ella mateixa i sobre algun territori rural dels voltants; no es tractava d’una autèntica capital, perquè no tenia domini sobre altres ciutats ni sobre grans regions. Pertanyen a aquest tipus les polis de l’antiga Grècia i els “comuns” italians dels segles XII-XIII. En segon lloc, la gran capital d’un regne immens, com Roma a l’antiguitat, Bizanci o París. Aquestes sí que eren autèntiques capitals, amb grans edificis, una població nombrosa i dominis extensos. Les ciutats d’aquest tipus, però, es podien comptar amb els dits d’una mà.

Durant els darrers segles de l’edat mitjana, les capitals es multiplicaren. Les senyories, a Itàlia, eren autèntics estats, cadascun amb la seva capital; com que hi havia senyories grans, petites i petitíssimes, també hi havia capitals grans, petites i petitíssimes, cada una amb el seu príncep —o duc, o marquès, segons la jerarquia nobiliària—, el seu palau, la seva catedral i les seves muralles. Al segle XVI, no gaire lluny de la gran Milà, hi havia Màntua, més petita però també esplendorosa amb els palaus fastuosos dels Gonzaga; i al costat de Màntua hi havia Sabbioneta, petita capital d’un petit ducat, amb el seu palau, els seus jardins i el teatre Olímpic, que encara avui es pot admirar. Al seu voltant s’estenien els estats minúsculs de Pomponesco i Castiglione delle Stiviere.

Resumint, es pot dir que el model de ciutat de cort, que va tenir la màxima difusió entre els segles XV i XVIII, es caracteritza per tres elements principals. En primer lloc, des del punt de vista polític, per la presència d’un senyor dotat de gran autonomia de poders, envoltat d’una cort de funcionaris i de cortesans més o menys nombrosa segons la seva importància. En segon lloc, des del punt de vista econòmic, pel fet que la cort vivia com un paràsit a costa dels camps dels voltants, encara que també disposava d’altres recursos, sobretot gràcies al redreç de l’artesania i del comerç. En tercer lloc, des del punt de vista arquitectònic i urbanístic, per la presència constant d’algun element símbol del poder resident: el palau, els jardins, el teatre, la catedral, les muralles i la plaça. Aquests símbols eren més grans i fastuosos com més ric i poderós era el senyor.

Un altre fenomen urbà típic del Renaixement eren les anomenades “ciutats planificades”, que havien de ser a la vegada un símbol del poder del senyor i un lloc agradable per viure. Les ciutats reconstruïdes en part o modificades segons aquests criteris són força abundants. Un bon exemple és Palmanova, construïda entre el 1593 i el 1600 per la República de Venècia, prop dels seus límits territorials amb Àustria, com a plaça defensiva. Aquesta ciutat, completament emmurallada, un polígon regular de nou costats, amb carrers radials que convergien a la plaça principal, no va tenir mai el desenvolupament esperat. Malgrat l’habilitat esmerçada per l’arquitecte de la Serenissima, Savorgnan de Brazzà, i malgrat l’encoratjament del govern, que concedia ajuts a qui s’hi establia, aquesta ciutat artificial no va arribar mai als 15 000 habitants previstos.

També Carlentini (el nom original de la qual era Carlo Lentini) va ser projectada, per Carles V de Borbó, com una ciutat fortificada. Planificada en forma de retícula regular, aquesta ciutat es caracteritzava perquè podia créixer amb barris nous en qualsevol direcció; tampoc no va assolir el desenvolupament previst, perquè els habitants de la regió preferien quedar-se a la vella Lentini, menys segura però més familiar. Entre els exemples més importants de “ciutats planificades” del Renaixement també cal recordar Pienza, a la Toscana, construïda a instàncies del papa Pius II; Sabbioneta, a la província de Cremona, i Montevago, Menfi, Victoria, Noto, Àvola i Grammichele, a Sicília.

Les ciutats del Renaixement i del Barroc

En la cultura occidental, com s’ha vist aquí, durant l’edat mitjana es van produir una difusió i una innovació urbanes tan profundes i esteses, que la ciutat del Renaixement i la del Barroc, malgrat les diferències arquitectòniques, poden ser considerades el desenvolupament final d’una ciutat medieval gairebé sempre preexistent. El canvi més important apareix, però, amb la formació dels grans estats nacionals, que comporta l’agrupació dels òrgans de govern —amb tots els seus annexos— en algunes ciutats, capitals de regnes més o menys grans. Així doncs, la cort feudal de la ciutat medieval es veu obligada a transformar-se, de primer, en la cort senyorial del Renaixement i, després, en la cort reial del Barroc, seguint uns programes que requerien grans esforços, on no faltaven problemes demogràfics, comercials i productius en general. La transformació del poder local en poder estatal posa en marxa una classe de financers, banquers i mercaders que dóna suport als governs i que promou la fundació de ciutats basades en l’intens comerç marítim i en els intercanvis amb el Nou Món: Sevilla, Anvers, Amsterdam, Hamburg i fins i tot Londres, des d’on es controla un imperi colonial en competència amb l’imperi d’Espanya.

