Breu història de l'agricultura

La invenció de l’agricultura

Quan es va inventar l’agricultura, i on? No podem respondre amb exactitud a aquesta pregunta. Segons els estudiosos, les formes més antigues d’agricultura es poden localitzar als altiplans de la Mesopotàmia septentrional fa 8 000 o 10 000 anys . Però es tracta de moments i de formes de desenvolupament diferents segons els llocs i les poblacions. Si bé en gran part de l’Europa occidental sembla clar que les primeres formes d’agricultura es remunten al V mil·lenni aC (període neolític), en altres poblacions aquesta activitat no es va practicar fins a l’època històrica, i fins i tot en temps molt propers als actuals. Així doncs, la invenció de l’agricultura —és a dir, la descoberta que els vegetals no solament es poden recollir tal com creixen espontàniament, sinó que també es poden conrear i seleccionar— probablement va tenir lloc per casualitat, allà on les condicions climàtiques i del sòl ho van permetre. El seu desenvolupament, però, només va ser possible gràcies a atentes i repetides observacions.

L’agricultura, probablement la invenció més extraordinària de la història de la humanitat, va representar el pas de la pura i simple explotació dels recursos naturals (a través de la caça, la pesca i la recol·lecció) a la producció directa dels mitjans de subsistència. La pràctica de l’agricultura va fer que, per primera vegada, els homes assumissin una actitud creativa envers les forces naturals, que observaven per tal d’utilitzar-les en benefici seu: les modificacions del medi, i la preparació del sòl (anivellament i construcció de terrasses) i del règim hídric (regulació de la quantitat d’aigua mitjançant l’escolament, a les zones amb massa aigua, o la irrigació, a les zones massa seques), van transformar el territori, i aquest canvi va representar la primera forma d’intervenció activa dels homes en la configuració del paisatge. La “domesticació” de les plantes sovint va anar acompanyada de la dels animals. Com hem dit, les primeres notícies d’una agricultura rudimentària es remunten al neolític. L’home domesticava els animals, i s’experimentaven les primeres formes de cria de cavalls, bovins i ovins; es començaven a teixir fibres vegetals i a cultivar blat, ordi, mill i llegums. Durant el neolític, l’agricultura era realitzada sobretot per les dones (els homes, en general, continuaven ocupant-se de la caça) i al principi era exclusivament manual, amb bastons i, més tard, amb aixades. Seguidament les feines van passar a fer-se —no pas a tot arreu i, a més, amb diferències temporals remarcables— amb eines de tracció animal, arades, més o menys complexes segons les capacitats tècniques i les exigències dels sòls. La invenció de l’arada es pot situar a l’edat del bronze (per a les civilitzacions agrícoles més antigues se situa al voltant del 4000 aC, i a Europa, pels volts del 2000 aC). Va començar així l’anomenada agricultura de l’arada, que va contribuir a transformar la societat, l’organització matriarcal de la qual passà a ser de tipus patriarcal.

Així doncs, l’agricultura va introduir transformacions decisives en els equilibris socials de diversos pobles. Va permetre un increment de la població, ja que amb la mateixa superfície s’obtenia una quantitat de menjar força superior a la que proporcionaven la caça o la recol·lecció. Però el canvi més important que comportaren les tasques agrícoles va ser el sedentarisme, és a dir, l’establiment dels homes en un territori concret, en lloc del tradicional nomadisme, lligat a la caça i a la recol·lecció dels productes silvestres.

En realitat, durant els primers temps en què es van aplicar les activitats agrícoles, hi va haver estadis intermedis entre el nomadisme i el sedentarisme, tant pel lligam gairebé afectiu amb les activitats venatòries i de recol·lecció —que van coexistir encara molt de temps amb l’agricultura—, com per la necessitat de trobar contínuament nous espais per a cultivar. Era molt estès el sistema dels conreus estacionals, constantment renovats, ja que hi havia molt espai respecte al nombre d’habitants. Després, a mesura que la població augmentava i que l’agricultura s’anava perfeccionant, el problema de la fertilitat dels sòls es va anar solucionant de diverses maneres: amb sistemes d’adob elementals, començant per l’antiquíssima tècnica de la crema dels matolls (avui dia molt utilitzada per alguns pobles del Tercer Món i, amb menys freqüència, també a les agricultures més pobres de les nostres latituds), que produeixen un enriquiment orgànic del sòl, o bé amb la invenció de sistemes de rotació de conreus que permetien que els camps recuperessin la fertilitat, mitjançant el guaret, i, finalment, removent el terreny en llaurar.