El desenvolupament dels imperis colonials d’Holanda, Anglaterra, França, Espanya i Portugal té repercussions notables en la història de la ciutat: no solament és responsable del creixement i l’enriquiment de les grans capitals europees i de moltes ciutats portuàries atlàntiques, sinó que, entre els segles XVI i XVIII, també representa un incentiu per a la fundació, a les colònies, de noves ciutats derivades de la ciutat europea d’on, sovint, agafen el nom, que acompanyen, de vegades, amb l’adjectiu “nova” (Nova Amsterdam, que després serà Nova York, Nova Orleans, Boston i Filadèlfia, Buenos Aires i Salvador de Bahia, Lima i Santiago de Xile). En aquestes ciutats es torna a utilitzar la planta quadriculada, motivada per la necessitat de dividir regularment el terreny a repartir entre els colons; els artífexs d’aquestes assignacions gairebé sempre són enginyers militars, els mateixos que escriuen els tractats d’urbanística a Europa o les ordinacions complexes que Felip II redactà des del seu refugi d’El Escorial.

Pel que fa als aspectes urbanístics, es pot dir que la característica més marcadament renaixentista és la nova concepció de la plaça pública com a monument.

La ciutat contemporània

Fins al segle XVIII la ciutat era típicament la seu de les activitats que avui diríem terciàries, en particular les comercials. Naturalment, també hi havia les activitats d’artesania, però el seu paper era decididament secundari. La situació va canviar radicalment amb la Revolució Industrial, ja que un dels seus efectes fou precisament l’augment de la població urbana: d’aquesta manera naixia la ciutat industrial moderna.

L’adopció de noves fonts d’energia (el vapor) i els avenços extraordinaris dels sistemes de transport (sobretot el ferrocarril) van afavorir la concentració de les fàbriques, alliberant-les de la necessitat d’instal·lar-se al llarg dels rius (per aprofitar l’energia hidràulica) o prop de les fonts de primeres matèries (a causa de les dificultats del transport). Aquests canvis, que van començar al principi del segle XIX, provocaren un gran moviment urbanitzador, determinat per un augment constant de la demanda de força de treball industrial. Si examinem el país on la Revolució Industrial va fer les primeres passes, la Gran Bretanya, veurem com els centres urbans amb més de 5 000 habitants (que l’any 1801 eren 106) van passar a ser-ne 265 l’any 1851 i 622 el 1891: durant aquest període, la població urbana va passar de representar el 25% del total a ser-ne gairebé el 68%.

Aquest augment de la població encara era més evident a les grans ciutats. Londres, que ja al segle XVII era una de les ciutats més grans del món amb més de 200 000 habitants, l’any 1801 s’acostava al milió (la població total del país era d’uns 12 milions d’habitants), i era l’única ciutat anglesa amb més de 100 000 habitants; l’any 1851 la seva població sobrepassava els 2 milions i mig, i nou ciutats angleses més superaven els 100 000 habitants, amb un total igual a una cinquena part de la població del país; al començament del segle XX les ciutats angleses de més de 100 000 habitants eren 46 i Londres havia arribat als 4 milions i mig. El mateix fenomen, encara que a escala més reduïda, també tenia lloc a la resta d’Europa i als Estats Units d’Amèrica.

Això no obstant, a aquest creixement tumultuós de les grans ciutats no corresponia una millora paral·lela de les infraestructures, i sovint els cursos d’aigua, on es llençaven els residus de les fàbriques i dels habitatges, es convertien en enormes clavegueres a cel obert. Als grans barris populars apareixien com bolets grans edificis d’habitatges amb allotjaments foscos i malsans, sense aigua ni serveis higiènics, autèntics formiguers humans on la gent s’amuntegava en uns espais infestats de rates, escarabats i polls.