Dels inicis a l’època romana

Totes les civilitzacions antigues són civilitzacions de base agrícola i pastoral. El testimoni escrit més antic sobre agricultura ens ha arribat a través de l’historiador grec Hesíode (segle VIII aC), que, en el seu poema Els treballs i els dies, descriu les eines i les pràctiques agrícoles d’aquells temps. Els primers agricultors, però, havien estat els egipcis: la seva agricultura es considera la més antiga, ja que precedeix fins i tot l’agricultura xinesa.

Més tard, uns altres autors grecs van escriure sobre l’agricultura. Destaca Teofrast de Grècia, que, en els seus textos, parla d’importants pràctiques agrònomes com l’enterrament de plantes per a adobar la terra, l’esqueix i l’empelt.

Les valls del Tigris i l’Eufrates, envoltades d’un arc de muntanyes per l’oest, el nord i el nord-oest constitueixen l’anomenat Creixent Fèrtil, el centre més antic conegut de domesticació d’animals i vegetals.

ECSA

A les terres del nord de la Xina, entre 8 000 i 7 000 anys enrere, es produí una revolució neolítica comparable a la del Creixent Fèrtil de dos mil·lennis abans.

ECSA

La civilització romana, clarament agrícola i pastoral, es basava en el ciutadà-soldat i en el posseïdor-camperol. Des de l’origen de la història romana, l’anomenada “qüestió agrària” (l’exigència de protegir la petita propietat davant els abusos dels grans propietaris) va tenir un paper fonamental, juntament amb la discussió de l’ager publicus (el territori a poc a poc conquerit als pobles fronterers) i de la seva distribució als ciutadans. L’expansió romana va anar seguida d’un procés d’intensa colonització agrícola del territori, que va afectar sobretot les àrees de plana alta i els turons més propers a la plana. El territori es dividia en l’anomenada “centuriació”: parts ortogonals i regulars, que encara avui es poden reconèixer en nombroses regions per la quadrícula característica del terreny. Aquest esquema de divisió del territori de conreu responia a una lògica (la tutela, per part de l’estat, del petit propietari instal·lat en un terreny públic) que, a la societat romana, va durar força temps. Els colons que s’instal·laven en aquests terrenys sovint eren guerrers veterans que es trobaven al final de la seva carrera militar.

Pel que fa a les tècniques de conreu, l’agricultura romana es va basar sobretot en la rotació biennal, que alternava conreus cerealícoles (blat, espelta, ordi, etc.) amb el guaret (és a dir, els camps no se sembren i es deixen reposar). Els camps eren llaurats amb instruments simples (vegeu “Les eines agrícoles dels romans”), que remenaven la terra sense remoure-la en profunditat (d’altra part, els sòls mediterranis generalment són prims i poc fondos). Els animals de tir normalment eren els bous. La jovada és una unitat de mesura agrària equivalent a l’extensió de terreny que una parella de bous pot llaurar en un dia (uns 2 500 m2) . L’adob de la terra era una pràctica molt estesa, fins al punt que els romans tenien una divinitat per a protegir-la (el déu Esterces).

En l’època romana es van escriure força tractats sobre agricultura, que utilitzaven sobretot els propietaris terratinents, i que són un exemple de la importància que tenia la feina del camp. Cató, per exemple, al segle II aC, dóna una imatge ideal de la hisenda: serveix per a mantenir el propietari, la seva família i els seus esclaus (que ja aleshores eren nombrosos com a mà d’obra rural), però a la vegada té en compte la importància del mercat i incentiva els conreus que, al seu torn, estan en funció de la renda. Des d’aquest punt de vista Cató menciona, en ordre decreixent: el conreu de la vinya, el conreu dels horts, la plantació de salzes, el conreu d’oliveres, la producció de farratge, el conreu de cereals, el conreu d’arbres fruiters i la producció de llenya. Després del tractat de Cató hi va haver els de Varró, de Columel·la (tècnicament potser el més competent) i de Pal·ladi, entre d’altres. Destaca, però, Virgili, autor de LesGeòrgiques; probablement l’obra on es descriu millor la civilització agrícola romana, tant en sentit poètic com tècnic, i Plini Segon o el Vell, autor de Naturalis Historia, obra naturalística enciclopèdica. A través d’aquests tractats, que van aparèixer al llarg de molts segles, també és possible seguir els esdeveniments i les passes de l’agricultura romana i els canvis socials que la van acompanyar. Aquests canvis van comportar la crisi progressiva de les petites propietats en benefici de les grans, que es veieren reforçades amb l’expansionisme militar romà. Aquest expansionisme arruïnava els petits propietaris perquè els obligava a prestar llargs períodes de servei militar lluny de les seves terres, i a la vegada proporcionava una gran quantitat d’esclaus (generalment presoners de guerra), que s’empraven com a mà d’obra als grans latifundis. A aquesta transformació economicosocial es va afegir un canvi dels mètodes de conreu que es practicaven i dels mateixos conreus: la baixa rendibilitat de la feina dels esclaus i la possibilitat d’importar blat de les províncies d’ultramar van implicar un abandó progressiu del conreu dels cereals a favor dels pasturatges i de conreus com la vinya i els arboris. Al final del segle II dC, amb la fi de les grans guerres de conquesta, el nombre d’esclaus disponibles al mercat va disminuir progressivament i el latifundi —dividit en grans heretats o villae— es va haver d’organitzar amb bases noves: es va abandonar el sistema de la gestió directa i els esclaus es van començar a “casar”, és a dir rebien una família, una casa i un tros de terra dins de la villa per simplificar els costos de gestió i, a la vegada, augmentar la productivitat de la mà d’obra. Paral·lelament a aquest fenomen, va tenir lloc el fenomen contrari: la integració dins de les grans heretats de colons lliures, petits propietaris que es posaven sota la protecció d’un senyor poderós per defugir els deures militars i fiscals d’un estat cada vegada més costós. D’altres simplement fugien, deixant la terra abandonada i sense cultivar, mentre l’estat s’esforçava per lligar-los a la seva feina i a la seva terra de manera indissoluble. Una gran crisi agrícola va acompanyar la crisi més general de l’imperi Romà, ja proper a la seva decadència.

L’agricultura a l’edat mitjana

Mapa que mostra els principals jaciments a cel obert i en coves de les comunitats agrícoles i ramaderes que hi havia als Països Catalans, des del VII mil·lenni fins aproximadament al segle VI aC.

ECSA

Els primers segles de l’edat mitjana es caracteritzen per un endarreriment general de l’agricultura (en sentit quantitatiu i qualitatiu) a gairebé tot el continent europeu. Ja des del segle III, la crisi econòmica i política del món romà havia anat acompanyada d’una crisi demogràfica que es va anar agreujant amb els cops rebuts per les invasions germàniques, les guerres, les epidèmies i la falta d’aliment. Cal afegir-hi el fet que les poblacions germàniques, que havien penetrat fins al cor europeu de l’Imperi, estaven lligades a una economia de tipus nòmada o seminòmada, de caça, pesca, recol·lecció i ramaderia en estat salvatge: una economia acostumada a utilitzar els espais sense cultivar i els recursos naturals més que a servir-se de conreus agrícoles estables en el territori. D’aquesta manera, s’introduïren nous models culturals en les formes de producció.