A les ciutats persistien les malalties infeccioses, i la mortalitat, sobretot la mortalitat infantil, era enormement superior a la del camp. El panorama de la vida urbana anglesa que trobem en algunes novel·les de Charles Dickens, i que avui ens pot semblar melodramàtic, és una descripció realista de les condicions de vida de les classes més pobres. La gran polarització, a l’interior de la societat urbana vuitcentista, entre les classes burgeses benestants i el proletariat obrer en condicions de vida ben precàries i degradades, també es reflectia clarament en la divisió entre els barris alts residencials i les perifèries malsanes des d’un punt de vista de l’habitabilitat i amb problemes d’ordre públic, de salut, d’ensenyament i de serveis. L’espectacular augment de la producció, conseqüència de la Revolució Industrial, tan sols va començar a contribuir de manera efectiva a la millora de les condicions de vida de la classe obrera cap al final de segle, quan els allotjaments van disposar de llum, d’aigua corrent i de clavegueres. Malalties com el tifus i la tuberculosi van disminuir progressivament, i al principi del segle XX la mortalitat urbana va baixar lentament al mateix nivell que la mortalitat rural.

Des d’un punt de vista urbanístic, el segle XIX es caracteritza per ser l’època dels eixamples, de la reestructuració dels barris centrals, i de les ciutats “noves” (ciutat jardí, ciutat lineal, etc.). Una de les intervencions més famoses és el pla dels grands travaux realitzat a París, és a dir la gran reestructuració constructora urbana del prefecte G.E. Haussmann, que va donar a la ciutat de Napoleó III bona part de la seva configuració actual, gràcies a la construcció de grans edificis públics, a l’arranjament dels parcs perifèrics (Bois de Boulogne i Bois de Vincennes) i a l’obertura, mitjançant esventraments radicals, dels grands boulevards rectilinis, que responien a objectius triomfalistes i de control.

Durant el segle XX, el model de la ciutat industrial s’ha estès a les àrees econòmicament més avançades (Europa, l’Amèrica del Nord i el Japó) a la vegada que ha anat madurant, gradualment, una cultura arquitectònica oberta a la concepció i a la programació unitària de l’espai urbà, per tal de contrarestar la degradació dels edificis, el creixement incontrolat, la congestió del trànsit i la manca de serveis.

Al llindar del segle XXI s’endevinen dos tipus de metròpoli moderna: el model urbà amb àrees comunicades en forma de tauler de dames (centre històric, barris residencials i ciutat satèl·lit), als països altament desenvolupats i amb un gran creixement del sector econòmic terciari i dels càrrecs administratius, sobretot a les capitals; i les immenses megalòpolis del Tercer Món, un mosaic d’aglomerats amb creixents desequilibris entre nivells d’habitabilitat elevats i organitzats modernament, d’una banda, i perifèries “marginals” infinites (barraques, favelas, bidonvilles) en ràpid augment per l’afluència massiva i constant de població del camp, de l’altra.

La congestió del trànsit, la contaminació de l’aire i els problemes socials derivats de la pobresa i marginació d’alguns sectors de la població urbana, sobretot dels immigrats d’ètnies i cultures diferents, semblaven anunciar la fi de les grans ciutats. El creixement demogràfic de les metròpolis s’ha aturat, si no ha davallat, en benefici de ciutats mitjanes. En realitat, però, la ciutat contemporània ha esclatat sobre el territori, difonent les formes de vida urbana sobre àrees diverses, complexes i extenses. L’augment de la mobilitat dels ciutadans i la difusió de noves formes de telecomunicació (telefonia mòbil, Internet) permeten una connexió intensa entre grans superfícies i nuclis de baixa densitat demogràfica. Els centres antics de les ciutats, desdensificats i renovats, recuperen així el seu paper central simbòlic, com a llocs privilegiats de les activitats terciàries de decisió i com a noves superfícies d’oci i de consum. Vells ports renovats, com la marina de Baltimore o els Docklands de Londres, centres històrics rehabilitats com Bolonya o Lisboa i nous edificis i noves funcions com el Vauburg de París o el Guggenheim de Bilbao són operacions que contribueixen a la recuperació del paper actiu de les grans ciutats. Aquestes operacions conviuen amb nous barris i grans superfícies perifèriques d’oci i consum, en un procés de “reverdor” de les ciutats que augmenta les seves àrees de parcs i jardins, com el de l’antiga llera del Túria a València o el Parc de Collserola a Barcelona. Barcelona, gràcies a l’organització d’esdeveniments d’abast internacional, ha passat a ser una mica el model de vella ciutat industrial en crisi, capaç d’afrontar el tercer mil·lenni amb una renovació total de les formes i funcions, tot alternant tradició i modernitat (vegeu “La ciutat, centre de les activitats humanes”).

Ildefons Cerdà, una utopia urbana creativa

A tot el llarg del segle XIX, les conseqüències perverses de la industrialització en la degradació de les condicions de vida de moltes ciutats europees, mogueren moltes persones cap a la reflexió crítica, la denúncia i, fins i tot, la recerca d’alternatives. Així, a Anglaterra, bressol de la revolució industrial, Charles Dickens (1812-1870) descrivia en les seves populars novel·les els ambients sòrdids dels ravals industrials amb el seu famós Oliver Twist (1837-38), l’heroi de l’adolescència de tantes persones (que Pau Romeva traduí al català el 1929) o, sobretot, Hard Times (1854), mentre el filòsof alemany Friedrich Engels (1820-1895), feia una radiografia extraordinària de Manchester en denunciar la situació de la classe obrera anglesa, el 1845.

A mig camí entre els dos, el seu contemporani Ildefons Cerdà i Sunyer (1815-1876) aplicava els coneixements que li atorgà la seva formació a l’escola d’enginyers a Madrid, de tremp liberal, a la correcció de les condicions de vida de la classe obrera barcelonina, en l’evitació dels mals socials que podia provocar. Cerdà, però, ni escrivia novel·les ni cercava la revolució social. Com a bon enginyer, les obres de Cerdà o són fonamentacions teòriques, de redacció castellana i força pesada com la seva important Teoria General de la Urbanización, del 1867, o són descripcions numèriques, farragoses, precises i detallades com la seva Monografía estadística de la clase obrera de Barcelona en 1856, publicada el mateix any que la Teoria, pensant que l’evidència de les xifres seria un argument incontestable per a la reforma social.

Tot i que per raons complexes aquestes obres tingueren poca difusió a Catalunya i arreu, només per haver-les escrites mereixeria Cerdà passar a la història de la nostra cultura, on només capellans i lletraferits solen accedir a la glòria d’una popularitat discutible i efímera. Però, com a bon enginyer Cerdà feu encara més coses: projectà una nova Barcelona, amb l’excusa de fer l’Eixample del que era al seu temps tota la ciutat i avui és només el districte de Ciutat Vella. Tot i que entre la idea de Cerdà i la realitat actual de l’Eixample barceloní només hi ha coincidències de forma, les formes d’aquest sector de la ciutat són tan visibles i potents que l’obra de Cerdà ha pogut sobreviure a les seves pròpies limitacions i a la corrua d’enemics que des d’àmbits molt diversos l’han intentat desvirtuar.

Avançar-se al seu temps, amb una visió ben clara de l’impacte dels nous sistemes de transport (en aquells moments el ferrocarril, després de l’automòbil) sobre el territori i sobre el funcionament de les ciutats, li comportà una gran incomprensió. Els propietaris no podien acceptar fàcilment la pèrdua de sòl que representaven aquells carrers tan amples de 20 metres els més estrets, quan els més amples de Barcelona llavors, el de Ferran, en tenia només 9 de metres. Els arquitectes no podien acceptar que un enginyer s’introduís en un camp tan prometedor com el de l’urbanisme. Les autoritats locals i molts catalanistes després no podien acceptar que Cerdà hagués obviat l’ajuntament de Barcelona i el seu concurs per l’Eixample i hagués dirigit el seu projecte directament al seu col·lega el ministre de foment de Madrid i li hagués estat atorgat, en contra del veredicte democràtic.

Visió futurista, bones intencions socials i rigor i dedicació, juntament a la persecució de que fou objecte en vida i després de mort, no justifiquen tampoc la santificació de Cerdà. Volia higienitzar, com tants d’altres; volia millorar les condicions de vida per mantenir el mateix tipus de societat, com la majoria, volia fer una ciutat nova, i només va aconseguir d’eixamplar la ciutat.

D’Ildefons Cerdà, doncs, el que en resta és una obra excel·lent, un dels fragments més expressius de l’espai urbà de Barcelona: un gran paquet de carrers homogenis amb moltes alternatives al trànsit contemporani; unes intervies (les seves “mansanes”) amb possibilitats d’ajardinament interior i d’obertura de petits espais públics; uns xamfrans únics que milloren la circulació i faciliten l’aparcament; una plaça de les Glòries que a l’inici del segle XXI serà un nou centre de la ciutat (comercial, cultural i de serveis) quan el seu previst parc del Besòs apareixerà, tot i reduït a l’ajardinament de la llera del riu i la Diagonal anirà tot dret i sense obstacle de llevant a ponent de Barcelona.