La trobada (topada) entre el món romà i el món germànic va fer emergir, lentament, un nou sistema productiu que protegia les activitats d’explotació dels sòls incultes i els donava molt terreny, i també a les activitats agrícoles practicades de manera extensiva, amb la tècnica tradicional del guaret i sense adobs eficaços, a causa de la inexistent integració entre la ramaderia (que es duia a terme als boscos i en estat salvatge) i l’agricultura. La decadència del conreu del blat, que va ser superat per múltiples cereals de qualitat inferior però que exigien menys atencions i genèticament eren més robustos (en primer lloc el sègol), és l’aspecte potser més evident d’un endarreriment tecnològic que deixava la productivitat agrícola, gairebé del tot, a la mercè de les condicions naturals, dels sòls i del clima. Només l’horticultura, que aleshores es practicava sistemàticament als terrenys propers als allotjaments, es conreava de manera intensiva, i sovint es demostrava més productiva i rendible que la mateixa cerealicultura. Les condicions de l’agricultura eren millors a les regions on els àrabs havien introduït —com en una bona part dels Països Catalans— la seva experiència. En aquella època el coneixement agrícola que tenien els àrabs era molt superior al coneixement de les poblacions europees. Van aportar nous conreus (l’arròs, la canya de sucre, els cítrics, el cotó i les hortalisses) i tècniques d’irrigació i de conreu molt perfeccionades, aplicades tant als camps com als horts i als famosos jardins. Es tractava, però, d’una excepció respecte al panorama general de l’agricultura europea. Les propietats van transformar completament l’estructura de les heretats de l’època romana. Els sistemes de gestió comunitària de les terres, introduïts per les poblacions germàniques, a vegades van provocar (sobretot a les àrees nòrdiques) una reestructuració general de les zones conreades: va desaparèixer el poder individual, i la reorganització de l’espai agrari es va fer de manera col·lectiva, amb l’assignació a cada pagès de diverses parcel·les de terreny dintre de les àrees productives simples (l’àrea dels cereals, l’àrea de les vinyes, etc.). Aquests criteris de gestió col·lectiva de la terra també es van aplicar a les àrees on persistia l’antiga estructura de l’heretat única. Però, en aquests casos, els camps cultivats, encara que delimitats individualment, estaven oberts a l’explotació comuna, en especial per les pastures en el moment del guaret, o directament després de la collita i abans de la següent sembra. És el sistema anomenat dels camps oberts (openfield), sistema molt nou respecte a l’època romana, no solament per l’aspecte comunitari sinó també per la commixtió, en els mateixos terrenys, d’activitats agrícoles que a l’època clàssica normalment se separaven en terrenys cultivats (ager) i terrenys incultes (saltus). D’altra banda, el latifundisme romà va desaparèixer, encara que de diferent manera a cada lloc.

Sovint la nova classe dirigent va mantenir l’existència física de les antigues villae, però les va reorganitzar a partir de noves bases. Aquest nou model d’organització es fonamentava en la divisió de la gran propietat en dues parts complementàries entre elles: el massarium, terreny parcel·lat en heretats que es concedien als colons dependents (lliures o esclaus) en canvi del lloguer (en diners o, més sovint, en espècies) i de prestacions de treball, i el dominicus, terreny gestionat directament amb la feina d’alguns esclaus (anomenats prebendats) que hi residien permanentment. Aquesta organització de la feina agrícola va anar arrelant a la vegada que es consolidava la gran propietat senyorial, laica o eclesiàstica, en perjudici dels pagesos lliures, progressivament englobats juntament amb les seves propietats.

Al mateix temps, els ordes monàstics van ser fautors del despertar agrícola medieval. En efecte, en aquell moment els monjos van valorar, econòmicament i políticament, els tresors i les possessions de terra que les abadies havien anat rebent com a dotació durant segles.

Hi ha qui pensa que l’agricultura europea no va tenir innovacions tècniques essencials després de l’any mil. Però és en aquesta època que s’adopta la tècnica de la rotació triennal de conreus, que, introduint una sembra de conreus primaverals entre la sembra tradicional de la tardor i el guaret, va permetre reduir els anys de repòs dels terrenys a un de cada tres (en lloc d’un de cada dos). També en aquesta època es va introduir el cavall com a animal de treball, en substitució dels bous tradicionals, fet que va provocar l’augment de la força de tir. Aquests fenòmens van molt lligats, ja que l’aplicació de l’alternança triennal va fer possible la producció (en el sector destinat a la sembra primaveral) de grans quantitats de civada, és a dir menjar per als èquids. A més, també es van introduir nous instruments per a llaurar. Destaca la utilització del ferro en la fabricació de l’arada. Fins aleshores era tota de fusta i es limitava a obrir solcs, sense remoure la terra. L’arada de ferro, en canvi, va permetre regirar el terreny a fons i augmentar-ne la fertilitat. D’altra banda, a partir del segle XIII, els intel·lectuals de l’època es van tornar a interessar pel treball del camp. Després d’un llarg silenci van aparèixer estudis agronòmics, com els famosos tractats de l’anglès Walter Henley i de l’italià Piero de Crescenzi.

Malgrat tot, aquestes innovacions no van tenir un abast general: al contrari, la seva difusió es va limitar a unes poques àrees privilegiades, com el nord d’Europa, on les condicions climàtiques i edafològiques ja facilitaven l’aplicació de les noves tècniques. En realitat, l’agricultura europea (llevat de poques excepcions) de l’edat mitjana no va conèixer millores qualitatives importants, com ho demostra l’estabilitat mil·lenària dels rendiments cerealícoles: en general, aquests rendiments van continuar essent molt baixos i no van millorar almenys fins al segle XIV i sobretot al segle XV. Així i tot, els rendiments, comparats amb els d’avui, sorprenen per la seva exigüitat. El quid de la qüestió continuava centrat en la manca de prats en rotació regular amb els camps llaurables, amb la consegüent manca d’integració de l’agricultura amb la ramaderia. La ramaderia continuava pasturant als boscos i a les pastures naturals. Així doncs, hi havia pocs animals de tir i pocs adobs. És per això que no sembla justificat parlar de “revolució agrícola” dels segles XI-XIII, com a vegades s’ha fet. En realitat, l’expansió agrícola tenia en aquells moments un caràcter purament quantitatiu i es resolia amb el conreu de nous territoris.

Això no obstant, el fet d’anar transformant cada vegada més territoris verges en territoris de conreu era un procediment contradictori, ja que lentament destruïa les àrees incultes i boscoses que constituïen la base de l’economia des de feia segles, juntament amb l’agricultura. Molta gent interpretava la disminució de les activitats silvopastorals com una privació, encara que necessària. Per aquesta raó la colonització agrícola es feia amb cautela. Es van arribar a plantar cereals en els terrenys més marginals, terrenys que sempre havien estat considerats inadequats per al conreu.

La crisi del segle XIV i l’època moderna

En les condicions que acabem de descriure a “L’agricultura a l’edat mitjana”, el sistema productiu no podia resistir molt de temps. Ja es van detectar símptomes de malestar a la segona meitat del segle XIII, i a les primeres dècades del segle XIV es produí una important crisi econòmica i demogràfica d’àmbit general. Així doncs, la població europea, afeblida biològicament, va esdevenir una presa fàcil per a l’epidèmia de pesta que a meitat de segle es propagà a les ciutats i el camp, i que, pel que sembla, reduí la població a una tercera part. La disminució dels conreus, abandonats forçosament per una població en declivi, va anar acompanyada pel retorn, més o menys generalitzat, de paisatges incultes i d’activitats econòmiques com la silvicultura i, sobretot, la ramaderia. Però la crisi econòmica va representar l’ocasió per a una reestructuració general de la propietat i dels mètodes de gestió agrícola. Cap a la meitat de l’edat mitjana (segles XI-XIII) hi havia hagut una fragmentació progressiva de la propietat i de les heretats rurals. A partir del segle XIII, i sobretot del XIV, començà a arribar massivament al camp diner procedent de la ciutat, i es crearen nous nuclis autosuficients: unitats rurals (latifundis) formades a partir d’un conjunt de petits terrenys escampats. A això s’hi va afegir una reestructuració de l’hàbitat rural (amb la disseminació de cases soles dins de les heretats i amb la reducció dels assentaments de població concentrada) i la difusió dels contractes de parceria, sobretot a les zones de plana més urbanes i més adequades per a l’establiment de grans heretats. Els nous contractes, a diferència dels tradicionals que atorgaven als pagesos una propietat indefinida de les heretats, eren a curt termini, per tal de permetre als propietaris un control real dels processos productius i una intervenció directa en la gestió agrícola, sovint mitjançant el proveïment d’eines, animals i llavors. Aquesta actitud empresarial, de profit —ben diferent de l’absència general del senyor de l’alta edat mitjana—, que hi havia a la base dels nous contractes es justificava pels ràpids progressos que experimentava la productivitat agrícola. Es van fer proves en el camp de les tècniques de regadiu o d’escolament de les aigües (en realitat, en la majoria dels casos es tractava simplement d’un major control i una explotació més sistemàtica de la mà d’obra pagesa, tant la de parceria i com la jornalera). També es va difondre l’agricultura mixta amb l’objectiu d’assegurar l’autosuficiència de la finca.

L’any 1567, l’agrònom italià Camillo Tarello manifestà per primera vegada la idea que les tècniques extensives tradicionals només es podien superar si es reduïa l’àrea conreada amb cereals i s’introduïa el prat en la rotació regular, amb vista a produir farratge abundant i d’aquesta manera integrar l’agricultura amb la ramaderia (de la qual parlem a “L’agricultura”). L’aplicació d’aquesta proposta —que va suposar una autèntica revolució respecte al passat—, però, ha haver d’esperar dos segles (com explicarem més endavant). De tota manera, al segle XIX encara hi havia moltes regions on el sistema del guaret continuava funcionant.

D’altra banda, als segles XVI i XVII, la inversió de capital en l’agricultura era encara poc freqüent. Quan s’invertia, l’única motivació era l’actitud especulativa d’una classe social de propietaris: tenir una villa rústica no es considerava una inversió, sinó el resultat de l’enriquiment d’aquests propietaris a conseqüència d’altres activitats (artesanes i comercials).

“Llaura, llaura, i després adoba” és el consell que donava Cató al segle II aC per a millorar la productivitat del camp. Divuit segles més tard, el mateix Tarello reconeix que per a incrementar la fertilitat dels sòls la millor tècnica és augmentar les llaurades (que a l’edat mitjana normalment eren tres o quatre per any) i aconsella que es llauri vuit vegades l’any, si no més.

La “revolució agrícola”

A partir del segle XVIII, i sobretot durant el XIX, l’agricultura europea travessà una fase que es pot definir com a revolucionària. Des del punt de vista tècnic, la innovació essencial va ser precisament l’aplicació del que havia suggerit Tarello —i d’altres, més tard—: introduir el prat artifical, sembrat amb farratge (trèvol, trepadella, etc.), en rotació amb els camps conreats, i reduir la superfície d’aquests eliminant, però, el guaret. El nou sistema permetia una major productivitat dels conreus, ja que el farratge, d’una banda, adobava i enriquia químicament els terrenys, regenerant-los molt més bé que el repòs (guaret), i, de l’altra, permetia alimentar un gran nombre d’animals. El resultat d’aquest nou sistema era una major eficàcia dels animals de tir per al treball del camp i, a la vegada, l’obtenció d’una quantitat d’adob molt més gran. D’aquesta manera, l’agricultura i la ramaderia quedaven integrades i es podia sortir del cercle viciós en què l’agricultura europea s’havia debatut durant segles: estava obligada a ampliar les àrees conreades (en perjudici de la ramaderia estable) per a augmentar la productivitat, però la causa principal de la baixa productivitat era, al seu torn, la mateixa manca de bestiar estable. Al segle XVIII, s’hi va afegir la difusió a gran escala de noves plantes d’origen americà de productivitat molt elevada. Es coneixien des de feia temps, però havien trigat molt a integrar-se a l’agricultura europea. En destaquen el blat de moro, la patata, el tomàquet i la mongeta vermella.

Aquestes innovacions es van produir, principalment, per iniciativa de les classes dominants. Entre els segles XVIII i XIX, els nous corrents del pensament il·lustrat van propagar, a les classes més altes de la societat, un nou interès per l’economia, la seva racionalització i la cultura científica en general. La ciència agronòmica fou objecte d’atencions per part de la cultura, diguem-ne, oficial. Les acadèmies, les societats científiques i les revistes especialitzades es van ocupar intensament dels problemes de l’agricultura, encara que sovint era una cultura llibresca o de tertúlia, com si fos per seguir una moda. De tota manera, el nou clima cultural anava lligat a una modificació profunda de les relacions de producció i de l’organització del territori rural. La majoria de les vegades, les noves iniciatives agrícoles proposades per les classes dominants trobaven resistència per part de les classes rurals, que eren contràries a les novetats. Aquesta oposició, però, no solament era deguda al tradicionalisme ben arrelat dels pagesos respecte als propietaris terratinents. El fet és que la introducció de noves tècniques implicava una reestructuració general de les propietats rurals, que pretenia donar als propietaris el control total de la terra, i això volia dir l’abolició dels antics drets de pastura al guaret, la supressió dels usos comuns i la closa de les terres. Aquest era el cost social, força elevat, de la revolució agrària. Una conseqüència directa era l’empobriment dels petits propietaris, que no estaven preparats per a resistir la competència dels grans terratinents; a més, els mancava capital i els havien estat expropiats petits terrenys, que la nova òptica capitalista i empresarial mirava d’englobar en finques rurals més grans. La mateixa introducció de nous conreus significava, moltes vegades, un empobriment de l’alimentació dels camperols: el blat de moro i la patata ara estaven destinats sobretot a la seva taula, mentre que els millors productes anaven a parar al mercat. D’altra banda, la proletarització de les classes socials rurals va contribuir al naixent capitalisme industrial, que necessitava mà d’obra.

Aquests canvis, com sempre, es van produir de manera diferent a cada lloc i en diferents moments. A l’avantguarda del procés hi havia Anglaterra, on la privatització i closa dels terrenys comuns va ser més precoç que als altres països i que al mateix temps es preparava —també de manera més precoç que la resta de països— per a la Revolució Industrial. Alguns estats europeus (començant per França) no van trigar a seguir l’exemple anglès. Però, en d’altres, el sistema productiu i les relacions de propietat tradicionals van continuar actius molt de temps. Amb tot, al segle XIX van tenir lloc alguns fenòmens, com la venda dels terrenys municipals i la secularització dels béns eclesiàstics (les desamortitzacions), que van afavorir una gestió agrícola més dinàmica i productiva, sobretot en les finques grans i mitjanes.

Durant el segle XIX, mentre que en algunes zones es tendia a la racionalització capitalista de la producció, amb totes les conseqüències que això comportava fins i tot en l’àmbit social (l’expropiació d’antics drets i la difusió del proletariat rural), en d’altres perduraven les relacions de parceria tradicionals, que tenien en la família la cèl·lula base de l’organització agrícola, i encara hi havia llocs on subsistien els latifundis extensius que necessitaven mà d’obra jornalera, fet que provocava corrents migratoris d’intensitat desconeguda fins aleshores.

L’increment de la productivitat agrícola va prosseguir, a Europa, durant tot el segle XIX. Continuats perfeccionaments de les espècies vegetals, sotmeses a atentes seleccions, en van augmentar el rendiment. La mecanització i la motorització de les eines van permetre un augment remarcable de l’eficàcia dels treballs agrícoles. Cap al 1830 va començar una nova època per a la cerealicultura (i en general per a tota l’agricultura), amb l’aplicació de la màquina de vapor a les batedores. Encara que amb aquesta innovació es van perdre gairebé tots els valors culturals i sacres de la collita de les messes, són indiscutibles els beneficis econòmics i l’estalvi d’esforç humà que va representar. Sobretot, però, cal destacar la utilització, per primera vegada, de substàncies químiques, els fosfats i els nitrats, en el treball de la terra: des d’aleshores els adobs i els antiparasitaris han canviat sensiblement el grau de dependència establert entre la natura i els homes i han alterat la qualitat mateixa dels sòls, que es poden sotmetre ara a una explotació intensiva i contínua, gairebé forçada. És així com es justifiquen algunes preocupacions actuals respecte a les possibilitats de seguir indefinidament per aquest camí sense córrer el risc d’un exhauriment irreversible de la fertilitat natural dels terrenys.

En la societat industrial moderna el paper de l’agricultura ha canviat respecte al que tenia en temps passats. Mentre que abans la feina agrícola servia directament per a produir aliments, avui proporciona sobretot, per dir-ho d’alguna manera, primeres matèries, utilitzades per la indústria per a elaborar aliments compostos i d’altres productes transformats de diverses maneres. Així doncs, ara hi ha una dependència gairebé total del mercat i de la indústria alimentària, cosa que ha fet que l’activitat agrícola perdés la seva autonomia característica.